Castellterçol. Escrit íntim d'hivern.

Acabant l'any dos dies abans de cap d'any he pujat a Castellterçol a la caseta. Feia molt temps que no hi anava en aquest moment de fred que enguany ha arribat en plena tardor trencant directament amb l'extrema calor de platja de l'octubre llunyà. El canvi climàtic ens destarota i ens fa estar cada cop pitjor ja que els humans som l'espècie més cruel que trepitja el planeta sense escrúpols. Si no fos per aquest impacte desastrós en principi tornariem cap a una altra era glacial. Ja dic jo d'entrada que la caseta és el lloc ideal per viure-hi sense ser en cap cas una segona residència deixant a part tots els merders del moobing immobiliari i totes les punyeteres factures que ens han clavat del gas, l'aigua o la caldera de la calefacció. Amb la seva corporatocràcia per damunt. Hi ha molt més que de sobres com per viure-hi vàries persones. 

He decidit venir ara per desconnectar de la claveguera urbana i rastrera amb el fum verniós i pudent dels vehicles i desconnectar-me del vici informàtic dels facebooks i els blogs. També per descansar de la mala educació reàcia dels veïns del pis de dalt amb les seves suposades molèsties que plantegen sovint dels meus sorolls nocturns involuntaris davant del seu silenci sepulcral i espanyol totalment individualista. 

Centrar-me, trobar la calma, el contacte directe amb el camp i la natura i per la finestra de la cuina veure els colors despullats de l'hivern tocats per les escletxes de la claror dels raigs d'un sol ataronjat. Aquests colors ben aviat potser desapareixeran malauradament. Caminar de dia pel poble pel costat de cotxes aturats i coberts de gel, trastocat de tarannàs regionalistes, antics gremis i cases burgeses de segona residència, pisos fabrils de fireta, desnonaments silenciats, una fàbrica enderrocada i la bombolla immobiliària ferotge. I evidentment la falta de consciència i combat de part de la seva gent amb una idea confosa de la catalanitat. Entrar al bar per demanar el vermut o esmorzar-hi un entrepà de truita i una copa de vi negre que tot surt de preu bastant car. 

Passejar cap al vespre lentament i abrigat però notant l'aire glaçat que entra per sota les sabates i els pantalons llargs de pana sense veure ningú pels carrers solitaris amb olors de fum i fanals encesos com llums de gas. Un cel fosc amb petits estels llunyans i tristos que van apagant la seva  brillantor. Trobar amics i coneguts de passada a La Plaça parlat de les seves vides i coses diàries, cansats del curro i amb poc temps per anar a sopar o esperant per marxar de festa. És de costum. També és ideal per respirar fons, expulsar tota la porqueria del nas i el coll i sanar-me tranquil. 

La caseta -tota rústica i idíl·lica amb petits espais per reaprofitar- és un espai gairebé íntim quan hi estic sol que contrasta amb el fred i el vent del carrer. L'espai es fa realment propi on el silenci íntim es fa real. L'habitació és el lloc que més, encara molt més quan els pares no piquen malèvolament a la porta o intenten obrir-la, em tutelen i custodien constantment amb total impertinència com fan de mal costum. El sostre mig inclinat amb les seves bigues de fusta, les parets rogalloses de color blanc beig amb el llit arraconat, un armari de roba amb portes de mirall al seu davant i un moble amb una ampolla buida de colònia i prestatges de fusta. En aquests prestatges hi apareixen llibres tancats d'altres temps amb continguts molt qüestionables que ens poden ajudar a criticar-los més. Còmics, novel·les, poesia o llibres d'informació general. Alguns per tornar a fer servir i altres perquè qui ho vulgui els reaprofiti. També joguines que mal ensenyen per les seves paraules vinculades a companyies aèries comercials, una foto emmarcada amb un record poc important. Alguna foto amagada fent activitats de "lleure" a l'aire lliure on apareix una tia anglesa alta i rossa que em deixava totalment atret i tirat pels matalassos (però sense ofendre el seu físic, ella és com és). Al davant tinc la taula amb la làmpara encesa i un ordinador apagat i cansat de tan parlar fa bastant temps. Aquí és on escric els meus textos amb paper i bolígraf com aquest que ara escric. I encara he d'acabar uns "deures" pendents per a una neuròloga i una neuropsicòloga malèvoles i contràries a la meva manera de pensar i entendre la malaltia, la ciència, la societat, la consciència humana i la vida. Tot plegat per redactar informes burocràtics realment inútils però que tristament gairebé ens fan portar per força i hem de fer servir com a estratègia de subsistència en aquesta societat tan intolerant. A part també alguna redacció i poema i punt. En un calaix una estelada amb el triangle groc i l'estel roig que ens acompanyarà fins el darrer combat dels nostres somnis. La finestra oberta o tancada segons el moment del dia i a sota el radiador 

És com un espai on es mouen bombolles de sabó sense destí, la barqueta de vela roja que gira per l'aigua tèbia d'una banyera senzilla, l'avió que se t'acosta movent l'hèlix del davant, daus que giren les cares de colors, boles petites de molts colors, melmelada de cireres, flocs de gel fonent-se i aigua calenta amb pètals de rosa. Fins i tot on succeixen llegendes fosques llunyanes i aventures de personatges històrics i literaris compromesos que sobreviuen, lluiten i resisteixen amb força de voluntat. Com tot de conceptes abstractes infinits i molt difícils de comptar. La melanconia d'un matí fred i gris imaginat que potser coincideix amb el temps que fa a fora o si més no és imaginat amb cels grisos fantàstics. Sonen músiques i notes musicals imaginades com les d'un piano antic que puja i baixa escales o la veu tranquila d'un cantautor amb la seva guitarra tapades per un silenci, els sorolls tapats del carrer o del jardí i el suau xiulet aqufen que roda per dins de les orelles. Estirat al llit aixeques les cames sents uns petons sensuals i unes carícies carinyoses i excitants transmeses per persones d'un altre sexe diferent que et reprodueixes tu mateix sense ganes d'aixecar-te. Però t'hi col·loques estirat i recte com un espagueti o arrambat al coixí amb ganes de fer sexe amb desitjos orgasmics i obscens quan vas tancant els ulls. Sobretot s'hi pot sobar pla i ben a gust depenent dels ànims o l'ansietat que em genera els tics bastant sovint. 

Aquesta caseta com aquesta habitació són espais que poden ser col·lectius per compartir amb els col·legues si hi afegim més matalassos al terra i treure els llits nius de sota. Estendre-ho per tot arreu, per altres habitacions o al sòtan. No deixa de ser un encant de tranquilitat i bucolia imaginat. Trobo a faltar les antigues masies i cases de poble fetes de pedra amb llars de foc autèntiques on s'hi estenen les flames cap amunt. Aprofito encara la calma pel poc que per davant em queda per respirar i omplir el pit, que demà a la nit venen els col·legues i ens anem de festa amb la música a tooooopeeeeeeeeeeeee i les "tajas" passant-nos ho de puta mare!!!! fins quan surti el sol. 

