divendres, 30 de setembre del 2011

Última excursió d'estiu




Cap a l'última setmana abans de tornar a classe vaig tenir una situació de total impotència sobre com organitzar-me aquell cap de setmana si anar al Mercat de Música Viva de Vic o aprofitar una sessió de teràpia amb la Teresa Forcades. Em va semblar molt nefast i totalment molest la seva actitud artificial i de sofriment exagerat de ma mare amb abús de poder davant dels meus dubtes i aplaçar la visita a un altre dia. Jo estic ja ben cansat i fins als pebrots que em vagi marcant i busqui arguments totalment istriònics que no em permeten plantejar-me'ls de manera lliure i amb convicció meva. Aquest ja és un dolor que porto afegit des de fa uns anys però va ser sobretot a partir del setembre de l'any passat en que em trobo amb aquesta situació. Al final el dissabte a la nit estava a punt de pujar a l'MMVV però les amenaces mal educades i soberbes de ma mare em van deixat enfonsat estirat al llit fins més tard de les sis de la tarda fins molt tard. Malauradament em vaig perdre tota una nit que podria haver aprofitat sencera fins el diumenge a primera hora del matí.

Al final el diumenge vaig aclarir la visita amb la Teresa Forcades i al matí ma germana em va acompanyar amb el cotxe fins al convent de Sant Benet. Després d'esperar-me i tenir les sessions d'EFT amb la Teresa i haver-me donat noves orientacions vaig pujar caminant fins a Montserrat però enlloc de la carretera per camins del voltant... Amb el pas del temps aquesta muntanya ha estat considerada com a sagrada durant l'edat mitjana i en temps posteriors on hi havia grups de pelegrins que pujaven a venerar la verge romànica del segle XIII coneguda popularment com "la Moreneta" i està documentat que va ser freqüent cap a la segona meitat del segle XIV en temps de la pesta negra que va contribuïr en causar la crisi baixmedieval... tot i que no passi totalment d'aquests costums que tant ha marcat el cristianisme en moments remots. En arribar allà vaig dinar en un autoservei on amb la família hi haviem menjat altres vegades amb un preu encara mitjanament assequible.

Aleshores enlloc d'agafar el cremallera per baixar fins a Monistrol vaig decidir de fer una última excursió de final de vacances i vaig començar a pujar les escales dels francesos fins a dalt de tot. Anava pujant-les a poc a poc seguint el meu propi ritme per no cansar-me i de tant en tant m'anava aturant i mirant l'entorn format per les roques i el paisatge àrid i rocós del voltant i els espadats del voltant que guanyaven amb el nivell d'alçada respecte la zona del monestir. Amb el dia gris i el meu ritme de caminar tan lent i pensatiu tot agafant aire vaig estar pensant en la banda sonora de la pel·lícula Into the Wild en que Eddie Vedder, cantant de Pearl Jam, va fer la veu de la majoria dels temes. En acabar el primer gran seguit d'escales vaig seguir pel Pla dels Ocells -tot ben espès i amb arbres als voltants- agafant petites dreceres fins arribar al camí de Sant Joan a Sant Geroni. Vaig seguir amunt per aquest camí sense girar per la desviació que sortia cap al Bruc i Collbató perquè era un trajecte més llarg i m'hagués estat impossible perquè se m'hagués fet fosc molt abans d'hora. Llavors vaig seguir pujant amb muntanyes amb roca grisa pel voltant tot deixant de banda l'ermita tot pujant les últimes escales fins a dalt de tot del mirador de Sant Geroni. És un lloc poc protegit amb unes baranes de ferro una mica atrotinades però genera aquella impressió de vertigen i inseguretat també afavorida per l'espadat d'escalada del darrere i el cel gris però amb un paisatge immens al davant... Es podien veure algunes planes de la part nord de Montserrat com els rocs més propers al mirador malgrat que hi hagi un horrible pàrquing d'helicòpters que trenqui amb la bellesa del paisatge. Fins i tot en aquesta alçada hi ha una taula de pedra gravada on et dóna una orientació aproximada d'alguns nuclis importants del territori -en concret del Principat- fins i tot més avall del Penedès fins a pobles de les comarques de Tarragona com també els Pirineus.

