LA REALITAT OCULTA.
A la vida hi ha moltes coses per explicar, escriure o expressar, sentir, viure, patir, tocar, olorar, tastar, cantar, apreciar, besar i abraçar. I també hi ha altres coses amb qui o contra qui lluitar, renunciar, afrontar, païr i diluïr. Algunes tenen sentit i altres que no.
Com vaig dir al principi, aquest any Pearl Jam ha celebrat els seus vint anys com a grup: sorgit el 1991 a dins de la tendència sonora del rock nomenada grungeapareguda a la ciutat de Seattle (estat de Washington, EUA) a principis de la dècada dels 90. Més enllà dels seus inicis en què oferien la imatge acord amb aquest moviment, amb els anys Pearl Jam han anat evolucionant cap a una maduresa acompanyada d'una senzillesa i humilitat en les formes per tal de centrar tota la seva atenció en la pròpia música, que ha esdevingut un dels exponents més importants de l'escena del rock internacional actual. Els seus shows no van acompanyats dels espectacles visuals que ofereixen moltes altres bandes que estan al mateix nivell de repercussió. Al contrari, també aquí opten per l'austeritat i aconseguir fer de la seva proposta musical la protagonista absoluta dels seus concerts.
Per altra banda els Pearl Jam són coneguts pel seu compromís social i solidari més enllà de les estructures convencionals del sistema polític i social del món occidental. Les seves lletres són carregades de crítiques a les maneres de govern del seu país (els Estats Units) i el seu procedir en la indústria musical sempre ha estat marcat pel seu posicionament contra els monopolis econòmics i a favor de la sostenibilitat en quant a l'ús dels materials d'elaboració dels suports físics de les seves obres àudio-visuals. Així sempre s'han posat al costat de causes com el dret d'avortar i acostumen a donar una part dels seus beneficis de cada concert a organitzacions solidàries locals de la zona on es celebren els seus concerts, així com la lluita en contra del canvi climàtic i la presència de petroli a les costes del Golf de Mèxic. Doncs fent una gira per diferents indrets tant del seu país com altres països del continent americà passant per Canadà, Costa Rica, Perú, Xile, Argentina, Brasil amb missatges íntegres i directes cap als seus fans i públic general. A continuació m'ha interessat deixar el seu reportatge musical Pearl Jam 20, dirigida per Cameron Crowe, que fa un recorregut de la seva trajectòria musical des dels inicis fins ara. A part dels membres que hi han hagut al llarg del grup també hi apareixen parlant altres músics i artistes com Neil Young o Bruce Springsteen.
I per acabar de disfrutar de la seva gira he volgut deixar un fragment llarg d'una horeta amb un dels concerts més emblemàtics d'aquesta gira a Hamilton (Canadà) i altres també disfruteu de la seva música. Jo no puc anar en cap concert des de Sants però com a mínim he disfrutat de temes com Even Flow, Immortality, Yellow Ledbetter, Betterman o Unthought Known que m'han posat la pell de gallina.
I encara per últim vull deixar una fotografia d'homenatge a Clarence Clemons, saxofonista del Bruce Springsteen, membre de la Street Band, que va morir aquest juny passat per una hemorràgia cerebral.
I aquest mes també fa deu anys de la separació de Sangtraït a la sala Razzmatatz. Aviat passaré alguns vídeos amb cançons més importants dels concerts i la història del grup.
Fa temps que estavem xerrant a l'Assemblea de majaras de fer unes jornades d'antipsiquiatria i des del juny hem fet créixer la idea i li hem donat forma com a Jornades de supervivència a la psiquiatria. Aquestes jornades es realitzaran els dies 2, 3 i 4 de desembre en el CSO Can Vies a Sants i el dia 4 a l'Ateneu Llibertari de Sant Boi. La idea són taules rodones de diferents col·lectius i persones que aporten la seva perspectiva, debats oberts al voltant de l'antipsiquiatria i espai per a compartir tots plegats/des! A continuació us passem el text i us adjuntem el cartell del programa d'activitats per si us animeu a passar una estona!
Hem nascut bressolades per la por a ser diferents, pel pànic a no ser les millors, per la competició i l’individualisme. Hem crescut trepitjant les nostres companyes i acomplexades per no tenir un cos com els de la tele.
Hem viscut a la recerca de la felicitat per tenir cada cop més i més. Ens han fet comprar una vida basada en el consum de béns i d’experiències, eternament insatisfetes, eternament incompletes.
El dolor que moltes sentim és fruit de la nostra inadaptació i aquesta inadaptació no és una cosa de la que ens vulguem lliurar… Estar ben adaptades a una societat malalta no és símbol de bona salut, però aquesta inadaptació causa dolor, i de vegades molt. No pretenem adaptar-nos a una societat que ens exclou per naturalesa. No pretenem conformar-nos amb una societat que prima l’enriquiment individual per sobre del conjunt de les persones. Pensem que la nostra inadaptació ens brinda l’oportunitat d’adonar-nos de què és el que en aquesta societat no rutlla. Tot i així, aquest dolor pot ser insuportable. De vegades, i sobretot quan és viscut en la intimitat, el dolor ens impedeix descobrir l’origen que el genera i acabem pensant que nosaltres som els culpables dels nostres malestars.
És per això que des de l’Assemblea de Majaras hem decidit trobar-nos per compartir experiències, parlar d’alternatives i denunciar les pràctiques d’aquest sistema, focus i origen d’on emanen els nostres malestars. No seran els psiquiàtrics ni les pastilles les que ens permetin gaudir de la salut sinó una vida apassionada i viscuda amb la complicitat de totes les persones…
La resistència, a tot allò que ens oprimeix, i la llibertat són la nostra millor teràpia!
I per últim adjunto el programa de les jornades d'aquests tres dies.
DIVENDRES 2 (Can Vies).
18:00h - Presentació.
18:30h - Xerrada-debat "Què és l'antipsiquiatria?" amb Edgar Vinyals.
21:00h - Sopador vegà "Se te'n va l'olla".
22:00h - Actuació cantautor - Pep Ventura
DISSABTE 3 (Can Vies).
12:00h - BLOC DE DENÚNCIA. - Sobremedicació amb Marisa. -TAI i ingrés psiquiàtric amb Paco Ferrandez (psiquiatre). -Electroshock amb Gorka. -Salut mental i centres d'acollida amb Anna Garcia.
14:00h - Dinar vegà a càrrec del col·lectiu Te Kedas donde Kieras.
15:00h - Documental "Diferentes".
17:00h - BLOC D'ALTERNATIVES I EXPERIÈNCIES. -Grup de suport mutu. -Ràdio Nikòsia. -Cooperativa Aixec. -Cooperativa terapèutica IPOMEA.
21:00h - Sopador vegà.
22:00h - Actuació poètico-musical: La maldita música i la puta poesía.
23:00h - Escenari boig.
Com arribar-hi: CSA Can Vies. C/ Jocs Florals 40-42. M L1-L5 Plaça de Sants.
DIUMENGE 4 (SANT BOI).
11:00h - Taller de mites i prejudicis en salut mental.
14:00h - Dinar vegà.
ATENEU LLIBERTARI DE SANT BOI. c. Joan Bardina n.45. Estació FFCC Sant Boi.
