CAP A PORTBOU (II). L’ESTACIÓ INTERNACIONAL, WALTER BENJAMIN I LA PLATJA DEL PI.

Després de tan temps de discotir i anar canviant de forma molt constant la data d’aquesta sortida cap a l’última vila que es troba situada al nord del Principat de Catalunya per la banda de la costa per motius personals i diversos que hem anat tenint durant tot el final d’aquest últim mes de setembre fins quan vam establir una data definitiva pel dia 3 d’octubre d’aquest any 2014 per anar fins a Portbou i poder veure definitivament una bona part de les coses que voliem, sobretot la premisa prevista que consistia en anar fins a la tomba de Walter Benjamin. Hi havia alguna discusió d’anar a Portbou amb el tren ja que a mi em fan descomptes amb el preu del bitllet per portar al damunt la targeta daurada de la espanyola Renfe per tenir un grau de discapacitat. Però com que la majoria dels companys anaven escassos de diners llavors vam descartar aquesta segona opció. A part un dels qui venia amb nosaltres a fer aquesta excursió que té alguns coneixements de filosofia ens va enviar per correu un document adjunt sobre la biografia intel·lectual d’aquest personatge filòsof i la seva tesi sobre el concepte de la història que no em vaig acabar de llegir en calma però d’entrada ja tenia bastant bon aspecte tot i que em va costar d’entendre. A part també he de dir que la filosofia no sempre l’he sabut entendre fàcilment perquè el meu cap ha estat mal ensenyat en moltes coses d’aquestes però hem de tenir òbviament una ment realment subjectiva com la de qualsevol ment humana perquè l’objectivitat realment no existeix ni existirà mai sent una absoluta falsedat d’un plantejament positivista tòxic i contaminant que és absolutament subjectiu, manipulador i òbviament criminal. Bé, durant aquells dies vaig estar en plena campanya de la verema treballant durament per al meu cosí al mas de la Caçadora als Guiamets i aguantant les seves dobles morals que té com a propietari i empresari amb les seves actituds suposadament amigables. El dia 2 encara vaig aprofitar tota la tarda per pencar a les vinyes per a ell mentre ja se’m trencaven les sabates de segona mà que havia agafat un dels dies de la botiga gratuïta del CSA Revoltosa unes setmanes abans d’anar-me’n i per tant després de dutxar-me per ordre autoritària, manipulant i coactiva de part del meu cosí vaig agafar l’últim tren de la tarda a l’estació de Marçà-Falset que venia des de Saragossa, Casp i Móra la Nova i en direcció Reus, Tarragona, Sant Vicenç de Calders i Barcelona-Estació de França. Ja anava expressament cap a la ciutat capital per fer l’excursió l’endemà. Així que durant el viatge tinc conversa amb una amiga de la Vilella Alta que vaig conèixer l’any passat en un acte de l’Esquerra Independentista del Priorat el 12 d’octubre en contra de la festa feixista i genocida de la hispanitat a la plaça de l’Artesana de Falset on hi va actuar en Josep M. Cantimplora. Ella se n’anava cap a Tarragona i vam aprofitar per parlar sobre les últimes situacions viscudes per mi sobre quan em van detenir els mossos injustament en una de les manifestacions en suport a Can Vies i com els va afectar aquesta situació. En plena foscor el tren avançava per la costa del Garraf i el destrossat Delta del Llobregat i arriba cap als voltants de dos quarts de deu del vespre a l’estació de Sants –malauradament atribueix aquest nom a l’estació i no al barri- i vaig fins a la Bauma, o Bauxa, on ensenyo en un col·lega algunes de les fotos de les vinyes que vaig fer amb el mòbil de segona mà que em va passar el meu pare i encara vaig menjar un plat d’ensaladilla russa. Al cap de poca estona amb la bossa a la mà vaig fer directe cap a casa on encara sopo alguna última cosa, estic a l’ordinador i al cap de poc me’n vaig cap al llit perquè em trobava rebentat d’una bona part de la feina dura realitzada de la campanya d’enguany fent de mà d’obra agrària en benefici dels interessos individuals del meu cosí. Però dormo poques hores sense tenir un motiu explícit i ja em sentia despert abans de les vuit del matí i amb dubte si tornar al llit o quedar-me despert.

