La meva llengua "Josep Romeu".

És un cantautor de Tarragona i es diu Josep Romeu. També està implicat en la lluita per la independència dels Països Catalans, en contra de la crisi, les retallades i les privatitzacions dels serveis públics mentre que també tracta temàtiques personals. La seva música està centrada en la cançó d'autor però amb pinzellades de blues i swing des del primer disc Petjades i el segon. Em va impressionar des de quan el vaig escoltar per primera vegada a l'últim concert del CorreUniversitats el novembre del 2008 en l'esplanada que hi ha entre les facultats de Biologia i Física i Química. I em va agradar tant la seva veu com s'acompanya amb la guitarra.
En aquest vídeo surt ell cantant la cançó "La meva llengua" a la sala Ka l'Arrib de Cambrils. Aquest sí que és un bon tio, ferm i patriota que sap molt bé el què diu... No fa com un altre que jo sé i que es diu Joan Romeu que a part de ser metge istriònic en un gabinet super cutre també ha fet l'imbècil a la tele i la ràdio. Fins i tot ma tieta ja m'havia comentat que quan estudiaven medicina en aquells temps també foscos ja era tot un pallasso i molt còmic... Algú m'havia dit que també havia estat cantant però segur que comparat amb aquest era molt cutre si mai va arribar ni als Setze Jutges ni en cap altra tendència de la Nova Cançó.

Una bala perduda

Finalment he deixat un relat que no és meu però la història m'ha impactat molt davant de les actuacions injustes dels mossos d'esquadra a l'acampada indignada de Plaça Catalunya en contra de la crisi, les retallades laborals i la supremacia del sistema capitalista. Aquesta crònica és d'un company que estudia màster d'Antropologia i la reprodueixo de la mateixa manera com l'ha escrit ell.

"A les 9:00h en Gerard entra a la meva habitació dient que estan desallotjant l'acampada de Plaça Catalunya, que m'aixequi ràpid, em vesteixi ràpid, que la revolució no espera a ningú. La primera fase del dia la dic escèptic: tu creus que la revolució serà televisada? Respon que a casa no tenim televisió i que, igualment, no ho podriem saber. Vinga va, no siguis gallòfol, diu.

Interiorment celebro que hagin decidit expulsar-nos de Plaça Catalunya. Les coses han d'estar clares: "ells i nosaltres", sinó el nostre nosaltres es divideix. Sóc dels que pensa que s'hi ha d'estar, que els processos socials s'han de criticar amb perspectiva històrica i que, mentre duren, l'única tasca és aprendre per un tubo. Sóc dels posseïts per l'amorf del poble, dels que s'abandona al fervor del clam, dels que lluita perquè sí. Però, perquè enganyar-nos, sóc activista de poques causes, no suporto la militància i dono per bo qualsevol fet social on faci un amic i intercanvi mirada amb una noia bonica. Com alguns sabreu no he estat especialment participatiu en l'acampada i, fora d'algun discursillo per advertir del patètic caràcter reformador d'algunes mesures, he preferit mantenir-me al marge instal·lat en el còmode pensament que els drets socials no es demanen als Reis Mags, sinó que s'usurpen a capa i espassa, amb suor i sang. En definitiva: em feia pal tanta assemblea, m'avergonyia compartir lluita amb el hippisme mil·lenarista i em tocava les boles el discurs imperant del civisme, la pau, la democràcia, la banca ètica i demés petranyes modernes. Tampoc suportava el progrés com jo anaven de tornada de tot, és clar.

Per tot això, abans d'animar-me definitivament a sortir de casa, busco alguna excusa que em resulti satisfactòria per obviar el meu compromís social. Desgraciadament miro el telèfon i constato que tinc tres missatges de text - un d'ells d'un número desconegut- que reclamen la meva presència al lloc dels fets -acaben amb això: "passa-ho" i m'encanta-. Em convenço a mi mateix que anar donar suport als "indignats" té nombrosos punts de contacte amb l'estudi que m'havia proposat aquest matí: llegir sobre l'etnografia a multisituada en l'anàlisi de les relacions econòmiques entre centre/perifèria d'allò que alguns anomenen sistema del món.

En Gerard, com lligant-me a la manifestació amb el sol fet de compartir-me una taronja, em demana la pressa i les lleganyes. Com si jo tingués molta experiència en aquestes mogudes, li dic de mentre es canvïi les sandàlies per unes bones bambes. Diu que no li farà falta, que els Mossos voldran evitar problemes perquè en el fons estan amb nosaltres. Contesto que estaran amb nosaltres quan cobrin com nosaltres, que de moment són l'únic col·lectiu que gaudeix d'un increment de les partides pressupostàries. Aprofito per afegir que un professor d'universitat associat cobra 400 euros al mes i que un anti-avalot més de 3.000 euros -segons rumors de dubtosa procedència-. Per una orella m'entra: "però" i per l'altre surt: "són persones".

