Records del meu avi

Aquestes setmanes em van venint sentiments de tristesa cada cop més forta que em trastoquen la ment, la meva perplexitat i complicitat en expressar problemes personals abastats i soferts des de fa temps. Primer ha estat tot el problema de control violent a la universitat des de tots nivells de part de professors, auxiliars, bibliotecaris, alguns becaris fins el rector i la vicerrectora d'estudiants fent-me miraments i vulnerant la meva condició més estrictament... Però ara és un tema a part entre molts altres. Però àra també estic molt afectat per un altre problema que és més íntim i proper: fa unes dues setmanes va morir el meu avi. Era el pare de la meva mare i l'únic que he conegut en persona i haviem compartit estones junts. Encara em costa de creure però de mica potser aniré sentint com esclata la meva tristesa que encara no expressat la pèrdua d'una persona que malgrat no veure la sovint li he tingut estima i proximitat. Portava molt temps estant fotut del cor i li han anat passant coses típiques de la seva edat i fins fa ben poc quan el van operar d'una embòlia intestinal de la qual tampoc se n'ha ensortit del tot. Però també l'admiro per poder mantenir una vida prou normal, optimista i activa fins els 88 anys encara conduïnt, sortint a passejar amb l'avia o fer algun viatge. Fins i tot el dia abans de morir encara va anar al barber i va començar a preparar coses per celebrar els 60 anys de casat. Llavors aquella nit se'n va anar a dormir i no es va aixecar: així va morir molt tranquilament a casa seva dormint al llit i sense adonar-se'n, no va patir gens. És la millor manera de morir. No tothom és capaç d'afrontar la mort de manera ferma, hi ha moltes maneres molt pitjors de morir com ara a dins d'hospitals entubats i connectats amb màquines que controlen violentament qualsevol constant vital com éssers vegetals, com en escenes mítiques de pel·lícules i sèries mèdiques sensacionalistes com Dr House o Anatomía de Grey. Fins i tot tenint nervi i sofriment com a vegades per manca d'atenció mèdica en moments de grans retallades i dures privatitzacions de la sanitat pública.

És cert que ha tingut una mentalitat i actituds conservadores i burgeses de rutina que l'han acompanyat tota la seva vida. Temps enrere havia estat bastant dràstic i rígid en certes coses i però als seus últims anys s'ha tornat més comprensiu i tolerant sobretot amb els néts. Ha disposat d'una mútua i una atenció mèdica privades, ha viatjat amb companyies aèries de primera classe, menjant en bons restaurants i dormint en hotels de moltes estrelles. Parlant sobre política també haviem tingut disputes ideològiques i em va arribar a dir que "el capitalisme era necessari i no s'hi podia anar en contra". Fins i tot també s'ha dedicat en el món dels negocis com empresari de l'espectacle i tenir la companyia de teatre Joan Maragall, on hi havia dirigit diverses obres des del Don Juan Tenorio fins a l'obra Terra Baixa. Encara recordo que vaig sentir dir que va dirigir una obra on hi sortia una gallina i finalment se la va quedar ell a casa un temps. Ha estat un aficionat a l'òpera i la sarsuela i es va permetre anar al Liceu i també conèixer cantants i actors que havia contractat en diverses ocasions. I encara en la celebració de les seves "noces d'or" també hi va cantar un tenor que ell coneixia. He de dir que havia anat sovint al Centre Catòlic o "Círcul" de Gràcia on hi havia anat a veure com també dirigir els pastorets de "L'estel de Natzaret" i com moltes altres obres. 