Així que ja em faig la bossa del dinar i me la poso a dintre de la motxilleta i me la cordo per davant amb una sivella per no perdre-la per marxar ja que haviem quedat a Sant Adrià del Besòs a 2/4 de 10 del matí amb els companys del Grup de Suport Mutu. Agafo el metro a Sants-Estació i fins a Sagrada Família vaig amb la línia 5 i allà faig el transbord a la línia 2 havent de patir els sintètics sorolls dels seus metros post-moderns fins a Artigues-Sant Adrià on a partir d’allà aquesta línia ja entra en terreny badaloní. Vaig fer servir la targeta rosa definitiva després de tenir problemes amb una primera que em va arribar a casa exactament feia una mica més de dos mesos i se’m va espatllar la seva banda magnètica el primer dia quan la vaig fer servir. Dit i fet, a fora al carrer en una terrassa d’un bar a la carretera de Gramenet ens anem trobant on esmorzem una mica amb alguns cafés i jo en canvi demano un croissant mentre tenim la primera conversa del matí. Ben poc després ja preparem la furgoneta i sortim pel cinturó de la Ronda del Litoral i per la mateixa autopista travessem la perifèria post-industrial de ciment i formigó enlloc d’avançar per la carretera sent uns trastocats pel propi capitalisme i obeïr el pagament de dos peatges cars. Mentrestant a dintre del cotxe parlem de temes diversos tot passant per l’experiència política, el pensament esquerrà i els moviments socials fins el cinema amb les pel·lícules que hem vist i les que encara estem pendent de veure fins els seus autors i directors tot mencionant en Marlon Brando que adoptava el rol de protagonista a “The Godfather” i Quentin Tarantino com a director dels dos volums de “Kill Bill” i “Django Unchained”. Ens aturem en una d’aquestes àrees de l’autopista on traiem les botelles d’aigua per refrescar-nos de el calor i descansem una estoneta per fer la segona part del trajecte tot seguint l’avorrit asfalt de l’autopista cap amunt mentre que el paisatge del voltant variava en anar cap al nord com són els boscos de la Selva en perill d’extinció com un dels llocs per on es vol fer passar la MAT, la línia del Portús i l’estació d’alta velocitat de Figueres-Vilafant amb dos TGVs francesos aturats com és lògic destinats a una minoria de la població com a evidents símptomes opressors del pactisme entre aquests dos estats en contra nostra d’acord amb la Unió Europea. Al cap de poc ja sortim de l’autopista i ens desviem per una carretera més petita on s’hi anaven indicant els topònims existents i resulta que en un cartell s’indicava Perpinyà en francès (Perpignan) com si no formés part del nostre territori fins quan arribem a l’entrada de La Jonquera, el poble dels autors i ex intèrprets de la gran cançó “Els senyors de les pedres”, que es troba al sud d’aquesta frontera divisòria establerta des del malvat Tractat dels Pirineus l’any 1659 pels monarques Felip IV i Lluís XIV, a qui debem odi i molta venjança. Agafem una altra carretera que ens porta una mica cap al sud-est empordanenc en direcció el nord del cap de Creus. Passant per aquests itineraris tenia alguns moments en què necessitava treure saliva i els dos companys del darrere em miraven per veure com jo estava de salut ja que en el fons ja estaven acostumats també als meus moviments exagerats que van empitjorar després de la meva injusta detenció de part dels mossos d’esquadra en una manifestació en contra del desallotjament i l’enderrocament del CSA Can Vies. Mentre ells no em reaccionin amb crits o amb certs tons de contundència ja és molt i important ja que els crits no em són gens favorables i per tant no els penso admetre de cap de les maneres de part de ningú per molt que creguin malaltissament que ho vulguin fer sempre amb bona intenció. I no com va passar-me amb una ex companya amb qui vam conviure en un altre col·lectiu similar que em va dir unes coses amb un to de veu inadmissible al final d’un taller a les jornades d’estudiants de la facultat de psicologia de Mundet farà una mica més de dos anys, i des de llavors ja no tinc cap interès en tenir cap relació amb ella com ni tan sols la vull tornar a conèixer. No s’ho mereix. Mentrestant pels voltants de la carretera s’hi veien tant oliveres com finques vitícoles amb ceps plantats de forma extensiva, i avancem un tractor amb un remolc carregat de raïm negre que s’ha recollit també en campanya de verema però a simple vista era difícil saber el tipus de varietats. Des de l’mp3 del mòbil del qui anava a la butaca del davant al costat del conductor va posar música variada que anava des de la música electrònica, el reggae, el Bruce Springsteen fins el rock català amb “Empordà” de Sopa de Cabra. Travessem les vies del tren per sota d’un pont que també anaven en la mateixa direcció i poc després ja ens trobem el mar amb les seves típiques cales de la Costa Brava, aquest dia era blau i preciós mentre seguiem els revolts de la carretera mentre passavem per Llançà i Colera. Després passem per uns últims túnels perforats a la roca com a símptome evident de la massiva urbanització fins arribar i entrar de seguida a Portbou. Entre altres coses s’ha de dir que aquest poble des de la imposició del Tractat també va passar a la part espanyola d’aquesta falsa zona fronterera que divideix els Països Catalans sotmesos a la doble opressió. Arribem a la part turística que es troba a tocar del mar i anem a l’oficina de turisme on aconseguim un plànol turístic del municipi on hi apareix un mapa on s’hi troba marcada la ruta que va fer Benjamin entre aquests territoris realment catalans entre Banyuls de la Marenda i Portbou, fins i tot també un apartat sobre l’exili durant i després de la Guerra Civil Espanyola i en temps de la Segona Guerra Mundial a Europa. Encara aprofitem per aparcar la furgoneta en un carrer que estigués a prop i just al davant de la cala de les Tres Platgetes aprofitem per treure el menjar de les bosses i començar a dinar, sent a prop de les 13h. Vaig treure una truita d’albergínia, un petit brick de gazpatxo i una poma. Un de nosaltres ens va oferir formatges però jo no en vaig voler perquè no sóc tolerant a la lactosa perquè em genera fortes mucositats. També hi havia qui es va menjar un entrepà amb pollastre i més coses. I al cap d’una estona vam anar en un bar a fer uns cafès i una infusió. Se m’ha explicat que Portbou tot i no ser un municipi amb mobilitzacions socials i hagi estat sempre destinat al turisme i al sector ferroviari és un bon lloc per menjar amb calma i poder respirar l’aire del mar. Tota aquesta estona la vam dedicar a tractar molts dels nostres problemes, les nostres fòbies i pors negatives que poden repercotir i afectar la nostra vida diària i fins i tot les nostres activitats quotidianes. Jo vaig explicar una bona part dels detalls de la meva fòbia catastròfica que he anat arrossegant des de la infància sobre l’esclat d’una Tercera Guerra Mundial a camp obert tot partint d’algunes pel·lícules de ficció de caràcter futurista del seu moment com ho va ser la catalana “Peraustrínia 2004” i després “Akira” com altres sèries animades que també mencionen aquest suposat conflicte de caràcter hipotètic d’una manera que impacti l’espectador amb aquest impertinent sensacionalisme carregat d’escenes post-apocalíptiques tan distòpiques i decadents. Últimament aquest trauma l’estic revisquent d’una manera bastant constant. I he arribat a la conclusió que mai més tornaré a mirar aquest tipus de pel·lícules manga japoneses o de gèneres similars per no recordar inventats camps escènics específics i passar-m’ho malament sense motius justificables. També s’ha de dir que aquesta tercera guerra per molt que partís d’un hipotètic conflicte sorgit l’any 1947 de part del pla Operació DROPSHOT pel govern dels EUA després desqualificat, crec realment que aquesta ja va esclatar fa molt temps ja en la segona meitat del segle XX en el què es va nomenar com Guerra Freda i ara ja no sabem quina guerra mundial hi és ja que la majoria de les guerres estan emmascarades i n’hi ha ben poques que es posin d’una manera realment evident però en el fons hi ha una guerra global on sempre manen els interessos de l’imperialisme occidental, sobretot quan hi ha interessos sobre els recursos essencials com serà el cas de l’aigua. També es va parlar sobre el tema dels problemes mal resolts i saber diferenciar el què és realment un problema que necessita una solució realment i squin realment es vol plantejar així quan no ho és i per tant ja no fa falta el què seria una solució. S’ha de ser constructiu a la vida i no pas destructiu.

Així que vam estar una bona estona mentre una companya se’n va anar a dormir al cotxe mentre nosaltres vam anar fins a l’estació internacional de ferrocarrils que està en mans de Renfe i Adif. Me’n recordo que a prop hi ha un carrer que li diuen el “Passatge de la Renfe”, crec que no es mereix que se li dongui aquest nom degut al què hem patit sempre els seus usuaris i totes les seves brutes metràfoles amb empresaris i especuladors. De fet l’estació és una obra arquitectònica de Joan Torras i Guardiola aixecada l’any 1929 seguint el model d’estació francesa i no pas espanyola pel fet que l’entrada dongui a les vies (d’amplada internacional) on en un lateral hi havia un cotxe de la policia espanyola aturat i tot l’edifici es trobi amb una ampla marquesina de ferro i cristall que cobreix les principals vies de passatgers d’ample ibèric, seguint el model d’altres estacions existents com Montpeller, Narbona, París-Austerlitz o fins i tot a Barcelona amb la mateixa Estació de França. A les vies principals hi ha dos trens aturats que feien el seu trajecte ordinari des de Barcelona i més enllà de la marquesina hi apareixen les vies de l’estació de mercaderies que està descoberta on s’hi troben diversos conjunts de vagons variats des de les cisternes fins als portacotxes com diverses locomotores aturades tant elèctriques de trajecte de càrrega com dièsels que realitzen funcions de maniobres a dintre de la mateixa estació que es veia clarament ubicada als voltants de la serra de l’Albera com tot el municipi. Mentrestant amb un dels companys vam anar a veure l’intercanviador de l’amplada de raïls del tren Talgo entre el de tamany ibèric i l’internacional per on aquests tipus de trens de llarga distància amb un sistema de canvi de posicionament de les rodes si feien part del seu trajecte per l’estat francès. Ara queda tancat en una via desviatòria on ja hi ha crescut vegetació ja que ara tot ja és a través de l’alta velocitat seguint els mateixos criteris fronterers dels estats de l’Europa del capital. Al fons s’hi troba el túnel dels Belitres que és la frontera política ferroviària entre els dos estats entre Portbou i Cervera de la Marenda donant-li els “gavatxos” el mal nom de Cerbère. És el puto passadís natural dels Pirineus com l’únic lloc d’allà per on es pot passar d’una banda a l’altra del mateix territori fragmentat sense pujar muntanyes per on hi ha passat gent de tot tipus tant fugint com invaïnt. Aquest túnel queda enfront de l’estació i del túnel anterior dels ferrocarrils espanyols. Aquest company em va explicar que durant el seu temps de militància a ICV van fer una pseudo-campanya en contra del TAV totalment fantasmagòrica i manipuladora quan en el fons han recolzat aquest tipus de tren elitista. Fins i tot malauradament el director d’obres del seu pas per la ciutat capital és de la colla d’amics dels meus pares i és afí en aquest tipus de fastigosos partits pseudo-esquerrans que van amb tota hipocresia per davant després fent servir la bicicleta per aparentar d’ “ecologistes”. D’un paio del qual jo no en vull tornar a saber res més i encara més perquè conec el seu nom sencer, Joan Baltà i Torredemer, i que viu en una casa de privilegi formada per tres pisos i jardí a Terrassa, sincerament és un autèntic culpable d’aquesta ofensiva contra les classes populars. I és ben cert el què explica el company que en abandonar aquest partit d’òrbita i entrar a l’entorn dels moviments socials de base és realment bastant més difícil de caure en qualsevol manipulació quan tenen unes idees que donen més de cara i aposten per un rupturisme real amb el sistema polític. A dintre de l’estació el taquiller em va dir que a les 15:28h arribava un tren francès de l’empresa SNCF però ja no teniem temps. Haviem d’anar a buscar la companya que s’havia quedat dormint al cotxe i en sortir estavem parlant sobre política sobre els moviments d’esquerres, la violència i la no violència... Vam tractar alguns aspectes de la gran revolució russa bolxevic del 1917 i la lluita entre classes que també era un tema prou interessant.

