UNES CAMINADES SENSORIALS PER LA PLATJA DURANT UN DIA D’HIVERN (DESPEDIDA D’UNES VIES DE TREN). 12.01.2020.

Ei bones a tothom qui em llegeix (o qui em vulgui llegir. perquè qui no vulgui té tot el dret a no llegir-me)… crec que és un bon moment per poder escriure de nou al bloc sobre el que em sembli o em roti sense problemes ni judicis ni cap tipus de “gilipollada” que pugui trobar-se pel davant o ho pugui impedir molt clarament. Bé, ara fa molt temps que no feia cap escrit tan llarg i abastador que em pugui ocupar a l’ordinador la tira de pàgines i m’ocupés tan espai com el que aquí em demana i que en algun moment de redactar-lo. Tenia moltes ganes de fer-ho perquè és una cosa que realment m’ompla d’emocions. A mi sempre m’han agradat molt els trens i volia fer un recorregut per les vies de la línia que va per la costa cap a Tarragona, Salou, Cambrils, Mont-roig, Vandellós, l’Ametlla de Mar, Camarles, l’Aldea i Tortosa, i que en algunes ocasions continua fins a València. Era l’últim dia del seu funcionament molt poc abans que es posés en marxa tota la seva circulació per una variant ferroviària que va per l’interior dels territoris de les comarques del Camp i les Terres de l’Ebre que posa en dificultats la comunicació entre aquests municipis del sud de la costa de casa nostra a canvi d’uns interessos econòmics aliens a l’abast de les necessitats humanes de les seves poblacions. De fet, d’aquesta línia en tinc un record històric i personal molt gran i intens després d’haver-la agafat vàries vegades per anar fins a Salou a l’apartament dels avis (ara de l’àvia) com també algun altre cop per anar a Cambrils o fins i tot molt més avall anant fins a València. Últimament (durant tots aquests últims anys) no havia agafat pas aquesta línia en concret si no era per anar a llocs més propers abans de Tarragona com Torredembarra o bé més a prop en alguna altra ocasió. Fins llavors havia utilitzat molt més les vies que des de Tarragona se’n van cap a l’interior per anar fins a Falset al mas del meu oncle i per altres activitats recreatives com també de feina tot passant per Vila-seca, Reus, Riudecanyes, Duesaigües i Pradell, que continua pels  Guiamets, Móra la Nova, Flix i Riba-roja d’Ebre cap a l’Aragó fins a Casp i Saragossa. Fins i tot n’hi ha un que va fins a Madrid, al bell mig de Castella i al mateix temps la capital d’un estat genocida que es maquilla d’autonòmic quan li dóna la gana, i triga més d’unes 7 hores en fer tot el seu recorregut de punta a punta i que algunes vegades també l’he agafat per anar fins a l’estació de Marçà quan he hagut d’anar a Falset. Com que era l’últim dia definitiu de la línia que passava pels pobles del litoral del Camp, doncs vaig decidir agafar aquesta línia de la costa i aprofitar-la al màxim per últim cop abans de desaparèixer i anar-se’n a la ruïna malauradament. El primer cop que vaig agafar aquesta línia de tren fins a Salou va ser una vegada a l’estiu amb el meu pare per anar a passar el dia a l’apartament dels avis on hi havia les meves cosines estant-hi una temporada estival. De fet, jo al principi tenia la idea d’anar-me’n fins a Cambrils i passejar-me pel seu port de pescadors vora les barques  però aprofitant l’última jornada vaig decidir allargar el trajecte i anar-me’n més avall vorejant la costa sigui més lluny, més a prop o a tocar de les roques i de l’aigua de les onades juntament amb el seu paisatge de garrics, olivers, pinedes i vinyes que són plantes tan mediterrànies i de climes temperats relativament càlids. 

La nit del dia abans vaig estar una estona a dins del bar que hi ha a sota de casa, el Sants es Crema, del propietari del qual en sóc amic, on vaig estar parlant amb un amic d’ell que és de Castelló sobre aquesta sortida i també vam parlar sobre aquesta variant i les nostres opinions eren molt discrepants en alguns aspectes. Em va explicar també que la seva familia havia estat molt implicada treballant en el món dels trens i la seva àvia inclosa que era una d’aquelles qui paraven l’orella a tocar del raïl per detectar si passava el tren pel soroll que hi sentía. És un ofici que pràcticament ha desaparegut degut a aquests grans avenços tecnològics de la civilització occidental en les últimes dècades que ha permès conformar el sistema capitalista i explotador. A part que tota la resta van ser converses tontes sobre quin era el tren de llarg recorregut que anava fins a València per via convencional i quan jo els donava una resposta doncs ell i la seva amiga negant-ho i tornant-m’ho a preguntar una i altra vegada marejant-me la perdiu fent-se passar per estúpids. I com això altres pèrdues de temps per persones amb poca profunditat en què el simplisme brut i rastrer no els permetés avançar en la seva persona humana i el seu cinisme continués sent d’una manera permanent. Prèviament jo ja m’havia mirat els horaris per veure les sortides de possibles trens i no tenia clar quins d’uns tres que sortien al matí podría agafar tot i que el primer sortia massa d’hora i seria agafar-lo inútilment perquè aquella hora encara estic descansant per molt que volgués fer l’esforç. Me’n vaig anar a dormir aviat perquè em volia aixecar d’hora per tal de passar tot el dia allà. Em vaig despertar poques hores més tard amb molta ansietat tot movent-me pel matalàs i em vaig aixecar amb una ansietat intensa vàries vegades per mirar l’hora a la pantalla del microones de la cuina per després marxar i em vaig prendre un vas de llet d’arròs a raig directament del brick per calmar l’ansietat i tornar a descansar però seguia més temps estirant-me i aixecant-me dels llençols constantment perseguint-me amb l’hora i com que el tren de les 8.03 no el podía agafar, doncs llavors agafar el de les 9.33h que és un que va fins a València que jo vaig agafar temps enrere. Després d’esmozar amb la ràdio encesa al costat i tenir la bossa feta, encara vaig aprofitar per sortir a la terrassa del darrere per veure el dia clar amb el raig de sol que il·luminava els edificis de pisos lletjos del davant. I ja podía “córrer” per agafar el tren perquè només faltaven una mica més de cinc minuts perquè aquest sortís de la nostra “apreciada” estació de Sants però en intentar comprar un bitllet d’anada i tornada a la guixeta automàtica per anar fins a l’Hospitalet de l’Infant apretant els botons vàries vegades sense equipar-me massa amb la vista sense les ulleres doncs ja havia passat un minut de què aquest tren hagués marxat cap al sud del nostre país. I em van dir que ja no en sortia cap altre fins a les 11h del matí. Doncs ja anava fotut com per poder-me esperar més estona a l’andana d’una estació durant més d’una hora i a saber què em podía passar durant tot aquell temps per la incomprensió de la meva situació que la fa ser més vulnerable.  Així que vaig tornar a casa i ho vaig  explicar als meus pares i ells ja em van dir que ja s’ho imaginaven però que no s’hi havien de ficar per a res de res. A més s’ha de dir que al cap de poc ells dos se’n van anar a missa al convent de les monges benetes que hi ha al carrer d’Anglí, al barri de Sarrià, i jo em vaig estirar al llit una estona per fer les meves 12 respiracions que faig cada matí i algunes veus entonants sensitives. Quan faltava un quart d’hora me’n vaig anar cap aquest gran complex comercial i ferroviari que perjudica les necessitats del barri i entro per darrere i just en fer un impuls obscè que amb el qual reprimia les meves paraules i altra información personal en l’inconscient un agent de seguretat va preguntar-se què havia passat amb veu alta. I li explico que tinc aquesta síndrome psiquiàtrica (que no és neurològica directament) que és poc coneguda i quan entro a dins de l’edifici aquest em va fer sortir per preguntar-me si tenia algun document mèdic oficial que ho acredités i en dir-li que sí em va demanar que li ensenyés ja que si no és per la burocràcia capitalista i oficial doncs és més difícil que facin cas i sempre des d’aquesta perspectiva burgesa i conformista. A saber en quin merder em podía ficar aquella vegada després de dues experiències similar on vaig caure en males mans. Ho va passar per via intèrfon als altres controladors de l’ordre de dins de l’estació per no confondre-ho amb altres coses o fer-ne possibles falses interpretacions. Un cop a dintre vaig comprar el bitllet d’anada i tornada definitivament que em costava 18 euros en total però que amb la targeta daurada em van baixar el preu gairebé a la meitat però igualment el tren cada cop és més car i ens fan pagar cada cop més diners per un bitllet senzill sigui per anar més a prop o més lluny perquè el tren convencional es converteixi en un transport de luxe per a les classes més riques. Així comença l’aventura del meu últim viatge en un moment en què hi havien hagut vagues en els ferrocarrils francesos en contra de la seva privatització i altres mesures neoliberals des del seu govern assassí i genocida. Al cap de pocs minuts va arribar el nostre tren des de l’Estació de França que anava fins a Tortosa: era un tren antic dels anys 70s i remodelat els anys 90s del segle passat amb doble composició amb esglaons com a barreres arquitectòniques a tocar de les portes de doble fulla i no estan pas adaptats per a les persones amb mobilitat reduïda com les cadires de rodes i les crosses com altres tipus de realitats diverses i existents. Abans de les reformes aquests trens disposaven de plataformes a les portes i compartiments interns a dins dels propis vagons que després van ser liquidats quan les aquestes es van realitzar tot adaptant-los a les característiques dels llavors trens més recents. Segons els criteris de RENFE aquesta línia de tren que feia aquest vehicle és la nomenada R16 que prèviament havia estat la Ca1. Vaig entrar al vagó del darrere del primer comboi automotor i vaig seure cap al final de tot just a tocar de la porta de la cabina i recordo molt bé que aquest tren ja l’haviem agafat dues vegades per anar a Salou molt temps enrere. Fins i tot  aquest tren quan encara era un dels antics Catalunya Exprés encara el recordo veure’l sortir estant des de les escales de l’antiga entrada del metro de la línia vermella de Mercat Nou des del carrer dels Jocs Florals just al costat del CSA Can Vies i que fou molt utilitzada pels i les veïnes del barri de Sants per haver-se de desplaçar fins quan aquesta es va emderrocar arran de les obres de remodelació de l’estació amb les obres de l’alta velocitat fent-ne una estació de disseny  post-moderna per on s’hi pot accedir només per la banda del carrer de Badal (a prop d’on hi ha un bloc de pisos senzills que havien estat de la meva àvia paterna) i això ha sigut un fet que ha comportat que aquestes i aquests veïns s’hagin de desplaçar per agafar el metro com també es va demanar de soterrar les vies enlloc de cobrir-les per tal de què el soroll del tren no generés queixes de part dels i les veïnes però això ha sigut una lluita perduda i van guanyar les empreses del transport amb els seus interessos econòmics per davant de les mobilitzacions de la gent. Recordo molt bé els antics automotors elèctrics Catalunya Exprés que anaven fins a Tortosa que disposaven de cabines pintades de colors groc i negre als laterals mentre que els vagons eren amb els laterals tots blancs amb una franja horitzontal de color taronja als laterals amb el logotip del tipus de tren corresponent amb una "C" de Catalunya  i una fletxa al lateral apuntant cap a dins de la lletra per sota del conjunt de finestres i portes manuals molt estretes als laterals de cada vagó dotades d’esglaons per entrar-hi que impedien l’accés absolutament  cap a les persones amb  cadires de rodes i amb altres diversitat, de manera que moltes vegades les portes es quedaven obertes quan el tren sortia cap al sud i era un factor de risc i mentre que un cop a dintre hi havia una plataforma per la qual s’accedia a través d’una porta blava manual amb una finestra de vidre transparent a la part de dalt cap al passadís del vagó en sí que disposava de butaques plegables en dues direccions a cadascun dels laterals a la banda interior de les finestres, eren capaços d’assolir una velocitat màxima de 140 km/h i solien ser directes fins a Sant Vicenç de Calders (malgrat que algun també s’aturés a Vilanova abans) i a partir de llavors ja anaven parant a una majoria de les estacions de la línia del Mediterrani. 

Vam marxar per les mateixes vies de sempre per sota aquell passeig inútil que es va construir arran de l’arribada de l’alta velocitat tot passant pel mig del tall produït entre els barris hospitalencs de Santa Eulàlia i la Torrassa també per sota el pont que els comunica i poc després per la barriada de Bellvitge amb els seus blocs de pisos monotons dels anys 1960s com també pel costat d’una casa antiga abandonada amb bigues de fusta tot a  tocar de la via abans de travessar aquest terreny del delta del Llobregat tan urbanitzat, explotat per conreus extensius i asfixiat per l’impacte de l’aeroport amb la seva nova terminal aèria i el traçat faraònic de les vies d’alta velocitat inútils i fantasmagòriques que tantes vegades hem protestat en contra seva pels seus interessos purament econòmics i elitistes com també per la dificultar més les necessitats dels nostres barris i les persones que hi viuen. Al mateix vagó també al darrere però a l’altre costat hi havia una noia amb el cabell curt i ros que duia uns auriculars a les orelles que em va dir que no passava res pel tema dels meus tics tot i que no hi estava acostumada com ella també em va dir que tenia problemes semblants. Ella em va dir que era de Bielorrússia i vam estar conversant en anglès durant tot el primer tram del viatge mentre sonava el murmuri metàl·lic sorollós de les rodes a tocar dels raïls de la via fèrria mentre anavem avançant ràpidament ja que aquest tren podía arribar a assolir una velocitat màxima de 140 km/h i anava directe fins a l’estació de Sant Vicenç de Calders. Vam parlar sobre els climes d’aquí i d’allà al seu país sense litoral que és tan fred i ella preferia molt més el clima mediterrani d’aquí que és més calorós i temperat pel sol i el mar i realment ho entenc quan em va explicar que portava un temps visquent aquí a Catalunya i volia quedar-s’hi a viure definitivament sense saber res de català i sabent poques nocions bàsiques de castellà.  També vam parlar de les llengües que s’hi parlen on hi ha un bilingüisme on el bielorrús quedava extingit pel rus dominant i li vaig dir el meu poc vocabulari bàsic on es sobredestacava un spasibo boltxoi que vol dir res més que “moltes gràcies”.  

El mar que se’ns presentava des de fora de les finestres del lateral esquerra tota l’estona mostrava un toc molt blavós amb les seves onades salvatges que deixaven masses d’escuma densa, blanca que es concentrava amb efervescencia i de petites onadetes que vistes des de lluny semblen línies traçades de manera discontínua i amb giragonces. La seva aigua brillava sota uns raigs de sol que deixaven tota una línia il·luminada permanent envers l’aigua aparentment quieta i tranquil·la estant mentre que al fons a l’horitzó hi observava petits tocs diversos il·luminats i diversos com si el sol deixés unes clapes brillants i espurnejants sobre els llunyans batecs de l’aigua en plens moments d’hivern. Aquella llum reflectida al damunt del mar em generava una calidesa i corporalitat com la d’una bola de foc enfonsada sota les aigües com si em banyés en un mar d’aigua calenta natural amb una música de piano de la compositora catalana Mercè Torrents (ara ja morta des del dia del meu aniversari de fa dos anys) de fons amb unes notes que flueixen i regalimen amb suavitat com la pròpia aigua marina movent-se amb el seu va i ve tranquil. Mentre que aquelles clapes grogues llunyanes al capdamunt a tocar de la ratlla marina em recordaven espurnes de sol que naixessin de dins de l’aigua i flotant com espatecs daurats i calents  quan m’hi poso a dintre; com si es tractés d’un fenomen d’una gran flamarada de foc a sota de l’aigua que el fés un mar encantat. Però lògicament amb l’aigua tan freda a l’hivern jo no m’hi podría banyar tan fàcilment però hi ha gent que s’atreveix a banyar-se en aquesta estació freda de l’any.

Mentre passavem pels túnels del Garraf cavats a la pròpia roca i que a estones m’impedien veure aquest mar brillant i preciós, a l’altre cantó des de la finestra al costat de la qual jo estava assegut doncs hi observava boscos de pins verds i matolls  àrids tocats pel sol, muntanyes baixetes, cases disperses i alguns camins de terra tallats per les vies en el seu moment. Així la sorra de la platja restava nua sense cap peu de ningú al damunt i un caminet de pas entre el tren i les roques vora mar per a les i els excursionistes que solen fan passejades o sortides amb la motxilla a l’esquena o pals d’excursionisme per aquestes contrades litorals catalanes mentre que el relleu abrupte de les roques també m’impedia veure aquesta franja blava amb un final incert si es veu des de terra. Més endavant és on desemboca la Falconera que és una riera subterrània i cabalosa que acaba en un penya-segat formant una cova submarina i aforada d’aigua dolça. D’aquesta manera haviem passat per l’estació de la localitat del Garraf amb el seu port amb diposits calcaris inutilitzats i més tard per a prop de les roques calcàries de Vallcarca on encara hi ha les andanes d’un baixador on feia molt temps s’hi havien aturat molt pocs trens i ara queda totalment anul·lada dels horaris. Aquesta va ser la manera més fàcil de fer passar les vies per satisfer els interessos dels empresaris i propietaris industrials tèxtils de la segona meitat del segle XIX com els Güell i altres per obrir mercats per competir i quedar-se amb els seus beneficis tot creant talls en els camins per on hi passaven les vianants, destrosses del paisatge natural i espècies autòctones  i sent explotades per empreses privades capitalistes i amb inversions financeres de famílies banqueres riques i poderoses sobretot franceses i angleses. Sants també va ser víctima de les vies de la línia que llavors aniria fins a Molins i Martorell i que seguiria cap a Vilafranca fins a Tarragona i lògicament de les seves destrosses respectives que van perjudicar als i les veïnes d’aquell poble i els antics camins més utilitzats que comunicaven amb altres municipis i indrets propers. Aquesta línia del Garraf en un principi aniria  cap a Valls i Reus i el seu propietari i director de cognom Biada havia estat un “indiano” que havia fet fortunes a Cuba prèviament per fer la línia. Així es va anar forjant el capitalisme a canvi d’explotar els treballadors a les fabriques i potenciar aquest transport de privilegi en aquest estat que no ens vol lliures ni de conya. Però veure el mar des del tren ja és una idea que m’ha quedat gravada des de petit des de quan vaig agafar per primera vegada aquesta línia per anar a Salou i no podía parar de mirar el mar tota l’estona amb aquell color tan il·luminat que per mi és un fenomen que la natura porta ple de vida, aigua i vapor que em porta misteris i sensacions càlides en temps de sol. Així que passa el revisor i em pregunta si em passava alguna cosa i li vaig dir que tenia aquesta síndrome i que anava a despedir-me d’aquesta línia de tren ja que era el seu últim dia i em va dir que estigués tranquil. Em vaig queixar en dir-li que els trens no estaven adaptats i lògicament els trens més antics no ho estan i els més recents tampoc ho estan ja que en tot un tren només hi ha dues portes adaptades (una a cada lateral) en el vagó del mig com a excepció i la resta són totes iguals i només hi ha l’estúpida diferencia de què els esglaons per a les persones “normals” es pleguen i es despleguen amb l’obriment i el tancament de les portes. Això passa sobretot en el cas dels trens de rodalies de disseny més modern que estan formats per més vagons i disposen d’aquestes portes excepcionals i s’ha acabat. Només els han fet com a trens de disseny i les condicions que hi ha són gairebé les mateixes que les dels trens més antics. Sort que encara es va comportar amb mi i duia el bitllet seguint aquesta absurda normativa perquè sinó m’hagués clavat una multa molt injusta i de molts diners que se l’hauria endut Renfe per als seus privilegis. He vist en diferents ocasions revisors expulsant persones immigrants del tren per no portar bitllet tot dificultant-los molt més els seus drets com el del transport públic i afavorint la discriminació i el rebuig contra la seva dignitat humana com a persones que han hagut de marxar del seu lloc d’origen per qüestions polítiques i socials i s’han de buscar la vida com poden. L’últim cop que ho vaig veure va ser a l’estació de tren de Torredembarra quan venia de més lluny i tornava amb tren cap al meu barri. A mi també m’han discriminat  moltes vegades fent-me fora del tren  per tenir tics vocals amb excuses de distorsionar la convivència dins d’unes normatives burgeses de civisme  “progressistes” tot fent màrqueting del tema de la conviència però per afavorir l’individualisme que realment són molt  estigmatitzadores i per l’esquena permeten la discriminació i l’exclosió enlloc d’incloure i acceptar les persones tal com són. Realment encara queda molta feina a fer en aquest tema i en molts d’altres.

Així havent passat per Sitges i Vilanova amb els seus complexos turístics i hotelers a vora platja per davant dels barris treballadors a vora platja després dels túnels (on també hi ha el cèlebre Museu del Ferrocarril de Catalunya), vam seguir per Cubelles i després Cunit després de passar per l’estuari del Foix mentre anavem passant arran de mar i de platja molt seguidament on la franja de llum s’anava observant com un reflex permanent al llarg del meu recorregut amb les palmeres. També es veurien les palmeres que a poc a poc anirien apareixent com poc després els habitatges i els carrers amb passos soterranis dels barris marítims d’aquests municipis vora de platja. Entre ells incloent-hi Segur i Calafell amb els seus  apartaments de segona residència de les famílies riques estiuejants i també de la seva gent més humil que pateix els mateixos problemes i abusos del propi capitalisme. De fet a Calafell hi he estat en total unes cinc vegades: la primera va ser en  una estada de cap de setmana amb la coral L’Esquellerinc anant-hi amb un tren de rodalies en direcció a Sant Vicenç de Calders per estar a la casa de colònies “Artur Martorell” on vam fer unes jornades intensives d’assaig per preparar el cèlebre concert de Nadal que soliem fer cada any amb la resta de cors que formaven l’Agrupació Cor Madrigal, mentre que la segona i la tercera vegada van ser també en unes jornades de convivencia de cap de setmana amb l’esplai Movi de Sarrià amb les seves qüestionables directrius religioses i confessionals on hi respirava un clar ambient d’autoritarisme de part dels monitors, la quarta va ser una tarda curta del mes de desembre de l’any 2000 passejant amb el meu pare i la meva germana quan vam aprofitar el dia enmig del fred i l’humitat marina i grisa per anar per aquestes poblacions més avall  de l’estuari del Foix, i finalment l’última vegada va ser amb un amic de Vilanova tot passejant pels carrers que estan situats entre les vies del tren i la platja una tarda del mes de setembre de l’any 2007 després d’haver estat una llarga  estona passejant-nos per la platja de Coma-ruga i haver vist passar els trens des de l’andana  de l’estació de Sant Vicenç de Calders. 

Vam travessar per un pont la deplorable riera Bisbal per un pont i pel costat de Sant Salvador situada en un lloc de dunes de sorra a la platja de manera que la part de Sant Salvador quedava totalment tancada amb una tanca al davant enmig de totes les edificacions turístiques i segones residències de l’entorn mentre que des de l’altre costat hi ha una torxa de ciment aixecada per una columna que té un significat imperialista i també conreus de vinyes amb els ceps pelats i olivers que contrasten amb el paisatge residencial de la zona marítima.  De fet, a Sant Salvador hi he estat dues vegades: la primera va ser per anar a fer un dinar familiar en un restaurant que hi havia a vora mar quan estava treballant fent la verema per a un cosí meu que viu als Guiamets mentre que el segon cop va ser quan vaig anar a celebrar que m’havia recuperat de la intervenció al meu ull esquerre tot visitant la casa-museu del compositor i  músic violoncel·lista vendrellenc Pau Casals, dinant a la terrassa del restaurant que està adossat situat al costat a vora mar també com passejant per la platja i descansant en un dels llits del pis de dalt de casa de la meva tieta Enriqueta. Havia fet fotos en alguna ocasió però aquest cop no va ser possible perquè tenia el telèfon mòbil espatllat i que ja no vaig poder recuperar i em vaig quedar sense fer-ne sobre els fenomens del viatge per poder-los explicar a continuació via whatsapp per donar-hi unes explicacions escrites més concretes en el moment d’haver-les fet o fer-ho pel facebook. Però aquest cop com que no tenia ordinador en el telèfon però tampoc és un càstig per a mi sinó que és una qüestió de principis perquè és una dependencia que ha provocat aquesta societat capitalista post-moderna on les noves tecnologies dominen la ment humana tot tornant-nos esclaus i creant problemes d’ansietat, autoestima i altres merders que són perjudicials per a la nostra salut física i emocional per les seves radiacions i els camps electromagnètics que produeixen. Sense aquests aparells potser podriem viure d’una manera  més feliç i fins i tot més lliure. 

Així que vam arribar a l’estació de Sant Vicenç de Calders, molt més propera a les platges que no pas del municipi en sí que queda a l’interior, mentre que per la dreta arribaven les vies que venien per l’interior que des de fa dècades fins ara està transitada sobretot per trens de rodalies i mercaderies. Tot i que molt esporàdicament també hi han desviat els trens de mitjana i llarga distancia quan hi han hagut obstacles a les vies de la costa. D’aquesta manera aquesta estació s’ha convertit en un punt neuràlgic de trens convencionals cap a diverses direccions per davant de tot. Allà és on va baixar aquesta noia de l’est a qui vaig conèixer. Jo hi he baixat vàries vegades sol o amb aquest amic de Vilanova per anar a caminar per les platges de Coma-ruga o fins i tot quan he hagut de canviar de tren quan havien tallat la circulació de trens fins a Barcelona per la costa per les maleïdes obres innecessàries del TAV que no sabia com podien acabar però sabia clarament quines serien les conseqüències nefastes cap  al territori. Allà havia aprofitat en diverses ocasions de passar-me pel bar de l’estació per anar al lavabo com també demanar alguna cosa per menjar. Des del vagó estant hi vaig observar que per la via de l’esquerra també arriba un tren elèctric en direcció contrària que era més nou sent tot blanquet que sol fer un soroll de tipus hidràulic quan arrenca i frena que normalment fa el trajecte cap al nord per les vies de Girona, Celrà, Figueres, Colera i Portbou però algunes vegades també han fet trajectes per les vies cap al sud fins a Reus, Cambrils o Tortosa –conegudes sota el criteri absurd de RENFE com la sèrie 449- i hi he pujat dues vegades per anar a Torredembarra i a Sant Salvador respectivament que aquest últim cop una tieta meva, germana del meu pare, em va venir a recollir amb el cotxe a l’estació a la sortida de l’estació.  Aquests trens més nous tenen un disseny peculiar amb els morros dels laterals inclinats i arrodonits per la part de sota i per aixo els nomeno “floquets de neu”. A les vies dels laterals hi havia trens de rodalies aturats on hi acabaven el seu recorregut  vinguessin per la costa o per l’interior amb les parets externes  decorades amb curiosos grafitis artístics que contrastaven amb  els seus colors uniformes i avorrits de l’empresa que els explota. Així un cop es van tancar les portes després de sonar la senyal sonora el tren va arrencar per la via fèrria cap avall mentre que per la dreta surt la desviació de via única que se’n va cap a l’interior del Camp per Roda de Mar, Roda de Berà amb una desviació que va cap al Morell i Reus mentre que una altra cap a Salomó, Valls i Lleida per on hi passen escassos trens de passatgers i algun molt puntual de mercaderies. De fet una de les coses que s’exigien era desviar la circulació de les mercaderies més perilloses per aquest traçat  per l’interior on les poblacions estan més apartades de la via enlloc de passar per la costa que està molt més urbanitzada amb les poblacions més concentrades. Però aquesta lluita va fracassar desgraciadament perquè els interessos del capital són els que fluctuen per davant. 

Així que vam seguir pel traçat de doble via que segueix el litoral a través de Coma-ruga, el Francàs i poc després la part costanera de Roda de Berà a tocar de la platja amb els seus càmpings i blocs de pisos i apartaments de famílies treballadores alienades segurament llavors buits molts d’ells perquè no era la temporada de platja fins al final de la primavera i els inicis de l’estiu. Fins i tot vaig aprofitar uns dies d’inicis de setembre del 2017 quan m’havia banyat a l’aigua a prop de Berà amb unes amigues asturianes que hi tenen uns apartaments just a tocar d’una platja que queda abans de passar el roc de Sant Gaietà que en aquest trajecte el vam travessar per un túnel fosc i a l’altre cantó vam començar a passar pel costat de la llarga i extensa platja de Muntanyans al principi amb el seu passeig amb palmeres a l’esquerra arran de platja i mar al principi mentre que es concentraven edificis comercials i de segona residència que quedaven lluny del propi municipi que es troba a l’interior,  i després caracteritzada més plenament per la seva presència del seu relleu de sorra arenosa, les seves dunes i maresmes. Jo alguns estius m’hi he banyat i he caminat de dia amb les sabates de carrer i amb xancles sense mitjons a la nit sota la llum de la lluna deixant que les onades mullessin els meus peus ben plens de sorra que regalima entre els meus dits anant cap a un “xiringuito” quan havia passat alguns dies a la casa d’un amic meu que queda molt a la vora de Creixell. Aquests dos municipis no tenen estació de tren i per tant per arribar-hi s’ha d’anar fins a Sant Vicenç o Torredembarra. També vam creuar els aiguamolls del riu Gaià ja estant relativament prop de la seva desembocadura -ja que queda una mica més cap al sud- tot vorejant la platja de Creixell que ha estat un lloc de pas dels ocells que volen des del delta del Llobregat fins al de l’Ebre, on allà poden fer la seva estada vital, i que s’estan dissecant des de fa temps per l’impacte de la destrucció urbanística. 

Però encara era esplèndid veure algun estanyol humit i amb aigua salabrosa encara amb vida a dintre dels entorns dels reductes paisatgístics amb aigua i vegetació des de la finestra del vagó mentre que despres es veu la linia de la platja i el mar situat al fons amb l’aigua blava salada en moviment aparentment plàcid i tocada per les espurnes de la brillantor de l astre solar, el conjunt de pins i els successius caminets de sorra i altres formats per estores rectangulars i primes de fusta que fan els seus curiosos trajectes pels aiguamolls entre herba i matolls i van fins a la platja on hi ha les dutxes apagades a l’hivern fins al passeig maritim i l’ escull de roques llarg i prim del final de la platja ja a la part de la Baixa Mar de Torredembarra on també es troba el port. Pot ser interessant trepitjar-la i passejar m’hi quan no hi ha gairebé ningú, quin és l’aire salat que arriba des de mar i el paisatge de matolls herbacis i totes les cases blanques soles. Ja ho vaig fer ara encara no fa dos anys a la “tardor” el mes d’octubre durant un dia de sol  tot fent una calor d’estiu i el blau del mar brillava amb més espurnes grogues que mai i hi havia molta gent fent-se el bany a la platja com si d’un dia de ple agost es tractés i un últim cop va ser l’any passat que la vaig travessar durant una tarda de pluja forta fins a la banda de Creixell. I tot entre casetes familiars. De fet es va voler destrossar part d’aquesta platja per tal de promoure hi  un projecte d’especulació urbanística d aquesta localitat però aquest traçat d'asfalt, ciment i edificis en part es va poder parar a través campanyes i plataformes com la general que va ser nomenada amb el terme de SALVEM MUNTANYANS. 

