Un rastre perdut

Quan mor un músic com qualsevol persona compromesa tant en la música com en la lluita sempre acaba esdevenint un rastre perdut com és el cas d'en Josep Maria Clua -conegut també com Ia Clua- que ens va abandonar el 13 de setembre per un càncer fulminat i enterrat a l'oratori de Sant Gervasi dos dies més tard.
Jo no el vaig arribar a conèixer personalment com tampoc vaig arribar a escoltar la seva música ni les seves lletres perquè sóc d'una altra generació posterior i malauradament a la gent del meu moment no els ha interessat estrictament les lletres de les cançons de protesta perquè no es considerava una "moda". I jo en canvi amb onze o dotze anys ja estava impactat amb la música que aleshores ja escoltaven els i les joves d'aquell moment encara reivindicatives i va ser a partir de les col·laboracions en un dels primers discos dels Pets i després amb el projecte Refugi d'en Joan Reig (bateria d'Els Pets i Mesclat). I ha estat així com realment he vist com val la pena conèixer la cançó d'autor i també el seu significat.

Però ell ha estat un dels rastres perduts que va formar part de la cançó de protesta en contra del franquisme i la transició fins en els nostres dies abans de la seva mort. Va començar la seva primera experiència el 1967 amb el trio Dos + Un com a precursor del pop-folk català on al final assoliria el rol de cantant i el seu contacte amb el músic santsenc Jordi Batiste -procedent de grups com Els Tres Tambors i Màquina -després de tornar del servei militar- amb qui formaria un dels duets de música més destacats en el nostre país. A cavall de la música progressiva i l'ona laietana van seguir una primera carrera amb discos amb pinzellades surrealistes com Un gran dia i Chichonera's Cat on s'hi inclou la poesia "El gessamí i la rosa". Després de separar-se i formar Moto Clua i col·laborar amb Jofre Bardagí i Joan Manuel Serrat es tornarien a reunir en una sèrie de recitals a la Plaça del Rei i enregistrarien un disc en directe a l'Espai de Barcelona (En Directe) el 1993 i dos anys més tard graven Esfera malheur amb cançons totalment inèdites. I finalment va gravar el 2006 El món dels vius amb col·laboracions de Jordi Clua, Max Sunyer, Josep Maria Paris i Pep Sala. Ia Clua també s'ha dedicat en la producció discogràfica: un dels artistes més apadrinats ha estat el cantautor Jorcx on amb el seu disc Ara com ara ha versionat "Esqueix de cançó".
Entre altres coses també s'hi ha destacat la seva col·laboració amb altres grups de rock en català durant la dècada dels 90's com Els Pets com també les participacions d'altres músics menys coneguts en el món de la música catalana com en Quico Palomar entre altres.

Però molts dels joves aleshores encara recorden viva la seva flama espiritual amb una veu reseguida per diferents racons i les entreteles de les sensacions sonores. Fa poc des de quan ha acabat en el món del "no ser" de manera que aquest mal s'ha anat escampant paral·lelament a una manera enrauxada de viure la vida que als setanta i vuitanta gent com ell es creia que saltaria pels aires que tot i no saber-ne la descomunal dimensió de viure totalment trencant amb el context i la mentalitat encara encarnada en el franquisme. Però moltes generacions posteriors que es troben engolides pel context de globalització econòmica i social del capitalisme i només han vist la seva vida i la felicitat amb les noves modes passatgeres i el consum i els seus problemes sense sortir de la seva bombolla i sense tenir cap engruna de sentit crític deixant aquesta música en la foscor i un oblit permanent. Sense coneixer-les només diran que "només van ser una moda d'un temps passat" quan en el context actual les seves cançons tant seves com les d'altres herois de la Nova Cançó segueixen tenint el mateix sentit al davant d'un context similar al d'aleshores.

Aquí deixaré la reacció del mateix Jordi Batiste amb qui havien format el duet Ia-Batiste.

“Com el seu nom indica, tenia una capacitat innata per ‘liar’ a tothom. Tenia una força de voluntat i una moral de pedra per aconseguir les seves quimeres. Era el motor de tot el que fèiem plegats. Sobretot en el cas del disc de retorn, Esfera Malheur (Picap, 1995). Quan m’ho va proposar, pensava que estava boig. A mi se’m feia una muntanya: un concert a L'Espai, la tele, els músics... Ell ho va moure tot. En els últims temps ja no ens plantejàvem un retorn als escenaris com a Ia i Batiste. Potser alguna cosa puntual sí, però un retorn que suposés crear material nou no ho teníem en ment. Estilísticament estàvem molt distanciats. Ell, però, sempre va ser un músic de l'hòstia."


A sota encara vull deixar la reacció d'en Joan Reig davant de la mort de l'Ia. Ha estat una persona compromesa en la lluita i malgrat tocar en els Pets des de jove ha crescut amb la música de la nova cançó.

"Vaig descobrir Ia i Batiste de molt jove, i a partir d'aquí vaig començar a fer una feina d'arqueologia: Dos + Un, Màquina, Els Tres Tambors... Amb en Lluís Gavaldà ens haviem fet un tip d'escoltar el disc de Moto Clua amb Majèstic, que és maravellós. Ia Clua és una de les millors veus que hi ha hagut mai a Catalunya. Sé que diré un tòpic, però si hagués estat en anglès o nord-americà hauria tingut una carrera molt més llarga i amb molt més ressò. El vaig conèixer a Constantí, al final dels anys setanta. Amb els joves del poble haviem muntat un concert de Gato Pérez i ell hi feia les segones veus. Vaig al·lucinar. Més tard, amb Els Pets, recordo quan van venir a fer les veus al disc Fruits Sex a les cançons "Ni cas" i "Un dimecres qualsevol". El "Chichonera's Cat" és un dels discos més importants de la seva música catalana dels anys setanta juntament amb el "Tramuntana" de la Dharma i el "Qualsevol nit pot sortir el sol" d'en Sisa".

I per acabar vull posar dos vídeos del duet Ia i Batiste tocant dues cançons amb un significat rellevant durant aquell moment. Deixo dos temes destacats seus: primer un fragmet de "Un Gran Dia" i després "Sifòn".