També em va explicar que abans de dedicar-se al teatre també havia cuidant gallines i en el franquisme havia estat empleat en el Banc d'Espanya on tingué rivalitats amb el director en què li va dir que "se n'anés a la merda". I m'havia explicat que de petit s'imaginava que quan tingués 13 anys li passaria alguna cosa dolenta: primer que el van operar i també hi hagué l'esclat de la Guerra Civil, el soroll estrident de les sirenes i les bombes dels fusells i avions militars. Molts cops s'amagava a dins del metro on arribaven a escoltar el què deien els diferents bàndols polítics i on desgraciadament molts amics seus també hi van acabar morint. En el franquisme el van voler fer instructor falangista que primer ho va acceptar però degut a que l'obliguessin a dur pistoles i altres armes també ho va deixar. Em va explicar que ell hi va anar i després va marxar perquè ho va voler. A més també m'havia donat alguns consells macos sobre l'experiència personal sent aquesta el propi mestre de la vida. 

També he de dir que de tant en tant també ha volgut fer coses amb la família com ara convidar-nos a dinar o sopar per celebrar el seu aniversari com també el de l'àvia. Però una cosa que més m'ha impactat d'ell ha estat que també hagi volgut fer algunes coses amb els néts. Està clar que han tendit a ser coses més aviat tradicionals o burgeses: ens ha portat a veure els pastores en algunes ocasions i encara recordo el sopar al restaurant "Les Set Portes", allà ubicat al costat del port, on recordo que ens va dir que no patissim pel preu ja que tot ho pagava ell. No obstant m'agradaria explicar que hi ha una cosa que a mi m'ha impactat molt i que va ser el viatge a l'Euro Disney també amb ma germana i l'àvia, i ha estat un viatge que he fet un cop a la meva vida i ara probablement no el faria. Va ser la primera vegada que vaig volar amb avió i en el moment d'enlairar-nos va ser quan em vaig crear més por sense voler sortir a l'espai exterior i "arribar als planetes"... Igualment això de volar pels aires més tard sempre m'ha seguit creant impressió... No m'agrada massa volar a immenses altures i amb desnivells de collons... I molts cops he pensat, si l'avió cau i hi ha un accident??? ... I ens vam allotjar en un hotel de 5 estrelles que hi ha al costat del parc on a les nits quan tornavem del parc sempre ens trobavem la tele engegada amb pel·lis d'en Walt Disney. Però vaig disfrutar d'una bona part de les atraccions del parc: el trenet, el castell de la Bella Dorment, la Casa Encantada, l' actuació de la Bella i la Bèstia, la cova dels Pirates, en Pinotxo, el Dumbo, les Nines i Peter Pan. Un d'aquests dies vam anar a París amb un tren des de Marne La Vallée i vam agafar un  metro amb pneumàtics. Vam pujar a dalt de la Torre Eiffel, vam recorrer el Sena amb el Batêau Mouche (Vaixell Mosca) com vam veure l'Arc de Triomf i l'Etoile (l'estrella) de nit. Aleshores jo tenia 8 anys i tot això ho disfrutava dia a dia amb pel·lícules com "la Sirenita" o "Peter Pan"... Però reflexionant també crec que tot no deixa de ser un negoci del propi capitalisme i al darrere d'aquestes instal·lacions d'atraccions, restaurants i hotels hi ha interessos econòmics dels que se'n beneficien uns pocs. S'ho pot permetre els qui realment tenen calés i realment per tant és un parc insostenible. A part d'alguns agosts a la casa Can Ribafort, a Bigues i Riells, on hi havia estat de petit empaitant les gallines i els coloms.