17:00h - Plaça de l'ajuntament de Sant Boi de Ll. (al costat de l'estació dels FFCC Sant Boi) per:
CERCAVILA REIVINDICATIU PELS PSIQUIATRICS DE SANT BOI "CONTRA LA PSIQUIATRITZACIÓ DE LA VIDA QUOTIDIANA".
Aquest és un programa de "El Convidat" del 29 de juny del 2011 on fan una entrevista amb el poeta urbà David Caño i la seva moguda literària en la contracultura. Això sí que és un art autèntic i idèntic. Al principi podreu escoltar una cançó de l'Adrià Puntí que m'ha deixat amb la pell de gallina i molt embadalit per la seva solemnitud.
En un moment com aquest que estem vivint ara i per totes les injustícies que hem estat sofrint fins ara i totes les pitjors que arribaran que ens perjudicaran molt més a nosaltres en el context social en què estem i seguirem patint, vull compartir aquesta peça del cantautor valencià Pau Alabajos. Fa un temps que el vaig veure en directe a la festa major de Constantí i a les festes alternatives de Sants i la seva música em va deixar molt impressionat: les lletres, les músiques... En les seves cançons i recitals expressa de manera molt propera tant els seus sentiments més personals com els nacionals i reivindicatius com les amenaces constants del govern espanyol en contra de la cultura autòctona al País Valencià i molts dels problemes socials i la manca de drets actuals que ens van afectant als qui estan o podem estar injustament en precarietat en un moment d'estafes i retallades i privatitzacions que poder arribar fins a ser mortals...
A continuació us deixo un recital del Pau Alabajos, Comptat i debatut, recitat per ell mateix i en aquesta gravació està acompanyat per piano... Per a mi és un recital deliciós que m'ha portat un fort sentiment intern de tristesa i melancolia que m'han dut molta intimitat com la majoria de les seves cançons i també esdevé ser necessari en un moment tan dur com el que estem visquent. A molta de la gent que no és prou conscient dels problemes d'avui en dia -d'aquesta n'hi ha molta- li convindria escoltar aquests versos i es pugui mullar amb els problemes existents.
Aniria molt bé poder anar a dormir escoltant-lo molt de fons i anar-nos adormint amb la seva música. Bona nit.
Malaurat país de botiguers que trau la llengua a subhasta sense escrúpols,
amb la cara descoberta i els mitjans de comunicació com a testimonis de la desfeta.
País de paisatge hipotecat,
venut a la divina providència: som hereus irresponsables i curts de mires. País que fuig de la lectura,
no siga cosa que les lletres inspiren la revolta racional (i nacional) que necessita. País que aspira a sucursal, sanament regionalista, educadament dòcil, infinitament alienat. País de treballadors precaris que accepten qualsevol cosa, que assumeixen el rol indigne d’engranatge, que demanen permís per anar al lavabo i no senten vergonya. País de complexos i tergiversacions, capital de la censura i de la manipulació mediàtica. País de l’enveja i l’auto-odi, que nega i neutralitza però no basteix, que protesta flèbilment des de la barrera. País amnèsic, desmemoriat, que amaga la història en les profunditats de l’armari. País de la vacuïtat, de l’ortodòxia i el discurs unívoc: retre homenatge als prejudicis com a dogma de fe. País de polítics corsaris que menyspreen la sobirania popular, governants que són titelles dels empresaris, amos i senyors de la pompa i l’ostentació. País anònim, sense símbols, a la deriva del temps i de l’espai. País de putes, lladres i capellans, especuladors i proxenetes, taxistes furibunds i altres bestioles de Déu.
Els actes preparatoris de la manifestació del passat dia 15 van començar al barri de l'Eixample amb les jornades d'ocupació i reflexió als hospitals de Sant Pau i Dos de Maig, afectats de ple per les retallades en sanitat del govern de Convergència i Unió. A les 5 de la tarda, treballadors i veïns tant de l'Eixample com d'altres barris, com el d'Horta Guinardó, van començar l'ocupació realitzant un taller de pancartes per la manifestació del dia després on denunciaven els greus retrocessos que està patint l'estat del benestar en general i la sanitat en particular en el nostre país.
L'economista del seminari Taifa Elena Idoate va desenvolupar una xerrada en la qual es van parlar de la perversió d'un sistema de sanitat pública que deixa la gestió dels centres en mans d'uns organismes privats, que prioritzen criteris d'eficiència per damunt de les funcions de servei per al ciutadà. També va denunciar la fal·làcia de la suposada manca de diners per sufragar la despesa en salut, un àmbit que mai hauria de ser retallat i que de fet existeixen recursos per mantenir el pressupost. Després de la xerrada es va iniciar un debat sobre possibles solucions i alternatives al conflicte i com fer front a la reconversió del centre en una societat anònima.
La jornada va acabar amb el visionatge de la pel·lícula colombiana La estrategia del caracol, produïda el 1993 però de temàtica plenament vigent: el film narra la resistència de les diferents famílies que cada dia, degut a l'estratificació del sistema social i al laissez faire que gaudeixen les immobiliàries i bancs amb un enorme stock immobiliari, intenten fer front a aquesta situació. Qui sap si les famílies de l'edifici ocupat de Nou Barris s'inspiraran en aquest film per continuar amb la seva lluita.
Paral·lelament, a pocs metres d'allà, començava una de les jornades més significatives en la lluita veïnal contra el tancament i la privatització de l'hospital Dos de Maig, quan es complien gairebé cent dies de cassolades diàries ininterrompudes a l'entrada del centre. Veïnes i usuàries es van reunir, com és habitual, per fer una cassolada en defensa del Dos de Maig. En aquesta ocasió la protesta va tenir un desenllaç diferent. Quan el rellotge marcava les 21h i tal com venia anunciant-se durant els darrers dies, les veïnes van decidir entrar, sense proposar-s'ho, i ocupar les instal·lacions del centre que corre perill de ser privatitzat. De manera determinada i sense que tingués lloc cap incident ni contratemps, el poble va recuperar un espai que li pertany i que no hauria d'estar amenaçat per interessos financers ni corporatius.
L'Elena Idoate arribava passats dos quarts de deu, directament des del Sant Pau, on ja havia estat parlant de la problemàtica de les retallades en sanitat pública. Després de la xerrada es va iniciar un debat sobre possibles solucions i alternatives al conflicte i com fer front a la reconversió del centre en una societat anònima.
Desenes de persones van passar la nit a l'interior de l'edifici en un acte de protesta per una gestió injusta i arbitrària dels recursos i al mateix temps de defensa d'un dret universal com és la sanitat. L'endemà les ocupants es llevaven amb les piles recarregades de motivació i a les 15:30 baixarien les companyes de Sant Pau per dirigir-se plegades a la manifestació del 15-O, una jornada emotiva i emblemàtica que totes recordarem per molt de temps.
A continuació he volgut deixar el programa de les jornades a l'Hospital de Sant Pau.
Dia 14/10/2011 17h Taller de pancartes. 20h Xerrada Elena Idoate del seminari d'economia crítica TAIFA. 22h Cinema i debat (acompanyat de xocolata i pastes).
Dia 15/10/2011 9-11h Esmorzar de pa i xoriço amb altres cosetes. 15:30-16h Trobada a la porta de Sant Quintí per baixa a Plaça Catalunya. 17h Manifestació a Plaça Catalunya. DE LA INDIGNACIÓ A L'ACCIÓ.