L'origen nostrat de Santa Claus.

El Pare Noel, és potser, el símbol més estès del Nadal, gràcies a l'aclaparadora influència de la cultura de consum nord-americana i del seu refresc oficial. La construcció històrica de la icona del vell panxut que cada any surt del Pol Sud en trineu per deixar regals a la mainada, però, data de temps relativament recents, concretament de la primera meitat del segle XIX. Tanmateix, l'origen d'aquest mite és força més antic i, alhora, sorprenent proper a la nostra cultura. 

Santa Claus és l'adaptació a l'anglès de Sinterklass que és com els neerlandesos anomenen a Sant Nicolau. La llegenda va arribar als Països Baixos en l'època en la qual aquests estaven sota el domini de la Monarquia Hispànica. Entre la Corona d'Aragó i els Països Baixos existia històricament una intensa relació comercial, que s'allarga si més no, fins la Guerra de Successió. Curiosament aquesta connexió amb Holanda explicaria l'arrelament d'una tradició probablement inventada per mariners valencians. El costum diu que Sinterklass, amb un vaixell carregat de taronges i magranes, surt del port d'Alacant cada any per arribar a Amsterdam el dia de la festa: el 6 de desembre. 

Alguns detalls semblen corroborar les arrels alacantines d'aquesta llegenda. Per exemple, Sinterklass és acompanyat per "Zwarte Pieten", Pere el Negre, un morisc que s'encarrega de ficar dins el sac i emportar-se a Espanya les nenes i els nens roïns. La identificació del dolent del conte no és gens casual, a principis del segle XVII -temps en el qual es consolida el mite- els estigmatitzants moriscos (un 30% de la població valenciana) serien expulsats dels territoris de la Monarquia Hispànica. De fet, en la tradició alpina el paper de Pere el Negre el desenvolupa el Krampus que no és sinó un dimoni. Tot això, altres veus asseguren que el caire primitiu del patge moro data de 1850, i és una reinterpretació del mestre de primària Jan Schenkman, natural d'Amsterdam, ja que les versions més antigues atribueixen els càstigs tant al vell Nicolau com a Pere el Negre. 

Un altre indicador de l'origen nostrat del mite és el fet que el patró d'Alacant és precisament Sant Nicolau i es celebra el 6 de desembre, el dia de la conquesta cristiana de la ciutat. Nicolau, bisbe del segle IV d'origen grec a Turquia, és soterrat a Bari, i el seu patronatge com a benefactor dels infants arribaria a la nostra Terra al segle XV, en incorporar-se el Regne Nàpols a la corona catalanoaragonesa. I d'ací per mar, cap al nord: cap a Flandes.

En qualsevol cas, des dels Països Baixos, la tradició de Sinterklaas creuaria l'Atlàntic amb els fundadors de Nova Amsterdam (1624), ciutat que -en ser ocupada pels anglesos el 1664- esdevindria Nova York. Sota el domini britànic les arrels culturals holandeses van ser prop desaparèixer, i no va ser fins la Revolució Americana que els novaiorquesos les van reivindicar amb orgull. Així, a principis del segle XIX, es configura el Sant Nicolau com a portador de regals, i el 1821 apareix una litografia on ja es representa l'ancià barbut sobre un trineu. Anys després, el 1863, és l'il·lustrador Thomas Nast qui, realitza el disseny que s'ha popularitzat i que inspira les representacions actuals.

Alguns estudis posen en dubte que Santa Claus fos portat als actuals Estats Units pels colons neerlandesos. Ho fan referint-se a la contradicció entre la religió protestant d'aquests i el caràcter catòlic de la festivitat. Aquestes visions obvien, potser, el fet que, si bé amb el triomf de la Reforma -enemiga del santoral- i l'esclat de la Guerra de Flandes, les autoritats calvinistes volgueren prohibir la celebració; les protestes de l'estudiantat d'Amsterdam i dels catòlics del sud, van fer que la festa -igualment popular entre els protestants- fos tolerada a nivell familiar. Segurament, aquest context d'enfrontament amb els monarques hispànics, explicaria també l'amenaça de dur-se cap a Espanya la canalla més entremaliada.



Notícia extreta de L'ACCENT. 

L'Ateneu resisteix!

Els i les companyes del barri de Sagrada Família han realitzat aquest vídeo en contra d'una amenaça de desallotjament de l'Ateneu Popular de l'Eixample, situat al nº3 del Passatge Conradí. L'amenaça arriba poc després de ser desallotjats i derruïts els dos primers edificis d'aquest carreró, i l'Ateneu és el tercer. El primer va patir un incendi les causes del qual avui encara no es coneixen i el segon va ser desallotjat poc temps després. Paral·lelament als fets els veïns de l'Eixample han rebut ofertes de compra de la seva propietat. Aquests habitatges estan afectats per un antic Pla Urbanístic dels anys 90 parcialment suspès. Però sembla ser que l'Ajuntament de Barcelona porta a terme un seguit d'operacions que s'estan traduïnt en la desarticulació d'aquest ateneu i la destrucció dels últims reductes patrimonials del barri de la Sagrada Família, antic nucli del Poblet. L'Ajuntament no ha volgut donar cap informació sobre els projectes que afecten als habitatges del Passatge. La falta d'informació i comunicació amb l'administració es transforma en desconfiança davant de l'abisme de les declaracions i actuacions del consistori. A tan sols dos carrers per sobre l'Ateneu hi ha l'exemple del cas Myurgia, espai ampli que segons l'Ajuntament se suposa que hiavia de convertir-se en un seguit d'equipaments, un dels quals havia de ser una residència d'esportistes. Aquest ha acabat sent un hotel de 4 estrelles. No va ser l'Ajuntament qui va posar la solució sinó les denúncies de la plataforma veïnal. L'hotel va haver de tancar les portes l'any 2010 per sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

La història de l'Ateneu Popular de l'Eixample comença el novembre del 2004 quan un grup de joves del barri de la Sagrada Família decideixen unir forces i obrir un espai de trobada autogestionat per persones i col·lectius del barri, després de ser un magatzem abandonat. I ser un referent de treball socio-polític i cultural alternatiu al barri. Durant aquests anys s'ha pogut gaudir d'una gran varietat d'iniciatives i projectes alternatius transformadors com tallers de guitarra, de capoeira i de teatre social del grup Rebel·lart. Noves formes de consumir productes agro-ecològics gràcies a la Cooperativa d'Alimentació Ecològica I UN RAVE! -ara ARRELS. També ha sigut un espai de lectura, debatre i aprendre sobre temes polítics i socials variats amb la Biblioteca popular i xerrades organitzades pel col·lectiu Telèfon Roig. També ha estat un espai de reunió sobre temes polítics i nacionals dels col·lectius Maulets i l'Assemblea de Joves de l'Eixample Nord -ara Arran-, Endavant i membres de l'Assemblea de Drets Socials de l'Eixample Dreta. Per últim la festassa organitzada pel col·lectiu organitzador de les Festes Majors de la Sagrada Família. Les obertures del dijous a la nit o la festa a la nit del 25 de desembre.

