Aquesta és l'emissió del reportatge del programa "Perseguint cognoms" que es va emetre per la televisió fa un mes on la periodista Carla Lladó té interès en investigar sobre els origens de tots els cognoms que existeixen a Catalunya i en aquest programa fa una recerca sobre els possibles origens del cognom Pujades que de fet és el meu primer cognom i lògicament formo part d'una immensa família que també se'n diu. Em sento orgullós que es mencioni la meva família perquè crec que per mi és essencial saber d'on vinc i quins eren els meus origens familiars, quins eren els meus avantpassats i lògicament cap on vaig i on va la meva família amb les generacions més recents i els nostres possibles futurs descendents. Els origens dels cognoms són incerts que són deguts a la falta de documents històrics i històries orals que s'han perdut entre alguna i/o diverses generacions i han quedat oblidades i que són uns elements essencials per connectar amb els nostres possibles origens i com les diferents generacions han anat evolucionant amb el transcurs del temps. Agraeixo i aplaudeixo profundament i amb una plena vitalitat emocional les participacions d'un oncle directe meu i dues cosines meves i un cosí meu d'una manera o una altra i també la presència d'un altre personatge curiós que també porta el mateix primer cognom que són els protagonistes d'aquesta emissió que hi ha a sota a continuació.
Un oncle patern meu, en Domènec, fa dos anys va fer un treball de recerca sobre els origens dels cognoms i em va explicar que molts d'ells, inclòs el nostre, prové de les comunitats jueves que es van convertir al cristianisme al segle XV, que parteix d'una teoria tradicional de que aquests cognoms, fins i tot cognoms que fan referència a oficis (Tauler, Fuster, Ferrer, Oller..., amb totes les seves variants) procedeixen aproximadament del mateix fenomen on sempre hi ha predominat el gènere masculí degut als vells costums patriarcals que s'han estès a través dels territoris d'Occident des des de fa segles i avui en dia encara queden intactes en aquest àmbit encara que hi hagin hagut algunes modificacions funcionals que s'han fet sent gests només de passada sense anar a l'arrel de la mentalitat i les dinàmiques de llavors que condicionessin la càrrega i el sentit dels cognoms. En el cas del nostre cognom hi ha la versió catalana original de Pujades escrita amb "e" i la castellanitzada de "Pujadas" escrita amb "a" lligades a qüestions de caire polític en moments del franquisme formal i fins i tot en etapes anteriors que és una teoria base sobre els canvis de grafia. Jo també em formulo una altra hipòtesi ràpida sobre que si hi haguessin hagut possibles canvis de grafies en els registres escrits eclesiàstics i civils de fa dècades i segles enrere. En el programa es menciona que aquest cognom queda constatat en un cens del segle XIV a la localitat de Sant Celoni (Baix Montseny) referit a una dona que surt amb el cognom de "Pujada" i una constatació posterior de l'any 1497 al Baix Maresme, el Pla de Barcelona i a prop del riu Llobregat. Llavors hi ha el castell de les Pujades situat a Castellví de la Marca (Penedès) i fins i tot la masia Pujades que queda situada als afores de Castellterçol (el Moianès). L'accident geogràfic de les Pujades referit en aquest últim cas el recordo plenament quan he utilitzat un camí que fa pujada durant les meves temporades d'estiueig a Castellterçol durant la meva infància i els meus primers anys de joventut per on hi havia circulat amb la bicicleta i altres vegades quan hi he pujat a peu o amb cotxe amb els meus pares, la meva germana i la seva colla d'amics ara de fa molts anys que també hi han passat molts estius en aquesta població per anar d'excursió fins a l'ermita de Sant Julià d'Úixols i cap a altres destinacions perdudes i disperses per arreu d'aquelles contrades. Fins i tot hi ha masos pels territoris a prop de Girona que adopten aquest nom i també a les terres valencianes hi ha apareix la constància d'aquest cognom que és pronunciat "Putjades".
Però l'origen de la meva família no prové d'aquests indrets sinó de contrades que estan situades al sud, en concret a les terres del Baix Priorat on s'han situat entre les localitats de Falset, Marçà, Bellmunt i els Guiamets tot fent una ullada general als llocs on hi ha hagut la seva presència en moments del passat i els moments actuals en aquests indrets, malgrat que no sigui un cognom freqüent i es trobi concentrat en altres indrets de la nostra geografia, Però en general aquest cognom es troba dispers per arreu del territori i fins i tot hi consta dispers en altres indrets a fora de casa nostra. De fet, tinc un cosí germà que viu a Madrid i dos cosins gemans (germans de sang entre ells) que un viu a França i l'altre a Califòrnia per motius de feina i allà han format les seves pròpies famílies monoparentals però no renuncien els seus origens i tornar-hi de nou si les circumstàncies els hi portessin en algun moment de les seves vides. No obstant, des de les seves residències exòtiques intenten parlar en català amb les seves filles i els seus fills i ensenyar-los la seva llengua paterna. En el cas de les persones que vivim lluny de l'indret d'origen (que som moltíssimes) estem distribuïdes en indrets molt diversos des d'alguns barris de la ciutat comtal, Rubí, Lleida, Oliana, l'Ametlla del Vallès etc.
L'aventura sobre aquest cognom per saber sobre les/ls protagonistes reals d'aquest reportatge -entre elles i ells també hi sóc jo i en formo part perquè tot i no sortir físicament en aquest documental també me'n sento protagonista- comença en el carrer de Pujades situat en una de les entranyes profundes del barri del Poblenou on ell es troba amb en Marc Ventura, una persona suposadament coneixedora dels cognoms del nostre país, que li aporta algunes dades que he deixat apuntades al capdamunt d'aquest text i també menciona el nom de la persona a la qual se li va dedicar aquest carrer que és una persona que no va ser veïna d'aquest barri sinó que va ser un advocat i jurista prestigiós de la noblesa urbana de Figueres del segle XVI que es deia Jeroni Pujades que també era cronista que coneixia profundament la història antiga de casa nostra i va deixar escrites unes cròniques dels Països Catalans i finalment menciona un oncle meu que va conèixer que és el qui és l'actual propietari d'un antic mas de la família que queda situat als afores de Falset des de quan va morir la nostra àvia (la meva àvia paterna, en el meu cas) i està visquent a Rubí des de quan es va casar fa unes dècades quan llavors jo era un tap de bassa jo vaig assistir-hi sent una persona convidada de la família a la seva celebració tant a la cerimònia religiosa i també en el dinar en un restaurant situat a Collbató. Aquesta és una anècdota molt puntual que li va succeïr en aquest oncle meu, en Josep Maria, que és un dels protagonistes físics que apareix parlant en un fragment d'aquest reportatge.
* L'argument de l'aventura, a partir d'ara, es situa als voltants i els espais que formen part d'aquest mas de la família on jo m'hi sento molt arrelat i connectat físicament, emocionalment i sensorialment amb tots els seus entorns d'esplanades fèrtils d'herba fresca, una bassa de rec on a vegades hi suren fulles i altres vegades s'hi troben concentrades clapes verdes de llec al damunt de l'aigua, arbustos i arbres deliciosos i vius i dispersos al damunt d'espedats i pendents de roques que em transmeten dolces sensacions de bellesa, majestuositat i fortalesa tendra i melosa resplendents amb l'harmonia alegre que hi ressona amb els dolços cants dels ocells que volen i s'hi dispersen pels voltants que em porten ganes d'esplaiar-me tot saborejant el meu cos, les sensacions de polaer que em generen fluïdesa, lleugeresa, felicitat i una plena vida intensa. Les imatges dels entorns que es van plasmant en el reportatge dels entorns que es dispersen per l'era amb el camí ample que vé del fons rodejat d'arbres avellaners vestits de fulles verdes que entra des de l'únic polígon industrial (abans aquest camí entrava baixant des de la carretera) per on ella arriba amb el cotxe des d'on es veuen alguns murs de ciment , altres on hi ha alguns objectes que es troben situats a l'entorn de fora sent el cas d'una cadira vermella antiga situada en un lateral de la paret de la façana pintada de l'edifici amb la porta rodona de fusta antiga, de tot l'entorn de l'era sencer amb la fluïdesa de les plantes i la casa al fons de tot i algunes imatges del passadís intern principal i ample de la casa carregat d'arcades blanques rodones i obertes amb els objectes dispersos -un cavellet de fusta, unes escales metàl·liques etc- estan reproduïts d'una manera artificial i sensacionalista delatadora i perplexa que encaixa amb el gènere de pel·lícules de terror que sol veure aquesta persona que fa el reportatge i no amb la pròpia realitat d'aquest mas i els seus deliciosos entorns de jardí, pins, avellaners i altres arbres que recobreixen els seus estrats, clapes i matolls d'herbes que em transmeten vibracions de perfums i plaer meravellós i les belles músiques harmonioses que refilen els ocells, així l'atmosfera crei un efecte perquè pugui ser emès en forma d'espectacle fantasiós per la televisió i perden la noció de la quotidianitat de la vida rural que sento en tot mi mateix tal com jo intento reproduïr en alguns vídeos i algunes fotografies que he realitzat satisfet i visceral en un entorn de terra sòlid i compacte, d'harmonia fresca i colors bells, vius i gustosos dels arbres que vibren salvatges i sensitius que envolten i em creen el perfum d'aquest entorn.