A poc a poc vaig anar baixant pel mateix camí d'arribada però em vaig desviar un moment cap a l'ermita però ben aviat ja vaig tornar al camí i vaig seguir baixant en direcció Sant Joan per un camí molt maco i ple de vegetació muntanyosa malgrat que en algun moment també em va agafar el plovisqueig. Enlloc de baixar amb el funicular des de Sant Joan vaig seguir pel mateix camí tot baixant pel mateix camí passant per l'ermita de Sant Miquel on surt la desviació que porta al mirador. Finalment ja arribo a la banda del monestir i just després de pixar i beure alguna cosa ja vaig anar directe a l'estació del cremallera sent un quart de vuit de la tarda i després d'esperar-me amb calma vaig pujar al cremallera. Indecís a quin vagó entrar vaig decidir entrar a l'últim i en baixar mirava per la finestra del darrere com anavem deixant la via, com ens creuavem amb el cremallera que pujava però tampoc vaig arribar a veure Sant Benet. Però es veia com el cel de la tarda ja es començava a enfosquir i els núvols anaven perdent el seu color més blanc mentre anavem baixant a una velocitat lenta però constant fins a l'esplanada del Llobregat on es troba Monistrol.

En deixar la cremallera i arribar a l'estació intermitja ens van fer baixar i m'havia d'esperar un altre cremallera fins a l'estació de tren. Com que això funciona com una merda i un de seguretat es va ficar amb els meus tics en que el molt imbècil em va dir en pal d'amenaça que em controlés mentre que això en el fons és una cosa que tinc i que com qualsevol altra persona. Vaig decidir marxar pel costat de la carretera fins a Monistrol i sense saber on es trobava l'estació em vaig deixar guiar per una persona d'allà -diria que d'origen immigrant- que em va portar fins a la carretera de Montserrat. Allà vaig preguntar en uns nens i em van guiar fins al pas que travessava la carretera per sota i ja a les fosques vaig travessar el pont del Llobregat. Em vaig tornar a desorientar una mica per dins del poble però al final em van orientar fins a l'estació. Allà ja vaig entrar cap a l'andana i en arribar el primer tren que tan sols arribava fins a Martorell em vaig haver d'esperar uns tres quarts d'hora més fins que arribés el tren cap a Barcelona. Vaig entretenir-me xerrant amb un revisor i em va dir que era inconformista i els típics temes sobre els polítics, la crisi i com afecta als i les treballadores com fins i tot la meva discriminació pels tics i el conflicte plantejat de part de molta de la gent o l'entorn que m'envolta. Quan aquest noi va baixar a Abrera i ens vam despedir vaig tenir un altre mal record i se'm va acostar un segurata desgraciat amb un gos preguntant-me amb imatge correcta si em passava alguna cosa i li vaig haver d'explicar per collons la problemàtica que tenia. I precisament el molt imbècil va estar al meu darrere fins al final. El molt desgraciat em va tornar a preguntar com es deia el meu trastorn perquè se li havia obert un sistema operatiu com diu ell i que havia de portar una autorització mèdica. Quins collons!!!! Aleshores vaig parlar sobre aquest tema en unes noies que seien al meu costat tot dient que era molt injust aquest tracte i el segurata de merda em va tornar a amenaçar dient-me que aquest cop podria estar acompanyat però que altres vegades la meva vida es podria trobar amb risc. I en baixar a l'estació de Magòria. Doncs aquesta actitud que aquest segurata segurament s'imagina o fa veure que és tan necessària i amb aquesta actitud políticament correcta és una presa de llibertat. Aquest tio és un impresentable que vulnera els drets humans, i més val que algun dia marxi d'FGC immediatament. Però en passar per Sant Boi vaig pensar en el meu amic Joan.
En sortir de l'estació ja vaig seguir la Gran Via i vaig agafar el carrer de Moià fins a Hostafrancs i després els carrers Consell de Cent i Rector Triador fins a la plaça dels Països Catalans i finalment ja vaig agafar per Puiggarí, Guitard, Robrenyo i cap a casa. En arribar a casa que era ja molt tard vaig començar a sopar i encara em vaig posar una estona a l'ordinador fins quan em vaig acabar adormint com sempre en el mateix lloc.




