dimecres, 27 d’abril del 2011

Excursió a Cornudella i Siurana.


Aquestes vacances eren iguals que les de sempre, no m'he esperat res de nou malgrat que volia fer alguna cosa durant tota la setmana. Però volia anar al Priorat per fer fotos del castell de Siurana de Prades per un treball d'arqueologia medieval, i com que estava "rallat" de baixar amb els pares vaig quedar amb dos col·legues de Sant Boi per arribar-hi amb cotxe. En esperar una mica tard a l'estació va venir un dels col·legues i vam anar a buscar l'altre que fotia la mona a casa seva. Vam fotre gasolina al cotxe i sortim de Sant Boi per agafar la carretera per evitar la maleïda autopista, els plans urbanístics i els fums de les fàbriques que malmeten el paisatge i el maleït peatge i així no pagar el què no volem i no ens enganyin amb les putes presses que la penya es menja sense sentit.

Llavors passem per pobles com Cervelló, Vallirana, l'Ordal, Vilafranca, l'Arboç, Bellvei, la Gornal, el Vendrell però fins arribar a Tarragona i Reus no vam poder evitar l'autovia i vam tornar agafar la carretera. Però enlloc de seguir cap a Riudecols i les Irles vam agafar cap a Alforja, Prades, Ulldemolins, Poboleda i Cornudella. Allà vam aparcar i fer uns cafès i continuar cap a Siurana de Prades pujant per una carretera bestial que s'enfilava entre les roques vermelles i els matolls verds i arribem a Siurana de Prades.
És un poblet únic i autèntic amb pocs cotxes i les ruïnes d'un castell medieval de molts segles que havia estat dels sarraïns durant els segles VII i VIII com a fortificació de defensa enfront dels dominis cristians i els comtats catalans que s'expansionarien cap al sud a partir dels segles XI i XII amb la formació de la nomenada Catalunya Nova. Va ser un dels últims baluards musulmans que van passar a domini cristià juntament amb el de Miravet com també hi ha la llegenda del salt de la reina mora. Vaig fer unes fotos per un treball d'arqueologia -maleït sigui- però era una merda perquè no podia entrar a dins per haver-hi reixes de ferro. Vam passar per algunes zones properes als barrancs i vam arribar fins al Salt de la Reina Mora. També hi ha una ermita romànica, de les ben poques que hi ha al Priorat. A sota hi ha el poblet amb cases de pedra i fusta i els carrers amb silenci malgrat hi havia alguns guiris que havien aparcat els cotxes a la sortida de la carretera.
Vam baixar roques avall on ens vam estirar i sobar la mona una estona arrambats com col·legues com fer vida nova i pura amb les dues gosses d'un dels amics, mirava amunt cap al sol i els ulls em fotien una picor tremenda i els tancava. A més era un gran moment per respirar aire pur i sanificar els pulmons enmig de la natura i alliberar-nos de l'aire enverinat de les ciutats. També m'aixecava i em posava a la punta de les roques on aixecava els braços i gaudir de la felicitat... Era com el paradís. En tornar al poble vam veure un poni molt maco i ens hi vam fer unes fotos. Finalment, vam beure aigua d'una font que rajava gotes de la muntanya i el col·lega de les gosses va aprofitar per veure de la pica com un punk i el gust era de soc a fi, aigua mineral que venia directe de les muntanyes.




Vam tornar cap al cotxe i vam sortir per anar a Torredembarra, a casa del pare del col·lega de Sant Boi. Allà vam entrar a casa seva on a la terrasseta vam dinar una mica de pasta amb salsa i ja ens vam atipar i després en el menjador a mirar la tele -com sempre la veig amb el cap avall- ja que tota la merda i el vici pel futbol ens menja el cap i ens obsessiona en això. Finalment vam sortir amb el cotxe ja cap a Sant Boi per on haviem passat el principi. Vaig estar una estona a casa d'un d'ells -en Joan- on miraria amb la panxa enlaire el Barça-Madrid sense cap interès i al final a l'estació ja vaig agafar el tren cap a Barcelona.



divendres, 22 d’abril del 2011

Corrandes d'exili.



Una nit de lluna plena

tramuntarem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra plena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra.
Abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarona amb l'espatlla.

A Catalunya deixí,
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sense vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol,
i a la plana un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somio completa.

Pere Quart

Aquí deixo la versió cantada per Lluís Llach.

S'ha fet gran

I avui per acabar vull deixar una d'aquelles cançons dels Pets que he deixat en oblit fa bastant temps. Aquests últims dies enmig de vacances he tornat a reviure aquesta cançó i m'ha transmès els sentiments melancòlics, nostàlgia i tristesa d'altres moments quan la vaig escoltar de l'àlbum Fruits Sex. I últimament he tingut el record d'aquesta cançó i els sentiments, la vitalitat i la intimitat que m'han dut. Per a mi ha estat un dels temes més profunds i intensos de la seva primera etapa musical, em va deixar emocionat. Altres vegades m'ha ajudat a plorar i aprofundir en els sentiments personals que moltes vegades em són difícils de transmetre amb paraules. I ara ja marxo a dormir.