Les converses amb la meva família comencen amb l'Eulàlia, la meva cosina i la filla gran d'en Pep, que li obra una florida introducció sobre quina és la realitat de la nostra família en l'actualitat que som una família nombrosa en què la generació anterior a la nostra (mares i pares, oncles i ties meves) eren un total d'onze germanes i germans i nosaltres som cosines i cosins amb els seus i les seves filles, nebots i nebodes valencianes nostres. A més, li fa una concreció sobre algunes coses que li ha explicat en Marc d'una manera manera confosa i passatgera sobre que el familiar que havia treballat de cap administratiu a les mines de plom de Bellmunt del Priorat no era el seu pare sinó el nostre avi patern que mai vam arribar a conèixer perquè va morir molts anys abans de què totes i tots nosaltres nasquessim, l'any 1965 amb 65 anys d'edat, degut al seu estat feble de salut i que el seu pare (igual que el meu i les primeres persones que formaven part de la seva generació de la família de tants i tantes germanes) va néixer i viure els primers mesos de la infància a Barcelona fins quan el nostre avi va trobar aquest lloc a Bellmunt se'n van anar a viure allà en un pis llogat de l'edifici de la Casa de la mina (coneguda també com la "Casa Gran") on hi van néixer la resta de germanes i germans que engloben la seva generació nombrosa i que els origens de la nostra família es situen cap a mitjans del 1700 que han arribat fins aquí i ara per descendència de generacions per la via masculina o paternal i que els seus origens vénen d'aquestes terres i en els seus inicis provenen de Marçà amb la presència d'un Josep Pujades segons les genealogies realitzades per un familiar extern i abans d'ell hi consten dues persones més però no hi ha més dades. A part que ella també li explica coses sobre els seus estudis universitaris i una de les seves aficions que ha realitzat de manera quotidiana que va haver d'afluixar durant el confinament del març de l'any passat, cosa que en temps de la pandèmia també ha fet afluixar els nostres ritmes de vida i d'activitat rutinària quotidiana i ens ha comportat situacions d'estrés, angoixa, ansietat i sofriment psico-emocional. Aquestes es situen a la banda de fora sortint per la gran porta del darrere del mas just a l'inici del camí que s'estén a través dels terrenys de la nomenada finca de l'Hort Tancat que porta fins al camí asfaltat que arriba des de Bellmunt i s'aixeca pujant fins al punt del Melanyet i des d'on surten desviacions que porten cap a les parets blanques del cementiri i cap a masos dispersos coberts i envoltats d'extensos camps de vinyes. Un lloc que té un encant deliciós i vibrant de tranquil·litat que l'he disfrutat gaudint-lo des de l'habitació estant quan perd els seus colors a la fi de la claror del dia en la posta del sol quan hi he sentit el soroll esquerp i estrident d'alguns ocells on algunes vegades hi he estat treballant tallant verders abans del migdia i per on també hi he sortit a passejar per anar cap a altres indrets d'aquesta terra.
Estant a les golfes, el pare de l'Eulàlia (el meu oncle), en Pep, ensenya inscrit en una rajola de pedra de la banda del darrere l'any en què es va construïr aquest mas, l'any 1769 (quan va néixer Napoleó a França) però no se'n sap qui hi va viure en el seu principi ni qui van ser els primers propietaris. Sí que se sap per les històries familiars que hi hagué un avantpassat que era capellà, Josep Miquel Pujades i Margalef, que era un fill del primer Pujades que queda constatat i mencionat prèviament que va fer de capellà a la Pobla de Segur i a Morón (Cuba) on amb les seves fortunes va comprar aquesta finca amb la casa i els seus entorns de llavors per cuidar un germanastre seu, Salvador Joan Pujades i Barceló, que tenia unes característiques "poc comunes" que el feien considerar un "disminuït" de part del seu entorn i les persones de les posteriors generacions. A més, també és cert que durant la Guerra Civil (1936-39) aquest mas va ser utilitzat com un lloc on s'hi van allotjar milicians antifeixistes que necessitaven aprovisionaments per fer front a l'exèrcit franquista. Ell explica que són unes tres o quatre generacions de la família les que hi van néixer i viure algunes temporades de les seves vides entre aquestes parets blanques, gruixudes i robustes que separen com murs les seves estances d'una manera segura. I per tant menciona alguns exemples puntuals de generacions anteriors i properes a la seva (la dels nostres progenitors) que elles i ells (amb el meu oncle inclòs) van arribar a conèixer en persona però explica que existeixen uns documents escrits que ho especifiquen amb alguns detalls i també d'aquest familiar nostre extern que és un conyat seu i un oncle extern (marit d'una tieta nostra) que per afició es dedica a remontar els origens de la nostra família i de les que ha tingut a la vora i ha anat reconstruïnt les generacions possibles fins on pot i creant uns arbres genealògics immensos i extensos on s'hi acopil·la la informació que es coneix sobre vàries generacions. Hi ha molts buits d'informació que facin referència als aspectes detalls sobre les descendències familiars ja que la major part d'aquesta es troba reflectida i desenvolupada a través dels arbres genealògics més recents que ha fet aquest oncle meu extern a partir de les seves consultes realitzades en els arxius de registres on hi consta el cognom de la nostra família. Ell, al final de cada any, deixa una constància escrita sobre les dades que ha trobat en les seves recerques. Se sap que en Josep Pujades es va casar dues vegades: amb una Margalef de la qual no se'n sap el nom i una Càndia Barceló també de Marçà amb qui tindrien el fill per al qual se li va comprar el mas i un altre que es deia Joan i a partir del qual s'estenguessin les diverses generacions que han existit fins nosaltres. Hi ha dubtes sobre com van anar les herències de la propietat familiar i possibles discussions amb una família externa que era de Marçà que volien tenir interessos en aquesta finca i per haver-se fet càrrec de la persona per a qui se li va destinar el mas segons arriben la tradició oral. També s'ha de tenir en compte que en Josep Miquel no va tenir cap hereu directe que pogués quedar-se amb la finca per un tema d'ofici per exercir el culte religiós, no se sap exactament si hi havia algun document concret sobre codis o normatives específiques a l'herència de la propietat en el cas del clergat d'acord amb l'Església. Els treballs genealògics més recents d'aquest oncle extern nostre són realitzats a finals de l'any passat 2020 i són d'una extensa envergadura que engloben molts vincles de parentius tot remontant els seus origens on s'hi inclouen molts més cognoms paral·lels al de Pujades tot apuntant cap a altres origens que han tingut vincles parentius molts d'ells materns que han ajudat a l'extensió descendent paterna de la nostra branca i també l'existència d'altres branques paral·leles que han seguit la seva pròpia descendència amb relacions de vincles familiars aparentment llunyanes o distants des del punt de vista genealògic, tot tenint en compte que cadascun d'aquests treballs aborden diferents branques paral·leles cadascun d'ells però al mateix temps s'hi estableixen relacions recíproques entre elles: hi són presents els cognoms Tost, Sulla, Amorós, Llebaria, Aragonès, Domingo, Amigó, Escamilla, Montlleó, Casals, Solanes, etc., que omplen els buits d'aquesta gran família i, a on a part de Falset, també hi consten altres procedències d'origen de part d'aquestes altres branques amb els noms toponímics de Porrera, el Masroig, la Vilella Alta, la Torre de l'Espanyol, la Morera del Montsant, la Granadella, la Pobla de Segur, Lleida, l'Espluga de Francolí, la riera de Gaià, Sants, Poblenou etc. Si anem més enllà estudiant analíticament tots els seus treballs genealògics també s'hi constata la presència de la seva relació amb les persones avantpassades amb les i els que fan referència a les genealogies que estan vinculades a les/ls avantpassades/ts familiars ascendents de part de la meva àvia paterna de manera que hi consten els cognoms Beneit, Mas, Rull, Domingo, Cisteró, Pinós etc. Però aquí jo em vull centrar en el cas de la nostra descendència directa i les branques biològiques paral·leles que són més properes a la nostra que porten el mateix cognom.