En definitiva: agafem el metro i baixem a Plaça Catalunya. L'espai està acordonat per una ridícula filera de policies molt fàcilment traspassable per qualsevol que tingui interès en buscar-se problemes. Penso que els Mossos ens provoquen posant-nos les coses tan fàcils, però el meu voltant tothom és Gandhi. Ningú crida consignes. Quan algú fa un discursillu un pèl exaltat, alguns "indignats", com si d'una assemblea es tractés, aplaudeixen amb llenguatge de signes. Vaig rodejant la plaça, tot trobant-me gent: la Tutu, la Marina, l'Edurne, la Cecília, la Paula, en Mikel, etc, fins que m'instal·lo amb l'Elena prop d'un cordó policial. Escoltem en Bernat que, per megàfon a mà, explica les violentes subtileses amb les que els Mossos d'Esquadra tracten els companys que estan a l'interior de la plaça: no se'ls permet sortir ni per anar a treballar, se'ls priva d'aigua, d'anar al bany, etc. Sense creure-m'ho crido als policies: "aquest vaixell s'enfonsa i vosaltres esteu dintre". Un dels robots em premia amb un somriure idiota, com si en sabés de metàfores. Li dic: "tu no riguis, on està la teva idenitificació?". Aquest cop endivino que m'està prenent la matrícula per pegar-me la primera oportunitat que tingui.

A tot això, per Ronda de Sant Pere arriben moltes "lecheras" - pels no-familiaritzats amb l'argot aquest apel·latiu refereix a que reparteixen "llets" - i m'imagino que pretenen rodejar la manifestació com si es tractés d'un nínxol per operar lluny de mirades indiscretes. Amb aquesta tàctica aconsegueixen aïllar físicament la concentració de la resta de conciutadans preocupats en pagar la hipoteca sense dignitat i, sobretot, invisibilitzar-la de la curiosa mirada dels guiris que en aquesta hora ja demanen comprar a la millor botiga del món- pels no-familiaritzats amb el registre publicitari dels nostres polítics: és Barcelona-.

De lluny, veig que per Ronda de Sant Pere els Mossos comencen a carregar contra alguns companys. Al cercle de gent on es crida: "no a la violència, no a la violència!" i decideixo quedar-me en aquest nucli pacífic -més per por que per ganes-. Inicio una conversació amb l'Elena sobre un dels múltiples "cotilleos" sentimentals dels alumnes del Departament d'Antropologia i... Seguidament estic a terra, noto que sagno abundantment per l'orella i tinc la vista nublada. Només escolto la veu d'una noia preciosa i desconeguda que m'informa que he perdut el coneixement i que ja han avisat als serveis mèdics. Tracto d'acompassar la respiració, algú em posa algo fred per l'orella, algú proposa buscar la pilota de goma que m'ha incapacitat i tampoc falta algú que em recomana de no posar-me la mà a l'orella i estar "tranquil". En un temps indeterminat arriben dos metges de groc fluorescent i m'aixequen en pes. Tinc temps de girar-me cap al cordó de Mossos d'Esquadra i dedicar-los tota la meva incomprensió. Els metges em porten cap a l'Ambulància pel bell mig del tiroteig indiscriminat. Jo estic mort de por i, com que les meves cames es neguen a caminar entremig dels carnissers, els metges m'han d'agafar per plaer dels fotògrafs.

Un cop dintre l'Ambulància se'm tracta com si hagués caigut en bicicleta mentre es comprova diligentment que no tinc cap mandíbula trencada. "És només una hemorràgia interna a l'oïda, has d'anar a l'hospital perquè et facin una radiografia i comprovin que no has perdut audició. En realitat t'hi hauriem de portar nosaltres però no hi ha suficients ambulàncies i hi ha molts ferits. Agafa un taxi i ves a l'Hospital del Mar que al Clínic hi haurà molta cua. Té aquesta bossa de gel pel camí i el "parte". Ara recordo: RETALLADES. Darrere meu entra una dona amb el cap obert i plena de sang. A jutjar per l'edat perfectament podria ser la meva àvia. A jutjar per l'esperit rebel, de ben segur que no.

Agafo un taxi amb l'Elena i vaig a l'Hospital del Mar. El taxista només ens dirigeix la paraula per cobrar. A l'entrada de l'Hospital un noi negre tracta de fer-se entendre en anglès, diuen que li buscaran un metge que parli anglès i em fan passar per davant seu. Dintre rebo la solidaritat de la metgessa que em dóna l'ingrés i els penosos consells d'emancipació política d'una infermera. A la Sala d'Espera passen imatges de l'escabetxina de Plaça Catalunya i comento la jugada amb una pacient d'origen gallec. Li dic que, després de les últimes eleccions, els Mossos tenen legitimitat suficient per fer el que els vingui de gust. Ella em diu que el problema és que els joves no anem a votar i que, sobretot, sempre, sempre, s'hi ha d'anar.

Després passo a la consulta on, per fi, les infermeres em comencen a dir guapo, carinyo i rei. Totes estan molt preocupades per mi i se'n recorden de la mare del policia que m'ha disparat. S'escandalitzen de la ferideta que m'he fet al genoll quan he caigut desplomat a terra. Quan m'agafo confiança amb una de les rastes em diu: "però entre tu i jo, de veritat que no has fet res per provoar a la policia?". Just en aquest moment, com invocats, apareixen els Mossos d'uniforme als quals recordo amb males paraules que són el braç armat del poder -mercenaris de merda, o algo així-. La infermera em fa callar i no em torna a mirar amb els mateixos ulls.

Em toca una doctora pija que no ha sentit parlar de la matança de Plaça Catalunya però que, a raó dels seus ulls, se li perdona. Com que he perdut el coneixement m'han de fer un TAC. Quan pregunto què és, em respon que serveix per verificar el correcte funcionament de les neurones. Sense fer especialment agut bromejo sobre que aquesta prova li haurien de fer als Mossos d'Esquadra però ningú sembla trobar-li la gràcia. Em fan el TAC però, com em marejo i no sé estar quiet, l'han de repetir per indignació del doctor.

Després em tornen a portar a la consulta. Aviat arriba un altre ferit de Plaça Catalunya: l'Àlvaro. Diu que li han pegat un cop de porra "amb ganes" al barç mentre feia resistència pacífica i que ha perdut el telèfon i la cartera. Explica que a molta gent li han donat al cap i que ha sigut una autèntica massacre. El morbillu del relat fa que s'apropin a parlar amb nosaltres infermers i metges que ens expressen certa solidaritat i insisteixen perquè posem una denúncia que, saben positivament, no servirà per res. Quan ens abandonen i l'Àlvaro dorm, he de sentir un pacient que atorga als moros tots els mals d'aquest país i, sense pietat, li expresso l'equivocat del seu punt de vista.

Al cap de poc, arriben visites que em fan sentir molt afortunat: Pere, Patri, Txell, Albert i que, juntament amb les nombroses trucades: família, Martina, Ferran, Mikel, Gerard, Pipo, Narcís, Domi, Pau, Jackeline, Cati, Sammy, Emma, Subi, Guille, Elena, constitueixen un patrimoni que no mereixo. No em vull esplaiar aquí, però gràcies i wisky -menys per en Sammy i la Martina -.

A les 18h em donen l'alta mèdica, no sense abans respectar-me quatre medicaments imposats per multinacionals farmacèutiques, molt de repòs, que no dormi en 48 hores i menjar líquid (ja que no puc obrir la mandíbula). Com que no he menjat res des del matí, devoro un iogurt a la Sala d'Espera mentre el Conseller Puig cataloga la càrrega policial com "assenyada i fruit de les provocacions". M'agafa un atac d'ansietat i he de marxar a la sala davant la mirada curiosa de la resta de pacients que, de ben segur, no coneixien el distingit conseller ni el volien conèixer. Després em plantejo, quasi retòricament, perquè només hi ha 1 detingut de 120 ferits.

Abans d'abandonar aquella ciutat que havia sigut famosa per les barricades truco al maravellós servei d'advocats de l'acampada que m'atenen a les mil maravelles i em deixo entrevistar telefònicament per l'amic Pau Rodríguez, pel diari Público. Després quedo amb un fotògraf que m'explica que sóc un afortunat perquè aquestes boles de goma han matat a moltes persones i han deixat sense ull a moltes d'altres. Miro l'objectiu de la càmera com miraria Strauss-Khan - famós per violar dones i països - i desitjo molt fervosament que la bala perduda trobi el camí".

Aquest text l'he trobat en aquest espai: http://manueldelgadoruiz.blogspot.com.

Finalment deixo el vídeo de tota la impunitat violenta dels antiavalots dels mossos passant-se més de tres pobles -setze o divuit- i com a culpables de tants ferits protestant en contra de les retallades i el poder d'aquells que sempre s'han omplert les butxaques.

A sota adjunto una carta seva al conseller d'Interior. No es pot permetre que tinguem aquests dictadors que governen aparentant de demòcrates per beneficiar els seus propis interessos i han creat la crisi. Ben fet company, tu també lluita per la teva dignitat... xD

The Ivy Green

Oh, a dainty plant is the Ivy green,

That creepeth o'er ruins old!

Of right choise food are his meals, I ween,

In his cell so lone and cold.

The wall must be crumbled, the stone decayed,

To pleasure his dainty whim:

And the mouldering dust that years have made

Is a merry meal for him.

Creeping where no life is seen,

A rare old plant is the Ivy green.

Fast the stealeth on, though he wears no wings,

And a strunch old heart has he.

How closely he twentieth, how tight the clings.

To his friend the huge Oak Tree!

And slyly he traileth along the ground,

And he leaves he gently waves,

As he joyously hugs and crawleth round.

The rich mould of dead men's graves.

Creeping where grim death hath been,

A rare old plant is the Ivy green.

Whole ages have fled and their works decayed,

And nations have scattered been;

But the stout old Ivy shall never fade,

From its hale and hearty green.

The brave old plant, in its lonely days,

Shall fatten upon the past:

For the stateliest building man can raise

Is the Ivy's food at last.

Creeping on where time has been,

A rare old plant is the Ivy green.

Charles Dickens.