VUELO A SHANGRI-LA I HOLLYWOOD ROIG.

Uns dos o tres dijous de cada mes, l'antropòleg i professor de la UB Manuel Delgado realitza les seves sessions videogràfiques en el local okupat La Reina d'Àfrica on habitualment hi ha passat fragments cinematogràfics, vídeos musicals i altres sessions similars, es situa a prop de l'estació de metro de Vallcarca. Ara ja fa molt temps que no hi vaig però malauradament des del 2009 no hi he tornat a entrar degut a tota la feina que he de fotre per la universitat, que de gràcia no me'n fa però desgraciadament també forma part de la vida del jove estudiant en què no sempre els estudis tampoc li han de fer servei (però també depèn molt com un s'ho prengui, realment).

Però entrant en el programa, sembla que en Jorge Moreno i Eduardo Díaz estaven preparant un documental sobre els aviadors republicans durant la Guerra Civil i fins i tot sembla que els havien convocat per a una trobada a la Facultat. Doncs bé, sembla que ara ja l'han enllestit i han proposat de veure-la plegats a dins de la Reina i l'han titulat amb el títol VUELO A SHANGRI-LA i m'hagués agradat molt anar-hi i haver-lo vist tant pel tema que tracta com també tota la feina i esforç que els ha portat la manera de treballar-lo i tot el guió que han preparat per a realitzar-lo i analitzar-la des de la perspectiva pròpia de l'historiador, sobretot del cas dels especialistes en contemporània (que per ara sembla que no és precisament el meu cas) i fins i tot dels mateixos antropòlegs urbans com és el cas del mateix Delgado. Tot i haver arribat jo tard a casa i es tirés el temps a sobre, segur que debia haver estat una sessió molt maca i amb força èxit. Mentre que la resta del programa està realitzada tan sols amb diferents seqüències filmogràfiques. D'entrada una de les pelis del cicle dedicat al polar realitzades a la Filmo (Filmoteca) com "Le Cercle Rouge" amb una gran protagonista de superluxe Jean Gabin. I enlloc d'un esdeveniment d'acció, va escollir una escena en la que Gabin "desplega les seves baixades d'ulls i on sona l'extraordinari tema de la pel·lícula, de Jean Wierner, i la pel·lícula es diu TOUCHEZ PAS AU GRISBI, i la va dirigir Jacques Becker (1954). I finalment un projecte cinematogràfic llibertari i un últim fragment d'ICONOCKAUT "xocs d'imatges" del 1974.

I divendres 3, ahir, es va realitzar en un nou espai de trobada conegut com l'Ateneu Roig (que malauradament tampoc hi vaig anar) a les 9 del vespre amb el mateix Delgado es va realitzar una sessió extra que ha preparat amb el nom de HOLLYWOOD ROIG. LA PRESÈNCIA COMUNISTA AL CINEMA CLÀSSIC AMERICÀ. Són pel·lícules dirigides, guionitzades o protagonitzades per membres del CPUSA, el Communist Party of United States of America. Aleshores ha inaugurat la seessió i el cicle amb THE BOY WITH GREEN HAIR (El noi dels cabells verds), 1948, amb O'Brien, Robert Ryan i Dean Stockwell. La va dirigir Joseph Losey, un dels directors més importants de la segona meitat del segle XX. Pel·lícules seves com "El servent", "Accident" o "El missatger", amb aquesta va guanyar un premi d'or a Cannes l'any 1970, continuen resultant fonamentals. Provinent de l'alta burgesia nord-americana, va començar la seva vida artística al teatre amb Bertolt Brecht, amb qui va codirigir una versió del seu "Galileo", va viatjar a la Unió Soviètica als anys 30 per millorar la seva formació teatral i va orientar-se cada cop més cap al cinema, realitzant diversos documentals divulgatius per al govern de Roosvelt. Losey només va dirigir un llargmetratge als Estats Units, aquest "The boy of green hair" estrenada el 1948, una paràbola sobre els ideals pacifistes i la lluita contra la carrera armamentística que van centrar bona part de l'activisme polític de l'esquerra americana immediatament després de la Segona Guerra Mundial. La pel·lícula no va ser un gran èxit en el seu moment però la cançó és superfamosa i és Nature Boy, que també la va cantar Ewan McGregor a Moulin Rouge.

Joseph Losey va ser un dels pocs que es va negar a proclamar la seva militància comunista davant de la persecució mccarthysta. Representa a aquells com Charles Chaplin, Jules Dassin o Orson Welles van fugir del país i es van exiliar. Losey ho va fer el 1952 i no va tornar a treballar als Estats Units. Després d'uns anys dirigint pel·lícules amb un altre nom al Regne Unit, va començar a realitzar, ara ja amb el seu nom, films realment potents com ara Eva (1962) i va col·laborar bastant amb Harold Pinter, nobel de literatura del 2005. Losey va morir el 1984.

També és cert que el cinema de Hollywood té tota una reputació exagerada que del tot tampoc se la mereix. Un seguit de mals entesos, l'antiamericanisme vulgar i l'adhesió una mica snob a un cert cinema europeu de pretensions "intel·lectuals", han acabat provocant un descrèdit immerescut de la gran tradició de cinema clàssic fet a Estats Units. Hi ha motius per reconsiderar els prejudicis que l'afecten. També hi ha motius per reconsiderar els perjudicis que l'afecten.

Alguns són d'índole estètica. El cinema és sobretot el cinema clàssic. Menyvalorar-lo és menysvalorar la matèria primera del cinema com a art. El paper central concedit a l'acció i una determinada manera de narrar amb imatges van ser la característica central d'un estil cinematogràfic que va motivar l'admiració de cineastes com els soviètics, per als quals el model que li presentaven les pel·lícules americanes era fonamental. Altres racons d'aquesta vindicació del gran cinema clàssic americà són històriques i tenen a veure amb el seu paper en l'imaginari de la cultura proletària urbana del nostre país, del que l'esperit de classe i la perspectiva revolucionària en formaven també part. Així, com Marina Ginesta -aquella militant de les JSUC que es deixa fotografiar a la terrassa de l'Hotel Colom a la Plaça Catalunya, poc després de ser-li arravatat als sollevats feixistes el 19 de juliol del 1936- li preguntaven, molts anys després, d'on havia tret aquell posat tan particular amb el que apareix a la famosa foto, el que respon és que el model l'havia pres de les estrelles de les pel·lícules americanes que tant s'estimava.

Per últim, no menys important seria preguntar-nos si estem segurs que el contingut del cinema americà és sempre reaccionari, com un lloc comú s'entestaria en donar per descomptat. Afirmar una cosa així és ignorar que el seu període més glamorós -la dècada dels 30 i 40- moltes de les pel·lícules produïdes a Hollywood estaven fetes per persones amb idees progressistes i àdhuc revolucionàries, vinculades a la causa de la transformació radical de la societat. Moltes d'elles pagarien poc després el seu compromís amb la presó, l'exili, la postergació i, en alguns casos, amb la mort.

A sota deixo un fragment d'algunes d'aquestes pel·lícules:

The boy of green hair. (fragment).


Eva (fragment).