Després de tan temps de discotir i anar canviant de forma molt
constant la data d’aquesta sortida cap a l’última vila que es troba situada al
nord del Principat de Catalunya per la banda de la costa per motius personals i
diversos que hem anat tenint durant tot el final d’aquest últim mes de setembre
fins quan vam establir una data definitiva pel dia 3 d’octubre d’aquest any
2014 per anar fins a Portbou i poder veure definitivament una bona part de les
coses que voliem, sobretot la premisa prevista que consistia en anar fins a la
tomba de Walter Benjamin. Hi havia alguna discusió d’anar a Portbou amb el tren
ja que a mi em fan descomptes amb el preu del bitllet per portar al damunt la
targeta daurada de la espanyola Renfe per tenir un grau de discapacitat. Però
com que la majoria dels companys anaven escassos de diners llavors vam
descartar aquesta segona opció. A part un dels qui venia amb nosaltres a fer
aquesta excursió que té alguns coneixements de filosofia ens va enviar per
correu un document adjunt sobre la biografia intel·lectual d’aquest personatge
filòsof i la seva tesi sobre el concepte de la història que no em vaig acabar
de llegir en calma però d’entrada ja tenia bastant bon aspecte tot i que em va
costar d’entendre. A part també he de dir que la filosofia no sempre l’he sabut
entendre fàcilment perquè el meu cap ha estat mal ensenyat en moltes coses d’aquestes
però hem de tenir òbviament una ment realment subjectiva com la de qualsevol
ment humana perquè l’objectivitat realment no existeix ni existirà mai sent una
absoluta falsedat d’un plantejament positivista tòxic i contaminant que és
absolutament subjectiu, manipulador i òbviament criminal. Bé, durant aquells
dies vaig estar en plena campanya de la verema treballant durament per al meu
cosí al mas de la Caçadora als Guiamets i aguantant les seves dobles morals que
té com a propietari i empresari amb les seves actituds suposadament amigables.
El dia 2 encara vaig aprofitar tota la tarda per pencar a les vinyes per a ell
mentre ja se’m trencaven les sabates de segona mà que havia agafat un dels dies
de la botiga gratuïta del CSA Revoltosa unes setmanes abans d’anar-me’n i per
tant després de dutxar-me per ordre autoritària, manipulant i coactiva de part
del meu cosí vaig agafar l’últim tren de la tarda a l’estació de Marçà-Falset
que venia des de Saragossa, Casp i Móra la Nova i en direcció Reus, Tarragona,
Sant Vicenç de Calders i Barcelona-Estació de França. Ja anava expressament cap
a la ciutat capital per fer l’excursió l’endemà. Així que durant el viatge tinc
conversa amb una amiga de la Vilella Alta que vaig conèixer l’any passat en un
acte de l’Esquerra Independentista del Priorat el 12 d’octubre en contra de la
festa feixista i genocida de la hispanitat a la plaça de l’Artesana de Falset on
hi va actuar en Josep M. Cantimplora. Ella se n’anava cap a Tarragona i vam
aprofitar per parlar sobre les últimes situacions viscudes per mi sobre quan em
van detenir els mossos injustament en una de les manifestacions en suport a Can
Vies i com els va afectar aquesta situació. En plena foscor el tren avançava
per la costa del Garraf i el destrossat Delta del Llobregat i arriba cap als
voltants de dos quarts de deu del vespre a l’estació de Sants –malauradament
atribueix aquest nom a l’estació i no al barri- i vaig fins a la Bauma, o
Bauxa, on ensenyo en un col·lega algunes de les fotos de les vinyes que vaig
fer amb el mòbil de segona mà que em va passar el meu pare i encara vaig menjar
un plat d’ensaladilla russa. Al cap de poca estona amb la bossa a la mà vaig
fer directe cap a casa on encara sopo alguna última cosa, estic a l’ordinador i
al cap de poc me’n vaig cap al llit perquè em trobava rebentat d’una bona part
de la feina dura realitzada de la campanya d’enguany fent de mà d’obra agrària
en benefici dels interessos individuals del meu cosí. Però dormo poques hores
sense tenir un motiu explícit i ja em sentia despert abans de les vuit del matí
i amb dubte si tornar al llit o quedar-me despert.
