LA REALITAT OCULTA.
A la vida hi ha moltes coses per explicar, escriure o expressar, sentir, viure, patir, tocar, olorar, tastar, cantar, apreciar, besar i abraçar. I també hi ha altres coses amb qui o contra qui lluitar, renunciar, afrontar, païr i diluïr. Algunes tenen sentit i altres que no.
Recordant vells temps. A l'abril del 2008 es va realitzar la setmana cultural de la facultat de Psicologia de la UB de Mundet. Una de les activitats més important és el concert diürn conegut també com el Mundet Music Festival que es va realitzar el 15 d'abril del 2008 on cada any hi actuen diferents grups, en la immensa majoria d'aquests sempre hi ha algun membre estudiant de Mundet.
Però aquesta vegada hi va haver una excepció: els Nous Espectres que, malgrat ser la primera vegada que tocaven en el festival de Mundet i també van ser els primers en tocar a l'escenari. No obstant tocant massa d'hora no va portar l'ànim del públic a seguir-los. I quasi vaig ser l'únic que encara vaig ballar al davant de l'escenari.
Per acabar avui deixo una notícia trista sobre la mort d'un membre de Ràdio Nikòsia cap al final de l'any passat: el Jota. Ell era un artista vocacional i auster que tocava la guitarra i tocava les cançons. Tot i haver-lo conegut en els últims moments en què he començat a col·laborar amb ells, en part també m'he sentit bastant afectat.
El dia 12 de gener des de Ràdio Nikòsia es va realitzar una sessió del programa per fer-li un petit homenatge que la podreu veure clicant aquí.
Igualment el seu record també el trobarem a través d'aquest petit reportatge que es diu LA CIUDAD TOMADA realitzat pel mateix col·lectiu on encara se'l pot veure cantant amb la seva guitarra entremig de les veus dels altres ponents.
Hi podreu escoltar temes de bandes de rock en anglès i castellà que li havien agradat a ell com també les explicacions d'en Xavi Comín i altres. Val la pena escoltar-lo.
A continuació deixo aquest últim link amb els propers programes i activitats que farà Nikòsia, entre elles la xerrada a la facultat de medicina de Sant Pau.
Aquesta és una cançó tradicional del sud dels Estats Units de les comunitats afro-americans i ha estat considerada un espiritual negre ancestral des del segle XIX de la història de la humanitat segons la cronologia cristiana i les seves classificacions dels períodes del recorregut del pas del temps. Després s'ha popularitzat i ha assolit la fama entre una immensa multitud dels públics oients d'aquests tipus de melodies i sonoritats a través de músics de blues i jazz com en Louis Armstrong i com no per moltes corals i grups de gospel i altres estètiques musicals amb les seves diversitats colores i textures intenses.
I amb la família -més aviat els cosins- la vam tornar a cantar el dia de la boda de la meva cosina Núria a l'església dels Guiamets, cap al final del maig del 2007. Però hi vam canviar la lletra: enlloc de "Oh when the saints go marching in" vam cantar "Ja s'han casat, la Núria i el Marc ja s'han casat". Anavem tots vestits de cantants de gospel amb túniques negres i bufandes de color blau cel, els colors tampoc estaven tan malament. El meu cosí gran, en Joan dels Guiamets, era el qui ens dirigia i jo estava al darrere de tot a la dreta encara amb aquella barba i les grenyes.
Finalment vam acabar marxant des del davant de l'altar sortint en files xiulant la mateixa cançó, però llàstima que aquest últim fet no aparegués en el vídeo.
Enmig de gener és una mala època perquè la majoria de les i els estudiants estem en moment d'examens i entregues que ens deixen ben atrafagats. Però no fa massa he trobat notícies sobre un gran somni: aquest any 2011 en concret també és l'any de Pearl Jam, perquè celebraran els seus 20 anys com a grup després de tocar durant dues dècades seguides.
Ja ha passat molt temps des de quan aquesta banda de Seatle es van formar i van tocar els primers temes musicals canyeres del rock alternatiu que juntament amb Nirvanna i Soundgarden han transmès missatges revolucionaris i crítics amb el sistema imperialista dels Estats Units. I a través de les seves gires han atret a milers d'espectadors, fans i admiradors que han fet difondre la seva música com també pels seus nou discos que han enregistrat fins ara.