El següent pas era anar a veure el lloc desitjat, el memorial i la tomba de Walter Benjamin que va morir en aquesta localitat empordanenca en el seu exili aleshores des de França quan aquesta havia estat ocupada pels nazis i fugir del genocidi antisemita pel fet de ser jueu alemany anant en principi cap als EUA. Però va morir aquí l’any 1940 per una causa realment desconeguda. Sembla que una hipòtesi explica que va ser per suïcidi per prendre’s unes pastilles de morfina en un hotel d’aquesta localitat però tampoc és totalment certa ja que es tracta d’una explicació que en aquell moment va donar el metge municipal d’aquesta localitat que era falangista. En voler agafar el mapa ens n’adonem que s’ha perdut i tornem a l’oficina de turisme per demanar-ne un altre però aquesta ja estava tancada i ens vam haver d’espavilar pel nostre compte i preguntant al primer o la primera qui ens trobessim pel carrer. Així acostant-nos per uns carrers de dintre cap a l’alçada de la punta meridional de les Tres Platgetes hi havia l’entrada al cementiri per on s’hi respirava l’aire marí que hi arribava mentre que s’escoltava de lluny l’arribada d’un tren per la seva botzina i el sotrac de fons de les rodes amb la via. Tot just abans de l’entrada mateixa cap a dintre del cementiri es troba un tipus de panell on hi consta la presència d’alguns detalls importants de Walter Benjamin tot tenint present l’existència del seu memorial amb una obra de l’artista israelià Dani Karavan en motiu dels 50 anys que es situa en unes realitzacions conegudes com “Passatges” i està formada per tres parts però sense imposar un recorregut estricte sinó que els i les visitants el puguin realitzar amb absoluta llibertat per transitar i aquests puguin construïr la seva pròpia experiència de la visita. En primer lloc es troba tot un passadís cobert en direcció de baixada entre la plaça del cementiri i el mar per on hi entrem tot baixant per unes escales cobertes i amb una placa de vidre inculcada al mig amb una inscripció de la seva tesi entre moltes altres que apareixen al llarg del seu homenatge. Mentre que pel vidre transparent s’hi veien com s’acostava un remolí del mar picat i reflectit per la llum dels raigs del sol de la primera hora de la tarda. És un lloc on aprofito per fer algunes fotografies amb el mòbil on hi sortís el mar de fons. Aleshores entrem cap a dintre del cementiri per un camí que hi ha i anem a la part on hi ha una antiga olivera i una plataforma cap a l’horitzó del mar expressant els sentiments d’exili i solitud, subsistència i conformitat. També anem al lloc de la seva tomba passant per un segon passatge fins a la plaça central del cementiri on es troben més referències sobre la seva tesi “Sobre el concepte de la història” on a partir del materialisme marxista va formular les seves pròpies teories d’enfocar la història centrant-se en l’error repetit de concebre-la des del progrés i convé llegir-la al revés, no des de la perspectiva des dels vencedors i personatges cèlebres sinó des de totes les víctimes anònimes i persones vençudes anònimes incloent-hi també la classe treballadora i les persones marginades, tot afegint conceptes jueus messiànics i redemptors que també es troben de forma metafòrica a l’obra de Karl Marx tot i ell haver estat un bon materialista que no creia en cap divinitat ni cap religió (per sort). Aquest plantejament sobre el progrés ja prové d’un debat iniciat a partir de la Segona Internacional de Treballadors que malauradament ha estat assimilada per alguns sectors marxistes i anarquistes. Fins i tot alguns partits “comunistes” d’òrbita vinculats a IU i ICV també han estat els defensors d’aquest concepte oficial del progrés pensant-se que només amb l’apropiament dels mitjans de producció del capitalisme de part de la classe treballadora ja s’arriba al socialisme. S’explica que era més radical que altres autors de l’Escola de Frankfurt com Adorno o Horkheimer, que jo com a ignorant vaig confondre la tendència d’aquesta escola de pensadors amb el maleït pensament positivista sorgit per les teories del francès Auguste Comte i actualment tan implantat i difós actualment per tota la societat en què vivim. I també és cert que el progrés reaccionari plantejat per la història oficial sobretot a partir de les industrialitzacions del segle XIX i les conseqüents estructures de poder tecnològic establertes han estat uns evidents culpables de l’explotació laboral, els genocidis, els exterminis i tantes barbàries mundials. Es va parlar del filòsof castellà Jorge García Calvo que va partir de Benjamin per arribar a la conclusió de què “el progrés és una fàbrica d’extermini”. De tot això entre nosaltres va sortir un cert debat sobre aquest tema que vam discotir ràpidament. Llavors un dels nostres companys va expressar el seu sentiment de plor solidari amb totes les persones víctimes de la història i vam compartir aquest sentiment abraçant-lo. Finalment ens fem unes fotografies amb la tomba al darrere. Va ser aquell moment que vam decidir no passar al Principat Nord i seguir fins a Argelers perquè aquest company no volia seguir recordant més morts ni tristeses ja que preferia estar content i tornar a viure la vida.

Llavors decidim per anar-nos a banyar i improvitzant se’ns va acudir la possible idea de baixar una mica fins a Llançà però aquesta no es va complir i tornem al lloc del principi i tenim la idea de banyar-nos a Portbou. A l’altra punta de Les Tres Platgetes deixem les carteres, els calçats i els mitjons mentre que la companya que no es vol banyar es queda amb les nostres pertinences com encara saludo una noia morena i maqueta amb biquini aleshores estirada al damunt d’una tovallola i molt amablement també em va saludar. Mentre nosaltres passem pels passos parcials i les roques que toquen a l’aigua mentre ells avançaven per davant meu i jo em quedava aturat allà posant els peus sota l’aigua en diversos llocs per intentar acostumar-m’hi entremig de guiris, segurament francesos, tot anant fins a la Platja del Pi que queda més apartada de la localitat turística. Aquesta platja però no és de sorra com les que hi ha al sud del Principat com Torredembarra, Cambrils o Salou, sinó que és tota de pedres i a mi em va costar bastant entrar a l’aigua tot posant-hi només els peus i pensant en alguns aspectes de la filosofia marxista de Benjamin i la tranquilitat de la Costa Brava mirant els velers situats al fons que flotaven al damunt de l’aigua. Al final vaig llençar-me una estona a dintre però vaig sortir ben de seguida perquè la temperatura externa no acompanyava pas però sí que és cert que la temperatura de l’aigua era idònia per banyar-se. Llavors tornem cap a les Tres Platgetes on agafem les nostres bosses i amb aquesta altra noia em diu “adéu” somrient-me i em vaig quedar bastant enxonat.