Així que ja em faig la bossa del dinar i me la poso a dintre de
la motxilleta i me la cordo per davant amb una sivella per no perdre-la per
marxar ja que haviem quedat a Sant Adrià del Besòs a 2/4 de 10 del matí amb els
companys del Grup de Suport Mutu. Agafo el metro a Sants-Estació i fins a
Sagrada Família vaig amb la línia 5 i allà faig el transbord a la línia 2
havent de patir els sintètics sorolls dels seus metros post-moderns fins a
Artigues-Sant Adrià on a partir d’allà aquesta línia ja entra en terreny
badaloní. Vaig fer servir la targeta rosa definitiva després de tenir problemes
amb una primera que em va arribar a casa exactament feia una mica més de dos
mesos i se’m va espatllar la seva banda magnètica el primer dia quan la vaig
fer servir. Dit i fet, a fora al carrer en una terrassa d’un bar a la carretera
de Gramenet ens anem trobant on esmorzem una mica amb alguns cafés i jo en
canvi demano un croissant mentre tenim la primera conversa del matí. Ben poc
després ja preparem la furgoneta i sortim pel cinturó de la Ronda del Litoral i
per la mateixa autopista travessem la perifèria post-industrial de ciment i
formigó enlloc d’avançar per la carretera sent uns trastocats pel propi
capitalisme i obeïr el pagament de dos peatges cars. Mentrestant a dintre del
cotxe parlem de temes diversos tot passant per l’experiència política, el
pensament esquerrà i els moviments socials fins el cinema amb les pel·lícules
que hem vist i les que encara estem pendent de veure fins els seus autors i directors
tot mencionant en Marlon Brando que adoptava el rol de protagonista a “The
Godfather” i Quentin Tarantino com a director dels dos volums de “Kill Bill” i “Django
Unchained”. Ens aturem en una d’aquestes àrees de l’autopista on traiem les
botelles d’aigua per refrescar-nos de el calor i descansem una estoneta per fer
la segona part del trajecte tot seguint l’avorrit asfalt de l’autopista cap
amunt mentre que el paisatge del voltant variava en anar cap al nord com són
els boscos de la Selva en perill d’extinció com un dels llocs per on es vol fer
passar la MAT, la línia del Portús i l’estació d’alta velocitat de
Figueres-Vilafant amb dos TGVs francesos aturats com és lògic destinats a una
minoria de la població com a evidents símptomes opressors del pactisme entre
aquests dos estats en contra nostra d’acord amb la Unió Europea. Al cap de poc
ja sortim de l’autopista i ens desviem per una carretera més petita on s’hi
anaven indicant els topònims existents i resulta que en un cartell s’indicava
Perpinyà en francès (Perpignan) com si no formés part del nostre territori fins
quan arribem a l’entrada de La Jonquera, el poble dels autors i ex intèrprets
de la gran cançó “Els senyors de les pedres”, que es troba al sud d’aquesta
frontera divisòria establerta des del malvat Tractat dels Pirineus l’any 1659
pels monarques Felip IV i Lluís XIV, a qui debem odi i molta venjança. Agafem
una altra carretera que ens porta una mica cap al sud-est empordanenc en
direcció el nord del cap de Creus. Passant per aquests itineraris tenia alguns
moments en què necessitava treure saliva i els dos companys del darrere em
miraven per veure com jo estava de salut ja que en el fons ja estaven
