Al pantà de Vallvidrera i la font de la Budellera.

Això ha estat per sorpresa i improvitzada des de la primera hora del diumenge al matí quan m’he aixecat. El dissabte després de passar-me bona part del migdia gris pel “merkadillo” punk de Can Batlló i caure al llit mort de son acumulada sense sopar res abans i passar-me l’hora per

estar a temps per anar a Can Vies a veure cantautors i fotre festa fins quan ens fotessin “xapar” i “pirar”. Així que em desperto, m’aixeco del llit i vaig cap a la cuina i miro el rellotge i les agulles marcaven a prop de les sis del matí. Encara vaig sopar una cresta d’espinacs amb panses i pinyons i un tros de truita de samfaina ja encentada des del vespre i vaig tornar cap al llit bastanta estona més. De tant en tant m’anava aixecant vàries vegades amb ansietat per anar mirant l’hora amb ganes de voler dormir més per aixecar-me més tard però tampoc volia. Tampoc tenia gens clar el què volia fer el matí. Doncs em llevo definitivament i m’acabo les dues crestes que quedaven al plat del marbre de la cuina, enceto un nou brick de llet de civada i hi suco algunes galetes. Passo la fregona del terra de l’habitació per netejar la saliva que he anat llençant a la nit des del llit per la meva mucositat encallada que m’estic tractant amb herbes. Em vesteixo tornant amb la idea de la setmana anterior de caminar per la Carretera de les Aigües i fer el mateix tros fins a la fastigosa antena nomenada amb el maleït nom de “Sant Pere Màrtir”. 

Què faig?? El dia és gris i humit. Però agafo el metro fins a Diagonal on a dins dels vagons hi ha un home que canta amb una música gravada pels altaveus i animava la gent a cantar. Encara vaig ficar-me allà al mig i improvitzar els teclats i algunes veus amb veu molt baixa quan sonava la música dels Dire Straits amb el seu fabulós tema Walk of life. Faig transbord amb els “ferrocarrils” a l'andana de Provença. Aquest és l’antic tren de Sarrià, nomenat també el tren dels rics degut a les zones de la ciutat per on passa con les zones on s'atura de Gràcia i Muntaner, bé Sant Gervasi, la Bonanova, les Tres Torres o Sarrià mateix.  Agafo el primer tren que va en direcció Terrassa fins al Peu del Funicular. En esperar el funicular em  sento una mica estrany i traumat fixant-me amb una noia que em mirava d’una forma una mica txunga per tenir tics, anava amb el seu xicot i un gos al costat (si fos psiquiatra ja l’hagués cagat molt). Entro i em poso de cara al vidre de la finestra del davant però de seguida surto a fora per paranoies meves i deixo entrar la gent que va amb les bicicletes perquè pugi cap amunt. El deixo pujar i espero el que baixa i sec a la butaca. En aturar-se a la intermitja surto un moment amb la idea, poc clara aquesta vegada, de fer aquest tram de la Carretera. Però per tota la contaminació malèvola dels fums urbans decideixo entrar de seguida un altre cop i seguir l’últim tram fins a Vallvidrera per poder respirar un aire “més pur” i amb menys partícules nocives. A part que allà feia una mica més de fred per l’altura i també ho intuïa per l’alè espès en forma de boira semigrisa de la boca. A part dels texans anava amb la suadera negra amb l’estel roig al mig i al damunt l’anorac que em va passar la persona que fa la neteja a casa. La meva idea era anar a la font de la Budellera, que en tinc un record de la meva infància i feia molt temps que no hi anava. Però al davant del parc infantil hi havia uns nois que miraven un plànol fixat i deien que volien arribar fins al panita i desviar-se cap a la carretera de les aigües. També vaig preguntar-ho a una dona gran que parlava en castellà que no va indicar i ens va acompanyar un tros del carrer principal avall. Aquest és un dels indrets que des de quan va deixar de ser una petita vila per dependre de la “ciutat comtal” ha passat a ser una de les seves zones més pijes i residencials on hi viuen una bona part dels empresaris locals i especuladors immobiliaris amb els seus xalets. 

