Disc de fàbula.

Fa temps que això descansava de música en sí i avui he tornat al rock sabent que fa unes tres setmanes que va sortir l'últim àlbum de Pearl Jam, Lightning Bolt, després d'un temps llarg de descans gires i celebracions. És un treball amb temes rodons i senzills com l'anterior, Backspacer, però torna bastant la seva segona època cap a discos com Vitalogy, Yield o No Code, i amb un estil més punk que recorda els Dead Kennedys o els Ramones. Escoltant-te'l diverses vegades per l'ordinador sents com les primeres cançons van més seguides i recorden els hàbits de cada dia d'una persona visceral però en canvi durant gairebé tota la resta hi ha pauses que tenen més espai entre una cançó i l'altra. Tots els temes m'han cridat prou l'atenció però alguns que més són Mind your manners, Future Days, Yellow Moon o Sleeping by myself del disc de l'Eddie amb ukelele en solitari però aquí inclosa tota la banda.  A mi com a mínim em recorda una mica el single Down. Però el disc marca una etapa madura de la banda però s'hi abandona una mica la complexitat de discos anteriors però segueix el mateix trajecte musical amb un Eddie amb una veu fins a l'extrem, un Mike que guitarreja o un baix melòdic d'un Jeff. A part que la bateria està molt ben gravada. En els últims temes hi ha tocs de teclats que sobresurten més evidents. 

La portada i les imatges del disc prometen i transmeten subversivitat en contra la mentalitat americana i la personalitat de l'Eddie hi són del tot evidents. Són per flipar l'ull i els llamps de la portada com el plat amb la creu i la pistola a dintre, la taca de sang a sota i els coberts. És un disc que té una sonoritat autèntica i amb gust de rock alternatiu.

Tot seguit en deixo tres tasts amb els dos singles previs. El primer és Mind your manners que per les seves imatges crec que s'hi reflecteix una crítica als comportaments americans i potser als líders mundials. 

El segon, Sirens, és preciós on s'hi reflecteix tant la sensibilitat de la veu com quan al final canta tota la banda. Es nota el canvi instantani que fa en Mike de la guitarra acústica per l'elèctrica per fer el solo que al principi es confon amb l'Stone que d'entrada no sembla que faci la guitarra rítmica. Algunes vegades quan aquesta cançó m'ha entrat mentalment per les orelles m'ha fet plorar d'emoció i tristesa. 
Per últim deixo la cançó que dóna nom en aquest disc, el qual ja van presentar en directe durant aquestes últimes gires abans de ser gravat. El vídeo està gravat el 19-7-2013 en el Wrigley Field de Chicago. És tot un disc per disfrutar.