acostumats també als meus moviments exagerats que van empitjorar després de la
meva injusta detenció de part dels mossos d’esquadra en una manifestació en
contra del desallotjament i l’enderrocament del CSA Can Vies. Mentre ells no em
reaccionin amb crits o amb certs tons de contundència ja és molt i important ja
que els crits no em són gens favorables i per tant no els penso admetre de cap
de les maneres de part de ningú per molt que creguin malaltissament que ho
vulguin fer sempre amb bona intenció. I no com va passar-me amb una ex companya
amb qui vam conviure en un altre col·lectiu similar que em va dir unes coses
amb un to de veu inadmissible al final d’un taller a les jornades d’estudiants
de la facultat de psicologia de Mundet farà una mica més de dos anys, i des de
llavors ja no tinc cap interès en tenir cap relació amb ella com ni tan sols la
vull tornar a conèixer. No s’ho mereix. Mentrestant pels voltants de la
carretera s’hi veien tant oliveres com finques vitícoles amb ceps plantats de
forma extensiva, i avancem un tractor amb un remolc carregat de raïm negre que
s’ha recollit també en campanya de verema però a simple vista era difícil saber
el tipus de varietats. Des de l’mp3 del mòbil del qui anava a la butaca del
davant al costat del conductor va posar música variada que anava des de la música
electrònica, el reggae, el Bruce Springsteen fins el rock català amb “Empordà”
de Sopa de Cabra. Travessem les vies del tren per sota d’un pont que també
anaven en la mateixa direcció i poc després ja ens trobem el mar amb les seves
típiques cales de la Costa Brava, aquest dia era blau i preciós mentre seguiem
els revolts de la carretera mentre passavem per Llançà i Colera. Després passem
per uns últims túnels perforats a la roca com a símptome evident de la massiva
urbanització fins arribar i entrar de seguida a Portbou. Entre altres coses s’ha
de dir que aquest poble des de la imposició del Tractat també va passar a la
part espanyola d’aquesta falsa zona fronterera que divideix els Països Catalans
sotmesos a la doble opressió. Arribem a la part turística que es troba a tocar
del mar i anem a l’oficina de turisme on aconseguim un plànol turístic del
municipi on hi apareix un mapa on s’hi troba marcada la ruta que va fer
Benjamin entre aquests territoris realment catalans entre Banyuls de la Marenda
i Portbou, fins i tot també un apartat sobre l’exili durant i després de la
Guerra Civil Espanyola i en temps de la Segona Guerra Mundial a Europa. Encara
aprofitem per aparcar la furgoneta en un carrer que estigués a prop i just al
davant de la cala de les Tres Platgetes aprofitem per treure el menjar de les
bosses i començar a dinar, sent a prop de les 13h. Vaig treure una truita d’albergínia,
un petit brick de gazpatxo i una poma. Un de nosaltres ens va oferir
formatges però jo no en vaig voler perquè no sóc tolerant a la lactosa perquè
em genera fortes mucositats. També hi havia qui es va menjar un entrepà amb
pollastre i més coses. I al cap d’una estona vam anar en un bar a fer uns cafès
i una infusió. Se m’ha explicat que Portbou tot i no ser un municipi amb
mobilitzacions socials i hagi estat sempre destinat al turisme i al sector
ferroviari és un bon lloc per menjar amb calma i poder respirar l’aire del mar.
