David Caño i poesia lliure

Aquest és un programa de "El Convidat" del 29 de juny del 2011 on fan una entrevista amb el poeta urbà David Caño i la seva moguda literària en la contracultura. Això sí que és un art autèntic i idèntic. Al principi podreu escoltar una cançó de l'Adrià Puntí que m'ha deixat amb la pell de gallina i molt embadalit per la seva solemnitud.

29juny2010 by Laura Riba

Comptat i debatut

En un moment com aquest que estem vivint ara i per totes les injustícies que hem estat sofrint fins ara i totes les pitjors que arribaran que ens perjudicaran molt més a nosaltres en el context social en què estem i seguirem patint, vull compartir aquesta peça del cantautor valencià Pau Alabajos. Fa un temps que el vaig veure en directe a la festa major de Constantí i a les festes alternatives de Sants i la seva música em va deixar molt impressionat: les lletres, les músiques... En les seves cançons i recitals expressa de manera molt propera tant els seus sentiments més personals com els nacionals i reivindicatius com les amenaces constants del govern espanyol en contra de la cultura autòctona al País Valencià i molts dels problemes socials i la manca de drets actuals que ens van afectant als qui estan o podem estar injustament en precarietat en un moment d'estafes i retallades i privatitzacions que poder arribar fins a ser mortals...

A continuació us deixo un recital del Pau Alabajos, Comptat i debatut, recitat per ell mateix i en aquesta gravació està acompanyat per piano... Per a mi és un recital deliciós que m'ha portat un fort sentiment intern de tristesa i melancolia que m'han dut molta intimitat com la majoria de les seves cançons i també esdevé ser necessari en un moment tan dur com el que estem visquent. A molta de la gent que no és prou conscient dels problemes d'avui en dia -d'aquesta n'hi ha molta- li convindria escoltar aquests versos i es pugui mullar amb els problemes existents.


Aniria molt bé poder anar a dormir escoltant-lo molt de fons i anar-nos adormint amb la seva música.
Bona nit.

Malaurat país de botiguers que trau la llengua a subhasta sense escrúpols,

amb la cara descoberta i els mitjans de comunicació com a testimonis de la desfeta.

País de paisatge hipotecat,

venut a la divina providència:
som hereus irresponsables i curts de mires.
País que fuig de la lectura,

no siga cosa que les lletres inspiren la revolta racional (i nacional) que necessita.
País que aspira a sucursal,
sanament regionalista,
educadament dòcil,
infinitament alienat.
País de treballadors precaris que accepten qualsevol cosa,
que assumeixen el rol indigne d’engranatge,
que demanen permís per anar al lavabo
i no senten vergonya.
País de complexos i tergiversacions,
capital de la censura i de la manipulació mediàtica.
País de l’enveja i l’auto-odi,
que nega i neutralitza però no basteix,
que protesta flèbilment des de la barrera.
País amnèsic, desmemoriat,
que amaga la història en les profunditats de l’armari.
País de la vacuïtat, de l’ortodòxia i el discurs unívoc:
retre homenatge als prejudicis com a dogma de fe.
País de polítics corsaris que menyspreen la sobirania popular,
governants que són titelles dels empresaris,
amos i senyors de la pompa i l’ostentació.
País anònim, sense símbols, a la deriva del temps i de l’espai.
País de putes, lladres i capellans, especuladors i proxenetes,
taxistes furibunds i altres bestioles de Déu.