Així que sortim de Portbou cap avall vorejant el mar que s’estenia cap a l’esquerra d’aquesta Terra de Vents i al fons, al sud, s’estenia el Cap de Creus mentre que a partir de Llançà ja ens desviem cap a l’interior per anar fins a Figueres per agafar l’autovia i la terrible AP7. A dintre de la furgoneta vaig tenir molt sentiment de neguit i inestabilitat d’una manera que m’era bastant constant. Seguint per l’autopista ens voliem tornar a aturar en una àrea però la vam passar de llarg sense voler i per arribar fins a la següent estació vam haver de trigar bastanta estona fins quan finalment la trobem. Allà comprem unes galetes per berenar, desplacem la furgoneta per aparcar-la en un lateral i se li ompla el dipòsit ja que el company l’endemà se n’anava cap a Madrid. I en una zona de picnic amb gespa i arbres agafem una taula on poder menjar i parlar. Bé, les galetes que em vaig comprar eren salades amb un gust artificial similar al de la ceba ja que encara tinc una certa mania a la xocolata. Em van proposar de poder tastar les galetes d’avellana recoberta de xocolata i d’entrada ja em van semblar bastant bones. Els temes a tractar seguien sent la política i els polítics, especialment sobre el partit “PODEMOS” on es troben molts corruptes infiltrats provinents del PSOE, i per molt nova i d’esquerres que aparenti aquesta canditatura política que va entrar de part de l’estat espanyol a les últimes eleccions europees també són aquests uns altres trepes vinculats al mateix espectacle i els mateixos tripijocs. També vam parlar de bona part dels polítics corruptes a l’estat espanyol des del pactisme pseudo-democràtic i post-franquista fins ara tot mencionant el Felipe Gonzalez com el primer gran culpable de començar amb les absolutes barbaritats i atrocitats que ens han portat malèvolament fins on ara estem. Per últim ja acabem de fer fins l’àrea metropolitana de Barcelona i baixem en el lloc on haviem pujat a la furgoneta el mateix matí. Aleshores agafem el metro i cap a casa i jo ja vaig directament al llit perquè encara em trobava rebentat de la feina que havia estat fent durant tots aquests dies veremant al camp. L’endemà tampoc tenia clar del tot si tornar cap avall el mateix dia o esperar-me un dia més. Anant cap a l’estació per aconseguir horaris de trens del què en castellà desgraciadament en diuen “Media Distancia” de la línia que va cap a Móra la Nova i Flix. Així que truco el meu cosí i m’explica que el diumenge també treballaven a les vinyes ja que el dissabte en principi havien d’estar en una fira de Balaguer però al final ho va fer la seva germana, també cosina meva, i ell va seguir treballant i per tant li vaig dir que li diria quelcom. O sigui que mentrestant encara aprofito per fer una ullada a les festes majors de Sarrià i Les Corts on hi havia una trobada oficial de bandes musicals i al cap de bastanta estona una actuació de colles de diables on en una de les quals en formen part alguns ex companys de la universitat i encara seguim sent companys de lluita. Em van dir ja d’entrada que les festes alternatives que organitzava ARRAN no serien fins el cap de setmana següent, i va ser una sort el fet d’esperar per poder-hi anar fent-me la idea què llavors ja hauria acabat de treballar a la campanya de la verema d’enguany. Al final li envio un missatge dient-li que tornaria amb l’últim tren del vespre que anava en direcció Móra la Nova, Flix i Riba-roja d’Ebre. Però estant a l’andana avisen per megafonia que aquest tren va fins a Reus i en mirar-ho a l’horari que duia indicava que aquest trens els dissabtes acabava allà, i segons els altres dies aquest tren acabava en qualsevol altre d’aquests destins. O sigui que me n’adonc que Renfe una altra vegada ens ha tornat a fer la punyeta com és de costum. Vaig avisar desesperat el meu cosí ràpidament estant totalment preocupat per si no em podria venir a buscar a Reus degut a la distància que hi ha des dels Guiamets li seria impossible. El tren ja no arribava fins a Marçà-Falset com ho acostuma a fer durant la setmana. Just al final del trajecte em trobo un gran amic meu que venia de Torredembarra i que ara viu a Reus, haviem militat junts al SEPC i a l’assemblea de la facultat en la lluita contra el maleït pla de Bolonya. Tot i veure’ns poc últimament encara seguim i seguirem sent companys de lluita. Allà li vaig explicar que estava a la verema i havia estat a Portbou a veure la tomba de Walter Benjamin i em va dir que és un dels filòsofs que li agradaven més del corrent marxista i encara està pendent per fer aquesta visita. A mi em va fer bastanta il·lusió de tornar-lo a veure després de tot un any quan vaig ser a Torredembarra a la commemoració dels 300 anys d’ocupació d’aquesta vila de part de les maleïdes tropes borbòniques franco-espanyoles durant la Guerra de Successió. Aquest company ara viu a Reus i em va dir que allà aquella nit hi havia precisament la presentació d’un col·lectiu d’historiadors que es diu La Carrunya i hi havia l’actuació de tres grups de música. A fora de l’estació ja ens despedim però amb ganes de veure’l aviat. De seguida el meu cosí em recull amb el cotxe i anem direcció cap al Priorat i em deixa a l’entrada del mas de Falset, l’endemà el molt desgraciat em feia pencar de valent. 

Llàstima que no haguessim estat més dies per poder fer la ruta de Benjamin entre Banyuls de la Marenda i Portbou, sé que una amiga meva fa un temps ja la va fer i li va agradar bastant. M’ho va explicar quan vam estar aquest agost a Montmalús en una masia d’uns col·legues i algun dia m’agradaria fer-la i conèixer més coses sobre aquest personatge. En conclusió, la sortida va anar prou bé i d’aquesta en tinc una bona experiència tot aprenent algunes coses noves i també per deixar enrere altres de dolentes. Sent sincer, d’aquí un temps m’agradaria molt tornar a veure la tomba de Benjamin i poder fer aquesta ruta com també llegir-me més coses sobre ell. Aquesta visita a Portbou és molt recomanable i sobretot per les persones interessades en temes de cultura, història, filosofia però traient del cap la idea del suport de la Generalitat i el govern francès per fer-ne únicament una atracció turística. Sinó especialment cap a totes aquelles amb sensibilització i solidaritat cap als moviments socials, les víctimes i en la contrucció d’una altra història escrita des de baix i des de la visió de tots i totes aquelles que van ser vençudes, mortes, maltractades o colpejades, víctimes del progrés industrial de la burgesia, els colonialismes i imperialismes, el nazisme, les guerres del capitalisme i els seus genocidis. HO RECOMANO.

CONTINUARÀ ... 

7 de novembre - Res no ens atura.

L'Esquerra Independentista dels Països Catalans ha tornat a commemorar aquest 7 de novembre la signatura del Tractat dels Pirineus, un episodi més dels molts que, al llarg de la nostra història, relaten la pèrdua de les llibertats polítiques, culturals i identitàries de les diferents contrades dels Països Catalans. El Tractat dels Pirineus suposà fa 355 anys l'escapçament polític i cultural de la nostra nació en mans del rei borbó francès Lluís XIV i posà en marxa un procés d'assimilació cultural que s'allarga fins els nostres dies. Des de l'any 1659, els i les catalanes del Nord viuen sotmeses a la persecució legal de la seva llengua i la seva cultura per part de l'Estat Francès a través de les seves diferents concrecions al llarg de la història.

De Nord a Sud, construïm els Països Catalans. No admetem cap renúncia en el camí que hem emprés cap a la plena llibertat de la nostra nació. Cal que l'independentisme sigui capaç de respondre adequadament a totes les conjuntures que viuen cadascuna de les realitats territorials dels Països Catalans. Això passa, en el cas de Catalunya Nord, per fer front al centralisme francès evident i demolidor en el seu intent d'esborrar qualsevol rastre de catalanitat a les comarques nord-catalanes. Així mateix, és essencial que també ens solidaritzem amb la resta de nacions oprimides des de fa segles per l'estat francès (sigui amb forma de monarquia borbònica, imperi napoleònic o república liberal) com Occitània, la Bretanya, Alsàcia entre d'altres per tal d'oferir una resposta conjunta i solidària a favor del nostre alliberament nacional com a poble.

Per una resposta anticapitalista a la política econòmica del govern francès. Els territoris dels Països Catalans sota la dominació espanyola no són pas els únics que es troben en condicions d'extinció conseqüents a les polítiques neoliberals del centrisme de l'estat espanyol i de la Unió Europea contra la classe treballadora. L'executiu Manuel Valls imposa al conjunt de l'estat francès un seguit de reformes d'austeritat que es tradueixen també en un duríssim atac a les classes treballadores de Catalunya Nord enmig del paradís de l'Europa del lliure mercat empresarial. Encara més: cal tenir en compte que la Catalunya Nord és un dels departaments de l'estat francès amb un índex d'atur i precarietat més elevat de tot aquest "pentàgon" on els i les joves estan obligats en marxar a buscar treball en altres llocs de l'estat francès. Apostem per tant, per articular una resposta en clau anticapitalista en aquesta part del nostre país que ha d'estar vinculada necessàriament al projecte de Construcció nacional de l'Esquerra Independentista. 

Plantem cara al feixisme també al nord de l'Albera. L'avenç de l'ultra-dreta a la Catalunya Nord és ara mateix una realitat alarmant. El sorgiment de col·lectius xenòfobs i d'extrema dreta cada dia prenen més a la Catalunya Nord, amb una presència notable del Front National, com també grupuscles d'extrema dreta identitaris amb un discurs clarament neonazi. Un exemple que evidencia aquesta situació és el de Perpinyà, on el Front National ha irromput amb força amb el suport de l'UMP. La denúncia del feixisme i la lluita per la seva destrucció ha de ser també una absoluta prioritat per l'independentisme transformador de Catalunya Nord i recuperar les arrels i la memòria històrica de tots i totes aquelles que van lluitar revoltant-se en contra de l'opressió francesa com han estat els Angelets de la Terra que es van revoltar contra la nova monarquia absoluta amb Josep de la Trinxeria al capdavant fins els activistes polítics i culturals actuals de la Catalunya Nord com han estat les germanes Serra i en "Cala", Hervé Pi, Pere Manzanares o Pere Iu Baron com les associacions socials i culturals de base com ara la Bressola, l'associació cultural Aire Nou de Baó o la colla castellera del Riberal. 