Per últim, hi ha una història que ell me'n va estar explicant coses importants sobre el seu pare, o sigui el meu besavi, i que volia ser escultor. És una història que d'alguna manera m'ha impactat i ha arribat com a formar part de la meva intimitat. Pel que em va explicar, el meu besavi es deia Domingo Seguí i Pi i els seus primers anys els va viure a Sarrià. En els seus anys a l'escola, als Salessians, ell ja va tenir clar que es volia dedicar a l'escultura. I va començar a fer petites coses entre d'altres ja va ser tècnic d'obra d'en Pau Gargallo fent-li les mans i les cares de les escultures modernistes de l'Hospital de Sant Pau d'en Domènech i Montaner. Ara bé, ell volia fer coses d'escultura complerta, o sigui global, i a les acaballes del segle XIX a Barcelona no es podia aprendre i s'havia de fer a París. Així va esperar en ser major d'edat i tenint 19 anys va decidir marxar sense dir res a casa seva ja que ho hagués tingut molt més difícil: segurament la seva mare li hagués insistit que no anés a París perquè no hi coneixia ningú. Va ser així com se'n va anar amb unes 10 pessetes a la butxaca i sense saber francès només sabent que OUI volia dir SÍ. Va anar amb bicicleta fins a la frontera i allà va entrar en el tren com a polissó on li esperava encara molt tros per fer. En fer-se de dia en el primer lloc on el tren es va aturar -que encara no era París- hi va baixar per evitar que l'enganxessin els inspectors per temes de frontera. I després d'esperar-se unes 12 o 24 hores va entrar en un altre tren ja fins a París. Allà en el moment de baixar no va sortir per l'edifici de l'estació per evitar problemes i va anar caminant al costat de les vies per on havia arribat tot seguint les balles de ferro i al final de les balles va saltar al carrer i va tornar cap a l'estació. Aquí va començar l'aventura preguntant per la Torre Eiffel i tothom li anava dient el mateix: "TOUT ROITE ET A GAUCHE". Ell no entenia res i es guiava pels signes, i fou més tard quan va saber el seu significat: "TOT RECTE I A L'ESQUERRA". Uns dos o tres dies després a través d'un telegrama va dir a la seva família que estava a París, que no passessin ànsia i que estava bé.
Però, algú es creu que ho va tenir tot fàcil?? Desafortunadament no. Durant els primers mesos hagué de sobreviure passant gana i dormint en el parc on els gendarmes l'acabaven fent fora. Altres vegades dormia en el cementiri on veia com venien a obrir els nínxols per endur-se els cadàvers a la facultat de medicina de París. I sentia la mala olor.
Aquí va tenir dubtes sobre sí quedar-se o tornar cap a Barcelona... ja pensant en tornar. Un dia va entrar en una exposició d'escultures i va conèixer un escultor italià que si no recordo malament es deia Lorenzo i ell li va preguntar si vivia i tenia feina allà explicant-li la seva història. Ell el va dur al seu taller en unes golfes on el va posar a prova ensenyar unes escultures trencades i li va demanar reparar-les. Després dels primers intents ho va aconseguir i ja quasi a punt de tornar en Lorenzo li va dir que es quedés com aprenent i s'hi va quedar visquent uns 19 anys. Així va ser com pogué perfeccionar les seves tècniques escultòriques i aconseguir ser tot un artista.
Un temps més tard hi va venir la seva germana Joaquima que tenia deliris de grandesa i sempre volia que li diguessin Jacqueline. Ella va acabar enxofada a la cuina d'un dels restaurants de més prestigi: la Maison Borras, que ara ja no existeix. Entre ells dos van acabar practicant el francès. En l'esclat de la Primera Guerra Mundial l'any 1914 -coneguda també com a Guerra Europea- davant dels grans enfrontaments entre Alemanya i França, li van demanar de formar part de l'exèrcit francès. Ell s'hi va negar molt rotundament i va preferir ser voluntari de la Creu Roja Parisenca i així socórrer soldats i persones ferides pels bombardeigs militars.
I acabada la guerra europea ja va tornar cap a Barcelona per casar-se i tenir un fill: meu avi, sent sempre fill únic. A més també he de dir que va fer les escultures d'uns àngels en un cementiri de Madrid.

Doncs totes aquestes coses sobre el besavi me les havia explicat ell i altres coses que m'haguessin interessant ja no me les pot explicar i ens hem de quedar amb el què m'ha explicat, i ja és molt. Dos dies després de morir se'l va enterrar en un nínxol en el cementiri dels Agudells, a sobre dels hospitals de la Vall d'Hebron. I farà uns anys va morir la meva àvia paterna després de trencar-se una cama però no es va poder recuperar. I també un tiet meu per un càncer molt avançat. Ara tinc només una àvia i una tieta àvia.

Ara ja no sabem on són però el seu record i les ganes de fer coses amb nosaltres sempre les recordaré. Potser ara són alguns dels astres que ara brillen cada nit com també dónen lloc a nous que naixeran que tampoc sabem el què faran però esperem que facin coses noves que potser ells no han fet. Ara ells voldrien que siguem forts i seguir endavant encara el que ens queda.
Jo encara estic a la flor de la vida i encara em queden molts anys per endavant per viure, fer coses i seguir lluitant per canviar aquesta societat. 
  

Reportatge a la Directa. "Get up, get down, there's revolution in this town".

Avui he volgut compartir un reportatge molt interessant de La Directa del 30 de maig sobre l'Occupy Wall Street, el moviment acampat i indignat a Nova York. Me'l vaig estar llegint amb una mica de calma i em va semblar útil per publicar-lo al meu bloc personal. És un text molt complert però explica coses molt reals del què ha estat passant als Estats Units, sobretot a la costa atlàntica. D'aquí un temps serà un esdeveniment històric important en la història dels Estats Units?? I la gent encara se'n recordarà?? xD 

Després d'irrompre per sorpresa el setembre del 2011, el moviment Occupy Wall Street (OWS) s'ha convertit en una referència de mobilització tant als Estats Units com a la resta del món. Les grans manifestacions del 6 d'octubre -amb el suport dels sindicats-, les convocatòries del 15-O i el desallotjament de l'acampada de Zuccotti Park un més després (el 15 de novembre) han estat les dates més significatives del moviment. Lluny de fer minvar la força de les protestes, però, el desallotjament va coincidir amb el reforçament de nuclis d'Occupy a barris i ciutats arreu del país, una estratègia organitzativa molt similar a la del moviment del 15-M. Aquesta primavera, les mobilitzacions han tornat a prendre força als EUA i un crit ressona amb força: "Get up, get down, there's revolution in this town!" (Amunt, avall, hi ha revolució en aquesta ciutat). 

El 10 de febrer de 1967, el Black Mask, un col·lectiu anarquista novaiorquès, va organitzar una petita manifestació pels carrers del districte financer de Manhattan. Amb passamuntanyes negres al cap i unes calaveres enormes com a estendards, les vint-i-cinc integrants del grup liderat pel performer situacionista Ben Morea van caminar per la gèlida metròpoli nord-americana fins a Wall Street. Entre la neu i el desconcert dels turistes, treballadores de coll blanc i policies, la gent de Black Mask va llegir un manifest amb un missatge evident: "Wall Street is War Street". 

Quaranta anys després, el 17 de setembre de 2011, es va viure una escena similar. Però no es tractavba de les vint-i-cinc valentes encapçalades per Ben Morea, sinó d'un miler de persones que, aquell setembre càlid d'un any que havia començat amb les manifestacions de la plaça Tahrir del Caire, van decidir manifestar-se fins a la borsa de Nova York per acampar a Zuccotti Park, una petita plaça propera que es troba entre Broadway i el nou World Trade Center. El desconcert general va ser similar al del 1967, però només per uns quants dies. 

Naixement, auge i dificultats. 