Al mateix temps vaig estar observant els carrers i edificis al costat esquerre de la via que tapaven la

platja i el port privat que quedava a prop del final del passeig urbanitzat que es troba al final de la platja, més enllà d’on es trobava estesa una bandera estelada combativa ben grossa i resplendent al damunt d’una roca vora mar. Ens vam aturar a l estacio de “La Torre” on hi ha un tercer carril al mig pel pas dels trens que van ràpid i no s’hi aturen però tan sols a una sola direcció cap al sud, un edifici molt petit i apartat de les vies per una tanca i un pas soterrat amb unes escales i una rampa a cada lateral per on hi he passat les vies quan he hagut de fer servir el tren per venir o per tornar. L’edifici antic i apartat de l’estació contrastava amb els edificis de pisos relativament nous que es trobaven situats a la banda de mar. Un dels últims cops que hi vaig anar aviat farà uns dos anys va ser un dia 12 d’octubre en una botifarrada encontra de la hispanitat on hi vaig anar amb un tren però de construcció més recent també d’aquesta nomenada R16 que anava precisament cap a Tortosa per la via clàssica en funcionament des de la segona meitat del segle XIX que agafaria a partir de Tarragona per seguir el seu trajecte cap al sud quan aquesta encara estava en ple funcionament, lògicament. En fi..., tinc un record molt agradable i molt ple de les meves estades en aquestes contrades fos per la raó que fos i fossin per les emocions i les vivències que fossin. En aquestes contrades realment m'hi he sentit feliç. 
Aixi que vam seguir el traçat ferri tot passant per altres urbanitzacions, llocs recreatius i altres a tocar del mar fins a Tamarit ja que el nucli del municipi d’Altafulla queda mes cap endins i té un barri que està a tocar de la platja. En aquesta estació encara es troben uns pals sostentadors sense catanària ni via fèrria en el lateral més tocant a mar. Aquestes contrades de la contrada queden situades pel voltant  de la desembocadura del riu Gaià que al mateix també és un altre indret dels mateixos aiguamolls preciosos que ja havia vist a través de la finestra des del tren i afectats per les activitats humanes massives. Llavors vam seguir pel mateix  tram de de doble via més llarg a tocar de les roques i l sorra de la platja a tocar del mar tot seguint el traçat fàcil del segle XIX que no té cap sentit però van ser uns dels moments quan vaig veure el mar molt més de prop i permanentment els dibuixos de les pampellugues que fa l’aigua mai els trobo a faltar en aquest tram. Tot entre més urbanitzacions, càmpings i accidents geogràfics marins ben propis del relleu litoral d’aquestes contrades. Van ser moments de veure platges nues i especialment per allà n’hi ha una que és nudista que li diuen la Wai-Kiki  que encara no hi he anat mai i és un pla que encara tinc pendent. No obstant, s’ha de dir que aquest traçat es va fer sense tenir en compte cap tipus de criteri sostenible. La vivor d’aquests colors m’omplia els ulls de vida i em feia anar cap al món imaginari de la tristesa i els disgustos anant més enllà de les paranoies i les fantasies mentals i deixar-me portar més pel propi cos i  els seus elements bàsics amb els quals hi contactava mentre que per l’esquerra hi apareixien cales, estrats de roca i altres elements típics del relleu litoral.  De fet, passavem entre mig de tros de roca perforada de tipus trinxera per deixar lloc al pas de les vies d’aquesta manera tan fàcil que es va fer dos segles enrere.

D’aquesta manera aviat vam arribar a Tarragona pel costat del passeig marítim que talla el Balcó del Mediterrani al final dela Rambla Nova com també s’observaven les ruïnes de l’antic amfiteatre romà i pedres d’algun altre possible monument imperial de molts i molts segles enrere. Així que seguint les vies pel costat de la platja vam entrar al recinte de l’estació que disposa d’una gran extensio de vies entre les de passatgers i les de mercaderies pròpiament dites que queden més properes a la zona marítima. Allà també hi havia trens de passatgers aturats que presten serveis de rodalies molt precaris i deficitaris només en dues línies molt curtes, limitades i carents en moltes coses. Molts d’aquests trens que presten aquest servei en unes condicions tan lamentables són els mateixos models d’alguns que fan els recorreguts de mitjana distància i estan en les mateixes condicions d’impediments i dificultats per segons quines persones. Aquesta estació també ha anat perdent  moltes freqüències de trens de llarg recorregut al llarg dels últims anys ja que els fan passar per l’estació d’alta velocitat de Perafort (Camp de Tarragona) des d’on sortiria la nova variant ferroviària on els trens convencionals hi entrarien des de Vila-seca fins a Vandellós amb  doble amplada de via a partir del dia següent i això dificultaria moltes persones que necessitin agafar el tren per anar més lluny o més a prop i també dificultaria les necessitats de la gent d’altres poblacions properes.  Fins i tot el servei de trens Euromed que són uns trens d’alta velocitat fins llavors anaven per via convencional des de Barcelona a València i Alacant també passaria per l’estació d’alta velocitat per agafar la variant ferroviària que obligaría als seus habitants encara més a fer un desplaçament amb cotxe, taxi o autobús totalment innecessari i realment incomprensible. 

El mar estava al fons a la meva esquerra on hi havia vaixells petrolífers aturats i surant damunt l’aigua extraient combustible fòssil de les bosses submarines per tal de seguir fonamentant totes les bases del poder econòmic de les petroquímiques i refineries amb els seus polígons  industrials i corporatius permesos des de fa dècades que es troben a les zones perifèriques com en barris externs i altres localitats del Camp i que s’ha convertit en un dels complexos petroquímics més grans del sud d’Europa que entre altres coses ha permès la seva tasca propagandística tot finançant activitats lúdiques i recreatives amb els combustibles fòssils com els automòbils fins als publireportatges que promocionen les energies no renovables per fer-ne grans negocis i enriquir-se amb les guerres imperialistes i  l’escalfament global del planeta i la seva extinció com també de la salut de les persones. Recordo molt bé que em vaig banyar a una d’aquelles platges que eren més properes al passeig un estiu el 2001 quan estava uns dies en unes colònies d’anglès d’aquestes que organitzava la Generalitat tot promocionant les llengües imperialistes i capitals enlloc de les oprimides d’Europa i del món. Eren moments en què tenia una llarga vida per descobrir encara per davant tot i que tenia algun destí predeterminat que després no es va fer possible de cap de les maneres. Però eren moments d’adolescència i em faltava experimentar moltes coses i coneixer-les més a fons. Recordo que des de dins de l’aigua mentre  em capbussava entre la textura salada, saltant les onades grosses que venien d’enllà i esquitxava els altres companys llençant-los aigua amb les mans havia vist el pas dels trens pels raïls a tocar i fins i tot veiem passar Euromeds que avançaven a velocitat molt baixa per després poder accelerar cap a la seva destinació tot ocasionant obstacles importants a les vies. 

Així el nostre tren es va quedar aturat molta estona a la via 1 de manera que la nostra composició del davant es trobava situada al damunt dels raïls més enllà del propi edifici de l’estació. Em vaig quedar encallant-me i neguitejant-me amb la suposició de què no arrencariem i estariem encallats d’una manera indefinida com si la continuació cap avall fos tardana. Mentre no marxavem jo estava mirant cap enfora per la porta oberta cap el número de la via indicat en el cartell i la destinació del tren i la seva hora de sortida sempre amb retard com és de costum. A les vies mortes del lateral de la dreta hi havia trens aturats entre ells hi havia un vagó de passatgers antic de color groc ja inutilitzat. Altres vegades també hi havia trens aturats com aquest en el qual anava que des d’allà començaven el seu recorregut cap a l’interior ja que fins llavors no hi havia cap tren que fes el seu recorregut cap al sud fins a l’Aldea i Tortosa que comencés a Tarragona mateix sinó que tots venien des de la ciutat comtal. Poc després per una altra de les vies hi passava una locomotora elèctrica  de disseny i tecnologies ben nous que estava arrossegant uns vagons de mercaderies en la mateixa direcció tot i que a vegades els trens de mercaderies que no s’aturen també passen per la primera via a tocar de l’edifici de l’estació com jo ho havia vist diverses vegades quan m’he quedat aturat vàries vegades a l’andana estant dret a tocar de les vies fèrries. El tren va tornar a tancar les portes i mentre sortiem de l’estació arribava un tren en direcció contrària que venia de Tortosa el qual ja havien anunciat prèviament i que lògicament feia el seu últim trajecte`per la línia de la costa cap a l’Estació de França per sempre més. Així que va anar passant pel lateral dels habitatges precaris dels barris marítims de la ciutat amb els seus establiments dels quals m’imagino una percepció blavosa i salada com també el seu pas pel costat de la platja del Miracle que havia tingut una estació molt temps enrere (ara ja no existeix) i lògicament el port amb els seus monopolis mercantils sobretot dels negocis petrolífers. Així que ens vam desviar pel tram de via única que de l’extrem esquerre més proper al mar que queda separada per la doble via de l’altre extrem per uns matolls de plantes i vam travessar el riu Francolí per un pont amb una coberta de metall protector i amb arbres pelats al lateral quan aquest arriba a la seva desembocadura i que està en extinció per l’impacte dels seus residus, mentre que per l’altre pont es desviaven les dues vies que anaven cap a l’interior per on es també es desviarien els mateixos trens agafarien la nova variant des de la parada de Vila-seca que seria un nou punt de congestió de trens implicant-hi retards i complicacions innecessàries per al funcionament adequat d'un servei de ferrocarrils. Així també a continuació sortia un seguit de vies electrificades que sortien del nostre carril cap als aparcaments ferroviaris de mercaderies on sempre es troben vagons i locomotores que es troben aparcades al mateix nivell de les vies que van cap a Reus. Així començaven les superficies petrolíferes monstruoses d’aquest immens polígon amb els seus dipòisits gegantescs, xemeneies i tubs oleoductes blindats que mostren la supremàcia de l’acer roent totpoderós que anirien apareixent al llarg d’aquest tram. Així com també línies seguides de vagons cisterna negres aparcats i la desviació d’una via sense electrificar cap a la zona portuària més apartada de la via única convencional que és un símbol malèvol de l’ús del ferrocarril per afavorir aquestes empreses i contaminar les aigües del port.

Així mateix també s’observaven autovies i altres vies de circulació d’asfalt que travessen la via per sobre i altres urbanitzacions que són barris perifèrics d’aquesta ciutat que són víctimes directes de l’aire contaminat que s’hi respira pels fums verinosos de les xemeneies provocant problemes respiratoris greus com al·lèrgies infantils que estan normativitzats. A més també provoca l’extinció de la seva perifèria rural de l’interior sobretot de  vinyes, olivers i avellaners. Així que també hi havia una segona via que està pavimentada i morta amb uns topalls al final mentre ens acostavem al cap de Salou quan arribem a la parada lucrativa de Port Aventura que és un parc temàtic recreatiu per a les persones amb diners que està finançant per entitats financeres i corruptes com CaixaBank entre altres i que a partir de l’endemà esdevindria un final de línia definitiu sense continuació.  Recordo quan es va inaugurar aquesta estació lucrativa cap a l'estiu de l'any 1995 quan es va inaugurar aquest parc temàtic de cara els usuaris de consum definitivament després de fer-ne tanta difusió pels mitjans de comunicació tan mediàtics i això, i el primer cop quan m'hi vaig aturar amb el tren va ser el matí-migdia del dia 14 de setembre d'aquell any quan vam anar jo, el meu pare, la meva germana i una de les meves cosines bessones a l'apartament a passar el dia i, així, a despedir-nos de l'estiu. Jo recordo molt clarament que en aquells moments aquesta estació només obriria durant l'estiu com a època de temporada de les atraccions temàtiques i durant la major part de l'any no hi havia cap tren que s'hi aturés però resulta que anys més tard quan el parc també ha obert la porta als seus clients a l'hivern doncs aquest baixador estacional també ha prestat serveis de viatgers amb aturada a l'andana per la via de l'esquerra. Aquesta estació, abans de passar a ser un cul-de-sac a partir del posterior dia dilluns 13 de gener, havia disposat també d'una via morta amb topalls per evitar suposades incidències ferroviàries. De fet, jo només hi vaig baixar una vegada amb la meva germana i les meves dues cosines bessones un dia del setembre de l'any 2000 per fer una rematada del què quedaven de vacances d'estiu tot sent la meva segona estada en aquest parc temàtic lucratiu tan fastigós i tan ambiciós. El revisor m’avisa de què m’havia deixat la cartera de bossa a sobre de la cadira d’abans i que no me la deixés perquè normalment en cas de pèrdua l’empresa no se’n fa responsable si no és el cas de què hi hagi artefactes o explosius que pot haver-hi una condemna molt forta i dura i molt injusta que pot portar a la presó o en alguna altra situació de tipus realment molt difícil. Així jo em vaig prendre les gotes de les flors de Bach per segon cop al dia d’un pot tancat que vaig treure de dins de la meva bossa després de començar feia poc un tractament de kinesiologia que es tracta d’un tipus de teràpia que pretén regular el cos de la persona a través del test de la musculatura que a través d’ell el mateix cos dóna informació sobre l’abordatge més adequat en el seus camps bioquímic, emocional, energètic, estructural i subtil i amb diversos tipus de tractaments incloent-hi a part de les flors també l’acupuntura, l’homeopatia, el tapping i moltes altres tècniques integratives.

La kinesiòloga em va dir des d'un primer moment que m’havia  de prendre unes sis gotes de les flors a sota de la llengua uns cinc cops al dia després de cada àpat continuadament tot i que a mig matí no en faig cap i me les prenc igualment. Però com que llavors havia perdut el paper de les substàncies que havia de prendre on també s’hi indicava la quantitat exacta des de quan ho vaig anar a comprar a l’herbolària a prop de casa (un Manantial de la Salut situat al carrer de Vallespir) doncs no recordava massa la quantitat exacta i me les anava prenent a xorro però amb poca quantitat perquè el pot em durés i no me n’hagués de comprar un altre abans d’hora i no haver de gastar tants diners continuadament. La terapeuta m’havia passat el seu número de telèfon per qualsevol cosa que em passés i seria més tard al cap d’uns dies que em tornaria a passar la fórmula per prendre-me les amb més precisió però que no passava res si estava alguns dies sense prendre-les però que si ho faig sempre és el més indicat per la profesional. D’aquesta manera passavem més distanciats de la costa per un tram de via cavada enmig dela roca al descobert  també en forma de trinxera i just després situant-nos entremig de zones urbanes amb blocs de pisos multitudinaris i extensions de camps agraris de secà i regadiu coberts d’arbustos plantats i molt pocs passos a nivell respecte la via única. 

Així que vam entrar definitivament a Salou que és la capital “pija”per excel·lència del Camp on els i les seves habitants de sempre s’han de menjar amb patates tots els negocis turístics i hotelers que van començar a partir dels anys 60 del segle vint i estan concentrats per tot el municipi, sobretot al llarg del passeig de la platja i al costat del port que fan que hi hagi una renda per càpita molt alta tot convertint-se en el complex turístic per excel·lència d’aquesta línia costanera del litoral designada amb el terme comercial de Costa Daurada  que va des del Pla de Barcelona fins a les Terres de l’Ebre. Passant pel costat de carrers paral·lels amb els seus pisos i algunes cases antigues amb jardí. L’edfici ferroviari es tracta d’una estació que va obrir-se el 1865 en la línia que anava cap a València i Almansa i que havia estat explotada per una companyia privada al seu principi i al principi els trens que anaven cap a un sentit o un altre estaven traccionats per locomotores amb calderes de vapor durant molt temps fins quan a l’octubre del 1973 es va inaugurar la seva electrificació. L’edifici al cap d’un dia estaria fora de servei de manera indefinida. És una estació de quatre vies tot i que l’última tingui topall al final i s’utilitzi només per a funcions tècniques mentre que les altres tres havien sigut utilitzades pel pas del ferrocarril. Les tres vies s’utilitzaven ambdues direccions però els trens que anaven cap al sud bé s’aturaven a la primera o a la tercera com era de costum mentre que la direcció cap al nord es feia per qualsevol de les tres. A fora mateix hi havia uns taxis aturats que també prestaven el servei en aquesta estació per últim cop i que deuen costar una pasta molt cara. Però era l’últim dia d’estació per desgràcia. És curiós veure aquest municipi a l’hivern que és tan desèrtic amb les poques persones que hi viuen respecte a l’estiu quan vé tota la fastigosa plaga turística i segons residents. I també he de dir que tampoc  vaig tenir prou temps per observar amb detall el parc de la plaça del Carrilet des d’on havia sortit el tren carrilet que antigament unificava Reus amb aquest municipi com un transport de la comarca com tampoc l’antiga torre del segle XVI, que data de l’any 1570, que va queda més amunt ara de l’antiga estació ni el pas dels carrers que travessen la via i duen a la platja per on jo hi havia anat sovint per banyar-me aquells dies d’estiu tant al matí com a la tarda quan estavem a l’apartament dels avis (ara de l’àvia). Ni tan sols vaig poder veure cap cartell que convoqués cap concentració ni manifestació a favor de la via ni en contra d’aquest megaprojecte ferroviari. 

A més, l’alcalde de Salou va ser un dels partidaris de fer el desmantellament de la via tot prometent la posada en marxa d’uns trens-tramvies entre Tarragona i Cambrils tot posant més estacions o fins i tot d’uns trens turístics però al final ni una cosa ni l’altra sinó que al cap i a la fi hi ha altres interessos pel davant de tipus immobiliari i especulatiu. També és una putada per nosaltres que  traiessin el tren d’allà on estava que tot i no ser residents permanents ens deixava molt a prop de l’apartament i hi podiem arribar caminant sense cap tipus de dificultat. Des del seu menjador se sentia el soroll dels trens i les locomotores com les seves botzines respectives durant el dia. A vegades també hi anavem per Setmana Santa per fer la mona amb els avis quan veniem de passar uns dies a Falset ja que el meu avi matern era el meu padrí fins quan va morir molt feliç descansant al llit a casa seva al mes de juliol del 2012 en el pis de Barcelona a prop del Putxet. No obstant, quan l’avi va comprar-se l’apartament a la dècada els anys 70s del segle passat doncs va ser com la gran cosa que es va permetre amb els seus diners però és una contradicció entre la posició alienada d’on vinc i pel què lluito realment.  

Recordo clarament el passeig de Jaume I pel port i l’escullera veient les onades verdoses movent-se després de mitja tarda quan encara era de dia passant per davant de l’estàtua del rei Jaume I quan va sortir d’allà l’any 1229 per conquerir Mallorca, les pedalades amb un patí aquàtic per les ones endinsant-nos a mar obert al marge de les edificacions insostenibles que s’aixequen a vora platja, els sopars a restaurants cèntrics com el MARITE i també les pizzes i mariscades fetes en taules a l’aire lliure a prop del Cap on una vegada recordo veure-hi un cranc caminant marxa enrere al damunt de la roca, cosa que no puc veure sempre ja que la majoria d’aquests animals crustacis els he vist sobretot en fotografíes il·lustrades de llibres i també exterminats a les peixateries per afavorir la dieta dels qui som omnívors especistes per enriquir-se amb la seva decapitació. En aquesta estació m’hi havia aturat diverses ocasions en algun moment del dia per  veure el pas dels trens i com els que no s’aturaven passaven tot disparats a tota pastilla com si la pressa els hi mengés el món com el cas dels antics Intercitys ara reformats (que actualment fan recorreguts de Catalunya Exprés) que anaven directes cap a Tarragona i Barcelona o posteriorment els Euromeds que passaven de llarg direcció València i Alacant, i encara més quan sonava l’avís acústic per tancar les barreres del carrer de Barcelona.

Lògicament haurien d’haver reduït la velocitat per haver evitat possibles accidents. I també tots aquells que s’hi aturaven per prestar viatgers cap amunt i avall al llarg de tot el dia i hi haviem anat a rebre la mare quan venia cap al vespre amb tren des de Barcelona quan havia acabat de treballar els primers dies d’estiu; recordo molt bé que una vegada l’últim tren del dia va arribar amb molt retard i ens vam haver d’esperar molta estona asseguts al banc de l’estació mentre anaven passant els trens de mercaderies i alguns nocturns que anaven cap a les terres del sud. L’últim cop que vaig ser-hi va ser el juliol del 2006 quan havia anat una tarda a Cambrils a la platja per banyar-me però no hi havia cap tren més de tornada a l’hora quan vaig arribar a l’estació i per tant em vaig ajuntar amb uns nois d’allà i vam anar-hi amb l’autobús per passar la nit en un bar de música heavy metal que es diu Garage on perdut enmig de la foscor contrastada pels focos de llum del local on també s’hi han fet concerts en directe; després vaig tornar cap al meu barri amb el segon tren del matí. Però com que mai he vist com és Salou a l’hivern amb els meus propis ulls tampoc puc opinar molt directament per molt que hi hagi gent que me’n pogués parlar directament i me’n fés una idea aproximada. 

Al cap de pocs segons el tren va tornar a tancar les portes i segueix el trajecte cap avall seguint de nou el trajecte cap al sud passant per traçat de dues vies primer i poc després de via única novament, passant un altre cop per indrets amb camps llaurats, clarianes entre alguns arbres com pins i palmeres, habitatges i carrers i vegetació d’arbres i palmeres que encoreixen la via de manera constant i irregular tot passant relativament a prop del mar. També vam travessar barrancs com el de Barenys i petites rieres com les de Maspujols (o de Riudoms) i Alforja entre altres que també són víctimes de la urbanització urbanística i les grans superficies empresarials mentre que vam vorejar de manera distanciada del mar on hi ha urbanitzacions com La Pineda i Vilafortuny. Llavors entre més edificis, carrers i aparcaments vam entrar a Cambrils, l’estació del qual era un edifici històric de tipus casa medirterrània amb les parets de color groc que queda a la part de la muntanya on encara hi vaig observar el cartell antic amb rajoles blanques i el nom del poble amb lletres majúscules i blaves com el mar que també va esdevenir un dels llocs límits d’alguns trens de rodalies de la línia RT2 entre l’Arboç, Cambrils i l’Hospitalet de l’Infant. Recordo que durant les meves estades a l’apartament de Salou també aprofitavem per anar a Cambrils alguna tarda cap al tard aprofitant que el sol es ponia tard a l’estiu per caminar per la vila i baixant pel costat de la riera amb el cotxe travessavem el pont de la via única i recordo que un cop mirant a través del cristall del darrere del maleter vaig observar com passava el tren nocturn  nomenat Estrella “Gibralfaro” cap a Màlaga i Sevilla els vagons del qual anaven arrossegats per un tipus de locomotores d’enginyeria alemanya que després van ser destinades a les mercaderies fins quan se les va voler retirar de la circulació ferroviària per interessos de la luctuosa RENFE i se les havia conegut amb el nom col·loquial de “monges”. Quan aquestes van ser traspassades per al trasllat de mercaderies, doncs aquests recorreguts de viatgers serien efectuats per unes altres locomotores elèctriques d’enginyeria més moderna també germànica que serien utilitzades exclusivament per als vagons i combois de passatgers fins a partir de la segona dècada d’aquest segle vint-i-un. Així també aprofitavem sobretot l’oportunitat de caminar a través dels molls del port de pescadors amb les aigües tranquil·les que ambientaven la posta de sol del final del dia quan moltes barques de rems estaven atracades amb les seves xarxes capturadores guardades a dintre i algun pescador de costa traient un últim peixet de costa de la seva canya i traient l’esqué de la punta. Fins i tot recordo clarament que una vegada un dia del mes de febrer del 2008 em vaig atrevir a caminar des de Falset fins a Cambrils (arran de perdre un tren per anar de Marçà fins a Tarragona per l’interior per anar a una manifestació en contra de la LEC) tot exposant-me als possibles riscs en què em podia trobar per poder agafar el tren fins a Barcelona. 

Estant aturats a la recent antiga estació, entre altres persones que hi havia a l’andana va entrar una noia que duia una bicicleta a la mà amb qui vaig començar a parlar amb castellà pensant-me que no parlaria el català i per no tancar-me més en el meu món de les paranoies i persecucions d’una manera tan intensa i interactuar més cap enfora, li vaig explicar el tema del Tourette i ja ho va veure ràpidament. Ella em va dir que sabia el català però que li feia molta vergonya parlar-lo però vam estar compartint la conversa durant el trajecte. Realment la pèrdua de l’estació de Cambrils va ser una situació de misèria cap als i les habitants del barri de l’Eixample d’aquesta localitat el qual havia estat molt vinculat amb el ferrocarril ja que aquest barri va sorgir arran de l’aixecament d’aquest edifici autòcton amb aquestes lletres precioses que ja he mencionat abans i també el fort protagonisme tingut per part de la gent que ha viscut i viu encara en aquest barri, sobretot les persones que hi han treballat i aquest barri ha tingut una personalitat molt pròpia. I per tant, el fet de què els hi traiessin d’allà va ser un motiu de protestes molt important a l’estació i el fet d’implantar la nova estació de “Cambrils Nord” no tindria cap mena de sentit. El tren va tornar a tancar les portes per penúltima vegada al final del poc temps que es va quedar aturat a l’andana de la via de la dreta tocant a la banda de l’edifici històric robust i consistent per poder fer novament cap al sud. 

Així vam creuar més rieres i barrancs que en temps d’inundacions porten desbordaments d’aigua que han afectat les poblacions com el del d’en Gener, el del Regueral que va fins a la platja del Prat d’en Forés i fins i tot la riera de Riudecanyes que prové del municipi de l’interior el qual també reb aquest nom i desemboca al sud de la platja de Cambrils fent límit amb la platja de Mont-roig del Camp de manera que s’hi presenta un tipus de llacuna marina de rambla mediterrània que presenta una salinitat variable segons les llevantades, la infiltració de l’aigua del mar i els episodis plujosos que fan variar el cabal de l’aigua, vegetació d’albareda, port arbustiu i tamarigar i al mateix temps esdevé un port faunístic amb els passos de les migracions d’animals. Al mateix temps també l’impacte humà degradant i insostenible com els residus de les deixalles i ruderalització a la part cambilenca mentre que a la banda de Mont-roig hi ha un aspecte de tipus més natural. De fet  s’ha de dir que el 25 de novembre del 1907 hi hagué un accident de tren catastròfic que va provocar uns 22 persones mortes i 28 persones ferides degut a l’enfonsament del pont que travessava aquesta riera que al seu principi es va construir amb pilars de pedres i argamassa per fer possible el pas d’una via amb travesses de fusta i s’havia començat a deteriorar arran dels efectes de la tercera Guerra Carlina (1873-74) que van fer aturar el pas dels trens cap a Castelló, l’afectació de les rierades de Santa Irene i Santa Tecla  i els apuntalaments provisoionals en contra del pas de la comitiva del rei Alfons XII i la manca de vigilància que protegís el transport de la burgesia. Les queixes es van fer paleses però ningú va voler explicar les causes reals de l’accident. A la sortida de Cambrils també vam passar per un tram de via única poc protegit per unes balles de reixes de ferro pintades de vermell molt deficitàries que no cobrien suficientment la via per evitar moltes incidències que havien anat succeïnt com també començava l’aparició de plantes atzavares aleatòries a tocar de la via i més allunyades amb les seves fulles amb forma punxeguda com també els conjunts de punxes dels seus laterals com també els conjunts  de pins que portaven una delicia mediterrània com també les clarianes assolellades de l’hivern amb els camps de secà i el pas de la carretera continuadament. Afegint amb tota la ràbia i la indignació que aquesta línia es converteixi en un cul de via només fins a Port Aventura i arruinar aquest servei de rodalies tan deficitari  i pèssim entre l'Arboç, Cambrils i l'Hospitalet de l'Infant, la nomenada RT2, que fins llavors era tan sols una connexió pèssima entre el sud de l'interior del Penedès i la costa del Camp sense haver de fer cap transbord a Sant Vicenç de Calders amb molt pocs trens i, a més, amb la finalitat de reforçar la presència dels recorreguts de mitjana distància i sense prestar cap tipus de servei durant els caps de setmana. Aquesta és una altra de les ofensives neoliberals que estem patint durant els darrers anys i ja portaven molts anys amenaçant-nos amb aquest desmantellament i el nou recorregut que ha portat molta indignació a la gent d’aquestes localitats que s’ha mobilitzat, concentrat i manifestat tallant les vies i amb pencartes a favor de la via com el  nexe de connexió i que es mantinguessin com a mínim els trens de rodalies amb una velocitat baixa ja que necessiten el tren per anar a treballar, a l’hospital, a veure la familia, anar d’excursió o sortir de festa amb els col·legues. Ella em va explicar que vivia a Cambrils i que anava a veure la seva mare que viu a a la zona de la platja de Miami que està a prop de Mont-roig i és un municipi on desgraciadament només hi paraven dos trens al dia i per tant havia d’anar fins a l’Hospitalet de l’Infant i allà fer marxa enrere amb la bicicleta i que hi tenia mitja hora de temps aproximadament.

L’antiga estació de Mont-roig la vam passar de llarg ràpidament amb el seu antic dipòsit en forma de caldera aixecat per quatre columnes sostentadores, arbres i camps dessolats als laterals. Això vol dir que no tots els trens s’aturaven a tot arreu i ja dificultava aquest dret bàsic a molta població i quan no podien agafar l'únic tren que hi parava en direcció Tortosa que era l'únic tren del dia que feia parada a Camp-redó i, per qüestió d’horaris, doncs la gent que necessitava el tren s’havia d’espavilar com pogués. L’estació, a més, quedava més a prop de les urbanitzacions situades a laa l’altre cantó de l’autopista AP-7. Es tracta d’un edifici fet de pedres amb un esquelet vertebrador fet de totxanes tant fent línies verticals  pels laterals com també pel mig de manera horitzontal  i amb teuiada inclinada. Mentre que al mateix temps comptava amb la presencia de cinc portes on quatre de les quals quedaven tapiades (tres amb ciment o formigó de textura grisa i dues cobertes amb guix blanc groguenc amb “graffitis” curiosos mentre que tan sols una era d’accés cap a dintre de l’edifici però llastimosament era un recinte tancat al públic i que tan sols atenia a les dependències de la circulació) i lògicament un cartell amb el nom del municipi fet amb rajoles blanques també i dotat de lletres majúscules blaves. Es tracta de tota una superficie que conté un total de tres vies amb una andana a la part de l’estació i una altra entre la segona i la tercera via  i també comptava amb un pas a nivell per vehicles que contacta amb un càmping per a turistes que hi ha just allà aquella zona ja que a la part de la costa els càmpings són molt freqüents i també s’hi trobaven unes altres instal·lacions a tocar de l’antiga caldera d’aigua que es tractava d’un edifici antic i complex amb finestres i parets blanques que solia tenir la funció de ser una central elèctrica.  platja que del propi municipi que es tracta d’un municipi petit que  es troba a la part de l’interior de la comarca i

A més, també existien dues aiguades que havien servit per abastir les antigues locomotores de vapor a més d’uns lavabos. En aquest aspecte s’ha de dir que estava envoltada per arbres silvestres que estaven despullats sense fulles a les branques i altres de fulla perenne que encara les conservaven al damunt de les branques mentre que seguint endavant cap al sud ja s’observarien les muntanyes que a vegades en dies grisos d’hivern queden tocades per la boira que dóna molta impressió amb els fenòmens arbòrics, naturals i rurals que envolten l’entorn mentre que aquell cas es tractava d’un dia de sol en general i per tant aquestes es podien veure amb claredat estant des del vagó. Pels voltants s’hi trobaven partides asfaltades i més extensions camps de conreu llaurats i també amb olivers cultivats, camins de terra fent els seus itineraris entremig dels camps a dues bandes i espais harbacis que donen a la molt llarga platja de Rifà juntament amb les cases de les urbanitzacions. Aquesta platja aniria canviant de dimensions de més ampla a més estreta i viceversa a mesura que anés seguint els contorns del relleu platgístic. A partir del dia següent aquest municipi també es quedaria definitivament sense estació –juntament amb la de Salou- i seria una pèrdua molt important. I per tant encara és agreujar una dificultat que tenen aquestes habitants i de les seves rodalies tot deixant-los sense un mitjà de transport com aquest.