La nostra aposta per l'assoliment dels nostres objectius polítics és clara: la construcció d'un moviment independentista i revolucionari fort i capaç de superar cadascuna de les agressions que patim en aquest sistema miserable d'opressió, explotació i dominació. Això és vàlid per a cada racó de la nostra nació i cal que l'assumim amb determinació també a les comarques del Nord de Catalunya. Per descomptat, sempre amb la mirada posada en l'horitzó d'uns Països Catalans que siguin independents, socialistes i feministes i impedir qualsevol tractat o frontera imposada que ens vulgui dividir, sotmetre i oprimir de part dels dos estats dominants. Volem construïr tota la nació sencera de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. 

Diguem NO al tractat dels Pirineus. SÍ a la independència de tot un poble. 






Res no ens atura per una Terra lliure. DESOBEÏM. 



 

Cap a Portbou (prèvia).

Enguany a l'estiu he fet unes vacances bastant sedentàries sobretot a l'agost malgrat estar un dia a la platja a prop de Torredembarra, uns tres dies de treball autogestionat en un projecte d'uns col·legues que estan treballant en una masia a Montmalús (Baixa Cerdanya) on hi tenen molts animals i espais muntanyencs pròpiament pirinencs i sobretot cerdans on poder-hi treballar i acampar. Tampoc s'han d'oblidar les festes de Sants, sobretot a les nits, anant a veure en directe el grup Evil Empire de versions de Rage Against The Machine entre els concerts que organitzava la Comissió de Festes de Vallespir de Baix, els concerts d'Ebri Knight o Germà Negre a l'escenari dels Castellers que aquest any han estat als espais de l'antiga nau industrial del carrer Puiggarí sent al costat del pàrquing de l'Estació. I com no a les festes alternatives que des de fa quatre anys es fan al parc de l'Espanya Industrial on hi han tocat grups com EINA o Def-con-Dos. Tornant però a la precisa meitat del mes d'agost sent encara el dia 15 s'ha de dir, doncs, que quan tornavem de Torredembarra i Creixell cap a la ciutat comtal amb la furgona es va parlar de la idea d'anar a Portbou ja ara cap al setembre per poder fer una estona de platja, veure l'estació ferroviària internacional i especialment la tomba de Walter Benjamin: un pensador il·lustre alemany i d'origen jueu que va tenir un vincle bastant directe amb el marxisme entre altres tendències filosòfiques les quals li van ser una influència pel temps que va viure. I precisament es diu que va acabar la seva vida suïcidant-se en un hotel d'aquesta localitat. Farà uns dos dies precisament en un moment del dinar de la boda d'una cosina meva vaig explicar en un tiet que fariem aquesta sortida i encara em va explicar alguns aspectes previs de la tomba de Benjamin i avui precisament un dels col·legues ha enviat un correu amb un document adjunt en el qual s'hi abarquen aspectes varis sobre la seva vida i el seu pensament, que en algun moment ja em llegiré amb calma i atentament. Però de moment no cal mencionar més detalls sobre fenòmens, espais o personatges sobre aquesta localitat empordanenca del nord de la Costa Brava i amb unes muntanyes que delimiten una frontera política divisòria i imposada fins quan ens hi acostem. Tampoc em vull oblidar de poder buscar informació sobre aquesta localitat i de la seva història. Entremig dels trons i la tempesta d'aquesta nit comença aquesta setmana amb pendents maldecaps inútils degut a situacions molt delicades i vam dir que hi anavem el divendres abans d'anar-me'n jo a la verema a pencar per al meu cosí. Però després hi han hagut altres complicacions que ens han impossibilitat aquest dia i ho hem deixat finalment pel primer divendres d'octubre. Quan fa molt temps enrere era un tren-addicte ja havia tingut ganes d'haver-hi arribat però amb el tren, me'n recordo que en aquells vells temps tenia el costum de col·leccionar horaris de les diverses línies de tren, malauradament de "Renfe" al Principat. I òbviament el seu túnel de Balitres que ha estat com el nexe fronterer ferroviari entre aquests dos estats opressors seguint les consignes del repartiment del nostre territori signades en el Tractat dels Pirineus. Encara recordo que aquest tiet procedent de Figueres una vegada em va passar uns horaris de la línia de Girona i Figueres fins a Portbou, ells aquesta línia l'havien agafat bastant sovint per anar fins a Sant Miquel de Fluvià. Però valoro que aquests mitjans de transport s'haurien de fer servir davant d'alguna imminent necessitat real. Igualment segueixo amb ganes d'anar-hi i el divendres 3 d'octubre emprenem aquest esplèndid viatge cap aquest indret de la punta més septentrional del Principat de Catalunya. I hem decidit de seguir més amunt fins a la platja d'Argelers per veure els camps de refugiats entre la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial.

 

 

CONTINUARÀ ... 

“PROTESTA” de Cesk Freixas.

El cantautor riudebitllenc Cesk Freixas ha tret el seu cinquè disc nomenat “PROTESTA” just aquest any abans de començar l’estiu. I just farà un mes me’l vaig anar a comprar ja que no el tenia i estava en dubtes sobre si aconseguir-lo o no perquè tampoc m’agrada anar acumulant discos massivament seguint aquest model possessiu tan individualista. Aquest disc ja es va presentar a la sala Music Hall de Barcelona el dia 23 de maig. Hi tenia ganes d’anar però al final no ho vaig fer perquè la setmana abans ja hi vaig anar a veure un grup de heavy que també va presentar un segon disc mentre que per l’altra banda necessitava estalviar diners ja que en aquests moments cada vegada més difícils i precari quan els de dalt segueixen arruïnant la classe treballadora catalana. Però això és el de menys malgrat que s’ha de seguir lluitant en contra del sistema mundial establert, però el més important és tenir el disc tot i no voler ser consumista. La portada del disc promet absolutament per les seves imatges diverses d’estètica gaudiniana que representen l’activisme social amb els moviments i plataformes socials, la classe treballadora, els immigrants i elements que simbolitzen la igualtat i la diversitat cultural. Al llarg de totes les pàgines hi apareixen diverses imatges que transmeten missatges semblants. El contingut del disc és bastant rodó format per unes deu cançons que parlen de lluita, revolució, esperança, la memòria històrica, amor, intimitat i avançar cap al marc d'uns Països Catalans totalment lliures i socialistes. Partint sempre de la cançó d’autor anglo-saxona del folk, el rock i el pop semi-acústic com Ben Harper, Ani DiFranco, Bon Iver o Wallis Bird com també hi ha influències de l’Ovidi Montllor, Silvio Rodríguez o Quico Pi de la Serra. Va acompanyat per la seva banda habitual formada per Víctor Nin (guitarra acústica, guitarra elèctrica i segones veus), Cesc Martorell (baix) i Rai Iniesta (bateria). Cançons destacades són “Em pregunten per què canto” com la primera del disc, “Vaig venir del nord” o el tema “Imparables” amb videoclip previ que expressa la solidaritat amb Ester Quintana que va perdre l’ull sent víctima dels mossos d’esquadra que en una càrrega violenta li van disparar una pilota de goma. Hi participen especialment Julio Maloa (La Raíz) a “L’exèrcit del fracàs”, Toni Molina a les percussions, Enric Carreras als teclats i el piano, Sergi Carbonell (Txarango) que acompanya amb el piano fent els arranjaments a “Brindo per tu” i “A Miguel Hernández” que és una adaptació al català del poema “Sentado entre los muertos” de Miguel Hernández amb una música pròpia que es diu “Pluja de llum”. Per últim els arranjaments orquestrals de Pep Roig a “No tenim por” però l’orquestra no és real sinó totalment digital feta per ordinador i sistemes electrònics. 

En el disc també s’hi inclou un DVD del concert en directe de la celebració dels seus 10 anys de carrera com a cantautor a la sala Luz de Gas (Llum de Gas) on s’hi van tocar una bona part dels temes importants fins llavors i alguna cançó d’aquest nou disc. En aquest disc només hi ha algunes cançons de tot el concert. A més de tocar-hi tota la banda incloent-hi en Toni Mena com una segona guitarra, també hi van participar els membres de la seva antiga banda (Els altres bandais) a dues cançons. 