Les persones que formen part d'aquest projecte i altres que el recolzem no volem renunciar a l'ateneu com a espai per dur a terme moltes d'aquestes activitats. Però també és un exemple de patrimoni del barri encara que no ho sigui oficialment reconegut. Es tracta d'un antic taller, edificació modesta de dues plantes, que recorda la història obrera del barri de la Sagrada Família abans de transformar-se en un centre turístic. Finalment tant les membres de l'Ateneu com de fora seguirem resistint i defensarem aquest espai. No cedirem davant del joc brut de l'Ajuntament i dels especuladors. Seguirem teixint els barris, construïnt uns somnis ...

 ...

"Llavors de Llibertat, Cala i la generació oblidada"

Farà tres mesos que va aparèixer el documental "Llavors de Llibertat. Cala i la generació oblidada" que vaig poder veure el dia de l'estrena de la seva projecció al Museu d'Història de Catalunya el dissabte 21 de setembre. Aquell dia la sala de projecció estava tota omplerta i no vaig tenir cap més opció que mirar-me'l de reüll des de la part del darrere de la porta. Durant aquests mesos s'ha anat estrenant a diversos indrets del territori des de Perpinyà al Cinema Castellet, un dia abans del seu pas per Barcelona, Les Corts, Sants, l'Eixample, Girona, Cervera, Banyoles, Reus o Roquetes fins arribar  Cabestany, Elna, Argelers i Prats de Molló un altre cop a la Catalunya Nord.

El documental reflecteix un recorregut detallat pels origens de l'independentisme català actual a partir de la vida de Josep de Calassanç Serra i Puig (Cala), la seva militància política i el seu activisme cultural que dugué fins al final. I evidentment que també reflecteix una generació històrica propera a la nostra i encara viva formada per lluitadores i lluitadors que clandestinament es van esforçar i arriscar de valent amb la seva lluita des dels anys 60 fins ara per construïr un futur de llibertat i autogovern del nostre poble i la classe treballadora. En un moment quan en la transició entre el franquisme i el nou règim hereu centralista i també espanyol disfressat de democràtic quan volien anar més enllà que els eslògans de fireta de la constitució espanyola i el seu fill d'estatut ja amb uns punts cardinals molt clars sobre Independència, Socialisme i Països Catalans. Però també van passar per moments molt difícils, tortures i exilis constants. El punt d'arrencada comença durant l'agitada Barcelona dels setanta, la fundació del PSAN, la propaganda clandestina, les darreres execucions del franquisme i les del post-franquisme i més tard la creació del Comitè Català contra la Constitució Espanyola o la fundació de Terra Lliure. El documental acaba amb l'exili definitiu a Catalunya Nord on en "Cala" s'hi refugia a partir de l'any 79 de la repressàlia i esdevé un referent de lluita per la llengua i la cultura catalanes amb iniciatives pròpiament de la terra com l'escola i la ràdio Arrels, el Casal de Perpinyà o Aire Nou de Bao amb la Colla castellera del Riberal.

El documental Llavors de Llibertat es va començar a gravar a la primavera de l'any passat sent impulsat per la Comissió Homenatge Cala, realitzat per David Andreu i Josep Sabaté i la banda sonora de Marcel Casellas i té una durada de 65 minuts. Durant aquest any de gravacions i entrevistes tant al nord com al sud s'ha realitzat un recorregut de la mà d'algunes persones amb qui en Cala va compartir la lluita: Blanca Serra, Eva Serra, Dolors Serra, Carme Travesset "la Petita", Josep Vidal, Pere Iu Baron, Pere Manzanares i Hervé Pi (lluitadors nord-catalans amb qui va compartir moments àlgids), Aleix Reyné, August Gil Matamala i Marcel Casellas (autor i intèrpret del fons musical). Totes elles, d'una generació oblidada, i aquí van perdent l'anonimat i donen un grat exemple de la seva experiència cap a les generacions més recents com nosaltres per aprendre de la seva lluita i les que vindran que són el futur del nostre poble.

  LLAVORS DE LLIBERTAT. Cala i la generació oblidada from Aixina Produccions Audiovisuals on Vimeo.

Trobada per la Unitat Popular 2013-14.

L'independentisme i sectors diversos de les classes populars catalanes ja van denunciar amb tota claredat la maniobra immobilista, anticatalana i antipopular, que suposava la Constitució Espanyola del 1978, el derrotisme polític dels pactes de la Moncloa i l'entronització del sindicalisme pactista. Les lluites contínues dels últims anys contra el desmantellament de l' "estat del benestar" i en defensa dels drets socials han mostrat tot el seu fals caràcter democràtic de les institucions que ens governen. En tots aquests casos, podem comprovar que, quan sabem i denunciem el que vol fer l'oponent, adquirim consciència de què cal fer per influenciar decisivament en l'equilibri final i obtenir, a la llarga, un resultat més avantatjós per la majoria social. Fer doncs que les classes populars treballem per assolir una consciència de la nostra pròpia tasca, en aquests moments, és el propòsit d'aquesta invitació a la Trobada d'Unitat Popular. El moviment popular per la independència té un objectiu concret, disposa de molta autonomia i de gran capacitat organitzativa i de mobilització. Ara bé, la manca d'un full de ruta propi de les classes populars i la creença d'alguns que amb un programa i uns dirigents carismàtics ja n'hi ha prou, deixa una gran capacitat de maniobra a les classes dominants, que copen institucions, centres de poder i comunicació. 