Quan mor un músic com qualsevol persona compromesa tant en la música com en la lluita sempre acaba esdevenint un rastre perdut com és el cas d'en Josep Maria Clua -conegut també com Ia Clua- que ens va abandonar el 13 de setembre per un càncer fulminat i enterrat a l'oratori de Sant Gervasi dos dies més tard. Jo no el vaig arribar a conèixer personalment com tampoc vaig arribar a escoltar la seva música ni les seves lletres perquè sóc d'una altra generació posterior i malauradament a la gent del meu moment no els ha interessat estrictament les lletres de les cançons de protesta perquè no es considerava una "moda". I jo en canvi amb onze o dotze anys ja estava impactat amb la música que aleshores ja escoltaven els i les joves d'aquell moment encara reivindicatives i va ser a partir de les col·laboracions en un dels primers discos dels Pets i després amb el projecte Refugi d'en Joan Reig (bateria d'Els Pets i Mesclat). I ha estat així com realment he vist com val la pena conèixer la cançó d'autor i també el seu significat.
Però ell ha estat un dels rastres perduts que va formar part de la cançó de protesta en contra del franquisme i la transició fins en els nostres dies abans de la seva mort. Va començar la seva primera experiència el 1967 amb el trio Dos + Un com a precursor del pop-folk català on al final assoliria el rol de cantant i el seu contacte amb el músic santsenc Jordi Batiste -procedent de grups com Els Tres Tambors i Màquina -després de tornar del servei militar- amb qui formaria un dels duets de música més destacats en el nostre país. A cavall de la música progressiva i l'ona laietana van seguir una primera carrera amb discos amb pinzellades surrealistes com Un gran dia i Chichonera's Cat on s'hi inclou la poesia "El gessamí i la rosa". Després de separar-se i formar Moto Clua i col·laborar amb Jofre Bardagí i Joan Manuel Serrat es tornarien a reunir en una sèrie de recitals a la Plaça del Rei i enregistrarien un disc en directe a l'Espai de Barcelona (En Directe) el 1993 i dos anys més tard graven Esfera malheur amb cançons totalment inèdites. I finalment va gravar el 2006 El món dels vius amb col·laboracions de Jordi Clua, Max Sunyer, Josep Maria Paris i Pep Sala. Ia Clua també s'ha dedicat en la producció discogràfica: un dels artistes més apadrinats ha estat el cantautor Jorcx on amb el seu disc Ara com ara ha versionat "Esqueix de cançó". Entre altres coses també s'hi ha destacat la seva col·laboració amb altres grups de rock en català durant la dècada dels 90's com Els Pets com també les participacions d'altres músics menys coneguts en el món de la música catalana com en Quico Palomar entre altres.
Però molts dels joves aleshores encara recorden viva la seva flama espiritual amb una veu reseguida per diferents racons i les entreteles de les sensacions sonores. Fa poc des de quan ha acabat en el món del "no ser" de manera que aquest mal s'ha anat escampant paral·lelament a una manera enrauxada de viure la vida que als setanta i vuitanta gent com ell es creia que saltaria pels aires que tot i no saber-ne la descomunal dimensió de viure totalment trencant amb el context i la mentalitat encara encarnada en el franquisme. Però moltes generacions posteriors que es troben engolides pel context de globalització econòmica i social del capitalisme i només han vist la seva vida i la felicitat amb les noves modes passatgeres i el consum i els seus problemes sense sortir de la seva bombolla i sense tenir cap engruna de sentit crític deixant aquesta música en la foscor i un oblit permanent. Sense coneixer-les només diran que "només van ser una moda d'un temps passat" quan en el context actual les seves cançons tant seves com les d'altres herois de la Nova Cançó segueixen tenint el mateix sentit al davant d'un context similar al d'aleshores.
Aquí deixaré la reacció del mateix Jordi Batiste amb qui havien format el duet Ia-Batiste.
“Com el seu nom indica, tenia una capacitat innata per ‘liar’ a tothom. Tenia una força de voluntat i una moral de pedra per aconseguir les seves quimeres. Era el motor de tot el que fèiem plegats. Sobretot en el cas del disc de retorn, Esfera Malheur (Picap, 1995). Quan m’ho va proposar, pensava que estava boig. A mi se’m feia una muntanya: un concert a L'Espai, la tele, els músics... Ell ho va moure tot. En els últims temps ja no ens plantejàvem un retorn als escenaris com a Ia i Batiste. Potser alguna cosa puntual sí, però un retorn que suposés crear material nou no ho teníem en ment. Estilísticament estàvem molt distanciats. Ell, però, sempre va ser un músic de l'hòstia."
A sota encara vull deixar la reacció d'en Joan Reig davant de la mort de l'Ia. Ha estat una persona compromesa en la lluita i malgrat tocar en els Pets des de jove ha crescut amb la música de la nova cançó.
"Vaig descobrir Ia i Batiste de molt jove, i a partir d'aquí vaig començar a fer una feina d'arqueologia: Dos + Un, Màquina, Els Tres Tambors... Amb en Lluís Gavaldà ens haviem fet un tip d'escoltar el disc de MotoClua amb Majèstic, que és maravellós. Ia Clua és una de les millors veus que hi ha hagut mai a Catalunya. Sé que diré un tòpic, però si hagués estat en anglès o nord-americà hauria tingut una carrera molt més llarga i amb molt més ressò. El vaig conèixer a Constantí, al final dels anys setanta. Amb els joves del poble haviem muntat un concert de Gato Pérez i ell hi feia les segones veus. Vaig al·lucinar. Més tard, amb Els Pets, recordo quan van venir a fer les veus al disc Fruits Sex a les cançons "Ni cas" i "Un dimecres qualsevol". El "Chichonera's Cat" és un dels discos més importants de la seva música catalana dels anys setanta juntament amb el "Tramuntana" de la Dharma i el "Qualsevol nit pot sortir el sol" d'en Sisa".
I per acabar vull posar dos vídeos del duet Ia i Batiste tocant dues cançons amb un significat rellevant durant aquell moment. Deixo dos temes destacats seus: primer un fragmet de "Un Gran Dia" i després "Sifòn".
Avui dissabte 8 d'octubre es celebrava el Congrés Fundacional de les Joventuts de Plataforma per Catalunya a Sant Boi de Llobregat al centre cívic de Cal Ninyo. Un grup de 100 persones s'han concentrat per mostrar el seu rebuig al feixisme. Amb el lema: fora feixistes de la nostra vila!
Quan estaven arribant els feixistes al congrés fundacional de les joventuts venien amb una actitud xulesca i un ha pegat un cop de puny a la cara a una noia que estava a primera fila mostrant el seu rebuig.
Una vegada s'ha acabat l'esdeveniment del seu congrés, han sortit els integrants del partit racista escoltats pels mossos d'esquadra.
Un cop ja estaven lluny per la Rambla del casc antic, un grup de 40 membres de PxC encapçalats per Anglada s'han girat cap a 5 persones antifeixistes que els estaven increpant. El Josep Anglada que estava el primer, salvaguardat pels 40, ha propinat una petada frontal a l'estomac a una de les noies antifeixistes que estava més a prop d'ells. Després han perseguit amb casc de moto i cadenes a les mans als pocs antifeixistes que s'estaven retirant. Han rodejat a la noia entre tres i li han seguit pegant, aquest cop amb un casc de moto al cap, entre d'altres agressions físiques.
