dimarts, 28 de gener del 2014

29 de gener. Vaga d'usuaris pel transport públic. Aturem la pujada.

1622116_264294393734870_2106746785_n 



Aquest mes de gener ha estat molt calent pel que fa la lluita de les pujades tarifàries al transport públic metropolità. Entre els mesos de desembre i gener s'han convocat unes cinc jornades arreu de l'àrea metropolitana entre finals de desembre de l'any passat i principis d'aquest mes juntament amb la vaga dels treballadors de Panrico que porten des del mes de novembre de l'any passat reclamant  Òbviament aquests motius són molt clars i evidents degut als constants increments que han anat succeïnt cada any. Per exemple el bitllet més venut, la T-10, ja té un cost de 10'30€ significant un 5'10% més que l'any passat i un 71% que fa deu anys. La T-50/30 ja costa 42'50€, una pujada del 8'4%. Aquest augment considerat de les tarifes, molt per sobre dels increments de l'IPC, converteix directament el transport públic en un luxe per als usuaris i un autèntic trasvassament de fons públic cap a les empreses que el gestionen. Tot això succeeix mentre s'eliminen línies d'autobús, s'eliminen els busos de barri els diumenges i festius i, des de l'any 2007, s'ha anat reduïnt un 10% el servei d'autobusos entre setmana i un 25% els caps de setmana. 

La mobilització ha anat intensificant les seves accions ja que el 16 de gener la protesta va arribar a paralitzar la circulació dels rodalies i el metro durant més de mitja hora pels bloquejos del mecanisme de tancada de les portes dels vagons que vam dur a terme. I l'última protesta va ser el dimecres 22 de febrer convocada a més de 25 parades de metro i estacions de rodalies. Des d'aquest dia s'han mobilitzat més estacions i més barris de la ciutat com altres municipis de l'àrea metropolitana fent concentracions, talls i colades als vestíbuls i les andanes com Plaça de Sants, Ciutat Meridiana, Hospital Clínic, Jaume I, Sarrià, Artigues-Sant Adrià, Bellvitge, Sant Boi de Llobregat, Cornellà, Gavà, Congrés, Martorell o el barri de la Marina de la Zona Franca.

Mentre repaguem el transport el transport públic, l'empresa TMB que gestiona l'autobús i el metro -tal com ho han denunciat reiteradament els i les seves treballadores- manté una opacitat absoluta sobre el seu pressupost i sobre el sou dels 603 membres de l'equip directiu, ja que tenen un salari fora de conveni i totalment desconegut, a més dels cotxes oficials de què gaudeixen. A més, continua mantenint-se en secret el motiu pel qual tants excàrrecs del PSC i CiU acaben ocupant llocs dins d'aquesta direcció. Hem de continuar empassant-nos i patint que any rere any ens facin pagar més car el transport públic? Hem de continuar pagant els excessos abusius de les empreses que gestionen el servei de transport metropolità? Hem de seguir callant sense poder utilitzar un transport públic que ha de facilitar les nostres necessitats en desplaçaments i caure en l'absoluta precarietat com també ens afecten l'habitatge, l'educació i la sanitat? Doncs no callem.

Demà mateix, dimecres 29 anunciem una vaga d'usuàries i usuaris a partir de les 20h a les 20:30h del vespre i cocentracions a les 19h de la tarda als diferents barris organitzades per la Plataforma Stop Pujades, la Federació d'Associacions de Veïnes i Veïns de Barcelona (FAVB) i el col·lectiu per a la Promoció del Transport Públic. I no pararem fins que no es retiri totalment la pujada del 2014 i es congelin els preus del transport públic d'acord amb les tarifes del 2013. AIXÒ HO HEM D'ATURAR ENTRE TOTES I DES DE TOTS ELS BARRIS! SORTIM AL CARRER I DIGUEM PROU!

En aquest mapa rebel es poden trobar totes les mobilitzacions i iniciatives en contra de la pujada dels preus i les tarifes, a favor del transport metropolità.





dimecres, 22 de gener del 2014

Al pantà de Vallvidrera i la font de la Budellera.



Això ha estat per sorpresa i improvitzada des de la primera hora del diumenge al matí quan m’he aixecat. El dissabte després de passar-me bona part del migdia gris pel “merkadillo” punk de Can Batlló i caure al llit mort de son acumulada sense sopar res abans i passar-me l’hora per
estar a temps per anar a Can Vies a veure cantautors i fotre festa fins quan ens fotessin “xapar” i “pirar”. Així que em desperto, m’aixeco del llit i vaig cap a la cuina i miro el rellotge i les agulles marcaven a prop de les sis del matí. Encara vaig sopar una cresta d’espinacs amb panses i pinyons i un tros de truita de samfaina ja encentada des del vespre i vaig tornar cap al llit bastanta estona més. De tant en tant m’anava aixecant vàries vegades amb ansietat per anar mirant l’hora amb ganes de voler dormir més per aixecar-me més tard però tampoc volia. Tampoc tenia gens clar el què volia fer el matí. Doncs em llevo definitivament i m’acabo les dues crestes que quedaven al plat del marbre de la cuina, enceto un nou brick de llet de civada i hi suco algunes galetes. Passo la fregona del terra de l’habitació per netejar la saliva que he anat llençant a la nit des del llit per la meva mucositat encallada que m’estic tractant amb herbes. Em vesteixo tornant amb la idea de la setmana anterior de caminar per la Carretera de les Aigües i fer el mateix tros fins a la fastigosa antena nomenada amb el maleït nom de “Sant Pere Màrtir”. 