Aquestes classes dominants saben molt bé quina és la seva tasca i usen i usaran tots els seus poders per: a) reorganitzar els seus efectius per portar la lluita popular cap a les institucions, desproveïr-les de qualsevol nucli de poder propi i mantenir tancada la nació, b) dirigir el procés en benefici propi o acceptar tractes i pactes amb l'estat espanyol per crear una nova solidaritat entre les èlits d'aquí i d'allà. En paral·lel amb el moviment popular per la independència, i connectat amb ell per vasos capil·lars s'ha produït un moviment de radicalització democràtica. Les actuals crisis no passen per la reforma d'Espanya ni per la reconstitució de formes d'Estat caduques sinó per l'activació d'un procés constituent on es redefineixin de manera teòrica i pràctica els conceptes clàssics de la política i l'economia per crear un nou model de societat: nous drets i noves formes de garantir-los, nous mecanismes participatius d'organització política, un nou model de relacions econòmiques basat en posar al centre de totes les polítiques les persones i l'entorn natural, l'economia popular, la justícia social, la solidaritat internacional i la cultura com a eina alliberadora. Mentrestant l'ofensiva capitalista contra el conjunt de les classes populars ha posat en evidència tant el miratge de l' "estat del benestar" com la debilitat dels actuals instruments institucionals -sindicats, partits -per defensar els milers de persones desprotegides i empobrides que estan sent expulsades violentment de la vida econòmica, social i política com en les pitjors èpoques de l'estat libera

La Trobada d'Unitat Popular l'entenem com l'inici d'un procés de discussió i reflexió per teixir, construïr i donar sentit a això que anomenem la unitat popular, que ha d'ajudar-nos a caminar cap a la ruptura democràtica i la transformació social. Un espai de debat que no acabarà el dia 30 de novembre, sinó que serà el tret d'inici. Volem que sigui un espai de discussió per debatre quins són els termes prioritaris i les línies d'acció política comunes en els diferents sectors o àmbits de treball, i alhora compartir debats estratègics sobre alguns dels reptes que actualment tenim: 

1) Elaborar un full de ruta per a la independència compartit pels moviments socials transformadors i organitzacions polítiques rupturistes.

2) Definir les bases d'un nou model de societat que volem, quines estructures i quin model social, econòmic i cultural voldriem que fossin discutides en la creació d'un nou estat.

3) En aquest procés de transformació.social radical pel que optem ens cal analitzar com s'articulen les lluites i el contrapoder. El procés és accelerat, les possibilitats són moltes. Cal crear espais on aquelles entitats, associacions, sindicats i moviments socials i polítics, i posar les bases constitutives de la nova societat democràtica de drets i justícia social que calen en aquest moment històric. 

La Trobada per la Unitat popular és doncs una invitació a crear aquest espai de debat estratègic, tasca a la qual cridem i convidem a participar el pròxim 30 de novembre totes les persones i col·lectius compromeses amb la transformació nacional i social, convençudes que cap de les dues per separat és possible. 
 

Nikosia. Literatura, art i compromís - 6 de novembre

Fa dues setmanes vaig coordinar el meu primer programa a Ràdio Nikosia i el tema d'aquella setmana era "Literatura, art i compromís". Hi ha molts tipus de compromisos, moltes vegades només pensem en el compromís polític i social però també n'hi ha molts més: el personal, el quotidià i infinits.  Va venir l'escriptor Jesús Ballaz, de literatura infantil i juvenil, per explicar-nos el seu compromís amb la literatura i l'afició infantil a la lectura presentar la seva última novel·la "Muñeca de ojos azules". També diverses reflexions entre nikosianes i nikosians amb debats i recitals de poesia d'autors coneguts, com García Lorca, o poemes propis amb missatges o sentiments de compromís. Entre altres hi ha un poema de protesta d'una companya en castellà. La "Princesa Inca", antiga nikosiana, també va presentar la seva poesia en el programa. Apareixen opinions del conte "L'arbre dels desitjos" de William Faulkner i ""Walden dos" de Kathleen Kinkade. Les companyes de Salut entre totes ens parlen de les seves jornades de la salut de la dona que es van fer al CSA La Gordíssima de Sant Andreu a l'inici del programa. I al final toca un grup de jazz, l'Orquestra il·legal, per acabar la sessió del programa. 

http://nikosia.contrabanda.org/2013/11/08/nikosia-literatura-arte-y-compromismo-6-de-noviembre/

Disc de fàbula.

Fa temps que això descansava de música en sí i avui he tornat al rock sabent que fa unes tres setmanes que va sortir l'últim àlbum de Pearl Jam, Lightning Bolt, després d'un temps llarg de descans gires i celebracions. És un treball amb temes rodons i senzills com l'anterior, Backspacer, però torna bastant la seva segona època cap a discos com Vitalogy, Yield o No Code, i amb un estil més punk que recorda els Dead Kennedys o els Ramones. Escoltant-te'l diverses vegades per l'ordinador sents com les primeres cançons van més seguides i recorden els hàbits de cada dia d'una persona visceral però en canvi durant gairebé tota la resta hi ha pauses que tenen més espai entre una cançó i l'altra. Tots els temes m'han cridat prou l'atenció però alguns que més són Mind your manners, Future Days, Yellow Moon o Sleeping by myself del disc de l'Eddie amb ukelele en solitari però aquí inclosa tota la banda.  A mi com a mínim em recorda una mica el single Down. Però el disc marca una etapa madura de la banda però s'hi abandona una mica la complexitat de discos anteriors però segueix el mateix trajecte musical amb un Eddie amb una veu fins a l'extrem, un Mike que guitarreja o un baix melòdic d'un Jeff. A part que la bateria està molt ben gravada. En els últims temes hi ha tocs de teclats que sobresurten més evidents. 

La portada i les imatges del disc prometen i transmeten subversivitat en contra la mentalitat americana i la personalitat de l'Eddie hi són del tot evidents. Són per flipar l'ull i els llamps de la portada com el plat amb la creu i la pistola a dintre, la taca de sang a sota i els coberts. És un disc que té una sonoritat autèntica i amb gust de rock alternatiu.

Tot seguit en deixo tres tasts amb els dos singles previs. El primer és Mind your manners que per les seves imatges crec que s'hi reflecteix una crítica als comportaments americans i potser als líders mundials. 

El segon, Sirens, és preciós on s'hi reflecteix tant la sensibilitat de la veu com quan al final canta tota la banda. Es nota el canvi instantani que fa en Mike de la guitarra acústica per l'elèctrica per fer el solo que al principi es confon amb l'Stone que d'entrada no sembla que faci la guitarra rítmica. Algunes vegades quan aquesta cançó m'ha entrat mentalment per les orelles m'ha fet plorar d'emoció i tristesa. 
Per últim deixo la cançó que dóna nom en aquest disc, el qual ja van presentar en directe durant aquestes últimes gires abans de ser gravat. El vídeo està gravat el 19-7-2013 en el Wrigley Field de Chicago. És tot un disc per disfrutar.

Bicicletes.

