Ja feia més d'un any que no he afegit absolutament res de res..., i avui aprofito per afegir aquest poema de Miquel Martí i Pol que segurament encaixa amb aquesta estació de l'any.
Estimo la quietud dels jardins
i les mans inflades i vermelles dels manobres.
Estimo la tendresa de la pluja
i el pas insegur dels vells damunt la neu.
Estimo els arbres amb dibuixos de gebre
i la quietud dels capvespres vora l'estufa.
Estimo les nits inacabables
i la gent s'apressa sortint del cinema.
L'hivern no és trist:
És una mica melanconiós,
d'una melanconia blanca i molt íntima.
L'hivern no és el fred i la neu:
és un oblidar de la prepoderància del verd,
un recomençar sempre esperançat.
L'hivern no és els dies de boira:
és una rara flexibilitat de la llum
damunt les coses. L'hivern és el silenci,
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i el de les cambres
i el de la gent que mira, rera els vidres,
com la neu unifica els horitzons
i ho torna tot
colpidorament pròxim i assequible.
Estimo les nits inacabables
i la gent s'apressa sortint del cinema.
L'hivern no és trist:
És una mica melanconiós,
d'una melanconia blanca i molt íntima.
L'hivern no és el fred i la neu:
és un oblidar de la prepoderància del verd,
un recomençar sempre esperançat.
L'hivern no és els dies de boira:
és una rara flexibilitat de la llum
damunt les coses. L'hivern és el silenci,
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i el de les cambres
i el de la gent que mira, rera els vidres,
com la neu unifica els horitzons
i ho torna tot
colpidorament pròxim i assequible.
I per últim poso música per variar. I és una versió de la mítica nadala popular alemanya "Stille Nacht" (Silent Night/Holy Night, en anglès) coneguda en català com el "santa nit" sent arranjada i interpretada amb el piano per Scott D. Davis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada