La meva llengua "Josep Romeu".

És un cantautor de Tarragona i es diu Josep Romeu. També està implicat en la lluita per la independència dels Països Catalans, en contra de la crisi, les retallades i les privatitzacions dels serveis públics mentre que també tracta temàtiques personals. La seva música està centrada en la cançó d'autor però amb pinzellades de blues i swing des del primer disc Petjades i el segon. Em va impressionar des de quan el vaig escoltar per primera vegada a l'últim concert del CorreUniversitats el novembre del 2008 en l'esplanada que hi ha entre les facultats de Biologia i Física i Química. I em va agradar tant la seva veu com s'acompanya amb la guitarra.
En aquest vídeo surt ell cantant la cançó "La meva llengua" a la sala Ka l'Arrib de Cambrils. Aquest sí que és un bon tio, ferm i patriota que sap molt bé el què diu... No fa com un altre que jo sé i que es diu Joan Romeu que a part de ser metge istriònic en un gabinet super cutre també ha fet l'imbècil a la tele i la ràdio. Fins i tot ma tieta ja m'havia comentat que quan estudiaven medicina en aquells temps també foscos ja era tot un pallasso i molt còmic... Algú m'havia dit que també havia estat cantant però segur que comparat amb aquest era molt cutre si mai va arribar ni als Setze Jutges ni en cap altra tendència de la Nova Cançó.

Una bala perduda

Finalment he deixat un relat que no és meu però la història m'ha impactat molt davant de les actuacions injustes dels mossos d'esquadra a l'acampada indignada de Plaça Catalunya en contra de la crisi, les retallades laborals i la supremacia del sistema capitalista. Aquesta crònica és d'un company que estudia màster d'Antropologia i la reprodueixo de la mateixa manera com l'ha escrit ell.

"A les 9:00h en Gerard entra a la meva habitació dient que estan desallotjant l'acampada de Plaça Catalunya, que m'aixequi ràpid, em vesteixi ràpid, que la revolució no espera a ningú. La primera fase del dia la dic escèptic: tu creus que la revolució serà televisada? Respon que a casa no tenim televisió i que, igualment, no ho podriem saber. Vinga va, no siguis gallòfol, diu.

Interiorment celebro que hagin decidit expulsar-nos de Plaça Catalunya. Les coses han d'estar clares: "ells i nosaltres", sinó el nostre nosaltres es divideix. Sóc dels que pensa que s'hi ha d'estar, que els processos socials s'han de criticar amb perspectiva històrica i que, mentre duren, l'única tasca és aprendre per un tubo. Sóc dels posseïts per l'amorf del poble, dels que s'abandona al fervor del clam, dels que lluita perquè sí. Però, perquè enganyar-nos, sóc activista de poques causes, no suporto la militància i dono per bo qualsevol fet social on faci un amic i intercanvi mirada amb una noia bonica. Com alguns sabreu no he estat especialment participatiu en l'acampada i, fora d'algun discursillo per advertir del patètic caràcter reformador d'algunes mesures, he preferit mantenir-me al marge instal·lat en el còmode pensament que els drets socials no es demanen als Reis Mags, sinó que s'usurpen a capa i espassa, amb suor i sang. En definitiva: em feia pal tanta assemblea, m'avergonyia compartir lluita amb el hippisme mil·lenarista i em tocava les boles el discurs imperant del civisme, la pau, la democràcia, la banca ètica i demés petranyes modernes. Tampoc suportava el progrés com jo anaven de tornada de tot, és clar.

Per tot això, abans d'animar-me definitivament a sortir de casa, busco alguna excusa que em resulti satisfactòria per obviar el meu compromís social. Desgraciadament miro el telèfon i constato que tinc tres missatges de text - un d'ells d'un número desconegut- que reclamen la meva presència al lloc dels fets -acaben amb això: "passa-ho" i m'encanta-. Em convenço a mi mateix que anar donar suport als "indignats" té nombrosos punts de contacte amb l'estudi que m'havia proposat aquest matí: llegir sobre l'etnografia a multisituada en l'anàlisi de les relacions econòmiques entre centre/perifèria d'allò que alguns anomenen sistema del món.