El tren seguia avançant pel mateix llarg traçat de via única entremig d’un conjunt continuat d’urbanitzacions de cases blanques, arbres i camps als dos laterals on hi dominaven les palmeres i els pins que anaven donant la seva textura gustosa mediterrània que m’anava fluïnt entre les sensacions viscerals i al mateix temps tapaven el recorregut de la ratlla del mar com també la presencia de xiprers alts i prims que creixien als voltants de la  via com també juntament amb els seus supermercats, clubs, bars, restaurants i altres llocs d’oci d’aquella zona juntament amb diverses platges com les de la Pixerota (passada abans on hi desemboca la seva riera), Guardamar i Porquerola amb vegetació autòctona d’arbres de poca dimensió, dunes i herbes seques. Ella a mesura que anavem avançant em va ensenyar el nucli urbà de Miami quan aquesta s’entreveia de passada entremig de les arbredes i les cases que s’estenien. I recordo molt bé que una vegada m’hi vaig banyar un dia a l’agost del 2004 quan hi vaig anar amb el meu  tiet, la seva dona i els meus tres cosins quan estava passant uns dies al mas de Falset. De fet,  el nom del nucli no se l’ha de confondre amb la ciutat de l’estat de Florida (EUA) i, a més, també és ben cert que allà hi queden les troballes històriques d’uns búnquers amb nius de matrelladores que  utilitzats en la Guerra Civil com a fortificacions defensives per fer front als possibles atacs per mar i es troben localitzats a la platja de la Casa dels Lladres totalment integrats al paisatge urbà i platgístic on foren construïts.

Ella em va parlar de les morts provocades pels atropellaments constants a la via pels trens i que això era una de les excuses per desmantellar la via. Així que en aquesta línia de la costa entre Tarragona, Cambrils, l’Aldea i Tortosa convenia mantenir-la al lloc on estava i amb més freqüències de trens de rodalies i mitjana distància a baixa velocitat i construir una xarxa ferroviària digna i amb trens dignes que afavoreixin les persones del Camp i les comarques veïnes tant per la costa amb el sud de les Terres de l’Ebre i altres contrades de casa nostra. I que la variant amb doble via per l’interior sigui per tal de garantir el pas dels trens de passatgers que van més ràpid i les mercaderies de manera que no destrossi l’ecosistema autòcton i sense ser fet per damunt d’aquests terrenys d’individus corruptes i evitant del tot el seu pas per Vila-seca i  substituïr el tram de l’AP-7 per reduïr la circulació de  cotxes i emetre menys gasos carbònics a l’atmosfera. Està clar que en aquesta línia de la costa en concret hi han hagut molts accidents, atropellaments i altres riscs greus però la solució crec que no és el seu desmantellament sinó en posar més passos habilitats enlairats i soterrats com també més recursos de seguretat per tal d’evitar que succeeixin aquests  problemes i tothom en quedi beneficiada. Està clar que en aquestes contrades hi ha molts xalets dispersos però els diners estan molt mal repartits i la majoria de la gent és de classe treballadora que s’ha de guanyar la vida com pot amb feines precàries i temporals als bars portuaris, els càmpings de platja, camps de conreu o les oficines de turisme urbà.

Parlant de Mont-roig, recordo que durant les meves estades a Salou també haviem anat algunes tardes a berenar a l’ermita de la Roca que era tot un edifici religiós amb les parets blanques i envoltat de garrofers amb la verdura comestible seca i hi cantaven les cigales quan a les hores de sol mentre que també era un mirador des d’on s’hi observava tota la costa del Camp amb Cambrils i Salou amb el seu cap a la punta tocant el blau del mar que quedava forjat al fons. Era una sortida molt mítica i usual que haviem fet la familia Pujades més d’un estiu i que recordo amb molta il·lusió. Ara trobo a faltar aquelles tardes a la vora del sol i assegut en aquells bancs de pedra al voltant dels arbres com també el fet de veure tota l’esplanada que toca més al litroal de la comarca amb els blaus harmònics i contrastants del mar i el cel a la mateixa vegada. A la part de la dreta del vagó s’hi observava com s’aixecava la Mola i el conjunt de muntanyes que hi havia a continuació vistes des de la part de la costa. De fet a la Mola hi havia pujat vàries vegades per la part de l’interior per un camí situat entre la Torre de Fontaubella i Colldejou just al davant d’on estén el qüestionable parc eòlic del Camp destinat als interessos  capitalistes. Normalment ho feia per la primavera i algun cop al mes d’octubre, a la tardor. Però mai l’havia vist des d’aquesta banda més a prop del mar i envoltada per aquests terrenys de conreu càlids extensos càlids i homogenis tot quedant tota plasmada de vegetació arbòrica i herbàcia i la seva punta ampla tota formada per roca dura, àrida i esquerpa tocada per la llum del sol que tot el conjunt donava un toc gris groguenc i una impressió molt vibradora. 

Quan li vaig dir que hi havia pujat vàries vegades doncs ella em va explicar que també la coneixia aquesta muntanya mentre que jo em quedava impactat tan sols  en veure-la i també tan impressionat i de tant en tant les paraules amagades em sortien en forma de tics reprimint la meva informació personal més interna fent un tipus de diàleg en mi mateix des de les meves emocions més viscerals reforçades pel meu propi impacte en veure el mar i la muntanya tot passant per la via. I realment encara tinc pendent fer la pujada a aquesta muntanya per aquest lateral i encara que ho tingui una mica més complicat amb la meva situació més delicada que tinc ara mateix amb els ulls no em rendiré en fer aquest esforç però prendré unes certes precaucions no només per això sinó també per tota la meva integritat personal perquè no em caigui cap roc al cap ni cap altre ensurt que em pugui portar en una situació personal molt crítica i fins i tot en arribar a perdre la vida, però espero que en aquest nivell no hi hagi d’arribar. Ara bé, ara és molt important el fet d’evitar rebre o donar-me cops a l’ull esquerre després d’haver-me’l operat dues vegades successives. Aquesta és encara una excursió per fer però la llàstima és que no hi haurà el tren per arribar perquè no passarà per Mont-roig i l’única manera d’arribar-hi serà anant-hi amb cotxe o amb autocars de línia. Però això seria una altra excursió que ja tindria l'oportunitat de fer-la una vegada quan em vingués de gust... No puc estar forçat a fer coses que no em venen de gust en el mateix instant. 

Després de passar pel mig d’aquests paratges arbòrics i travessar el pont del riu Llastres, el tren va arribar a la parada ferroviària de l’Hospitalet de l’Infant on allà a la mateixa estació tothom va baixar del vagó ja que llavors era la parada límit perquè més avall estaven enllestint les feixugues obres d’aquesta luctuosa variant entre aquest municipi i l’Ampolla.  Per tant tota la gent que havia d’anar més avall s’havia de desplaçar amb autobusos i llavors hagin de reenganxar el tren per seguir cap avall i no deixa de ser una complicació més. De fet, un cop a baix a l’andana quan hem sortit juntes del vagó, doncs jo i aquesta noia ens despedim i ella agafa la bici per fer marxa enrere i recular una bona part del terreny per on haviem passat amb el tren. Jo me’n vaig anar cap al davant de tot el tren fins a la cabina perquè volia saludar el maquinista que ens havia portat fins allà però em van dir que allà no hi era. Igualment al fons vaig observar les muntanyes continuant cap al sud tot formant una forma de serra curta i tota la via del tren que fa una línia corba llarga com si fos un llamp  directe, resplendent i fugaç com si es disparés tan esperitat cap al sud del nostre país mediterrani on més avall hi havia trams de via a les Terres de l’Ebre que tornen a anar més properes al mar. I és ben cert que cap al sud el pas dels trens Euromed van fer possible l’obertura del pas de l’Ebre des de l’estació de l’Aldea i desmantellar la via que unia Tortosa, Ulldecona i Vinaròs per Santa Bàrbara i Alcanar per l’interior de les comarques dels arrossars i això va comportar no tan sols una falta de comunicació entre aquests poblets sinó que la via fins a Tortosa fos una simple desviació que sortís des de l’Aldea sense l’antiga continuació. Recordo molt bé que les dues vegades que vaig anar fins a València, el mateix tren feia marxa enrere des de Tortosa fins a l’Aldea i llavors ja seguia cap al sud dels Països Catalans de la manera més fàcil per passar primer l’Ebre i després la Sènia per tal  d’entrar a les comarques del nord del País Valencià tot aturant-se a Benicarló, Orpesa, Alcalà de Xivert i Benicàssim tot oblidant-se d’aquests poblets per on el tren hi havia passat anteriorment. I tornant cap al nord el tren feia exactament el mateix però a la inversa. 

(I anant molt més avall, al sud de la península, hi ha una altra terra molt gran, ampla i extensa com si no tingués límits amb uns paisatges molt semblants a la d’aquestes contrades que està coberta per esplanades ondulades de camps de conreu de vinyes, olivers i ametllers, moltes carenes de muntanyes rocoses i abruptes molt disperses que dónen l’encant en aquell lloc mentre que està banyada pel mar al sud on el llegat de la cultura àrab ha quedat impregnat en les seves cultures identitàries i el seu folclore i el caràcter calent, picant i espontani de la seva gent, i s'anomena Andalusia. De fet, s’ha de dir que el relleu geogràfic i el paisatge arbòric i agrari d’aquestes contrades del sud de casa nostra ja em porten unes sensacions d’aires que ja m’aboquen un aire andalús molt més del sud de la península. Allà ja hi havia anat una vegada amb els i les companyes de l’escola en el viatge de Batxillerat quan vam agafar un Trenhotel (un tipus de tren Talgo) nocturn cap a Granada que va ser el substitut del mencionat Estrella “Gibralfaro” que llavors anava cap a Màlaga i Granada enlloc d'anar fins a Sevilla i el nou tren conservava el nom original. Al mateix temps és ben cert que durant el viatge nocturn sentint la  mateixa cançó continuada que feien les rodes desdel compartiment passariem per aquestes contrades ja que em va dir un dels empleats que seguiriem pel costat del mar fins a València i que, a partir d’allà, ja aniriem cap a l’interior cap al sud-est de Castella passant per Albacete i després ja tirariem cap a Andalusia. De fet el Trenhotel “Gibralfaro” fou retirat a partir del juny del 2010 juntament amb altres Trenhotels nocturns que havien circulat entre casa nostra i la terra del sud arran de la posada en marxa de les absurdes línies d’alta velocitat d’amplada internacional tot seguint un traçat recentralitzador totalment innecessari sota els interessos d’una minoria. Amb això, també hi havia hagut un altre “Trenhotel” nocturn que es deia “Alhambra”, com el gran monument rellevant granadí, que circulava de manera paral·lela a l’altre mencionat que és el que vam agafar per anar cap al sud encara en la seva època “daurada” i quan el concepte d’anar amb tren era el d’una aventura amb món per descobrir. I com aquests tants altres que van quedar fora de circulació per la mateixa excusa.

Al mateix temps els reductes actuals de Talgos diürns també s’han posat de manifest arran de l’extensió de l’alta velocitat de manera que s’han quedat els que van fins a València i Alacant com també el que va fins a Múrcia i Cartagena (que s’havia dit amb el nom llatí de “Mare Nostrum” i que anteriorment havia fet el recorregut des de Montpeller amb canvi d’ample de les vies i les rodes com també de la locomotora a Portbou i cap avall tot seguint la costa mediterrània) i ara de tren convencional que vagi des de casa nostra fins al sud peninsular més llunyà només queda el nomenat Talgo “Torre del Oro” en direcció Sevilla que encara fa bona part del recorregut a través del corredor de casa nostra. De fet, hi ha alguns Talgos que ocasionalment han exercit la funció de trens Euromed traccionats per locomotores tot complementant el pas dels trens que porten dues locomotores elèctriques adossades (una a cada cantó) i que fan un soroll d’arrencada i frenada molt anguniós i artificial que no m’és agradable i que RENFE els ha nomenat com “Alvia” i tenen sistema de rodes adaptatiu als canvis d’amplada de vies ibèriques a internacionals i viceversa com el del Talgo. 

I aquests trens que acabo de mencionar van ser els que van substituïr uns primers “antics” models d’Euromed posats en funcionament a partir de la segona meitat dels anys 90s del segle passat que eren iguals que els primers trens d’alta velocitat que van arribar a l’estat espanyol que eren basats en un model d’enginyeria francesa de l’empresa SNCF però adaptats a la via d’ample ibèric per fer el trajecte ordinari des de la ciutat comtal passant per Tarragona i Castelló fins a València i Alacant que va generar molts accidents i  malestar a les poblacions d’aquests indrets de casa nostra i que van ser retirats l’any 2008 de manera que fins a l’actualitat operen com a trens d’alta velocitat només per amplada internacional i favorable a l’especulació i la corrupció a fora del nostre país. Però els problemes i els riscs provocats per l’Euromed han sigut vigents durant tot aquest temps mentre passaven pel tram de la via única enlloc de fer-los passar per dintre del litoral. Se l'ha considerat un autèntic perill per aquestes contrades del nostre sud,i realment ho ha estat. A més també convé considerar que hi havia l’existència dels trens diürns nomenats “Arco” en castellà que van començar a funcionar i circular a partir de l’any 2000 des del primer cop que el vaig veure aturant-se amb una locomotora pintada de colors uniformes als dels vagons  a l’estació de Port Aventura en direcció cap avall (per l’única via que llavors estava en circulació per als trens amb aturada) i que van fer recorreguts cap a altres llocs de la península a través de les vies clàssiques del corredor com també l’existència dels trens “Altaria” que eren un model de Talgos traccionats de forma aliena i que van ser els primers conjunts que disposaven de portes d’una sola fulla amb obertura i tancada automàtica als laterals ja que fins llavors la majoria dels Talgos només disposaven de portes  manuals i que cap a la segona meitat de la dècada del 2000 també van ser retirats de la circulació amb la mateixa excusa.  

Inclòs afageixo que també hi hagué la presència dels nomenats trens Arco (dits en castellà) que també havien format part del nomenat llarg recorregut que van començar a funcionar a partir de l’any 2000 que prestava relacions interurbanes per les perifèries de la nostra península, entre altres el contorn de casa nostra, tot partint del fet que van sorgir d’unes reformes antics vagons per adaptar-los als 200 km/h (sobretot les composicions més curtes) traccionats per locomotores elèctriques per les vies del Mediterrani. Des des de casa nostra n’hi va haver un que va unir localitats del corredor mediterrani des de Portbou fins a Alacant i Múrcia fins ser substituït el 2008 per un altre tipus de tren automotor que faria un recorregut semblant però suprimint-ne alguns trams, mentre que n’hi havia hagut un altre que havia anat també cap a Andalusia i Extremadura que duia el nom de l’escriptor conegut “García Lorca” tot disposant de diverses branques de vagons que s’acoblaven i es desacoblaven en diversos indrets de diverses contrades caloroses del sud peninsular com Màlaga, Sevilla, Granada, Almeria, Cadis i Badajoz. I ja no dic els antics trens Diürns els quals eren com uns trens Estrella però que circulaven durant el dia enlloc de fer recorreguts nocturns  i també els Intercities que eren antics automtors que també havien cobert trajectes de llarga distància des de finals dels anys 80s del segle passat que havien fet els actuals trajectes que fa l’Euromed sense passar per la polèmica variant. Actualment aquests trens convencionals com van ser-ho els Estrelles i Intercities ja són part d’un passat remot en la història del ferrocarril. A partir dels inicis de la década dels 2000, doncs aquests trens automotors fins llavors de llarg recorregut van ser dotats de reformes internes de modernització dels seus espais i infraestructures per prestar els serveis de Catalunya Exprés i Mitjana Distància per substituïr paulatinament els trens que havien anat fent els serveis fins llavors tot sent dotats de portes automàtiques amb botó d’obertura i tancament als laterals, portes d’accés automàtiques del replà de l’entrada als passadissos i pantalles digitals corredisses a dins dels vagons, però les condicions deficitàries segueixen sent les mateixes amb unes barreres arquitectòniques que generen els mateixos obstacles).

Així que em vaig quedar una estona per l’estació mirant cap enrere on hi ha un parc petit amb poques atraccions mecàniques per a la canalla, uns bancs i tot rodejat amb petits olivers plantats i hi havia una noia morena amb la cara allargada i ulleres que s’hi passejava que jo veía de lluny. Així també vaig contemplar i observar el tren doble quiet, aturat i afluixat a la via com una línia recta amb tres pantògrafs aixecats i tocant la catanària que és la font que dóna energía en aquests motors elèctrics que són els que provoquen el moviment de les rodes i el funcionament de tot l’aparell complex i pesat que ha de traslladar gent d’un lloc a l’altre. El tren estava aturat a la via que estava més a l’esquerra de l’estació si es mira anant cap al sud ja que aquesta té unes tres vies més electrificades amb una altra andana peatonal entremig que quedaven tapades. Però els empleats de l’estació em van dir en castellà que sortís fora perquè volien tancar l’andana i no sé perquè si era una excusa que fessin amb mi pel tema dels tics o bé fos per alguna altra excusa o a saber perquè. Jo els hi vaig preguntar si hi havia trens de tornada per la por de què tanquessin de veritat l’estació i em quedés sense trens per poder tornar i encara pugui agafar l’últim cap a Can Fanga. L’edifici de l’estació era una casa antiga i històrica que també data del mateix any que la primera estació de Salou i era tan típic de les contrades catalanes degut a la seva arquitectura quotidiana i que encaixa amb els tipus d’entorns de platja. Va ser un edifici amb les parets de color beix i en unes condicions d’abandonament i deteriorament durant molt temps però la seva rehabilitació i el seu colorament de les parets de color fúcsia ha estat tan sols perquè fos operativa i explotada novament en els interessos econòmics de l’empresa privada ADIF encarregada de les infraestructures ferroviàries de tot l’estat espanyol. Des de l’andana hi ha unes escales i una rampa als laterals  per sortir al carrer, com a mínim a la part de fora del recinte complex de l’estació. Així que vaig entrar a dintre de l’edifici a través d’una porta amb finestrals de vidre típica d’indret de poble per mirar els horaris de tornada que hi havia penjats a les rajoles grises de la paret i em vaig quedar més tranquil sabent que eren els mateixos horaris que ja m’havia mirat a casa. A més també hi havia una màquina automàtica de venda de bitllets, unes cadires adossades i una porta tancada hermèticament que donava a la zona de vies. Llavors vaig sortir cap a fora de l’edifici i em vaig mirar el parc des de baix on aquesta noia estava asseguda amb una altra en un banc estant elles soles. Jo volia saludar-les de lluny amb els meus impulsos obscens tot reprimint la meva informació sexual com faig de costum però elles no em van contestar i volien estar soles i a la seva amb tot el dret que hi tenien. Mentrestant encara vaig observar els petits olivers que rodejaven el parc amb les seves fulles allargades com a símbol de la força i la fertilitat del clima mediterrani on és cultivable i més en els conreus d’aquestes terres de casa nostra i que en la mitologia romana també era un símbol de la pau. Així que vaig abandonar l’estació i els recintes d’aquella plaça amb els autocars que continuaven cap avall per les vergonyoses obres que s’estaven fent de la via on també es contemplaven els edificis i blocs de pisos massius arreu de l’entorn fins al mar.

Una pausa… 

Un primer recull de fotografies històriques i recents sobre la línia de tren clàssica de Tarragona, Tortosa i València per la costa tot dedicant una especial atenció a les parades dels municipis de Salou, Cambrils i Mont-roig del Camp que són els primers que s'han quedat sense estacions cèntriques i molta gent ara s'hagi de desplaçar per anar a buscar el tren a estacions-fantasma perdudes a l'intempèrie... També hi faig una referència molt de passada a l'estació central de Tarragona com també a algunes estacions situades més al sud, a tocar de les Terres de l'Ebre com la de l'Ametlla de Mar, l'Ampolla i l'Aldea-Amposta com també alguna que va ser feta a la comarca de l'Horta (País Valencià).Les imatges són extretes de les pàgines web dels arxius històrics de Salou i Cambrils com també de la pàgina web TrensCat. Algunes de les quals sobre aquests municipis i les vies del tren que es troben a continuació sent utilitzades per fer aquesta passada fotogràfica, potser tornaran a ser utilitzades en altres escrits meus semblants tot evocant records personals més profunds, viscerals i emocionals en aquestes contrades de costa amb els quals aquest text hi mantindrà una relació molt directa. 

En primer lloc, les tres primeres fotografies són clarament històriques i més remotes que van ser fetes en blanc i negre i reflecteixen en primer lloc la línia entre Tarragona i València sent feta des de la mateixa ciutat de Tarragona, la segona es tracta d'una fotografia de l'edifici històric de l'estació de Cambrils amb un tren traccionat per una locomotora de vapor encarat direcció cap a Tarragona (feta durant la dècada dels anys trenta del segle passat), i la tercera es tracta d'una fotografia que abarca les instal·lacions de l'estació de Salou en general on s'hi reflecteix el conjunt de vies, material ferroviari replegat i al fons s'observa l'edifici de l'estació i altres edificis annexes al complex ferroviari de llavors amb una locomotora de vapor extraient fum de la xemeneia en direcció nord també com també hi ha gent esperant el pas del tren. 

Aleshores, a continuació apareix una fotografia del traçat de via única amb el semàfor d'entrada al baixador lucratiu de Port Aventura el qual apareix el fons de tot (feta des del costat de Tarragona), tres fotografies més recents de l'estació cèntrica de Salou durant els seus últims anys de funcionament: a la primera s'hi observa el pas de la via única del carrer de Barcelona per on hi acaba de passar un tren fent el trajecte entre Tortosa i Barcelona, una altra amb un tren estacionant-se a la via nº1 fent un trajecte de rodalies procedent de Cambrils tot anant cap a l'Arboç tot passant per les estacions de Port Aventura, Tarragona, Altafulla-Tamarit, Torredembarra, Sant Vicenç de Calders i el Vendrell mentre que la següent es tracta d'una fotografia feta avançat el complex de l'estació amb el pas a nivell del carrer de Gandesa tot ubicant-se entremig de les llargues andanes de l'estació tot mirant cap a Cambrils. 

Llavors es troben tres fotografies continuades de l'estació de Cambrils on a la primera de les quals hi apareix un tren de via i obres arribant a l'estació procedent de Salou circulant a hores poc habituals, a la següent s'hi troba el mateix tren de via i obres aturat en una via apartada i finalment un altre tren de la línia de viatgers a la primera via procedent de Tortosa tot efectuant la seva sortida cap a Tarragona i Barcelona. 

Les fotografies següents estan fetes a l'estació de Mont-roig del Camp que queda allunyada del seu municipi pròpiament dit on ens trobem en un panorama de l'estació enfocada cap a Cambrils on s'hi veu la caldera a la dreta, dues de les vies buides amb l'andana estreta entremig amb antics fanals i a l'esquerra hi apareixen dues unitats automotores elèctriques antigues reformades tot efectuant el recorregut ordinadri entre l'Estació de França i Tortosa i una de les aiguades negra i blanca al costat dels combois mentre que s'estenen els cables de la catanària elèctrica al damunt mentre que a la següent s'hi observa un altre tren fent el mateix recorregut en direcció contrària, una altra amb tot el panorama de l'estació feta en direcció sud amb l'edifici de l'estació a la dreta i la caldera aixecada inclosa a l'esquerra, una altra de les dues aiguades per a les antigues locomotores de vapor, una altra vista de les vies amb el pas de vianants de fusta pel mig i la sots-central elèctrica i una unitat automotora elèctrica de nova generació realitzant el mateix recorregut ordinari de passatgers fins a Tortosa tot veient-se entre el conjunt de vies i el paisatge verd dels laterals al fons. De fet, hi consta un total de sis fotografies. 

Posteriorment hi ha quatre fotos de l'estació de l'Hospitalet de l'Infant on comencem observant-hi una visió complerta d'un altre tren de via i obres que queda aparcat a la via 4 del recinte ferroviari, després ens trobem amb el pas d'un tren Euromed de primera generació en direcció Alacant sense prestar parada, tot esdevenint un perill extrem que ha provocat obstacles i impediments en el tram de la via única del Camp tot provocant morts i ferits, una visió davantera d'un altre tren de mitjana distància cap al sud i el pas d'un tren de mercaderies format per vagons contenidors amb marca d'automòbil sent arrossegat per locomotora elèctrica de generació antiga dotada d'enginyeria alemanya dirigint-se cap a la ciutat de València. 

Per últim hi apareix una visió del refugi instal·lat en el recinte de l'estació de Camarles- (Deltebre), aquest últim són realment els dos pobles "Jesús i Maria" i "La Cava", fotografiat des de la via 2. Un tren Intercity efectuant el seu trajecte entre Barcelona i València sense reformar (les mateixes unitats posteriorment reformades van realitzar el recorregut de Catalunya Exprés) i finalment una fotografia on s'hi reflecteix una visió panoràmica i general de l'estació nomenada de l'Aldea-Amposta (també dita "Estació Central de l'Ebre, que jo també l'he nomenat amb el terme de l' "Estació del Sud") on al fons lluny a la dreta s'hi observa la part del darrere d'un tren Talgo aturat cap a Alacant.

* Entre les pauses que vaig fent del meu text redactat, doncs n'hi haurà dues més que també reflectiran una continuació d'aquest homenatge ferroviari que per a mi és molt emotiu i molt visceral. DESPRÉS CONTINUA...   

                                
                               

Vaig anar baixant pel carrer de l’Estació que es tracta de ser un dels carrers estrets del centre del poble que primer va horitzontal al costat de l’edifici i després va baixant tot anant en direcció la platja tot passant pel voltant de terrenys on hi ha antigues cases de poble baixetes amb planta baixa, els seus garatges i un o dos pisos que encara conservaven més o menys la seva faceta amb les seves portes i finestres petites i estretes i d’altres que havien estat reformades i pintades de nou amb nous elements per tal d’adequar moltes de les seves instal·lacions a les necessitats de les persones que actualment hi habiten. També hi veía algunes places i com no un petit espai amb petits olivers enfullats i plantats en tests negres cadascun. Al mateix temps també recordo que en girar per un dels carrers estrets de per allà vaig veure un cotxe i vaig aturar el conductor per tal de preguntar-li si ell sabia on estava la Mola (així tan sols per curiositat i per la meva falta d’ubicació que tenia allà en aquell lloc) i em va dir que lògicament em quedava lluny d’allà on estava i que havia d’anar fins a Mont-roig però jo ja li vaig dir que aquella no era la meva intenció i només era una pregunta sense demanar més informació al respecte del què li vaig preguntar. Llavors vaig seguir baixant tot agafant el carrer del  Mar que era paral·lel al de l’Estació i que em seguiria portant fins a baix de tot. Fent una mica d’història…, doncs aquest municipi va ser fundat al segle XIV arran de la construcció d’un hospital que fou fundat pel comte (llavors infant) Pere d’Aragó i Anjou el 1344, al segle XIV,  per atendre els viatgers com també per establir una fortificació de vigilància en aquell pas en quant els atacs realitzats per  terra i per mar en temps que hi hagué una repoblació dels territoris del sud català que fins havia fet dos segles havia estat territori àrab. Així també vaig observar les entitats de poder financer i propaganda turística i comercial fent propaganda “positiva” sobre la vall del Llors que al cap i a la fi és una iniciativa capitalista que promou els negocis turístics i altres projectes semblants com l’especulació relacionada molts altres problemes que afecten la majoria de la població més senzilla com els desnonaments d’habitatges, retallades i altres coses que amenacen la població més senzilla. I com no els problemes greus de les radiacions nuclears que venen de Vandellós que queda a la vora. Així també hi ha negocis d’oci i consum amb les seves terrasses a fora amb gent d’allà i de fora menjant, bebent i conversant ocupant les taules i asseguda a les cadires però jo no tenia ganes de dinar. Així a la gent que veig passant i que està asseguda a les terrasses els hi preguntava repetitivament que m’indiquessin on era la platja i m’assenyalaven primer cap a l’esquerra i llavors recte i avall fins quan al voltant em trobo el passeig marítim on hi ha una rampa i unes escales per poder baixar a la sorra que és la platja de l’Arenal que va fins al final del municipi. 

Així al meu davant hi havia tot un escull tot format per roques grosses que anava tot recte cap al fons i després cap a la dreta amb el mar salat blau i brillant al fons i cap a la banda del port, a la meva esquerra, n’hi havia un altre que veia allà llunyà mentre que just a la meva dreta s’estenia tota la platja tot fent una única sanefa semicorba fins al final a la punta de tot allà invisible des d’on estava mentre s’estenien les muntanyes baixetes al fons amb el ventet que bufava de cara durant aquelles hores del migdia. Però és igual… encara seguia sense ganes de dinar i el què volia fer jo primer era trepitjar la platja i tots els fenomens costaners que s’hi presentessin i notar les sensacions corporals i vitals que hi podia sentir a partir de les meves percepcions,  com aquestes m’afectaven i com em sentia a nivell emocional ja que el cos és savi i sap veure el què li passa, el què sent i moltes coses més. Si aquests podien ser de la manera més natural i salvatge encara més…, però això tampoc podia ser. Així doncs que a mi caminar pel mar sempre m’ha portat vibracions, respirar l’aire marí i salat que em boirejava i envoltava la cara tot refrescant la meva barba i la meva pell on moltes vegades hi tinc excemes seborreics pels nervis físics i el meu estat d’estrés emocional.

