Cap a l'última setmana abans de tornar a classe vaig tenir una situació de total impotència sobre com organitzar-me aquell cap de setmana si anar al Mercat de Música Viva de Vic o aprofitar una sessió de teràpia amb la Teresa Forcades. Em va semblar molt nefast i totalment molest la seva actitud artificial i de sofriment exagerat de ma mare amb abús de poder davant dels meus dubtes i aplaçar la visita a un altre dia. Jo estic ja ben cansat i fins als pebrots que em vagi marcant i busqui arguments totalment istriònics que no em permeten plantejar-me'ls de manera lliure i amb convicció meva. Aquest ja és un dolor que porto afegit des de fa uns anys però va ser sobretot a partir del setembre de l'any passat en que em trobo amb aquesta situació. Al final el dissabte a la nit estava a punt de pujar a l'MMVV però les amenaces mal educades i soberbes de ma mare em van deixat enfonsat estirat al llit fins més tard de les sis de la tarda fins molt tard. Malauradament em vaig perdre tota una nit que podria haver aprofitat sencera fins el diumenge a primera hora del matí.
Al final el diumenge vaig aclarir la visita amb la Teresa Forcades i al matí ma germana em va acompanyar amb el cotxe fins al convent de Sant Benet. Després d'esperar-me i tenir les sessions d'EFT amb la Teresa i haver-me donat noves orientacions vaig pujar caminant fins a Montserrat però enlloc de la carretera per camins del voltant... Amb el pas del temps aquesta muntanya ha estat considerada com a sagrada durant l'edat mitjana i en temps posteriors on hi havia grups de pelegrins que pujaven a venerar la verge romànica del segle XIII coneguda popularment com "la Moreneta" i està documentat que va ser freqüent cap a la segona meitat del segle XIV en temps de la pesta negra que va contribuïr en causar la crisi baixmedieval... tot i que no passi totalment d'aquests costums que tant ha marcat el cristianisme en moments remots. En arribar allà vaig dinar en un autoservei on amb la família hi haviem menjat altres vegades amb un preu encara mitjanament assequible.
Aleshores enlloc d'agafar el cremallera per baixar fins a Monistrol vaig decidir de fer una última excursió de final de vacances i vaig començar a pujar les escales dels francesos fins a dalt de tot. Anava pujant-les a poc a poc seguint el meu propi ritme per no cansar-me i de tant en tant m'anava aturant i mirant l'entorn format per les roques i el paisatge àrid i rocós del voltant i els espadats del voltant que guanyaven amb el nivell d'alçada respecte la zona del monestir. Amb el dia gris i el meu ritme de caminar tan lent i pensatiu tot agafant aire vaig estar pensant en la banda sonora de la pel·lícula Into the Wild en que Eddie Vedder, cantant de Pearl Jam, va fer la veu de la majoria dels temes. En acabar el primer gran seguit d'escales vaig seguir pel Pla dels Ocells -tot ben espès i amb arbres als voltants- agafant petites dreceres fins arribar al camí de Sant Joan a Sant Geroni. Vaig seguir amunt per aquest camí sense girar per la desviació que sortia cap al Bruc i Collbató perquè era un trajecte més llarg i m'hagués estat impossible perquè se m'hagués fet fosc molt abans d'hora. Llavors vaig seguir pujant amb muntanyes amb roca grisa pel voltant tot deixant de banda l'ermita tot pujant les últimes escales fins a dalt de tot del mirador de Sant Geroni. És un lloc poc protegit amb unes baranes de ferro una mica atrotinades però genera aquella impressió de vertigen i inseguretat també afavorida per l'espadat d'escalada del darrere i el cel gris però amb un paisatge immens al davant... Es podien veure algunes planes de la part nord de Montserrat com els rocs més propers al mirador malgrat que hi hagi un horrible pàrquing d'helicòpters que trenqui amb la bellesa del paisatge. Fins i tot en aquesta alçada hi ha una taula de pedra gravada on et dóna una orientació aproximada d'alguns nuclis importants del territori -en concret del Principat- fins i tot més avall del Penedès fins a pobles de les comarques de Tarragona com també els Pirineus.
A poc a poc vaig anar baixant pel mateix camí d'arribada però em vaig desviar un moment cap a l'ermita però ben aviat ja vaig tornar al camí i vaig seguir baixant en direcció Sant Joan per un camí molt maco i ple de vegetació muntanyosa malgrat que en algun moment també em va agafar el plovisqueig. Enlloc de baixar amb el funicular des de Sant Joan vaig seguir pel mateix camí tot baixant pel mateix camí passant per l'ermita de Sant Miquel on surt la desviació que porta al mirador. Finalment ja arribo a la banda del monestir i just després de pixar i beure alguna cosa ja vaig anar directe a l'estació del cremallera sent un quart de vuit de la tarda i després d'esperar-me amb calma vaig pujar al cremallera. Indecís a quin vagó entrar vaig decidir entrar a l'últim i en baixar mirava per la finestra del darrere com anavem deixant la via, com ens creuavem amb el cremallera que pujava però tampoc vaig arribar a veure Sant Benet. Però es veia com el cel de la tarda ja es començava a enfosquir i els núvols anaven perdent el seu color més blanc mentre anavem baixant a una velocitat lenta però constant fins a l'esplanada del Llobregat on es troba Monistrol.