De fet, és ben cert que la nostra branca té una descendència directa que procedeix de la generació de la família Pujades i Barceló, que és l'anterior a la dels meus rebesavis, que va viure durant la segona meitat del segle XIX. A partir d'aquesta generació avantpassada ja queden constatades algunes dades bàsiques de les posteriors generacions que es van desencadenant i mostren irregularitats sobre que hagin viscut en aquest mas d'una manera permanent i perpètua i possiblement hi passessin temporades tal com explica el meu oncle tot degut a què els llocs de naixements i defuncions no sempre corresponen al municipi de Falset. Si tenim en compte que la nostra generació rebesàvia hi consta que tant el nostre rebesavi i la nostra tieta rebesàvia (Pujades i Caballé) van néixer a Porrera cap a mitjans del 1800 i ell va morir a Sants cap a l'any 1876 mentre que d'ella no se'n sap el lloc ni l'any de la seva mort però sí que està en evidència que havia estat treballadora a la fàbrica tèxtil de l'Espanya Industrial, coneguda també amb el nom del Vapor Nou, i també va formar una família de diverses germanes i germans, Amigó i Pujades, on hi consten oncles i tietes besàvies segones meves que van néixer en aquest poble abans que fos annexionat a Barcelona formant-ne un barri a les acaballes del segle XIX. I posteriorment la generació besàvia (Pujades i Serra) hi consta que el meu besavi, conegut com el "Padrí" va néixer a Sants el 1872 possiblement al carrer de Galileu mentre que la meva tieta besàvia (la tia Enriqueta) va néixer l'any 1874 en aquest mas i hi va passar els primers anys de la seva vida juntament amb ell i es va quedar amb una part de l'herència de la finca i va tenir un fill que es va morir molt jove ofegat a una bassa, fet que la va fer tenir un intens sentiment de tristesa per la pèrdua al llarg de la resta de la seva vida.
Aquí també parlaré de dues generacions cosines prèvies a la nostra. La primera és la generació dels Pujades i Camps que és la del nostre avi, el tiet avi i la nostra tieta àvia (la tieta Carmeta), que no els vaig conèixer físicament en persona degut al fet de que morissin anys abans del meu neixement tot i que les/ls cosines/ns més grans que jo van tenir l'oportunitat de conèixer la "tieta" quan ja era molt gran d'edat. Aquí també introdueixo algunes pinzellades de les dues generacions cosines paral·leles posteriors: Pujades i Beneit i Pujades i Bertran. Ella era la germana més gran i van néixer a Falset entre les acaballes del 1800 i els inicis del 1900, és l'última generació que va viure de manera temporal en aquest mas fins quan se'n van anar a viure en un pis de lloguer a dins de Falset que va agafar el meu besavi quan van haver d'abandonar el mas perquè creien que no s'hi podia viure degut al seu estat de degradació i deteriorament fins quan va ser el meu avi que va decidir fer-hi fer unes obres de reformes i reconstrucció de l'edifici i de la finca que es van acabar el 1956 però llavors ningú hi va viure més de manera indefinida en aquesta finca tot i que va ser un indret d'estiueig per la família durant uns temps posteriors, coincidint amb el temps quan el meu avi era cap administratiu de les mines de Bellmunt. La "tieta" va viure en aquest pis de Falset durant un temps indefinit i va morir a Barcelona l'any 1982, el mateix any en què abans de la seva mort es casessin la meva mare i el meu pare a l'església de Santa Cecília de Montserrat. El meu avi i la meva àvia es van casar a Barcelona on hi van viure un temps fins quan amb les primeres filles i fills se'n van anar a viure a Bellmunt del Priorat (llavors de Siurana per voler-nos fer oblidar l'existència de les nostres comarques) de manera que el meu pare i dels meus i les meves tietes (en total 11 germanes i germans) van néixer a Barcelona i altres a la casa de la mina on hi van passar la seva primera infància a Bellmunt i després a Falset a casa de la "tieta" quan anaven a l'escola de les monges fins quan van anar a viure a Barcelona anant en col·legis internats i després cadascuna d'elles i ells van fer les seves pròpies vides diferents. El meu avi va morir amb seixanta-cinc anys a casa de la "tieta" amb un estat de salut deteriorat i això va ser quan la meva última tieta i el meu últim tiet eren molt petits. També cal destacar-hi el protagonisme de la nostra àvia Hermenegilda (Gilda) que no era descendent de sang sinó que era de la branca Beneit i Mas i va ser una persona clau per a la generació a qui va donar vida per la formació polifacètica que va rebre a l'Escola de la Dona en oficis destinats a les dones en la societat patriarcal del moment d'aquells anys vint i trenta del segle passat on després seria professora de "flors i capells" fins quan va ser expulsada després de la Guerra Civil per les autoritats franquistes i va haver d'assumir els rols de mestressa de casa com la majoria de dones del moment però ho va fer amb valentia i coratge, pencant i sacrificant-se de valent en tot el què fos lluitant per aixecar la família i va seguir estant a favor de la llibertat i la diversitat , creient religiosa i va explicar als seus i les seves filles quin era el seu país, la seva llengua i les seves tradicions i alguns llocs emblemàtics com Montserrat. Fins i tot havia escrit versos, havia pintat quadres al natural i s'havia dedicat plenament a la cuina del mas i de casa seva i jo recordo els seus macarrons grantinats i el seu pollastre cuinat al forn, el seu paté de pollastre i la seva coca de poma. També recordo la seva ferma afabilitat, la seva amabilitat i la seva actitud íntegra cap a la família i les seves amistats amb els seus encerts i errors. Ella també sabia coses sobre la vida del seu marit i altres persones avantpassades que li havien arribat a través de les generacions que ella va conèixer de la branca Pujades i va morir amb 82 anys el juny del 1997. Va ser una persona complerta i considerada un far per a la família. Aquests oncles i aquestes tietes meves formen la generació Pujades i Beneit actualment només són 10 germanes/ns ja que el germà gran seu (oncle meu i pare d'un cosí i unes cosines meves de la meva generació) ens va deixar el dia 20 d'abril del 1998 (un any després que morís la nostra àvia paterna amb una edat de 82 anys a Barcelona) i el seu cos físic va ser enterrat en un nínxol familiar al cementiri del petit municipi de Guiamets. Elles i ells han seguit el seu propi camí en l'àmbit de les professions liberals intel·lectuals i manuals: en el cas de les dones hi van abundar les professions sanitàries com la medicina, la infermeria, la química clínica, la dietètica i la psicologia mentre que en els homes hi ha hagut professions diverses des dels treballs de camp i la viticultura, la docència, la llengua, l'impremta, la física, la fusteria i l'arquitectura. Hi ha dues germanes (la gran i la petita) que van estar exercint la medicina: la gran tenia un ull clínic molt fi en fer diagnòstics per la simptomatologia i les explicacions i va haver de lluitar fermament per fer front a les adversitats en qupe es va trobar i va estar exercint molts anys de metgessa rural a Oliana i els seus voltants arribant a fer moltes coses que altres metges de medicina general "tradicional" no se'ls hagués acudit mai de fer (salvar vides, reanimar persones, exploracions detallades etc), va ser una metgessa vocacional, molt valorada, estimada i respectada pel seu entorn i va tractar els seus pacients com amics i amigues seves amb una relació que anava més enllà de l'àmbit professional, fins i tot també va exercir de metgessa amb nosaltres quan feia falta. Actualment està retirada de la seva feina i té nétes i néts amb qui disfrutar. La germana petita va començar des de baix fent d'auxiliar d'infermeria, va cursar després els estudis d'infermeria i llavors els de medicina a la Universitat de Barcelona (a la facultat de l'Hospital Clínic) a través de la via MIR establerta feia poc i ha exercit diverses tasques des de vacunacions en departaments de medicina "tropical", en un centre de diàlisi, fent guàrdies de medicina general a l'ambulatori d'Oliana quan la germana gran no hi era i fins i tot des d'una oficina del cos de les ambulàncies. A més, també ha estat treballant molts anys de voluntària en missions "solidàries" en països de la perifèria: a l'Índia i indrets africans com Burkina Faso, Ghana, Kenya i el Txad en hospitals de comunitats religioses cristianes lluny dels seus propis ancestres culturals que és la seva il·lusió que encara l'està visquent plenament, i fins i tot també ens ha fet de metgessa quan ha calgut i té un caràcter amable i afable en acompanyar-nos a l'hospital quan ha succeït alguna cosa important en quan a la nostra salut i éssent ella ara jubilada ha tingut més temps per realitzar aquests favors malgrat que durant la pandèmia ha estat fent de voluntària a l'Hospital Clínic. Des de quan va morir l'àvia la propietat del mas va quedar transmesa al Pep que va ser la persona qui se n'havia encarregat d'una manera asídua fins llavors els últims moments que ha sigut la seva herència "podrida" perquè actualment la finca no produeix malgrat la presència d'algunes figueres que adornen el camí de cas cap a l'esplanada. Ell va haver de fer front a la construcció del polígon a la qual s'hi va oposar però l'Ajuntament el va obligar a cedir en mantenir les extensions complertes de la propietat i vendre'ls territoris si no volia que li expropiessin. Tot tenint en compte que durant molts anys aquesta finca havia estat una font de producció agrària rica degut a la presència de grans extensions de vinyes, avellaners, ametllers i arbres fruiters que se'n van anar en orris quan es va fer la venda d'aquests privilegis rurals i el canvi d'itinerari del camí d'entrada que fins llavors entrava des de dalt de la carretera de Bellmunt i ara s'hi entra a través del polígon.