Què faig?? El dia és gris i humit. Però agafo el metro fins a Diagonal on a dins dels vagons hi ha un home que canta amb una música gravada pels altaveus i animava la gent a cantar. Encara vaig ficar-me allà al mig i improvitzar els teclats i algunes veus amb veu molt baixa quan sonava la música dels Dire Straits amb el seu fabulós tema Walk of life. Faig transbord amb els “ferrocarrils” a l'andana de Provença. Aquest és l’antic tren de Sarrià, nomenat també el tren dels rics degut a les zones de la ciutat per on passa con les zones on s'atura de Gràcia i Muntaner, bé Sant Gervasi, la Bonanova, les Tres Torres o Sarrià mateix.  Agafo el primer tren que va en direcció Terrassa fins al Peu del Funicular. En esperar el funicular em  sento una mica estrany i traumat fixant-me amb una noia que em mirava d’una forma una mica txunga per tenir tics, anava amb el seu xicot i un gos al costat (si fos psiquiatra ja l’hagués cagat molt). Entro i em poso de cara al vidre de la finestra del davant però de seguida surto a fora per paranoies meves i deixo entrar la gent que va amb les bicicletes perquè pugi cap amunt. El deixo pujar i espero el que baixa i sec a la butaca. En aturar-se a la intermitja surto un moment amb la idea, poc clara aquesta vegada, de fer aquest tram de la Carretera. Però per tota la contaminació malèvola dels fums urbans decideixo entrar de seguida un altre cop i seguir l’últim tram fins a Vallvidrera per poder respirar un aire “més pur” i amb menys partícules nocives. A part que allà feia una mica més de fred per l’altura i també ho intuïa per l’alè espès en forma de boira semigrisa de la boca. A part dels texans anava amb la suadera negra amb l’estel roig al mig i al damunt l’anorac que em va passar la persona que fa la neteja a casa. La meva idea era anar a la font de la Budellera, que en tinc un record de la meva infància i feia molt temps que no hi anava. Però al davant del parc infantil hi havia uns nois que miraven un plànol fixat i deien que volien arribar fins al panita i desviar-se cap a la carretera de les aigües. També vaig preguntar-ho a una dona gran que parlava en castellà que no va indicar i ens va acompanyar un tros del carrer principal avall. Aquest és un dels indrets que des de quan va deixar de ser una petita vila per dependre de la “ciutat comtal” ha passat a ser una de les seves zones més pijes i residencials on hi viuen una bona part dels empresaris locals i especuladors immobiliaris amb els seus xalets. 

Agafo un camí ample que va baixant avall i d’aquest en sortien alguns de més estrets amb pendents cap avall mentre que s’estenia un paisatge menys devastat que el de la ciutat pròpiament dita. Igualment ja està bastant destrossat fent-hi passar línies elèctriques d’alta tensió destinades a a l’abús d’energia elèctrica de la capital. Aleshores encara es pot gaudir d’un paisatge encara visible amb una certa olor de molsa humida, sobretot ara a l’hivern. Durant aquesta baixada passa un Land Rover que em va passar per davant i un cop acabat el camí vaig veure que tornava cap amunt en direcció contrària. Doncs travessada la carretera entrem al barri del Mas Sauró on hi ha l’estació de tren de la “Baixador” on en aquell moment va passar-hi un tren però sense saber jo la seva direcció. Així que pensant-me que m’havia equivocat vaig tornar a preguntar pel panita i em van indicar el camí correcte. Poc abans d’arribar-hi sentia unes veus que em cridaven per darrere i eren dues col·legues i una d’elles era de Múrcia i anava amb la seva gossa. El pantà era un embassament gegant i en l’aigua s’hi reflectien els arbres i el paisatge amb els raigs del sol. Segurament que l’aigua es deu destinar per regar els horts d’aquestes mansions privilegiades. Doncs pugem per un camí enfangat i ens embrutem les sabates perquè no eren les més adequades per trepitjar aquests sòls ja que són tipus de camins que no haviem previst. Llavors vam començar a explicar-nos les nostres vides després de tan temps que no ens veiem. Li he explicat la meva experiència currant a jornal a la verema en el negoci viti-vinícola del meu cosí, que em quedava a esmorzar i dinar a casa seva i allà erem tots iguals en seure a taula. Tot i ser un “petit” especulador que també li interessa obtenir guanys individuals per producció i màrqueting vinícola. I sobretot la meva amistat amb un company romanès que el meu cosí té contractat durant tot l’any. Ella feia una setmana que havia arribat de Múrcia i ara viu de lloguer en un pis al Paral·lel i trucaria a una altra col·lega en comú per qui ens vam conèixer que no veig des del final del curs passat. Estem perduts per carrers residencials sense una sortida exacta i ocupats per cases privades amb jardí. Al fons apareixia el Tibidabo amb l’horrorosa Torre de Collserola al mig. La meva amiga diu que cada cop li fan por més coses i fins i tot pujar fins a dalt de tot d’aquesta torre de ferro i vidre que distorsiona el paisatge natural. L’altra noia explicava que havia estat estudiant un curs de ciències medi-ambientals a Portugal l’any passat i també tenia interès en conèixer les pedres i els fòssils. Fins i tot la col·lega de Múrcia es va trobar un cargol fossilitzat damunt de l’asfalt, el va agafar i li vaig demanar per veure’l. Sense voler-ho amb un moviment involuntari el fòssil em va caure a terra i ella el va tornar a agafar, PER SORT. 

Es feia tard i vam aixecar-nos, marxem pel replà de la font i pugem pel mateix camí d’esglaons que haviem baixat abans. Per tant volem baixar fins a la part de baix de Vallvidrera i agafem un camí equivocat que d’entrada jo creia que s’ajuntava amb el que vaig agafar el mateix matí però donava a la carretera que vé de Barcelona. Així que vam agafar un tram bastant llarg de la carretera pel costat del carril que anava en sentit contrari però era molt pesat haver de deixar passar els maleïts cotxes. Així doncs he de dir que poc abans d’arribar parlavem sobre les cases, edificis i espais buits sense fer res que encara poden tenir una funció útil i es poden tornar a habitar per fer-ne centres socials autogestionats o viure-hi directament per fer front al moobing immobiliari. Una d’aquelles cases era del propietari de l’empresa Desigual i té un maravellós jardí i unes escales que porten a la pròpia vivenda. Entrem a l’estació de la Baixador de Vallvidrera, el tren arriba i s’atura i fem el trajecte fins a Provença. Just en baixar a l’andana començo a revisar les butxaques dels pantalons i veia que no duia les claus. A part que estic fart d’haver anat fent còpies constants de jocs de claus per haver-los perdut. A part tampoc volia que els meus pares ho sabessin perquè encara seguirien fent aquest acompanyament indesitjat que porten fent de fa tan temps. Estem una estona aturats a l’andana per parlar de com resoldre la situació. Miraria de no haver-me les deixat a casa perquè m’hauria estalviat molts merders. Doncs allà ens despedim i anem a buscar sortides diferents. Vaig sortir per les barreres dels « ferrocates » anant per darrere d’algú que passés, vaig tornar a fer el passadís intern fins a Diagonal i agafo la línia blava del metro fins a Sants – Estació i vaig arribar a casa trucant el timbre. En entrar a casa vaig directe a l’habitació i al prestatge del damunt del llit i de seguida ja les vaig deixar a dintre de la butxaca i ben tancada amb la cremallera per tenir-les sempre a la guait i mai perdre-les. De totes maneres vaig tornar bastant renovat i amb aires més frescs de la muntanya i realment ho seguiré fent més sovint. El contacte amb la natura per mi és una teràpia per trobar el meu propi equilibri i benestar personal.






divendres, 10 de gener del 2014

Cap als 28.




Estic just a les acaballes dels meus 27 anys i d'aquí res ja faig el salt cap els 28. Sempre havia pensat durant temps enrere que amb l'edat ens anem fent vells tant per fora com per dintre. Però això sempre depèn del nostre estat d'ànim, la nostra activitat diària, el nostre estat de salut ... Però molt curiosament durant l'entrada cap al meu segon quart de segle de la meva vida sembla que a poc a poc m'estic tornant més jove i tornant a començar a viure un altre cop tota la meva joventut perduda i malgastada per traumes i fracassos. No se sap però cara aquests 28 estic trencant antigues dificultats socials i de crear-me antigues barreres de "seguretat" innecessàries que em resten oportunitats. M'hi acompanya un col·lega de farra però encara em falta molt treball emocional per fer. Certament també he començat a seguir un nou quadre terapèutic amb una teràpia de polaritat que prové de la Índia i existeix des de fa molts mil·lennis. Alguns estenen rumors rancis i diuen que per fer tot això ara ho començo a fer massa tard i n'hi ha d'altres que diuen que no, perquè si no ho faig ara no ho faré mai. Òbviament l'edat és lo menys important com per tornar a començar. Està molt clar que el context actual ja s'ha fet molt més que difícil, ja gairebé del tot impossible com per poder aconseguir més igualtat d'oportunitats en drets socials, laborals, identitaris i culturals. Però tampoc hem de renunciar les il·lusions i viure plenament amb tot l'optimisme possible sobretot de cara l'avui i el demà. I que aquestes il·lusions que anem forjant cada dia no se'ns transformin en penes ni amargors. Deixant enrere aquest any, com canta Cesk Freixas: "27 anys que són a la fi? Si el temps tortura, aquí abandonaràs?".