Vida ****

Últimament he notat més frescor que en dies anteriors molt més calorosos... sobretot aquestes últimes nits malgrat que abans d'ahir a la nit plogués a bots i barrals i els llamps i els trons em despertessin constantment quan encara no era ni de dia.
No obstant, aquesta situació m'ha portat un sentiment de vida que no sé d'on em vé però he estat pensant en una cançó que em dóna una sensació de natura, expressar sensacions i la meva mínima felicitat al davant de tots els problemes i situacions desagradables que vaig visquent dia dia en els diferents entorns. També em dona un moment per respirar de manera mínimament profunda, fent servir per penes l'abdomen però noto com les crostes de dins del nas em dificulten fer entrar l'aire per poder expirar després quan estic dormint o quan no tinc els meus sentiments tapats.
La cançó va ser feta per un amic meu de Sants, en Sid, en intimitat però acompanyat per fer el seu petit projecte íntim que es diu The Drink Team farà com tres anys. I la cançó es diu VIDA. I si alguna persona la sent o la viu - qui sigui (amics, família ...) - que la puguin cantar plena de vida.
Al final de la cançó es pot escoltar un petit poema molt carregat de VIDA del meu amic Agus que ja no hi toca però el recita al final de la cançó.

(La realitat se'n va
buscant platges llunyanes
sota llambordes.
Només ens queda el somni
fugint dels nostres dits
com joves papallones).

Últim Hollywood Roig i Reina d'Àfrica

Ahir es va realitzar l'última sessió del cicle Hollywood Roig a l'Ateneu Roig de Gràcia. En la sessió es va intentar mirar la principal aportació cinematogràfica de l'estada de Bertold Brecht a Hollywood, el film de Fritz Lang "Hangmen Also Die" enlloc de "Monsieur Veradoux" tal i com estava previst.
Brecht ja havia fet cinema, en concret havia codirigit "Kuhle Wampe" amb Slatan Dudow al 1932 i el nazisme el va obligar a escapar d'Alemanya. Després de passar per Suècia, Finlàndia i la URSS, va anar a parar, via Vladivostok, a Califòrnia on s'hi va estar diversos anys a Santa Mònica. La seva pretensió era trobar feina a Hollywood. Li va costar aclimatar-se, tot i la proximitat del seu amic, el músic també exiliat Hans Eisler, i l'amistat personal de Charles Chaplin. Va anar fent petites feines com a guionista, en un ambient amb el que li s'hi feia poc. És d'aquesta època el petit poema "Hollywood": "Cada matí, per a guanyar-me el pa / vaig al mercat on es compren mentides / ple d'esperança / em poso a la cua dels venedors".
L'any 1949 va ser cridat a declarar pel Comitè d'Activitats Antiamericanes, acusat de formar part de la conspiració comunista per fer-se amb el control del país.
La seva contribució principal al cinema va ser el guió per HANGMEN ALSO DIE (1943), aquí titulada "Los asesinos también mueren": un film antinazi dirigit per Brian Donlevy, Anna Lee, Walter Brennan i Dennis O'Keffe.
Hi ha un llibre que en parla d'aquesta part de la biografia de Brecht. És de Norman Bunge i Christine Fischer, i es diu My name is Berthold Brecht: Exile in the USA. I parlant de llibres, n'hi ha tres que parlen del cicle, de la presència de militants del CPUSA, el Partit Comunista dels Estats Units, al Hollywood clàssic i la seva persecució durant la Guerra Freda. Són Reynold Humphries (Les llistes negres de Hollywood), Javier Coma (Diccionario de la caza de brujas) i McCarthy contra Hollywood: La caza de brujas, de Roman Gubern.
Jo no els conec pas aquests llibres però aquest text és adaptat de l'original escrit per en Manel. (http://manueldelgadoruiz.blogspot.com/2011/07/bertolt-brecht-hollywood-hangmen-also.html). Podreu trobar un fragment introductori en aquest enllaç del youtube.

I el dijous 7 va ser l'última sessió de vídeos d'Escropofília a la Reina d'Àfrica que tristament ja queda sola i en la vorera és l'única casa que queda de peu.



En la sessió es van passar vídeos d'aquests últims mesos sobre les protestes en contra de la crisi, les retallades com les mentides dels mitjans de comunicació. Un d'ells és de la televisió veneçolana...
Després es van passar altres fragments de pel·lícules com The Twenty Four Dollar Island, una simfonia urbana feta per Robert J. Flaherty a Nova York el 1927. Dura uns minuts i és molt interessant. A mi m'han impressionat les imatges en blanc i negre de Nova York -on encara no hi he estat i m'agradaria anar-hi...




Fins i tot encara deixaré un fragment d'una que va ser molt famosa durant la revolució i la guerra que van viure els nostres avis de joves -malgrat que els meus no fossin revolucionaris- que diuen que va ser un gran èxit dels germans Georgi i Sergei Chapayev. Aquí va rebre el nom de "Chapayev, el guerrillero rojo".




I finalment la introducció de la pel·lícula The Postman Always Rings Twice d'en John Garfield juntament amb la Lara Turner i Hume Cronyn. Està basada en la novel·la de James M. Cain "Of Love and Violence". Aquest vídeo és el que em va impactar més per les escenes quotidianes aparegudes entre els enamorats i els problemes interns existents.