Després d'una setmana d'acampada, el moviment va créixer fins a convertir-se en una referència mundial. Es tractava d'un moviment interclassista i intergeneracional, com el de les places espanyoles. Un moviment heterogeni, constituït per gent de totes les esats -hi abunden les velles militants pacifistes i veteranes de totes les guerres-, membres de l'esquerra i dels moviments socials, així com persones que tenen la seva primera experiència política, estudiants i treballadores, precàries, gent de classe mitjana i homeless. Un moviment assembleari, horitzontal, sense lìders visibles i en bona mesura fill d'una revolució tecnològica i les xarxes socials. Un moviment anòmal: patriòtic -qui no és patriota en aquesta "land of liberty" (terra de llibertat)? I revolucionari, seriós i alegre, que mira cap al passat per entendre'l-, que pensa en el present -per canviar-lo- i que lluita per un futur millor. 

Des de la segona meitat del setembre de 2011, les mobilitzacions d'Occupy Wall Street es van estendre per arreu del país. 

Occupy Wall Street, que és alhora el lema i el moviment, va reemplaçar en un tres i no res les indignades i les acampades espanyoles, així com el moviment grec, que havien estat els referents de la primavera i l'estiu europeus; cosa que, un cop més, evidencia la immensa força dels EUA a l'hora de vendre la pròpia marca i exportar els productes propis. Una força que no és aparent, sinó real: ocupar Wall Street significa ocupar la meca del capitalisme, etzibar un cop al cor del sistema. 

El moviment va viure moments àlgids amb la gran manifestació del 6 d'octubre del 2011 (amb el suport i la solidaritat dels sindicats), la convocatòria mundial del 15 d'octubre i el suport de músics, artistes i intel·lectuals, però també moments dramàtics com la intervenció de la policia per desallotjar Zuccotti Park el 15 de novembre, que va acabar amb la detenció de més de 200 persones. Entre el desembre del 2011 i el març de 2012, hi va haver nous intents d'acampar a Zuccotti Park i, malgrat totes les adversitats, OWS mai no ha deixat de ser operatiu. 

La primavera d'OWS

"Molta gent pensava que aquesta ocupació havia acabat, però ara que ha sortit el sol, ens hem reunit altra vegada a Zuccotti Park. Han estat uns dies increïbles per celebrar els sis mesos de la primera ocupació., ens comenta Steve Yanckou a mitjan abril, mentre reparteix fulls volants a Wall Street. Durant tot el mes d'abril, el moviment OWS va organitzar una campanya de primavera per preparar la vaga general del Primer de Maig. Spring Training, aixó es va decidir anomenar aquesta campanya, que va incloure des de conferències -com la xerrada sobre història del Primer de Maig del sociòleg Stanley Aronowitz, fundador de la revista Social Text i excandidat a governador de l''Estat de Nova York pel Green Party el 2002- fins a reunions i assemblees -com les organitzades setmanalment a Union Square, Zuccotti Park, Tompkins Square o el Central Park-, passant per múltiples accions per reivindicar una educació i una sanitat públiques, contra els desnonaments de Manhattan, Brooklyn o el Bronx i les anomenades manifestacions d'entrenament, organitzades cada divendres a la tarda de Manhattan. Unes manifestacions on es podien sentir lemes com "People before profits" (La gent abans que els beneficis) o "Banks steal homes" (Els bancs roben llars), acompanyades -juntament amb tambors, trompetes i saxos- dels cors del moviment: "We are the 99%" (Som el 99%), o "Bank of America, bad for America" (El Banc d'Amèrica és dolent per Amèrica). 

Occupy té menys arrelament social que el 15-M, però, en canvi, el seu discurs és més hàbil i incloent.

En aquest context, la manifestació del Primer de Maig a Nova York va ser un èxit rotund: 20.000 persones van sortir als carrers, en una marxa que va partir d'Union Square (nou punt de reunió del moviment des del mes de març). Abans de començar la manifestació, l'exguitarrista del grup Rage Against the Machine, Tom Morello, va cantar, acompanyat per la Guitarmy (exèrcit de guitarres), la "Worldwilde Rebel Song". En acabar la marxa, es van produïr algunes detencions. Al conjunt dels EUA, aquest Primer de Maig serà recordat com un pas més cap a la Reapropiació del Dia dels Treballadors: a Detroit, Seattle, Los Angeles, San Francisco, Denver, Miami i Washington, es van organitzar grans manifestacions, marcades per un fort desplegament policial i, en alguns casos, com el de Chicago i sobretot Oakland, per les càrregues policials violentes i nombroses detencions. 