Bé, tornant allà i llavors doncs tenia ganes de fer primer tota la platja fins al fons de tot a la dreta amb tot el relleu orogràfic que l’envolta i després quan tornés poder fer l’escull aquest primer i després fer l’altre que quedava així d’entrada a simple vista molt més proper a la zona portuària. Així doncs primer de tot vaig baixar cap a baix a la sorra però vaig canviar de decisió i per tant vaig preferir caminar per damunt de l’escull del davant tot seguit pel costat de la sorra d’una part de la platja que és perpendicular a tot el llarg llistó d’arena  cap al fons i va paral·lela a les roques tota densa d’algues concentrades segurament provocades pels temporals d’aquells últims dies quan les onades de la margassa totalment enforismada i nerviosa que debien deixar tots aquests cúmuls vegetals progressivament perquè quedessin concentrats al damunt de la sorra. Mentre anava notant tacte del vent que em vé a la cara i m’anava aturant a fer cants sensorials amb la veu i deixant portar les vibracions sentint-les pel cos, per la cara i totes les sensacions que sentís i notés però era incòmode fer-ho d’aquella manera així dret i seguir caminant entre les roques envoltades per sorra de platja on seguia entonant aquests cants que em connecten amb el meu cos i les meves respiracions profundes molt més enllà de la pesadesa feixuga del meu cap. En aquells moments quan vocalitzava vaig connectar amb la música vocal i gregoriana escrita per Hildegarda de Bingen, una gran dona sàvia i polifacètica que fou abadessa i va viure durant les acaballes del segle XI i bona part del XII que entre altres “disciplines” va explotar també la música i la composició de peces i fou una de les primeres dones que va comprometre’s en l’emmancipació femenina a nivell monàstic  fundant el seu propi monestir i les seves pròpies comunitats només de dones perquè la societat era estamental i només el sector religiós tenia l’accés a la cultura; però es va haver d’enfrontar a diferents tipus de poders patriarcals liderats per homes com  l’emperador de l’Imperi Germànic i el Papa de Roma.  La seva música és una de les que a vegades he utilitzat a casa per fer les vocalitzacions que estava fent caminant per les roques. Així mirant cap al cantó de mar obert que estava al fons a l’esquerra, veia una llanxa marina blanca llunyana que anava bombollejant amb el seu motoret bategant pel pol·lutiu combustible derivat del petroli que havia sortit del port i se n’anava mar endins esquivant les onades que estaven bastant més calmades que els dies anteriors i m’acompanya de lluny en una bona part d’aquesta petita “expedició” per les roques de l’escull. Un cop ja a la punta per fer la part de l’escull en sí començava la presencia d’alguns conjunts de roques sense sorra entre elles i espadats buits i estrets pel mig, cosa que em portaria més dificultats per com tenia la vista només en un ull que hi veu parcialment i de l’altre no hi veiés res per complert i això em suposaria un risc a l’hora d’observar en detall els llocs i anava passant per les roques amb molta precaució i sobreesforç pensant que podria caure a qualsevol d’aquelles escletxes i no aixecar-me cap amunt tot quedant-me allà atrapat i que la pressió corporal i l’angoixa em portessin a què el pes de les pedres em superessin i acabés en un estat d’asfíxia o fins i tot perdre-hi la vida. Però això era tan sols una palla mental que em vaig fer prèviament perquè en una situació física com aquella tenia totes les espectatives però mai se sap perquè també és molt qüestionable tot el què em pogués passar. Anava posant els peus amb molta precaució i ajupint-me moltes vegades per anar passant entre roca i roca tot avançant i fent giragonces entre la banda del mar obert i la que hi ha encarant-se cap a la platja llarga en la què em vaig trobar quan havia arribat quan l’amplada de la platja havia arribat al seu límit tot havent-hi aigua ambdos costats. Així mentre vaig anar observant el mar obert i blau cap a l’horitzó tot tocat i reflectit per la llum de l’astre del dia mentre que les aigües verdes més tirant cap a les roques van fent el seu fluïd de dibuixos deformats i era molt interessant que em pogués aturar una estona a la part més salvatge i sentir les onades entrant pels forats de sota entre les roques deixant el rastre escumós instantani de manera que el so de l’aigua es transforma en un so de llauna metàl·lica per l’esquitx que aquesta fa quan arriba des de fora. 

Així a vegades també vaig agafar la mania persecutòria de mirar cap al sol tant amb l’ull fosc com també amb l’altre pel qual hi veig que veia alguns colors violats vermellosos i alguns verds cap al davant al final de les roques que dónen directes al mar com també mirant cap a la platja que va paral·lela a les roques. Cosa que em genera una preocupació també persecutòria tot suposant si hi veuré borrós o tornaré a tenir problemes de vista més greus i que tot i després cap al fons des d’on havia marxat sense veure res i tot el que veiés per davant fos absolutament de color negre. I d’aquesta manera jo m’anava perseguint amb aquest pensament i aquesta por que em provocava però aquest pensament no l’havia d’aguantar amb sofriment tot retenint i pal·liant l’angoixa com plantegen i promocionen els qüestionables psicòlegs conductuals sinó en desmontar aquest pensament i la preocupació que porta al sofriment. La inversió d’hàbits queda molt obsoleta i impedeix veure moltes altres coses i factors consistents que s’amaguen al darrere d’una conducta com aquesta més enllà de les etiquetes diagnostiques que la majoria de la gent alienada s’empassa amb patates com si fos cert tot el que expliquen els manuals del DSM i així aquesta està després dissociada que no es deixa portar per les seves pròpies sensacions corporals per por i judicis que jo també els porto incorporats desgraciadament. Així mentre jo anava avançant entre el rocam totalment banyat pel mar doncs se m’esdevenia més costerut i difícil seguir avançant i cada cop que havia de treure un peu d’una roca per tornar-lo a posar a una altra doncs havia de gastar més energía per fer un sobreesforç i inspirava amb més profunditat per manca d’aire. De tant en tant volia seure i notar com la meva veu em vibrava en contacte amb altres parts del cos i sentiments emocionals quan sentía l’aire i l’aigua del mar tot i que no em deixava sentir la connexió per la massa cabòcia molt pesada i espessa concentrant la llàgrima i el plor frustrats. Totes aquestes coses les sento constantment quan em deixo portar massa pel meu cap i quan els meus tics també formen part d’un diàleg permanent entre el meu conscient i el meu inconscient més enllà d’una simple conducta i que poden tenir molts significats. És la meva manera de ser i són part d’un sistema psicològic de repressió de la meva informació quan no materialitzo el què em passa tot posant-hi paraules o quan jo m’exigeixo d’una manera carregosa i aquests se’m dissocien de la seva base complexa. En aquells moments en què m’aturava per escoltar les vibracions marines m’entressin pels sentits, encara notava que el cap m’anava per davant del cos i això no em permetia despertar altres sensacions per conèixer-me més en mi mateix i observar els meus misteris personals que tinc a dintre de la ment: enraonava sobre música clàssica i els cants polifònics de les Vespres del compositor rus Sergei Rakhmàninov que per la ràdio se li havia dedicat un programa setmanal on havien sonat algunes peces de contingut absolutament instrumental. És cert que aquests cants seus en rus eren religiosos i ell era partidari d’unes institucions opressores com el govern del tsar i l’Església ortodoxa, amb una posició burgesa molt benestant partidari del romanticisme musical alemany i el seu posicionament ideològic clarament antisocialista i contrari a la democràcia directa que el  portés a l’exili als EUA en moments de la inqüestionable revolució socialista de l’any 1917 per mantenir la seva fama de prestigi i els seus privilegis. En fi…, coses de les política i és el què comporta la correlació de forces en moments de conflictes bèl·lics inevitablement. Però la seva música és una cosa i la seva ideologia n’és una altra; tinc molts gustos aliens a les meves idees combatives però la música és música i sempre ho serà. Cadascú té els gustos que té sempre que sigui amb coherència i una autocrítica amb consistencia. A més que quan intentava cantar això per sentir vibracions en les partícules em forçava i no em permetia deixar fluïr pel tempteig de l’aigua que esquitxava. Tot passant per allà també vaig observar un conjunt d’ocellets negres aturats a sobre de la pedra a punt per arrencar el vol i s’enlairarien en forma de petit estol per damunt de l’aigua en direcció la platja. No sé si eren fauna autóctona dels indrets marins del sud de la comarca del Camp o no i per tant no puc suposar res així. Però això per mi també és natura plenament, és una manera de connectar amb la bellesa d’un entorn de mar que també té la seva ferocitat i els seus riscs que formen part de la mateixa naturalesa. Crec que era més adhient haver-ho fet amb altres persones i haver-nos suportat i ajudat mútuament. A més que això també m’ajuda a créixer en la meva fortalesa com a persona. Realitzar els cants en aquestes roques més avançades m’és molt més difícil fer qualsevol tipus d’activitat visceral però recordo que per damunt d’altres esculls per on jo hi havia caminat em sentia amb més habilitat de travessar-los o passejar-los amb més valentia al pit com ho vaig fer gairebé al límit de la població de Cubelles on contemplava l’arribada de l’aigua escumosa entre els forats de les roques tot anant i trobant-me més confiat en mi mateix i passar-lo sense dificultats. Aquest cop en canvi era com si se m’anessin passant les ganes i la manca de capacitat corporal de resistir-los. Així doncs vaig acabar de passar els peus per les meves últimes roques que em quedaven per fer i així vaig arribar a la punta final de tot l’escull on observava les onades regalimants m’arribaven a les roques pel davant. Allí vaig poder contemplar tota la gran massa estesa cap a l’oest i al sud amb l’aire tebi d’hivern que m’arribava a la cara contaminada no només pels combustibles de les barques motoritzades que sortien dels molls i les que podien passar més enllà sinó també per tots els impactes dels residus nuclears que hi ha a Vandellós i per tota la brutícia que s’hi aboca sense tenir present que és un factor de risc molt elevat i hi ha substàncies tòxiques com el mercuri que molts peixos engoleixen i acumulen, sobretot els més grossos que són els que viuen més temps. Allà plantat vaig fer unes respiracions sensorials i després ja em vaig fer enrere tornant per les roques de l’escull entremig de les escletxes perilloses però llavors ja m’era més fàcil de poder-les passar perquè ja havia trobat el truc quan ho havia fet anant fins al final per molt arriscat que aquest fos. Així que seguia ajupint-me una mica per poder passar aquelles roques però ja sabia més la manera d’anar col·locant els peus per no ensopegar i no acabar caient cap avall acabant lesionat ni tocat per l’aigua. Vaig voler estendre la mà dreta recta endavant cap a la punta de l’escull per assenyalar l’ “infinit” allà quan observava tota la part llunyana de terra i roques que hi ha al voltant del mar vorejant la costa però al final ho vaig fer tornant enrere en un d’aquells moments quan girava el cap cap al límit de les pedres des d’on jo estava venint per tal d’anar veient tot el terreny rocós que estava deixant a l’esquena i veure com avançava a mesura que anava reculant per l’escull. Però a la tornada no vaig fer tot el rocam de pedres per on havia entrat sinó que quan ja veia que hi havia sorra al llavors costat esquerre vaig baixar cap allà i vaig anar passejant per damunt de les clapes vegetals concentrades i les restes residuals que queden embrutant allà al damunt però jo el què realment volia era contactar amb la sorra amb els meus propis peus i poder emprendre la meva passejada tranquil·la per sota del sol enlluernant del migdia. Molt bé…, el primer que vaig fer va ser és agafar la platja per tornar al lloc de la rampa i les escales per on havia baixat però enlloc de tornar a la vorera doncs vaig agafar la platja i anar-me’n cap enllà al final de tot el cinturó platgístic o fins on pogués per després poder tornar i dinar on fos. Així doncs trepitjant els peus per la sorra també anava observant les cases i els edificis homogenis que es concentren al llarg de tot el passeig que va paral·lel a la sorra segurament de les persones i famílies riques que se’ls poden permetre tot seguint la línia de la platja enllà fins el límit és gairebé infinit.

Així mentre observava com anava caminant enmig de la sorra i tota la continuada plaga d’algues i herbes vingudes del mar que feien dibuixos densos com si fos un mural de la propia naturalesa. Així doncs s’ha de dir que a mesura que anava avançant per la sorra i l’herbam també hi havia conjunts de pedretes aplanades i llises estirades a sobre de la sorra que em donaven una percepció de meravella que són d’aquestes que es poden llençar de manera aplanada cap a l’aigua de tal manera que aquestes arribin lluny tot donant copets al damunt de la capa de les onades que van arribant i això constantment. Tot em feia connectar la ment en un medi salvatge intern que em podia  donar vibracions corporals i sensorials que no estaven presents en lo físic com ara el fet de passejar-me per la platja un dia gris i trist però no era el cas. Observar les pedres en aquell context de platja em feia portar cap als passos més introspectius i íntims ja que són objectes sòlids que formen part del terra tot sent un contrast amb l’aigua que venia del mar i de fet nosaltres com a éssers humans, instintius i emocionals estem connectats amb aquests elements com també el foc i l’aire. Les pedres són un fenomen de la naturalesa que llavors també formaven part de l’ecosistema en el qual estava present tot idealitzant una platja natural i viva d’energia entre les algues seques i permanents que les tenia tan a la vora però que no intentava trepitjar i les anava passant pel seu lateral. Al cap de bastanta estona passejant, doncs les pedres i les algues concentrades doncs anaven desapareixent de la meva vista i la sorra s’anava fent més llisa i el terra continuat sense brisa vegetal ni peces sòlides i consistents. Encara em quedava molta platja cap enllà per fer amb el seu horitzó molt llunyà al fons que a poc a poc aniria assolint amb el pas de les meves cames que anaven trepitjant la sorra fina i densa que es desfeia per les meves trepitjades que hi deixaven la marca incrustada. No sabia si assoliria tota la platja fins al final o tornaria enrere prèviament per poder menjar més d’hora i no se’m pongués el sol abans però això de l’hora que era és un fet molt relatiu. El passeig marítim amb les acàcies i les palmeres a la dreta amb les seves cases homogènies d’un mateix color és molt avorrit i treia l’encant del fet de poder ser una platja natural com la majoria de les poques que ho són, i realment són molt poques les que encara són plenament salvatges que encara queden en els nostres paisatges litorals. Així vaig fent el “taaaaaaaaaaaaaaaaix” amb la mà dreta estenent-la cap enllà per marcar el destí en línia recta que a vegades anava repetint per falta de seguretat i malestar angoixant que es podria clasificar amb l’argot tècnic de TOC (trastorn obsessiu-compulsiu) sent part d’uns absurds llenguatges  freds i abstractes del cientifisme i l’artificialitat tot sent creats per pressumptuosos científics neuropsiquiatres i neuropsicòlegs manipuladors (sense noms) fent-ne difamació a les consultes mediques privades i dels hospitals, els butlletins “mèdics”, els grans congressos corporatius on el seu col·leguisme hi és a mil i els mitjans mediàtics per voler-me tenir totalment controlat a dins de la seva moral com un diagnòstic patològic amb tots els seus mecanismes de poder i custodi que jo els estic indirectament de part de terceres persones que tinc en l’àmbit quotidià i que hi tenen quelcom a veure en tot això i a partir d’aquí em faig la meva palla mental. 

El meu trajecte anava seguint el curs de la platja amb la ratlla del mar al fons i anava circulant d’una manera bastant distanciada de l’aigua però de tant en tant necessitava acostar-me més al fluïd de l’aigua que anava arribant en forma d’escuma tant de les seves sals com també de les partícules de la contaminació dels residus tòxics que l’aigua havia concentrat amb el pas dels anys però que en aquell moment no observava ni observava ni tan sols hi pensava perquè estava pendent d’anar fluïnt per l’aire com si el meu cos es descompongués com aigua calenta regalimant. Però igualment procurava posar un pam de distància respecte l’arribada de l’aigua per tal de no mullar-me les sabates però arribar a tocar l’onada de la manera com fos era el meu desig… Em sentia amb la pell seca i la boca seca i amb el me unas sentia dificultats en poder agafar l’aire per les fosses i poder netejar els meus ulls i el meu nas de la brutícia i la pesadesa concentrada al meu cap. De tant en tant, quan veia persones passejant per la platja  doncs m’acostava cap a elles a través de la sorra dotada de les petjades dels gossos i altres animals possibles que hi han passat pel damunt i llavors les saludava reprimint les meves paraules i desitjos de plaer sexual tan necessaris per ser animals com som que molts cops se m’ajunten amb les meves fantasies i les meves exigències personals i internes cap a mi i es transformen en impulsos, crits amb paraules obscenes que passen del conscient tot creant-les jo inconscients ja que el llenguatge és la nostra base de partida com a éssers humans i comunicatius que som. Per exemple, això es va produïr en el cas d’una parella que passava en direcció contrària i després de lluny observava com s’allunyaven enrere i passaven altres persones a qui els hi preguntava si per allà hi havia algun “xiringuito” que estigués obert també a l’hivern i que hi fessin menjar enmig d’aquella platja cada cop més insòlita i hi havia gent que no em sabia o no em volia contestar realment (no ho sé) i altra que em deia que al final al fons de tot hi havia unes caravanes on hi servien menjar i coses d’aquestes com els hi semblava a simple vista, la qual cosa em va animar a avançar el meu trajecte per la platja fins a l’arribada a la punta de tot mentre es mantenien les muntanyes de la serra de Vandellós i Tivissa que restaven intactes al fons i el passeig marítim tan tètric i lleig canviava de dimensions quan arribava a la seva rotonda on desapareixerien aquests conjunts de cases i els jocs de rajoles quadrades blanques i vermelles el paisatge terrestre més proper adoptaria unes altres dimensions de zones de terra freqüentada per arbres més concentrats i dispersos com també espais amb gespa verda i altres rotondes properes amb alguns camins asfaltats entre mig, la presencia de bars entre altres coses mentre que en el nomenat passeig de l’Arenal que fins llavors estava més al fons i després passaria a tocar de la platja era on s’hi abocava el paisatge urbanístic habitant pròpiament dit i allà s’hi trobaven conjunts de cases blanques adossades i altres tipus d’habitatges amb piscines particulars afegides i escampats de terrenys sense cultivar ni utilizar per a cap finalitat amb les respectives vies de comunicació com també el seu pas per la desembocadura del torrent de la Basseta per on el mateix passeig i la platja hi passaven.

Així a una altra persona li vaig preguntar per pura curiositat si l’Hospitalet eral’últim municipi de la comarca per la costa i no m’ha saber dir tot responent-me que no ho sabia i arran de comentaris de part gent com ella per la incomprensió i desconeixement dels meus impulsos i les meves paraules  jo deia tan sols que tenia aquesta síndrome tot utilitzant ja d’entrada la pressumpta etiqueta tan inútil utilitzada per a fer el diagnòstic clínic que a la vegada tapa molts altres aspectes sensorials de la meva persona però aquesta la utilitzo per evitar mals entesos i interpretacions que són errònies de la situació ja que és la manera més normativa que desgraciadament està més acceptada per la societat alienada i capitalista. I per tant molta gent que no entén el nostre pensament diferent i contrari a la cultura conformista i les seves normatives socials i culturals i que volem donar volta a molts estereotips, moltes convencions inútils i a tota la informació que ha sigut producte del propi sistema i per tant es recolza en tota aquesta merda escrita i difamadora que es plasma en els butlletins que llegeixen i s’empassen  i són realment persones que estan dissociades i amb les seves pors personals possiblement però no vull passar-me de manera desproporcionada i començar-les a rebutjar i a fer especulacions sobre la seva conducta i la seva manera de ser… Sóc profund en moltes coses però en això sóc més simple…  mentre ells ho acceptin tal com és i no es molestin doncs llavors ja és quelcom important. I també és molt important el fet de què per davant totes i tots som persones amb sentiments i vivències i el què diuen i fan aquests sospitosos neuropsicòlegs i neuropsiquiatres és molt qüestionable. Fins i tot el què explica el mateix neuropsiquiatre anglès Oliver Sacks en els seus relats en quant les bases mèdiques també són realment qüestionables. 

Com passejant per la platja també em va venir pel cap la imatge pesada de la meva neuròloga que em va portar a la banda de conusltes externes de l’Hospital de Sant Joan de Déu d’Esplugues de Llobregat tot perseguint-me amb la seva merda i els seus comentaris molt desencertats i realment desagradables que tenia gravats a dintre del meu subconscient com també estava perseguint-me amb la meva ex professora de piano que, tot i ser musicoterapeuta de paraula, em va fer molt mal en moltes coses tot seguint els plantejaments conductuals i durament academicistes seguint el dur model reglamentat tot seguint les premises de l’autoritarisme i la submissió de part de la meva ex neuropsicòloga extremadament perillosa, violenta, agressiva i manipuladora tot sent una gran defensora del manual del DSM. I he de dir que no tinc ganes de veure-la mai més ni en pintura en les meves associacions i dissociacions d’idees constant que és realment mental, i no física, tot desafiant el biologicisme pur i cruel. Però el tema de la ex professora de piano ambivalenta també el vaig voler relativitzar perquè ja havia passat molt temps des de llavors i tothom es pot equivocar, però igualment no vull tenir cap més tracte amb aquesta persona perquè  no em fa sentir còmode  i de moment no m’hi vull acostar i tampoc vull que ella se m’acosti. Per sort, he tingut l’acompanyament d’una kinesiòloga i un terapeuta Gestalt que m’han donat suport en els meus processos vitalsi psicoemocionals però de moment aquell era un Gestalt obert i a saber si el tanco o no… això depèn només de mi. No obsrtant, tots aquests individus esmentats realment són fruit de les seves circumstàncies i els seus interessos. I jo també ho sóc… i realment he estat objecte de gent que ha abusat de la meva situació que fins i tot m’ha arribat a excloure, insultar-me, amenaçar-me i fins i tot assetjar-me i humiliar-me.  És molt trist que això passi i realment vergonyós per les persones que ho fan…, però allà a la platja de l’Arenal de l’Hospitalet de l’Infant tot això no em va passar per sort en contra de la capital catalana que això m’ha anat succeïnt cada dos per tres al carrer i en altres àmbits. 

Doncs al meu darrere anava deixant progressivament la zona on hi havia l’escull per on havia passat primer de tot fins al seu final aquell mateix migdia que a poc a poc s’anava s’anava fent més petit i més llunyà en la distància com també l’escull del port ja gairebé ni es veia ben perdut i dispers també en la distància mentre que el mar era el fenomen que dominava per davant de tot i no deixava de mirar com les onades anaven arribant i seguia gaudint del contrast de colors des del blau marí del fons fins el color més verd de més a prop tot situant-me més a tocar de l’arribada de l’escuma blanca  i més lluny com estava fent al llarg del meu passeig sense durada prevista. Les meves mirades cap a l’aigua que anava arribant eren inqüestionables i lògicament inevitables  mentre observava els colors verdosos de les aigües que estaven en moviment fins a la sorra i em venien ganes de respirar la sal de l’escuma blanca concentrada de forma espessa algunes vegades i més aigualida en altres ocasions de la passejada. L’aspecte de la llarga platja anava agafant unes altres característiques diferents a les del principi tot abarcant espais amb la presencia de dunes i sorra més concentrada amb conjunts més dispersos d’herba i plantes seques que poden créixer en ambients salaborosos a prop de la riba del mar que físicament feien patxoca amb els camins dispersos per la banda de dins de la platja i lògicament el tram terrenós del passeig en forma de camí i els altres espais deserts amb masses d’herba, la presència d’alguna palmera plantada i els extensos terrenys de bosc  on més al fons seguien havent-hi més carrers, cases i urbanitzacions molt menys visibles des de la sorra que trepitjava.  Així mentre que alhora estava pensant en els xiringuitos doncs jo m’imaginava que hi hauria un entorn amb la presencia de diferents caravanes aturades amb taules i cadires per seure i amb una pissarra penjada on hi apareixeria el menú, les tapes, els entrepans i altres coses com també els seus preus escrits amb guix blanc i que també s’hi sentís una olor de barbacoa. I això em va portar a recordar bells temps amb els col·legues els estius a les nits a la platja de Creixell, Berà i la Torre per on hi haviem passat abans amb el tren, amb tot l’ambient enrotllat que s’hi dóna en aquells moments de l’any. Bé, a mesura que jo anava avançant fins al final d’aquesta platja em vaig anar acostant a l’esplanada de les caravanes que quedava allà apartada a la sorra. Aixi que també anava observant que es trobaven aquests espais de sorra amb dues i vegetació herbàcia que quedaven tancats per uns pals i uns cordills blancs.

Així quan el contorn groc de la platja s’anava tornant més estret progressivament doncs anava abandonant la franja més tocant a l’aigua i em vaig anar acostant més cap a l’altre cantó de manera que tocant a terra en aquell indret per damunt del final del Camí de l’Arenal em sentia confós perquè al cap i a la fi era una zona de càmping on les caravanes estaven aturades eren de turistes d’altres indrets d’Europa que estaven asseguts en les seves cadires plegables i amb les seves taules al costat de les seves cases mòbils amb rodes i potser algunes  eren autocaravanes que disposaven de motor i cabina. Ells eren aliens a la realitat i les necessitats reals d’aquella contrada marina massivament urbanitzada. Així doncs els hi vaig preguntar en diferents idiomes si per allà hi havia algun indret on servissin menjar i em van dir que al costat mateix passant per aquell camí de sorra al final de tot hi havia un restaurant. Així que vaig seguir fins al final del traçat on hi ha un traçat amb un espai annex amb taules i un edifici amb diferents instal·lacions pertanyents. Però abans d’entrar vaig acabar de treure el nas per veure què hi havia després del final del camí que resseguia la part de dalt d’aquesta platja pensant-me així d’entrada que tot s’havia acabat però realment no… sinó que es trobava tot un relleu de roques i pedres més properes a mi d’una tonalitat grisota clara que seguia resseguint la platja cap avall que així d’entrada no tenia res a veure amb la platja per on havia passat tot formant la punta de la cala Bea i hi havia unes tanques de ferro groc que barraven el pas amb uns cartells de color blanc on s’hi indicaven prohibicions però que a simple vista tampoc sabia exactament de què anaven. I per tant, en aquest text no vull jutjar ni especular res de cap cosa que jo no sàpiga i més entemes d’aquest tipus. 

"Allà mateix també s’hi troben els nomenats barrancs de les Tixelles i del Forat Negre que desemboquen junts al mar com al mateix temps també hi ha els últims barris de l’Hospitalet on es complementen els traçats urbans i edificats amb els camins de terra rurals i asfalt que adopten les seves línies corbes tot passant entremig de l’aridesa dels camps de conreu i els arbusts i matolls d’herbes extensos i densos que apareixen de manera extensiva i tallats pel pas de la via única del tren que ja estava inutilitzada pel mig. Bé, més avall d’aquestes tanques realment seguia el traçat platgístic amb la seva massa de sorra extensa i els seus dibuixos i formats marins, per descomptat, per on s’estenia la Cala d’Oques amb una forma ampla i extensa amb una corba molt planera permetent l’accés de l’aigua blava del mar cap a la terra com si d’un estuari es tractés i que al mateix temps és una platja nudista. Aquest nom prové de la presència d’un mas que quedava per allà a prop que donava nom en aquest lloc situat al final del barranc de les Tixelles, el vessant septentrional del tossal de la Rojala i fins a la punta de la nomenada Cala Bea, fins aquests últims moments el mas ha quedat rodejat de vies de tren, carreteres i autovies asfaltades disponibles per als automòbils i a prop del nomenat Coll de Balaguer. Per allà també hi han hagut búnquers de metralladores republicans liberals que havien protegit la cara dels atacs feixistes durant la Guerra de l’any 1937 però mai s’hagueren d’utilitzar arran que els feixistes van descartar la primera decisió d’invaïr casa nostra per mar a través d’aquesta part de la costa i la Cala de Gestell tot al llarg de la posterior platja del Torn.  La costa seguia la seva orografía irregular amb les seves corbes del relleu costaner de manera en què la franja  platgística es faria més estreta amb corbes arrodonides  i ondulades rocoses vers el mar i complementant-se amb les pedres sòlides de platja amb les roques més fosques i grosses a tocar de l’aigua i alterades per  les onades del mar. Per dins també s’hi trobarien més dunes coronades per àrides herbes a la punta més tocant als boscos de pinedes concentrades amb més dependències d’oci i consum com el càmping nudista nomenat Temple del Sol. 

El traçat adoptaria una forma platgística més extensa i ampla  conegut com la Platja del Torn tot seguint una franja més o menys inclinada vorejant el mar amb el seu illot com si fos un petit cap rocós que sobresortiria cap al mar. Llavors s’assaboriria relleu  abrupte, irregular, esquerp, subtil i de forma sobresortida més arrodonida i amb petites caletes vers l’aigua tot passant per la Cova del Llop Marí, la Roca del Torn amb les restes arqueològiques de les seves torres històriques de pedra amb funció de defensa contra els atacs crosaris externs fets per mar tot sent situades al bell mig  tot sent decorats per masses herbàcies i pins  tallades pel pas de la via on a prop de la Cala de Gestell s’ajunta amb la doble via de la variant que es posaria en funcionament al cap d’un dia, que es tracta d’una zona d’extensa platja ampla de sorra on s’hi complementen les extensions d’herbes àrides i alguns conjunts d’arbres ja ben a tocar dels dos cementiris nuclears radioactius del terreny pertanyent a Vandellós. Allà hi havia hagut una estació de la qual encara hi havia les vies sense aturar-s’hi cap tren des de quan es va suprimir i, a més, no té cap mena de sentit una estació suposadament d’un poble expressament a tocar d’unes instal·lacions nuclears per anar a treballar per la producció d’energia elèctrica i per als guanys capitals i sent focus de residus amb radiacions de molt llarga durada i perjudicials per la salut en general que s’escampen per tot arreu entre els éssers vegetals i animals tot arribant-ne a provocar la mort i fins i tot entre els aliments modificant-ne les seves propietats reals entre tantes altres coses amb què els manipulen. Han existit catàstrofes nuclears que han provocat la mort de grans multituds de persones i greus desastres mediambientals. Fins i tot, aquesta energía ha sigut emprada en armaments militars amb finalitats bèl·liques imperialistes provocant catàstrofes i sempre per interessos econòmics. Després la línia  orogràfica de la costa seguiria baixant adoptant formes semblants amb el mateix tipus de vegetació passant per municipis com Calafat i l’Ametlla de Mar tot acostant-se cada cop més cap al litoral de les terres de l’Ebre". 

Una altra pausa... 

Aquí hi ha una altra pausa del què explico del què he estat fent fins ara de caminar a través de la platja de l'Arenal en direcció a l'oest i deixo unes fotografies on s'hi reflecteixen els paisatges marítims de roca, sorra i aigua salada amb els seus fenomens naturals ornamentatius que s'estenen cap a la llunyania d'aquesta platja esmentada que són de tipus vegetals tant herbacis com arbòrics com també els que han sigut producte de l'impacte humà tot dedicant una especial atenció en alguns dels indrets on no hi vaig poder accedir degut al tall de pas posat per la barrera abans de passar per la Cala Bea (just després del recinte del càmping) tot seguint el contorn de platja fins als cementiris nuclears de Vandellós. Aquestes fotografies són aquelles que no he tingut ocasió de penjar-les per acompanyar el text que he redactat en aquest últim moment i donc una especial atenció als entorns que es troben entre la Cala d'Oques, la Roca del Torn, la Cova del Llop Marí i les centrals de Vandellós (les quals no apareixen plasmades en cap fotografia perquè no vull deixar cap evidència de la presència de bases de ciment que transmetin residus radioactius que distorsionin la bellesa i el plaer dels paisatges autòctons del litoral del nostre sud). Les dues primeres fotos reflecteixen el búnquer històric antifeixista de la Guerra Civil de l'any 1937 per tal de fer front als possibles atacs feixistes que vinguessin per mar (la primera apareix amb la presència d'un mar llis al fons mentre que la segona surt amb la seva aigua salada escumejant envoltant les roques de la riba com també la sorra on aquesta arriba, i les últimes són unes imatges històriques i panoràmiques fetes en color sobre les instal·lacions del càmping de la Cala d'Oques des d'una perspectiva general dels anys 60s. Per molt que aquestes fotografies no fossin fetes durant el dia de la meva estada i siguin d'altres autors que les han penjat a diferents pàgines webs d'Internet i que sàpiguen que no ho he fet amb intenció de vulnerar la seva privacitat de l'autoria de les imatges sinó per poder amanir d'una manera més saborosa el text de la meva passejada per la platja aquell dia d'hivern. Moltes gràcies... 

No obstant, el càmping fins on vaig arribar tenia el nom de la mateixa Cala d’Oques (tot i que s’ha utilitzat el castellanisme comercial de Ca la Oca) que fa referència a l’existència d’una antiga masia rural marítima i aquest estava format per unes edificacions amb les parets blanques i lluents pel sol, que és tan típic dels espais arquitectònics del sud de Catalunya i de les contrades de ple sol i calor (de fet a Andalusia també hi ha edificis i habitatges amb unes tonalitats de blancs semblants però amb un complex arquitectònic molt diferent realment autòcton d’allà tants quilòmetres tan lluny). El recinte bonic de parets blanques disposava d’un espai format per uns dos quilòmetres en total amb espais d’acampada, d’oci i lleure recreatiu amb diferents estances fins i tot amb sorra, conjunts de pedres per la part externa com també diversitat d’arbres deliciosos i enlluernats en dies de claror com els seus pins amb les fulles allargades pintades de brillantor verda tocats pel groc del sol, les seves robustes palmeres gustoses, olivers i  extensions de fulles verdes variades i matolls herbacis àrids com els que havien anat apareixent anteriorment que envoltaven el seu conjunt. El paisatge del litoral mediterrani té aspectes vegetals molt diversos però no han de ser un privilegi per a una minoría sinó que han de ser per poder ser gaudits de part de tothom. Així vaig entrar a través de la terrassa on hi havia grups de persones assegudes a les taules com també els para-sols plegats i vaig saludar a les que hi havia a la primera taula per poder entrar cap a dins del restaurant que disposava d’un menjador amb taules de baixa altura molt ben parades amb tel·la blanca gruixuda i impecable, i a la cambrera que hi havia a la barra li vaig fer alguns dels meus impulsos de sexualitat i li vaig explicar el què em passava però no sabia clarament el què realment era però de seguida ja es va interessar i em va dir que no hi havia cap problema. Aixi també li vaig preguntar si hi havia tapes a part dels menús i em va dir que estaven apuntades amb els seus preus respectius a la pissarra en castellà. Els preus eren molt cars però, tot i així, em sentia amb ganes de poder menjar allà i m’estava pensant el què jo volia per menjar i si volia dinar a dins o a fora fent-me les meves persecucions internes  arran dels meus problemes soferts per discriminació i de coses que m’han dit els de casa meva sense voler acceptar la propia naturalesa d’aquesta condició humana i formant part d’una associació “especialitzada” que actua com a grup de pressió i coacció aparentment oberta i així normativitzar-nos a dins del què és socialment “perfecte” allunyant-les de la seva condició pel fet de considerar-se conflictiva públicament i defensant l’etiqueta d’aquest pressumpte diagnòstic que ha de caure pel seu propi pes. Allà al restaurant mateix vaig sortir a fora un moment indecís per poder seure en una taula que quedés apartada arrossegant-me amb la meva por interna, persecutòria i fantasiosa sent-ne jo el propi esclau tot molestant-me i apartant-me de la resta de la gent que allà hi havia i que tampoc en tenia la culpa de què jo em molestés per la seva presencia… tot això formava part de la meva paranoia persecutiva. Així que vaig tornar a entrar a dintre per mirar-me la llista de tapes tot decidint-me per un plat de seitó però sabent  que el preu era car així d’entrada i per molt que anés amb la cartera folrada de diners tampoc en volia gastar masses i no quedar-me sense res al cap de poc temps i així aprofitar els meus diners també en altres coses que realment valen la pena i són molt més necessàries. Així doncs al final vaig decidir marxar i tornar al municipi en sí a poc a poc per la platja. Tot i que la noia del bar em va semblar maca i va saber entendre el què és el “Tourette” sense donar explicacions de característiques d’aquesta “particularitat”. Tothom és particular a la seva manera i ens hem d’acceptar tal com som sense pujar els nostres egocentrismes sent el centre del món ni voler una “normalitat” perfecta i absoluta. Així que vaig sortir per la terrassa cap enfora tot despedint-me de les persones de les taules d’una per una per separat on algunes em van contestar i altres van passar olímpicament mentre que jo amb la meva persecució de què hi hauria reaccions violentes de part d’alguns d’ells al davant dels meus impulsos. Enmig dels impulsos i paraules obscenes em vaig despedir vàries vegades per falta de satisfacció personal i una noia que estava asseguda a la taula més propera a la sortida em va contestar dient-me “adéu guapo” en variant de les contrades del sud de casa nostra. Per lo menys tampoc va posar dubte a la meva situació i no en va fer una interpretació errònia. És la meva suposició. 

Em faria molt de pal fer tot el camí de tornada per tota la platja de l’Arenal cap al principi  per on havia vingut i poder anar cap al poble per poder dinar en algun lloc de port enlloc de fer-ho a l’intempèrie perquè no ho volia fer en un lloc com aquest tot i que també se’m posa la llengua aigua el fet de poder menjar en ple sol en un ambient que em dóna sensacions plaents agradables i tropicals. Ja m’havia menjat molt temps en poder arribar fins a prop de la Cala d’Oques que jo fins llavors la desconeixia però volia que la tornada fos amena, planera i agradable sense que la caminada fos carregosa. Així que em vaig tornar a mirar de passada tota la part barrada i vaig anar fent marxa enrere per on havia arriba on torno a saludar en anglès en alguns d’aquells guiris del càmping i me n’anava anant per la part del darrere de la platja tot seguint un caminet ample de sorra i amb files de pedres als dos costats, hi apareixien herbes de platja i petits arbustos al voltant en els quals no hi havia prestat atenció quan a l’anada estava arribant en aquest indret. Així volia saber fins on arribava aquell camí sense ser-ne conscient que formés part del passeig de l’Arenal. Des d’aquest camí podia veure la platja sencera amb les seves diverses corbes i el mar onejant al fons. Així que vaig seguir endavant per aquest caminet pla fins quan s’acabés (o comencés si anés en sentit contrari) i he de deixar molt clar que observar la platja des de l’altre cantó també em generava una sensació molt saludable i de plaer que em regenerava el cap amb frescor perquè repetir-ho igual com ho havia fet a l’anada m’hagués estat una cosa mental molt angoixant que no em faria viure ni sentir el goig de la platja amb harmonia i pau. Era una manera de variar la meva manera de fer i actuar perquè la persecució no em portés a un bucle en què jo mateix em fés exigir una cosa que després no arriba. Era maco observar aquells paratges bells enmig de la sorra amb formes ondulades i els matolls vegetals amb l’aigua al fons em transmetien una gran bellesa vibrant a la vista que anava sentint i respirant profundament tot caminant com un existencialista cap al destí de tornada. Aquests paratges autòctons creia que encara els podia aprofitar i viure al màxim sempre que pogués  m’ho permetés abans que la platja acabés en desbordament per la coberta de capes d’aigua marina durant un moment concret quan sobrepassés el contorn de la sorra en moments de forts temporals i ruixats. Així havent deixat enrere el càmping i arribant cap al final visible per mi del camí amb pedres doncs vaig passar pel costat d’una d’aquestes reserves envoltades amb cordills i em vaig anar acostant altre cop cap al mig de la platja per seguir la meva tornada. Aquest cop em vaig atrevir a posar les soles de les sabates enmig de l’aigua  de les onades que arribaven a tocar de la sorra tot tenint un contacte més directe i amb el seu fluïd salat tot contactant més honestament amb les meves sensacions que circulaven pel meu cos quan aquesta escampava la seva  massa d’escuma  de bombolles concentrades i  efervescents que es dissol enmig dels forats minúsculs que hi ha entre els múltiples grans de sorra de costa que un cop hi han arribat les onades adopta una textura més espessa i pastosa que si n’agafés un grapat amb la mà doncs encara se’m desfaria i em regalimaria pel canell i pel braç i per tant haver-me de dutxar de nou. Fins i tot, de la mateixa manera que en cas de  forts temporals i ventades immenses  doncs aquestes onades d’aigua van entrant a dins de la sorra fins al final a la punta tocant a les parts edificades o vegetals  aquestes poden formar petits rierols d’aigua dolça o salabrosa que a vegades s’enfonsen una mica enmig de la sorra  espessa  i humida. Així que això  de posar els peus calçats pel mig  de l’aigua  salada  em va anar passant vàries vegades vaig recular un altre cop sorra endins perquè no se m’acabessin de mullar les sabates i no em fos un desori haver-les de rentar i netejar. Igualment era una manera molt visceral de sentir el contacte amb la naturalesa quan l’aigua m’arribava als peus i sentir com les vibracions marines entraven a dintre meu i arribar en aquest extrem límit. Notar com els peus se’m mullen és molt bonic però sempre amb moderació de la mateixa manera com l’alcohol que he begut moltes vegades quan he sortit de festa amb els col·legues o en els dinars familiars. Sentir el contacte directe del mar a l’hivern em fa vibrar tot el cos (en general). El mar i la natura no són la meva creença sinó la meva vivència. Així mentre jo anava avançant a través de la sorra alterada pels temporals d’hivern de dies abans d’aquelles setmanes que havien passat, doncs també anava mirant enrere i deixava tot l’extrem de la platja que havia arribat a assolir quan anava cap a la seva punta a tocar de la cala d’Oques quan no n’era conscient. En aquest cas era fer exactament el mateix camí però de tornada des d’on havia sortit. Així vaig tornar cap al lloc de la platja on hi ha l’escull per on hi havia caminat al principi quan havia arribat a la platja i vaig arribar a les escales per on vaig pujar un altre cop cap al passeig on a la barana hi havia un noi tocant la guitarra i una noia al costat a qui li expresso amb impulsos les meves necessitats personals i el noi se’m queda mirant fixant-se l’atenció com a punt de mira. Però jo vaig passar absolutment d’aquesta persona i com a mínim no em va arribar a tocar ni pegar perquè moltes altres vegades m’he hagut d’enfrontar a reaccions adverses d’assetjament, d’insults, d’humiliació i violència física que són totalment intolerables i no me les puc permetre de cap de les maneres i això ja ha sigut una cosa molt dura per a mi. És complicat i encara més quan això no és una cosa freqüent però al mateix temps molt vistosa i aparatosa però que no justifica de cap de les maneres els criteris cientifistes de la gravetat ni llevetat d’un símptome que aparenta tant d’objectiu carregat de neurologia i positivisme coaccionant i taxatiu (és un tipus de feixisme molt diferent del formal que es manifesta d’una manera molt més subtil i sublima però que és la creu de la mateixa moneda) que el meu pare ha adoptat d’una manera totalment errònia amb el seu oportunisme a dins d’aquesta associació i el seu contacte confidencial amb aquests suposats experts que surten triomfant amb el seu estament de poder. Igual com la psiquiatría abans funcionava com una eina de disciplina descarada, doncs ara és una eina de control per damunt de la persona ficant-se en les seves emocions i la seva manera de ser i fer per tal de custodiar-la com a part de la seva suposada patología. Molt cansat estic d’aquestes conductes externes de part d’aquests suposats professionals extremadament perillosos i altres agents que també contribueixen a l’enfortiment del poder del diagnòstic tot creant uns entorns que coaccionen. Per mi és una falta de respecte molt greu i vulnerar la privacitat i la llibertat de la persona. Així que he subsistit i he viscut amb el què hi ha hagut i educant-ho acceptant com és tot això. I tampoc són justificables les actituds i reaccions externes de part de les altres persones. Aquí no van les coses fàcils per ser adaptat a una norma que estereotipa sinó en lo difícil com saber-ho acceptar com una cosa natural a dins de la diversitat que formen les persones i fer-hi front posant-hi paraules en els meus esdeveniments quotidians perquè no es transformin en símptomes que és el què em passa habitualment. 

Bé, no em vull complicar més i vaig seguir caminant pel tram asfaltat preguntant on hi havia llocs on menjar i em van dir que a la zona del port que s’hi havia d’arribar tot baixant per unes escales que es trobaven a la punta mentre que aquell pas que feia per la banda de  dintre de les zones edificades coincideix en un tram del passeig marítim  es troba estès d’una manera molt més arrelada a tocar del mar en què l’existència de la platja es fa totalment inexistent de manera en què només hi ha l’existència  d’algunes roques marines  que es troba poc abans de la presències de les instal·lacions portuàries. Així que baixant aquelles escales i arribant a la part de baix hi ha tot un complex de restaurants amb el passeig al costat i vaig entrar al primer que hi havia a la punta sense ser-ne conscient que allà hi havia un menjador tot pensant-me que allà a dintre hi havia un passadís que hi havia entre els diferents restaurants. Així que vaig passar caminant d’una manera molt incòmoda creada pels meus tics dissociats i impulsos semblants  a través dels diferents restaurants que hi havia a la meva dreta i les seves terrasses a l’esquerra tot havent-me de justificar cap a les persones que hi havia assegudes a les taules de la mateixa manera com havia anat fent fins llavors. Va passar un senyor que em va infantilitzar tot dient-,me en castellà la paraula “tranquilito” que per mi és un terme humiliador i de submissió que l’he sentit dir cap a mi a més d’una persona que no sap el què passa i va amb les convencions més fàcils que existeixen. I així vaig seguir passant pel mateix passadís entre els bars fins arribar a l’últim establiment que allà estava obert on al davant d’una parella els hi vaig explicar el què em passava i em van acceptar tal com jo era i em van dir que si volia menjar doncs que entrés a dintre i en demanés a un altre noi que hi ha a la barra. Un cop a dintre vaig parlar amb una  cambrera que hi havia a la barra i ella em va dir que m’adrecés al cap del local que estava allà  i li vaig parlar encallant-me dient-li també tot això i em va contestar que no hi havia cap problema i li vaig demanar si hi havia tapes d’olives, unes braves i un plat de seitons fregits ja que amb el fred que feia a l’hivern preferia menjar-los cuits i calents que no pas que em servissin un plat de seitons tractats amb vinagre, ja que en aquell moment també vaig demanar si em podia servir anxoves però recordo clarament que aleshores ja s’havien acabat tot i quedar-me amb les ganes de saborejar la seva textura carnosa i salada amb el líquid oliós que pel voltant s’hi plasma en el plató com s’acostumen a servir habitualment en els bars i restaurants. Li vaig preguntar pel menú també però em va dir que a partir de les 16h de la tarda ja no servien menús i llavors ja eren les 16.30h de la tarda i per tant m’hauria de conformar amb unes tapes. Però igualment menjaria a gust sense que se’m servís uns plats de menú.  I així doncs va ser que vaig seure a una taula a la punta de la terrassa que estava situada al costat d’una altra on hi havia unes noies a qui els hi vaig explicar la meva condició quan jo suposava que s’incomodaven sense saber-ho. I per tant, també ho van acceptar. El cambrer em va preguntar a la taula si volia quelcom per beure i li vaig contestar que volia una FANTA de taronja perquè no volia prendre ni aigua ni vi ni cervesa ja que estava amb les flors de Bach i aquestes fessin el seu efecte en la neteja del fetge seguint el tractament amb kinesiologia i ja que l’alcohol podia ser com a màxim prendre només una cervesa perquè si en prenia més d’una doncs aquestes em farien l’efecte contrari. Així que després de prendre’m la beguda ja van venir els plats. Així que en aquest noi li vaig explicar que havia anat fins a l’Hospitalet per despedir-me de les vies de tren i li vaig dir que seria una putada que el poble es quedés sense tren allà a la vora. I en quant al tema dels tics em va dir molt clarament que estigués ben tranquil perquè tothom té alguna cosa i per tant ningú és perfecte, el qual comentari em va deixar tranquil i relaxat. Bé, ell ho va acceptar perquè recordo que a l’agost passat quan vaig anar amb una amiga a tres bars a Sants que ella coneixia que estaven situats al llarg del carrer d’Olzinelles mentre estavem esmorzant i petant la conversa, doncs ja ens van voler passar la comanda perquè pagussim i fer-nos fora el més abans possible i, per tant, treure’ns de sobre pel tema dels tics que és una de les maneres més fàcils que té un cambrer o un propietari d’un bar per tenir els clients “satisfets” i la seva pròpia comoditat i així no perdre beneficis econòmics tot sent els seus negocis per davant de tot sense contemplar absolutament res més. En el tercer bar va ser que en dues taules hi havia persones que em van defensar, en una d’elles hi havia uns amics meus que en el moment de treure’ns fora ells els hi van explicar la situació i ella es va resistir a les seves paraules i juntament amb les persones de l’altra taula aquell cop vam sortir guanyant per davant. Però aquesta amiga meva em va dir que des de llavors ni ella ni les seves amigues han tornat en aquests tres bars i els hi han fet “boicot”  per la manera de menyspreu come m van tractar perquè en aquests llocs discriminen a les persones que tenen alguna “diferencia”. I mentre segueixin tractant les persones d’aquesta manera nosaltres no hi tornarem mai més. I he estat víctima de les normatives del civisme sobretot en temps del tripartit que va fer unes normatives de civisme més “cíviques” i burgeses amb l’excusa que afavorien més la convivencia però incloïen realment la discriminació. I ja no dic les persones refugiades com moltes altres que estan en situació de vulnerabilitat provocada pel sistema capitalista i les privatitzacions conseqüents de les ofensives neoliberals de l’era globalitzadora tot provocant diferències socials i econòmiques que posen cada cop en més evidència com és realment de salvatge el capitalisme quan ja s’ha anat traient els seus maquillatges de societat del benestar i molts altres ornaments que han volgut amagar aquesta ferocitat tan crua. En aquest cas, a l’Hospitalet, ell va convidar-me a menjar tranquil i que no passava res. Allà era igual si era un burgès o un treballador perquè el més important era que jo mengés a gust i el què comptava per davant era el sentit comú tot tenint present que les persones estan per davant de tot. Abans de què jo comencés a dinar vaig veure que a l’entrada del restaurant hi havia dos agents de la policia local i m’hi vaig acostar amb prevenció tot explicsnt-los el què em passava però en cap moment em van dir res en contra i em  quedés ben tranquil perquè no havien vingut per mi sinó que estaven tan sols fent un café ja que altres vegades he tingut constantment problemes amb la policia per aquest tema i no han actuat de maneres semblants i negligents com ho han fet amb mi a Barcelona. En quant els plats del dinar, he de dir que vaig començar a picar les olives verdes amb pinyol i les anava combinant amb les patates braves i els peixets fregits que realment eren deliciosos amb aquell cruiximent de textura torradeta que sentia entre les dents. Eren peixets sencers de tamany i cuits però la llàstima era que portaven mercuri assimilat a dintre que havien anat concentrant a dintre del seu cos per la contaminació de les aigües i, sobretot, quan són peixos de gran tamany com les tonyines que solen tenir una esperança més llarga de vida al mar i tenen molta més capacitat de concentració d’aquest metall pesat i tòxic que també l’havien dut aparells diversos en diferents àmbits. És un problema real per a la salut i poder tenir una vida realment sana. A part que he seguit les normes de la cultura del consum especista amb el qual ens hem deixat educar la majoria de persones en quant els hàbits alimentaris.  Però els peixos van ser realment deliciosos juntament amb les braves que menjava i les olives que me les vaig acabar al final amb les llesques de pa fet amb farina de blat que aquest cambrer m’havia passat amb la panera. Aixì al mateix temps mentre jo menjava degut a la meva mucositat continuada doncs també anava fent tics dissociats d’escopir i rebutjar cap als tovallons que de seguida se’m van acabar i tot sense verbalitzar les molèsties i les sensacions internes que els acompanyaven al darrere tot impedint materialitzar-les i desmontar aquesta cosa. I per tant també anava llençant les restes de menjar que no engolia cap al terra de la terrassa del costat que estava separada per una mampara que estava entremig de tocar de la meva taula i la terrassa de l’altre bar que estava buida de taules i cadires i la persiana estava tancada de dalt a baix i em vaig fixar en el nom d’aquest altre bar que estava escrit en un cartell just a tocar al damunt de la persiana baixada i observava tota l’esplanada que s’estenia a la meva esquerra amb les rajoles llises i planes com també cap al darrere on hi havia el passeig amb el port a l’esquena i també les taules del voltant que estaven a la mateixa terrassa amb la gent que estava asseguda i la que entrava i sortia. Així també em va quedar la percepció interna i paradoxa inculcada sobre si els meus tics eren mecànics o no però clar, sent un diàleg entre el conscient i l’inconscient (i faig inconscient el què és conscient) també he de dir que l’inconscient també mou moltes coses i molts aspectes d’informació interna de la nostra persona. Dit i fet, vaig tornar a entrar a dintre del restaurant per demanar un postre i entre tot el que tenien vaig demanar un flam que me’l van servir amb nata al damunt però aquesta no me la vaig prendre. En el fons estic fent una dieta especial (encara la faig) i hi ha aliments que no puc menjar com ara els làctics, l’ou i altres productes. A part que els làctics a mi em creen molta mucositat de manera permanent per la seva proteína láctica (no confondre-la amb la lactosa que és un sucre que també porta la llet i els seus derivats) i només vaig consumir i absorbir la llet i l’ou del flam sense la nata que la vaig estar retirant del damunt per deixar-la als voltants del plat tot sent una de les excepcions que a vegades faig molt ocasionalment com també el pa de blat (ja que normalment el menjo fet amb farina d’espelta i a vegades de kamut que és el blat persa o sarraí) mentre que tota la resta dels aliments que vaig prendre en principi ja eren afins a la meva dieta que faig diàriament a casa. A més, segons quines coses que portessin marisc ja no les vaig demanar perquè eren contràries a la meva dieta i per tant són contraproduents al meu procés holístic que fa el meu estómac i he sentit dir que moltes persones de països de parla anglesa  diuen que el marisc és un producte tòxic… no sé si creure m’ho tant al peu de la lletra des del seu plantejament o no. Així també vaig aprofitar per prendre’m les meves flors de Bach que prenia continuadament cada dia i que llavors les  duia en el recipient a dintre en una de les butxaques de la meva motxilla tot subministrant-me les directament a sota de la llengua novament.  Recordo que vaig haver d’entrar un moment al lavabo i precisament en el moment d’orinar a dins de la tassa del wáter em vaig adonar que la cascada d’orina em sortia d’un color groc més intens que altres vegades degut a l’efecte que m’estava fent la vitamina B que m’havia près ben d’hora al matí amb l’esmorzar… de fet, aquest efecte ja me l’havia mencionat la kinesiòloga quan havia tingut la primera visita amb ella pocs dies abans precisament el dia 8 de gener. Bé, al cap d’una estona va venir el “jefe” i em va voler cobrar el què havia menjat al preu que jo li havia demanat abans de les postres i llavors quan jo li deia de pagar amb targeta enlloc d’efectiu quan jo obria la cartera de butxaca i va veure que jo anava “folrat” de diners i que podia pagar-li amb els bitllets que tenia sense cap problema. Igualment, el preu d’aquestes tapes era molt semblant a les del restaurant del càmping de la Cala que ja està al final de la platja ja a l’extrema punta de la localitat de l’Hospitalet.  

Un cop això ja va estar enllestit vaig sortir cap a fora passejant pel passeig del costat a través del traçat pavimentat i vaig voler entrar al port i veure tot l’estol de barques que estaven atracades en els molls i poder caminar a través de l’altre escull de roques també a tocar de mar. De fet, resulta que era un port esportiu que estava protegit per unes reixes de ferro i una porta oberta estreta amb un cartell al damunt on hi posava que era una zona videovigilada i per tant estava controlada i per tant només hi vaig ficar un peu a dintre un moment tan sols per contemplar els velers i iots que hi havia atracats de persones amb diners que se’ls podien permetre i després ja vaig tornar cap enfora per no tenir problemes amb la policia ni la Guàrdia Civil ni amb qui fos i m’emportés un merder de cal ample com vaig estar a punt d’endur-me’l passejant a tocar del port de Torredembarra un dia del mes de maig de l’any passat quan va manar a celebrar la festa de jubilació de la meva mare. Pel què vaig veure, aquell port estava ple de velers i regates de luxe de via lleugera amb motor atracades de gent “pija”  minoritària on allà hi tenia els seus privilegis navals i se’ls poden permetre com qualsevol de molts dels altres luxes. Allà  el club nàutic municipal per exemple hi ha fet activitats d’oci de tipus esportiu. Aquell no era, lògicament, un port humil i senzill de pescadors com altres que havia vist en localitats properes com el de Cambrils en el seu moment com també el de Sant Carles de la Ràpita ja al delta de l’Ebre. Pobles i municipis com aquest realment perden el seu encant quan en els ports i altres llocs a tocar de mar s’hi aixequen aquestes infraestructures que són de privilegi i els llocs de la gent senzilla perden el seu encant. Lògicament aquest no era el lloc encertat per poder veure de prop un port amb barques de rem de tota la vida i vaixells de pesca amb  xarxes desades al damunt de les bigues de fusta de les embarcacions tot seguint el costum de pesca especista tradicional de manera no massiva. Així que vaig vorejar-lo per fora de les reixes que estaven envoltades per la part de fora per uns petits olivers de forma decorativa plantats a dins d’uns recipients en forma de test i tampoc vaig ca,minar per l’escull per on encara no hi havia passejat perquè quedava a dintre del recinte d’aquest port mentre que mirant cap enrere hi observava tot un altre passeig perpendicular vist des de lluny que estava ornamentat amb palmeres monòtones tot anant cara el mar però no el vaig voler agafar per a res i quedava a  l’altre cantó  amb la presència d’instal·lacions terrestres d’aquest port de lucre tot sent dotades d’un edifici de construcció post-moderna on hi ha algunes embarcacions aturades i atracades al damunt de l’asfalt i pistes d’aparcament per als vehicles autoritzats per passar per aquell recinte privat que era un contrast aparent amb la presència  de les embarcacions atracades i surant damunt de l’aigua marina del port tot sent lligades en els molls que encara vaig observar i contemplar de passada amb els meus propis ulls. Vaig sortir per l’altre costat i vaig seguir cap enllà tot  travessant les pistes d’un pàrquing per tal de poder-me passejar per una altra platja situada cap a llevant per on surt el sol i hi vaig entrar a través d’uns terrenys asfaltats i llavors ja vaig posar els peus de nou a damunt de la sorra però anant en direcció contrària a com ho havia fet aquell migdia abans d’haver dinat i en concret vaig començar a passejar per damunt de la nomenada platja Carina de la Punta del Riu que és una altra de les platges cèntriques de l’entorn marítim de l’Hospitalet. 

Aquest cop vaig intentar no posar els peus calçats a dins de l’aigua i mantenir-los al mig de la sorra i vaig anar caminant a poc a poc tot acostant-me a la vora del mar tot emprenent el meu passatge cap a l’est de tot el contorn de platges que segueixen la línia del mar a través de la costa en el context d’aquella localitat amb el passeig amb les cases edificades a la meva esquerra de nou tot envoltant de manera trista el contorn platgístic que pertanyen a aquest municipi mentre que jo passava pel lateral de tot un seguit constant i continuat de xarxes de voleibol-platja que ocupaven tota la part de la sorra més propera al port i  que estaven sostingudes cadascuna per un parell de pals metàl·lics clavats enmig de la sorra i les quals es trobaven distanciades una de l’altra però tot formant un seguit uniforme que possiblement debien ser utilitzades per membres i socis dels clubs nàutics i esportius. Així com tampoc eren moments per molta gent per poder jugar i disfrutar d’aquests esports de platja amb finalitat lucrativa al darrere i per pura convenció de les temporades estacionals que jo desafio i desobeeixo molt constantment tot i que una part del meu subconscient que ha assumit tot quedant-se a dintre de la meva memòria cel·lular. I el què sol fer molta d’aquesta gent realment en el fons són absurdes rucades que segueixen les normes socials i culturals. Jo em  podia imaginar la presència de persones jugant amb la pilota amb els seus colors vius i llampants tocats pel sol de l’hivern entre les xarxes però per mi també té un gran encant plaent i visceral veure-les així soles i dessolades amb el silenci misterios constant que sona entre els forats de fil de roba mentre el què sonen permanentment són les onades de l’aigua del mar que assoleix de manera irregular una part de la sorra. Aquestes xarxes esportives en un moment donat d’aquesta platja també s’acaben quan la platja esdevé tota una massa de sorra espessa i densa fins al seu final. Així que vaig anar mirant cap al mar i endavant on cap al fons de tot hi veia tot un tros de territori urbanitzat tot ple de cases i habitatges que semblava que flotessin sobre el mar que els veia diminuts que semblaven les peces minúscules d’un trencaclosques urbanístic de metall, pedra i ciment pudent micriscòpic que embrutés l’entorn paisatgístic que per mi va ser impossible d’assolir de la distància llunyana on estava tot apuntant el meu cap orientant-lo en la meva direcció llunyana cap a Cambrils i Salou amb la platja de Miami com el lloc més a tocar d’on em trobava movent les cames. Realment fixant-m’hi detalladament, doncs aquesta urbanització que s’aixecava cap al fons a molta distància meva era un traçat urbanístic massiu molt més impressionant del què jo m’imaginava així d’entrada en veure’l a simple vista i molt de passada.

Mentrestant em començaven a entrar les meves paranoies mentals al cap tot tenint més conductes persecutòries imaginant-me tot el què em podia passar en un futur sense saber si podia ser proper o llunyà sent-ne jo el meu propi esclau, tot tallant-me  els meus sentiments i les meves emocions internes tot jutjant-les imaginant-me que vindria un conjunt de persones per pegar-me i deixar-me totalment aplastat i jo sentint-me indefens amb la meva frustració esclavitzadora, la meva amargor, la meva ràbia i la meva tristesa, el meu desig i el meu impuls frustrat pel meu foc instintiu apagat que intentava encendre visceralment però em quedava vençut pels meus impediments interns de pedra rocosa i esquerpa que guanyava per damunt i no em permetia connectar amb els meus sentiments corporals i el què necessito en cada moment com també vaig connectar amb els meus sentiments d’humiliació que he sofert per actituds externes per part de gent txunga del barri que m’havien estat humiliant i assetjant i quan m’he volgut revoltar doncs m’he sentit sotmès a la seva manera de ser amb la seva arrogancia banal, el seu simplisme, el seu cinisme i també el seu nihilisme que m’omplen de disgust i frustració, llàgrimes bloquejades al voltant dels meus ulls que m’impotenciaven tot imaginant-me que amb els temps socials que corren doncs que tot això es tornés a produïr. Però em vaig adonar de sobte que això era una paranoia mental, una carambola molt gran i enorme, una palla mental que forma part de les meves actuacions persecutòries que no em deixaven connectar amb la realitat d’aquell moment que vivía i, per tant, només me’n distanciava però vaig intentar també respirar amb l’aire salat que venia de la massa salada  el meu malestar i les meves pors internes que m’estaven invaïnt el pensament i viure en una dissociació corporal i mental que em fa sentir deteriorat, desgastat i més dividit en quant a la meva persona viva sencera. Era una putada però sabent que era una paranoia neuròtica em feia ser més conscient del què em passava i el què sentia amb el meu pensament. De fet, era i sóc presoner de les meves persecucions i me n’adonava llavors que les meves conductes persecutòries són el motor que fa dóna vida a tots aquests pensaments imaginatius. Per sort, aquests pensaments no em van durar tota l’estona de la meva passejada de tarda a tocar de mar per sort però tallar-los no és la solució per afavorir el meu benestar personal ple (que llavors no ho estava) quan em sentia dissociat de la meva plorera. També podia ser que passejant pel lateral a tocar del mar doncs aquest m’influís en connectar més directament amb la tristesa i també amb situacions alienes en aquell moment quan la tristesa se’m posava de manifest. Hi havia un moment en què el passeig urbà desapareixia de la platja i al cap davant després de passar per un conjunt de palmeres disperses enmig de la sorra retornava de nou la vegetació àrida, arbredes, pinedes, i arbusts i alguns camins de sorra que ja havia vist en hores de ple sol a través de la platja de l’Arenal i aquí tot donant lloc a la desembocadura del riu de Llastres que haviem travessat cap al matí-migdia amb el tren poc abans d’arribar a l’estació céntrica mentre que per la part interior més propera s’estén el traçat d’una carretera que travessa el riu sec entremig  de les arbredes tot vorejant el relleu de la sorra. Després el passeig tornava a agafar el seu aspecte lleig i rogallat amb els seus xalets amb piscines particulars i tots els luxes repetits i pesats que es mantenien permanents al llarg de tota l’estrada.

Així doncs doncs vaig seguir caminant per la sorra en un principi a tocar del mar de manera mentre que l’aigua m’arribava fins a dins de les sabates per cada onada que venia de forma llisa, ampla i transparent cap endins de la sorra, com havia fet tornant des de la Cala d’Oques que en aquell moment de la tarda ja anava perdent a poc a poc el seu color més clar i groguenc del mati i el migdia per un to més marronós més apagat i tancat, fins i tot pàl·lid, que encara quedava lluny del negre absolut com altres variants fosques ja a tocar de la nit. Però sí que aquest color del terra de sorra cada cop amb més carència de llum i de textura més apagada es feia cada cop més evident mentre que mirant cap al mar durant estones molt continuades durant el meu passeig a la dreta veia com l’aigua extensa i àmplia cap a l’horitzó anava perdent la brillantor de la llum solar del dia i també les tonalitats més verdoses de la seva arribada a la platja i estenent-se cap al fons a l’horitzó el seu color blau llampant i marí anava apagant-se i deteriorant-se tot agafant tonalitats de colors blavosos més pàl·lids, suaus i clars a mesura que el sol havia anat baixant la seva intensitat de manera progressiva amb un cel més apagat amb una cromatitat més blanca i rogenca tot acostant-se el crepuscle del dia… de manera que el nou contrast cromàtic entre el pàl·lid del mar i el místic del cel em portava una sensació de tristesa d’una hora tardana però no era conscient de què el sol s’estava ponent per darrere  i que llavors per assegurar-me’n de què  això era així doncs l’anava veient cada cop que anava girant el cap cap enrere tot veient-lo amagant-se per sota de les muntanyes de Vandellós tot concentrant el seu groc apagant-se que s’anava transformant cap a uns tons cromàtics més vermellosos.

Era natural tot tenint en compte que en ple hivern el dia és molt més curt i, a més a més, pel moment que era tot havent dinat bastant més tard de migdia que era  quan havia arribat a la platja de l’Hospitalet tot seguint les lògiques del cicle solar, doncs tot això es posava en més evidencia. Realment era impactant veure i sentir les vibracions que em transmetia aquella platja també tan llarga i extensa una tarda d’hivern cap al tard on no hi havia ningú tot passant-la amb els peus, trepitjant-la i passejant-hi pel damunt deixant-hi noves petjades enfonsades temporalment al llarg de tota la extensa capa de sorra humida i pastosa pel llit de les onades tot deixant-me portar per les vibracions  de partícules salines que m’entraven pel nas i els contorns dels ulls de manera que les sensacioons de l’aigua m’entressin. Era impressionant seguir notant el soroll dels esquitxs ferotges de les onades que arribaven amb tranquil·litat cap a la sorra constantment sota el color gris del cel. Em sentia un home solitari que creuava la platja de punta a punta fent-me la sentir a tocar de la franja fins on arribaven les onades tot aprofitant les restes de l’últim cel clar de la tarda que resplendia amb aquestes tonalitats més apagades que ja s’acostaven cap a la primera llavor de la nit que encara trigaria una estona a manifestar-se. Una mica capficat pel temps donant-hi voltes excessives per tal de què no perdés l’últim tren, però llavors vaig deixar de donar importància intensa i repetitiva en aquest tema perquè tampoc se’m transformés en una sobrepreocupació com la de tantes altres persecucions fetes, tingues i viscudes prèviament.  A més tot tenint la sort d’haver-ho fet en un dia de sol després dels temporals i nevades anteriors i només caldria esperar-me que hi haguessin possibles temporals d’hivern tan forts i contundents com els que havien anat succeïnt les setmanes abans de fer el meu viatge. Així  que de tant en tant per sorpresa em trobava que les onades que entraven amb més força cap enfora i feien l’última  esquitxada espectacular cap a la sorra deixant-me  de manera que ja em sobrepassaven els meus peus i els mitjons ja em quedaven molls i humits i les sabates de carrer ben xopes i brutes de sorra tot notant la temperatura freda del líquid marí que em feia sentir sensacions de pessigolles a les plantes podals i una fluïdesa corporal per alliberar-me de la meva rigidesa que se’m posava de manifest innecessàriament sense haver-hi dialogat amb entreteniment. Mentrestant jo seguia observant el color pàl·lid blavós de l’aigua del mar que anava arribant en forma de bombolles d’escuma blanca i poder observar les meves vibracions penetrants del què contemplava al davant i el lateral del mar mentre que l’aire salat que venia de l’aigua ben a tocar m’entrava per les fosses. Era molt curiós tenir aquesta sensació de notar la humitat de l’aigua marina per dins del mitjó i com aquesta  m’entrava cap a les plantes dels peus i els dits en què se m’hi quedessin grans de sorra. Ja m’hagués agradat respirar la sensació salada que haguessin agafat els meus peus en el llarg  moment quan vaig passar per dins de la onada del mar.  I de tantes vegades continuades que l’aigua m’entrés per dins de les sabates i m’humitegés el peu, doncs vaig decidir apartar-me una estona tot adoptant una distància respectiva des de fins on arribaven les onades. Així mentrestant la zona urbanitzada de l’esquerra seguia amb les seves continuades edificacions on s’hi incloïen també restaurants, hotels i altres edificis de lucre que envoltaven tota la franja urbanística del passeig que restaven a una alçada respectiva respecte la sorra tot al damunt d’un rocam aixecant-se dur i pesat entre els dos nivells mentre que tornen a aparèixer algunes contrades d’arbres i extensions de matolls d’aridesa herbàcia a la part platgística envoltant aquests arbres  mediterranis les fulles verdes de les branques dels quals ja anaven perdent la brillantor que havien tingut durant les hores de sol intens del dia. Així tot distanciant-me de l’aigua i endinsant-me enmig de la sorra  tot  situant-me a prop de la Cala del Pescador vaig arribar al final detota aquesta extensió de platja on es troba un pas enmig de tot un rocam que adoptava uns colors mig blancs i rogencs que just a tocar acostant-m’hi, doncs vaig veure que hi havia un de pedra que enllaçava aquesta platja de la Punta del Riu amb una altra que hi havia a l’altre costat de les roques. De fet, de sobte em van venir les ganes de poder-la fer i seguir respirant més aire de mar durant el transcurs del final del dia i arribés fins on arribés i seguir fins poder assolir els territoris artificials que guanyaven terreny a l’aigua que havia vist des d’un principi que passejava per damunt de la sorra.

Més enllà d’aquestes roques i de la platja que venia a continuació hi ha moltes més extensions de relleus geològics i orogràfics que van seguint el traçat ondulat de la costa amb la seva respectiva vegetació deliciosa mediterrània amb més arbredes, platges de diferents dimensions que segueixen el relleu la costa del Camp i cales envers el mar amb més àrees de roques marítimes i més arbredes presents tot endinsant-se plenament cap a les contrades marítimes urbanitzades que són depenents del petit municipi de Mont-roig del Camp. I sentint-me amb les ganes de voler descobrir més territori platgístic cap al tard per davant veient que aquesta continuava després del rocam forjat a terra. Per mi aquestes grans roques marines són part d’un fenomen de la naturalesa d’aquells estrats litroals marítims costaners i de les formes geològiques que adopta el seu relleu de manera com l’aigua del mar i les seves sals minerals dissoltes i també l’impacte de l’aire marí han pogut transformar la forma d’aquests conjunts geològics molt lentament de manera gairebé invisible a curt termini. Aquelles roques marines, com tantes altres, em generaven una sensació de vida  i solució líquida de minerals  per l’aigua tot seguint  contactant amb la meva sensació d’humitat que venia des del mar cap al tard. Em sentia amb les ganes de trepitjar amb els peus més sorra de platja més enllà d’aquesta petita meravella arquitectònica geològica per poder aprofitar per fer més ruta a peu. Per mi també era sentircom brollava la meva pròpia aigua corporal en contacte amb l’aire salat de fora del vespre amb les ganes de seguir trepitjant tot el contorn de platja humida que encara quedava per davant. Quedant-me amb aquestes ganes de continuar, vaig decidir girar cua i fer-me enrere pels moments que eren i el tard que s’anava fent tot pensant que si seguia fent la passejada doncs que no acabaria mai i potser ja no tindria temps per agafar el tren cap a Barcelona i, per tant, m’hagués de quedar a l’intempèrie i haver-me d’esperar fins l’endemà i haver-lo d’agafar no sé on.

Una altra pausa…  

A continuació deixo presents algunes fotografies extretes d'Internet que fan referència a aquestes platges per les quals vaig passejar aquella tarda vespre de fred hivern per fer la meva segona part del dia per l'Hospitalet de l'Infant. Eren moments en què sentia sensacions d'humitat que m'entraven pels petits porus de la pell de la meva cara entre les onades intenses i denses que anaven arribant ferotges amb purs esquitxos salins i escumosos fins a la sorra humida de la platja per on on jo estava passejant fins als amontegaments de roques rígides i sòlides erosionades pels esquitxos de l'aigua que li transmetia les seves vibracions. Aquestes fotografies tampoc corresponen al moment quan vaig fer la meva passejada, lògicament, però plasmen aquests bells paisatges deliciosos costaners i litorals amb la presència dels seus amontegaments d'arbres frondosos que s'aixequen formant bells i fèrtils paisatges rics de natura formant bells indrets amb vibracions sensitives i salvatges com si fos part d'un bell paradís dolç i plaent, els jocs dels relleus de les roques, les concentracions i aglomeracions de pedretes acumulades que es solen dispersar de forma conjunta al llarg de la riba per on arriben les fortes onades ferotges amb els seus colors blaus verdosos o turqueses i més grisosos i apagats segons el moment del dia en el qual estiguin. L'arribada de les onades formant llits transparents i escumosos a vegades crea unes tonalitats cromàtiques negroses i intenses que són un contrast intens i esclatant que forma el terra humit de la sorra quan s'hi concentren els continuats i humits cúmuls de pedretes. Aqwestes belleses generades per la pròpia naturalesa vital queda contrastada per la immensa presència de nombrosos edificis de pisos concentrats que converteixen aquest indret en una atracció turística que desafia completament amb la bella vibrativa i sensorial d'aquest entorn natural de sorra de platja i aigua de mar que fa miracles i presagis constants. En aquest lloc és on s'hi estenen les platges Carina Punta del Riu i la del Cristall que abarquen tota la franja natural costanera que pertany a la banda de llevant del municipi de l'Hospitalet i també de la banda propera al municipi de Mont-roig del Camp que queda dispers a l'intempèrie situat cap a terres fèrtils i càlides de l'interior d'aquestes contrades. Algunes d'aquestes cales i platges que hi ha a continuació del lloc fins on vaig arribar són les cales de Califòrnia, Bot, Misteri, la cala de les Sirenes, la punta dels Espenyals, les platges de Miami i els Lladres i altres preciosos i deliciosos accidents geogràfics marins que formen part dels indrets marítims que pertanyen a Mont-roig.

 

Pel mar no es veia passar cap vaixell ni cap altre tipus d’embarcació motora de tamany més petit amb finalitats lucratives que anés dirección cap al port o cap algun altre indret com la regata que havia vist bombollejant aquell matí quan feia poc que havia arribat a la platja i començat a costejar el primer escull que vaig veure de seguida quan havia fet moment de ple sol. Com que ja m’havia mullat molt els peus amb les sabates incloses per l’aigua durant l’anada, doncs aquest cop vaig decidir tornar per dins de la platja i estant una mica més a prop del seguint d’habitatges i altres edificacions que recobrien tot el passeig que llavors es situaven de manera més elevada pel pendent costerut en forma de roca llisa sota el cel que ja s’enfosquia plenament d’una manera molt més evident i vistosa. No obstant, el meu objectiu de llavors era en anar caminant per dins de la sorra d’una manera semblant. Jo anava mirant enrere i endavant vàries vegades continuades i veia que en tota aquella estesa de cases del passeig que havia contemplat abans doncs els fanals ja tenien les bombetes enceses mentre que al davant de tot, cap a l’oest, els colors rogents del sol ja estaven arribant definitivament a les seves acaballes tot concentrant-se envoltades per una taca reduïda de cel blau clar que estava gairebé a punt de desaparèixer per sota de les llunyanes muntanyes de Vandellós entre la foscor del cel mentre que ben aviat els llums artificials encesos del passeig ja il·luminaven amb més força mentre jo anava caminant per damunt de la platja de retorn pausat cap al port. Al davant d’aquesta situació jo vaig pensar que ja havia encertat la decisió de poder girar cua per no complicar-me més la llarga caminada. Així que anava mirant l’extensió del mar cap al fons llavors cap a la meva esquerra un altre cop tot veient de lluny com les onades anaven arribant tot adoptant un color cada cop més fosc i menys visible on el pàl·lid del blau tardà s’havia perdut definitivament i el mar anava quedant cada cop més reflectit pels raigs de llum artificial dels fanals urbans que quedarien aigualits enmig del moviment de la força mareomotriu que també la sentia amb el so d’aquest mar cristal·lí tan líquid ja des de lluny quan avançava per una platja que semblés que no tingués fi. I quan mirava enrere vaig veure que en tot aquell contorn llunyà d’edificis que jo veia tan minúsculs des de la sorra que trepitjava també s’hi anaven encenent els llums tan petitons d’alta intensitat vistos des d’allà que deixaven restes de contaminació lumínica al cel i a través del meu ull esquerre. Al mateix temps el fred se m’anava concentrant cada cop més a la cara i les palmes i els dits de les mans tot duent una espècie d’abric negre protector pel damunt del jersei que porto habitualment per sortir al carrer o quan estic a casa a l’hivern quan no poso la calefacció a casa per no gastar gas excessiu i em caigui una factura de tants diners.

Així que mentre anava avançant tot sol per la sorra també observava l’estat del passeig i hi veia algunes persones que passaven caminant i fent “footing” com també el pas d’una bicicleta i alguns cotxes circulant pel tram de pista asfaltada i estreta situada entre les cases residencials i la tanca baixa de pedra que el separava de la platja. Un dels cotxes que va passar per allà va ser un de la policia local amb el llum blau encès de la sirena al damunt tot exercint la seva funció de control social i coaccionador rutinari realitzat de manera silenciada en defensa de l’ordre de les coses establert, tot de manera subtil perquè aparentment no es notés. Així que pel fred constant em vaig cansar de caminar i per connectar de nou corporalment i emocionalmnt necessitava descansar una estona i vaig seure al damunt de la barra de pedres que hi ha a la part de sobre de la tanca i mentre observava l’aigua al fons com arribava de lluny entre les capes de la sorra i sentia com el soroll massiu respectiu de l’aigua dels esquitxs peculiars doncs notava com les meves llàgrimes s’anaven concentrant al voltant dels meus ulls per la part interna al davant en contacte amb l’aire humit i el fred dens i cru que m’arriba a la cara em vaig començar a practicar el tapping igual com ho solc fer cada dia un moment donat per permetre’m treure les llàgrimes i expressar-les de forma de plor. Eren llàgrimes frustrades que no sortien per l’amargor interna i el meu estancament corporal de pedra interna que em dominava de tanta repressió acumulada de fa molts anys i aquell moment vaig fer un intent de treure-les i expressar-les cap enfora però la pedra em seguia sent una dura i pesada resistència. A més, és cert que les llàgrimes estan relacionades directament amb l’aigua i per tant això feia que s’evidencïin més que en un altre lloc com aquell de la mateixa manera com el foc i la terra tenen una relació molt directa amb el sexe, l’impuls, l’instint físic i sensual a nivell corporal com també amb les laves que estan sota terra i altres substàncies geològiques calentes. Els quatre elements essencials tenen una relació totalment directa amb el nostre cos, les nostres emocions i les nostres sensacions vitals. De fet, mentre estava fent el tàpping em vaig aixecar un moment per poder seguir per la platja un altre cop sense saber el temps però de sobte vaig veure un home a qui li vaig preguntar l’hora i em va dir que eren les 18:30h del vespre. Així que llavors anava caminant molt a prop del passeig on a una altra persona li vaig preguntar també l’hora que era i em va contestar que era més o menys la mateixa quan ja havien passat uns minuts. Encara em vaig quedar assegut una estona més seguint fent el tàpping ja que m’hi volia estar mitja hora més o menys per després emprendre per la sorra les meves passes finals. Ja m’hagués agradat passar-me més estona allà respirant l’aire marí i fred a través de les fosses del nas obstruïdes. Un cop arrencada de nou la caminada vaig passar a tocar de les xarxes esportives i vaig passar pel lateral d’una d’elles tot endinsant-me una mica més per la sorra acostant-me un pèl cap a l’aigua per acabar de fer el què em faltava de platja però mantenint una distància respectiva amb el volum de gruix del mar. Era l’últim moment en què podia gaudir trepitjant la sorra plana sense la presència de dunes que encara es presentava al meu davant i ben content d’haver-la trepitjat tota amb els meus peus i haver estat en contacte amb l’aigua d’una manera permanent i sobretot quan havia anat cap a la punta.

Així que vaig pujar per l’esglaó i vaig tornar cap al terra asfaltat on es concentrava tota la banda de palmeres i vaig passar per damunt de la pista d’aparcament amb els fanals encesos per on hi observava el pas d’alguns cotxes amb les llums blanques enceses al davant mentre que amb l’aire fred em sentia totalment perdut a l’intempèrie molt lluny de casa i que em fos realment difícil poder tornar aquella mateixa nit i aquesta me l’hagués de passar perdut i avorrit passant totes les hores que encara quedaven per davant i haver d’anar a buscar un tren per tornar el dia després a la quinta punyeta en una estació molt issolada i allunyada de la vila i tenir-ho realment molt més complicat sense la presència d’una llençadora ni res. Així vaig passar per dalt i sentia el soroll lent, fort i espès de l’aigua en plena foscor que em costava que m’entrés per les orelles i tan sols el mentalitzés amb el cap com molts cops estava habituat a fer ja que em sentia amb el forat auditiu desconnectat i dissociat perquè aquests sorolls que realment són percepcions auditives es transformin en sensacions internes i viscerals com el so de l’aigua m’ajuda a netejar més a fons la brutícia que tapa les meves emocions i poder estar en contacte permanent amb elles. Així que em vaig tornar a posar a fer tàpping una altra vegada estant caminant a pas lent tot dient-me una frase continuada perquè la sonoritat de l’aigua m’entrés i em vibrés per les orelles fins a dintre del cap i així remoure la porquería corporal inculcada que allà em quedava sola. Ho vaig deixar de fer en aquell moment perquè practicar-ho caminant m’éra molt incòmode i em vaig quedar aturat allà a les escales per on havia arribat a tocar de la sorra aquell migdia. Em vaig quedar aturat una estona dempeus seguint practicant un altre cop el tàpping tota l’estona la qual jo vaig poder tot estant atent al soroll impregnant pel moviment de les onades gegants que sentia tota l’estona i amb la seva energía de la natura i invisible m’entressin fins a dins dels meus ulls barrejant-se amb les meves llàgrimes concentrades pel voltant dels meus cercles oculars per tal de jo poder-les expressar. Lògicament, les emocions no es tallen ni es reprimeixen sinó que flueixen per sí soles des de dins de l’organisme sense controlar-les per la ment com l’aigua calenta que raja i s’escampa per tot arreu per sí sola com si em dongués tendresa donant-me molta tendresa sense ser bona ni dolenta. Això mentre anava passant gent que ja es retirava cap a casa seva i els carrers marítims d’aquest municipi ja anaven quedant solets i obsolets enmig d’un medi desèrtic i fred amb un mar feréstec que no parava de fer arribar onades a les roques i a la platja. Així que a un senyor li vaig preguntar l’hora i em diu que eren una mica més tard de les set i vaig aprofitar l’última estona per fer l’última sessió de tàpping a l’aire gelat, humit i lliure escoltant el mar per últim cop mentre que el fred se’m concentrava a dins de les mans que se m’anaven posant rígides amb els meus dits com de pedra dura mentre que anava barrinant coses amb el cap i relativitzant-les tot recordant els records que tenia de casa de la meva àvia paterna quan ella encara vivía fa molts anys i la seva capacitat poètica i artística que havia tingu com el cas d’un poema que va fer sobre les estacions de l’any amb els seus versos d’inici sobre l’hivern i recordant-la jo em sento càlid, còmode i recollit amb molta tendresa amb les seves virtuts i defectes com si les flames de l’antiga llar de foc del menjador de casa seva m’escalfessin la pell de la cara. Tot i això, allà a tocar de la platja on al meu costat hi havia la façana d’una pizzería amb el seu rètol molt visible però amb les portes i les finestres tancades. No era com als barris de Barcelona, a la ciutat comtal, on els diumenges a la nit encara quedaven oberts alguns establiments d’oci i consum oberts. Em sentia lluny de la percussió de la música llatina de veus joves femenines l’alè de les quals em transmeten calidesa, tendresa i sensualitat que em fan connectar amb el terra com també mentalitzava en sentir de lluny una cançó de les nomenades Cançons Secretes de la Mercè Torrents i Turmo on el piano fa uns acords que són l’encesa del foc  amb flames vives de calor ben difícils de sentir-les a través de la pell aleshores en un ambient fred i humitat on el mar era el què hi abundava. Així que vaig intentar marxar cap a l’estació tirant carrer amunt però em vaig aturar indecís sense saber exactament què fer perquè tenia ganes de seguir allà sentint les vibracions vives de les onades i seguir donant vida a aquestes sensacions que em costava permetre-les sentir-les corporalment. M’hi vaig sentir tan enganxat que se’m va fer un pal i una càrrega com si sentís una pedra dura a dintre de la panxa. Em vaig quedar una estona més al damunt de la vorera però preocupat pel temps que encara em quedava, doncs ja vaig arrencar cap amunt a través dels llocs per on havia passat pels mateixos carrers fent marxa enrere a través de les casetes petites, antigues i senzilles de poble de costa de tota la vida on els seus tons blancs apagats quedaven sota el reflex taronja dels fanals il·luminant els carrers pròpiament dits. Les estances estaven totes tancades i cap bar un restaurant obert llevat d’un bar de vins i licors on encara hi havia poca gent més festera i noctàmbula a fer les seves últimes copes però poca cosa més. Així que em trobava en l’ambient de poble pròpiament dit i no en el llarg passeig amb els seus edificis homogenis o els bars portuaris on m’havia aturat per menjar. Però, clar, si el què realment volia era veure el mar doncs era el què hi havia i he focalitzat bona part de l’atenció d’aquest text a aquest fenomen que m’acompanya molt sovint. I no em vull deixar de banda que tot aquest Hospitalet pròpiament dit que és el nucli de poble pròpiament dit que pateix les mateixes conseqüències que tants altres nuclis antics i tants barris víctimes del poder. Així que desorientat, un senyor em va indicar cap a on era l’estació tot retrobant-me amb el parquet local de forma quadrangular on hi ha els oliverets i des d’allà ja vaig pujar recte cap a la plaça on hi havia l’estació tot passant pels espais d’aparcament on hi ha els autocars aturats per fer el trajecte fins més avall que era realment un pal costós per la gent que s’havia de desplaçar fins més avall o des de més avall segons en quina direcció li convenia anar mentre que les obres que estaven fent eren inútils i totalment escandaloses per a la via.

Una pausa següent.

Abans d'escriure sobre el viatge de tornada definitiu tot sent el moment de la meva despedida cap aquesta línia de tren, vull deixar una altra plasmació d'imatges fotogràfiques extretes de la pàgina web que he mencionat abans amb el permís del seu autor. Aquestes vies han sigut l'orgull i la necessitat de tanta població que l'ha hagut d'utilitzar pel que fos. Una despedida ha de ser brillant i solemna quan una batalla va ser ser perduda per les persones que van reivindicar de valent i fermament que aquestes vies no es desmantellessin i els que lideren el monopoli de la línia de tren van aconseguit definitivament que es complissin els seus objectius empresarials. Aquest cop no deixaré abocat tot un conjunt acumulatiu i pastós de fotografies on només hi apareixen comentaris al principi i al final sinó que aniré per parts penjant diversos conjunts de fotografies concretes tot situant-les a cada lloc on es troben ubicades i els seus elements característics.

Aquest cop ho faig d'una altra manera, vull aprofitar per afegir més fotografies amb contingut variat que estigui referit en aquest fenomen ferroviari en aquestes contrades quan encara existia l'antic traçat de la via tot tenint en compte que el cop anterior l'he focalitzat intensament en l'estació de Mont-roig per ser una de les dues estacions dels dos municipis on les vies del tren desapareixerien del mapa. Aquí vull deixar clars en un primer lloc alguns elements ferroviaris artístics i tècnics de l'establiment ferroviari de Mont-roig que no incloguin expressament vehicles ferroviaris elèctrics. I en primer lloc vull deixar uns senyals lluminosos de la sortida de l'estació, dues visions panoràmiques de tot l'edifici de viatgers fet de pedres enganxades amb ciment, maons, teules i totxanes amb l'antic cartell blanc amb les lletres blaves al damunt (una feta de cara i una altra de costat) i posteriorment una fotografia més detallada on s'enfoca el cartell blanc i estès d'aquesta estació ja mencionat i una de les seves dues aiguades que s'havien utilitzat antigament quan els trens que hi circulaven encara eren traccionats per calderes que funcionaven amb l'energia del vapor. Després s'hi troben els detalls d'un mapa informatiu on s'hi ubica l'estació oficial del municipi de Mont-roig i després la vista de la sortida de la via recta llavors existent a la sortida de l'estació apuntant cap a Cambrils i Tarragona on s'hi observa el darrere d'un antic tren Talgo que s'enfila costa amunt cap a Sants. I per últim el pas d'un tren Arco baixant cap a València sense aturar-se sent arrossegat per una locomotora elèctrica llavors encara nova pintada amb la coloració de groc i negre.

L'antiga estació de l'Hospitalet de l'Infant on s'hi destaca la presència del seu antic edifici tant amb els seus antics colors beixos amb crostons de ciment i en un estat d'abandonament i també en el seu estat de fisionomia més recent que ha adoptat en els seus últims moments de funcionament amb els seus colors granats-lilosos que havia adoptat de forma plasmada dels colors de l'empresa ferroviària privada Adif. Aquí hi apareix la presència de la part davantera d'una locomotora elèctrica pintada amb l'antiga coloració groga i negra (tipus taxi de Barcelona) que l'empresa RENFE va adoptar a partir de la dècada dels anys 90s del segle passat per substituïr els seus colors originals que està arrossegant un tren de mercaderies format per vagons uniformats amb les decoracions de l'empresa automobilística estat-unidenca "Ford" circulant per la via de l'andana esquerra que se'n va direcció cap a les terres sudenques de l'Ebre i el País Valencià on a València hi ha una de les fàbriques de fabricació importants d'aquesta marca corporativa. Aquest tren és nomenat Euroteco i la fotografia va ser realitzada l'any 2004 quan les mercaderies encara no circulaven a través de les vies d'amplada internacional a dins del joc de lliure mercat europeu en el que és nomenat "àrea Schengen" en unes lògiques de circulació de fluxos de lliure mercat empresarial. Aquestes locomotores antigues de disseny alemany actualment estan retirades de la circulació de Renfe a canvi de dissenys elèctrics més moderns també d'amplada ibèrica que també són explotats en el mateix sector. D'aquest tren ja en vaig penjar una altra fotografia feta per la part del darrere prèviament a la primera pausa feta en aquest text.

En segon lloc trobem una imatge on s'hi reflecteix un dels cartells antics d'aquesta estació pintats de negre amb una ratlla blava al damunt on indica el nom del municipi amb lletres blanques, un fanal antic de tamany gran al damunt i l'antic rellotge d'agulles típic de les estacions de ferrocarril. I dues imatges de l'edifici de l'estació en trobat en unes condicions deplorables: la primera està fotografiada des de lluny amb les dues primeres vies en primer pla i la presència de gent asseguda en els bancs dispersos arrambats a les parets de l'edifici esperant que arribi el tren i la següent reflecteix la façana del darrere del mateix edifici on s'hi estenen unes pistes d'aparcament plasmades al damunt de l'asfalt ocupades per vehicles aparcats. Aleshores trobem dues fotografies de la façana més recent de l'estació antiga amb els seus colors granats que es troben escampats per les seves parets on a la primera hi apareixen els detalls del rellotge i els cartells uniformats en tonalitats grisa i verda d'Adif amb el nom de l'estació escrit amb lletres majúscules de tamany reduït i concentrat i també els rètols que indiquen l'entrada a dins de l'edifici i la sala d'espera i després hi apareix reflectida la fisionomia de la mateixa estació fotografiada per darrere amb la majoria de les pistes d'aparcament buides i només hi ha una furgoneta blanca aturada enlluernada pel sol que fa transmetre una tonalitat càlida i cremosa situada apuntant cap a l'esquerra de manera perpendicular a l'edifici tot ocupant aquesta part que no deixa veure el tros que queda perquè s'aixequi sencer i finalment apareix un reflex de l'interior de l'edifici d'aquesta estació format per l'establiment del vestíbul on s'hi reflecteixen una màquina automàtica de compra-venda de bitllets amb tota l'estructura plasmada de color taronja i la carcassa amb les pantalles, els dispositius i les aplicacions encerclada de color gris i el logotip de les "Rodalies de Catalunya" i Renfe al damunt on el primer queda mig tapat per la presència d'una fulla de paper escrit que potser deu indicar que no està en funcionament, els cartells amb els horaris penjats a la paret i envoltats d'una cobertura metàl·lica, una guixeta per treure bitllets, una pantalla electrònica on hi consta l'arribada dels trens, uns bancs adossats als laterals col·locats a banda i banda de l'espai de manera separada i situats entre ells en diagonal i els fluorescents de llum coberts i il·luminats de color blanc que estan compactes al sostre. Finalment l'antic dipòsit de tipus caldera que era utilitzat per abastir les antigues locomotores de vapor que actualment està en desús des de quan les últimes van ser retirades de la seva circulació fa molt temps acompanyat amb una antiga caseta amb parets blanques per on s'hi escampen graffitis i la part del darrere d'un dels combois elèctrics que havien prestat "servei" d'Euromeds per l'antic corredor mediterrani procedent del País Valencià tot sortint de la via 3 de l'estació de l'Hospitalet de l'Infant (després de fer un encreuament amb un altre tren que feia el seu recorregut des de Barcelona fins a Tortosa.

Les següents fotografies són de l'antiga estació de Vandellós que quedava situada molt a prop dels seus establiments utilitzats com a cementiris nuclears que estan situats a tocar del mar enlloc de quedar a prop del municipi que queda a l'interior i va deixar de funcionar farà uns anys, format per una via principal i dues vies desviades enllaçades amb un pas de nivell entre elles, a més d'una tercera via desviada que es dirigia cap a dins dels recintes nuclears. L'edifici de viatgers situat a l'andana de la via general i a la dreta de les altres vies (mirrant cap a l'Ebre) és de dues plantes i només acull dependències tècniques. Està format per unes parets blanques humides amb una porta d'entrada i unes finestres recobertes pels voltants i tapiades amb ciment i pintura on a la part superior s'hi estenen uns rètols amb la coloració antiga sense que hi aparegui res escrit i al damunt hi ha l'antic cartell original fet amb rajoles blanques on es conserva el nom de l'estació mentre que s'observen les grans finestres antigues del segon pis mig tancades i protegides amb unes balles de ferro que fan unes sanefes amb línies en diagonal que s'entrecreuen entre elles en un punt central. I un armariet blanc i tancat on hi apareix escrita la paraula "CALCES" i un cartell de suro amb papers estripats. Un tren de rodalies, fins ara, de les últimes generacions aturant-se a l'estació de Vandellós fent proves tècniques i de circulació i al darrere es troben les construccions de ciment de la central nuclear i els encreuaments de cables elèctrics que surten dels edificis i s'estenen cap a l'interior d'aquest indret tot passant pel damunt dels cables de la catenària que electrifica les vies del tren. Aquest tipus de disseny de trens és conegut amb el nom de "Civia". El tren plasmat amb els colors de rodalies espanyols que hi apareix reflectit en aquesta fotografia està adoptant un recorregut de proves cap al sud de la línia. Posteriorment hi apareix una imatge de les vies que surten de l'estació en direcció cap a l'Aldea, Tortosa i València i la següent una altra que està fotografiada mirant cap a Cambrils i Tarragona. 

 

Després d'aquestes fotografies del baixador de Vandellós, toca centrar-nos en l'estació de Cambrils. En aquesta passada fotogràfica hi apareixen altres fotografies de l'edifici de l'estació durant els seus anys més recents quan aquesta encara estava en funcionament durant els seus últims anys: a la primera hi apareix la façana de l'edifici antic i textura cremosa vista des de la part de fora on hi ha les pistes d'aparcaments amb la presència de vehicles aparcats de diverses maneres, la presència d'un pas zebra pintat amb ratlles gruixudes i blanques al damunt de l'asfalt, la presència de fanals apagats durant la grisor del dia i un conjunt d'arbres i edificis al fons, llavors una imatge de l'interior de l'edifici on hi apareix l'espai del vestíbul cobert amb la porta antiga de sortida a la zona d'andanes i vies oberta mentre que les finestres que es situen a través dels seus laterals queden tancades amb la pesència d'uns bancs que queden situats a sota de les finestres i separats per la porta al mig, una màquina per treure bitllets i targetes de tren i uns planells amb els horaris penjats al damunt d'unes plaques de suro protegides amb vidres. Una placa on hi apareix l'alçada sobre el nivell del mar de l'estació. Una imatge panoràmica complerta de l'estació des de la banda de les vies amb la seva façana al fons i el pas lliscant de les vies fèrries al davant, mentre que a la següent s'hi reflecteix els passos de creuament de les vies des de la banda de l'andana on hi apareixen les balles i burots que s'aixequen clavats al terra, uns senyals de tràfic on hi anuncien advertències i algunes indicacions i al fons de tot s'hi aixequen uns edificis de construcció moit recent pel que fa els seus aspectes fisionòmics de la seva arquitectura. Tot això sent en un dia amb un cel gris. Posteriorment, hi ha tres fotos d'esdeveniments que van succeïts un rere de l'altre on s'hi reflecteix l'arribada d'un tren de mitjana distància`procedent des de l'Estació de França de Barcelona i Tarragona que acaba el recorregut a l'estació de Cambrils per on hi entra a través de la via 2 mentre que a la següent s'hi troba un encreuament d'aquest tren que ha arribat amb un altre que està també aturat i situat a la seva via 1 que també ha finalitzat el seu recorregut a Cambrils tot sent trens de proximitat amb les seves localitats veïnes malgrat que els seus serveis són molt escassos entre aquesta localitat del litoral del Camp i la ciutat comtal, i finalment la sortida del tren que ja estava aturat a la via 1 -que és de doble composició- tot començant el seu trajecte de sortida des de Cambrils anant cap a Salou, Tarragona fins al nord cap a les terres del pla del Barcelonès fent parada a totes les estacions fins a l'estació de Sant Vicenç de Calders des d'on a partir d'allà seguirà directe a través de la línia de la costa fins a la seva destinació de manera que al lateral de la dreta de les andanes de l'estació es troben edificis de totxanes en construcció. Aquestes tres fotografies el seu autor les va realitzar el mes de setembre de l'any 2009. Finalment hi apareix una imatge panoràmica de les andanes i les vies de l'estació de Cambrils que es troba en un estat deplorable amb un conjunt d'edificis moderns de dissenys amb interessos especulatius i lucratius que és un símptome urbanístic previ a la construcció de la nova rambla de disseny que al mateix temps anuncia el final indesitjat de la cèntrica estació, i per tant la seva desaparició definitiva.  

Salou. Una estació que desapareix per sempre més de manera que el seu municipi es queda sense estació pròpia arran de la inauguració definitiva de la variant de Vandellós per l'interior que cobreix aquesta part del Corredor del Mediterrani des de l'estació d'Alta Velocitat de Perafort (Camp de Tarragona) fins a les terres de l'Ebre i el País Valencià. En aquest apartat hi vull dedicar una detallada atenció perquè és un lloc que em porta molts records de la meva infància i la meva joventut durant les estades passatgeres a l'apartament dels meus avis als estius i el diumenge de "pasqua" de Setmana Santa cap a la plena i càlida primavera de manera que tinc uns records molt profunds de quan jo hi havia anat amb el tren des de l'estació de Sants per passar dies d'alegria, sol i claror amb la brillantor dels raigs de llum daurada i intensa que calidaven els papers perfumats de les parets i vibracions casolanes d'olor i gust de sopa de caldo o d'amanida de pasta que arribaven dels fogons de la cuina... dies de vida. A més, he de dir que l'apartament on estavem quedava ubicat en un carrer que es situava molt a prop de l'estació i recordo que sempre que passava pel voltant aprofitava per aturar-me i veure el pas dels trens des de la primera andana que queda tocant a l'edifici de l'estació. Recordo molt clarament els dies que arribava la mare amb el tren quan venia de treballar de Barcelona i l'anavem a buscar a l'andana de l'estació. I també quan jo i la meva germana ens quedavem jugant una estona en un parc infantil que hi havia al costat de les vies del tren on també s'hi trobava un vestigi de l'antiga via única del tren carrilet que feia el seu recorregut des de Reus fins a Salou amb el seu edifici antic i brillant respectiu al costat. Ara això ja no ho podré fer més si és que algun dia hi tornés per anar a banyar-me al mar i estirar-me a la platja a l'estiu, i les persones que necessiten agafar el tren per desplaçar-se ho tenen realment fotut havent-se de desplaçar obligatòriament fins a l'estació de Cambrils Nord (o Cambrils-Salou) que queda perduda a l'intempèrie del municipi i aquest enforteixi el seu esperit lucratiu amb hotels i edificis de disseny per potenciar amb molta més força els seus negocis turístics. Per tant. crec que aquesta estació es mereix un intens homenatge des de les fotografies històriques de la seva primera estació fetes en blanc i negre fins a les imatges colorides més recents que desgraciadament han donat fi a tota una etapa continuada de circulacions i mobilitzacions en contra del desmantellament i a favor de la via. Aquesta és la meva sensació emotiva personal arran de la meva pròpia experiència mentre que respecto clarament les persones que també estiguin en la mateixa línia blocaire, fotogràfica i artística en les facetes que siguin i vulguin plasmar amb més intensitat un altre d'aquests municipis per molt que no en conegui cap ni una personalment, però sí que les seves obres tinguin la seva pròpia originalitat peculiar. I aquí comença el meu homenatge il·lustratiu per commemorar i recordar intensament l'existència d'aquest edifici i les seves instal·lacions amb un curs de la seva evolució històrica des del 1865 fins fa pocs mesos. 

La primera imatge fa referència a una fotografia de l'estació de Salou datada de l'any 1938 en temps de plena Guerra Civil /1936-1939) que queda una mica colorida pel que fa el lateral de la façana de l'edifici que adopta uns colors rosencs possiblement pel reflex de la llum del sol que hi debia tocar aquell dia quan es va fer i les seves teulades adopten un toc vermellós juntament amb les seves parets que queden cobertes pel sostre protector sostentat al terra amb primes columnes per on el reflex de la llum es fa més espès però hi queden reflectits de manera il·luminada els embolcalls blancs i brillants que envolten les seves finestres de manera que des de l'andana hi ha un senyor que intenta travessar les vies. Al costat de l'edifici principal es troben resplendents edificis de parets blanques que cobreixen la part urbana del carrer que segueix el traçat de la via amb uns arbres que aixequen les branques primes cap amunt. I també uns vagons de mercaderies de forma compacta i fets de fusta (possiblement per al transport de càrregues lleugeres) i unes plaques de fusta col·locades una al costat de l'altra i també més distanciades també es troben algunes plaques apilotonades una al damunt de l'altre enmig d'un escampat que es troba al costat de les vies, en concret en la que es troben els dos vagons ja esmentats, i a la punta es contemplen els edificis que formen part del passeig que queden coberts per arbres de troncs i branques espesses i pelades aparentment. Al damunt a l'esquerra hi consta el lloc del muncipi apuntat en castellà amb lletres grans dotades d'una estètica artística "Estació de Salou". Prèviament he deixat dues fotografies en blanc i negre d'aquest edifici per acompanyar un fragment de text i una altra que està exposada formant part de la primera passada de fotos d'homenatge a les vies. N'hi ha una segona que he deixat per sorpresa a continuació on s'hi reflecteix l'edifici de l'antiga estació del tren carrilet que feia el recorregut tot arribant des de Reus i Vila.seca i que quedava situat en un lloc molt proper a l'edifici de l'estació de trens que seguien la línia de la costa. 

Ara continuadament a les  primeres fotografies històriques que formen part d'aquest recull doncs hi trobem unes fotografies en color on a la primera s'hi reflecteix l'aturada a Salou del tren Talgo que feia el recorregut a través de les vies del Mediterrani entre les localitats de Portbou i Cartagena. Es tracta d'una versió d'un dels models antics que formaven part de la primera generació d'aquests trens que disposaven d'un seguit de vagons adossats que van dotats de vermell i gris mentre que la locomotora elèctrica que els arrossega pel davant, de disseny i enginyeria japonesa, va dotada d'uns colors marrons, taronjats i cremes càlids, tendres i susu que em transmeten sensacions de dolçor a la llengua com si fossin tires d'un flam de postre o per menjar a mitja tarda. Aquesta imatge va ser realitzada fa molt temps quan aquest tipus de trens circulaven plenament a través d'aquestes vies i també per altres peninsulars. I posteriorment ens trobem en una altra imatge, però més recent, d'un altre tren Talgo conegut amb el nom de Mare Nostrum aturant-se a l'estació de Salou tot realitzant el recorregut entre la ciutat occitana de Montpeller i Cartagena. Es tracta d'un tipus de tren d'una enginyeria més recent que l'anterior tot tractant-se d'un disseny més modern en el seu temps construït amb la intenció de ser traccionat per locomotores de manera que la decoració colora de franges blaves als laterals i una de blava fosca al mig tot passant per on hi ha les tires de finestres de cada vagó tot sent d'una o dues generacions posteriors a la del tren anterior. I es tracta d'un model en el qual clarament s'hi presenta el sistema de rodes que s'adapta a la doble amplada de vies ibèrica i internacional tot degut al fet que en aquesta fotografia el tren ja ha fet molta estona en què ha passat per l'intercanviador d'amplada de vies a l'estació de Portbou amb un canvi de locomotores elèctriques i fins aquí ja ha recorregut quilòmetres de via fèrria d'amplada ibèrica anant cap al sud. A més, la locomotora que el tracciona per davant és d'una enginyeria ferroviària dels anys 90 del segle passat i una coloració blanca i blava que és de partir de l'any 2000. En aquesta segona fotografia el tren està arribant de la banda de Tarragona a través de la via 1 just abans de trobar-se al davant de l'edifici de l'estació convencional. Anys abans aquest tren havia recorregut entre Montpeller i València i se l'havia conegut amb el nom de "Mediterrani". La tercera fotografia que es recull en aquest apartat reflecteix el pas del tren diürn nomenat en castellà "Torre del Oro" en una versió dels anys 80s del segle passat tot aturant-se a la tercera via de l'estació de Salou procedent de les ciutats andaluses de Sevilla i Màlaga en direcció a l'estació de Sants. Una visió completa del tren "Arco" procedent de les terres del sud formats per tres vagons de passatgers amb colors blaus, blancs i grisos uniformes remolcats per una locomotora elèctrica amb colors uniformes de tipus "taxi" entrant a l'estació per la primera via en direcció Barcelona tot coincidint amb un tren Catalunya Exprés que se'n va cap a Tortosa que està feta l'any 2006. Finalment la part del darrere d'un últim vagó d'un tren Arco que està sortint de Salou per seguir el seu recorregut cap a les terres del sud de la península tot anant cap a Màlaga, Sevilla, Granada i Badajoz. 

Les properes fotografies reflecteixen unes imatges de l'estat de l'estació durant els seus últims anys de funcionament tot destacant-s'hi la presència del seu edifici vist des de la part del darrere per la banda del carrer on s'hi observen uns cotxes aturats, la presència d'un fanal aixecant-se des d'un lateral de l'edifici sòlid i central i al fons a l'esquerra s'hi reflecteix la zona d'andanes per on hi llisa un tren que possiblement deu estar fent el seu recorregut ordinari quan aquesta estació estava en funcionament i també altres on s'hi reflecteix un panorama vist des de més a prop feta des de la banda del carrer de Carles Roig que no disposa de cap porta d'entrada. Llavors a les següent s'hi veuen l'interior del seu vestíbul amb les seves instal·lacions adossades i repartides per dins de l'espai que es tracta d'un recinte d'amplada intensa i esplaiada on s'hi adossen unes files de butaques grises de disseny que queden distanciades del gruix de la paret que s'acosta a la part de l'andana Després hi trobem la presència d'unes portes blanques amb peces de vidre horitzontals i les seves estructures sòlides i opaques blanques que serveixen d'accés d'entrada a dintre del vestíbul on al lateral de la paret hi apareix un rellotge analògic de busques que marquen els quarts i les hores que passen i uns rètols on apareixen el nom de l'estació, les direccions cap a on passen els trens que hi fan parada, una paperera i una antiga placa metàl·lica on hi indica l'alçaca de l'edifici respecte el nivell del mar. Una imatge de la façana de la mateixa estació feta de manera distanciada quedat aquesta part de l'edifici reflectida al fons mentre que es prioritza l'extensió de dues de les vies que es desllisen de manera horitzontal que els seus raïls es troben en un estat rovellat. La sortida d'un tren que inicia el seu recorregut en aquesta estació tot dirigint-se cap al nord dirigint-se cap a la via única en direcció Tarragona tot realitzant un itinerari de rodalies cap a les estacions d'aquesta ciutat, Altafulla, Torredembarra, Sant Vicenç de Calders, El Vendrell i l'Arboç on acabarà el seu recorregut. El pas de la via a través del carrer de Barcelona amb el semàfor dels i les vianants en vermell i la barrera baixada degut al pas d'algun tren. 

 

Una visió panoràmica general del recinte de l'estació fet des del mig del pas de nivell que es troba entre les andanes tot situant-se on hi ha les seves vies 1 i 2 respectivament en un dia de cel gris i novulós de manera que a la seva dreta s'aixequen les parets i el sostre de l'edifici de l'estació amb el seu sostre cobridor, un conjunt d'arbres amb les branques pelades, un conjunt de bancs de ferro metàl·lic adossats de manera paral·lela a la direcció de les vies i fanals que s'estenen en línia recta tot ocupant l'espai pavimentat de la segona andana mentre que al darrere es troben la tercera via i la via morta que acaba amb topalls. Al fons a la dreta i a la banda esquerra de les vies l'entorn és adornat per uns arbres que s'aixequen troncs robustos i les branques cobertes i protegides de fulles verdes de tonaltat fosca que transmeten vibracions d'humitat i verdor fresca tot coincidint amb el dia que s'hi plasma, mentre que la banda del lateral esquerre el traçat d'un carrer asfaltat que es desllisa horitzontal i de forma paral·lela a les vies on els cotxes hi circulen de cara i un conjunt de fanals apagats que s'estenen de forma paral·lela i distanciats entre ells que adopten una forma de bola esfèrica mentre la línia del traát queda coberta per edificis de pisos moderns que queden amb la seva tonalitat trista, tètrica i apagada per la grisor freda del cel. Mirant la fotografia cap al fons s'observa molt clarament que les vies tocant la part sòlida del terra i les catenàries sostentades per la banda del damunt apunten rectes i disparades cap a la banda de Cambrils perduda i immersa cap al fons, municipi germà d'aquest l'estació del qual també està agermanada amb aquesta i també esdevindria víctima del seu tancament. L'arribada d'un tren antic reformat que s'ha estacionat a la tercera via amb els llums blancs davanters encesos que realitza la seva parada tot fent un recorregut de rodalies de la deficitària línia RT2 fins a Cambrils i a continuació s'observa com arrenca de nou per fer el seu últim tram de recorregut que el porta fins a l'estació del seu final de trajecte tot coincidint amb el pas d'un tren de mitjana distància aturat a la primera via que efectua el seu recorregut ordinari entre les localitats de Tortosa i Barcelona que van ser efectuades pel seu autor el mes de maig de l'any 2014 saborejades per una vegetació arbòrica de pins i palmeres i altres arbres brotant i esplaiant-se amb tendresaa i fèrtilitat amb verds lluents de brillantor i salvatges i riques de vida que em generen d'entrada unes belles sensacions de delícia i calidesa. Aquesta unitat formada per tres vagons presta un servei ferroviari de proximitat. Després ens trobem amb una imatge enfocada de cara d'un tren de mitjana distància que surt des de Salou en direcció Cambrils que ha de continuar el seu trajecte cap a l'Estació del Nord de València mentre es va acostant per la via al pas de nivell del carrer de Gandesa. Una imatge per on s'hi reflecteix una extensió de perllongament de la primera andana tot passant a través d'un edifici de tamany gran format d'una sola planta que es troba al costat de l'edifici antic de l'estació de viatgers i aquesta arriba justament fins al pas de nivell del carrer de Barcelona des d'on s'hi estén el traçat de via única que s'envala i es desllisa cap a Tarragona.. I finalment el pas de nivell del carrer de Gandesa fet des de la banda de muntanya on a l'altre cantó de les vies s'hi estén la línia del carrer que se'n va cap a mar on s'hi ergeix la presència d'edificis d'apartaments de parets blanques típics de la costa del sud del país. 

ssssssssss

A continuació es troben unes fotografies que marquen el pas qüestionable de trens de mercaderies i d'alta velocitat per vies d'amplada convencional de tamany ibèric des de quan es va obrir el pas ferroviari de l'Ebre entre les localitats de l'Aldea i Ulldecona per al nomenat "servei" Euromed tot fent el trajecte directe entre Barcelona, Tarragona, Castelló i València (alguns seguien fins a Alacant) a través del Corredor del Mediterrani mentre que els trens de mercaderies acostumaven a ser de composicions variades des de trens bobiners, automobilístics que estan destinats als rendiments econòmics de grans empreses multinacionals per a la seva competivitat europea. De fet en primer lloc deixo un conjunt de trens de mercaderies: la primera fotografia reflecteix el davant de la locomotora amb els llums del davant encesos traccionant els vagons al darrere tot deixant l'estació enrere i travessant el pas de nivell del carrer de Barcelona endinsant-se cap al pas de la via única en direcció Tarragona. En aquells moments aquestes locomotores, quan van ser pintades de color "taxi" ja havien deixat d'arrossegar trens de passatgers de llarga distància i se les va destinar a operar amb mercaderies realitzada un dia durant la dècada dels anys 90s del segle XX.. En segon lloc deixo dues fotografies d'un tren bobiner traccionat per dues locomotores elèctriques de nova generació que és procedent de Castellbisbal: a la primera s'hi reflecteixen les dues locomotores pel davant i a la següent la part del darrere de l'últim vagó quan aquest acaba de travessar el pas del carrer de Guillem de Claramunt. I després la presència d'una locomotora d'enginyeria japonesa arrossegant tot un conjunt de vagons de mercaderies de la transfesa de la marca automobilística Ford entrant per la via 1 i ocupant-la extensivament procedent de la fàbrica de València tot continuant cap a l'estat francès i la Gran Bretanya (quan encara era un estat membre de la Unió Europea) a través de l'Eurotúnel que van ser realitzades el mes d'octubre del 2008 on encara disposa dels cartells antics dels anys 90s per indicar els nombres de les vies. (Aquest tren el vaig veure passar una vegada per l'estació de Salou traccionat per una locomotora d'aquestes característiques estacionant-se a la tercera via el dia 14 de setembre de l'any 1995 per deixar pas a un tren de mitjana distància de llavors que procedia de Tortosa en destinació Barcelona). El pas d'un tren Euromed de disseny antic (semblant als primers models del TAV a l'estat espanyol i del TGV francès però amb les rodes adaptades a l'amplada ibèrica) circulant de llarg per la primera via de l'estació a una valocitat de 140 km/h en direcció Alacant. La part del darrere de la locomotora adossada d'aquest tren adopta una forma de disseny completament diferent recordant les formes arrodonides de les locomotores laterals dels trens d'alta velocitat francesos de dos pusos nomenats "Duplex" aquí tot allunyant-se de l'estació endinsant-se de nou cap a la via única. I finalment el pas disparat d'un altre tren que fa el mateix recorregut de passatgers tot deixant enrere el pas del carrer de Barcelona en direcció Barcelona. Aquest és un tren amb unes locomotores modernes adossades a un conjunt de vagons de tren Talgo de manera uniforme que són completament adaptables als canvis d'amplada de vies. Aquests dos tipus de trens han sigut un perill i un obstacle important per a les poblacions d'aquests municipis (incloent-hi Salou i Cambrils) degut al fet de què els trens de mercaderies han sigut una congestió important en la circulació d'aquestes vies deixant en segon lloc el pas de trens d'alta necessitat amb freqüències molt limitades i el pas de l'Euromed ha sigut un servei que no era prioritari per aquestes vies que ha causat la mort de diverses persones per atropellaments. 

Després de mencionar obstacles pertorbadors (que no hi han de faltar sent-ne un objecte de denúncia() seguim amb les fesomies de l'estació i del pas dels trens de proximitat. Llavors deixo una imatge fabulosa de l'entrada a través de les vies desplegant-se cap a l'estació sent feta des de la banda de Barcelona amb la presència de vianants travessant la via i la presència d'edificis continuats en què el primer dels quals representa una fesomia artística arquitectònica antiga i bonica amb el tipus de balcons rectes i estrets, l'escampament de les parets arrebossades de color salmó i franges artístiques de color cremós, matolls d'herba humida a la banda dreta i els arbres amb els esquelets pelats al lateral on es troba l'edifici de l'estació. A la banda de mar s'hi estén el carrer cobert amb arbres coberts i adornats amb fulles de color verd humit, la presència d'un nomenat pas "Strail" entre les andanes fet el mes de desembre del 2015 amb l'edifici de l'estació al fons a l'esquerra enfocat cap a la banda de Tarragona i a la següent fotografia al fons de l'andana de les vies hi apareix un espai adjacent a l'edifici principal de l'estació en forma de quadrat metàl·lic amb el mòdul de lavabos. La imatge que hi reflecteix el pas de nivell del carrer de Guillem de Claramunt enfocat des de la banda de mar amb la presència d'uns conjunts de cases amb jardins des d'on sobresurten algunes plantes i arbustos i unes balles, una barrera baixada paral·lela al traçat de l'asfalt i una altra que es manté aixecada que permet el pas de vianants per travessar les vies, totes combinant la fusió de coloracions del blanc i el vermell. A continuació la part del lateral d'un tren de mitjana distància realitzant el seu recorregut ordinari cap a Tortosa aturat a la via 1 i a la següent hi apareix un altre tren amb unes característiques fisionòmiques més recents amb la seva frescor llisa i blanca escampada entre les parets que realitza el recorregut invers aturant-se a la mateixa via. I una altra mostra de la prolongació de la mateixa andana de la via nº1 enfocada mirant direcció Tarragona i Barcelona on a la dreta de l'edifici de l'estació hi apareix l'edifici històric de l'antiga estació de l'antic carrilet de Reus a Salou. 

Un tren de mitjana distància decorat amb l'antiga coloració de què aquests tipus de trens disposaven durant la primera meitat de la dècada del 2000 dotades de color blanc amb una franja intensa de color taronja que comença concentrada als dos laterals on es situen les dues cabines del vehicle automotor i que adopta unes dimensions primes a mesura que passen els vagons. En aquest cas aquest tren arriba de la via única principal  procedent de Barcelona i es desvia per entrar a l'estació de Salou per la tercera via fent un recorregut de la llavors línia Ca1 (posterior R16) i a la següent fotografia el mateix tren s'esta col·locant a través d'aquesta via a dins del recinte de l'estació on s'hi observa molt clarament la doble composició dels dos automotors elèctrics que s'estén llargament a través del primer tros d'andana que s'observa en aquesta fotografia. Aquestes dues fotografies van ser realitzades l'any 2006. A continuació s'observa el pas d'un tren de llarg recorregut nomenat Alaris que arriba del sud des de l'Estació del Nord de València i s'acosta cap a l'edifici de l'estació a través de la via nº1 mentre que a la següent està a punt de realitzar la parada i finalment l'última fotografia d'aquest mateix tren que ja està arrecant novament estenent-se per la via i allunyant-se de l'estació per seguir cap a Tarragona i Barcelona. Una unitat elèctrica automotora que passa de llarg d'aquesta estació sense prestar servei a una velocitat màxima de 140 km/h passant cap al sud en direcció Tortosa. Una imatge d'un tren de mitjana distància de disseny més recent (dels anys 90s del segle passat) que té només dues de les seves portes accessibles per a les persones amb mobilitat reduïda que surt de l'estació fent el seu trajecte des de Tortosa a Barcelona tot passant cap a la via única en direcció Tarragona. Finalment apareix una mostra de l'antic edifici de l'antiga estació del tren carrilet que arribava des de Reus amb les seves parets de textures cremoses i amb línies de gris de ciment amb els seus ornaments arquitectònics antics i la porta i les finestres decorades amb figures retallades i colorides fetes per infants que es van dispersant i plasmant a través dels seus vidres. I per últim de tot deixo una fotografia on hi apareixen manifestants a l'andana principal de l'estació de Salou que estan actuant amb batucades de percussió i defensant l'existència d'aquesta via contra el seu llavors futur desmantellament mentre que al fons hi apareix el tren aturant-se a la via nº1 en direcció Tarragona i Barcelona. 

Així vaig passar directament cap a l’andana de l’estació i al personal que estava allà dempeus els hi vaig demanar per l’hora quan passés l’últim tren o quan hauria de passar per qüestions d’inseguretat personal que tenia jo al damunt i que havia d’estar segur perquè no agafés la mania obsessiva de quedar-me allà a l’andana a les fosques en una estació que ja quedaría en desús melèvolament de manera definitiva. De fet, a una noia empleada de l’estació li vaig explicar que tenia això del “Tourette” perquè no s’espantés i li vaig començar a parlar sobre els meus coneixements que tenia sobre els tipus de trens com també ella em va dir on quedaria situada la nova estació de tren que estaria en funcionament a partir del dia següent. I així jo també em perseguia tot apartant-me de la gent que s’anava concentrant al mig de l’andana tot sortint de l’estació mentre feia una volteta pel replà de la placeta tot tocant a l’edifici de l’estació per la part externa que a sota de la qual hi havia aquell parc petit per als nens on hi havia aquell matí aquelles dues noies assegudes al banc parlant de les seves coses més íntimes com també a la part de baix del mateix lloc on hi quedaven els últims autocars de gasoil de l’empresa Plana  la qual era l’explotadora d’aquest tipus de vehicles tot fent el seu negoci pels recorreguts provisionals entre aquests municipis de les contrades del Camp i el nord de les terres de l’Ebre tot fomentant la cultura del petroli en l’ús de l’energia obtinguda dels seus derivats tot seguint amb la contaminació atmosfèrica i la provocació de problemes respiratoris importants. Jo els havia agafat vàries vegades des de l’estació de busos de Tarragona cap a Constantí, un cop a la tardor cap a la Pobla de Mafumet i lògicament un altre una nit d’estiu des de Cambrils fins a Salou i vaig tornar l’endemà al matí amb el primer tren cap al nord cap a la ciutat comtal. Així doncs vaig tornar a entrar a dintre de les instal·lacions de l’estació, a l’espai de les andanes, i vaig mirar el què apareixia a la pantalla electrònica i hi indicava els trens de tornada de manera que havia d’arribar el penúltim que se suposa que havia d’arribar des de l’Estació del Nord de València i l’últim des de Tortosa que anava una mica més directe que el primer, com també n’hi havia dos que en teoria anaven cap avall fins a Tortosa però com que la via estava en obres i els autocars entremig, doncs aquests dos últims trens havien de fer el seu recorregut tan sols fins a l’Hospitalet de la mateixa manera com ho havia fet el tren amb el qual havia viatjat als inicis d’aquell migdia i llavors tornar amb més complicacions. A més, els dos trens que anaven fins a l’Estació de França anaven amb més d’una hora de diferència, fet que posava en evidència la falta de freqüències i constàncies de trens plasmada en la pràctica més enllà dels horaris de paper formals i a les dades de la pantalla digital que es trobava al costat del rellotge d’agulles inclòs. Esperant-me bastanta estona al costat de la via fent tics i enmig del fred que pelava sense fer res i sentint la tristesa dels meus ulls, a la boca i el tórax vaig veure una llumeta que arribava des de lluny a través de la via fèrria fent-se cada cop més gran i juntament amb aquesta arribava tot el tren automotor de doble composició tot igual i reformat per interessos de normativitat com el què havia agafat d’anada amb les portes automàtiques de doble fulla i el rètol amb lletres digitals al damunt on s’hi indicava la destinació que era “Tortosa” però, per qüestions reals, aquest es quedaría allà i la seva continuïtat cap al sud seria des de més avall i, per tant, el tren es quedaría aturat durant molta estona i partiria cap al nord com si era el què vingués oficialment des de València. Bé, així mentre aquest es quedava aturat al principi doncs he de dir que me’n vaig anar cap a la punta del davant de tot i vaig entrar per la primera porta oberta del primer vagó, vaig trucar a la porta de la cabina i vaig preguntar per al maquinista ja que després havent realitzat la tornada no ho podria fer perquè el temps que s’estaria a Sants seria limitat per després seguir fins a l’Estació de França. Però un cop oberta la porta em van dir que allà el maquinista no hi era i l’ambient del vagó, comparat amb el fred de fora, era molt més agradable i m’hi sentia recollit i escalfat, més còmode i flonge però com que allà a dintre no m’hi van voler deixar estar, doncs m’havia d’esperar a fora una estona trobant-me lluny d’on es concentraven la majoria de les poques persones i el personal empleat amb l’uniforme de l’empresa RENFE que m’acostés a prop de l’edifici on es trobaven tota la resta. La noia amb la qual havia parlat abans li comenta a l’altre empleat que jo era un gran coneixedor dels trens (per les poques coses que li havia explicat) –cosa que no em crec i no me’n vull posar cap medalla perquè ho visc amb naturalitat- a mi m’explica que aquell era lògicament l’últim dia del funcionament d’aquesta estació i a partir del dia següent s’hauria d’anar a buscar el tren en un lloc que queda bastant més amunt i apartat situat a un quilòmetre lluny i seria totalment inabarcable. Amb l’altre empleat vam parlar molt per sobre sobre el despropòsit de desmantellar la via i abandonar aquests municipis sense la presència d’unes estacions cèntriques. I fins i tot ell també va afegir que la nova estació de Cambrils Nord no tenia cap tipus de sentit pel què fa la seva ubicació geográfica respecte el municipi. Així vaig observar per últim cop els pals sostentadors de la catanària elèctrica que passava pel damunt de les diverses vies que hi havia a continuació d’on es concentrava el tren aturat per on no hi passava cap altre tren en circulació ni res més. O sigui que, ja de seguida ja vaig entrar a l’últim vagó llavors de la primera composició del tren ja ubicat en direcció a Barcelona tot assegut al costat de la finestra en un seient a tocar de la porta tancada de la cabina llavors buida. Així em vaig acollir al radiador calent del sistema de calefacció que es trobava a sota del finestral per on hi surt la calor que m’escalfa la cama i així ja no calia que passés més fred a fora. Així em vaig quedar totalment instal·lat al damunt del seient i esperar-me per tal de poder marxar quan les portes es tanquessin just després de sonar la senyal d’avís auditiu i anar sortint a poc a poc a través de l’andana amb la poca gent de més que quedava repartida entre els vagons i vam sortir per la via única tot fent tot un tram d’una sola tirada que em va semblar llarg fins a Cambrils i poc després fins a Salou on poc abans d’arribar a l’estació es va aturar de manera temporal just al costat d’una superficie aparentment industrial de tipus magatzem amb el llum blanc fluorescent encès i poc després ja vam arribar a l’estació definitiva que ja prestava els últims “serveis” de trens del dia i de la seva existencia tot incloent-hi aquest i el següent cap amunt com també en dirección contrària cap avall. 