Riot Act

Feia temps que no em comprava discos i dos dies abans de Sant Joan i després d'haver de llegir un correu molt fastigós i hipòcrita de la cap de biblioteca de la facultat vaig anar a l'fnac del Triangle per comprar-me un disc de Pearl Jam. Al principi estava dubtant sobre els discos i vaig optar pel disc Riot Act i molt barat per 7'95 euros. Jo no ho sé però diuen que no ha tingut massa èxit -que per a mi m'és ben igual- ja que és un disc que m'ha agradat molt... sobretot les seves cançons com les imatges d'indignació, protesta i rebuig als sistemes polítics dominants. Les imatges representen els esquelets de la reina i el rei d'Anglaterra i el nom de Riot Act prové d'una llei anglesa del 1712 que considerava il·lícit qualsevol acció en contra de la monarquia però aquestes dues paraules també poden dir "Acte de revolta" i de revolta en contra el poder i l'opressió política, social i en general. De fet, el 2007 també hi hagueren grups de música i altres que van fer costat als detinguts que van cremar la bandera espanyola i les fotos del rei.
Aquest disc és de l'any 2003 i va ser dedicat a Ray Brown, Dee Dee Ramone i John Entwistle que van morir sent víctimes d'una allau humana el 30 de juny de l'any 2000 enmig del ple festival musical de Roskwilde (Dinamarca) degut en què unes 15 persones que estaven situades a prop de l'escenari van ser empeses en contra d'una barrera per la multitud. Els membres del grup van demanar també en els seus seguidors que anessin enrere per evitar seguir pressionant els espectadors situats en les primeres files i també es va fer la mateixa sol·licitud a través dels altaveus del festival. Sembla que unes deu ambulàncies es van desplaçar cap al lloc per atendre les víctimes salvables de l'allau desastrosa i per respecte a les víctimes també es van suspendre tots els concerts que s'havien de realitzar en el mateix escenari.

Podeu trobar més informació en aquests espais:

http://t1.gstatic.com/images?q=tbn%3AANd9GcTA8zKrecK0_I0BAbe6VSwWYEyY3xIkC2eXWhDcIPM5UqGWwS8Hpw

http://www.bbc.co.uk/dna/h2g2/A442874

http://everything2.com/title/Roskilde+Festival+tragedy


En aquest disc van dedicar la cançó "Love boat captain" a les víctimes d'aquesta allau:

"Aquest és només un altre dia més... aquest lloc oblidat de déu?
Primer vé l'amor i després vé el dolor, que comencin els jocs.
Les preguntes s'aixequen i les respotes cauen, ... insuperable.

Capità del vaixell de l'amor, agafa el comandament i porta'ns cap al clar... aquí.
Ja s'ha cantat però no pot ser dit de manera suficient.
Tot el que necessites és amor.

Aquesta només és una etapa? de terratrèmols provocant ones
intentant saccejar el càncer? oh, estúpids éssers humans.
Una vegada que estrenys la mà de l'amor, tot és superable.

Abraça'm i fés veritat,
que quan tot està perdut només hi seràs tu.
Perquè per l'univers, no significo res
i només hi ha una paraula en que encara hi crec:
i és amor.

I és un art de viure amb dolor, de mesclar la llum en gris,
vam perdre nou amics que mai coneixerem, ara fa dos anys.
I si les nostes vides fossin massa llargues, això es sumaria a la nostra pena?
I els joves poden perdre l'esperança perquè ells no poden veure més enllà d'avui
la saviesa que els vells no poden regalar.
Retrocés constant... a vegades la vida no et deixa sol.

Abraça'm i fes veritat
que quan tot està perdut només hi seràs tu.
Perquè per a l'univers no significo res
i només hi ha una paraula en la que crec:
i és amor... amor, amor, amor, amor, amor.

Capità del vaixell de l'amor, agafa el comandament i porta'ns cap al clar, aquí.
Ja ha estat cantant, però no pot ser dit suficientment.
Amor és tot el que necessites, ... tot el que necessites és amor,... amor,... amor."

I finalment en deixo una altra d'aquest disc en contra de l'ex president Bush "Bush Leaguer" i de totes les mentides, estafes, manipulacions i altres barbaritats que ha fet aquest llop amb la pell de llop. Només en pensar en l'economia imperial dels EUA, voler crear por sobre el suposat terrorisme islàmic en els atemptats de les torres bessones de Nova York, l'increment de les armes en fer la guerra i hi hagi més víctimes, morts i ferits de l'ocupació a canvi de petroli per pròpia ambició i inventar-se tot el tema de les armes de destrucció massiva, no voler introduïr una sanitat pública i mantenir les clíniques i companyies privades, discriminar la població negra, els indígens i els immigrants en una condició inferior resoecte els sectors dirigents i empresaris més poderosos.
De fet, la deixo aquí en dos vídeos: el primer és la versió del disc amb imatges sobre com és aquest fill de puta i tots els seus delictes que també cometen altres subnormals com ell. I el segon és en un dels concerts en directe on l'Eddie se'n fot del Bush amb una màscara de la seva cara. Tant de bo que també fos dedicada en contra d'un altre fill de puta de l'actual govern que n'he parlat moltes vegades pels seus crims violents i policials cap als indignats, manifestants i afectats per la crisi.