Per altra banda, el meu tiet avi va formar la família Pujades i Bertran que són cosines primeres del meu pare i les/ls seves/us germanes/ns i eren conegudes amb el renom de cosines de Sants perquè van viure en aquesta barriada abans d'anar-se'n a viure a Terrassa i a Granollers. En aquestes tietes segones meves les vaig conèixer a Castellterçol on hi llogaven un pis d'estiueig situat en la pendent de pujada d'un dels carrers que s'enfila cap a la part antiga del poble on jo també hi he estiuejat durant molts anys. I és d'aquestes dues generacions d'on sortim totes/ts nosaltres i també cosines/ns segones/ns (Martínez i Pujades i Fernàmdez i Pujades) que quedem repartits avui en dia per arreu de la nostra geografia i indrets llunyans tal com explica la meva cosina en el reportatge. La primera branca de la meva generació cosina té un vincle molt arrelat de part de la seva mare amb Guiamets on un cosí meu es dedica a l'àmbit viti-vinícola on hi té un petit celler propi on hi elabora vins sent la seva il·lusió el seu projecte de vida de manera que per la meva festa d'aniversari amb els amics vaig obrir una ampolla del seu vi negre "Rosa la Guapa". Les nostres dues generacions de cosins i cosines primeres i segones ens hem decantat cap a camins molt diferents respecte els nostres origens en quant a les nostres formacions, professions liberals i llocs de vida que queden desarrelats de l'entorn agrari d'aquest mas a Falset. L'Eulàlia explica a la seva conversa amb la reportera que realment ella i la seva família nuclear hi vénen molt poc i ella voldria venir-hi més sovint. Jo també voldria ser-hi més sovint i poder connectar de manera continuada amb tota la vitalitat i les vibracions de la natura que m'aporta aquest entorn i em fa sentir salvatge i sensitiu i gaudir de les dolces harmonies en la dolçor dels dies de sol. Tant de bo que ho faci i pugui disfrutar d'aquesta finca sana i fèrtil i jo poder disfrutar-lo i abraçar la vida i la puresa sensitiva que m'aporta a través de la frescor que sento a la pell.
Aquest és un resum llarg i detallat on s'hi reflecteix la genealogia de les generacions de les quals se'n coneixen algunes coses de la nostra branca directa i les branques més properes i homònimes tot plasmant-hi alguns ornaments anecdòtics gustosos i detallats que el vesteixen amb colors vius, fluents i de sabor agradable que l'amenitzen i el fan més agradable. En Pep fa algunes explicacions sobre algunes de les persones de generacions anteriors i properes a la seva que va conèixer i amb qui hi va conviure directament i van fer vida entre aquestes parets i aquests terres antics i en pot explicar les coses que recorda directament pels aspectes que ell va conèixer en el seu moment mentre estiguin en la seva memòria perquè n'hi ha que es perden i altres que no van arribar. Però és cert que em flueixen molt més les anècdotes orals explicades per persones de la meva família i vinculades que buscant dades obsoletes, fredes, rígides i encarcarades en arxius institucionals. Aquestes anècdotes orals són les que em transmeten vida, llum, carn, fluïdesa corporal i plaer que em permeten connectar de manera viva i lleugera amb els meus brillants i llunyans ancestres que m'han fet venir fins aquí i donar-me la vida i em diuen coses a través de la projecció passatgera de fotografies històriques en blanc i negre i en color que parlen per si soles i estan fetes en temps de tres generacions (incloent-hi la meva) reflectint-hi esdeveniments i moments de trobada i unió familiar de la seva infància remota, la seva joventut i l'edat adulta que han sembrat amb els anys que em transmeten vibracions de fredor i tendresa; i també hi apareixen les cares d'algunes persones que no vaig conèixer. Aquestes fotografies que les sento molt familiars i formessin part de la meva vida van ser recopil·lades entre les pàgines d'un llibre de records familiars que li vam regalar a la nostra àvia entre tots i totes les familiars quan vam celebrar el seu aniversari en un restaurant a Montserrat quan va fer els seus vuitanta anys un dia d'octubre de l'any 1994 quan jo tenia només 8 anys d'edat. A més ell és qui li menciona les grafies del cognom tot donant per clara que la versió autèntica és la acabada amb "e" respecte altres versions esmentades prèviament al principi d'aquesta ressenya escrita i també dóna exemples de veure aquest cognom en altres indrets escrit d'una manera o d'una altra i també menciona que hi ha persones que també porten aquest cognom que no coneixem de res i no sabem si som família indirecta o no.
Fins i tot s'explica el rumor que en aquest mas a vegades hi passen coses de tipus fenomens i esdeveniments misteriosos i l'Eulàlia explica personalment que no hi ha notat res que li generés curiositat però en Pep sí que reacciona fent un somriure intern i ambigu li explica una anècdota seva que li va passar enmig d'un somni però la va viure com si fos una realitat tot sent un episodi propi de la vida rural i també en menciona un altre de passada que li va passar al seu fill (el meu cosí), en Jordi, feia poc temps. Però jo no vull explicar coses ni presències concretes que hagin notat altres persones de la família i externes sinó que vull parlar de mi mateix i el que jo hi he viscut i he sentit a dins d'aquest mas quan hi he estat sol en aquest mas uns dies de setembre i octubre de l'any 2014 quan estava treballant per al meu cosí guiametà en la meva segona campanya de verema uns mesos després de passar per una moguda política txunga que em repercutiria la meva salut personal. Això m'anava passant cap al tard quan la claror del sol ja havia desaparegut i la foscor s'escampava per arreu de la finca quan estava voltant pel menjador i a la cuina sentia sorolls que venien de fora amb el terra i altres tipus de senyals quan començava a notar possibles presències de persones persones passavolants que estiguessin fent coses a fora per on s'escampen les extensions de jardí fent coses amb les fulles caigudes i enduent-se branques i fulles dels avellaners que envolten el camí i pels escampats de les planes i arbres de la finca que s'estenen fins al contorn de la balma. Jo me n'anava cap a fora a l'era obrint la porta principal del davant a través de l'ample passadís encenent els llums blancs fluorescents a través de l'interruptor que hi ha al costat de la porta per buscar la clau i sortir i la foscor de fora m'era misteriosa i encenia els llums dels dos fanals taronges que estan situats un a cada lateral de la porta perquè la llum s'escampés per l'entorn de l'era i jo em sentia segur de mi mateix i comfortat perquè no hi haguessin presències que no fossin habituals en aquest entorn aïllat i no hi veia passar ningú que fos foraster. El primer cop que ho feia quan intentava buscar les claus de fora que estaven col·locades en un clau de ferro prim clavat a la porta he de dir que tenia sensacions de misteri i angoixa que em generaven una perplexitat intensa, sentint angúnia i perseguint-me en possibles presències tancava els llums de manera compulsiva i em quedava mirant al fons cap al passadís i tenia percepcions tenebroses de negritud en què comencessin a aparèixer persones desconegudes amb vestits antics i fantasmes entre els mobles i els trastos dispersos escampats pels laterals, la porta del corral i la que surt del passadís estret que hi ha després del menjador i volguessin començar a dir-me i voler coses de mi i fer-me coses desagradables. Fins i tot estant jo a la cuina fent el sopar i intentant obrir botelles de vi negre on a l'etiqueta hi posava que eren de Moldàvia (Moldova) -no eren de la terra fèrtil i rica promesa- doncs parava i em fixava en els objectes que es distribuïen i connectava amb una mena de misteri perplex amb forma de bola densa i espessa connectant amb l'antiguitat d'aquest mas i amb vibracions d'enderrariment i coses que em volien explicar aquests entorns a través de vibracions. Fixant-me de manera perplexa en la cobertura metàl·lica negra de forma semi-cilíndrica que cobreix l'espadat de la xemeneia al damunt de la llar de foc apagada projectava la meva angoixa fantasiosa i sensacionalista imaginant-me una música de guitarra elèctrica distorsionada de la banda sonora d'una sèrie de dibuixos animats japonesa que començava amb la presència d'unes imatges on s'estalla un conflicte bèl·lic catastròfic i les coses que em volien transmetre aquell objecte les fantasejava projectant-hi els termes "Japó" i "Tercera Guerra Mundial" com si m'ho digués la mateixa caldera tot passant angoixa, tristesa i frustració de patir una catàstrofe que portés a esclatar el món. Fins i tot en moments de verema quan estava dinant a taula amb el meu cosí i els meus (ex) companys de feina al menjador de casa d'ell als Guiamets, em trobava immers en aquesta intensa fantasia que m'extorsionava quan jo deia les primeres paraules de la frase introductòria creant-me por i encongiment i ell m'instigava fent-me preguntes sobre el que jo deia amagant-me.
Fins i tot una vegada estant assegut a la taula del menjador escrivint a mà el meu diari sobre els meus dies a la campanya de la verema i la meva estada d'un dia a Portbou amb la porta que dóna a fora a l'era amb els finestrons tancats vaig començar a sentir un soroll feixuc i trontollós d'uns motors potents que ressonava per tota la sala sencera com si hi hagués un vehicle sorollós que hagués entrat pel camí cap a l'era i volgués destrossar tot l'entorn de jardí de fora i invaïr l'espai de la finca sense saber el què volguessin i arribessin a casa les persones que hi vinguessin comencessin a picar la porta per reclamar alguna cosa de manera exigent i invasiva, aquesta era la percepció que tenia jo des de dins de casa i en obrir el finestral de la porta i al fons de tot a la dreta hi veia un camionàs aturat amb els llums blancs davanters encesos i el motor engegat a la banda de sortida del polígon que estava a punt de sortir carretera enllà, el sentia un monstre invasor en el territori de tan sort que sonava el soroll des de dintre de casa i vaig esperar a què se n'anés arrossegant tot el soroll pedregós i escandalós que s'emportava amb les rodes pneumàtiques movent-se. Jo pensant-me que havien entrat a l'era de casa i volent fer coses tot sentint aquell sorollàs esquerp, atrotinant i invasiu des del menjador estant en un mas aïllat del poble.
Quan jo anava a dormir a l'habitació més gran del pis de dalt, l'alcova, que antigament havia estat la cambra que era més destacada a dins de l'edifici i ara és on hi dorm el meu oncle Pep quan hi està passant algunes temporades, estirat al llit de matromoni tapat amb un grapat de llençols al damunt i llegint-me de reüll un periòdic de la CGT doncs notava la presència aleatoris constants i secs entre les bigues de fusta esteses al damunt del sostre, a través del terra, les parets, els esglaons de les escales i fins i tot ventoleres seques, esporàdiques i instantànies que no m'eren habituals a través dels vidres quan tenia la finestra tancada i la feixuga persiana abaixada i hi sentia veus ofegades i aleatòries de manera passatgera i angoixant que podien provindre d'altres masos dispersos pels terrenys dels voltants i també d'avantpassats nostres i altres persones ja difuntes que hi hagin deixat els seus rastres en temps passats, fins i tot que hi haguessin persones forasteres per dintre de casa que vinguessin a ocupar i a viure-hi i també a robar tot notant que pugessin per les escales que vinguessin a la meva habitació per treure'm del llit i instal·lar-s'hi elles, agafessin coses que estaven disperses al meu voltant a dins de la cambra i estiguessin obrint portes d'altres habitacions al llarg del passadís tot obrint els armaris i agafant-hi coses i posant-ne al damunt dels matalassos per instal·lar-s'hi o per anar-se'n amb les maletes plenes i fins i tot volent fer coses al damunt al damunt a les golfes sentint-me jo espantat i resistint atent i perseguint-me en les vibracions que jo captava en aquell moment del què podria estar passant estirat en aquella habitació ampla amb un sostre dotat i sostentat amb bigues de fusta però m'hi sentia conformat dissimulant la por. Quan anava cap al lavabo a rentar-me les dents i pixar mirava a dins de totes les habitacions obrint les seves portes per assegurar-me'n de què no hi hagués ningú desconeguda/ut fent res per allà que em generés inestabilitat, a vegades també ho feia expressament amb la persecució continuada al cap perquè no fora el cas que això passés. En Pep ho ha atribuït a causes naturals de tipus físiques per la presència de possibles ratolins i/o corcs que roseguessin la fusta de les bigues, cosa que és molt habitual a dins de les cases velles, i m'ha dit que no hi dongués més voltes en aquest tema i fés coses que em distreiessin. Però és possible que projectés les meves fantasies que tenia allà cap aquests sorolls espontanis que anava sentint cada nit a dins del mas. Jo sempre em tancava la porta de l'alcova amb clau per dintre amagant-me enmig de la por i sentir-me més protegit entre mig de les parets robustes en forma de murs que protegien l'espai de l'habitació. Em despertava molt d'hora al matí quan jo estava estirat exigint-me en tornar a dormir una estona més però no podia tot sentint el soroll espès, feixuc i molest que venia des del polígon -possiblement de les dues torres que estan situades als dos laterals de l'entrada del camí- i perseguint-me mentalment amb el cap en la meva paranoia fantasiosa de la Tercera Guerra Mundial i el Japó a través d'uns puntejats de guitarra del principi i la tornada perplexa cantada d'una cançó cantada en anglès d'un grup de música japonès que se m'havia quedat gravada en el camp de manera repetitiva després d'haver-la sentit vàries vegades a través d'un vídeo del YouTube per l'ordinador de casa al meu barri de Sants. I un matí quan estava intentant descansar per recuperar son i poder dormir el què no havia dormit aquella nit doncs sentia el motor d'un cotxe que romania encès tota l'estona molt a prop meu i jo no vaig fer cas però de sobte sentia que sonava el clàxon i vaig sentir una veu que em cridava i jo sentint-me espantat que era un foraster de veritat però vaig veure per la finestra que era un company de verema que aquells dies em venia a buscar per anar a treballar al poble de Guiamets o al lloc de vinyes on fos. En els moments de claror quan tornava de veremar i els dies quan no hi anava no tenia aquestes percepcions i em sentia en aquesta casa amb fluïdesa i naturalitat, tocava el teclat electrònic de la meva cosina que hi havia situat en un lateral del menjador a tocar de la paret enfront de la cuina fent cantonada a la que dona a l'era i anava provant els diferents sons que tenia gravats a través dels seus simuladors i provava de fer sonar les músiques pre-gravades en aquell aparell i també ho feia cap al tard a vegades per fugir de les percepcions de misteri que em generava estar en aquest entorn antic i aïllat amb tants segles d'història i vida.
