Les primeres borratxeres

Monòleg de Les Primeres Borratxeres recitat pel meu amic Agus Giralt a la plaça d'Osca durant la festa major alternativa de Sants. Vivències de la cultura de sortir de nit i de festa, emborratxar-se fins a les tantes i arribar tajat fins al cap damunt.

Himne de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques & Internacional

En aquest apartat deixo l'himne de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. És una d'aquelles cançons que m'han deixat la pell de gallina. És un himne just que recolza els drets dels i les treballadores de tot arreu i la llibertat individual i col·lectiva de tots els pobles. És cert que sóc pessimista però també crec que aquest himne realment és un cant a favor de la lluita i el combat en contra de la gent soberba qui faci falta. Defensa l'alliberament de les classes treballadores, els pagesos, els serveis públics com també els drets socials. No obstant, també hem d'entendre tots els errors que ha comès la URSS després de la revolució de Lenin des de les metràfoles de Stalin fins a l'accident nuclear del reactor REMK a Txernòbil que va esclatar el 1986 que ha provocat el gran malestar i la mort de molta població i avui en dia encara es troben radiacions -maleïdes siguin- que segueixen empitjorant la qualitat de vida de molta de la població.

La versió que us deixo és en rus però amb la lletra traduïda en català.

Aquest és l'himne de la URSS cantat en anglès.



I després deixo un altre vídeo amb l'himne Internacional cantat per Pete Seeger.




Aquesta versió és de la Internacional en anglès designant els Estats Units Socialistes d'Amèrica.

PROU DISCRIMINACIÓ ALS PASSATGERS!!! I AIXÍ ESTEM!!!!

"Aquest dijous anava a agafar el tren a l'estació de Sants per marxar cap a Marçà-Falset a les 20:30 hores, perquè hi estudio allà un cicle formatiu superior d'enologia i viticultura. Jo tinc la síndrome de Tourette: un problema nerviós desconegut caracteritzat per tics.

El divendres havia de fer un examen al matí i, a l'andana, estava molt nerviós i tenia tics forts. Quan el tren estava aturat i jo gairebé ja entrava, una dona em va escridassar d'una forma molt despectiva i intolerant davant de la meva situació dient-me: "Vols parar, idiota!!!!". Llavors quan ja havia entrat a dins, se m'acostà el revisor a qui li havien arribat els rumors de que jo espantava la gent, i li vaig dir que tenia el problema dels tics. El molt malparit em va contestar que si els altres passatgers es queixaven de mi, em fotrien cap a fora a la següent estació i, just en el moment, se li va acudir cridar els cabrons dels segurates.

Jo vaig sortir del tren enfadant-me i posant-me molt més nerviós i aleshores el tren ja se'n va anar. En tornar al vestíbul, un altre membre segurata em va treure cap al carrer tot maltractant-me amb unes actituds molt intolerants agafant-me pel coll, per la part del darrere.

Em vaig sentir molt agredit i enrabiat, per això vaig preferir no anar a l'examen i un intent de denúncia inútil el conflicte.

Tot això és molt injust: aquesta senyora no era ningú per escridassar-me i insultar-me, mentre que el revisor i els falsos interventors dels segurates de Renfe tampoc eren ningú per decidir si podia viatjar amb aquest tren o no com treure'm d'un lloc de manera agressiva.

Extret de l'exemplar nº 117 del periòdic popular La Burxa (març 2008), de Sants (pàgina 2, apartat d'opinió).Article meu arranjat i adaptat després els merders tinguts amb segurates en el tren. En Karles va aprofitar per acompanyar el meu text amb un dels seus dibuixos realistes. I jo per això li donc les gràcies per haver col·laborat en la publicació d'aquest text a la Burxa.

http://barrisants.org/laburxa/pdfs/burxa117_abril08.pdf

Ruta històrica per l'Okupació a Sants

Aquest diumenge 20 de febrer, dins dels actes del Febrer Llibertari i organitzat per Negres Tempestes, ha tingut lloc a Sants una ruta que aproparà a tots els assistents a una part de la nostra història més recent, una ruta històrica per la okupació a Sants on podreu conèixer els diversos col·lectius i projectes que s'han desenvolupat a Sants.

ial;">

El temps a tocar (contra el càncer).

Davant del dia mundial en contra del càncer el dia 4 de febrer, deixo aquesta foto que trobareu al damunt i aquest escrit que no és meu però parla sobre el sofriment de les persones amb aquesta malaltia i la millora de les campanyes com també dels possibles tractaments.