Tota aquesta estona la vam dedicar a tractar molts dels nostres problemes, les
nostres fòbies i pors negatives que poden repercotir i afectar la nostra vida
diària i fins i tot les nostres activitats quotidianes. Jo vaig explicar una
bona part dels detalls de la meva fòbia catastròfica que he anat arrossegant
des de la infància sobre l’esclat d’una Tercera Guerra Mundial a camp obert tot
partint d’algunes pel·lícules de ficció de caràcter futurista del seu moment
com ho va ser la catalana “Peraustrínia 2004” i després “Akira” com altres sèries
animades que també mencionen aquest suposat conflicte de caràcter hipotètic d’una
manera que impacti l’espectador amb aquest impertinent sensacionalisme carregat
d’escenes post-apocalíptiques tan distòpiques i decadents. Últimament aquest
trauma l’estic revisquent d’una manera bastant constant. I he arribat a la
conclusió que mai més tornaré a mirar aquest tipus de pel·lícules manga
japoneses o de gèneres similars per no recordar inventats camps escènics específics
i passar-m’ho malament sense motius justificables. També s’ha de dir que
aquesta tercera guerra per molt que partís d’un hipotètic conflicte sorgit l’any
1947 de part del pla Operació DROPSHOT pel govern dels EUA després
desqualificat, crec realment que aquesta ja va esclatar fa molt temps ja en la
segona meitat del segle XX en el què es va nomenar com Guerra Freda i ara ja no
sabem quina guerra mundial hi és ja que la majoria de les guerres estan
emmascarades i n’hi ha ben poques que es posin d’una manera realment evident
però en el fons hi ha una guerra global on sempre manen els interessos de l’imperialisme
occidental, sobretot quan hi ha interessos sobre els recursos essencials com
serà el cas de l’aigua. També es va parlar sobre el tema dels problemes mal
resolts i saber diferenciar el què és realment un problema que necessita una
solució realment i squin realment es vol plantejar així quan no ho és i per
tant ja no fa falta el què seria una solució. S’ha de ser constructiu a la vida
i no pas destructiu.
Així que vam estar una bona estona mentre una companya se’n va anar a
dormir al cotxe mentre nosaltres vam anar fins a l’estació internacional de
ferrocarrils que està en mans de Renfe i Adif. Me’n recordo que a prop hi ha un
carrer que li diuen el “Passatge de la Renfe”, crec que no es mereix que se li
dongui aquest nom degut al què hem patit sempre els seus usuaris i totes les
seves brutes metràfoles amb empresaris i especuladors. De fet l’estació és una
obra arquitectònica de Joan Torras i Guardiola aixecada l’any 1929 seguint el
model d’estació francesa i no pas espanyola pel fet que l’entrada dongui a les
vies (d’amplada internacional) on en un lateral hi havia un cotxe de la policia
espanyola aturat i tot l’edifici es trobi amb una ampla marquesina de ferro i
cristall que cobreix les principals vies de passatgers d’ample ibèric, seguint
el model d’altres estacions existents com Montpeller, Narbona, París-Austerlitz
o fins i tot a Barcelona amb la mateixa Estació de França. A les vies
principals hi ha dos trens aturats que feien el seu trajecte ordinari des de
Barcelona i més enllà de la marquesina hi apareixen les vies de l’estació de
mercaderies que està descoberta on s’hi troben diversos conjunts de vagons
variats des de les cisternes fins als portacotxes com diverses locomotores
aturades tant elèctriques de trajecte de càrrega com dièsels que realitzen
funcions de maniobres a dintre de la mateixa estació que es veia clarament
ubicada als voltants de la serra de l’Albera com tot el municipi. Mentrestant
amb un dels companys vam anar a veure l’intercanviador de l’amplada de raïls
del tren Talgo entre el de tamany ibèric i l’internacional per on aquests tipus
de trens de llarga distància amb un sistema de canvi de posicionament de les
rodes si feien part del seu trajecte per l’estat francès. Ara queda tancat en
una via desviatòria on ja hi ha crescut vegetació ja que ara tot ja és a través
de l’alta velocitat seguint els mateixos criteris fronterers dels estats de l’Europa
del capital. Al fons s’hi troba el túnel dels Belitres que és la frontera política
ferroviària entre els dos estats entre Portbou i Cervera de la Marenda