Llavors els antiavalots dels mossos d'esquadra han arribat per defensar PxC, mentre s'hi anaven sumant la resta d'antifeixistes (que estaven a l'altra porta del centre cívic de Cal Ninyo, en estar una dispersat els concentrants antifeixistes). Els antiavalots han començat a carregar contra tots els antifeixistes. Hi ha 3 ferits d'aquesta càrrega.
Josep Anglada, et deben una petada a l'estómac entre altres coses, torna a Sant Boi quan vulguis, que t'estan esperant.
Cap a l'última setmana abans de tornar a classe vaig tenir una situació de total impotència sobre com organitzar-me aquell cap de setmana si anar al Mercat de Música Viva de Vic o aprofitar una sessió de teràpia amb la Teresa Forcades. Em va semblar molt nefast i totalment molest la seva actitud artificial i de sofriment exagerat de ma mare amb abús de poder davant dels meus dubtes i aplaçar la visita a un altre dia. Jo estic ja ben cansat i fins als pebrots que em vagi marcant i busqui arguments totalment istriònics que no em permeten plantejar-me'ls de manera lliure i amb convicció meva. Aquest ja és un dolor que porto afegit des de fa uns anys però va ser sobretot a partir del setembre de l'any passat en que em trobo amb aquesta situació. Al final el dissabte a la nit estava a punt de pujar a l'MMVV però les amenaces mal educades i soberbes de ma mare em van deixat enfonsat estirat al llit fins més tard de les sis de la tarda fins molt tard. Malauradament em vaig perdre tota una nit que podria haver aprofitat sencera fins el diumenge a primera hora del matí.
Al final el diumenge vaig aclarir la visita amb la Teresa Forcades i al matí ma germana em va acompanyar amb el cotxe fins al convent de Sant Benet. Després d'esperar-me i tenir les sessions d'EFT amb la Teresa i haver-me donat noves orientacions vaig pujar caminant fins a Montserrat però enlloc de la carretera per camins del voltant... Amb el pas del temps aquesta muntanya ha estat considerada com a sagrada durant l'edat mitjana i en temps posteriors on hi havia grups de pelegrins que pujaven a venerar la verge romànica del segle XIII coneguda popularment com "la Moreneta" i està documentat que va ser freqüent cap a la segona meitat del segle XIV en temps de la pesta negra que va contribuïr en causar la crisi baixmedieval... tot i que no passi totalment d'aquests costums que tant ha marcat el cristianisme en moments remots. En arribar allà vaig dinar en un autoservei on amb la família hi haviem menjat altres vegades amb un preu encara mitjanament assequible.
Aleshores enlloc d'agafar el cremallera per baixar fins a Monistrol vaig decidir de fer una última excursió de final de vacances i vaig començar a pujar les escales dels francesos fins a dalt de tot. Anava pujant-les a poc a poc seguint el meu propi ritme per no cansar-me i de tant en tant m'anava aturant i mirant l'entorn format per les roques i el paisatge àrid i rocós del voltant i els espadats del voltant que guanyaven amb el nivell d'alçada respecte la zona del monestir. Amb el dia gris i el meu ritme de caminar tan lent i pensatiu tot agafant aire vaig estar pensant en la banda sonora de la pel·lícula Into the Wild en que Eddie Vedder, cantant de Pearl Jam, va fer la veu de la majoria dels temes. En acabar el primer gran seguit d'escales vaig seguir pel Pla dels Ocells -tot ben espès i amb arbres als voltants- agafant petites dreceres fins arribar al camí de Sant Joan a Sant Geroni. Vaig seguir amunt per aquest camí sense girar per la desviació que sortia cap al Bruc i Collbató perquè era un trajecte més llarg i m'hagués estat impossible perquè se m'hagués fet fosc molt abans d'hora. Llavors vaig seguir pujant amb muntanyes amb roca grisa pel voltant tot deixant de banda l'ermita tot pujant les últimes escales fins a dalt de tot del mirador de Sant Geroni. És un lloc poc protegit amb unes baranes de ferro una mica atrotinades però genera aquella impressió de vertigen i inseguretat també afavorida per l'espadat d'escalada del darrere i el cel gris però amb un paisatge immens al davant... Es podien veure algunes planes de la part nord de Montserrat com els rocs més propers al mirador malgrat que hi hagi un horrible pàrquing d'helicòpters que trenqui amb la bellesa del paisatge. Fins i tot en aquesta alçada hi ha una taula de pedra gravada on et dóna una orientació aproximada d'alguns nuclis importants del territori -en concret del Principat- fins i tot més avall del Penedès fins a pobles de les comarques de Tarragona com també els Pirineus.
A poc a poc vaig anar baixant pel mateix camí d'arribada però em vaig desviar un moment cap a l'ermita però ben aviat ja vaig tornar al camí i vaig seguir baixant en direcció Sant Joan per un camí molt maco i ple de vegetació muntanyosa malgrat que en algun moment també em va agafar el plovisqueig. Enlloc de baixar amb el funicular des de Sant Joan vaig seguir pel mateix camí tot baixant pel mateix camí passant per l'ermita de Sant Miquel on surt la desviació que porta al mirador. Finalment ja arribo a la banda del monestir i just després de pixar i beure alguna cosa ja vaig anar directe a l'estació del cremallera sent un quart de vuit de la tarda i després d'esperar-me amb calma vaig pujar al cremallera. Indecís a quin vagó entrar vaig decidir entrar a l'últim i en baixar mirava per la finestra del darrere com anavem deixant la via, com ens creuavem amb el cremallera que pujava però tampoc vaig arribar a veure Sant Benet. Però es veia com el cel de la tarda ja es començava a enfosquir i els núvols anaven perdent el seu color més blanc mentre anavem baixant a una velocitat lenta però constant fins a l'esplanada del Llobregat on es troba Monistrol.
En deixar la cremallera i arribar a l'estació intermitja ens van fer baixar i m'havia d'esperar un altre cremallera fins a l'estació de tren. Com que això funciona com una merda i un de seguretat es va ficar amb els meus tics en que el molt imbècil em va dir en pal d'amenaça que em controlés mentre que això en el fons és una cosa que tinc i que com qualsevol altra persona. Vaig decidir marxar pel costat de la carretera fins a Monistrol i sense saber on es trobava l'estació em vaig deixar guiar per una persona d'allà -diria que d'origen immigrant- que em va portar fins a la carretera de Montserrat. Allà vaig preguntar en uns nens i em van guiar fins al pas que travessava la carretera per sota i ja a les fosques vaig travessar el pont del Llobregat. Em vaig tornar a desorientar una mica per dins del poble però al final em van orientar fins a l'estació. Allà ja vaig entrar cap a l'andana i en arribar el primer tren que tan sols arribava fins a Martorell em vaig haver d'esperar uns tres quarts d'hora més fins que arribés el tren cap a Barcelona. Vaig entretenir-me xerrant amb un revisor i em va dir que era inconformista i els típics temes sobre els polítics, la crisi i com afecta als i les treballadores com fins i tot la meva discriminació pels tics i el conflicte plantejat de part de molta de la gent o l'entorn que m'envolta. Quan aquest noi va baixar a Abrera i ens vam despedir vaig tenir un altre mal record i se'm va acostar un segurata desgraciat amb un gos preguntant-me amb imatge correcta si em passava alguna cosa i li vaig haver d'explicar per collons la problemàtica que tenia. I precisament el molt imbècil va estar al meu darrere fins al final. El molt desgraciat em va tornar a preguntar com es deia el meu trastorn perquè se li havia obert un sistema operatiu com diu ell i que havia de portar una autorització mèdica. Quins collons!!!! Aleshores vaig parlar sobre aquest tema en unes noies que seien al meu costat tot dient que era molt injust aquest tracte i el segurata de merda em va tornar a amenaçar dient-me que aquest cop podria estar acompanyat però que altres vegades la meva vida es podria trobar amb risc. I en baixar a l'estació de Magòria. Doncs aquesta actitud que aquest segurata segurament s'imagina o fa veure que és tan necessària i amb aquesta actitud políticament correcta és una presa de llibertat. Aquest tio és un impresentable que vulnera els drets humans, i més val que algun dia marxi d'FGC immediatament. Però en passar per Sant Boi vaig pensar en el meu amic Joan. En sortir de l'estació ja vaig seguir la Gran Via i vaig agafar el carrer de Moià fins a Hostafrancs i després els carrers Consell de Cent i Rector Triador fins a la plaça dels Països Catalans i finalment ja vaig agafar per Puiggarí, Guitard, Robrenyo i cap a casa. En arribar a casa que era ja molt tard vaig començar a sopar i encara em vaig posar una estona a l'ordinador fins quan em vaig acabar adormint com sempre en el mateix lloc.
