Aquestes vacances eren iguals que les de sempre, no m'he esperat res de nou malgrat que volia fer alguna cosa durant tota la setmana. Però volia anar al Priorat per fer fotos del castell de Siurana de Prades per un treball d'arqueologia medieval, i com que estava "rallat" de baixar amb els pares vaig quedar amb dos col·legues de Sant Boi per arribar-hi amb cotxe. En esperar una mica tard a l'estació va venir un dels col·legues i vam anar a buscar l'altre que fotia la mona a casa seva. Vam fotre gasolina al cotxe i sortim de Sant Boi per agafar la carretera per evitar la maleïda autopista, els plans urbanístics i els fums de les fàbriques que malmeten el paisatge i el maleït peatge i així no pagar el què no volem i no ens enganyin amb les putes presses que la penya es menja sense sentit.
Llavors passem per pobles com Cervelló, Vallirana, l'Ordal, Vilafranca, l'Arboç, Bellvei, la Gornal, el Vendrell però fins arribar a Tarragona i Reus no vam poder evitar l'autovia i vam tornar agafar la carretera. Però enlloc de seguir cap a Riudecols i les Irles vam agafar cap a Alforja, Prades, Ulldemolins, Poboleda i Cornudella. Allà vam aparcar i fer uns cafès i continuar cap a Siurana de Prades pujant per una carretera bestial que s'enfilava entre les roques vermelles i els matolls verds i arribem a Siurana de Prades.
És un poblet únic i autèntic amb pocs cotxes i les ruïnes d'un castell medieval de molts segles que havia estat dels sarraïns durant els segles VII i VIII com a fortificació de defensa enfront dels dominis cristians i els comtats catalans que s'expansionarien cap al sud a partir dels segles XI i XII amb la formació de la nomenada Catalunya Nova. Va ser un dels últims baluards musulmans que van passar a domini cristià juntament amb el de Miravet com també hi ha la llegenda del salt de la reina mora. Vaig fer unes fotos per un treball d'arqueologia -maleït sigui- però era una merda perquè no podia entrar a dins per haver-hi reixes de ferro. Vam passar per algunes zones properes als barrancs i vam arribar fins al Salt de la Reina Mora. També hi ha una ermita romànica, de les ben poques que hi ha al Priorat. A sota hi ha el poblet amb cases de pedra i fusta i els carrers amb silenci malgrat hi havia alguns guiris que havien aparcat els cotxes a la sortida de la carretera.
Vam baixar roques avall on ens vam estirar i sobar la mona una estona arrambats com col·legues com fer vida nova i pura amb les dues gosses d'un dels amics, mirava amunt cap al sol i els ulls em fotien una picor tremenda i els tancava. A més era un gran moment per respirar aire pur i sanificar els pulmons enmig de la natura i alliberar-nos de l'aire enverinat de les ciutats. També m'aixecava i em posava a la punta de les roques on aixecava els braços i gaudir de la felicitat... Era com el paradís. En tornar al poble vam veure un poni molt maco i ens hi vam fer unes fotos. Finalment, vam beure aigua d'una font que rajava gotes de la muntanya i el col·lega de les gosses va aprofitar per veure de la pica com un punk i el gust era de soc a fi, aigua mineral que venia directe de les muntanyes.
Llavors passem per pobles com Cervelló, Vallirana, l'Ordal, Vilafranca, l'Arboç, Bellvei, la Gornal, el Vendrell però fins arribar a Tarragona i Reus no vam poder evitar l'autovia i vam tornar agafar la carretera. Però enlloc de seguir cap a Riudecols i les Irles vam agafar cap a Alforja, Prades, Ulldemolins, Poboleda i Cornudella. Allà vam aparcar i fer uns cafès i continuar cap a Siurana de Prades pujant per una carretera bestial que s'enfilava entre les roques vermelles i els matolls verds i arribem a Siurana de Prades.
És un poblet únic i autèntic amb pocs cotxes i les ruïnes d'un castell medieval de molts segles que havia estat dels sarraïns durant els segles VII i VIII com a fortificació de defensa enfront dels dominis cristians i els comtats catalans que s'expansionarien cap al sud a partir dels segles XI i XII amb la formació de la nomenada Catalunya Nova. Va ser un dels últims baluards musulmans que van passar a domini cristià juntament amb el de Miravet com també hi ha la llegenda del salt de la reina mora. Vaig fer unes fotos per un treball d'arqueologia -maleït sigui- però era una merda perquè no podia entrar a dins per haver-hi reixes de ferro. Vam passar per algunes zones properes als barrancs i vam arribar fins al Salt de la Reina Mora. També hi ha una ermita romànica, de les ben poques que hi ha al Priorat. A sota hi ha el poblet amb cases de pedra i fusta i els carrers amb silenci malgrat hi havia alguns guiris que havien aparcat els cotxes a la sortida de la carretera.
Vam baixar roques avall on ens vam estirar i sobar la mona una estona arrambats com col·legues com fer vida nova i pura amb les dues gosses d'un dels amics, mirava amunt cap al sol i els ulls em fotien una picor tremenda i els tancava. A més era un gran moment per respirar aire pur i sanificar els pulmons enmig de la natura i alliberar-nos de l'aire enverinat de les ciutats. També m'aixecava i em posava a la punta de les roques on aixecava els braços i gaudir de la felicitat... Era com el paradís. En tornar al poble vam veure un poni molt maco i ens hi vam fer unes fotos. Finalment, vam beure aigua d'una font que rajava gotes de la muntanya i el col·lega de les gosses va aprofitar per veure de la pica com un punk i el gust era de soc a fi, aigua mineral que venia directe de les muntanyes.
Vam tornar cap al cotxe i vam sortir per anar a Torredembarra, a casa del pare del col·lega de Sant Boi. Allà vam entrar a casa seva on a la terrasseta vam dinar una mica de pasta amb salsa i ja ens vam atipar i després en el menjador a mirar la tele -com sempre la veig amb el cap avall- ja que tota la merda i el vici pel futbol ens menja el cap i ens obsessiona en això. Finalment vam sortir amb el cotxe ja cap a Sant Boi per on haviem passat el principi. Vaig estar una estona a casa d'un d'ells -en Joan- on miraria amb la panxa enlaire el Barça-Madrid sense cap interès i al final a l'estació ja vaig agafar el tren cap a Barcelona.