Aquí a sota hi deixo la lletra:

S'HA FET GRAN.

No sap ben bé que cony fa aquí,
és massa gran pel que li agrada
per l'altre massa petit.
La sensació de soledat
el condueix a l'endemà
que serà igual.

Encén la ràdio, però no fan res de bo,
ja no recorda la lletra
d'aquella vella cançó
que ha repetit més de cent cops,
l'ha oblidat a poc a poc
quasi com tot.

Aquest món que arrossega
se li ha fet tan pesat
tot anava tan bé
però ara s'ha fet gran.

Ja no recorda el seu últim somrís,
tot era abans en blanc i negre
i ara es va fonent en gris.
Camina però ha de recular,
s'aixeca i torna a ensopegar.
No sap on va.

Aquest món que arrossega
se li ha fet tan pesat,
tot anava tan bé
però ara s'ha fet gran.





Merda, sempre fot molt la puta propaganda que sovint apareix en el puto àudio.

18 anys sense Guillem



Aquest mes i precisament el dia 11 d'abril fa 18 anys que un grup de neonazis va assassinar el militant independentista Guillem Agulló enmig d'un carreró de Montanejos (Alt Millars) l'any 1993. Ell ha estat un militant implicat en la lluita independentista i d'esquerres els anys 80 i inicis dels 90 en contra de la impunitat feixista i espanyola en el País Valencià. Malauradament encara segueix la bogeria nazi i feixista en les terres valencianes així com la impunitat dels agressors com han anat demostrant tots els últims episodis de violència feixista i opressora arreu del territori que segueixen posant en perill la llengua i la cultura catalanes i valencianes arreu dels Països Catalans.

A la Plaça de l'Ajuntament de Burjassot hi va haver una concentració per mantenir viva la seva memòria i també hi va haver un acte a l'Octubre de València organitzat per la plataforma Acció popular contra la Impunitat. A més que Sallent ja té un carrer dedicat a Guillem Agulló com a proposta de la CUP.
I l'endemà també hi va haver a Ca Bassot de Burjassot una xerrada sobre la lluita contra el feixisme a la València actual, a càrrec de València Antifeixista, i també es va passar el vídeo "Més enllà del mur. Cançons contra l'aperheid" que narra la brigada solidària dels músics de Països Catalans en la seva brigada cap a Palestina. Aquest mateix dia, dos dels components de la brigada, Pau Alabajos i Xavi Sarrià, van fer una actuació musical al mateix centre Ca Bassot. I el divendres a les 19:30 hi hagué una xerrada-debat sobre les revoltes en el món àrab amb la participació d'Úlarel Nerdéfel.

diumenge, 3 d’abril del 2011

QUE PAGUI PUJOL!!!!


L'últim divendres, abans d'ahir, a l'Ateneu Llibertari Júlia Romera de Gramenet del Besòs es va fer la presentació del llibre QUE PAGUI PUJOL: UNA CRÒNICA PUNK EN LA BARCELONA DELS 80 escrita per l'autor Joni D on explica les seves experiències com a punk a Barcelona. A mi m'havien cridat per fer una introducció del fenomen punk a partir d'un treball que vaig fer per l'assignatura de Mètodes i Tècniques d'Investigació Històrica. He explicat el punk com un moviment musical, ideològic anarquista i estètic contra-cultrual des del seu sorgiment entre els inicis i la meitat dels anys 70 a Anglaterra i els EUA -mencionant grups com els Sex Pistols, The Clash, Crass o The Ramones- fins la seva posterior evolució els vuitanta als EUA amb els Dead Kennedys i Bad Religion entre altres com també a Anglaterra amb A Birthday Party entre altres grups del moment que el van fer estendre arreu d'Europa com també a l'estat espanyol i altres llocs com Austràlia. El mateix autor ens va parlar sobre el punk barceloní i el seu significat de lluita contra el sistema durant els vuitanta i els inicis dels noranta a partir de les seves pròpies experiències, els locals d'assaig, els concerts en pubs urbans, els centres cívics i els casals de joves dels barris o les festes populars de la Mercè, els merders causats pels grupuscles espanyols d'extrema dreta neofeixista d'origen hooliganià -que va ser un moment molt important per conscienciar-se encara més dels seus ideals anarquistes i llibertaris- o els fracassos davant dels anys previs als Jocs Olímpics. Fins i tot va arribar a presentar un disc en binil de L'Odi Social: un dels grups del punk barceloní dels 80. Malauradament vaig arribar tard quan ell ja feia la seva explicació i l'he hagut de fer al final, que no ha tingut tan mèrit però com a mínim ja va ser alguna cosa.

I finalment MÚSICA!!: una cançó de The Clash "Career Opportunities":




I en segon lloc deixo un exemple de la banda L'Odi Social "Vés a sapiguer Qui era":