Aquest setembre no l'he començat massa fi. A finals d'agost vaig tornar a tenir uns mals records i rallar-me i amb raó sobre les actituds que tant la meva família com altres membres com ara de la universitat han anat ostentant cap a mi aquests dos últims anys. Això d'alguna manera o altra també m'acaba cansant i sobretot em foten les reaccions i sarcasmes de part de la meva família com ja va esdevenir precisament aquests últims dies d'agost a la caseta de Castellterçol. Quan realment consideren com un suposat símptome patològic del Tourette la meva manera d'expressar la meva rencúnia i el rebuig cap a les persones que m'han caigut malament i hagi de tenir unes actituds políticament "correctes" en aquesta societat.
També he de dir que el dia 3 d'aquest mes es va casar un cosí meu a l'ermita de Santa Cristina d'Aro a Lloret de Mar amb una noia estat-unidenca i de família filipina els quals se n'aniran a viure una altra vegada als Estats Units d'Amèrica. Si no m'erro jo diria que se n'anaven a viure a Filadèlfia, tot i saber que fins fa ben poc havien estat visquent a Califòrnia, a Los Angeles. Precisament aquí vaig tenir diferents mals entesos. El primer va ser encara a casa en el moment abans de marxar quan just després de vestir-me la meva mare encara m'havia d'estar fotent-me canya per la roba que m'havia de posar amb l'excusa sarcàsmica sobre que tan sols donava suggerències. I finalment vaig haver de reaccionar de la manera com jo vaig poder amb sensacions d'incapacitat tot defensant el meu dret en decidir sobre la roba que em volia posar. Al final em va acabar demanant falses disculpes com ja ha fet altres vegades, que no deixa de ser un altra actitud típica de la seva hipocresia i la seva autoritat ostentada o dissimulada amb una imatge aparent moralment correcta. En segon lloc durant la celebració religiosa de la boda en la qual no hi vaig entrar per decisions meves personals vaig estar reflexionant sobre aquestes darreres situacions i de quina manera m'afecten i com les visc sentint-me determinat per aquest entorn familiar tan proper. Però el problema en concret el vaig tenir just en el moment en què des de fora haviem de llençar l'arròs als nuvis i precisament un segon abans de que els cosins cantessim les cançons de casament, tan sols per fer uns tics motors i vocals un altre dels cosins que també cantava em va contestar de mala manera cridant-me usant unes formes totalment conductuals per tal de què haviem de començar a cantar. De fet això ja em va fotre moltíssim perquè és una actitud totalment anticondicional i necessitava agafar-mo al meu ritme i aquest tipus de crit autoritari el qual segurament el considerarà tan sols com una suposada forma de comunicació i que entre altres coses la mencionen uns suposats professionals tot creient-s'ho. Això ja fot prou i sap més greu quan és un cosí que t'has apreciat quasi sempre però ell sempre voldrà fer mal... no deixa de ser una persona amb les idees creuades i contaminades. Fins i tot també crec que tan sols ningú té dret en parlar bé d'ell ni molt menys dir que és "molt bona persona". Crec que qualsevol cosí meu en cap moment de la meva vida era ningú (ni tampoc ho és ara) per tractar-me de certa manera. Ell ara ja no es mereix ni estar al meu costat i és molt probable que jo ja no el torni a veure mai més. No obstant també sap greu aquesta situació que sigui un cosí proper i tinc no només aquella sensació de sarcasme i engany de sempre sinó també de perplexitat i impotència. Però és molt probable que ja no el torni a veure més. I qui sap...
I el dia 7 havia de fer un examen de recuperació de l'assignatura optativa Història Contemporània de l'Amèrica Anglo-saxona (Estats Units-segles XIX i XX) perquè el juny em vaig quedar en blanc pels nervis. De fet aquest professor, Albert Ghanime, d'entrada a les classes donava una imatge de bon rotllo i havia explicat molt poc temari en les seves classes i semblava fàcil però per darrere te la clavava amb l'examen per triar un de tres temes per desenvolupar i aportant coses d'altres llibres ja que t'obliga a llegir. Però van ser bastant interessants els textos que va anar passant sobre la revolució estat-unidenca o les cançons religioses afro-americanes com també els debats sobre unes lectures i que haviem de resumir-ne tres. També ens va passar els documentals sobre les armes en els instituts i centres educatius i "SICKO" de Michael Moore sobre els dèficits de recursos sanitaris i humans en la seguretat social als EUA. Després de la recuperació del setembre el dia 13 em vaig voler tornar a matricular pensant que la tenia suspesa però em van dir que ja no ho podia fer perquè l'havia aprovat. Però l'examen em va sortir molt espatxorrat ja que també em trobava molt cansat de l'estiu i em vaig acabar refredant bastant. Podria donar més de sí però els refredats i els malestars influeixen i carden molt.
Per últim volia explicar les últimes discriminacions que he tingut aquesta setmana passada. El dimecres passat vaig tornar a tenir nous problemes en la universitat: les persones de secretaria i consergeria a em tenen assenyalat per tenir tics i no és gens agradable. Per altra banda el becari d'informàtica "l'Aleix" em va tornar a estigmatitzar posant-me en un ordinador específic fent servir l'argument d'excusa tractant-me com a "diferent" dels altres i que "creo conflicte". I a la vegada també negava la seva estigmatització i que li sabia greu dir-m'ho però que era inevitable separar-me de la resta perquè a filosofia la gent volia estudiar i estar concentrada. Això precisament em va generar molta ràbia i vaig marxar mentre que el molt malparit m'anava al darrere de "bones maneres" dient-me que volia parlar amb mi arribar a un "acord". I ho trobo totalment absurd. Quins collons que tens nano!!!! Doncs ets tu el primer que estàs creant conflicte i estàs insultant a la gent, Aleix!!!! Aquest paio és un inútil que no té cap criteri propi ni tan sols vol ser pròpiament conscient sobre quines coses realment són certes i quines altres són mentida. Aquest tio es un IMBECIL ACABAT i un PUTO DESGRACIAT. No és el primer cop que m'ha passat una situació com aquesta, ja estic fins els putos pebrots que des de tota la universitat ja m'estiguin estigmatitzant i assenyalant, des dels professors i personal empleat fins al cap d'estudis i la degana tot arribant al vicerrectorat. No són cap altra cosa que males persones que donen excuses paternalistes i institucionals que justifiquen la seva potestat de poder autoritari i quasi sempre manipulat. Això no em permet poder tenir els mateixos drets com qualsevol altre estudiant, em fot i molt!!!!