diumenge, 25 de setembre del 2011

Inicis dessolats


Aquest setembre no l'he començat massa fi. A finals d'agost vaig tornar a tenir uns mals records i rallar-me i amb raó sobre les actituds que tant la meva família com altres membres com ara de la universitat han anat ostentant cap a mi aquests dos últims anys. Això d'alguna manera o altra també m'acaba cansant i sobretot em foten les reaccions i sarcasmes de part de la meva família com ja va esdevenir precisament aquests últims dies d'agost a la caseta de Castellterçol. Quan realment consideren com un suposat símptome patològic del Tourette la meva manera d'expressar la meva rencúnia i el rebuig cap a les persones que m'han caigut malament i hagi de tenir unes actituds políticament "correctes" en aquesta societat.

També he de dir que el dia 3 d'aquest mes es va casar un cosí meu a l'ermita de Santa Cristina d'Aro a Lloret de Mar amb una noia estat-unidenca i de família filipina els quals se n'aniran a viure una altra vegada als Estats Units d'Amèrica. Si no m'erro jo diria que se n'anaven a viure a Filadèlfia, tot i saber que fins fa ben poc havien estat visquent a Califòrnia, a Los Angeles. Precisament aquí vaig tenir diferents mals entesos. El primer va ser encara a casa en el moment abans de marxar quan just després de vestir-me la meva mare encara m'havia d'estar fotent-me canya per la roba que m'havia de posar amb l'excusa sarcàsmica sobre que tan sols donava suggerències. I finalment vaig haver de reaccionar de la manera com jo vaig poder amb sensacions d'incapacitat tot defensant el meu dret en decidir sobre la roba que em volia posar. Al final em va acabar demanant falses disculpes com ja ha fet altres vegades, que no deixa de ser un altra actitud típica de la seva hipocresia i la seva autoritat ostentada o dissimulada amb una imatge aparent moralment correcta. En segon lloc durant la celebració religiosa de la boda en la qual no hi vaig entrar per decisions meves personals vaig estar reflexionant sobre aquestes darreres situacions i de quina manera m'afecten i com les visc sentint-me determinat per aquest entorn familiar tan proper. Però el problema en concret el vaig tenir just en el moment en què des de fora haviem de llençar l'arròs als nuvis i precisament un segon abans de que els cosins cantessim les cançons de casament, tan sols per fer uns tics motors i vocals un altre dels cosins que també cantava em va contestar de mala manera cridant-me usant unes formes totalment conductuals per tal de què haviem de començar a cantar. De fet això ja em va fotre moltíssim perquè és una actitud totalment anticondicional i necessitava agafar-mo al meu ritme i aquest tipus de crit autoritari el qual segurament el considerarà tan sols com una suposada forma de comunicació i que entre altres coses la mencionen uns suposats professionals tot creient-s'ho. Això ja fot prou i sap més greu quan és un cosí que t'has apreciat quasi sempre però ell sempre voldrà fer mal... no deixa de ser una persona amb les idees creuades i contaminades. Fins i tot també crec que tan sols ningú té dret en parlar bé d'ell ni molt menys dir que és "molt bona persona". Crec que qualsevol cosí meu en cap moment de la meva vida era ningú (ni tampoc ho és ara) per tractar-me de certa manera.
Ell ara ja no es mereix ni estar al meu costat i és molt probable que jo ja no el torni a veure mai més. No obstant també sap greu aquesta situació que sigui un cosí proper i tinc no només aquella sensació de sarcasme i engany de sempre sinó també de perplexitat i impotència. Però és molt probable que ja no el torni a veure més. I qui sap...