Després de la gravació del disc Backspacer l'any passat, aquest estiu ja volen fer una nova gira de concerts per celebrar els seus anys com a grup i a partir d'avui deixaran un disc titulat Live on Ten Legs que serà la continuació d'un treball que van iniciar el 1998 que també tenia aquest mateix nom. Aquest disc constarà de 18 cançons en directe de tota la seva trajectòria i interpretades en alguns dels concerts realitzats entre el 2003 i el 2010.
Però la sorpresa més important d'aquest any serà el documental nomenat Pearl Jam Twenty esperat per la majoria dels seus fans, serà dirigit per Cameron Crowe i anirà acompanyat d'un llibre i una banda sonora. A més, també oferiran les reedicions dels seus discos Vs (1993) i Vitalogy (1994) i iniciaran una gira de concerts per Estats Units durant tot l'estiu, alguns esdeveniments especials i algun altre llençament especial.
Tampoc s'ha d'oblidar que Pearl Jam segueixen implicats en la lluita en contra del canvi climàtic que han iniciat durant aquests últims anys per defensar el medi ambient. L'any 2006 ja van aportar uns 100.000 dòlars a nou organitzacions que lluiten contra el canvi climàtic i el fonament de les energies renovables. També van donar diners per a protegir un bosc de Madagascar. I ja aquest any passat ha començat a donar uns 210.000 dòlars per plantar arbres a l'estat de Washington i així compensar les seves emissions de diòxid de carboni provocades en la seva gira del 2009 per l'ús de vehicles de desplaçament com també dels seus seguidors.
La intenció consisteix en plantar uns milers d'arbres en unes 13'6 hectàrees de Seatle, Kent, Kirkland i Redmond com també absorbir les plantes externes i invasores com ara l'herba anglesa que han afavorit l'extinció dels arbres autòctons.
Finalment com no, deixo un reportatge en vídeo del LIVE ON TEN LEGS.
Ja entrem cap a dins del gener amb imatges del curt juvenil "La muerte perjudica seriamente la salud" amb la cançó Sexe Tantric dels Espectres.
Però jo vaig escoltar aquesta cançó per primera vegada en un concert de Drink Team a Can Vies on un dels membres havia cantat en aquest grup. Tan sols és un videoclip passatger i ara a seguir estudiant que els examens estan a tocar!! :=(
Avui hem començat l'any 2011 i malgrat ja haver fet el canvi d'any m'interessaria fer una reflexió profunda sobre aquest passat 2010 que va acabar ahir mateix quan encara era el 31 de desembre del 2010. Va acabar precisament a les 12 de la nit quan molta de la gent es trobava amb les seves famílies o els col·legues per sopar i menjar els grans de raïm durant les campanades, i després sortir de festa en els bars, les discoteques, els locals o els envelats amb concerts en directe o fins tornar a casa borratxos o esmorzar quan ja es fa de dia. Mentre que a casa hi ha un silenci estrany que m'humilia i em va aïllant de la gent innecessàriament i no em deixa habituar-me en els ambients festius.
Però aquest any ha estat molt trist i ple de moments molt durs i pesats en general malgrat que no n'haguem arribat a ser-ne totalment conscients. Hem acabat l'any amb les primeres amenaces d'un govern neoliberal recent format i representat per la burgesia catalana que fa propaganda de la tradició del país però li interessen les "solucions" liberals i espanyoles: ja es parla de trasvassar l'aigua del riu Roine per interessos de la gent amb diners, en els hospitals públics els pacients ingressats hagin de pagar les ambulàncies, els seus medicaments i els seus àpats, les decisions de cada centre educatiu si fer la setmana blanca del febrer i fins i tot ja ha exclòs alguns grups que cantaven en català del festival Barcelona Acció Musical, i ens fa pensar sobre el mal futur de la llengua i la cultura catalanes els propers quatre anys. Així de malament ja ha començat el final d'any i les noves amenaces i les metràfoles que encara ens esperen per enfortir les classes més benestants i els seus negocis negres amb els impostos que anem pagant. Tot i així, seguiran i enfortiran les retallades socials. Malgrat que el Mas ho digui, aquest no és el "govern dels millors" i mai ho serà com qualsevol govern.