En deixar la cremallera i arribar a l'estació intermitja ens van fer baixar i m'havia d'esperar un altre cremallera fins a l'estació de tren. Com que això funciona com una merda i un de seguretat es va ficar amb els meus tics en que el molt imbècil em va dir en pal d'amenaça que em controlés mentre que això en el fons és una cosa que tinc i que com qualsevol altra persona. Vaig decidir marxar pel costat de la carretera fins a Monistrol i sense saber on es trobava l'estació em vaig deixar guiar per una persona d'allà -diria que d'origen immigrant- que em va portar fins a la carretera de Montserrat. Allà vaig preguntar en uns nens i em van guiar fins al pas que travessava la carretera per sota i ja a les fosques vaig travessar el pont del Llobregat. Em vaig tornar a desorientar una mica per dins del poble però al final em van orientar fins a l'estació. Allà ja vaig entrar cap a l'andana i en arribar el primer tren que tan sols arribava fins a Martorell em vaig haver d'esperar uns tres quarts d'hora més fins que arribés el tren cap a Barcelona. Vaig entretenir-me xerrant amb un revisor i em va dir que era inconformista i els típics temes sobre els polítics, la crisi i com afecta als i les treballadores com fins i tot la meva discriminació pels tics i el conflicte plantejat de part de molta de la gent o l'entorn que m'envolta. Quan aquest noi va baixar a Abrera i ens vam despedir vaig tenir un altre mal record i se'm va acostar un segurata desgraciat amb un gos preguntant-me amb imatge correcta si em passava alguna cosa i li vaig haver d'explicar per collons la problemàtica que tenia. I precisament el molt imbècil va estar al meu darrere fins al final. El molt desgraciat em va tornar a preguntar com es deia el meu trastorn perquè se li havia obert un sistema operatiu com diu ell i que havia de portar una autorització mèdica. Quins collons!!!! Aleshores vaig parlar sobre aquest tema en unes noies que seien al meu costat tot dient que era molt injust aquest tracte i el segurata de merda em va tornar a amenaçar dient-me que aquest cop podria estar acompanyat però que altres vegades la meva vida es podria trobar amb risc. I en baixar a l'estació de Magòria. Doncs aquesta actitud que aquest segurata segurament s'imagina o fa veure que és tan necessària i amb aquesta actitud políticament correcta és una presa de llibertat. Aquest tio és un impresentable que vulnera els drets humans, i més val que algun dia marxi d'FGC immediatament. Però en passar per Sant Boi vaig pensar en el meu amic Joan.
En sortir de l'estació ja vaig seguir la Gran Via i vaig agafar el carrer de Moià fins a Hostafrancs i després els carrers Consell de Cent i Rector Triador fins a la plaça dels Països Catalans i finalment ja vaig agafar per Puiggarí, Guitard, Robrenyo i cap a casa. En arribar a casa que era ja molt tard vaig començar a sopar i encara em vaig posar una estona a l'ordinador fins quan em vaig acabar adormint com sempre en el mateix lloc.
A poc a poc vaig anar baixant pel mateix camí d'arribada però em vaig desviar un moment cap a l'ermita però ben aviat ja vaig tornar al camí i vaig seguir baixant en direcció Sant Joan per un camí molt maco i ple de vegetació muntanyosa malgrat que en algun moment també em va agafar el plovisqueig. Enlloc de baixar amb el funicular des de Sant Joan vaig seguir pel mateix camí tot baixant pel mateix camí passant per l'ermita de Sant Miquel on surt la desviació que porta al mirador. Finalment ja arribo a la banda del monestir i just després de pixar i beure alguna cosa ja vaig anar directe a l'estació del cremallera sent un quart de vuit de la tarda i després d'esperar-me amb calma vaig pujar al cremallera. Indecís a quin vagó entrar vaig decidir entrar a l'últim i en baixar mirava per la finestra del darrere com anavem deixant la via, com ens creuavem amb el cremallera que pujava però tampoc vaig arribar a veure Sant Benet. Però es veia com el cel de la tarda ja es començava a enfosquir i els núvols anaven perdent el seu color més blanc mentre anavem baixant a una velocitat lenta però constant fins a l'esplanada del Llobregat on es troba Monistrol.