Recordo molt clarament que tornant amb el tren nocturn amb els companys i companyes de Batxillerat em vaig despertar just quan aquest s’havia aturat a l’estació de Salou quan encara era fosc un dia a la matinada d’aquell mes febrer de l’any 2004 tot compartint establiment amb una altra persona amb qui haviem anat junts a classe. I és ben cert que al cap d’una bona estona quan passessin els dos últims trens en plena nit cap a dues direccions doncs algunes de les poques persones usuàries que viuen realment en aquest municipi es van concentrar novament per últim cop allà a l’andana per acomiadar-se de l’antiga estació tot aixecant una pencarta on hi deia “SALOU PERD EL TREN” amb l’any i la data de la seva inauguració  el 12.03.1865 i desgraciadament la del seu tancament definitiu el 12.01.2020. Així després de tants esforços i accions mobiitzadores al llarg de temps, els polítics com el mateix alcalde s’han ensortit amb la seva en voler desmantellar la via per interessos urbanístics i especulatius que per al benefici col·lectiu. Aquesta iniciativa no té antecedents previs des de la mort de Franco ni aquesta mesura tampoc té res de democràtica ni popular i realment respon ferotgement a les lògiques neoliberals. Tristament, aquesta lluita ja quedava perduda totalment i la via se n’aniria en orris definitivament tot fent aquesta immensa marranada amb els nostres trens i les nostres vies matinguts amb els diners de totes i tots amb els esforços que hem fet durant anys per tenir uns trens dignes i en condicions. L’amenaça de tants anys ja es feia palesa de manera definitiva i l’endemà al matí ja es faria realitat. Abandonant la ciutat turística de la costa i el seu cap geogràfic vam seguir avançant per la via única mentre anaven apareixent les il·luminacions de la contaminació lumínica de les petroquímiques perifèriques de Tarragona que, a més de la contaminació atmosfèrica i els problemes de respiració conseqüents per la inhalació continuada de partícules dels quals ja n’he parlat prèviament quan parlava del viatge d’anada, aquestes també són les provocadores d’un cel vermell i clar i realment verinós aparentment sensacionalista que des de la finestra del tren no la veia per la negror de la nit que estava enfocada cap al port petroler d’aquesta ciutat contaminada. Però aquest cel artificial l’he pogut veure moltes vegades passant pel camí que connecta Creixell i Torredembarra al fons de tot a  la nit a través dels camps de vinyes i olivers distanciats del mar al Baix Gaià. Així com el posterior incendi d’una de les empreses petroquímiques del barri perifèric de la Canonja que provocaría morts i ferits i un agreujament del risc ambiental que comporta per les seves necessitats físiques i de salut ambiental, tallant vies de circulació amb una informació totalment confidencial i molt parcial a través dels mitjans públics a les persones dels diferents barris i sobretot els més propers com la gestió dels recursos d’emergència va ser molt deficitària i moltes altres coses que no han afavorit gens la població d’aquestes contrades. Per altra banda, també tinc records per haver passat algunes nits despert a l’intempèrie per la Rambla Nova de Tarragona, alguns barris i el replà de l’estació quan ja havia anat en una actuació dels Pets en teatre un dissabte del mes de desembre del 2006 tot passant el fred humit de l’aire del mar que el notava d’una manera intensa semblant al què vaig sentir aquell dia caminant per la platja de l’Hospitalet, a més que aquell cop vaig tenir problemes amb un xaval que pels tics em va voler fer fora de l’estació si no volia que em pegués i la cosa es va complicar armant-la enfadat  fins intervenir-hi la policia (va ser tota una petita batalla que va arribar a un final estable), tot tenint en compte que el primer tren de mitjana distància que arribava ben d’hora al matí era un que venia des de Tortosa precisament que era el què donava el toc d’entrada del dia per a tants i tantes viatgeres que agafaven el tren a primera hora. Així doncs a la parada de Tarragona ja no va pujar més gent a dintre del meu vagó i ben a prop meu en un dels seients de la fila paral·lela hi havia una noia que s’estava mirant tota l’estona del seu viatge un animaló que tenia enclausurat en una gàbia de plàstic i em fa molta cosa veure que una persona és feliç contemplant el seu animal a dintre d’una gàbia enlloc de què aquest estigui visquent en llibertat. Ella baixaria a la següent parada. Així des de la ciutat de Tarragona vam continuar seguint pel recorregut clàssic arran de mar tota l’estona fins gairebé el final, i així també vam passar també per les estacions d’Altafulla-Tamarit i Torredembarra amb les andanes il·luminades amb fanals blancs fluorescents, a les quals el proper tren cap a Barcelona no s’hi aturaria.

Al llarg del viatge també vaig aprofitar per fer un intent d’encendre el vaporitzador des del meu seient que estava amb una bateria en estat de càrrega molt pèssim. Igualment vaig agafar l’aparell de manera molt discreta de què ningú em veiés ni em tingués assenyalat, doncs s’ha de dir que aprofitant l’herba que encara tenia a dintre que no la volia treure de dins per no complicar-me amb tants esforços, doncs s’ha de dir que vaig fer unes quantes calades a través de la boquilla connectada a la part del davant de l’aparell i que quan l’estava utilitzant de manera innecessària doncs aquesta em va caure al terra i per poder-la trobar em va ser una feinada important pel fet de tocar pel voltant amb la mà, aixecar-me de la cadira durant una estona i costejar pels voltants més llunyans com també anar-los tocant tot avançant-me del lloc on estava assegut, mirant per sota d’altres seients que estaven al meu davant en la mateixa posició vertical i així per sorpresa a través del tacte vaig notar que hi havia una petita peça sòlida que la movia pel terra només quan la palpava amb la mà i només movent una mica els dits quan l’estava agafant. Lògicament en agafar-la definitivament amb la mà vaig veure que era la boquilla de l’aparell i per tant ja vaig quedar-me la i deixar-la encaixada pel forat del vaporitzador sent una peça més del mateix aparell. Aleshores ja em vaig quedar més tranquil perquè per mi és tan essencial per fer calades vaporitzants quan aquest aparell està escalfant l’herba cannàbica introduïda a temperatures altes indicades a la pantalla digital amb graus Faherenheit i que puc modificar a través dels botons del lateral segons com m’interessi però sí que és cert que la temperatura d’evaporació ha de ser alta però sense que generi un procés de carburació important a l’hora de fer les inhalacions del vapor carregat amb molècules de l’herba formades per CBD tranquiil·litzant i relaxant que segueix a través de les vies respiratòries i que a través dels bronquis arriba a dins dels pulmons ja a dins de les seves capes cel·lulars i que a través dels alveols aquest passa a la sang i se’n va cap al cervell per fabricar un estat de calma. Però en aquell cas no vaig posar cap herba nova que no hagués estat processada del pot de plàstic que portava a la cartera que la porto sempre que me’n vaig a fora de casa amb el tren o com sigui i, per tant, vaig consumir els cogolls trossejats d’herba que ja duia a dins de l’aparell des d’un principi i que ja estava desgastada i que, en veure-la en el moment d’obrir l’aparell per la boquilla, ja havia adoptat uns colors una mica més groguencs tirant a marronosos i per tant aquestes partícules no em van fer tan efecte com el que em podia fer una herba nova sense tractar a dins de la màquina quan des de dins es comença a desprendre vapor molecular quan incrementa la seva temperatura. La carburació és un risc i perjudica els pulmons si se n’abusa tot provocant humitats en les parets internes dels pulmons i això pugui ser la creació també d’importants problemes de respiració però menys arriscats que els que pot provocar la nicotina que porta el tabac a dins dels cigars. Bé, he de dir que tot i rematar de vaporitzar la marihuana ja gastada i no fés tan efecte que l’herba índica pura doncs vaig tenir una sensació bastant relaxant i tenir una línia de pausa que em travessés i em passés el tòrax imaginant-me jo la cara d’un “jo” apagat, callat, amb els ulls tibants cap avall i el cap mig abaixat. Però bé, al cap de poc temps, la bateria ja em va fer fallida i es va apagar l’aparell i en encendre’l de nou tot aprentant cinc cops seguits el botó corresponent doncs s’ha de dir que la pantalla es tornava a apagar automàticament i, per tant, el vaig deixar un altre cop a dins de la cartera de bossa perquè no se’m perdés ni se’m trenqués fins a l’arribada al final juntament amb els pots de les gotes que també portava al darrere. Per a mi aquest aparell és molt important no perdre’l perquè en el seu moment em va costar molts diners i per tant el necessito per fer les meves vaporitzacions per tranquil·litzar-me tot el què pugui i ajudar-me a centrar els meus esdveniments i posar paraules al què em va succeïnt. I trobo a faltar el THC que és realment la substància potent que a part de crear la paranoia i el “colocón” de poca importància més enllà de la seva durada més llarga o més curta tot utilitzant aquest castellanisme, és la substància que m’ajuda a connectar més amb les meves parts febles i fortes enlloc de dissociar-les i jutjar-les per les meves pors internes. I, a més, aquest “colocón” és el què em fa sentir més alliberat i desinhibit en tots els sentits i em genera unes sensacions agradables.                   

Després de passar per Sant Vicenç de Calders, el tren va fer una parada a Vilanova com ho ha fet per costum sempre que emprenia el seu recorregut des de València fins a Barcelona però, en canvi, quan aquest se’n va cap a l’Horta doncs s’ha de dir que no la feia i ja anava directe des de Sants fins a l’estació de Sant Vicenç tot recordant els dos cops que l'havia’agafat en temps d’estiu gairebé fa quinze anys enrere sense els talls entre el sud del Camp i el nord del litoral de les Terres de l’Ebre. A partir de Castelldefels el tren ja va començar a reduïr la velocitat d’una manera considerada com ho solen fer la majoria de trens que van per la via cap a la ciutat comtal dita també popularment amb el nom de Can Fanga tot travessant de nou el destrossat delta del Llobregat estant distanciats del mar ja fent cap a la barriada de Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat, Sants i els barris marítims de la ciutat. Així quan el tren va arribar a l’estació subterrània de Sants, al cap i a la fi sota els interessos comercials de Barcelona i no per les necessitats d’aquest barri que havia estat una vila antigament, tot arribant per una de les últimes andanes amb via convencional de la punta de l’estació jo encara vaig aprofitar per aplaudir de mans tot sent assegut al darrere del vagó per fer un símbol d’agraïment al conductor pel seu últim trajecte que havia realitzat amb el tren per les vies clàssiques de la costa i al mateix temps també era un gest per acabar la meva acció de comiat a la línia del tren. Però ningú més s’hi va afegir i lògicament vaig ser l’única persona de tot el vagó, i jo diría de tot el tren, qui em vaig atrevir a fer-ho i amb molta satisfacció de tot plegat. La majoria de la gent possiblement estava preocupada en arribar a casa seva o potser la seva destinació sense preocupar-se per res més que no fossin els seus propis problemes més personals i individualistes, com sol passar en aquest món en el qual vivim. Així que quan el tren ja va quedar aturat a l’andana vaig sortir amb la cartera de bossa i les meves pertinences cap a l’andana a través de la porta oberta i així que un cop a baix ja no em vaig atrevir en anar fins a la cabina del davant i parlar amb el conductor perquè aquest havia de seguir per fer el poc tram que ja li quedava de trajecte fins arribar al seu final de tot que ja emprendria al cap de poca estona quan jo estava passejant per l’andana. De fet, des de quan havien fet les nefastes obres per l’arribada del TAV, doncs van fer una remodelació de l’estació que va ser molt lamentable tot utilitzant les sis primeres vies per aquest tipus de trens que són agafats per una minoria de la població mentre que les altres vuit han sigut empleades pels trens de rodalies, mitjana distància i els pocs reductes de trens de llarg recorregut que encara fan els seus trajectes cap al sud de la península. Al cap de poc, aquest tren antic i reformat  ja va emprendre el seu viatge tot sortint de l’estació per la mateixa via per on havia arribat i entrant ja cap a dins del túnel subterrani per tal d’acabar de completar el poc recorregut que li faltava tot aturant-se a l’estació del Passeig de Gràcia i aleshores ja fins a l’Estació de França que era l’estació on acabava el seu recorregut definitivament des de l’Hospitalet de l’Infant. Així vaig acabar el meu viatge de despedida de la línia clàssica de la costa amb trajecte d’anada i tornada cap al sud de casa nostra tot tenint en compte que la primera vegada que el vaig agafar per aquesta línia va ser anant a Salou amb el meu pare un dia d’estiu en la meva infància i aquest va ser l’últim cop definitiu que per mi va ser la tancada de tot un cicle de la meva vida. Així que vaig pujar per les escales mecàniques fins al llarg i ample vestíbul de la part superior de tot el gran complex comercial i vaig sortir per una de les portes automàtiques que hi havia en sortir de les escales. D’aquesta manera vaig anar cap a casa i vaig entrar al pis tot dient que ja havia arribat amb les sabates plenes de sorra i humitejades pel corrent de l’aigua del mar i la mare es va quedar parada només en veure-me les d’entrada quan ja vaig posar els dos peus en el vestíbul del pis. Així a la mare li vaig estar explicant com havia anat el viatge i què havia estat fent i, per sort, havia pogut menjar calent tot un plat de seitó cuit (i per sort no era fet en vinagre) per dinar en un dels restaurants que hi havia a la zona del port i estava orgullos de menjar com havia menjat i disfrutar el peix en els llocs de costa ha sigut un dels meus delits capriciosos que sento a la boca a sota del pal·ladar fins i tot quan no en menjo. Fins i tot l’endemà a la tarda, en una de les últimes sessions que tindria amb el meu terapeuta Gestalt també es va fixar en les condicions de les meves sabates tot preguntant-me què havia passat, i realment va costar netejar-les amb esforç els dies següents després d’atrevir-me a fer aquestes caminades platgístiques. L’orgull d’haver fet aquella caminada encara el duia a dintre de la meva boca i el meu sentiment de benestar s’ha fet palès arran d’haver-me sentit construït en haver fet aquest viatge d’anada i tornada en un mateix dia. En aquell moment em venia de gust fer-me una dutxa per treure’m les restes de sorra que encara em quedaven incrustades de la platja  a les plantes dels meus peus i les ruixades amb aigua a dins de la banyera del lavabo em van generar una sensació molt agradable que em traspassava tot el meu cos de dalt a baix tot renovant-lo amb benestar que m’entrava des de la pell fins a dins de l’ànima tot passant pel gust de l’alè i la gola. Després d’haver sopat me’n vaig anar a descansar i ho vaig fer molt a gust després d’haver fet tot aquell exercici físic amb les cames.

De fet, a partir del següent dia 13 de gener amb els canvis produïts per la posada en funcionament de la nova variant entre Vila-seca i Vandellós, doncs el servei deficitari de la línia R16 que se suposa que seria un avenç cap a les persones usuàries realment va comportar la presència d’unes condicions molt més pèssimes i dificultoses tot tenint en compte que aquesta passaria per fora dels municipis de la costa que aporten més viatgers tot enviant-los a estacions que queden situades entre 20 i 30 minuts dels municipis ja que els serveis de passatgers entre Tarragona i Tortosa són més escassos -cosa que tampoc justificava el desmantellament de la línia. A més, les noves estacions eren fetes amb uns criteris arquitectònics tètrics post-moderns que no s’adequa gens a la realitat dels municipis del litoral mediterrani i, a part, les vies no estan al mateix nivell que els edificis tot estant en trams més elevats i s’hi hagi d’accedir mitjançant ascensors. Sobre les falses declaracions dels governs sobre que s’estalviaria temps en fer els viatges entre punta i punta de la línia, doncs s’ha de dir que la durada del viatge és molt similar a part d’un tren Avant que fa un recorregut molt excepcional entre la capital i Tortosa com també aquesta localitat i València quedarien desconnectades definitivament dels nuclis de la costa i l’abandonament definitiu d’aquestes estacions que fins llavors havien estat vigents prestant servei en el seu recorregut. A més, també s’ha de dir que es farien servir més trens per a pocs viatgers com tampoc pretenia mantenir ni incrementar els serveis de  trens de rodalies al sud del país sinó deteriorar-los ni tampoc portaria canvis substancials en els trens Euromeds que deixarien de circular prestant servei a Tarragona tot fent-lo passar per l’estació lucrativa del TAV a Perafort. I tampoc portaria cap avantatge per a les mercaderies pel coll d’amplada de via única que surt des de Vila-seca per on hi discorren els trens de mitjana distància. A més, la línia clàssica ha quedat fragmentada en dues línies que són la R16 de la qual ja n’he esmentat les característiques generals i també la R17 sent una segona línia que tan sols arriba fins a Port Aventura per mantenir els negocis lucratius d’aquest parc temàtic on actualment hi acaben els pocs trens de rodalies de la nomenada línia RT2 que havien anat des de l’Arboç fins a Cambrils i l’Hospitalet. Així aquest model ferroviari tan miserable implica l’interès d’agafar més el cotxe o l’autobús tot incrementant la durada dels viatges i els preus tot beneficiant els rics de sempre amb els seus monopolis empresarials i afavorint el canvi climàtic que estem sofrint en les seves conseqüències per la natura i la salut humana sumant-hi les conseqüències desastroses de les petroquímiques que vaig vorejar amb el tren d’anada i tornada com fins i tot els interessos immobiliaris i especulatius. Tot això ben lluny de la lluita contra el canvi climàtic i per a una sostenibilitat realment respectuosa amb l’entorn paisatgístic format per les arbredes, les planes, els conreus agraris i el mar.

Lògicament des de llavors han incrementat les queixes per part dels i les usuàries en contra de la nova gestió ferroviària i la falta de transparencia amb indignació sense portar canvis significatius tot perdent moltes freqüències ferroviàries i manca de  transports de desplaçament per haver d’agafar el tren en estacions que no toquen com ara el cas de Cambrils l’estació queda ubicada a la zona del camp esportiu llunyana del poble i sense autobusos que connectin des dels municipis que vagin sincronitzats amb els horaris dels trens –incloent-hi l’Hospitalet de l’Infant- com també l’incident d’una averia en un dels ascensors d’aquesta estació, tot dient clarament que no són estacions on convé agafar el tren. A més, la pèrdua de l’estació de Salou ha comportat que molta gent s’hagi de desplaçar fins a Cambrils per haver-se de desplaçar on els calgui. A més, en els municipis de les Terres de l’Ebre també hi han hagut moltes queixes en contra d’eliminar l’aturada dels Euromeds a l’estació de l’Aldea (coneguda més “col·loquialment” com l’Estació Central de l’Ebre, que  jo també la designo com Estació Central del Sud referint-me al sud del meu país) situada a prop de l’extrem sud del pre-litroal de casa nostra (ja molt a prop d’Ulldecona), la falta de noves freqüències de trens i l’aplicació d’horaris-trampa des del 2016 tot incorporant els retards dels trens de manera oficial sense recuperar el temps de durada anterior amb 20 trens al dia (10 per sentit) amb buits amples d’espais pel mig de més de dues hores com també una connexió molt deficitària amb les comarques valencianes amb 20 trens diaris (també 10 per sentit) de manera que Ulldecona només es queda amb 8 freqüències diàries que ja tenia (de les quals abans en tenia dues de mitjana distància semidirectes que connectaven directament la costa valenciana amb el litoral català i Barcelona des de València i Vinaròs) i actualment no tenen contacte directe amb les contrades del litoral del centre del nostre territori sinó que ha de ser només a través de transbords a l’estació de l’Aldea només formant part de la nomenada L7 de Mitjana Distància fins a València. Això tot tenint en compte que amb unes noves infraestructures qüestionables es mantinguin els vells mètodes de funcionament. Al mateix temps es reivindiquen entre altres coses el retorn de l’aturada dels Euromeds en quant al trajecte emprès, un increment progressiu de freqüències de trens semidirectes que ocupin les franges buides que disposin de les condicions per fer aquests trajectes i uns horaris assequibles per a les persones, una connexió ferroviària més freqüent de Catalunya amb el nord del País Valencià a través del pas del riu Sènia i la comarca del Maestrat i una freqüència sincronitzada d’altres transports com els autobusos des d’altres localitats properes d’aquests territoris meridionals amb les parades dels diferents trens  a dintre del nou context ferroviari. I la línia de l’interior designada com a “R15” també es troba en unes situacions deficitàries molt semblants però si fins llavors la línia de la costa “R16” havia prestat una mica més de serveis era sobretot degut als interessos turístics de les grans poblacions concentrades al litoral i no pas per al servei de la seva gent. No obstant, des de quan es va obrir la nova variant perifèrica, doncs per la via convencional i cèntrica de la costa no hi va passar cap més tren i poc temps després es van començar a retirar els filaments de coure conductor de la catanària a través de la qual s’hi havia subministrat l’electricitat per al funcionament dels vehicles i desgraciadament  la via única inutilitzada ha quedat tota retirada del lloc portant-la  a la ruïna i, a sobre, poder aixecar tots aquests megaprojectes que posen en risc la dignitat de moltes persones. Això ha suposat la mort d’un transport ferroviari digne per a aquestes poblacions. No obstant, s’ha de dir que al marge de quin partit  governi a l’estat espanyol, igualment s’ha fet una gestió de les vies i el servei ferroviari que és realment molt nefasta i esfereïdora i amb molts motius per denunciar-ho.  

L’esclat del temporal Glòria que va ser permanent al llarg de les setmanes següents provocat com a conseqüència del canvi climàtic va ser un fenomen totalment desastrós arreu de tot el país i lògicament a tot el litoral català –incloent-hi el relleu del sud de casa nostra- tot provocant desbordaments de rius, forts aiguats desproporcionats, increments de les marees a tocar de la platja i dures inundacions que van provocar nombrosos talls de comunicació en quant els trajectes dels vehicles i òbviament la pèrdua de moltes vides de persones com també n’hi ha hagut d’altres que encara no han aparegut i a saber si han sobreviscut o han acabat desaparegudes per sempre més. En el cas del delta de l’Ebre hi hagueren bells paisatges propis amb arrossars i altres aspectes semblants que van quedar desguassats com a conseqüència de l’imapcte del temporal. Fins i tot, l’impacte d’aquest temporal va repercutir molt directament a la porta de fusta de l’habitació dels meus pares que degut al fort vent que entrava des de fora del petit pati que tenim al darrere del pis al qual s’hi accedeix a través d’una altra porta, doncs aquesta va petar de manera directa i es va esquerdar pels laterals que es troben pel voltant de la maneta del lateral de dintre de l’habitació. No obstant, jo estant estirat al damunt del matalàs del seu llit com he fet vàries vegades també he anat observant el color negre del cel abans de mitja tarda mentre anaven esclatant els llamps i els trons provocats artificialment. Per sort encara puc estar content d’haver tingut recursos perquè aquesta catàstrofe no m’afectés la meva salut i fins i tot la meva vida però ñes molt fotut i perillós per les persones que ho han hagut de passar tan magre i amb l’aigua al coll. Aquest temporal també va ser un gros impediment per a unes mobilitzacions dels i les usuàries del ferrocarril a les terres de l’Ebre per reclamar canvis dignes arran del funcionament polèmic d’aquesta nova variant i tants altres impediments que es van anar presentant continuadament. És molt trist que els humans fem disbarats i tantes crueltats per després ser més egoïstes i egocentrics, ambiciosos, cínics i destructius en nosaltres mateixos.

No obstant, més endavant vaig poder explicar tota aquesta odissea en aquest amic meu que em va dir que la seva família havia treballat d’una manera molt dura i intensa en l’àmbit del ferrocarril i és molt trist que s’hagin perdut antics costums rudimentaris i naturals que s’havien emprat durant molts anys enrere com aquest de parar l’orella a la via per detectar el pas del tren. Fins i tot, durant els meus dies d’estada a Granada al final del meu segon dia li vaig estar explicant tota aquesta tragèdia a la meva amiga Luci mentre passavem una estona asseguts a la taula que hi havia a dalt al terrat de rajoles vermelles de casa seva quan ja era clarament fosc quan encara tindria uns dies plens per davant per disfrutar. I no obstant, amb el meu tiet Josep Anton, marit de la meva tieta de sang Àngels, amb qui en més d’una ocasió hem tingut converses continuades sobre temes molt diversos… sobretot en moments difícils per mi en què tenint les nostres converses telefòniques m’he sentit més acomboiat i acompanyat. Aquest tema del desmantellament de les vies de la costa del Camp ha sigut primordial. Aquest viatge el recordaré amb molta dolçor, molta construcció personal i molt gaudiment dels fenomens que em van envoltar durant les meves caminades al llarg d’aquell dia.

Aquest text va dedicat cap a totes aquelles persones les quals es vulguin sentir identificades i que estiguin motivades a llegir-lo aquí en aquest bloc i els hi hagi sigut una lectura agradable i compromesa per molt que el text estigui escrit amb un tamany de lletra tan petit que potser sigui més difícil de llegir per algunes persones que per altres. I va dedicat per començar cap a totes aquelles persones indignades i afectades pel desmantellament de la via de la costa de les contrades del Camp i les terres de l’Ebre que les hagi deixat sense estacions cèntriques en alguns dels municipis i s’hagin de desplaçar obligatòriament a l’intempèrie per agafar.los en estacions situades a l’intempèrie per on hi passa una nova variant ferroviària que s’ha fet sense tenir en compte les necessitats de les seves poblacions sota els interessos d’una minoría sense contemplar el seu impacte ambiental i no hi hagi comunicacions dignes entre aquests municipis i les estacions i l’empresa ferroviària no vulgui ser transparent amb la seva gestió arran d’una ofensiva que l’han portat planificada des de fa molts anys i aquest any l’han complert de manera definitiva. I per molt que no estigués actitu a les mobilitzacions continuades que es van anar fent en tots aquests municipis en totes aquestes estacions, vaig fer aquest viatge com un gest de solidaritat cap a totes aquestes persones que reclamen trens dignes en aquestes contrades.Per tant, és un text de commemoriació a l’antiga línia de la costa ara retirada quan aquesta estava en funcionament amb els seus pròs i els seus contres. A més, també es tracta d’un text de solidaritat amb les persones que van ser víctimes mortes i ferides de l’incendi que hi va haver a la petroquímica del barri perifèric de la Canonja a Tarragona com també els seus familiars i altres persones més properes i conegudes que han d’estar respirant l’aire enverinat i contaminat pels fums dels polígons industrials sota aquest cel roig i tètric tot tenint problemes de salut importants. I fins i tot també va dedicat a totes les persones víctimes de les conseqüències provocades pel temporal Glòria, derivat del canvi climàtic i que ha provocat desbordaments de rius i platges, inundacions, talls en les vies de comunicació i moltes pèrdues de persones que encara estan desaparegudes.

D’altra banda també el dedico a totes les persones entusiastes en passejar per la platja i sentir les bibracions que porta el mar amb les seves onades que arriben amb embranzida des de l’horitzó cap a la sorra i puguin tenir l’oportunitat de poder respirar l’aire marí quan vé de cara i les seves partícules salades, passegi pels caminets i dreceres a través dels seus accidents geogràfics del litoral per les roques marines, els seus tipus de vegetació marina per matolls d’herbes, plantes marines salades i els boscos i les arbredes de pins, olivers i com no possibles aiguamolls amb estanys d’aigua salabrosa d’una manera sana, deliciosa i plaent sense impactes mediambientals provocats per la cultura del petroli i les nuclears fortament contribuïdores en la provocació del canvi climàtic i les seves conseqüències pejoratives que pot tenir.

Fins i tot, el dedico cap a totes aquelles persones que sense sentir-se identificades directament en els seus continguts, també els hagi sigut agradable haver llegit els continguts d’aquesta narració, hi estiguin d’acord o no. I entre ells, els meus i les meves amigues de Granada que els vaig anar a veure a Andalusia uns dies després cap a finals del mes següent.

Aquí ningú està obligat a llegir aquest text, les persones que no es sentin identificades tenen dret a no sentir-s’hi però tant de bo que tinguin consciència d’allò que està passant i tinguin més sensibilitat cap als problemes de la gent del dia dia i també dels  nostres entorns naturals i paisatgístics per on freqüentem diàriament.

Les fotografíes que he penjat per acompanyar les explicacions que vaig fent en aquesta narració, lògicament, no van ser fetes amb la meva càmera sino que són agafades d’Internet i sempre tenint un respecte amb les persones aficionades als trens i als paisatges marins que les van fer en el seu moment. Són agafades dels indrets per on vaig passar amb el tren i també per on després vaig caminar però no són del mateix dia que vaig fer la passejada. A continuació hi he deixat uns vídeos en els quals s’hi reflecteix el pas dels trens en diferents ubicacions de l’antiga línia tot aportant-hi algunes aportacions per les contrades del litoral del Garraf, el Baix Gaià i les terres de l’Ebre en al llarg de les últimes dècades d’existència d’aquesta línia que seguia el litoral i pre-litoral.  I també n’hi ha d’extretes de les pàgines web de l’arxiu municipal de Salou. D’aquesta manera es culmina la diversitat de transports ferroviaris en quan a les formes, els dissenys i els colors de pintura més enllà dels dissenys estètics que corresponen a un patró d’una empresa explotadora i que ho vol tot uniformitzar a la seva manera per donar una imatge estètica aparent bàsicament llaminera per atreure usuàries i al mateix temps aprofitar-se’n d’elles i ells.

Moltes gràcies per tot… I aquí seguiré donant i escrivint tot el què convingui i em vingui de gust.

 

Bona nit,

Joanet,       

09.06.2020