Agafo un camí ample que va baixant avall i d’aquest en sortien alguns de més estrets amb pendents cap avall mentre que s’estenia un paisatge menys devastat que el de la ciutat pròpiament dita. Igualment ja està bastant destrossat fent-hi passar línies elèctriques d’alta tensió destinades a a l’abús d’energia elèctrica de la capital. Aleshores encara es pot gaudir d’un paisatge encara visible amb una certa olor de molsa humida, sobretot ara a l’hivern. Durant aquesta baixada passa un Land Rover que em va passar per davant i un cop acabat el camí vaig veure que tornava cap amunt en direcció contrària. Doncs travessada la carretera entrem al barri del Mas Sauró on hi ha l’estació de tren de la “Baixador” on en aquell moment va passar-hi un tren però sense saber jo la seva direcció. Així que pensant-me que m’havia equivocat vaig tornar a preguntar pel panita i em van indicar el camí correcte. Poc abans d’arribar-hi sentia unes veus que em cridaven per darrere i eren dues col·legues i una d’elles era de Múrcia i anava amb la seva gossa. El pantà era un embassament gegant i en l’aigua s’hi reflectien els arbres i el paisatge amb els raigs del sol. Segurament que l’aigua es deu destinar per regar els horts d’aquestes mansions privilegiades. Doncs pugem per un camí enfangat i ens embrutem les sabates perquè no eren les més adequades per trepitjar aquests sòls ja que són tipus de camins que no haviem previst. Llavors vam començar a explicar-nos les nostres vides després de tan temps que no ens veiem. Li he explicat la meva experiència currant a jornal a la verema en el negoci viti-vinícola del meu cosí, que em quedava a esmorzar i dinar a casa seva i allà erem tots iguals en seure a taula. Tot i ser un “petit” especulador que també li interessa obtenir guanys individuals per producció i màrqueting vinícola. I sobretot la meva amistat amb un company romanès que el meu cosí té contractat durant tot l’any. Ella feia una setmana que havia arribat de Múrcia i ara viu de lloguer en un pis al Paral·lel i trucaria a una altra col·lega en comú per qui ens vam conèixer que no veig des del final del curs passat. Estem perduts per carrers residencials sense una sortida exacta i ocupats per cases privades amb jardí. Al fons apareixia el Tibidabo amb l’horrorosa Torre de Collserola al mig. La meva amiga diu que cada cop li fan por més coses i fins i tot pujar fins a dalt de tot d’aquesta torre de ferro i vidre que distorsiona el paisatge natural. L’altra noia explicava que havia estat estudiant un curs de ciències medi-ambientals a Portugal l’any passat i també tenia interès en conèixer les pedres i els fòssils. Fins i tot la col·lega de Múrcia es va trobar un cargol fossilitzat damunt de l’asfalt, el va agafar i li vaig demanar per veure’l. Sense voler-ho amb un moviment involuntari el fòssil em va caure a terra i ella el va tornar a agafar, PER SORT. 

Es feia tard i vam aixecar-nos, marxem pel replà de la font i pugem pel mateix camí d’esglaons que haviem baixat abans. Per tant volem baixar fins a la part de baix de Vallvidrera i agafem un camí equivocat que d’entrada jo creia que s’ajuntava amb el que vaig agafar el mateix matí però donava a la carretera que vé de Barcelona. Així que vam agafar un tram bastant llarg de la carretera pel costat del carril que anava en sentit contrari però era molt pesat haver de deixar passar els maleïts cotxes. Així doncs he de dir que poc abans d’arribar parlavem sobre les cases, edificis i espais buits sense fer res que encara poden tenir una funció útil i es poden tornar a habitar per fer-ne centres socials autogestionats o viure-hi directament per fer front al moobing immobiliari. Una d’aquelles cases era del propietari de l’empresa Desigual i té un maravellós jardí i unes escales que porten a la pròpia vivenda. Entrem a l’estació de la Baixador de Vallvidrera, el tren arriba i s’atura i fem el trajecte fins a Provença. Just en baixar a l’andana començo a revisar les butxaques dels pantalons i veia que no duia les claus. A part que estic fart d’haver anat fent còpies constants de jocs de claus per haver-los perdut. A part tampoc volia que els meus pares ho sabessin perquè encara seguirien fent aquest acompanyament indesitjat que porten fent de fa tan temps. Estem una estona aturats a l’andana per parlar de com resoldre la situació. Miraria de no haver-me les deixat a casa perquè m’hauria estalviat molts merders. Doncs allà ens despedim i anem a buscar sortides diferents. Vaig sortir per les barreres dels « ferrocates » anant per darrere d’algú que passés, vaig tornar a fer el passadís intern fins a Diagonal i agafo la línia blava del metro fins a Sants – Estació i vaig arribar a casa trucant el timbre. En entrar a casa vaig directe a l’habitació i al prestatge del damunt del llit i de seguida ja les vaig deixar a dintre de la butxaca i ben tancada amb la cremallera per tenir-les sempre a la guait i mai perdre-les. De totes maneres vaig tornar bastant renovat i amb aires més frescs de la muntanya i realment ho seguiré fent més sovint. El contacte amb la natura per mi és una teràpia per trobar el meu propi equilibri i benestar personal.