Una sortida cap a l'Aragó i la Navarra.

Avui us vull explicar alguna experiència maca, ja que molta gent es creu que durant els estius no em dedico a fer massa cosa però en realitat és que sí, o dintre el què cap intento fer el que puc i el que vull que ja és alguna cosa per començar malgrat que crec que realment jo encara pugui fer més. En la primera setmana d'agost estava pensant en no anar de viatge ja que em volia quedar a casa i quedar amb amics com intento fer d'alguna manera malgrat que algunes vegades encara em costi. Però mons pares aquest cop ja m'havien dit que uns amics seus els convidaven a fer unes excursions a través del Pirineu aragonès concretament la Senda de Camile. Com el nom indica prové de l'existència d'un ós mascle a qui li van posar aquest nom malgrat ser nom femení.

Finalment em vaig apuntar un dia abans i l'1 d'agost ja vam agafar el cotxe on conduïa la meva germana i a Cervera ens vam trobar amb la gent de la colla dels meus pares i un cop esmorzats tots vam seguir endavant en què nosaltres ens vam equivocar de desviació i vam sortir cap Aragó per on no tocava i vam tornar enrere cap al Segrià per agafar l'autovia Lleida-Osca per arribar a Jaca, on vam dinar en picnic i vam visitar la catedral romànica i el seu suposat claustre virtual i les sales amb pintures romàniques i gòtiques posteriors dels segles XIV i XV, i després la caserna militar. Fins que vam agafar el cotxe i vam marxar cap al coll de Somport fent frontera amb l'estat francès on vam passar la primera nit de refugi per matinar aviat, on hi havia fins i tot Internet i em vaig fer amic d'un noi que es deia Nestor. L'endemà la gent ja sortia cap a Arlet per començar la ruta però com que hi havia trossos amb forts desnivells i no estavem prou preparats, vam aprofitar per passar un moment cap a Occitània i vam travessar el túnel del Somport per anar cap a Canfranc per visitar la seva estació que havia estat un punt de trobada internacional de trens fins quan es va tancar, i a les reixes es trobaven mocadors penjats en castellà, aragonès, basc, català i francès reclamant la seva reobertura i trencar les fronteres polítiques, vam seguir amb la visita d'una ermita fundada per Sancho Galindez entre els segles XI i XII que van posseïr quantitats de feus i va ser conseller del rei Ramir I i tutor del seu fill. Fins i tot vam aprofitar el dimarts per anar a Navarra, concretament a la Valle del Roncal, on ens vam aturar en alguns pobles i vam pujar cap a la frontera on hi havia cases de pastors on els vam comprar uns formatges de cabra i ovella que van tenir molt èxit, i incloent-hi el santurari d'Idoia i la visita en els antics gremis d'oficis de Burgi.

Aleshores, el dimecres sí que vam sortir a caminar concretament una part més senzilla de tota la senda on vam agafar aproximadament els 3000 metres d'alçada i passant per bassalts d'aigua i pastures verdes amb vaques i cavalls en ramats fins poder arribar en un dels colls per aturar-nos a menjar i vam baixar per l'altre costat on hi havia un grup de gent que desgraciadament s'entrenaven per entrar a l'exèrcit i duien armes però no va passar res sinó que vam continuar avall fins al següent refugi a Lizara, on vam passar dues nits.

El següent dia, que era de descans, em sentia molt agobiat ja de l'ambient de la colla dels meus pares i vaig anar baixant avall per la pista fins al poble més proper fent uns 12 kms caminant on vaig prendre una Coca Cola i una tapa (croqueta) i vaig tornar cap amunt i resulta que ja s'havia dinat i la resta de persones estaven molt amoïnades, i ma mare em deia equivocadament que el què havia fet era de persona adolescent sense haver avisat abans però la gent del refugi em van guardar menjar. A part vaig poder relacionar-me amb diferents persones d'altres colles i grups excursionistes i espeolològics de diferents llocs i un noi que duia una samarreta del grup The Clash que em va cridar molt l'atenció i em va generar força il·lusió en el seu moment.

I finalment el divendres dia 7 ja volia marxar per poder quedar amb companys i gent, i va ser aleshores que vam visitar encara dos poblets més i cap a Jaca a l'estació d'autobusos on vaig comprar el bitllet de tornada. Primer vaig agafar un autobús fins a Osca que feia la ruta Astun-Saragossa on vam parar a Sabiñanigo. Aleshores després d'unes dues hores i havent dinat dos entrepans al bar de l'estació (un de pernil salat, xampinyons, ceba i all-i-oli, i un altre de tonyina i anxova) ja vaig agafar l'autobús cap a Barcelona. Però aquest cop les cadires anaven numerades i havia demanat a la finestra i ens vam aturar a Barbastre, Montsó, Binèfar (parada aproximadament de 15 minuts), Almacelles i ja Barcelona, on vaig aprofitar per llegir el llibre del metge del Noah Gordon, en què ara ja n'he acabat la primera part, del qual segurament en voldré parlar en un altre article ja que m'interessarà poder deixar-hi la meva opinió.

Finalment en arribar a casa vaig buidar la bossa de roba bruta i vaig dutxar-me per després trobar-me a gust. Però dintre el què cap, aquesta excursió ha estat una parcial bona experiència malgrat no haver-ho fet amb amics meus propis i la gent de la colla dels meus pares m'ha cansat una mica. I ho he explicat a una amiga meva de la facultat, la Sandra, i ja no tinc més paraules... el proper cop... a Islàndia (si pogués ser). Algun dia hauré de coneixer aquesta illa des de prop.

Fins aviat noies i nois!!! ;) Una abraçada a tutti quanti. :)