Per acabar aquest mes vull deixar uns vídeos del retorn de la banda de rock Àcid Úric en el Mercat de Música Viva de Vic d'aquest any. Van tocar els dies 16 i 17 seguits i en hores diferents Però ara només són tres membres després de la marxa del jove guitarrista Francesc Ruiz i només es queda amb una guitarra, un baix i una bateria. Jo he estat dubtant sobre quin dia poder pujar però finalment em vaig abstenir amb ràbia tot afectat pels insults estigmatitzants i infantilitzants del malparit becari d'informàtica de la tarda (l'Aleix) entre altres coses que no em faciliten permetre organitzar les coses a la meva manera i vaig acabar estirat al llit amb la boca terrosa i amb sensacions de passivitat.
Però a continuació us deixo aquests dos vídeos sobre propaganda i un petit fragment del segon concert d'Àcid Úric en aquesta edició del Mercat a la plaça de Sant Felip a les 19h amb imatges realitzades per El9Tv.
Aquest agost ha fet quatre anys que va deixar-nos Lluís Maria Xirinacs. El seu cos sense vida va ser trobat al paratge de la Tuta del Pla de Can Pegot a Ogassa (Ripollès). Cinc dies abans havia deixat escrit un text on l'ex-senador mostrava la seva disposició a passar els darrers dies "en la soledat i el silenci" i on, en un poema (Acte de sobirania) signat el dia 6 d'agost, recordava que havia viscut esclau setanta-cinc anys en uns Països Catalans ocupats per Espanya i per França des de fa segles.
Els dies posteriors a la mort de Xirinacs va donar la impressió que va existir un Xirinacs mític, lluitador i pacifista pels drets i llibertats del poble català que s'enfrontava al franquisme amb les seves protestes individuals; i un Xirinacs posterior, deslegitimat per la premsa i la classe política i condemnat a l'ostracisme a la vegada que era titllat d' "il·luminat" o "senil" pel fet de denunciar la tirallonga de denúncies que va comportar la Restauració borbònica o oferir noves mostres de solidaritat amb les causes dels pobles oprimits. Però de Xirinacs només n'hi va haver un, un home que en tota la seva trajectòria sempre va denunciar les injustícies i el terror que s'exercien durant el franquisme i que s'havien perpetuat fins als nostres dies. I fins en la seva mort així va ser, coherent amb el seu pensament i els seus actes.
El tractament de la figura de Lluís Maria Xirinacs després de la seva mort ha tendit a la simplificació, en la major part dels casos de manera maliciosa. El seu darrer i breu pas per la presó va eclipsar tota una vida dedicada a la lluita per les llibertats individuals i col·lectives. Primerament a través de les seves vagues de fam reclamant la separació entre l'estat i l'Església i en solidaritat amb els militants bascos jutjats al procés de Burgos el 1970. Més endavant amb la seva participació activa a l'Assemblea de Catalunya. Un compromís que exercia públicament com a capellà i des dels postulats gandhians de la no-violència, que el van portar diverses vegades al davant del TOP (Tribunal de Orden Público) que li va comportar diversos períodes de presó durant els anys 1972 i 1974-75.
Xirinacs conegué de prop l'aparell repressiu del franquisme. Convisqué amb nombrosos presos polítics durant els seus captiveris i durant les llargues vagues de fam i assegudes davant la presó Model. Va viure de prop les execucions de Salvador Puig Antich i dels afusellaments del 1975. S'enfrontà com ningú, sobretot en les campanyes per l'amnistia, contra un règim que tothom augurava que moriria amb el dictador. Coneixia perfectament l'entrellat criminal dels qui exercien i continuen fent ús del monopoli de la violència. Des de sempre va manifestar que el terror sempre ve infringit per part dels poderosos, per tal de perpetuar un sistema d'explotació social i de denominació nacional. I contra la perpetuació d'aquestes injustícies imposades a sang i foc ell va anar forjant la seva resistència particular a través d'actes de desobediència i de denúncia. Molt sovint s'hi deixava part de la salut a les vagues de fam, però el seu activisme va dinamitzar el poble català.
La mort física de Franco, però, no va comportar una ruptura amb l’aparell de dominació que durant anys havia doblegat les voluntats i els interessos del poble treballador català. I les grans esperances d’obrir un nou marc democràtic pel qual es lluitava des de l’Assemblea de Catalunya es van esvair, malbaratades en els tripijocs dels responsables i dels partits que van vendre aquestes esperances per un plat de llenties. Les reivindicacions socials i l’Autodeterminació van restar als calaixos de l’oblit. Així mateix, la llei d’amnistia es va aplicar de manera que des de la mort física de Franco fins a finals dels anys 90 no va passés ni un sol dia sense independentistes catalans a les presons. Tot això ho denuncià Xirinacs als tres volums de La traïció dels líders, publicats durant els anys 1993 i 1997.
La contribució de Xirinacs també el va fer passar per la política parlamentària. Fou senador durant els anys 1977-1979, el quart polític més votat a Catalunya. Posició des de la qual va presentar una forta oposició a la confecció de la Constitució Espanyola, un marc jurídic que nega encara d’entrada l’exercici democràtic dels catalans i catalanes a la seva lliure determinació col.lectiva. Posteriorment va encapçalar la plataforma electoral del Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN), una experiència no reeixida.
La participació de Xirinacs en moviments reivindicatius el portà a ser un dels impulsors de l’Assemblea Unitària per l’Autodeterminació, esdevinguda Assemblea d’Unitat Popular (AUP) a principis dels anys noranta. Aquesta experiència recuperava l’esperit de l’Assemblea de Catalunya, amb la reivindicació del dret a l’Autodeterminació com eix central, però que recollia tota una tradició de lluites populars (feminisme, antimilitarisme, ecologisme, etc.) relligades des de l’organització assembleària. En aquest marc Xirinacs va participar a l’acte de Ripollet el 25 de juliol de 1992, que culminava les Marxes per la Independència en plena febre olímpica. En aquest sentit, Xirinacs va reprendre la tasca de solidaritat amb els empresonats que ja havia exercit durant anys. Fou portaveu dels presos independentistes detinguts durant l’Operació Garzón d’aquell 1992. Treballà per la llibertat dels empresonats i prengué un paper actiu en la denúncia de la tortura en uns anys en què els dirigents d’ERC pretenien doblegar la dignitat i els principis polítics dels presos independentistes.
Encara l’any 2000 Xirinacs va iniciar una campanya de protesta reclamant el dret a la independència dels Països Catalans a través d’unes plantades a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. Fou l’inici de la campanya Jo també em planto, que va dinamitzar tot un teixit reivindicatiu. Però no fou fins la Diada del 2002 que de nou va saltar a la palestra arran d’unes declaracions a un acte al Fossar de les Moreres, motiu pel qual fou condemnat a dos anys de presó i detingut i empresonat breument l’any 2005. La causa, haver-se mostrat amic de la lluita dels independentistes bascos i denunciar que qui exerceix la vertadera violència és l’Estat: Són els tancs espanyols que ocupen el País Basc. Cap arma basca no vol conquerir Espanya (Parlament integre).