En Gerard, com lligant-me a la manifestació amb el sol fet de compartir-me una taronja, em demana la pressa i les lleganyes. Com si jo tingués molta experiència en aquestes mogudes, li dic de mentre es canvïi les sandàlies per unes bones bambes. Diu que no li farà falta, que els Mossos voldran evitar problemes perquè en el fons estan amb nosaltres. Contesto que estaran amb nosaltres quan cobrin com nosaltres, que de moment són l'únic col·lectiu que gaudeix d'un increment de les partides pressupostàries. Aprofito per afegir que un professor d'universitat associat cobra 400 euros al mes i que un anti-avalot més de 3.000 euros -segons rumors de dubtosa procedència-. Per una orella m'entra: "però" i per l'altre surt: "són persones".

En definitiva: agafem el metro i baixem a Plaça Catalunya. L'espai està acordonat per una ridícula filera de policies molt fàcilment traspassable per qualsevol que tingui interès en buscar-se problemes. Penso que els Mossos ens provoquen posant-nos les coses tan fàcils, però el meu voltant tothom és Gandhi. Ningú crida consignes. Quan algú fa un discursillu un pèl exaltat, alguns "indignats", com si d'una assemblea es tractés, aplaudeixen amb llenguatge de signes. Vaig rodejant la plaça, tot trobant-me gent: la Tutu, la Marina, l'Edurne, la Cecília, la Paula, en Mikel, etc, fins que m'instal·lo amb l'Elena prop d'un cordó policial. Escoltem en Bernat que, per megàfon a mà, explica les violentes subtileses amb les que els Mossos d'Esquadra tracten els companys que estan a l'interior de la plaça: no se'ls permet sortir ni per anar a treballar, se'ls priva d'aigua, d'anar al bany, etc. Sense creure-m'ho crido als policies: "aquest vaixell s'enfonsa i vosaltres esteu dintre". Un dels robots em premia amb un somriure idiota, com si en sabés de metàfores. Li dic: "tu no riguis, on està la teva idenitificació?". Aquest cop endivino que m'està prenent la matrícula per pegar-me la primera oportunitat que tingui.

A tot això, per Ronda de Sant Pere arriben moltes "lecheras" - pels no-familiaritzats amb l'argot aquest apel·latiu refereix a que reparteixen "llets" - i m'imagino que pretenen rodejar la manifestació com si es tractés d'un nínxol per operar lluny de mirades indiscretes. Amb aquesta tàctica aconsegueixen aïllar físicament la concentració de la resta de conciutadans preocupats en pagar la hipoteca sense dignitat i, sobretot, invisibilitzar-la de la curiosa mirada dels guiris que en aquesta hora ja demanen comprar a la millor botiga del món- pels no-familiaritzats amb el registre publicitari dels nostres polítics: és Barcelona-.

De lluny, veig que per Ronda de Sant Pere els Mossos comencen a carregar contra alguns companys. Al cercle de gent on es crida: "no a la violència, no a la violència!" i decideixo quedar-me en aquest nucli pacífic -més per por que per ganes-. Inicio una conversació amb l'Elena sobre un dels múltiples "cotilleos" sentimentals dels alumnes del Departament d'Antropologia i... Seguidament estic a terra, noto que sagno abundantment per l'orella i tinc la vista nublada. Només escolto la veu d'una noia preciosa i desconeguda que m'informa que he perdut el coneixement i que ja han avisat als serveis mèdics. Tracto d'acompassar la respiració, algú em posa algo fred per l'orella, algú proposa buscar la pilota de goma que m'ha incapacitat i tampoc falta algú que em recomana de no posar-me la mà a l'orella i estar "tranquil". En un temps indeterminat arriben dos metges de groc fluorescent i m'aixequen en pes. Tinc temps de girar-me cap al cordó de Mossos d'Esquadra i dedicar-los tota la meva incomprensió. Els metges em porten cap a l'Ambulància pel bell mig del tiroteig indiscriminat. Jo estic mort de por i, com que les meves cames es neguen a caminar entremig dels carnissers, els metges m'han d'agafar per plaer dels fotògrafs.