 

_________________________________________________________________________

 

També està feta en el mateix garatge d'aquesta casa i té alguns tocs borrosos concrets que distorsionen una mica. Però dintre de tot es pot veure bastant bé. Volia enfocar totes les bicicletes que estan gairebé arrambades a la paret del fons entre altres objectes que estan tapats. Només he pogut fotografiar bé la primera del meu davant que s'ha fet servir en algun moment o altre: és tota vermella amb els pedals, el seient i els manillargs blancs, els pneumàtics prims i circulars amb eixos metàl·lics múltiples i els protectors metàl·lics. El fanal davanter funciona connectat amb un generador elèctric que encaixa amb el cercle metàl·lic de la roda del davant que produeix l'energia per il·luminar quan és fosc amb el moviment de les rodes i els pedals. Es pot connectar i desconnectar sempre quan es vulgui. És una bona manera de produïr electricitat a partir de l'energia muscular i d'una manera molt més que renovable. 

En el fons es veuen així molt per sobre algunes bicicletes de muntanya algunes de les quals es fan servir esporàdicament per fer alguna sortida pels camins del voltant o per dintre del poble. De petit disfrutava molt amb la bicicleta. 
L'any passat vam passar una bicicleta que no feiem servir als veïns del costat perquè una de les nenes comencés a fer-la servir i la disfrutin. Crec que va ser una bona cosa i em van estar molt agraïts.

Una matrícula invasora.

__________________________________________________________________________

Sembla mentida o almenys m'ho sembla. Però fa temps a la paret del garatge de Castellterçol a tocar de la porta hi vaig veure penjada torta una matrícula de cotxe dels Estats Units d'Amèrica. És tota vermella amb una franja vertical de color blau fosc a l'esquerra amb unes estrelles blanques tapades per uns tubs metàl·lics verticals gairebé arran de la paret i els caràcters claus són MCI - 451. Al damunt hi indica que prové de l'estat de Michigan tal com apareix amb majúscules. És d'un d'aquells estats del nord de la seu de l'imperi genocida mundial tocant als grans llacs i fent frontera liberal amb la seva subcursal canadenca. 

Pel poc que he llegit hi pot aparèixer el nom de l'estat federat per damunt dels caràcters més destacats i en alguns estats els primers caràcters esmenten la localitat. Tot i així els estats tenen dissenys independents uns dels altres i poden canviar al llarg del temps. He trobat una mica d'informació fàcil a la viquipèdia sobre matrícules automobilístiques d'arreu del món. Molt temps enrere me n'havia fixat en algunes aparegudes en pel·lícules americanes com Home Alone 1 i 2.

Els qui vivien abans que nosaltres em van dir que no en tenien ni idea i tampoc han estat mai als EUA. Em pregunto, ¿com pot haver entrat o penetrat fins el garatge? Ha estat així a l'atzar?? O potser ha entrat algun mafiós ianqui d'origen europeu que volgués imposar el seu llegat malèvol en un territori que no li pertoca potser inconscientment. Però tampoc se sap realment, segurament serà algun misteri. Podriem dir que el colonialisme estat-unidenc no només apareix en els seus presidents, les multinacionals, una bona part de les finances mundials, les armes o les guerres per al petroli. Sinó que també es pot camuflar en les nostres vides diàries i en les nostres cases. Però tampoc podem jutjar tots i totes les seves habitants com a dolentes. Segur que també hi ha gent maca que no creu en coses d'aquestes o potser les ha mamat inconscientment.

Un conte de la infància.

El juliol vaig aprofitar per estar una setmana a la platja amb uns col·legues i vam sortir només una nit de festa. Aquest agost m'està sent molt gandul i fracassant. Moltes vegades em considero un inútil i amb esperances que sovint són fracassos com si mai s'aconseguissin. El tracte dòcil i paternalista de la família cap a mi influeix bastant en la meva passivitat tan molesta. Ha estat molt temps perdut sense fer coses de profit amb els col·legues. No és gens bo aquest estil de vida sent jove com ara ni mai. Rabiosament em quedo aquí al pis a les nits passant calor al davant de l'ordinador amb la finestra del carrer oberta i dormo al llit dels meus pares. És un llit més gran i s'hi està més còmode per estirar-s'hi i llegir una novel·la juvenil molt humana i solidària que penso acabar. A més tota l'estona s'escolta el soroll devastador dels camions d'escombreries. Tampoc he disfrutat totalment de la tranquilitat de les nits al poble, passejant pels carrers ofegats d'un silenci abusiu de la gent, però trobes aire fresc i el cant dels grills enmig del camp. 

Recordo un conte d'en Xesco Boix que es deia Les cuques de llum que havia sentit en algun d'aquells cassettes de la infància a casa o en el radio-cassette del cotxe. Ell també era cantautor infantil i juvenil i va morir farà uns vint anys més o menys. He sentit dir també que molta gent gran també anava a escoltar els seus contes i les seves cançons d'alguna manera compromeses. Però quan el torno a sentir i em retorna una tendresa i una intimitat. Ara desconnecto d'aquest paradís urbà monstruós i deixo la ment en blanc, respiro molt a poc a poc aire pel nas i el trec per la boca inflant els pulmons. Sento el silenci i m'imagino la tranquilitat de la nit, a dins d'un bosc amb un cel fosc al damunt amb la lluna plena i la veu dels grills més forta o més suau. Em vé la mateixa veu d'en Xesco explicant aquest relat tan bonic. 

Torredembarra 2011.

Esmorzar d'estiu (mediterrani).

_________________________________________________________________________

És una fotografia d'aquest estiu i ben quotidiana. Aixecant-me tard del llit amb suor a l'esquena i quasi sense vestir-me. 

El primer de tot... un bon vas amb aigua freda.

L'esmorzar... començo amb llesques esporàdiques de baguette amb olivada negra. Per variar aquí me'n vaig untar algunes més amb tomàquet i olivada al damunt. Un vas amb llet de civada i un bol amb una mica de ceba i tomàquet de sucar pa. El tap vermell del brick està al revés aquí al damunt del marbre de la cuina. 

Un esmorzar mediterrani, càlid i fresc, nutritiu i tot ple de vida sana. Tenia ganes de fer algun esmorzar d'aquests o si més no... algun vermut fresc així d'estiu amb col·legues i amb qui faci falta. He aprofitat l'humor deslleganyat per alguna cosa gens trascendent i totalment quotidiana i casolana.  

Per cert, pel que fa el brick hafer en alemany significa civada.

7è recull de contes antiautoritaris

Com cada any arriba el llibre del recull de contes autoritaris que publica el Col·lectiu Negres Tempestes. Aquest mes passat ha sortit el setè recull de contes antiautoritaris definitiu d'aquest any 2013. Sembla increïble que ja hagin passat uns set anys des de la primera edició. En el recull de fa dos anys no em vaig trobar disposat a editar-hi algun relat però encara em van acceptar un text d'una experiència personal. Aquest any, amb un bon grapat d'autors, hi he escrit un parell de contes que són "La força de la natura" i "Lluita, precarietat i conformisme". En principi volia publicar-ne només un però hi ha hagut un error en aquesta edició degut a que n'aparegués un que no volia publicar i amb el nom d'un altre autor. El conte "Lluita, precarietat i conformisme"  és un reflex de molts problemes, coses i situacions "txungues" de la societat en la que ens ha tocat viure. Espero que us agradin. Entre altres llocs podeu trobar el llibre a les activitats i paradetes que organitzi el Col·lectiu Negres Tempestes, així com a la llibreria del carrer Riego La Ciutat Invisible, a Sants.