La influència  del 15-M.

Steve Yanckou va ser a Zuccotti Parkdes del principi, quan la manifestació del 17 de setembre convocada per Adbusters es va transformar en una acampada, i s'hi va quedar fins el 15 de novembre, moment en què la policia va desallotjar les persones acampades. Després del desallotjament, segons els mitjans de comunicaciò de masses, el moviment va morir. "En realitat -ens diu Steve-, el moviment no ha mort en cap moment. Després que la policia ens fes fora de Zuccotti Park, hem intentat buscar un nou espai, treballant en comissions i establint-nos als barris". Una estratègia molt similar a l'adoptada pel moviment del 15-M. 

Efectivament, els fets ocorreguts a l'Estat espanyol han tingut molta influència i una gran importància simbòlica en les formes organitzatives del moviment Occupy, de la mateixa manera que la primavera àrab s'havia convertit en un referent seu. Segons Andreu Espasa, professor de llengua i cultura catalanes a Harvard, es podria dir que "es parlava molt de la influència àrab i es practicava molt el model espanyol". Essencialment, el moviment Occupy i el 15-M són molt similars, si bé tenen algunes diferències. Occupy "és menys fort pel que fa a l'arrelament social, no hi ha tanta participació, les assemblees són menors, les manifestacions no són tan massives, però el discurs és molt hàbil i incloent".

La importància de difondre el discurs.

Quan a l'estratègia comunicativa, un dels punts forts del moviment Occupy és que concentra tota la crítica en el poder financer i pràcticament no parla de la classe política. Com continua explicant-nos Andreu Espasa, la raó d'això és que "en aquest país, els partits són irrellevants": si una persona aspira a ser congressista, ha de passar per les forques caudines del control directe de les donants milionàries, com George Cloney ha representat a la pel·licula "Els idus de març".

Per difondre aquest discurs, el moviment utilitza des dels mitjans més tradicionals (fulls volants, pamflets) fins als més innovadors, com la web (occupywallst.org) o les xarxes socials, passant per la revista del moviment (Tidal) o la història de la ràdio lliure WBAI. Així mateix, han destacat especialment els vídeos d'informació i propaganda (del genial tràiler Occupy Blietzkrieg a la pel·lícula Occupy The Movie), amb el suport de col·lectius de periodistes i directores de cine com el Brooklyn Film Malers Collective. També ha tingut molt ressò el suport d'artistes de fama internacional com Patti Smith, Joan Baez, Willie Nelson, Crosby i Nash, Yoko Ono i Yo La Tengo, entre altres, a través de l'àlbum "Occupy this album".

L'extensió del moviment. 

D'altra banda, l'extensió del moviment no ha tingut aturador des de la segona meitat de setembre de 2011, moment en què Occupy es va convertir en un lema (i no únicament en el moviment de Nova York). És pràcticament impossible enumerar les ciutats, pobles i barris on, a partir d'aleshores, s'han creat moviments Occupy. De Boston a Santa Bàrbara, de Filadèlfia a Seattle, de Des Moines a Nova Orleans... 

Després de la Gran Poma, un dels nuclis més actius és la ciutat de Boston. La capital de Massachussets, de poc més de 600.000 habitants, és un feu demòcrata i un dels pols universitaris més importants del país. Fins i tot a la coneguda universitat de Harvard, situada a Cambridge (una petita localitat als afores de Boston), es va constituir un moviment Occupy. Durant diverses setmanes, unes quantes desenes de persones van acampar al pati de la universitat més antiga de la costa est, sota l'atenta mirada de la policia. Ens ho relata Mark Warren, estudiant de la Universitat de Harvard que ha estat involucrat en el moviment des d'un bon principi i que ha dedicat espai a aquests fets a la revista mensual "Perspectives", que ell mateix dirigeix. 