"El segle XX, del gran progrés i evolució extrema de l'ésser humà, ha servit als que s'han pogut pagar la comoditat de no anar a la guerra; ha servit a aquells que s'han pogut comprar prou aliments per no passar gana; a aquells que s'han pogut pagar un tractament per curar-se una malaltia com el càncer o la sida. La resta d'habitants del planeta som encara en mans del destí diví, anàrquic o de la fortuna. Davant la fam i la guerra els informatius ja ens han deixat freds, i ho assumim: sempre són lluny. Però en certs moments, assebentar-te tants cops i en tant poc temps de tants i tants que han caigut presa de grans malalties, persones properes o no, et pot arribar a saturar emocionalment. És impossible assimilar el fet de tenir creixement de tanta gent que pateix aquesta malaltia en pròpia carn, i de tants i tants els que els envolten i pateixen en la seva lluita i amb el que sovint esdevé un tràgic desenllaç. Serveixi aquesta cançó per a tots ells com un petit homenatge". (Oriol Cardona).

Tu hi eres
Sencera

I ferm el teu pas

M'ho deies

Com ho veies

La vida al passar.

Sencera

Com sempre

Però trista al mirar

Ho veies

Sabies

I el temps a tocar.

La teva força

No em feia sospitar

Que res pogués canviar.

De sobte

Les ombres

Ofeguen un cant

Inquieta
L’angoixa
Es va desfermant

Les ombres
Em confonen
No em deixen entrar
L’enigma
M’insulta
Qui m’ho explicarà?

La teva força
Que em feia respirar
I el monstre
Que et volia fer jugar
Sense regles
O totes per obviar
Un joc
Tant difícil de guanyar

Tu sempre
Seràs aquí
Aquí al meu davant
Com sempre
Res no ha canviat
Oh, del teu bell cant
Somriure
D’infant tan gran
Pres d’un gran engany
Presència
El nostre guany

I el temps incert
En què junts vàrem lluitar
No serà en va
Ens farà remuntar
I el què has deixat
Et puc assegurar
No res per oblidar

Un astre
Que es queda
Sense temps ni espai
Però encara
Molt temps, encara
Et veurem brillar

(lletra i música: Oriol Cardona).

Això també em porta el record de la mort del meu tiet per càncer el maig del 1998, també va ser molt dur per nosaltres, sobretot pels meu pare, els altres tiets i cosins i també per la meva germana ja que ell era el seu padrí.

La lletra de la cançó i els comentaris els podreu trobar també a la pàgina d'Àcid Úric entre les lletres de la seva primera maqueta Explicit Lyrics. I al costat deixaré el link on podreu escoltar aquesta cançó tan sentimental amb tristesa i enigma. http://aciduric.net/docs/musica/au-el-128/acid_uric-el_temps_a_tocar.mp3.

Una forta abraçada a totes i tots excepte als meus pares que no se la mereixen de part meva en aquests moments. Ara ja tanco l'ordinador i cap a dormir la mona (però avui no m'he emborratxat).

El teatre de la ira

No he començat massa bé aquest curs per diferents qüestions que m'estan tornant a afectar fortament i les conseqüències de moltes situacions que he anat patint aquests últims mesos. Però ho explicaré més detalladament en posteriors escrits.
Però primer vull comentar que he acabat unes setmanes d'examens que per començar em podrien haver anat millor per haver arribat mitja hora tard en un examen de Bizanci i l'Islam a l'edat mitjana però vaig aprovar "Demografia a l'edat moderna" amb un notable amb el meu apreciat professor Valentí Gual i Vilà, alcalde de Rocafort de Queralt (Conca de Berberà). Fins i tot encara espero una altra nota de l'assignatura de Mètodes i Tècniques d'Investigació històrica després de tot el treball que vaig realitzar sobre el fenomen punk, que crec que ha estat interessant però també crec que ha estat massa rebuscat i podria haver tocat un altre tema més històric que no tant musical però aquest també és un altre tema que aquí tampoc m'interessa tractar-lo explícitament ja que hi ha altres espais per tractar els putos temes acadèmics. Això no m'afavoreix la meva manera de ser sinó que em perjudica totalment.