En deixar la cremallera i arribar a l'estació intermitja ens van fer baixar i m'havia d'esperar un altre cremallera fins a l'estació de tren. Com que això funciona com una merda i un de seguretat es va ficar amb els meus tics en que el molt imbècil em va dir en pal d'amenaça que em controlés mentre que això en el fons és una cosa que tinc i que com qualsevol altra persona. Vaig decidir marxar pel costat de la carretera fins a Monistrol i sense saber on es trobava l'estació em vaig deixar guiar per una persona d'allà -diria que d'origen immigrant- que em va portar fins a la carretera de Montserrat. Allà vaig preguntar en uns nens i em van guiar fins al pas que travessava la carretera per sota i ja a les fosques vaig travessar el pont del Llobregat. Em vaig tornar a desorientar una mica per dins del poble però al final em van orientar fins a l'estació. Allà ja vaig entrar cap a l'andana i en arribar el primer tren que tan sols arribava fins a Martorell em vaig haver d'esperar uns tres quarts d'hora més fins que arribés el tren cap a Barcelona. Vaig entretenir-me xerrant amb un revisor i em va dir que era inconformista i els típics temes sobre els polítics, la crisi i com afecta als i les treballadores com fins i tot la meva discriminació pels tics i el conflicte plantejat de part de molta de la gent o l'entorn que m'envolta. Quan aquest noi va baixar a Abrera i ens vam despedir vaig tenir un altre mal record i se'm va acostar un segurata desgraciat amb un gos preguntant-me amb imatge correcta si em passava alguna cosa i li vaig haver d'explicar per collons la problemàtica que tenia. I precisament el molt imbècil va estar al meu darrere fins al final. El molt desgraciat em va tornar a preguntar com es deia el meu trastorn perquè se li havia obert un sistema operatiu com diu ell i que havia de portar una autorització mèdica. Quins collons!!!! Aleshores vaig parlar sobre aquest tema en unes noies que seien al meu costat tot dient que era molt injust aquest tracte i el segurata de merda em va tornar a amenaçar dient-me que aquest cop podria estar acompanyat però que altres vegades la meva vida es podria trobar amb risc. I en baixar a l'estació de Magòria. Doncs aquesta actitud que aquest segurata segurament s'imagina o fa veure que és tan necessària i amb aquesta actitud políticament correcta és una presa de llibertat. Aquest tio és un impresentable que vulnera els drets humans, i més val que algun dia marxi d'FGC immediatament. Però en passar per Sant Boi vaig pensar en el meu amic Joan.
En sortir de l'estació ja vaig seguir la Gran Via i vaig agafar el carrer de Moià fins a Hostafrancs i després els carrers Consell de Cent i Rector Triador fins a la plaça dels Països Catalans i finalment ja vaig agafar per Puiggarí, Guitard, Robrenyo i cap a casa. En arribar a casa que era ja molt tard vaig començar a sopar i encara em vaig posar una estona a l'ordinador fins quan em vaig acabar adormint com sempre en el mateix lloc.
En aquest paio segurata de merda algun dia l'estaré esperant en el corredor de la mort perquè se'l pugui executar de la forma definitiva i mai més pugui tornar a viure. Aquest tipus d'individu no havia d'haver nascut en aquest món ni en cap moment d'aquesta vida... és un impresentable de merda en el qual se l'hauria de deixar en franca extinció.
ResponEliminaPerò per a ell la injecció letal és alguna cosa massa fluixa i li convé sofrir una pena capital amb uns mètodes molt més durs i contundents en els quals senti tot el dolor que va rebent quan es troba en el moment de morir. Més val que no vagi ni amb cap gos ni hòsties perquè la seva vida s'ha de trobar en risc definitivament.
ResponEliminaÉs cert que aquest paio és un prepotent però hi ha persones molt pitjors que aquest tanoca. Un exemple molt clar ha estat el de la Doctora Mercè Pineda i Marfà, neuropediatra perillosa, agressiva, repel·lent i molt mal educada del servei de neurologia de l'hospital Sant Joan de Déu d'Esplugues de Llobregat i de la clínica Teknon de Barcelona. Un tipus d'individu que no es mereix tenir cap dels seus càrrecs en cap hospital ni centre mèdic com ni cobrar ni tan sols accedir com a mínim un tros de pa o un centilitre d'aigua en un vas degut al seu mal caràcter i el tracte cap als pacients. Jo havia estat pacient seu i he de dir que en la seva primera visita tinguda amb ella el 20 d'agost del 1997 em va dir directament que jo estava fent el gilipolles... d'aquesta manera tan descarada. Aquesta tia més val que ben aviat comenci a descomptar per poder rebre un càstig molt contundent com també totes les persones, o individus ja molt més ben dit, que la defensin o parlin bé d'ella dient que es preocupa per als seus pacients, més val que tampoc haguessin nascut. Aquesta tia és una impresentable que mai tindrà cura i més val que se la pugui executar mitjançant la pena de mort de la manera més cruenta i severa possible. Ella no té cap dret a la vida!!!! TOT QUEDA A LES MEVES FORCES!!!!
ResponElimina