Fins i tot, fa dos anys, l'any 2019, quan hi vaig estar passant tres dies de Setmana Santa doncs eren dies en què hi feia un temps gris i humit que no tenia res a veure amb els dies fèrtils de temps maco i saborós dels dies de sol clarejant i il·luminant i vaig estar dormint en una habitació on hi havia dos llits estrets col·locats paral·lels un de l'altre amb capçaleres rústiques de fusta a tocar de la paret, aquelles dues nits em vaig despertar quan encara era fosc i amb vibracions de fred i tristesa que m'envoltaven el meu cap encenent les meves sensacions a la segona nit vaig començar a posar peces de música coral russa cantada "a cappella" que m'omplien de vibracions misterioses d'un poder diví cataclònic amb la percepció que se'm trenqués amb una clapa dràstica en què hi hagués una força angelical. Recordo que la primera que vaig posar al canal del YouTube començava amb unes veus molt greus, vibrants i profundes des del fons i anava passant i canviant de cançó a través del canal en què moltes eren desconegudes per mi fins quan me'n va aparèixer una que ja l'havia sentit a la banda sonora de la pel·lícula "Home Alone 1" coneguda amb el nom de "Carol of the Bells" pensant-me que era del compositor famós nord-americà John Williams però em sonava estrany que no cantessin en anglès perquè no entenia res -i jo sé parlar l'anglès i en conec la pronunciació i les paraules que hi diuen quan l'escolto parlar- i em vaig pensar que era cantada en rus pensant-me que era una possible versió per ignorància meva i em transmetia vibracions que em generaven sensacions de fredesa que se m'escampava pel meu coll i el meu tòrax sentint-me dòcil i feble com si un poder diví m'engolís i em dominés mentre jo estava estirat en aquell llit i adoptant totes les posicions que pogués per tornar a dormir i ha sigut més tard quan he sabut que era d'un compositor ucrainià d'inicis del segle XX. I en sentir un cant polifònic de Piotr Ilitx Txaikovski em venien al cap suposicions que estava omplerta d'estètiques corals que eren occidentalitzants enlloc de ser pròpiament "russes" des de la lògica de la música culta del segle XIX. Aquell matí següent d'un dia gris quan vaig estar treballant tallant verders en els indrets que rodegen la Bauma llavors buida d'aigua i l'adornen i ornamenten de vida i vibracions salvatges i vaig anar al Frankfurt a fer un aperitiu amb xoricets vermells en un plat petit de marbre blanc, quan vaig tornar cap a dintre de l'habitació amb els dos llits rústics arrambats per fer-me la bossa per tornar cap a casa meva hi notava unes sensacions d'aire pur, fred i trist on en el llit situat a la part de la finestra hi hagués una persona estirada i coberta amb llençols i manta al damunt en un estat de salut convalescent i una altra persona cuidant-lo docilitzant-lo en una relació de simbiosi des d'uns valors cristians clàssics i retrògrades mentre sentia unes vibracions d'humitat que vinguessin de les parets i de fora de la freda grisor del dia mentre m'estava fluïnt i circulant energèticament aquesta cançó vocal del cèlebre compositor rus que em feia fantasejar i connectar amb les vibracions i percepcions fantasioses d'enderrariment de la societat russa de Sant Petersburg amb una fluïdesa de la cultura occidental europea amb valors endarrerits quotidians i ortodoxos de la Rússia de llavors quan encara no coneixia la novel·la "El ball de Natatxa" de l'Orlando Figes (un referent literari sobre la cultura russa) ni l'extensa obra "Guerra i pau" del mític escriptor i filòsof rus Lev Tolstoi tot relacionant-ho respirant les tristes vibracions d'antiguitat i enderrariment que s'escampen entre les habitacions d'aquest mas. I aquell dia va ser després de dinar jo quan van venir a dinar un plat de patates i mongetes tendres verdes i bullides van arribar dues de les meves tietes amb les que hi tinc una relació més constant per passar-hi la nit del diumenge al dilluns últim de les vacances i jo me n'aniria amb l'últim tren del dia que s'aturaria a l'estació de Marçà (Falset) que vindria a través de la línia procedent de Saragossa, Miraflores, Nonasp, Ascó, els Guiamets i Capçanes cap a Pradell, Riudecanyes, Borges del Camp, Altafulla, Torrdembarra, Creixell, Calafell, Vilanova i Garraf fins a Sants i l'Estació de França de Barcelona.
Aquests són alguns dels relats clars que jo he explicat sobre les vivències i experiències que he viscut i sentit personalment en algunes de les meves estades en el mas de Falset, lògicament la que m'ha marcat més vivament ha sigut clarament la que vaig passar durant la meva segona campanya de verema entre els mesos de setembre i octubre de l'any 2014. Aquestes parets que s'aixequen forjant-se i sostenen l'edifici amb les seves vibracions ens volen explicar moltes històries i fenomens que potser han succeït a persones que fossin avantpassades nostres de la família i altres que no i que aquestes hi fossin presents en els moments que elles i ells també hi fossin o no, hi haguessin viscut durant temporades permanents i altres que hi fossin de pas i de manera temporal per aquesta finca i que a nosaltres no ens hagin volgut arribar a través de les paraules generacionals que potser amb el pas del temps hagin quedat oblidades entre les generacions posteriors que no tenen conscients al cap (que potser bullen en el seu inconscient, o potser no) i altres històries que també els afectessin i no ens les haguessin volgut explicar mai per la presència de moltíssimes circumstàncies que no coneixem, incloent-hi possibles fenomens que succeïssin en moments en què elles i ells hi fossin però no en fossin conscients i no els coneguessin. Fins i tot que succeïssin en persones anònimes per nosaltres que visquessin durant els primers temps de l'existència d'aquestes parets mures que també hagin quedat incrostades des d'aquells temps llunyans de manera permanent a través de l'acumulació de saviesa amb el pas dels segles d'història. Aquests fets fossin de rellevant trascendència a nivell general en les societats dels seus moments, fets interns que afectessin en els entorns directes o propers a nivell només familiar i/o també d'altres persones que hi visquessin i/o hi estiguessin implicades i fins i tot problemes personals i íntims que tinguessin unes repercussions emocionals, afectives, cops i impactes traumatics, situacions desgastants (pors, estats de nervis, agitacons, tristeses, tendreses, tranquil·litats i calideses, alegries, il·lusions i joies fracassades o no que no haguem conegut i que quedessin recloses i submergides a l'ombra, les haguessin callat i no haguessin sortit a la claror i no les volguessin fer saber que fossin desgràcies com ara guerres (del Francès, Carlines, de Cuba, Marroc, Guerra Civil del 1936), virus i pandèmies (fil·loxera, febre groga, grip "espanyola", crisis i auges econòmics (caresties etc), factors naturals de tipus meterològic de tipus aiguats, temporals, nevades, fenomens de migracions etc, i també molts altres fenomens que van ser culminants només a l'indret local i fossin rivalitats polèmiques i conflictes interns, possibles discussions, actituds familiars sobreprotectores, sofriments permanents, sobrepreocupacions i molts altres possibles fenomens que existissin i bullissin en els seus nuclis familiars i que desconeixem. Per tant moltes històries se'ns hagin volgut explicar a través de vibracions senosrials que hagin quedat escampades entre aquestes parets i sostres opacs que sostenen la fermesa i la robustesa de l'edifici, per tant encara hi ha moltes vibracions de misteri que no estan descobertes i potser no es coneixeran mai.