Un cop dintre l'Ambulància se'm tracta com si hagués caigut en bicicleta mentre es comprova diligentment que no tinc cap mandíbula trencada. "És només una hemorràgia interna a l'oïda, has d'anar a l'hospital perquè et facin una radiografia i comprovin que no has perdut audició. En realitat t'hi hauriem de portar nosaltres però no hi ha suficients ambulàncies i hi ha molts ferits. Agafa un taxi i ves a l'Hospital del Mar que al Clínic hi haurà molta cua. Té aquesta bossa de gel pel camí i el "parte". Ara recordo: RETALLADES. Darrere meu entra una dona amb el cap obert i plena de sang. A jutjar per l'edat perfectament podria ser la meva àvia. A jutjar per l'esperit rebel, de ben segur que no.

Agafo un taxi amb l'Elena i vaig a l'Hospital del Mar. El taxista només ens dirigeix la paraula per cobrar. A l'entrada de l'Hospital un noi negre tracta de fer-se entendre en anglès, diuen que li buscaran un metge que parli anglès i em fan passar per davant seu. Dintre rebo la solidaritat de la metgessa que em dóna l'ingrés i els penosos consells d'emancipació política d'una infermera. A la Sala d'Espera passen imatges de l'escabetxina de Plaça Catalunya i comento la jugada amb una pacient d'origen gallec. Li dic que, després de les últimes eleccions, els Mossos tenen legitimitat suficient per fer el que els vingui de gust. Ella em diu que el problema és que els joves no anem a votar i que, sobretot, sempre, sempre, s'hi ha d'anar.

Després passo a la consulta on, per fi, les infermeres em comencen a dir guapo, carinyo i rei. Totes estan molt preocupades per mi i se'n recorden de la mare del policia que m'ha disparat. S'escandalitzen de la ferideta que m'he fet al genoll quan he caigut desplomat a terra. Quan m'agafo confiança amb una de les rastes em diu: "però entre tu i jo, de veritat que no has fet res per provoar a la policia?". Just en aquest moment, com invocats, apareixen els Mossos d'uniforme als quals recordo amb males paraules que són el braç armat del poder -mercenaris de merda, o algo així-. La infermera em fa callar i no em torna a mirar amb els mateixos ulls.

Em toca una doctora pija que no ha sentit parlar de la matança de Plaça Catalunya però que, a raó dels seus ulls, se li perdona. Com que he perdut el coneixement m'han de fer un TAC. Quan pregunto què és, em respon que serveix per verificar el correcte funcionament de les neurones. Sense fer especialment agut bromejo sobre que aquesta prova li haurien de fer als Mossos d'Esquadra però ningú sembla trobar-li la gràcia. Em fan el TAC però, com em marejo i no sé estar quiet, l'han de repetir per indignació del doctor.

Després em tornen a portar a la consulta. Aviat arriba un altre ferit de Plaça Catalunya: l'Àlvaro. Diu que li han pegat un cop de porra "amb ganes" al barç mentre feia resistència pacífica i que ha perdut el telèfon i la cartera. Explica que a molta gent li han donat al cap i que ha sigut una autèntica massacre. El morbillu del relat fa que s'apropin a parlar amb nosaltres infermers i metges que ens expressen certa solidaritat i insisteixen perquè posem una denúncia que, saben positivament, no servirà per res. Quan ens abandonen i l'Àlvaro dorm, he de sentir un pacient que atorga als moros tots els mals d'aquest país i, sense pietat, li expresso l'equivocat del seu punt de vista.

Al cap de poc, arriben visites que em fan sentir molt afortunat: Pere, Patri, Txell, Albert i que, juntament amb les nombroses trucades: família, Martina, Ferran, Mikel, Gerard, Pipo, Narcís, Domi, Pau, Jackeline, Cati, Sammy, Emma, Subi, Guille, Elena, constitueixen un patrimoni que no mereixo. No em vull esplaiar aquí, però gràcies i wisky -menys per en Sammy i la Martina -.