 

 

.

Ebri Knight i "La palla va cara".

Fa un any que començo a escoltar el grup maresmenc Ebri Knight que ara han tret el seu segon disc "La palla va cara". Aquest nom es tracta d'una frase feta popular en temps de la Revolta dels Segadors de l'any 1640. Es pot descarregar gratuïtament a la seva web (www.ebris.cat) o comprar en els llocs on actuin en directe. Una de les properes actuacions serà al Rebrot 2013 a Sant Celoni i organitzat per Arran. Abans d'aquest disc ja els vaig veure en directe a les festes del Poble Sec i en el concert del SEPC juntament amb At Versaris, Eina, KOP i Obrint Pas a Vilanova i la Geltrú. Però la música i les lletres combinen festa i reivindicació. Música folclòrica d'arrel tradicional catalana i irlandesa combinada amb rock més modern i un estil més hooligan. Aquest nou disc té un estil més propi d'aquí, és més curtet i amaga cançons pròpies que m'omplen d'energia i tendresa com la combativa "Sàvia i rebel", el videoclip de "Només" i el dolç "Camí cap a la lluna". També hi ha inclosa una versió festiva del "Conte medieval" dels Esquirols, on hi participa un dels seus membres cantant-hi, l'enèrgica "Els herois" o un tema vocal que es diu "La pubilla". El disc de per si ja és un bon regal (amb diverses i genials col·laboracions com el Quico, el Noi i el Mut de Ferreries i Àlex d'Eina entre altres) però molt millor veure'ls en directe i seguir sempre ballant, cridant i reivindicant. Ben de seguida en deixo uns tasts. 

Piano de paret.

Concert alternatiu. (els Surfing Sirles a les "Alternatives de Sant Boi").

Mar de Primavera.

Les onades blaves i verdes s'esquitxen a la platja, 

penetren en els esculls per on m'endinso 

que em toquen per poc,

xoquen fortes entre les roques 

deixant escuma blanca.

El sol brilla amb raigs que piquen 

deixant un reflex evident entre elles. 

Camino molt a poc a poc

per la sorra fins molt enllà

(lluny del port i la riereta), 

seguint les petites petjades deixades,
les sanefes naturals marcades

simètriques i assimètriques,
pedretes i closques de petxines
clavades. 

No sento els crits de les gavines

però respiro l'aire salat de mar enllà

que m'allibera de mocs i merda inútil

i omplir-me de pur oxigen. 

La seva olor em fa venir ganes de plorar

i em porta enyorança 

quan m'envia l'amor que em transmets

amb els teus gests, el teu tacte, 

els teus petons, les teves abraçades, 

la teva veu suau i les teves paraules

plenes de sentiments i intimitat

preocupant-te per mi i dient-me si estic bé.  

FESTA - SEGON ANIVERSARI MAJARA

Les Majares Assembleades complim anys.

Fa ara exactament tretze mesos que complim altres tretze mesos més, i com la lluna en les seves òrbites al voltant de la Terra, nosaltres comencem a girar tretze vegades, una volta cada mes, fins a celebrar el nostre primer aniversari. 

Tretze mesos després d'aquest primer aniversari de tretze mesos, i després d'altres tretze girs lunars amb les nostres activitats amb les nostres activitats, les nostres pujades, baixades, aturades, esgotaments, eufòries, anades, tornades i alegries, després d'un temps de gestació, hem decidit posar-nos a parir la festa del nostre segon aniversari; gairebé tan llunàtica com la primera i amb ganes de passar moments en els que compartir il·lusions, desesperances i fortaleses per a seguir girant almenys tretze vegades tretze mesos més. 

I és en el fràgil equilibri d'aquest incert caos anomenat bogeria, des del qual us convoquem a participar i assistir en el nostre segon aniversari. 

I a on?

En aquesta ocasió serà en el barri de Gràcia, a l'Ateneu Rosa de Foc, C/ Robí - 5, cantonada C/ Topazi. Metro Joanic. 

La nostra proposta és molt senzilla, traquila però alegre i afectuosa. 

 -20hs: projecció de "gags" d'humor sobre "salut mental".

-21hs: sopador vegà i a preus populars.

-22hs: s'obrirà "L'Escenari Boig" per a que puguis cantar, recitar, actuar, a dir-nos o explicar el que et vingui de gust, això que no t'atreveixes a fer en qualsevol lloc...

-23hs: Música Dj, la suficient perquè poguem sentir-nos acompanyades i parlar del que ens vingui de gust...

I quan serà... ? 

Doncs ja!, el Divendres 19 d'Abril...

Us esperem i estarem encantades de viure amb vosaltres aquesta nova bogeria que s'obra cap a altres tretze voltes més per a caminar cap a la necessària i bella autogestió de les nostres vides. 

Perquè som llunàtiques, en les nostres festes udolem..., per a recordar a les que seguim, a les que no han pogut venir i a les que es van anar.

Django desencadenat

 El 18 de gener es va estrenar el nou llargmetratge de Quentin Tarantino "Django Unchained" (Django desencadenat), al seu país va ser estrenada un mes abans. Pel seu format ens remet als propis emblematics Spaguetti-westerns que el director estat - unidenc ja ha tocat però amb pinzellades subtils en altres films com Kill Bill (volum 1 i volum 2). Aquesta pel·lícula en canvi és més peculiar per la fusió de dos universos units en la història però separats en el cinema, que són el far west i l'esclavisme. Clarament és ben cert ja que el fil de la trama s'ubica més o menys a la meitat del segle XIX i en concret dos anys abans de la Guerra Civil nord-americana: en un entorn del sud dels Estats Units (Texas) entre plantacions rurals i cruentes massacres cap a la població negra. En paraules del director: "en el temps històric en el qual succeeixen la major part dels westerns l'esclavatge era una realitat quotidiana i quasi mai ho veiem". També és cert que Tarantino adopta el fil d'un western mediterrani amb personatges antiherois (un negre cowboy a cavall) o els plans contrapicats. Aquí Quentin Tarantino rememora els westerns fets a la italiana dels seixanta de Sergio Leone (Il buono, il brutto, il cattivo), Sergio Corbucci o Sergio Sollima, rodats a Almeria (al desert de Tabernas).