I de propina deixo un detallet... És un fet real que em va succeïr quan tenia dotze anys quan en un matí d'estiu del mes d'agost en concret quan jo estava assegut a la taula del menjador escrivint en unes fulles de paper quan de sobte vaig sentir una veu d'una senyora gran que em va dir alguna cosa que em semblava que em digués la paraula "nen" i vaig girar el meu cap mirant cap a la porta tancada del menjador que donava cap a l'era i vaig veure una senyora gran i amb unes dents grosses i la cara arrogada amb una piga al damunt que no coneixia de res i de seguida em vaig espantar i vaig anar cap a la cuina demanant socors a un altre oncle meu on hi estava fent coses. Ell va obrir la porta del passadís i va parlar amb ella que resulta que abans havia picat a la porta de fusta de l'entrada però que ningú de nosaltres ens n'haviem adonat i per tant es va acostar a la porta del menjador. I ella va explicar que havia vingut a demanar auxili perquè havia sentit un gos bordant durant la nit i va veure aquell matí que s'estava ofegant a dins d'una bassa. Aquest fet no el vaig païr en aquell moment sinó que ha sigut amb els anys que me n'he anat fent conscient de l'esdeveniment i de les circumstàncies que l'envoltaven. Sincerament, crec que la pobra bèstia estava patint mentre s'estava ofegant enmig d'unes aigües de rec. Coses de la vida, fenomens que passen en els indrets rurals.
Després d'una altra projecció d'una altra fotografia familiar curiosa en blanc i negre on hi apareixen unes cares amb una estètica aparentment moderna envoltada per un marc metàl·lic antic, surt parlant el meu cosí, en Jordi, que explica el tipus d'activitat creativa que van explotar per aprofitar els moments durs del confinament tot donant lloc a una banda acústica autoanomenada "The Pujades Siblings" que solien versionar cançons de diverses bandes de música conegudes entre les nostres generacions i rellevants en l'actualitat i de moments passats tot afegint-hi lletres escrites per ells mateixos que parlaven sobre el confinament i la pandèmia des del punt de vista quotidià amb pinzellades subtils de trascendència on en el pati rubinenc de casa seva aprofitaven algunes tardes i gravaven vídeos totes tres juntes (incloent-hi la Núria, que en el programa no hi parla) cantant-les i acompanyant-se amb els seus propis intruments que tenien al seu abast i apareixien a través d'una tablet algunes persones familiars, amigues i conegudes seves que hi col·laboraven afegint-hi la seva veu i els seus intruments a distància des de casa seva on s'hi troben presents persones com Núria Llinàs, Olga Alonso, Daniel Molas, Meritxell Aulet, Maria Pujades, Andreu Ramírez, Gerard Sánchez i Rubén Yuste tot combinant el català, el castellà, l'anglès i el francès tot revestint de lletres noves i pròpies dels artistes Txarango, Macao, The Beach Boys, Melendi, Pont Aeri (Dj Xavi Metralla), Tina Turner i altres. L'escena es troba reflectida al menjador on l'Eulàlia i en Jordi estan asseguts amb una flauta travessera metàl·lica i una guitarra clàssica feta de fusta que són dos dels instruments utilitzats amb la banda mentre que també s'hi utilitzen altres instruments en directe com una melòdica, una acordió de joguina i una flauta dolça amb digitació actual (no barroca) tal com aquests apareixen en les imatges en color que acompanyen els comentaris breus d'en Jordi. La Núria no surt parlant en el reportatge transmès per televisió.
Tal com explica l'Eulàlia al principi de l'entrevista, doncs actualment la família la formem uns 50 membres tot tenint en compte la presència de tietes i oncles, cosines i cosins i filles seves i fills seus que han anat arribant al llarg d'aquestes dues últimes dècades. Segons les genealogies i les espontànies converses tingudes per telèfon amb aquest tiet extern, arribem a la conclusió que en aquesta última generació que és posterior a la nostra el cognom Pujades es comença a pedre d'una manera evident i dràstica si les properes generacions que vinguin en un futur seguissin una evolució dels seus cognoms per la via paterna tot tenint en compte que hi ha algunes nebots i nebodes segones meves que aquest el porten de segon cognom (el de les seves mares) que pot desaparèixer definitivament a partir d'una futura generació i en altres que aquest cognom ja desapareix definitivament. Només hi ha dues branques paral·leles d'aquesta última generació que el porten de primer cognom que són les filles i un fill de dos cosins meus paterns i aparellats que viuen i treballen a fora del país (un a Grenoble, França, i l'altre a Los Angeles, Califòrnia, Amèrica del Nord) i s'han ajuntat amb persones d'aquells altres indrets llunyans de casa nostra. No obstant, de manera llunyana a la seva terra paterna d'origen, intenten ensenyar-los el català i parlar-lo per mantenir-los arrelats amb la seva cultura d'origen. Actualment el nostre cognom queda substituït per altres cognoms que són Solsona, Armengol, Garola, Gómez, Garcia i Gutiérrez. En cas que es volgués mantenir el cognom de Pujades per evitar que ara s'estigui perdent d'aquesta manera les seves mares haurien d'haver posat el seu cognom sent el primer dels seus i les seves filles i una altra proposta que plantejo consisteix en què el cas de les mares que es diguin Pujades de segon cognom canviar-se'l i posar-se'l de primer i així com a progenitores posar-lo de primer cognom a les seves criatures, i fins i tot també compto en la possibilitat de posar el seu segon cognom de primer cognom a les seves/us descendents perquè aquest cognom no es perdi des de la via materna. Igualment, aquí seguim arrelats donant tot el què volem, podem i sabem amb una flama forta i ben encesa connectant amb els peus amb la solidesa compacta i consistent del terra amb el que connectem sent igual els cognoms que poguem portar al darrere dels nostres noms propis.
A part de les fotografies projectades al llarg del rodatge del programa també n'afegeixo algunes de més a més que estàn identificades amb membres de la família on hi apareixen les quatre últimes generacions que estan vinculades amb la meva branca dels "Pujades".
En primer lloc hi apareix una fotografia que està ubicada a la torre amb jardí que va existir durant molts anys al carrer de la Valeta d'Arquer, al barri de Bellesguard de la part alta de Barcelona on hi van viure els primers membres de la generació anterior a la meva (amb el meu pare inclòs) durant els seus primers anys de vida abans d'anar-se'n a viure a la casa de les mines de Bellmunt del Priorat (abans se'n deia de Siurana) on hi apareixen el meu avi i la meva àvia paterna.
La segona fotografia està realitzada a Falset realitzada al darrere de Cal Ezequiel el dia de Sant Cristòfol quan es feia la benedicció religiosa dels cotxes i altres tipus de vehicles. La persona que surt a l'esquerra és el meu avi, també hi apareix en Ramon Esquirol que era el tartaner que duia la correspondència als municipis d'aquestes terres i en Joan "el carreter" que era un conductor de carros que després va aconseguir el carnet de conduïr i va portar el camió que és el que apareix al fons de la foto an al damunt del seu capó s'hi troben assegudes i arrambades al davant nou de les germanes i germans que formaven part de la generació del meu pare (ell inclòs).
La tercera fotografia està situada a dins del poble de Bellmunt del Priorat on hi apareixen les dues últimes bessoanades que va tenir la meva àvia que van néixer a la mina. D'aquestes dues bessonades hi ha la de les dues noies que estan situades als dos laterals mentre que al mig es troba l'última bessonada que estava formada per una noia i un noi. Les persones que també es troben situades en els laterals i al darrere de la foto no les conec ni m'han sigut mencionades de part de ningú.
I una quarta fotografia també realitzada en blanc i negre on s'hi reflecteix un moment culminant de la celebració de la comunió del meu pare i el seu germà posterior que va ser realitzada al monestir de Montserrat. Ells dos són els amfitrions que apareixen al mig al davant de tot on al darrere seu es despleguen la resta de les persones que eren germanes i les seves dues cosines germanes de Sants Al fons de tot al darrere s'hi troben el meu avi i la meva àvia paterna, que puja a coll una de les meves llavors futures tietes, la meva tieta besàvia (tia Enriqueta), el meu besavi (el Padrí), el meu besavi i la meva besàvia de part de la meva àvia paterna (Ramon Beneit i Pinós, Maria Mas i Rull), la tieta Carmeta (la meva tieta àvia i germana gran del meu avi), el "tiet" Josep Maria (el meu tiet avi, el germà petit del meu avi patern) i la tieta Lola (la seva dona) que eren els pares de les cosines de Sants (Pujades i Bertran) i l'oncle "General" i la tieta Coloma que vivien a Manresa i van aprofitar per ser-hi ja que Montserrat es trobava ubicat a la vora.