També he tingut mals entesos en algunes classes amb companys que entre ells ja escampen mals rumors sobre mi degut a la seva manca d'interès en assimilar amb naturalitat la meva problemàtica i després hagi de ser jo el qui hagi de sortir a la força a fer un examen en un despatx de professors i em vigilin la bossa i la cartera com si estigués a l'escola o l'institut sense tenir jo una llibertat en fer un examen. A la biblioteca també he tingut problema els caps de setmana amb alguns estudiants d'altres facultats que inconscientment van de repel·lents i també han parlat malament sobre mi o l'entrada dels mossos d'esquadra estant avisats per una pseudo-psicòloga que transgiversava dient que es preocupava per mi i la falsedat de les i els bibliotecaris de la meva facultat que són persones falses i no et volen donar la cara. Fins i tot segueixo estant cansat i cuit dels fills de puta d'aquests pseudo-professionals que es fan dir neuròlegs o psiquiatres que diuen que es preocupen per la salut de la gent però que els interessa tractar-te la malaltia i no com una persona amb sentiments i ho fan d'una manera molt artificial sense que jo mateix pugui tenir els meus propis sentiments. I a sobre donen l'excusa que ho fan amb "bona finalitat" mentre que et volen deixar estigmatitzat marcada pels seus interessos creats amb artificalitat. Però sobretot he hagut d'aguantar algunes actituds i el fals sofriment de la meva mare cap a mi considerant-me com si fos un nen petit malgrat que ella realment transivergeixi algunes coses i donant alarmes de falsa protecció individual sense cap motiu específic. També he estat pensant bastant en el to prepotent d'una carta que em va escriure una estudiant de medicina de la UB que es diu Lucía Carratalà sobre l'agressió vergonyosa del Francesc Cardellach com els seus comentaris absurds i la meva rencúnia en contra seva exigint-li que com a mínim mai més em torni a saludar per no haver-me parlat de manera amable. I encara he de treure molts plors acumulats per renys i injustos clams d'atenció d'anys enrere i encara tinc dificultats en poder-lo expressar com és realment.
Però també ha estat un any amb bones experiències:
El febrer de l'any passat durant la setmana blanca de la UB me'n vaig anar amb avió a Berlín per tenir una visita amb la Teresa Forcades per fer les primeres sessions de Teràpia d'Alliberament Emocional. Vaig aprofitar aquella estada per visitar aquesta gran ciutat plena de carrers, metros i tramvies, monuments i història.
Vaig tenir la sort d'anar a veure l'Ivette Nadal i Els Pets al Palau de la música el 16 de novembre durant la seva segona gira en teatres i coincidint amb la temporada de BandAutors on hi hagué tot un públic molt heterogeni i des de les graderies de dalt de tot vaig poder gaudir de les seves últimes cançons i cançons dels anteriors discos versionades de manera molt diferent i en un ambient més de relax que no tant de festa i crits. Per a mi ha estat una de les coses que m'han agradat més de l'any 2010 però em van dir que vigilés en no trobar-me en Millet i els seus amics que encara són més perillosos que ell.
He tornat a sortir de nit de manera una mica més sovintejada amb uns amics de la facultat però estudies filosofia després d'un espectacle de danses occitanes a la plaça del Rei, vam anar en un pub fins molt tard a la nit quan ja anavem mig "tahats". I el 26 de novembre vam sortir en bars nocturns pel Raval i Sant Antoni on vam aprofitar per demanar unes begudes amb unes cerveses amb unes tapes gratuïtes de truita de patates amb all i oli, precisament dos dies abans de les decepcionants eleccions.