I el dia 7 havia de fer un examen de recuperació de l'assignatura optativa Història Contemporània de l'Amèrica Anglo-saxona (Estats Units-segles XIX i XX) perquè el juny em vaig quedar en blanc pels nervis. De fet aquest professor, Albert Ghanime, d'entrada a les classes donava una imatge de bon rotllo i havia explicat molt poc temari en les seves classes i semblava fàcil però per darrere te la clavava amb l'examen per triar un de tres temes per desenvolupar i aportant coses d'altres llibres ja que t'obliga a llegir. Però van ser bastant interessants els textos que va anar passant sobre la revolució estat-unidenca o les cançons religioses afro-americanes com també els debats sobre unes lectures i que haviem de resumir-ne tres. També ens va passar els documentals sobre les armes en els instituts i centres educatius i "SICKO" de Michael Moore sobre els dèficits de recursos sanitaris i humans en la seguretat social als EUA.
Després de la recuperació del setembre el dia 13 em vaig voler tornar a matricular pensant que la tenia suspesa però em van dir que ja no ho podia fer perquè l'havia aprovat. Però l'examen em va sortir molt espatxorrat ja que també em trobava molt cansat de l'estiu i em vaig acabar refredant bastant. Podria donar més de sí però els refredats i els malestars influeixen i carden molt.

Per últim volia explicar les últimes discriminacions que he tingut aquesta setmana passada. El dimecres passat vaig tornar a tenir nous problemes en la universitat: les persones de secretaria i consergeria a em tenen assenyalat per tenir tics i no és gens agradable. Per altra banda el becari d'informàtica "l'Aleix" em va tornar a estigmatitzar posant-me en un ordinador específic fent servir l'argument d'excusa tractant-me com a "diferent" dels altres i que "creo conflicte". I a la vegada també negava la seva estigmatització i que li sabia greu dir-m'ho però que era inevitable separar-me de la resta perquè a filosofia la gent volia estudiar i estar concentrada. Això precisament em va generar molta ràbia i vaig marxar mentre que el molt malparit m'anava al darrere de "bones maneres" dient-me que volia parlar amb mi arribar a un "acord". I ho trobo totalment absurd. Quins collons que tens nano!!!! Doncs ets tu el primer que estàs creant conflicte i estàs insultant a la gent, Aleix!!!! Aquest paio és un inútil que no té cap criteri propi ni tan sols vol ser pròpiament conscient sobre quines coses realment són certes i quines altres són mentida. Aquest tio es un IMBECIL ACABAT i un PUTO DESGRACIAT.
No és el primer cop que m'ha passat una situació com aquesta, ja estic fins els putos pebrots que des de tota la universitat ja m'estiguin estigmatitzant i assenyalant, des dels professors i personal empleat fins al cap d'estudis i la degana tot arribant al vicerrectorat. No són cap altra cosa que males persones que donen excuses paternalistes i institucionals que justifiquen la seva potestat de poder autoritari i quasi sempre manipulat. Això no em permet poder tenir els mateixos drets com qualsevol altre estudiant, em fot i molt!!!!

dijous, 22 de setembre del 2011

Torna Àcid Úric


Per acabar aquest mes vull deixar uns vídeos del retorn de la banda de rock Àcid Úric en el Mercat de Música Viva de Vic d'aquest any. Van tocar els dies 16 i 17 seguits i en hores diferents Però ara només són tres membres després de la marxa del jove guitarrista Francesc Ruiz i només es queda amb una guitarra, un baix i una bateria. Jo he estat dubtant sobre quin dia poder pujar però finalment em vaig abstenir amb ràbia tot afectat pels insults estigmatitzants i infantilitzants del malparit becari d'informàtica de la tarda (l'Aleix) entre altres coses que no em faciliten permetre organitzar les coses a la meva manera i vaig acabar estirat al llit amb la boca terrosa i amb sensacions de passivitat.