Al llarg del film es destaca la participació d'actors com Jamie Foxx, Christopher Waltz, Karry Washington, Samuel L. Jackson, Leonardo di Caprio ...  I pel que he llegit s'ha filmat a l'estat de Nova Orleans.

Pel que fa la banda sonora Ennio Morricone assigna alguns temes com "Ancora Qui" (per Elisa Toffoli) o "The Braying Mule". També n'apareixen d'altres artistes com Luis Bucalov, James Brown, Rick Ross, Rizo Ortolani (I Giorni Dell' Ira), Johnny Cash, Richie Havens, Anthony Hamilton & Elayna Boynton (Freedom), John Legend, Rick Ross i molts altres. Alguns d'aquests són agafats d'altres films anteriors. Aquí en deixo dos tastets...

    

-------------------------------------------------------------------------------------------------- 

El llarg té una durada d'uns 165 minuts ... De fet se'm va costar de carregar a l'ordinador i el vaig acabar veient tot però a trossos mentre se m'estava pujant a la pantalla. De tant en tant també anava fent algunes pauses per descansar i mirar-me la sense pressa i anar fent cap fins arribar finalment al desenllaç. Vaig poder seguir prou bé l'argument de la "pel·li" malgrat perdre'm una mica en alguns punts molt concrets, però vaig disfrutar de totes les escenes ... A més a mi també m'agrada la polèmica i certes escenes tant externes com internes.

No faré cap resum de l'argument però sí que comentaré alguns aspectes destacats a nivell general. El "llarg" reflecteix una diversitat d'entorns i imatges entre la varietat i la monotonia junt amb la banda sonora. Tant des de les que reflecteixen les plantacions agràries en un ambient càlid sudenc com alguns paisatges de muntanyes, arbres i planes nevades per on hi viatgen els dos personatges rellevants, ubicats en entorns "silenciats". Potser Richardson fa les imatges de les plantacions una mica més idíl·liques de com podrien ser... potser és el que em sembla d'entrada sense reflexionar-hi a fons. Tarantino treballa Django (Jamie Foxx) d'una manera complexa i com adquireix les habilitats com antiheroi es guanya la seva llibertat i també pretén alliberar els esclaus negres de les cadenes i és totalment admirable l'enginy per disfressar-se de personatge fictici, enredar i acabar amb els monstres i assassins opressors. També Christopher Waltz (King Schultz) reflecteix la vessant més humanitzant de l'antirracisme i la solidaritat del moment. Però el lloc clau de la trama s'ubica a la plantació de Candyland en una assemblea improvitzada sobre compra-venda d'esclaus amb una tensa calma extrema i torta on apareix una surrealista democràcia interna de Klu Klux Klan (tot i que aquest grupuscle sudista sorgeix després de la Guerra Civil) on el terrorisme patronal és evident. Hi apareix Leonardo di Caprio com a dolent (Calvin J. Candie, el propietari d'aquesta plantació), i Samuel L. Jackson (Stephen) que és l'autoodi negre i un personatge fosc malintencionat i traïdor venut al poder blanc. Allà mateix en canvi la figura de la noia amb el rostre tapat per Kerry Washington (Bromohilda) és molt més complexa, molt ben dibuixada i sobretot treballada en aparèixer en algunes escenes amb sentiments humans i femenins... Tant en les converses en alemany amb Waltz pal·liant-li la nostàlgia dels seus origens com el sofriment dels maltractaments físics i psicològics d'un propietari masclista amb tots els seus vicis. De fet aquesta situació es pot comparar amb la dels esclaus del principi que van encadenats pels peus i amb les marques de l'esclavitud a les espatlles a la plantació de Carruca (Texas). 

És clar que QT en els seus films adopta un concepte molt clar i legítim de la justícia la qual no es pacta ni es negocia sinó que aquí un se l'ha de fer seva en igualtat de condicions que els altres oprimits en la mateixa situació o similar directament en contra de qualsevol poder opressor. Aquí la rebel·lia és legítima i justa com també en un context d'abolicionisme per eliminar totalment l'esclavatge. Llavors potser sí que era un pas endavant en contra del poder dominant. Malgrat que l'esclavisme realment només s' "abolís" de paraula i en l'actualitat encara hi hagi segregació racial i no racial de forma totalment evident tant als Estats Units com també en molts altres llocs del món. 

Però avui la lluita ja ha d'anar molt més enllà de l'emmancipació dels esclaus negres de la meitat del segle XIX. Som els esclaus del capitalisme neoliberal i no ens hem de conformar amb allò establert. Sinó que hem de construïr alternatives trencant totalment amb el sistema dominant -com qualsevol altre- que ens oprimeix i precaritza enfortint els interessos de les seves oligarquies financeres i corporatives i els seus negocis privats. Enfortir-nos amb altres filosofies de base i rebel·lia com el marxisme per construïr models econòmics i socials més justos i realment democràtics, totalment participatius, igualitaris i solidaris amb la diversitat, la llibertat d'expressió i la igualtat de gènere. Sense alienar-se amb pors inculcades pels malvats dirigents del sistema ni tampoc caure en el victimisme que impedeix la nostra voluntat de lluita. Davant d'això ens hem de fer més forts i engrandir la nostra lluita amb més força.

Però d'altra banda és cert que Tarantino no trenca els arquetips de gènere i cap al final esmenta el tòpic de l'amor romàntic. Potser es reflecteix en el context de l'època? O potser per seguir l'estil de westerns d'altres autors?? Però el considero un gran film antirracista i grat exemple a seguir per a tots i totes les espectadores. Quan sàpiga algo de la banda sonora, me la baixaré per Internet o me la gravaré en disc. 

La pel·lícula acaba més enllà d'un fort ressò de les bales i la pregunta és: "I aquells que pateixen la injustícia per què es tornen febles i no s'aixequen en contra del terrorisme dels plantadors??". Un gran film que us recomano de veure. Jo he disfrutat. M'imagino que a la cartellera o en alguna altra banda sortirà l'últim dia per veure-la.    

 

Sol i Serena... música d'arrel ...

* Un tast del gran grup Sol i Serena... Es tracta d'un projecte musical que en un principi s'anomenà L'Escafeig i des del 2003 pretén treballar en naturalitat en base a la nostra cultura on s'hi destaca una gran varietat instrumental del tot acústica del nostre territori amb aire fresc i actual que prova d'allunyar-se de la simple recreació folclòrica. Així generar noves branques en el poc alimentat arbre de la tradició popular. S'hi destaca la veu de la Marta Rius (també acordionista), en Peligru a la tarota, el tible, la tenora... la faceta multiinstrumentista d'en Guillem Ballaz (Projecte Pandero) entre altres membres actius en el grup. Aquesta és en una actuació a Segòvia en el teatre Juan Bravo, tocant el seu tema "Aigua de la mar salada" del disc Grapat de ruda. La cançó ja em dóna un aire fresc i molt mediterrani, senzill i passatger, sense embolicar-se massa. És un tema bonic. En la seva web es poden trobar algunes cançons que es poden descarregar. 