donant-li els “gavatxos” el mal nom de Cerbère. És el puto passadís
natural dels Pirineus com l’únic lloc d’allà per on es pot passar d’una banda a
l’altra del mateix territori fragmentat sense pujar muntanyes per on hi ha
passat gent de tot tipus tant fugint com invaïnt. Aquest túnel queda enfront de
l’estació i del túnel anterior dels ferrocarrils espanyols. Aquest company em
va explicar que durant el seu temps de militància a ICV van fer una
pseudo-campanya en contra del TAV totalment fantasmagòrica i manipuladora quan
en el fons han recolzat aquest tipus de tren elitista. Fins i tot malauradament
el director d’obres del seu pas per la ciutat capital és de la colla d’amics
dels meus pares i és afí en aquest tipus de fastigosos partits
pseudo-esquerrans que van amb tota hipocresia per davant després fent servir la
bicicleta per aparentar d’ “ecologistes”. D’un paio del qual jo no en vull tornar
a saber res més i encara més perquè conec el seu nom sencer, Joan Baltà i
Torredemer, i que viu en una casa de privilegi formada per tres pisos i jardí a
Terrassa, sincerament és un autèntic culpable d’aquesta ofensiva contra les
classes populars. I és ben cert el què explica el company que en abandonar
aquest partit d’òrbita i entrar a l’entorn dels moviments socials de base és
realment bastant més difícil de caure en qualsevol manipulació quan tenen unes
idees que donen més de cara i aposten per un rupturisme real amb el sistema polític.
A dintre de l’estació el taquiller em va dir que a les 15:28h arribava un tren
francès de l’empresa SNCF però ja no teniem temps. Haviem d’anar a buscar la
companya que s’havia quedat dormint al cotxe i en sortir estavem parlant sobre
política sobre els moviments d’esquerres, la violència i la no violència... Vam
tractar alguns aspectes de la gran revolució russa bolxevic del 1917 i la
lluita entre classes que també era un tema prou interessant.
El següent pas era anar a veure el lloc desitjat, el memorial i la tomba
de Walter Benjamin
que va morir en aquesta localitat empordanenca en el seu exili aleshores
des de França quan aquesta havia estat ocupada pels nazis i fugir del genocidi
antisemita pel fet de ser jueu alemany anant en principi cap als EUA. Però va
morir aquí l’any 1940 per una causa realment desconeguda. Sembla que una hipòtesi
explica que va ser per suïcidi per prendre’s unes pastilles de morfina en un
hotel d’aquesta localitat però tampoc és totalment certa ja que es tracta d’una
explicació que en aquell moment va donar el metge municipal d’aquesta localitat
que era falangista. En voler agafar el mapa ens n’adonem que s’ha perdut i
tornem a l’oficina de turisme per demanar-ne un altre però aquesta ja estava
tancada i ens vam haver d’espavilar pel nostre compte i preguntant al primer o
la primera qui ens trobessim pel carrer. Així acostant-nos per uns carrers de
dintre cap a l’alçada de la punta meridional de les Tres Platgetes hi havia l’entrada
al cementiri per on s’hi respirava l’aire marí que hi arribava mentre que s’escoltava
de lluny l’arribada d’un tren per la seva botzina i el sotrac de fons de les
rodes amb la via. Tot just abans de l’entrada mateixa cap a dintre del
cementiri es troba un tipus de panell on hi consta la presència d’alguns
detalls importants de Walter Benjamin tot tenint present l’existència del seu
memorial amb una obra de l’artista israelià Dani Karavan en motiu dels 50 anys
que es situa en unes realitzacions conegudes com “Passatges” i està
formada per tres parts però sense imposar un recorregut estricte sinó que els i
les visitants el puguin realitzar amb absoluta llibertat per transitar i
aquests puguin construïr la seva pròpia experiència de la visita. En primer
lloc es troba tot un passadís cobert en direcció de baixada entre la plaça del
cementiri i el mar per on hi entrem tot baixant per unes escales cobertes i amb
una placa de vidre inculcada al mig amb una inscripció de la seva tesi entre
moltes altres que apareixen al llarg del seu homenatge. Mentre que pel vidre
transparent s’hi veien com s’acostava un remolí del mar picat i reflectit per
la llum dels raigs del sol de la primera hora de la tarda. És un lloc on
aprofito per fer algunes fotografies amb el mòbil on hi sortís el mar de fons.