Però a continuació us deixo aquests dos vídeos sobre propaganda i un petit fragment del segon concert d'Àcid Úric en aquesta edició del Mercat a la plaça de Sant Felip a les 19h amb imatges realitzades per El9Tv.










dijous, 8 de setembre del 2011

4t aniversari de la mort del Xirinacs


Aquest agost ha fet quatre anys que va deixar-nos Lluís Maria Xirinacs. El seu cos sense vida va ser trobat al paratge de la Tuta del Pla de Can Pegot a Ogassa (Ripollès). Cinc dies abans havia deixat escrit un text on l'ex-senador mostrava la seva disposició a passar els darrers dies "en la soledat i el silenci" i on, en un poema (Acte de sobirania) signat el dia 6 d'agost, recordava que havia viscut esclau setanta-cinc anys en uns Països Catalans ocupats per Espanya i per França des de fa segles.

Els dies posteriors a la mort de Xirinacs va donar la impressió que va existir un Xirinacs mític, lluitador i pacifista pels drets i llibertats del poble català que s'enfrontava al franquisme amb les seves protestes individuals; i un Xirinacs posterior, deslegitimat per la premsa i la classe política i condemnat a l'ostracisme a la vegada que era titllat d' "il·luminat" o "senil" pel fet de denunciar la tirallonga de denúncies que va comportar la Restauració borbònica o oferir noves mostres de solidaritat amb les causes dels pobles oprimits. Però de Xirinacs només n'hi va haver un, un home que en tota la seva trajectòria sempre va denunciar les injustícies i el terror que s'exercien durant el franquisme i que s'havien perpetuat fins als nostres dies. I fins en la seva mort així va ser, coherent amb el seu pensament i els seus actes.

El tractament de la figura de Lluís Maria Xirinacs després de la seva mort ha tendit a la simplificació, en la major part dels casos de manera maliciosa. El seu darrer i breu pas per la presó va eclipsar tota una vida dedicada a la lluita per les llibertats individuals i col·lectives. Primerament a través de les seves vagues de fam reclamant la separació entre l'estat i l'Església i en solidaritat amb els militants bascos jutjats al procés de Burgos el 1970. Més endavant amb la seva participació activa a l'Assemblea de Catalunya. Un compromís que exercia públicament com a capellà i des dels postulats gandhians de la no-violència, que el van portar diverses vegades al davant del TOP (Tribunal de Orden Público) que li va comportar diversos períodes de presó durant els anys 1972 i 1974-75.

Xirinacs conegué de prop l'aparell repressiu del franquisme. Convisqué amb nombrosos presos polítics durant els seus captiveris i durant les llargues vagues de fam i assegudes davant la presó Model. Va viure de prop les execucions de Salvador Puig Antich i dels afusellaments del 1975. S'enfrontà com ningú, sobretot en les campanyes per l'amnistia, contra un règim que tothom augurava que moriria amb el dictador. Coneixia perfectament l'entrellat criminal dels qui exercien i continuen fent ús del monopoli de la violència. Des de sempre va manifestar que el terror sempre ve infringit per part dels poderosos, per tal de perpetuar un sistema d'explotació social i de denominació nacional. I contra la perpetuació d'aquestes injustícies imposades a sang i foc ell va anar forjant la seva resistència particular a través d'actes de desobediència i de denúncia. Molt sovint s'hi deixava part de la salut a les vagues de fam, però el seu activisme va dinamitzar el poble català.

La mort física de Franco, però, no va comportar una ruptura amb l’aparell de dominació que durant anys havia doblegat les voluntats i els interessos del poble treballador català. I les grans esperances d’obrir un nou marc democràtic pel qual es lluitava des de l’Assemblea de Catalunya es van esvair, malbaratades en els tripijocs dels responsables i dels partits que van vendre aquestes esperances per un plat de llenties. Les reivindicacions socials i l’Autodeterminació van restar als calaixos de l’oblit. Així mateix, la llei d’amnistia es va aplicar de manera que des de la mort física de Franco fins a finals dels anys 90 no va passés ni un sol dia sense independentistes catalans a les presons. Tot això ho denuncià Xirinacs als tres volums de La traïció dels líders, publicats durant els anys 1993 i 1997.