  



* Tocant el gran tema "Manelic" en la mateixa actuació. És una cançó inspirada en l'obra de teatre "Terra Baixa" d'Àngel Guimerà, de l'últim disc Un segon (2009). Es destaca pels ritmes regulars de bateria i els pics de pandero, els "dibuixos" instrumentals de la tarota, els sons de fondària del contrabaix i com no algunes veus "a capella". 





* Per últim, un clip molt bonic de la "La polleta d'aigua" gravat enmig de la natura. Entremig s'hi escolten algunes segones veus d'en Guillem Ballaz que es destaquen per una entonació melòdica antiga i ancestral.

 

Dies ...

Cap d'any a sopar al casal indepe... després amb un col·lega i uns amics seus de bars a Sant Boi malgrat que en alguns d'aquests haver-hi festes privades... A més això és una merda per cap d'any quan és una nit de festa i per donar-ho tot... Aquest cop tampoc ens vam retirar tard com l'any passat i vam acabar a casa seva on vam veure una pel·li i vam acabar dormint fins a les tantes. A Can Batlló s'havien acabat ràpidament totes les entrades i no vaig estar a temps, tampoc vaig plantejar res... alguns amics hi anaven i em van dir que l'espai agafat era bastant petit. 

Fa  una  setmana...  Aguantar  la  perplexitat  de mons pares i la falta real de comprensió cap a mi... anant-me de bones paraules i la meva impossibilitat d'expressar el què em passa (bona part també és culpa seva)... Matar l'estona a la Bauma per desconnectar de l'ambient de casa i començant a pensar com fer-los reflexionar molt profundament... Divendres, un gran concert de flamenco a l'Astilla (a la Torrassa) amb una amiga... gaudir de bulerías. Aquelles veus i puntejats de guitarra i llaüt... Tan càlid que m'atrau a ballar a palmes fins al final.  

Dissabte  a  esmorzar  a  casa  ma  tieta  Enri  on vam xerrar... també li vaig demanar un regal del Txad per fer-li a una persona molt especial per a mi... Ben cert, no va trobar allò què jo volia però entre el que hi havia vaig triar allò que més em va agradar. Sort... vaig trobar el lloc on viu i em va obrir la porta de baix amb un hola ben amable i feliç. Caminant del Verdum a Sants com dia de primavera... als vermuts de la Bauma que ja es fan des de l'octubre... birres, tapes variades i música de fons... i ja no dino... un vídeo d'obres de masia a prop del Bruc. 





-------------------------------------------------------------------------------------------------

Diumenge,  una  passejada  que  feia  fa  uns  anys  i tornava a fer aprofitant el sol del migdia. Baixar una bona part de la Rambla de Brasil, girar pel passeig d'Antoni Capmany pel costat de les vies, travessar el Pont de la Torrassa, endinsar-me per Santa Eulàlia i agafar la Gran Via per davant dels horribles gratacels tocats pels raigs del sol fins arribar gairebé al final de Bellvitge. Seguint les vies del tren molt devastades, travessant l'autopista per sota fins arribar a un pont enreixat per on surten les vies del tren cap al Delta i el Garraf. Tot un territori que ens han destrossat i malmès des de fa dècades... i urbanitzant-se com un monstre... Carreteres, autovies i monstruoses autopistes, oficines, l'aeroport i la seva ampliació, trasvassar el Llobregat, el pas del TAV i com no
                                                                               

Barça Parc, Eurovegas o Barcelona World com molts altres parcs sempre amb interessos destructius, d'oci i com no d'especulació urbanística i massiva... Sempre amb la típica excusa d'acabar de solució a l'atur per enfortir el neoliberalisme i el paradís dels rics: polítics, financers i més. Així acabar del tot amb la vida agrària del territori, els aiguamolls mentre que Can Trabal és l'única masia al costat de Bellvitge. 

Un dels pocs llocs que ens queden "al costat" de casa i amb llargues històries quotidianes... A més en intentar respirar aire pur... impossible... i se m'infiltrava la merda dels cotxes en tràfic... És un fet molt diari i habitual. 

Però també amb sentiments poc clars... però pensatiu... pensaments i assimilacions de coses indesitjades... Subsistint amb la "rentada de cervell" que pateixo per la família... Però entre els raigs tinc nostàlgia de l'avi. Tampoc vaig voler regals de "reis"... ho disfrutava de petit i ben enganyat... però ara només alguns calers. Això sí, berenar a casa la meva tieta àvia i poc de nou... lo més quotidià de tot... sucs de fruita i tortell (em vaig menjar dos talls i no em va tocar ni fava ni rei... és una superstició tan gran provinent de la burgesia...) Ai, quin dia poc fred que és aquest... Ja 
se m'acosten els 27... i no sé com me'ls espero... Pot ser un any amb noves aventures, nous projectes i il·lusions... o també de tristeses, mals entesos i enfrontar-te a situacions difícils en contra de la teva pròpia llibertat. 




Començant per totes les mogudes, accions i manifestacions d'aquest any passat. Per totes les amenaces neoliberals descarades sobretot per les grans corporacions, bancs i empreses. I també dels governs i partits polítics de dretes més aparents o més disfressades de falses esquerres fent demagògia amb la boca petita ... Tots en són culpables d'aquest sistema... Les tancades als instituts en contra de la supressió definitiva del català a les aules i a les universitats en contra d'estratègies universitàries totalment mercantils. Les vagues de fam dels i les treballadores de MoviStar... Fins i tot la Tancada a Sant Pau i altres hospitals per plantar cara a les retallades salarials, de personal i serveis i les privatitzacions definitives ara finalitzades. Molts i moltes usuàries ens quedem sense drets socials.                                                                                                                                                                                                                          

Així com en contra de la discriminació als i les immigrants en CIEs en condicions molt més precàries i els forcin a tornar en el lloc d'origen vulnerant els seus propis drets i la seva pròpia dignitat. Per últim amb aquest text em solidaritzo amb les víctimes dels mossos d'esquadra pel 29M i el 14N. Els i les vaguistes detingudes després que han acabat per presó preventiva i judicis segueixin lluitant. Sobretot a  l'Esther que va perdre l'ull, les descàrregues de Tarragona com no totes i tots aquells que lluitem dia a dia per acabar amb aquest sistema polític i econòmic que ens exprimeix diàriament, gens democràtic. La lluita i la solidaritat no ens aturen, ens enforteixen i ens uneixen. 
                  

I una foto de més... SALUT I FELIÇ 2013.