L'ocell

Flipo amb en Joan Colomo. Per a mi ha estat un cantautor desconegut... Me'l va recomanar un col·lega íntim que ens coneixem de fa temps i em va dir que hi flipava. De fet és una música tranquila així amb veu i guitarra però amb cançons crítiques però apolítiques. Quasi sempre tranquiles amb temes sobretot quotidians i fins i tot trascendents com el que he deixat en aquest vídeo. Es tracta d'un ocell que li costa però vol ser ben lliure de fer el què vol sense dependre de ningú i buscar un lloc on trobar-se bé. Jo sóc com aquest ocell: també vull ser lliure i fer allò que em sembli -o no- sense que m'agredeixi o interrompi ningú (faci el que faci). És una cançó molt íntima i reflexa sentiments sobre la llibertat sense eufemismes ni ficcions, sense ensinistraments ni discriminacions disfressades, ni manipulacions... com alternativa a la societat actual. Com amb la Cançó de bressol de Pau Alabajos, la tendresa i la sensibilitat d'aquesta també m'acompanya en anar a dormir ja tard els dies tranquils en un llit i un espai íntims sense sentir la veu de mons pares i certes actituds cap a mi donant dues cares hipòcrites i contradictòries. I ben segur que és una alternativa a la societat actual i la família patriarcal i autoritària com és la meva.

 Igualment flipo amb en Colomo. Un cantautor amb enginy i ganes... un crac que a part de cantar també en castellà té influències ben fortes de la música mediterrània: sobretot francesa, italiana i del sud d'Europa. M'ha fet molta il·lusió deixar un vídeo amb aquesta cançó tan tendra i enganxosa.

*** Bé, aquí acabo amb la cançó després de tan temps de voler-ho fer i m'acompanyi la son aquesta nit.

------------------------------------------------------------------------------------------

Vol, però no pot
perquè sap que caurà al sot,
perquè no pot fer-ho sol
ha d'aprendre a aixecar el vol.
Viu, en un niu,sobre un arbre prop del riu
allí passarà l'estiu per aprendre que està viu.
I no en té prou en sortir de l'ou
ell no pot témer el destí.
Perquè sap que un dia ell,serà un ocell
obrirà les seves ales en el cel dels cels.
Vol d'altitud és un vol directe al sud.
ha d'anar a buscar el calor
perquè arriba la tardor.
Ell és un ocell,i en l'estol tots són com ell
però ja no vol ser-ho més però és que no pot fer-hi res.
No en té prou amb aixecar el vol
ell no pot témer el destí.
Perquè sap que un dia ell
deixarà de ser un ocell,
escampara les seves plomes en el vent del vents.

Normal i no normal

Avui vull publicar un text que vam escriure fa temps a l'Assemblea de Majaras al principi de tot i feia temps que ho volia fer. És un text que parla sobre el que en aquesta societat està vist com a "normal" i allò que no on entre totes i tots vam pensar i aportar idees sobre diversos fets diaris i coses reals que ho reflectissin. Aquest text però, encara no està acabat però igualment pretén criticar i denunciar tot allò que la societat corrupta en que ens trobem considera el que està ben vist i el que no tot depenent si encaixa o no en els seus paràmetres imposats. De totes maneres també l'he modificat una mica i encara hi he afegit algunes coses.

"És normal l'home que pega i agredeix a la seva dona i la utilitzi com a propi plaer sexual cohibint-li els seus drets, el racista que apallissa a una altra persona per ser d'una raça o color diferent, el torer i els espectadors que estan disfrutant en veure en directe l'assassinat d'un animal rebent fletxes i llances enmig de l'arena. També és normal veure que polítics com Bush, Aznar i Blair vulguin fabricar armes de destrucció massiva, financiar el terrorisme, invaïr i fer la guerra a l'Iraq per quedar-se amb el petroli i les grans corporacions com també d'altres que ho fan d'amagat i enganyant el poble sobre "democràcia",  "pau", "drets" i "llibertat" amb la boca petita. O fins i tot la manca de respecte per la mare terra i la seva diversitat natural i cultural com quan assistim impessibles davant del sofriment aliè com el que es produeix entre Israel i Palestina i la construcció de murs que ens separen.