El 6 d’agost va decidir posar fi a la seva vida amb un gest que servísper contrapuntar la covardia/ dels nostres líders, massificadors del poble. L’últim adéu a Xirinacs al Fossar de les Moreres, tot i la pluja, va reunir moltes catalanes i catalans. Però encara vam ser pocs. No ja per retre un darrer homenatge a la seva tenacitat, una lluita d’una vida, coherent en la seva trajectòria, sinó per a donar-nos a nosaltres mateixos mostres que encara som un poble digne, amb voluntat de continuar existint com a poble.
I a continuació us deixo alguns dels vídeos del concert de la Companyia Elèctrica Dharma amb els tabalers i els castellers de Sants en homenatge a l'Esteve Fortuny durant les festes alternatives al parc de l'Espanya Industrial el 26 d'agost -aquest mes passat que ha acabat fa dos dies. El so d'alguns d'aquests vídeos trobats des del YouTube tampoc té massa bona qualitat però encara es poden escoltar mínimament. Però això sí que és una festa com cal en el nostre barri, i pobre d'aquell qui ens la vulgui espatllar.
Finalment deixaré un últim vídeo dels correfocs durant el concert de la Dharma.
Aquest any fa 25 anys de la mort de l'Esteve Fortuny que ha estat una persona rellevant i coneguda en el barri per haver estat durant molt temps el guitarrista i compositor de la Companyia Elèctrica Dharma. Aquest és un grup de rock format pels germans Fortuny entre el final dels anys 60 i el començament dels 70 a partir de l'aparició d'una comuna mig hippie i es va anar fent conèixer a partir dels seus concerts en els casals de joves, en els envelats en les festes majors, les actuacions de pallassos com van ser els Comediants, en els grans concerts. La seva música sempre s'ha consolidat amb la fusió del jazz i el rock americà de la seva època i la música popular catalana i ha anat acompanyada amb missatges reivindicatius i antimilitars de la manera que molta gent ja els sap identificar fàcilment. L'Esteve Fortuny va morir una hemorràgia cerebral enmig d'un concert a Cardedeu només amb vint-i-sis anys el 19 d'agost del 1986. Malgrat la tristesa dels seus germans i la possible dissolució de llavors ells han decidit continuar i avançar com a grup i mantenir viu el seu esperit musical.
Els anys passen i els noms cauen en l'oblit i del pou de l'oblit costa de sortir-ne. Tant és així que actualment a la majoria de la gent el nom d'Esteve Fortuny no els sona de res. Però hi ha un grup de melòmens com l'Assemblea de Barri de Sants i la Iniciativa Popilar per a la Memòria d'Esteve Fortuny que han obert diversos espais en la xarxa per demanar que es mantingui viu el record envers l'Esteve Fortuny i és per això que es demana a l'Ajuntament que l'actual carrer Sagunt es passi a dir amb el seu nom. I avui divendres 26 d'agost se li farà un homenatge amb el nom "El retorn d'un so màgic" i forma part del programa de la Festa Major Alternativa d'aquest any 2011 en el Parc de l'Espanya Industrial on hi haurà una actuació de la Companyia Elèctrica Dharma entre altres grups i col·lectius del barri. Malauradament s'ha hagut de suspendre la realització del Correfoc de Festa Major censurat per l'Ajuntament.
A continuació us deixo el programa que està previst finalment per avui a la tarda i la nit degut a la retallada del correfoc.
20:30h - Correfoc infantil a la Plaça Màlaga. Diables Barrufet.
22:30h - Concerts: Companyia Elèctrica Dharma i Tremenda Clandestina.
Finalment, a sota us vull posar unes paraules que l'Assemblea de Barri de Sants com la Iniciativa Popular per a la Memòria d'Esteve Fortuny que m'han cridat molt l'atenció i em porten molts sentiments difícils de definir però em porten molta melancolia.
"El retorn d'un so màgic: Un espectacle... Un petit somni... d'un poble que per uns instants vol agraïr-te i recordar-te dins del mar alegre de les teves tonades. Va per tu, Esteve!
M'interessa deixar aquest vídeo d'un concert de l'Elèctrica Dharma al Mercat de les Flors el 1986 on hi apareix l'Esteve Fortuny a l'escenari com un gran record nostàlgic en aquest gran músic.
Fa poc temps que no he anat en cap concert dels Pets ja que en la gira d'estiu de l'any passat tan sols vaig anar en dos concerts en directe: el primer va ser al Poble Espanyol on compartien escenari amb els Amics de les Arts on al final del concert van tornar a l'escenari per cantar la cançó d'Agost i després per la diada de l'any passat després de la manifestació on van tornar a tocar amb ells i abans hi hagueren At Versaris acompanyats pel trio de jazz Asstrio. A més també vaig anar en el seu concert al Palau de la Música durant les sessions de BandAutors. Aquest any no sé com ho tindré per tornar-los a veure. De fet volia anar a veure'ls a Constantí -la terra promesa- però va ser totalment impossible anar-hi des de Torredembarra sense cap transport de tornada. Me'n recordo que en Joan Reig em va dir que Constantí està molt mal comunicat.
Ahir vaig seguir navegant pel YouTube ja que ho tinc per mal vici traïdor i vaig buscar vídeos sobre algun moment nostàlgic del grup. He trobat un reportatge de la gira dels seus 20 anys de carrera el 2005 on van tocar a diferents llocs dels Països Catalans i és coneguda també com a GIRAVINT. Aquest reportatge va sortir en un DVD conegut com AIXÒ ÉS ESPECTACLE i fa referència a la cançó That's entertainment d'en Paul Weller quan havia cantat amb The Jam i en aquesta gira la van cantar en català. Per a mi és un vídeo nostàlgic on es combinen antigues imatges i cançons del grup, moments quan la gent va en els seus concerts i fragments de cançons en directe en aquesta gira. El fragment que em va agradar més va ser el d'en Joan Reig cantant S'ha acabat al davant de l'escenari.
Cap a l'octubre de l'any passat després de sortir de classe a la universitat vaig agafar el metro i vaig fer unes fotografies de l'antic hospital de Sant Pau i la facultat de medicina. Són edificis modernistes de l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Jo no sé encara els motius exactes pels quals vaig fer aquestes fotos. Potser per sentiment nostàlgic en el meu besavi que malauradament ni el vaig poder conèixer però el meu avi em va dir que va ser escultor i va fer les cares i les mans d'aquestes escultures abans d'anar-se'n a estudiar escultura a París. També és possible que jo ja esperés amb ganes una xerrada que vaig proposar a la gent de Ràdio Nikòsia sobre estigmatització dels pacients psiquiàtrics a la facultat de medicina on tristament molts dels estudiants no hi van posar interès i van anar marxant de l'aula. També hi ha altres motius que aquí tampoc fa falta explicar. També m'interessava fer alguna foto a dins del nou hospital per mirar el contrast i les diferèncis amb l'antic però en fer-la m'ho van prohibir totalment. Tot i així encara vaig poder fer una foto d'una pencarta dels i les treballadores de sanitat en contra de les retallades laborals i la privatització de la sanitat pública.