Aleshores entrem cap a dintre del cementiri per un camí que hi ha i anem a la
part on hi ha una antiga olivera i una plataforma cap a l’horitzó del mar
expressant els sentiments d’exili i solitud, subsistència i conformitat. També
anem al lloc de la seva tomba passant per un segon passatge fins a la plaça
central del cementiri on es troben més referències sobre la seva tesi “Sobre
el concepte de la història” on a partir del materialisme marxista va
formular les seves pròpies teories d’enfocar la història centrant-se en l’error
repetit de concebre-la des del progrés i convé llegir-la al revés, no des de la
perspectiva des dels vencedors i personatges cèlebres sinó des de totes les víctimes
anònimes i persones vençudes anònimes incloent-hi també la classe treballadora
i les persones marginades, tot afegint conceptes jueus messiànics i redemptors
que també es troben de forma metafòrica a l’obra de Karl Marx tot i ell haver
estat un bon materialista que no creia en cap divinitat ni cap religió (per
sort). Aquest plantejament sobre el progrés ja prové d’un debat iniciat a
partir de la Segona Internacional de Treballadors que malauradament ha estat
assimilada per alguns sectors marxistes i anarquistes. Fins i tot alguns
partits “comunistes” d’òrbita vinculats a IU i ICV també han estat els
defensors d’aquest concepte oficial del progrés pensant-se que només amb l’apropiament
dels mitjans de producció del capitalisme de part de la classe treballadora ja
s’arriba al socialisme. S’explica que era més radical que altres autors de l’Escola
de Frankfurt com Adorno o Horkheimer, que jo com a ignorant vaig confondre la
tendència d’aquesta escola de pensadors amb el maleït pensament positivista
sorgit per les teories del francès Auguste Comte i actualment tan implantat i
difós actualment per tota la societat en què vivim. I també és cert que el
progrés reaccionari plantejat per la història oficial sobretot a partir de les
industrialitzacions del segle XIX i les conseqüents estructures de poder tecnològic
establertes han estat uns evidents culpables de l’explotació laboral, els
genocidis, els exterminis i tantes barbàries mundials. Es va parlar del filòsof
castellà Jorge García Calvo que va partir de Benjamin per arribar a la conclusió
de què “el progrés és una fàbrica d’extermini”. De tot això entre nosaltres va
sortir un cert debat sobre aquest tema que vam discotir ràpidament. Llavors un
dels nostres companys va expressar el seu sentiment de plor solidari amb totes
les persones víctimes de la història i vam compartir aquest sentiment abraçant-lo.
Finalment ens fem unes fotografies amb la tomba al darrere. Va ser aquell
moment que vam decidir no passar al Principat Nord i seguir fins a Argelers
perquè aquest company no volia seguir recordant més morts ni tristeses ja que
preferia estar content i tornar a viure la vida.
Llavors decidim per anar-nos a banyar i improvitzant se’ns va
acudir la possible idea de baixar una mica fins a Llançà però aquesta no es va
complir i tornem al lloc del principi i tenim la idea de banyar-nos a Portbou.
A l’altra punta de Les Tres Platgetes deixem les carteres, els calçats i els
mitjons mentre que la companya que no es vol banyar es queda amb les nostres
pertinences com encara saludo una noia morena i maqueta amb biquini aleshores
estirada al damunt d’una tovallola i molt amablement també em va saludar.