Però ahir mateix després de fer una consulta en la única sala d'informàtica que els cabrons tenen oberta a la facultat durant els caps de setmana, en el moment de dinar els papes em van comentar que ahir a la nit la meva cosina Eulàlia actuava en el teatre de Rubi a la XX MOSTRA DE TEATRE I DANSA AMATEUR però tampoc estava segur del tot Abans a casa de mon tiet hi hauria un tipus berenar-sopar amb pizzes, fuet, formatge, pernil dolç i pa amb tomaca, i al final una mica de postre. Per acabar de matar el temps encara vam aprofitar per jugar al Guitar Hero i veure un programa còmic força divertit a través del portatil del meu cosí, i també hi havia la seva nòvia.
Finalment vam anar cap al teatre per veure l'obra, TERROR Y MISERIA EN EL PRIMER FRANQUISMO i l'autor era José Sanchis Sinisterra, que començava a les 10. Està basada en les condicions de vida de la societat castellana durant els primers anys del franquisme quan el fill de puta del Franco ja havia guanyat la Guerra Civil el 1939 i havia imposat la seva dictadura totalitària i les seves forces militars falangistes que cantaven i volien imposar els himnes franquistes com també en els moments de l'autarquia com els quatre fills de puta de les famílies terratinents s'aprofitaven de la mala situació omplint-se el seu bagul amb les seves màfies alimentàries com a malparits estraperlistes que feien negocis bruts en el mercat negre i mantenien la mentalitat tradicional del poder paternalista i les dones que eren casades seguien fent feines com a simples objectes sense poder decidir per elles mateixes o també el mal educag despreci discriminatori cap a les ideologies republicanes i revolucionàries perdudes. A la vegada també narra la situació ben precària al camp de la gent que havia participat a la Guerra Civil de forma activa i en perdre van acabar totalment passant fam tot subsistint amb els pocs recursos donats per la terra amb el menjar quasi inexistent i les males condicions en pagar els elevats impostos ja quasi impossibles, sobretot els salaris de la fam. Finalment es senten forçats a emmigrar de les seves terres i a exiliar-se cap a fora per poder subsistint de la manera com poguessin.
Són unes vuit escenes de vida quotidiana que no es van poder plantejar obertament durant més de quaranta anys per les repressives censures nacional-catòliques i la prohibició de les llibertats d'expressió i de les cultures oprimides com ara la nostra malgrat centrar-se a Castella i altres territoris peninsulars d'on va haver d'exiliar-se tanta gent cap a fora.

El contingut era realista i interessant i amb cert compromís però també ha estat pesada de resistir i païr però el pitjor problema no ha estat aquest, sinó que ha estat un altre que vé de molt lluny i m'hi sento molt cohibit sobre la mateixa condició de sempre degut a la meva situació en què em sento marcat de part de la sensació de fals i innecessari sofriment de part de l'exterior. De tant en tant tinc alguns moments en què em sento més tens i necessitava treure tics tot sentint-me amb incomoditat i els meus pares, que els molt cabrons també hi eren, anaven mentalitzats amb la falsa preocupació de suposada necessitat de protecció davant de la suposada reacció que poguessin tenir els altres o les seves reaccions sense tenir motius de queixa i amb l`absurda acció de falsa protecció davant de moments de tics, i la principal culpable d'aquestes accions ha estat ella mateixa. De fet tampoc s'ha queixat ningú de tota la situació però després vaig marxar jo perquè em va venir de gust per després estar més calmat en que vaig sortir cap al lavabo i a prendre una mica la fresca. Finalment vaig poder acabar de veure l'obra i precisament en el moment que els actors saludessin ma mare, la molt puta, em va dir que havia d'haver sortit abans. Però tot això mai ha de seguir així i esperem mai més torni a succeïr.

Nous Espectres a Psicologia (15/04/2008)

Recordant vells temps. A l'abril del 2008 es va realitzar la setmana cultural de la facultat de Psicologia de la UB de Mundet. Una de les activitats més important és el concert diürn conegut també com el Mundet Music Festival que es va realitzar el 15 d'abril del 2008 on cada any hi actuen diferents grups, en la immensa majoria d'aquests sempre hi ha algun membre estudiant de Mundet.

Però aquesta vegada hi va haver una excepció: els Nous Espectres que, malgrat ser la primera vegada que tocaven en el festival de Mundet i també van ser els primers en tocar a l'escenari. No obstant tocant massa d'hora no va portar l'ànim del públic a seguir-los. I quasi vaig ser l'únic que encara vaig ballar al davant de l'escenari.