També és normal el fet d'acceptar uns 40 metres quadrats per habitatges precaris i tolerar que hi hagi pisos on hi entri poca llum solar i l'aire fresc del vespre. Fins i tot retallar en sectors públics com l'educació, la sanitat o el transport amb l'ofensiva neoliberal de privatitzar-se i ser un privilegi per pocs ambiciosos amb calers com molts i moltes treballadores aturades i usuàries sense accedir-hi amb l'excusa que hi ha crisi. Així com és normal que la gent voti CiU o el PP pensant-se que arregla tot el que ens afecta. També que es desallotgin pisos, espais i centres socials autogestionats com a llocs de trobada i activitats del barri, sobretot dels joves, amb excuses de manca d'higiène. Ho és el fet de veure un tipus armat pel carrer que tortura i assassina al primer que es troba, o el fals psicòleg que agredeix el pacient amb tècniques conductuals molt ferotges reprimint-li els seus sentiments i la seva llibertat com les tortures en el psiquiatric lligant els pacients, sotmetre'ls a pràctiques com la neurocirurgia o els electro-shocks, abusar de la medicació o prohibir-los rebre abraçades, fer carícies o altres tipus de contacte. O posicionar-se en contra de l'avortament sense conèixer la situació de la dona embarassada. 

Són persones normals aquelles que especulen i estafen per a obtenir beneficis propis i arruïnant a les persones que estan en precarietat, el segurata que també et fa fora de l'andana del metro per no haver pagat el bitllet o per tenir la síndrome de Tourette com els teus pares i la teva germana estiguin ho afavoreixin estant al darrere seu com també dels professors i la vicerrectora de la universitat i tinguin potestat judicial i d'autorirtat per damunt teu amb l'excusa que la teva condició és font de distorsió i crear suposats conflictes de convivència. O fins i tot mantenir els nens que estan 8 hores a l'escola i que a més a més facin activitats extraescolars. Fins i tot també és normal com un noi de 15 anys va cada cap de setmana a les discoteques per emborratxar-se i tenir relacions fictícies i el fet de treballar 40 hores setmanals en una multinacional fins els 67 anys. Inclòs que hi hagi més repressió policial amb detencions i tortures i acusar falsament els repressaliats en les comisseries i condemnar-los a presó preventiva i gravar amb càmeres de videovigilància i satèl·lits el que fa la gent com unes tres-centes vegades al dia. 

I llavors, què no és normal? No és normal tenir alts i baixos emocionals per traumes o males vivències o experiències personals o familiars, estar trist que no et pots aixecar del llit, escoltar, sentir o veure coses que ningú sent, tenir tics vocals, cridar, xisclar o plorar com a pròpia resistència personal davant d'actituds, comentaris, ensinistraments o somriures hipòcrites de la teva família o altres persones del voltant. Així també com ser massa expressiu, ser hiperactiu i córrer i saltar en una esplanada al camp. Tampoc ho és demanar diners i et mirin malament per ser pobre, treballar en una cooperativa o autosatisfer-te tu mateix visquent en una masia com a projecte rural i intercanviar productes. Fins i tot tampoc ho és manifestar-te per defensar la dignitat del territori contra la seva destrucció i defensar un ús digne dels recursos com l'aigua afavorint els qui més ho necessiten com els pagesos en contra de la industrialització, l'especulació urbanística o trasvassaments de rius. Així com enfilar-se en els arbres per protestar en contra una línia d'alta tensió per afavorir els interessos de les nuclears quan la volen fer passar pel teu territori i acabis tenint un càncer. Tampoc és normal fer accions polítiques defensant els teus drets quan t'afecta la violència d'una reforma laboral."

Vespre i posta del sol

I avui deixo unes fotos amb algunes imatges poc vistes i emblemàtiques que vaig fer des de Castellterçol cap al vespre. Fetes a inicis d'agost d'aquest estiu. Una bellesa clara i nostàlgica del que encara queda per veure en els voltants del poble. Un bon moment d'intimitat del que vaig poder gaudir en el moment de fer-se fosc. I un altre bon moment també per fixar-se en antigues masies, plantes i camps que es troben a contrast amb la llum quan s'enfosqueixen amb la posta del sol. Aquest és un moment de trobar intimitat i pròpia llibertat personal amb la tranquilitat que em transmet el paisatge.