Mentre nosaltres passem pels passos parcials i les roques que toquen a l’aigua
mentre ells avançaven per davant meu i jo em quedava aturat allà posant els
peus sota l’aigua en diversos llocs per intentar acostumar-m’hi entremig de
guiris, segurament francesos, tot anant fins a la Platja del Pi que queda més
apartada de la localitat turística. Aquesta platja però no és de sorra com les
que hi ha al sud del Principat com Torredembarra, Cambrils o Salou, sinó que és
tota de pedres i a mi em va costar bastant entrar a l’aigua tot posant-hi només
els peus i pensant en alguns aspectes de la filosofia marxista de Benjamin i la
tranquilitat de la Costa Brava mirant els velers situats al fons que flotaven
al damunt de l’aigua. Al final vaig llençar-me una estona a dintre però vaig
sortir ben de seguida perquè la temperatura externa no acompanyava pas però sí
que és cert que la temperatura de l’aigua era idònia per banyar-se. Llavors
tornem cap a les Tres Platgetes on agafem les nostres bosses i amb aquesta
altra noia em diu “adéu” somrient-me i em vaig quedar bastant enxonat.
Així que sortim de Portbou cap avall vorejant el mar que s’estenia
cap a l’esquerra d’aquesta Terra de Vents i al fons, al sud, s’estenia el Cap
de Creus mentre que a partir de Llançà ja ens desviem cap a l’interior per anar
fins a Figueres per agafar l’autovia i la terrible AP7. A dintre de la
furgoneta vaig tenir molt sentiment de neguit i inestabilitat d’una manera que
m’era bastant constant. Seguint per l’autopista ens voliem tornar a aturar en
una àrea però la vam passar de llarg sense voler i per arribar fins a la següent
estació vam haver de trigar bastanta estona fins quan finalment la trobem. Allà
comprem unes galetes per berenar, desplacem la furgoneta per aparcar-la en un
lateral i se li ompla el dipòsit ja que el company l’endemà se n’anava cap a
Madrid. I en una zona de picnic amb gespa i arbres agafem una taula on poder
menjar i parlar. Bé, les galetes que em vaig comprar eren salades amb un gust
artificial similar al de la ceba ja que encara tinc una certa mania a la
xocolata. Em van proposar de poder tastar les galetes d’avellana recoberta de
xocolata i d’entrada ja em van semblar bastant bones. Els temes a tractar
seguien sent la política i els polítics, especialment sobre el partit “PODEMOS”
on es troben molts corruptes infiltrats provinents del PSOE, i per molt nova i
d’esquerres que aparenti aquesta canditatura política que va entrar de part de
l’estat espanyol a les últimes eleccions europees també són aquests uns altres
trepes vinculats al mateix espectacle i els mateixos tripijocs. També vam
parlar de bona part dels polítics corruptes a l’estat espanyol des del pactisme
pseudo-democràtic i post-franquista fins ara tot mencionant el Felipe Gonzalez
com el primer gran culpable de començar amb les absolutes barbaritats i
atrocitats que ens han portat malèvolament fins on ara estem. Per últim ja
acabem de fer fins l’àrea metropolitana de Barcelona i baixem en el lloc on
haviem pujat a la furgoneta el mateix matí. Aleshores agafem el metro i cap a
casa i jo ja vaig directament al llit perquè encara em trobava rebentat de la
feina que havia estat fent durant tots aquests dies veremant al camp. L’endemà
tampoc tenia clar del tot si tornar cap avall el mateix dia o esperar-me un dia
més. Anant cap a l’estació per aconseguir horaris de trens del què en castellà
desgraciadament en diuen “Media Distancia” de la línia que va cap a Móra
la Nova i Flix. Així que truco el meu cosí i m’explica que el diumenge també
treballaven a les vinyes ja que el dissabte en principi havien d’estar en una
fira de Balaguer però al final ho va fer la seva germana, també cosina meva, i
ell va seguir treballant i per tant li vaig dir que li diria quelcom. O sigui
que mentrestant encara aprofito per fer una ullada a les festes majors de Sarrià