Degut a les obres de la façana he hagut d'entrar pel costat del nou hospital i pel recinte dels antics pavellons està tot molt mal comunicat i costa d'ubicar alguns llocs com ara l'antiga casa de la Convalescència. És una llàstima que d'un edifici com aquest en vulguin fer un museu enlloc de seguir sent un hospital amb la flama encesa. I en el nou hospital malgrat que hi entri molt la llum de fora pels grans finestrals és una merda com en els despatxos sigui artificial i molt pobra que agobia quan estàs allà a dins -quan ho vaig fer una vegada en una visita amb un neuròleg inútil que no sabia què dir ni què fer. Els dos últims serveis que s'han mantingut en el recinte antic han estat oftalmologia que ja es va traslladar en el nou edifici i psiquiatria que encara es troba en l'antic hospital.
Sec sota el porxo vell a aixopluc de l'aiguat que cau i a la terra el tempir fa bona olor.
Veig un tros més enllà un veí treu el cap, s'ho mira, somriu i em veu i ens saludem.
Plou per tot arreu sens distingir quin camp és de qui.
Sembla que està a punt d'afluixar i la natura la feina atura i l'ocellam desvetlla el camp i certifica que el cel s'estripa.
Quan surt el sol surt per tothom sense preguntes ni privilegis així de natural és la societat que pretenem.
Nits a la llar de foc explicant contes als menuts que haviem sentit a l'avi allà mateix.
Vé el veí a fer el cafè i diu que es veu que hi ha nous veïns d'una terra llunyana que ara és un erm.
El vent és de migjorn que va fer ahir els que ha dut aquí.
A l'endemà els anirem a donar la benvinguda, i si cal, ajuda per fer a poc a poc una llar de foc on contar rondalles a la canalla.
Quan surt el sol, surt per tothom sense preguntes ni privilegis així de natural és la societat que pretenem.
Sec sota el porxo vell a aixopluc de l'aigua que cau. Aquesta terra és nostra però el món és de tots.
Lletra i música: Brams.
I des d'aquí també s'escolta aquesta cançó tendra i amable de Brams on el mateix Titot la va cantar acompanyat només amb en David Rosell a la guitarra sense cap altre membre més del grup. Per a mi ha estat una de les millors cançons dels Brams tant per la seva melodia ancestral com pel que diu la seva lletra.
Últimament he notat més frescor que en dies anteriors molt més calorosos... sobretot aquestes últimes nits malgrat que abans d'ahir a la nit plogués a bots i barrals i els llamps i els trons em despertessin constantment quan encara no era ni de dia. No obstant, aquesta situació m'ha portat un sentiment de vida que no sé d'on em vé però he estat pensant en una cançó que em dóna una sensació de natura, expressar sensacions i la meva mínima felicitat al davant de tots els problemes i situacions desagradables que vaig visquent dia dia en els diferents entorns. També em dona un moment per respirar de manera mínimament profunda, fent servir per penes l'abdomen però noto com les crostes de dins del nas em dificulten fer entrar l'aire per poder expirar després quan estic dormint o quan no tinc els meus sentiments tapats. La cançó va ser feta per un amic meu de Sants, en Sid, en intimitat però acompanyat per fer el seu petit projecte íntim que es diu The Drink Team farà com tres anys. I la cançó es diu VIDA. I si alguna persona la sent o la viu - qui sigui (amics, família ...) - que la puguin cantar plena de vida. Al final de la cançó es pot escoltar un petit poema molt carregat de VIDA del meu amic Agus que ja no hi toca però el recita al final de la cançó.
(La realitat se'n va buscant platges llunyanes sota llambordes. Només ens queda el somni fugint dels nostres dits com joves papallones).
Ahir es va realitzar l'última sessió del cicle Hollywood Roig a l'Ateneu Roig de Gràcia. En la sessió es va intentar mirar la principal aportació cinematogràfica de l'estada de Bertold Brecht a Hollywood, el film de Fritz Lang "Hangmen Also Die" enlloc de "Monsieur Veradoux" tal i com estava previst. Brecht ja havia fet cinema, en concret havia codirigit "Kuhle Wampe" amb Slatan Dudow al 1932 i el nazisme el va obligar a escapar d'Alemanya. Després de passar per Suècia, Finlàndia i la URSS, va anar a parar, via Vladivostok, a Califòrnia on s'hi va estar diversos anys a Santa Mònica. La seva pretensió era trobar feina a Hollywood. Li va costar aclimatar-se, tot i la proximitat del seu amic, el músic també exiliat Hans Eisler, i l'amistat personal de Charles Chaplin. Va anar fent petites feines com a guionista, en un ambient amb el que li s'hi feia poc. És d'aquesta època el petit poema "Hollywood": "Cada matí, per a guanyar-me el pa / vaig al mercat on es compren mentides / ple d'esperança / em poso a la cua dels venedors". L'any 1949 va ser cridat a declarar pel Comitè d'Activitats Antiamericanes, acusat de formar part de la conspiració comunista per fer-se amb el control del país. La seva contribució principal al cinema va ser el guió per HANGMEN ALSO DIE (1943), aquí titulada "Los asesinos también mueren": un film antinazi dirigit per Brian Donlevy, Anna Lee, Walter Brennan i Dennis O'Keffe. Hi ha un llibre que en parla d'aquesta part de la biografia de Brecht. És de Norman Bunge i Christine Fischer, i es diu My name is Berthold Brecht: Exile in the USA. I parlant de llibres, n'hi ha tres que parlen del cicle, de la presència de militants del CPUSA, el Partit Comunista dels Estats Units, al Hollywood clàssic i la seva persecució durant la Guerra Freda. Són Reynold Humphries (Les llistes negres de Hollywood), Javier Coma (Diccionario de la caza de brujas) i McCarthy contra Hollywood: La caza de brujas, de Roman Gubern. Jo no els conec pas aquests llibres però aquest text és adaptat de l'original escrit per en Manel. (http://manueldelgadoruiz.blogspot.com/2011/07/bertolt-brecht-hollywood-hangmen-also.html). Podreu trobar un fragment introductori en aquest enllaç del youtube.
I el dijous 7 va ser l'última sessió de vídeos d'Escropofília a la Reina d'Àfrica que tristament ja queda sola i en la vorera és l'única casa que queda de peu.
En la sessió es van passar vídeos d'aquests últims mesos sobre les protestes en contra de la crisi, les retallades com les mentides dels mitjans de comunicació. Un d'ells és de la televisió veneçolana... Després es van passar altres fragments de pel·lícules com The Twenty Four Dollar Island, una simfonia urbana feta per Robert J. Flaherty a Nova York el 1927. Dura uns minuts i és molt interessant. A mi m'han impressionat les imatges en blanc i negre de Nova York -on encara no hi he estat i m'agradaria anar-hi...
Fins i tot encara deixaré un fragment d'una que va ser molt famosa durant la revolució i la guerra que van viure els nostres avis de joves -malgrat que els meus no fossin revolucionaris- que diuen que va ser un gran èxit dels germans Georgi i Sergei Chapayev. Aquí va rebre el nom de "Chapayev, el guerrillero rojo".
I finalment la introducció de la pel·lícula The Postman Always Rings Twice d'en John Garfield juntament amb la Lara Turner i Hume Cronyn. Està basada en la novel·la de James M. Cain "Of Love and Violence". Aquest vídeo és el que em va impactar més per les escenes quotidianes aparegudes entre els enamorats i els problemes interns existents.
