Anem a cantar, cantaires,
nostra cançó és un esplai
que ressona amunt pels aires
i omple de notes l'espai.
Amb les seves melodies
fem sentir alegria al cor
i si aquestes són tristes
també fem sentir dolor.
Cantem a Déu i a la Pàtria,
a la natura i al mar,
a tota font de bellesa
i a la bellesa de l'art.
Cantem a l'ocell de gàbia,
al verdum i al rossinyol.
a l'oreneta que xiscla
i al pinsà que emprèn el vol.
Cantem a les flors, i a l'aire
que és per elles perfumat,
al cel blau i a la boscúria
i a la verdor d'un bell prat,.
a l'amor i a l'esperança,
a la noia amb bell esguard,
a la vella que s'atansa
i a l'home que sega el blat.
Anem cantant tot fent via
pel camí de la cançó
que ens uneix i ens dóna vida
i és camí de germanor.
Un poema de la meva àvia, Hermenegilda Beneit
En honor seu i a la mare natura que em vibra pel meu cos que em va dibuixant cercles rodons i línies ondulades de vida que m'estimo amb amor, plenes de colors i de riquesa que brilla, on els seus gustos deliciosos es van alternant amb la frescor blava i pura de l'aire i els espais de daurada claror del dia que s'obren generant-me sensacions lluminoses d'alliberament, escalfor, or pur i esperances per seguir caminant, cantant i disfrutant del què em rodeja cada moment en el meu entorn compacte en plena natura estesa. Un bell cant tendre a les plantes, als seus cabdells i a les flors que broten i obren els seus pètals elegància i consistència que són plenes de vida i belles harmonies que dispersades pels aires expressen i transmeten molts colors. Allà és on els ocells fan els seus preciosos nius d'amor. Jo vull seguir gaudint d'aquest sol resplendent que brilla, m'il·lumina, em coloreja la cara i la pell perquè me l'enriqueixi amb la seva tendra escalfor, vull seguir caminant per aquests camins planers i amens i anar-me trobant les meves satisfaccions que m'omplin de joia i alegria.