Als EUA hi ha molt camí a recórrer: definir algú com a socialista o comunista es considera ofensiu

Warren també ens explica que, a Harvard, el professorat no va prendre posició a favor del moviment, contràriament al que va passar a la Universitat de Columbia (Nova York), on 300 professores van signar una carta de suport a Wall Street. D'altra banda, no resulta simptomàtic, surrealista i extraordinari que estudiants que paguen una matrícula anual d'uns 60.000 dòlars decideixin acampar per protetar en contra del poder de l'1%? Warren és optimista sobre el futur del moviment, però també una mica escèptic: "Aquest moviment té la possibilitat de canviar alguna cosa en la nostra societat, però hi ha massa coses que s'han de fer prèviament. En primer lloc, la gent ha de canviar la manera de veure les coses, la manera de pensar. Als EUA, a més, s'ha de canviar el lèxic en el món polític. Aquí no pots definir algú com a socialista o comunista... és pràcticament ofensiu!". Al seu torn, Steve Yanckou ens comenta, mentre continua distribuïnt fulls volants i explicant a turistes sorporeses i treballadores més o menys atònites a la campanya de la primavera: "No tinc ni idea del què passarà demà, només sé que estic orgullós de ser aquí avui". Les seves paraules són, probablement el millor testimoni de l'entusiasme i l'abnegació de moltes de les persones que s'estan manifestant a Wall Street.     

I per acabar deixo una mica de música... un vídeo de l'acampada a Wall Street amb en Tom Morello i els Guitarmy cantant la Worldwilde Rebel Songs l'1 de maig del 2012 a la Union Square. 

Anti Juliols UB. Cartell i Presentació

 

Aquest any els i les membres de les assemblees de facultats de la UB del Raval i Mundet hem organitzat els Anti Juliols, com a part de la nostra vaga indefinida que hem iniciat des de finals de maig. Es tracta d'una universitat alternativa i popular com a rebuig de la implantació progressiva dels graus, l'eliminació dels examens de la segona convocatòria, la pujada de taxes i preus de les matrícules del curs vinent a més d'un 60% -així també l'encariment dels cursos de juliols de la UB- com també les retallades de personal docent i becaris, investigació i recerca i administratiu. Així també la privatització i l'elitització de la universitat pública sota els interessos competitius mercantils i financers, així com tot el que representa la implantació de Bolonya des de farà uns anys com a model contraeducatiu i ofensiva neoliberal i conformista. 

Amb els Anti Juliols organitzem tot un cicle de cursos, seminaris, taules rodones i debats que fem a la facultat del Raval del 2 al 29 de juliol sobre temes actuals que afecten a molta gent -sobre les retallades o la crisi- com també de matèries com història, filosofia, antropologia o psicologia. Així adquirir més eines per construïr el pensament crític i models alternatius respecte la universitat com el sistema actual que ens deixa en precarietat de cara el dia de demà. I com a membre de l'assemblea UB Raval jo també hi participo. 

Els cursos i seminaris són totalment lliures i gratuïts per tothom qui vulgui. Per últim en aquest enllaç us passo el calendari amb el programa. En principi la majoria dels cursos es fan a l'aula 402 (4t pis).

Adreça: c. Montalegre 8. Al davant del MACBA, Raval. 

Com arribar-hi: Metro L1 i L2 (Plaça Universitat) i L3, L6 i L7 (Plaça Catalunya).

Performance UB Raval, 08-05-12

Avui he tingut ganes de compartir una de les fotografies de la performance que vam fer des de l'assemblea UB Raval en contra de la mercantilització i la privatització de la universitat pública i la pujada de taxes i preus de matrícules que ens volen fotre pagar el curs vinent.