El juliol vaig estar a casa d'una companya d'història i ens vam banyar a la piscina comunitària dels pisos on viu ella. He començat a tenir més empatia amb la gent de Ràdio Nikòsia i amb ells hem parlat sobre temes força interessants i de projectes comuns sobre l'estigmatització de la psiquiatria o els abusos psicofarmacològics, fins i tot treballem el tema de l'amor a través de les abraçades. Allà també he conegut una noia que desitja estudiar medicina i fa tres dies em va convidar a casa seva on em va ensenyar algunes obres d'art com un piano antic, el seu primer fonendoescopi de veritat que es va comprar en una botiga al davant de l'Hospital Clínic. I últimament ja estic rebent abraçades d'amigues i amics que m'aprecien i em transmeten el seu amor cap a mi, i ara veig que cada cop més necessito aquestes abraçades, les carícies i els petons que em relaxen i m'ajuden a refer-me una altra vegada però no ens enganyem perquè moltes vegades hi ha gent que t'abraça però també és hipòcrita i per l'esquena et vol fer molt mal. I més per Nadal i cap d'any és quan els vull rebre de més a prop i sentir el carinyo que moltes vegades em costa de rebre i transmetre durant l'any. De cara aquest any he decidit acostar-me més cap a la gent i transmtre'ls aquesta estima i desmarcar-me definitivament de la gent que no em coneix i m'ha putejat. Aquest serà el primer gran regal per a ells.
Aquest any també m'he fet amic del músic osonenc Oriol Cardona amb qui compartim sobretot molts gustos musicals. El vaig conèixer quan havia estat el guitarrista provisional del grup Aramateix i m'havia ensenyat el seu projecte musical personal: Àcid Úric. Ell m'ha donat l'oportunitat de conèixer la música de Pearl Jam i a partir d'aquí he anat descobrint les seves cançons pel YouTube i conèixer la manera de ser del cantant d'aquest grup: l'Eddie Vedder, una persona molt interessant que transmet la seva sensibilitat a través de la música des del cor. L'Oriol també ha fet projectes de tribut a Pearl Jam com Jam de Perles o Riot Act: un projecte amb grup per interpretar les seves cançons i el concert amb més èxit va ser a la sala Moscou de Torelló. Fins i tot ens vam trobar un dia a Vic on ens vam conèixer amb la seva colla que són bona gent: en Joan Vilar, en Pere Vila, l'Eli Berrocal, la Montse Garcia o l'Eduard.
Finalment ahir dia 31 de desembre vaig tenir un dubte important sense saber què fer per aquesta nit boja. És un moment en què hi ha gent que es queda amb la família i altres que es queden per anar a sopar per menjar el raïm i sortir en bars o discoteques fins ben tard. De fet jo vaig aprofitar per anar a sopar a casa dels meus tiets on hi havia tota la família de part de la meva mare: hi havia els meus tiets, l'àvia i l'avi, la tieta àvia, la meva germana, el meu cosí, les meves cosines i els seus xicots. Vam estar menjant coses variades des de patates, olives i aperitiu fins a pizza i cannapés i el postre d'un bon pastís mentre que miravem un vídeo d'un concert de l'Eric Clapton. I finalment vam menjar els grans de raïm seguint les campanades. El meu cosí se'n va anar perquè havia quedat amb amics seus i jo me'n vaig anar decididament baixant pel carrer Saragossa, Via Augusta, la Travessera de Gràcia i Avinguda Josep Tarradelles fins a Sants: a Cotxeres hi havia festa que organitzava el Casal Independentista. Com que s'havien acabat les entrades em vaig esperar a fora una estona fins quan un altre que sortia em va oferir la seva entrada i vaig acabar entrant. Em vaig relacionar amb gent i trobant-me antics amics del barri a qui últimament no he vist en aquest temps, saltant entre ballaruca i bombolles de sabó que feia alguna gent. Va ser tota una festassa. Després de dir tantes burrades amb amics vaig acabar tornant a casa quan ja es va fer clar. I ara a seguir estudiant per examens.
I per acabar hi deixo música bastant festiva: concretament el famós tema Should I stay or should I go de The Clash. Malgrat ser dels anys setanta a mi m'és igual. Crec que és un tema molt festiu i de bona borratxera.