Per la Diada, DESOBEÏM. Pel referèndum i la independència dels Països Catalans.

Als Països Catalans l'Onze de Setembre commemorem cada any la Diada Nacional del Principat de Catalunya. Però enguany ho celebrem d'una manera més especial perquè es compleixen tres segles exactes de la caiguda de Barcelona l'any 1714 en mans de les tropes borbòniques. O sigui, 300 anys justos d'ocupació espanyola filipista. Es tracta d'un dels episodis històrics fatídics i ofensius que van atemptar en contra de la llibertat del nostre poble. La defensa de la ciutat de Barcelona en contra de l'exèrcit borbònic com també en tantes viles, ciutats i municipis en mans de les classes populars dels Països Catalans marca el nostre caràcter rebel i combatiu. De la mateixa manera tampoc oblidem que fa 355 anys que França va sotmetre descaradament la part nord del nostre territori a partir del Tractat dels Pirineus el 1659, fa 307 anys de la batalla d'Almansa (1707) quan el País Valencià va ser ocupat definitivament i fa 299 anys va passar el mateix quan el darrer bastió dels Països Catalans, Mallorca, també va caure sota les mans opressores dels borbons per la força de les armes. Des d'aleshores la dinastia borbònica amb Felip V i el seu Decret de Nova Planta van imposar polítiques espanyolistes arbitrària i descaradament centristes sent una de les pitjors amenaces repressives que van comportar una pèrdua definitiva de les nostres llibertats i la nostra identitat com a poble. Hi ha hagut altres episodis històrics anteriors i posteriors similars que ens van portar derrotes i que tampoc hem d'oblidar: la repressió per Felip IV en contra dels segadors que es revoltaven el 1640 i els posteriors cops d'estat de Primo de Rivera l'any 1923 i el cop d'estat protagonitzat pels feixistes l'any 1936 que portaria a la Guerra Civil que tres anys després a una dictatura totalitària molt llarga per Franco. 

La nostra història, la dels Països Catalans, ha sigut una història de lluita. És una història escrita per les oprimides que han presentat batalla durant segles cap a les vencedores forces de l'ordre que sempre ens han volgut sotmetre. És una història de Remences, Segadors, Angelets de la Terra, Miquelets i Maulets. I també és una història de lluites obreres en les primeres fàbriques tèxtils i camperoles com les dels rabassaires. Fins i tot de barricades pels milicians i milicianes comunistes i llibertàries que van lluitar contra els feixistes a la Guerra i maquis refugiats darrere de les muntanyes i altres organitzacions de la resistència antifranquista. I també de vagues de treballadores i treballadors per reivindicar la reducció de la jornada laboral, un augment del seu sou, l'increment de més serveis socials o van moure la iniciativa dels ateneus i les cooperatives de consum en els barris de la Barcelona dels inicis del segle XX. I és la històra de més de 40 anys d'independentisme revolucionari treballant de valent als carrers a favor de l'alliberament nacional, social i de gènere als Països Catalans. No és una història de monarques opressors que facin guerres en contra nostra, ni de catalans botiflers al servei de la monarquia espanyola, ni de militars mercenaris ni de toreros ni marselleses. Però aquestes derrotes sofertes al llarg de tants segles encara ens han fet ser més forts i rebels en contra de qualsevol poder o èlit que ens segueixi oprimint o explotant. 

L'opressió de part dels estats espanyol i francès s'ha dut a terme mitjançant l'ocupació militar però també amb el manteniment i l'enfortiment del poder de les èlits polítiques i econòmiques del capitalisme comprades i venudes entre els diversos estaments de les minories dirigents. Com la mateixa classe política que ens va vendre la transició com un pas cap a una suposada democràcia ha mantingut una absoluta continuïtat amb les institucions vigents i mantenir el seu poder polític a canvi d'un pactisme entre els representants autonòmics subordinats al govern central. Els pactes de la Moncloa, els pactes dels estatuts, els pactes de la LOAPA o els pactes del Majestic són exemples dels pactes que fan els polítics actuals que viuen dels nostres impostos que es malgasten per als seus privilegis. I actualment les conseqüències d'aquest pactisme esdevenen cada vegada més greus i més evidents i afecten d'una manera cada vegada més severa a la nostra classe treballadora a partir de les ofensives neoliberals dictades per la Unió Europea i els governs de l'estat espanyol en mans de partits com CiU, PP o PSOE juntament amb els grans empresaris mercantils i financers tot desmantellant els drets i els serveis més fonamentals com la sanitat, l'educació, l'habitatge o el transport a canvi de privatitzar-los i convertir-se definitivament en negocis de luxe i privilegi en mans de propietaris i especuladors privats en els quals només hi podran accedir els sectors benestants de la societat. Retallar personal, tancar quiròfans, llits, plantes hospitalàries senceres o reducció d'atenció a les consultes externes en els hospitals i ambulatoris, retallar aules i reduïr el personal docent i recerca a les escoles i universitats o incrementar les taxes de les matrícules universitàries, promoure l'especulació urbanística multimilionària a canvi de desnonaments cap a veïnes i veïns dels nostres barris i desallotjar centres socials i altres espais que han tingut i tenen una finalitat col·lectiva en els nostres barris, encarir el preu del transport públic com el metro o els trens de rodalies són exemples evidents d'aquestes amenaces. Com també ho són la MAT, el Tren d'Alta Velocitat o l'ús de l'agricultura extensiva transgènica. Fins i tot segueix una política de genocidi cultural en contra del català com també de les llengües regionals i/o minoritàries d'Europa i a l'estat espanyol com han estat actualment la reforma Wert que nega el nostre dret a l'educació en català i moltes altres lleis com la reforma de l'avortament que elimina el dret al propi cos de les dones tornant a ser sotmeses des de la visió de la masclista Església catòlica o les reformes del codi penal o la llei de seguretat ciutadana que enforteixen la criminalització definitiva dels moviments socials i els col·lectius més marginats com les immigrades o les prostitutes.
Mentre com les condicions de vida cada vegada són més dures amb un augment de la precarització i de l'atur sobretot en els i les joves, van augmentant les corrupcions per part de les famílies empresarials i polítiques fent negoci propi com la família Pujol o empreses de fora com Iberpotash que exploten el territori també per embutxacar-se. 

Nosaltres no podem seguir aguantant el capitalisme i no acceptem ni acceptarem el capitalisme com l'únic model polític i econòmic i no acceptem reformes ni pactes institucionals. Ens mantenims fermes i ferms i tornem a explicitar que desobeïrem aquestes lleis injustes imposades contra nosaltres i tirem pel dret per avançar cap a la independència però per canviar-ho tot, per enderrocar el capitalisme i construïr el socialisme. Tot un territori sencer a dintre de l'Europa dels pobles i els drets socials, amb una democràcia directa i participativa en els nostres barris i les nostres viles, una sobirania econòmica exclosa dels mercats financers i a favor de les necessitats de la classe treballadora amb uns serveis públics i populars, una sobirania energètica amb energies naturals i renovables totalment respectuoses amb els nostres ecosistemes, igualtat de gènere sense acceptar cap comportament d'homofòbia ni sexisme.  Un país sencer que vagi de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Uns Països Catalans solidaris amb tots els altres pobles que han estat oprimits però que brillen tant de la península com Euskal Herria, Castella, Galícia o Andalusia, del Mediterrani i del món sobretot Palestina amb qui també mostrem la nostra solidaritat per patir els constants atacs israelians. 

En aquest camí cap a la llibertat tenim una cita important el proper 9 de novembre. I avisem que no necessitem permisos de cap estat per ser un país lliure, socialista i solidari. Avisem que no acceptarem cap més pacte i que al Principat votarem, passi el què passi, el proper 9 de novembre. 

Països Catalans, 11 de setembre del 2014. 

Inici de càntic en el temple, de Salvador Espriu.

 

L'any passat 2013 es va celebrar el Centenari del naixement del poeta Salvador Espriu. Crec que és un motiu per fer-li un homenatge pel seu compromís cap a la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra identitat com a poble. "Inici del càntic en el temple" és un dels seus poemes que reflecteixen la nostra identitat del poble català. Al final deixo un vídeo on s'hi escolta en format auditiu el poema previ "Assaig de càntic en el temple" interpretat pel gran i autèntic cantautor valencià Ovidi Montllor.