i Les Corts on hi havia una trobada oficial de bandes musicals i al cap de
bastanta estona una actuació de colles de diables on en una de les quals en
formen part alguns ex companys de la universitat i encara seguim sent companys
de lluita. Em van dir ja d’entrada que les festes alternatives que organitzava
ARRAN no serien fins el cap de setmana següent, i va ser una sort el fet d’esperar
per poder-hi anar fent-me la idea què llavors ja hauria acabat de treballar a
la campanya de la verema d’enguany. Al final li envio un missatge dient-li que
tornaria amb l’últim tren del vespre que anava en direcció Móra la Nova, Flix i
Riba-roja d’Ebre. Però estant a l’andana avisen per megafonia que aquest tren
va fins a Reus i en mirar-ho a l’horari que duia indicava que aquest trens els
dissabtes acabava allà, i segons els altres dies aquest tren acabava en
qualsevol altre d’aquests destins. O sigui que me n’adonc que Renfe una altra
vegada ens ha tornat a fer la punyeta com és de costum. Vaig avisar desesperat
el meu cosí ràpidament estant totalment preocupat per si no em podria venir a
buscar a Reus degut a la distància que hi ha des dels Guiamets li seria
impossible. El tren ja no arribava fins a Marçà-Falset com ho acostuma a fer
durant la setmana. Just al final del trajecte em trobo un gran amic meu que venia
de Torredembarra i que ara viu a Reus, haviem militat junts al SEPC i a l’assemblea
de la facultat en la lluita contra el maleït pla de Bolonya. Tot i veure’ns poc
últimament encara seguim i seguirem sent companys de lluita. Allà li vaig
explicar que estava a la verema i havia estat a Portbou a veure la tomba de
Walter Benjamin i em va dir que és un dels filòsofs que li agradaven més del
corrent marxista i encara està pendent per fer aquesta visita. A mi em va fer
bastanta il·lusió de tornar-lo a veure després de tot un any quan vaig ser a
Torredembarra a la commemoració dels 300 anys d’ocupació d’aquesta vila de part
de les maleïdes tropes borbòniques franco-espanyoles durant la Guerra de
Successió. Aquest company ara viu a Reus i em va dir que allà aquella nit hi
havia precisament la presentació d’un col·lectiu d’historiadors que es diu La
Carrunya i hi havia l’actuació de tres grups de música. A fora de l’estació ja
ens despedim però amb ganes de veure’l aviat. De seguida el meu cosí em recull
amb el cotxe i anem direcció cap al Priorat i em deixa a l’entrada del mas de
Falset, l’endemà el molt desgraciat em feia pencar de valent.
Llàstima que no haguessim estat més dies per poder fer la ruta de
Benjamin entre Banyuls de la Marenda i Portbou, sé que una amiga meva fa un
temps ja la va fer i li va agradar bastant. M’ho va explicar quan vam estar
aquest agost a Montmalús en una masia d’uns col·legues i algun dia m’agradaria
fer-la i conèixer més coses sobre aquest personatge. En conclusió, la sortida
va anar prou bé i d’aquesta en tinc una bona experiència tot aprenent algunes
coses noves i també per deixar enrere altres de dolentes. Sent sincer, d’aquí un
temps m’agradaria molt tornar a veure la tomba de Benjamin i poder fer aquesta
ruta com també llegir-me més coses sobre ell. Aquesta visita a Portbou és molt
recomanable i sobretot per les persones interessades en temes de cultura,
història, filosofia però traient del cap la idea del suport de la Generalitat i
el govern francès per fer-ne únicament una atracció turística. Sinó
especialment cap a totes aquelles amb sensibilització i solidaritat cap als
moviments socials, les víctimes i en la contrucció d’una altra història escrita
des de baix i des de la visió de tots i totes aquelles que van ser vençudes,
mortes, maltractades o colpejades, víctimes del progrés industrial de la
burgesia, els colonialismes i imperialismes, el nazisme, les guerres del capitalisme
i els seus genocidis. HO RECOMANO.
CONTINUARÀ ...
