Sobre el conductisme

Jo no sóc psicòleg i tampoc he estudiat la carrera de psicologia en cap universitat i encara menys en qualsevol facultat universitària que sigui europea o d'Estats Units. Però d'altra banda crec que és un tema interessant de conèixer i també saber-se qüestionar els diferents tipus de tendències enlloc d'haver-se de creure's al peu de la lletra les explicacions i arguments que pugui transmetre a dins d'una aula amb alumnes alguna o algun professor universitari ja que aquest només et donarà el seu punt de vista que no sempre té perquè ser vàlid o cert. Potser m'hagués agradat estudiar aquesta carrera però segurament en algun altre lloc a fora de la Unió Europea o els Estats Units (com Argentina) on els continguts s'hagin mantingut a dins d'una altra perspectiva més global que desgraciadament es va quasi perdre durant les dècades anteriors i es va substituïr per un altre corrent molt pitjor i molt més agressiu amb un precessor rus (Ivan Pavlov) i completat molt més durament als Estats Units per un fill de puta que a la vida mai havia d'haver existit (Burrhus Frederick Skinner): el conductisme.

Doncs m'agradaria deixar una reflexió personal sobre aquest suposat maravellós corrent psicològic que ha generat molt mal intern i una ofensiva molt greu en contra de la pròpia llibertat de la persona. Malgrat que la meva crítica a dins d'aquest corrent sigui pràctica per uns altres arguments que explicaré més endavant. Primer vull deixar molt clar que hi estic radicalment en contra a nivell clínic ja que en primer lloc pretén buscar la solució ràpida i fàcil davant dels símptomes d'una patologia amb la idea "estímul-resposta = problema-solució" pensant que aquesta simptomatologia és tan sols que únicament s'ha de corregir per modificar-la a dins d'uns paràmetres concrets o establerts i designant molts tipus de conductes diferents a les establertes com anormals o fins i tot com a patològiques, o d'altra banda davant de diferents trastorns sense tenir gens en compte la part interior de la persona ni els seus sentiments, i normalment s'han emprat mètodes molt agressius i torturants mitjançant tant les bronques contundents com mètodes de corrents mitjançant electrodes acompanyats de justificacions estrictament neuronals com ha passat moltes vegades i actualment es segueix treballant d'aquesta manera sobretot a nivell hospitalari, sobretot amb la perillosa idea sobre que es fan servir per un tipus de trastorns que són estrictament orgànics i genètics o si més no majoritàriament. I d'altra banda també és cert que en aquestes últimes dècades a les tècniques conductuals agressives se'ls ha canviat els noms com ara cognitivo-conductual o cognitivo-computacional sobretot davant d'un entorn ja tecnològicament avançat que no vol dir que sigui una societat ideal o justa.

Moltes vegades les conseqüències d'aquests mètodes psicològics han estat molt nefastes ja que han deixat la persona totalment menjada, sense tenir el seu criteri propi, sense tenir els seus propis sentiments reals que en el fons no són pas patològics o fins i tot tapar un atac de ràbia sense anar al rerefons o davant d'alguna situació que hagi tingut aquella persona i a la llarga torni a sortir d'una forma molt més esporàdica i enrabiada, com concretament m'ha passat moltes vegades en el meu cas com a persona que pateix la síndrome de Tourette com a trastorn en principi neuronal però també és cert que això és també només una part de tot un trastorn i cal afegir molts altres factors també interns de la persona i d'alguna manera m'ha generat encara molt més sofriment intern i bloqueig. I si no es va per diferents parts i analitzar com és un problema una mica més a fons o acostar-se a l'arrel de les circumstàncies anirem de cap en pitjor.

Però per un altre costat vull refermar que la meva crítica en aquest corrent psicològic és pràctica ja que també crec que el conductisme també és interessant d'estudiar des d'un enfocament social i cultural: és a dir entendre la conducta humana i la seva manera d'actuar partint de com està determinada pel context de la societat i aquí podriem posar un ventall molt ampli de diferents ja que ens podem trobar molts tipus de casos pràctics i diferents aplicacions que es podrien enfocar perfectament des de l'antropologia, que no vol dir que ho hagi de contemplar i estar-hi del tot d'acord. Però posaré alguns exemples molt diferents: el primer és històric i concretament de la prehistòria, segurament al Paleolític Mitjà. quan els primers humans (segurament Neandertals) fabricaven les primeres eines lítiques de caça per tal de subsistir i aprovisionar-se d'aliments malgrat que segons com després s'hagi avançat també sigui un precedent a la desaparició massiva dels éssers vius. D'altra banda també la manera d'actuar de la gent al davant d'una persona que actua o té un comportament diferent que no té perquè ser pitjor. O fins i tot el rebuig del porc de part dels musulmans que en els segles VII i VIII era degut a prevenir-se d'una malaltia que hi havia en els climes desèrtics i ha passat a una normativa religiosa. I també a nivell hospitalari una relació sigui més jeràrquica o igualitària entre una persona terapeuta i un pacient... entre molts més exemples com aquests que ens poden evidenciar els trets a nivell pràctic de la conducta humana a nivell antropològic. I crec que realment aquesta és la vessant autèntica de la conducta humana i la que sempre hi ha de ser enlloc d'emprar-se per mals usos per jugar amb la salut de la gent com els que he citat en el paràgraf anterior.