A les 18h em donen l'alta mèdica, no sense abans respectar-me quatre medicaments imposats per multinacionals farmacèutiques, molt de repòs, que no dormi en 48 hores i menjar líquid (ja que no puc obrir la mandíbula). Com que no he menjat res des del matí, devoro un iogurt a la Sala d'Espera mentre el Conseller Puig cataloga la càrrega policial com "assenyada i fruit de les provocacions". M'agafa un atac d'ansietat i he de marxar a la sala davant la mirada curiosa de la resta de pacients que, de ben segur, no coneixien el distingit conseller ni el volien conèixer. Després em plantejo, quasi retòricament, perquè només hi ha 1 detingut de 120 ferits.

Abans d'abandonar aquella ciutat que havia sigut famosa per les barricades truco al maravellós servei d'advocats de l'acampada que m'atenen a les mil maravelles i em deixo entrevistar telefònicament per l'amic Pau Rodríguez, pel diari Público. Després quedo amb un fotògraf que m'explica que sóc un afortunat perquè aquestes boles de goma han matat a moltes persones i han deixat sense ull a moltes d'altres. Miro l'objectiu de la càmera com miraria Strauss-Khan - famós per violar dones i països - i desitjo molt fervosament que la bala perduda trobi el camí".

Aquest text l'he trobat en aquest espai: http://manueldelgadoruiz.blogspot.com.

Finalment deixo el vídeo de tota la impunitat violenta dels antiavalots dels mossos passant-se més de tres pobles -setze o divuit- i com a culpables de tants ferits protestant en contra de les retallades i el poder d'aquells que sempre s'han omplert les butxaques.

A sota adjunto una carta seva al conseller d'Interior. No es pot permetre que tinguem aquests dictadors que governen aparentant de demòcrates per beneficiar els seus propis interessos i han creat la crisi. Ben fet company, tu també lluita per la teva dignitat... xD

The Ivy Green

Oh, a dainty plant is the Ivy green,

That creepeth o'er ruins old!

Of right choise food are his meals, I ween,

In his cell so lone and cold.

The wall must be crumbled, the stone decayed,

To pleasure his dainty whim:

And the mouldering dust that years have made

Is a merry meal for him.

Creeping where no life is seen,

A rare old plant is the Ivy green.

Fast the stealeth on, though he wears no wings,

And a strunch old heart has he.

How closely he twentieth, how tight the clings.

To his friend the huge Oak Tree!

And slyly he traileth along the ground,

And he leaves he gently waves,

As he joyously hugs and crawleth round.

The rich mould of dead men's graves.

Creeping where grim death hath been,

A rare old plant is the Ivy green.

Whole ages have fled and their works decayed,

And nations have scattered been;

But the stout old Ivy shall never fade,

From its hale and hearty green.

The brave old plant, in its lonely days,

Shall fatten upon the past:

For the stateliest building man can raise

Is the Ivy's food at last.

Creeping on where time has been,

A rare old plant is the Ivy green.

Charles Dickens.

Catifa floral majara: "NO A L'ELECTRO-SHOCK"

Vull compartir amb vosaltres unes fotos de la catifa floral a Sant Boi que vam fer el dia de les catifes com Assemblea de Majaras en contra de l'elektro-shock en els psiquiatrics. 

A sota he volgut deixar el nostre text de presentació com a col·lectiu i els motius pels que estem en contra dels electro-shocks en un tríptic informatiu. I també algunes frases sobre les tortures psiquiàtriques per alguns autors coneguts i experts en la psiquiatria.

L'Assemblea de "Majaras" de Sant Boi som un col·lectiu composat per persones preocupades pel patiment de tots els graus de la psiquiatria oficial i les males pràctiques i els abusos de poder que es produeixen en la relació entre la majoria dels professionals psiquiatrics i els pacients. Alguns de nosaltres ho estem patint i estem sensibilitzats i som solidaris amb aquesta lluita.

No només volem denunciar aquest sistema sinó que també volem debatre sobre com buscar alternatives que eliminin definitivament els mals tractes violents i jerarquics imposats per aquestes institucions i poder buscar una empatia amb la persona afectada i el seu entorn familiar i social. Per aconseguir-ho, estem organitzant activitats: xerrades, jornades, debats, intercanvi d'experiències, etc. I si vols participar, ens trobem tots els dimecres a partir de les 18 h en el local de l'Ateneu Llibertari de Sant Boi.

El nom de la nostra pàgina web "Boig per tu" coincideix amb la marca corporativa de l'ajuntament de Sant Boi de Llobregat, l'han escollit per tapar d'alguna manera la injustícia total de la psiquiatria oficial i voler donar una visió positiva a les atrocitats quotidianes de tots els afectats psiquiatritzats, totalment alienant. Per nosaltres té un significat igual que si al poble de Quatre Camins, l'ajuntament hagués fet la marca corporativa amb l'eslogan "Presos de tu amor".


El que s'anomena electro-shock o tractament del xoc elèctric (EST) ara també irònicament "teràpia electro-convulsiva" (TEC), encara que no és cap forma de teràpia, consisteix en descarregar electricitat a través del cervell amb una força de 70 a 400 volts i un amperatge de 200 mili.ampers a 1.6 ampers (1600 mili-ampers). El xoc elèctric s'administra per uns electrodes penjats a cada costat del cap a sobre dels temples, el front i/o darrere d'un costat del cap.
Aquest tractament s'administra sovint en contra de la voluntat del "pacient". Des de la psiquiatria oficial s'oposen a qualsevol restricció per estatut, regulació o judicial davant del seu dret per a executar electro-shock als pacients voluntaris i involuntaris.
Els efectes del tractament, lluny de millorar la situació del "pacient" tenen efectes secundaris que agreugen la seva salut:
-Cremades a la pell del cap on es posen els electrodes, pel que posen un gel conductiu de jalea en l'electrode i prevenir cremades superficials (però no prevenen les interiors).
-Trencament d'ossos, pel que evitar la tensió muscular de l'electro-shock administren drogues paralitzants abans de realitzar-lo.
-Dolor que s'amaga darrera del subministrament d'anestèsia durant l'electro-shock i en el que es suma una por que es desenvolupa i augmenta després dels tractaments.
-Dany cerebral: hemorràgies cerebrals (sagnat anormal), edema (acumulació excessiva de fluïd), la atròfia cortical (encongiment del còrtex cerebral o capes exteriors), espais perivasculars dilatats en el cervell, fibrosi (espesant i marcant amb cicatriu), gliosi (creixement de teixit anormal), parcialment destrucció de teixit del cervell, pèrdua de memòria permanent i disminució de la intel·ligència.

Igualment absurd és mantenir aquest tractament amb teories inventades sobre que aquests electro-shocks elèctrics reestructures la química del cervell d'alguna manera per a millor. Les especulacions teòriques justifiquen el seu ús però no tenen proves sobre la millora de la salut posterior. Igual de despreciables són les disputes sobre si causa un dany temporal (quan hi ha dany permanent) o entendre la lesió cerebral aguda que casa com un dany colateral necessari. Després de l'electro-shock continuat durant setmanes el "pacient" no recorda ni el tractament, perdent més records i habilitats que mai tornaran.

Amb el tractament de l'electro-shock els psiquiatres violen el seu jurament hipocràtic ("Fixaré el règim dels malalts (...) evitant tot el mal i injustícia). Culpables de teoritzar i legalitzar una tortura així com l'estat i altres institucions sanitàries de permetre-ho, no atenent la seva responsabilitat per protegir d'aquest "tractament" dolorós i irracional.



FRASES.

"Per què els psiquiatres tortures i en diuen teràpia de l'electro-shock?" Jeffery Masson, psicoanalista en Contra la Teràpia (1988).
"Molts informes de pacients comparen l'atmòsfera a l'hospital en dies que s'administra el TEC al d'una presó en el dia d'una execució" S. Sutherland, psicòleg en Averia.

Assemblea de Majaras de Sant Boi. (Tríptic informatiu).

Under the sea

Aquí deixo una de les cançons que m'han agradat de sempre i encara em satisfà força aquesta cançó. Es diu Under the sea (Sols mar endins) que és de la pel·lícula "La Sireneta" d'en Walt Disney. I m'agrada força des de fa temps quan l'havia vist a l'escola en sessions audiovisuals després del menjador. A mi m'han apassionat els colors com també la idea del mar.

Excursió a Cornudella i Siurana.

Aquestes vacances eren iguals que les de sempre, no m'he esperat res de nou malgrat que volia fer alguna cosa durant tota la setmana. Però volia anar al Priorat per fer fotos del castell de Siurana de Prades per un treball d'arqueologia medieval, i com que estava "rallat" de baixar amb els pares vaig quedar amb dos col·legues de Sant Boi per arribar-hi amb cotxe. En esperar una mica tard a l'estació va venir un dels col·legues i vam anar a buscar l'altre que fotia la mona a casa seva. Vam fotre gasolina al cotxe i sortim de Sant Boi per agafar la carretera per evitar la maleïda autopista, els plans urbanístics i els fums de les fàbriques que malmeten el paisatge i el maleït peatge i així no pagar el què no volem i no ens enganyin amb les putes presses que la penya es menja sense sentit.

Llavors passem per pobles com Cervelló, Vallirana, l'Ordal, Vilafranca, l'Arboç, Bellvei, la Gornal, el Vendrell però fins arribar a Tarragona i Reus no vam poder evitar l'autovia i vam tornar agafar la carretera. Però enlloc de seguir cap a Riudecols i les Irles vam agafar cap a Alforja, Prades, Ulldemolins, Poboleda i Cornudella. Allà vam aparcar i fer uns cafès i continuar cap a Siurana de Prades pujant per una carretera bestial que s'enfilava entre les roques vermelles i els matolls verds i arribem a Siurana de Prades.
És un poblet únic i autèntic amb pocs cotxes i les ruïnes d'un castell medieval de molts segles que havia estat dels sarraïns durant els segles VII i VIII com a fortificació de defensa enfront dels dominis cristians i els comtats catalans que s'expansionarien cap al sud a partir dels segles XI i XII amb la formació de la nomenada Catalunya Nova. Va ser un dels últims baluards musulmans que van passar a domini cristià juntament amb el de Miravet com també hi ha la llegenda del salt de la reina mora. Vaig fer unes fotos per un treball d'arqueologia -maleït sigui- però era una merda perquè no podia entrar a dins per haver-hi reixes de ferro. Vam passar per algunes zones properes als barrancs i vam arribar fins al Salt de la Reina Mora. També hi ha una ermita romànica, de les ben poques que hi ha al Priorat. A sota hi ha el poblet amb cases de pedra i fusta i els carrers amb silenci malgrat hi havia alguns guiris que havien aparcat els cotxes a la sortida de la carretera.
Vam baixar roques avall on ens vam estirar i sobar la mona una estona arrambats com col·legues com fer vida nova i pura amb les dues gosses d'un dels amics, mirava amunt cap al sol i els ulls em fotien una picor tremenda i els tancava. A més era un gran moment per respirar aire pur i sanificar els pulmons enmig de la natura i alliberar-nos de l'aire enverinat de les ciutats. També m'aixecava i em posava a la punta de les roques on aixecava els braços i gaudir de la felicitat... Era com el paradís. En tornar al poble vam veure un poni molt maco i ens hi vam fer unes fotos. Finalment, vam beure aigua d'una font que rajava gotes de la muntanya i el col·lega de les gosses va aprofitar per veure de la pica com un punk i el gust era de soc a fi, aigua mineral que venia directe de les muntanyes.

Vam tornar cap al cotxe i vam sortir per anar a Torredembarra, a casa del pare del col·lega de Sant Boi. Allà vam entrar a casa seva on a la terrasseta vam dinar una mica de pasta amb salsa i ja ens vam atipar i després en el menjador a mirar la tele -com sempre la veig amb el cap avall- ja que tota la merda i el vici pel futbol ens menja el cap i ens obsessiona en això. Finalment vam sortir amb el cotxe ja cap a Sant Boi per on haviem passat el principi. Vaig estar una estona a casa d'un d'ells -en Joan- on miraria amb la panxa enlaire el Barça-Madrid sense cap interès i al final a l'estació ja vaig agafar el tren cap a Barcelona.

Corrandes d'exili.

Una nit de lluna plena

tramuntarem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra plena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra.
Abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarona amb l'espatlla.

A Catalunya deixí,
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sense vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol,
i a la plana un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somio completa.

Pere Quart

Aquí deixo la versió cantada per Lluís Llach.