Ara digueu: "La ginesta floreix,

arreu dels camps hi ha vermell de roselles.

Amb nova falç comencem a segar

el blat madur i amb ell les males herbes".

Ah, joves llavis desclosos després 

de la foscor, si sabieu com l'alba 

ens ha trigat, com és llarg d'esperar

un alçament de llum en la tenebra!

Però hem viscut per salvar-vos els mots,

per retornar-vos el nom de cada cosa,

perquè seguissiu el recte camí

d'accés al ple domini de la terra. 

Vàrem mirar ben lluny del desert, 

devallàvem al fons del nostre somni.

Cisternes seques esdevenen cims

pujats per esglaons de lentes hores.

Ara digueu: "Nosaltres escoltem 

les veus del vent per l'alta mar d'espigues".

Ara digueu: "Ens mantindrem fidels 

per sempre més al servei d'aquest poble". 

Amb la Unió Europea no tenim futur.

 

La classe treballadora dels Països Catalans portem al damunt de les nostres espatlles més de mitja dècada d'espoli social accentuat. Retallades en serveis socials, pagament d'un deute del que no en som responsables, abaratiment dels costos laborals, especulació urbanística, treball precari i atur...  són la culminació de les polítiques al servei del capitalisme, motiu de ser de la Unió Europea des de la seva fundació el 1957, i encara més accentuadament des del Tractat de Maastrich del 1992.

La Unió Europea no és una institució sensible als drets nacionals ni als drets culturals dels pobles. La Unió Europea obeeix a la mateixa raó d'estat que els estats que la integren. Els Països Catalans no podem esperar de la Unió Europea cap resposta a favor dels drets dels pobles que contravingui els interessos dels estats i el capital. Ni en matèria de reconeixement de l'autodeterminació ni en matèria de reconeixement dels drets lingüístics de tota la ciutadania de tots els territoris. El reconeixement del dret d'autodeterminació i el respecte als nostres drets lingüístics és una fita que haurem de conquerir contra els estats espanyol i francès, però també contra la Unió Europea. 

La Unió Europea no és aquell espai de llibertats, pau i justícia que ens volen fer creure. És una estructura capitalista de caire patriarcal i imperial, al servei de les grans corporacions multinacionals. La seva política de seguretat respon a estats cada vegada més repressius. Les seves institucions responen a una lògica completament antidemocràtica. La seva política econòmica es basa en la despossessió, l'explotació cada cop més accentuada de les classes populars, la privatització dels recursos públics i l'acció al servei de les èlits del capitalisme. La seva acció militar, subordinada a l'OTAN, ha exportat el patiment a molts racons del planeta. 

La nostra proposta per a Europa és una Europa de pobles lliures, de justícia social i que no sigui exportadora de patiment i explotació. Aquesta Europa, però, no és possible dins el marc de la Unió Europea. La Unió Europea no és cap estructura neutra, que es pugui reformar segons la voluntat popular. L'Europa dels pobles lliures cal continuar construïnt-la des d'ara mateix, però al marge i en contra de l'Europa dels banquers, els estats i l'espoli social. 

Trencar amb la Unió Europea, recuperar el nostre marc mediterrani de relacions, i construïr l'Europa dels pobles, només es pot fer des de la independència dels Països Catalans. Només amb la sobirania política és possible recuperar una sobirania econòmica i posar-la al servei de les classes populars. La sobirania política no és suficient però sí que és indispensable per a bastir un futur millor. Un futur que ja hem començat a imaginar i a reivindicar als carrers. Un futur on els beneficis d'uns pocs representin la misèria d'una majoria, on la cooperació, la col·lectivitat i el poder sorgit des de baix siguin les bases d'una nova societat. Aquest país que somiem, no és possible dins la Unió Europea. 

Treballem des d'ara per construïr aquest futur. Uns Països Catalans independents, socialistes i feministes. Uns Països Catalans solidaris amb els pobles de la Mediterrània, del continent europeu i del món.  

Escrit de primavera.

Avui que estic sol a la caseta estic embossat pels mateixos mals comportaments externs de complaença i immaduresa de part dels entorns propers, malèvols i demagogs que més sovint he trepitjat disfressats de bones paraules i remordiments reacis. Fins i tot de victimisme artificial. Així pas a pas estirant i arronsant vaig contemplant la primavera al bell mig d’aquesta estació de l’any mig idíl·lica, mig tossuda, mig impertinent, mig estúpida, mig florida, mig freda i mig càlida. 

Tossuda ho és per la boira que passa pel cap i t’apalanca, els remordiments constants de les meves decisions, la meva barrera de privació personal a dins d’uns límits establerts i idealitzats totalment malèvols. Això també m’ha dut sovint a tancar-me del contacte i la relació social amb la gent més a veure amb la meva manera de ser. És impertinent pels constants canvis de temps bruscs i absurds que succeeixen constantment entre el fred, la calor i la humitat alterades per la contradicció del canvi climàtic impulsat per una banda per l’augment de gasos carbònics artificials i la radioactivitat cada cop més gran i més malaltissa. Que per l’altre costat en principi si no és per això aquest fred constant que fa habitualment és un possible indici cap a una nova era de gel. Com les que existien durant centenars, milers o milions d’anys enrere com en els temps prehistòrics o medievals. També és una estació estúpida pels dies en què no tens ganes d’aixecar-te del llit esforçant-te en fer-ho i caure-hi un altre cop amb mandra absoluta i deixant-te portar per l’espontaneitat i l’emboirament al cap. És un moment que ens altera la sang de totes les maneres... Tornen les congestions nasals, refredats passatgers que no acaben de passar, les asmes i les al·lèrgies per l’extensió del pòl·len de les flors que s’escampa com el vent que ens deixa apalancats i aixafats a terra. Com també tenir dies contents i altres esquerps amb mala hòstia. També és mítica pels nous enamoraments i desenamoraments diaris que alteren la nostra maravellosa arbitrarietat i tornar a estimular-nos i practicar el sexe i fer-se llepades i petons a la boca lliurement sense eufemismes patriarcals i monoparentals vinculats a la reproducció sinó per plaer. 

I tan dolenta per haver-hi unes vacances que des de fa segles han estat tacades de connotacions religioses i supersticioses amb processons de ”Setmana Santa” i espectacles malaltissos innecessaris sobre falses ressurreccions i reencarnacions paranoiques i totalment inversemblants. Infectades d’idolatria i imaginacions de falses existències imperceptibles i impregnades de brutícia sionista i cristiana que la gent del carrer encara se les creu sense ser conscients d’aquest engany. Tot això ha passat a ésser una cosa cultural però la seva base és realment molt dolenta. Fins i tot tampoc s’ha d’oblidar que s’ha d’afegir que els conceptes de l’estima i l’ajuda vinculats amb aquesta religió són totalment malaltissos, endèmics i epidèmics, per tant aquests requereixen passar per un tractament específic i molt acurat. Arrelat directament a això també és el nomenat mal temps de les comunions de tots aquells nens que els estan menjant el cap a la sectària catequesi i els manipulen sobre que un tros de pa i un glop de vi són el cos i la sang d’aquest mateix individu idolatrat. Aquest és un dels pitjors mals morals i culturals que porta la primavera. 