La contribució de Xirinacs també el va fer passar per la política parlamentària. Fou senador durant els anys 1977-1979, el quart polític més votat a Catalunya. Posició des de la qual va presentar una forta oposició a la confecció de la Constitució Espanyola, un marc jurídic que nega encara d’entrada l’exercici democràtic dels catalans i catalanes a la seva lliure determinació col.lectiva. Posteriorment va encapçalar la plataforma electoral del Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN), una experiència no reeixida.

La participació de Xirinacs en moviments reivindicatius el portà a ser un dels impulsors de l’Assemblea Unitària per l’Autodeterminació, esdevinguda Assemblea d’Unitat Popular (AUP) a principis dels anys noranta. Aquesta experiència recuperava l’esperit de l’Assemblea de Catalunya, amb la reivindicació del dret a l’Autodeterminació com eix central, però que recollia tota una tradició de lluites populars (feminisme, antimilitarisme, ecologisme, etc.) relligades des de l’organització assembleària. En aquest marc Xirinacs va participar a l’acte de Ripollet el 25 de juliol de 1992, que culminava les Marxes per la Independència en plena febre olímpica. En aquest sentit, Xirinacs va reprendre la tasca de solidaritat amb els empresonats que ja havia exercit durant anys. Fou portaveu dels presos independentistes detinguts durant l’Operació Garzón d’aquell 1992. Treballà per la llibertat dels empresonats i prengué un paper actiu en la denúncia de la tortura en uns anys en què els dirigents d’ERC pretenien doblegar la dignitat i els principis polítics dels presos independentistes.

Encara l’any 2000 Xirinacs va iniciar una campanya de protesta reclamant el dret a la independència dels Països Catalans a través d’unes plantades a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. Fou l’inici de la campanya Jo també em planto, que va dinamitzar tot un teixit reivindicatiu. Però no fou fins la Diada del 2002 que de nou va saltar a la palestra arran d’unes declaracions a un acte al Fossar de les Moreres, motiu pel qual fou condemnat a dos anys de presó i detingut i empresonat breument l’any 2005. La causa, haver-se mostrat amic de la lluita dels independentistes bascos i denunciar que qui exerceix la vertadera violència és l’Estat: Són els tancs espanyols que ocupen el País Basc. Cap arma basca no vol conquerir Espanya (Parlament integre).

El 6 d’agost va decidir posar fi a la seva vida amb un gest que servísper contrapuntar la covardia/ dels nostres líders, massificadors del poble. L’últim adéu a Xirinacs al Fossar de les Moreres, tot i la pluja, va reunir moltes catalanes i catalans. Però encara vam ser pocs. No ja per retre un darrer homenatge a la seva tenacitat, una lluita d’una vida, coherent en la seva trajectòria, sinó per a donar-nos a nosaltres mateixos mostres que encara som un poble digne, amb voluntat de continuar existint com a poble.

Extret i modificat de Llibertat.cat.
http://www.llibertat.cat/content/view/13578/29/

Finalment deixo un vídeo del concert d'homenatge a Xirinacs realitzat al Fossar de les Moreres.


divendres, 2 de setembre del 2011

"El retorn d'un so màgic" (Segona part)

I a continuació us deixo alguns dels vídeos del concert de la Companyia Elèctrica Dharma amb els tabalers i els castellers de Sants en homenatge a l'Esteve Fortuny durant les festes alternatives al parc de l'Espanya Industrial el 26 d'agost -aquest mes passat que ha acabat fa dos dies. El so d'alguns d'aquests vídeos trobats des del YouTube tampoc té massa bona qualitat però encara es poden escoltar mínimament. Però això sí que és una festa com cal en el nostre barri, i pobre d'aquell qui ens la vulgui espatllar.







Finalment deixaré un últim vídeo dels correfocs durant el concert de la Dharma.