Les següents fotos que apareixen a continuació són d'una trobada famíliar que vam fer al mas de Falset el mes d'abril del 2010, en plena primavera, on hi apareixen la generació del meu pare, tietes i oncles i els seus conyats respectius ja en una edat relativament avançada, cosins i cosines meves més grans i més petites que jo amb els seus marits i/o parelles respectives amb els seus i les seves filles, nebots i nebodes seves (alguns membres d'aquesta generació són els qui perden el cognom). Apareixen imatges situades a l'era del mas i els bells paisatges vius i brillants que la envolten amb els seus colors vius de les herbes verdes i salvatges i les flors que creixen en cúmuls de conjunts, els seus bells arbres amb els seus verds vius i brillants tocats pel sol i els seus troncs salvatges amb el cant dels ocells. També s'hi reflecteixen moments del dinar comunitari de manera intergeneracional en què els meus pares, tietes i oncles estan menjant distribuïts en diverses taules situades al llarg del menjador i els meus i les meves cosines (i jo inclòs) i les seves parelles estem menjant assegudes i asseguts en unes taules allargades ajuntades al passadís principal que forma part de l'edifici on es troba oberta la porta que dóna a la banda de l'era (a la cinquena imatge hi apareix dinant la parella d'un oncle meu que està asseguda al meu costat mentre que ell està menjant al menjador). I també dues fotografies on sortim enmig de l'era fèrtil, brillant i resplendent saltant a la corda tot formant unes files que es troben disperses on s'hi troben brillants els arbres avellaners que envolten els laterals del camí principal amb l'esplanada d'herba verda al darrere on s'hi troben aparcats uns quants cotxes, s'hi aixequen els troncs i les branques salvatges i sensitives dels arbres que envolten el bell indret per on hi flueix el barranc que estan a la part propera a l'era i també els que els que resplendeixen ferotgement a l'altra banda del barranc d'una manera espessa des d'on hi surten les seves fulles verdes i vives que creixen amb embranzida amb el seu verd per endolcir l'harmonia dels camps. L'única cosa que hi genera distorsió són els edificis de ciment que edifiquen i forgen les instal·lacions del polígon que per construïr el qual es van carregar molts terrenys rurals que eren d'aquesta finca i que s'hagueren de vendre amb disgust. Algunes d'aquestes imatges són escenes intergeneracionals on s'hi reflecteixen les tres generacions de la família que estan visquent en aquests moments. No vull mencionar els noms de ningú d'elles ni ells per discreció i no vulnerar les seves privacitats ni intimitats. I també he reflectit membres de la meva família que no apareixen en el documental per no donar-los sobreprotagonisme i aquest protagonisme es trobi reflectit d'una manera equitada i justa.
Després de passar per Falset i aparèixer uns dels protagonistes principals d'aquest reportatge, el rodatge continua a Cerdanyola del Vallès on la entrevistant dóna lloc a un persoantge que també és molt curiós, Octavi Pujades, que va estudiar la carrera medicina a la Universitat Autònoma de Barcelona i especialitzat en psiquiatria però està exercint d'actor fent diversos rodatges i espectacles per arreu de la península ibèrica. El troba en el seu bar habitual on se'l coneix amb el nom de "patriarca" que era el lloc on es reunia el seu pare, ara amb una edat molt avançada, amb els seus amics que últimament han anat desapareixent, i explica la convivència que ha estat tenint amb ell a casa seva durant els temps durs de confinament de la qual se'n projecten algunes fotografies en color. Explica clarament que desconeix l'origen del seu cognom quan la periodista li menciona les constatacions històriques existents que s'han trobat del cognom amb les seves variants i la seva distribució geogràfica, i li fa un regal que és un escut vinculat a dos llinatges familiars referits al cognom "Pujades". El nou protagonista convidat en aquesta part del programa explica que en el seu origen el seu cognom era escrit en la versió castellanitzada de "Pujadas" degut a la castellanització dels cognoms durant els anys durs del franquisme formal fins quan una senyora catalana li va suggerir canviar el cognom amb "e", cosa en què hi va estar d'acord i es va sacrificar en fer tots els tràmits possibles per aconseguir-ho tot fent front als possibles obstacles i entrebancs en què es podia trobar que li plantegessin per temes de les futures herències i canviar-se de lloc d'empadronament a Barcelona ja que això a la capital de l'estat espanyol suposadament mai s'hagués acudit la catalanització d'un cognom en els seus registres. I llavors l'Octavi ens explica alguns ornaments del seu perfil professional i les seves decisions des d'una postura d'ambiguitat que el fet de ser actor suposadament no li hauria privat exercir de metge pel fet que quan era estudiant fos un aficionat acèrrim a la medicina però considera que els seus trets destacats de la seva persona es focalitzen cap a l'àmbit artístic i no estan associats en la seva teòrica professió ja que s'ha dedicat intensament en la professió teatral omplint aquesta faceta amb una cara realment creativa fent actuacions a diversos indrets rellevants. Ha aprofitat el seu moment del confinament per explotar el seu talent artístic per al rodatge d'una sèrie televisiva mentre que després del tràngol més dur li van tornar a sortir alguns bolos de feina malgrat les dificultats que ha comportat el curs de la pandèmia. Al llarg d'aquesta entrevista s'hi roden algunes fotografies personals de la seva infància i la seva joventut d'estudiant a la facultat de medicina vestit amb una bata blanca i també diferents fotografies i imatges de televisió on apareix al damunt d'escenaris en diverses escenes teatrals, també estant a l'andana de la famosa i prestigiosa estació d'Atocha de Madrid fent cua per entrar al tren i també amb la presència de dibuixos artístics d'un energumen surrealista amb la cara allargada i coberta de cabells amb una melena i una musculatura potent que li cobreix els seus braços i durant els últims moments quan estava amb el seu pare. Una foto dels seus primers anys de la seva joventut biològica és acompanyada per les seves explicacions sobre que uns veïns seus li havien dit el renom d'Octavi "Passatger".
ns obsequis sorpreses que li va fer la Carla van ser una tassa blanca guardada i amb decoracions artístiques a dins d'una capseta blanca feta de cartró i lògicament el detall més bonic va ser el d'uns comentaris fets per la meva cosina i el meu cosí de Rubí, que ja han sortit a la part anterior del reportatge, on es presenten a través de la "tablet" i li suggereixen de poder tenir una primera cita i veure's en persona físicament estant visquent a poca distància entre ella i ells, entre Rubí i Cerdanyola. Realment a mi també m'agradaria conèixer aquest personatge físicament i tenir-hi una conversa entretinguda.
En la cloenda del reportatge ens situem de nou al mas de Falset on al damunt del terra fèrtil i arrelant de l'era enmig de l'aire i el sol agradable i escalfant hi ha un concert íntim en petit format on les meves cosines i el meu cosí interpreten una de les versions amb les seves lletres confinades estant asseguts just al davant de la porta d'entrada principal amb la presència d'algunes persones assistents amigues i conegudes properes a elles i ell que s'ho miren i ho escolten assegudes en cadires de fusta en un ambient de dia plaent. amè de terra càlid, fèrtil i gustós enmig de la plena natura influïts pel bat del sol Sona la flauta travessera de l'Eulàlia fent un rift introductori amb unes pinzellades melòdiques que em transmeten uns dibuixos curts amb una tonalitat musical rodona i ornamentísitca que em recorda els Dire Straits de manera que aquests primers compassos dónen espai a la veu de la meva cosina Núria que no ha sortit parlant en cap moment del documental i aquest és l'únic moment on surt de tot el reportatge on apareix cantant els primers versos de lletra d'una cançó i de seguida s'hi incorporen la seva germana i el seu germà mentre que en el contorn del lateral dret s'hi van culminant les dades referents d'aquest programa.
Moltes gràcies Pep, Eulàlia, Núria i Jordi per parlar i participar en aquest programa on en aquest episodi es va parlar sobre el nostre cognom i haver donat unes petites mencions sobre el nostre mas de Falset. I també a l'Octavi "passatger" per explicar-nos algunes de les seves anècdotes de la seva vida diària i la seva professió.
Això és tot,
Un cosí.