Per l’altre cantó també es tracta d’una estació idíl·lica de l’any perquè malgrat aquest fred misteriós de caràcter nòrdic l’aigua de la pluja s’escampa i esclata en forma de fortes tempestes i fan renéixer la vida. Hi fa créixer les plantes, els arbres dels boscos i en els prats verds i humits hi créixen les flors grogues com les de la mimosa, els narcisos o les flors de la ginesta que floreix amb més força que mai. Flors blanques com els pixa-llits o les margarides, ben blaves com els lliris o ben vermelles com les roses, les roselles o els clavells. Fins i tot grans varietats de flors de tots els colors que existeixen i tan llampants quan els toca la llum del sol durant el dia i que després afluixen la seva intensitat quan es fa tard abans de fer-se fosc definitivament. S’hi veuen florir els arbres més freqüents com els pins amb la seva flor a vegades més aviat resinosa, els salzes, els faigs i moltes més formant els seus boscos més ombrívols o assolellats. Però tot i així també és cert que hi ha alguns arbres que ja comencen a florir en ple hivern com ho fan els ametllers durant el febrer quan els comencen a sortir les seves flors blanques. Altres arbres que floreixen i maduren durant la primavera són els arbres fruiters com les oliveres que floreixen durant el març, l’abril i el maig o bé els cirerers amb les seves flors roses, els albercoquers o els nesprers. El blat torna a créixer en els camps i els conreus tornen a ser fèrtils com perquè tornin a créixer les plantes comestibles. Canten, xiulen i volen els ocells com les puputs, les orenetes passatgeres, les caderneres, els rossinyols mentre que els mussols els cucuts a la nit. Incloses les cigonyes alsacianes i altres ocells que després de tan viatjar d’una terra a una altra tornen als seus llocs d’origen fent els seus nius en els arbres. Surten una bona part dels animals dels seus caus subterranis, es reprodueixen els amfibis com els cap-grossos que es transformen en granotes o les salamandres que els apareix la cua i les potes. S’arrosseguen els rèptils com la sargantana que són feliços per la llum del dia que s’allarga però sense la calor excessiva. És idíl·lica ara entre l’abril i el maig quan el sol brilla més que mai per damunt dels xiprers i les roques muntanyenques, per la blavor del mar que apareix més enllà de la Mola entre la Torre i Colldejou o pels paisatges que creixen entre els camins del Moianès. O pels pins de la serra de Collserola com els roures i faigs de les comarques d’Osona i la Garrotxa. 

És un moment de passejar-se alegrement pels prats de roselles, cantar a la vida i la natura, fer tombarelles i la posició vertical amb el cap i les mans o estirar-se enmig de l’herba tot agafant flors i olorar-les directament pel nas. Per tant aquest també és un bon moment per fer noves excursions amb roba lleugera per aprofitar el temps entre camins empedregats, ombrívols i assolellats. Passant pel davant d’antigues ermites que encara es poden reaprofitar per fora i per dintre com les del Montsant o el Pirineu, masies que s’han de socialitzar i col·lectivitzar de manera autogestionada sense recorrer a molestos lloguers. Com també hostals i llocs on allotjar-se per seguir els itineraris de ruta o descansar un temps concret i aturar-se a observar el panorama del voltant sigui més bonic o més lleig. Es tracti d’un paisatge natural amb força vegetació i fauna o sigui un entorn tristament urbanitzat ple d’asfalt i fàbriques sorolloses. O antigues fàbriques tèxtils ara ja històriques com les del Llobregat com el Rosal o la Colònia Güell que els seus propietaris van crear per coaccionar els treballadors i sotmetre’ls al treball mitjançant formes d’explotació però sortosament també hi ha sorgit el moviment obrer reivindicant els seus drets socials i laborals. Disfrutar dels colors vermells de les vinyes del Priorat, pujar fins a la punta de Sant Geroni a Montserrat per orientar-nos amb les orientacions marcades sobre un marbre de pedra, pujar a les Agudes i el Matagalls al Montseny. Beure aigua fresqueta de la font dels Enamorats a prop de Cantonigròs o la font de la Budellera a Vallvidrera. Fer servir les bicicletes fins al volcà Croscat de la Garrotxa apagat des de fa tants i tants anys, fins al Port Ginesta o fins a l’últim cap del Delta de l’Ebre, ara afectat un altre cop pel seu trasvassament, on hi arribaven a volar els flamencs. Caminar platja enllà per la desembocadura del riu Foix, a Cubelles. O arribar caminant des de casa o la barriada de Bellvitge fins a la bruta platja del Prat i pujar fins a dalt de tot del seu mirador de fusta per les escales de cargol. On entren partícules d’aire intens quan hi ha vent intens però amb partícules nocives mentre que al fons s’hi observa l’horitzó del mar blau negre, un estany salabrós gairebé sec, grues de mercaderies i com no a l’interior a l’esquerra l’aeroport. 

Fins i tot és un moment per menjar bona fruita i verdura de la temporada. És un bon moment per agafar unes maduixes o uns bons maduixots amb una cullerada de sucre fent aquell suquet. És el temps de les cireres i les picotes, els albercocs i els nespres escopint per la boca el seu dur pinyol. D’aquestes fruites se’n poden fer pastissets dolços amb farina panificable, melmelades o confitures mitjançant el sucre com a substància conservant teòricament natural. Com m’empassaria un bon plat d’esparrecs cuits a la planxa acompanyant una bona amanida crua i fresca amb una bona bassa d’oli d’oliva i vinagre al plat on després sempre encara hi tinc ganes de sucar-hi llesques de pa senceres. Sobretot que aquests mai portin trangènics ni edulcorants ni cap porqueria basada en preparats químics que perjudiquen la nostra salut, més val que la verdura i la fruita del temps siguin totalment naturals i ecològiques a l’abast de tothom. També és l’època genial per fer barbacoes al jardinet de casa, al pati de casa d’alguns amics o els merenderos de Les Planes fent-hi les verdures a la brasa. O poder viatjar amb una furgoneta o autocaravana bé llogada o d’alguns col·legues anant carretera enllà en direcció la posta del sol per l’oest del Principat o les comarques de la Franja de Ponent, fins i tot per altres pobles d’Europa que també porten dècades lluitant per fer resorgir la seva pròpia identitat. 

També és una estació que es destaca per les mobilitzacions i revoltes que aquestes òbviament són vigents durant tot l’any. Exemples importants han estat el maig francès del 1968 amb les mobilitzacions estudiantils però inacabat per la posterior corrupció dels seus dirigents burgesos i totalment contrarrevolucionaris. Les protestes en contra de la guerra d’Algèria quan encara era una colònia ocupada pels francesos o el moviment que reivindica la identitat catalana al Principat Nord com a part dels Països Catalans. Altres exemples destacats són la Primavera Valenciana, el 25 d’abril al País Valencià recordant ara els 307 anys d’una derrota nostra per culpa dels filipistes espanyols com també la Primavera dels Pobles Àrabs o el Magreb. Juntament amb infinites causes socials justes, dignes, legítimes i sempre molt més que necessàries –més aviat, imprescindibles- de part d’una gran multitud de moviments socials, veïnals o ecologistes que pretenen ser eines per transformar profundament aquesta societat imposada. La lluita en contra de la precarització del transport públic, a favor de la sanitat pública, la vivenda o pels detinguts encara empresonats són uns compromisos de les classes populars pels quals mai una o un s’hi ha de rendir sinó en seguir sempre al peu del canó de manera activa. Un dia concret de la primavera per mobilitzar-se concretament és l’1 de maig que és el dia internacional dels i les treballadores.

Fins i tot per a mi també ha estat un moment inèdit ple d’inspiracions i imaginacions per dibuixar o escriure sobre aspectes relacionats amb la primavera. Com alguns textos imaginaris potser vinculats als fets quotidians que vivim o pactant amb altres vides imaginàriament fictícies les quals no les percebem a través dels sentits físics. Però sí que amb ment i l’energia corporal les podem captar mitjançant les vibracions. I aquesta altra vida es tracta d’un altre tipus de naturalesa també material però idealitzada amb arbres, plantes, prats, animals, mars, rius, llacs i muntanyes. Trobem artistes, escriptors literaris i poetes que també han plasmat la primavera en les seves obres com Salvador Espriu amb el seu Inici del càntic en el temple, Joan Salvat-Papasseit amb el Proverbi, Joan Oliver (àlies Pere Quart) amb L’abril d’enamorat o Joan Maragall amb La ginesta altra vegada. A part d’aquests també es troben infinits autors com pintors o escriptors que bé l’han reflectit en obres pictòriques o en assaigs concrets primaverals siguin històrics o actuals. Infinits relats, textos reflexius i cançons que van transmetent les seves paraules fent-les caure i volar per tot arreu. Algunes cançons són d’amor i altres són de la temporada fent referència a una fruita primaverenca com El temps de les cireres que està directament lligada a la Comuna de París del 1870 i fa referència a la Setmana Sagnant. Fins i tot un temps d’amor on transmetre abraçades mediterrànies entre companyes i companys d’arreu dels pobles que estan al voltant d’aquest mar com Grècia, Occitània, Egipte o Tunísia.

Doncs aquesta es tracta de tot un conjunt de coses tan diverses que poden ser identificades amb aquesta estació de l’any tan alegre, tan convulsa i tan perversa però a la vegada vital entre el contrast del sol i la pluja els quals s’hi manifesten en evidència. És un text reflexiu i endèmic que va dedicat i destinat cap a totes aquelles que gaudeixen, viurem, senten o pateixen la primavera de ben a prop.