Records del meu avi

Aquestes setmanes em van venint sentiments de tristesa cada cop més forta que em trastoquen la ment, la meva perplexitat i complicitat en expressar problemes personals abastats i soferts des de fa temps. Primer ha estat tot el problema de control violent a la universitat des de tots nivells de part de professors, auxiliars, bibliotecaris, alguns becaris fins el rector i la vicerrectora d'estudiants fent-me miraments i vulnerant la meva condició més estrictament... Però ara és un tema a part entre molts altres. Però àra també estic molt afectat per un altre problema que és més íntim i proper: fa unes dues setmanes va morir el meu avi. Era el pare de la meva mare i l'únic que he conegut en persona i haviem compartit estones junts. Encara em costa de creure però de mica potser aniré sentint com esclata la meva tristesa que encara no expressat la pèrdua d'una persona que malgrat no veure la sovint li he tingut estima i proximitat. Portava molt temps estant fotut del cor i li han anat passant coses típiques de la seva edat i fins fa ben poc quan el van operar d'una embòlia intestinal de la qual tampoc se n'ha ensortit del tot. Però també l'admiro per poder mantenir una vida prou normal, optimista i activa fins els 88 anys encara conduïnt, sortint a passejar amb l'avia o fer algun viatge. Fins i tot el dia abans de morir encara va anar al barber i va començar a preparar coses per celebrar els 60 anys de casat. Llavors aquella nit se'n va anar a dormir i no es va aixecar: així va morir molt tranquilament a casa seva dormint al llit i sense adonar-se'n, no va patir gens. És la millor manera de morir. No tothom és capaç d'afrontar la mort de manera ferma, hi ha moltes maneres molt pitjors de morir com ara a dins d'hospitals entubats i connectats amb màquines que controlen violentament qualsevol constant vital com éssers vegetals, com en escenes mítiques de pel·lícules i sèries mèdiques sensacionalistes com Dr House o Anatomía de Grey. Fins i tot tenint nervi i sofriment com a vegades per manca d'atenció mèdica en moments de grans retallades i dures privatitzacions de la sanitat pública.

És cert que ha tingut una mentalitat i actituds conservadores i burgeses de rutina que l'han acompanyat tota la seva vida. Temps enrere havia estat bastant dràstic i rígid en certes coses i però als seus últims anys s'ha tornat més comprensiu i tolerant sobretot amb els néts. Ha disposat d'una mútua i una atenció mèdica privades, ha viatjat amb companyies aèries de primera classe, menjant en bons restaurants i dormint en hotels de moltes estrelles. Parlant sobre política també haviem tingut disputes ideològiques i em va arribar a dir que "el capitalisme era necessari i no s'hi podia anar en contra". Fins i tot també s'ha dedicat en el món dels negocis com empresari de l'espectacle i tenir la companyia de teatre Joan Maragall, on hi havia dirigit diverses obres des del Don Juan Tenorio fins a l'obra Terra Baixa. Encara recordo que vaig sentir dir que va dirigir una obra on hi sortia una gallina i finalment se la va quedar ell a casa un temps. Ha estat un aficionat a l'òpera i la sarsuela i es va permetre anar al Liceu i també conèixer cantants i actors que havia contractat en diverses ocasions. I encara en la celebració de les seves "noces d'or" també hi va cantar un tenor que ell coneixia. He de dir que havia anat sovint al Centre Catòlic o "Círcul" de Gràcia on hi havia anat a veure com també dirigir els pastorets de "L'estel de Natzaret" i com moltes altres obres. 

També em va explicar que abans de dedicar-se al teatre també havia cuidant gallines i en el franquisme havia estat empleat en el Banc d'Espanya on tingué rivalitats amb el director en què li va dir que "se n'anés a la merda". I m'havia explicat que de petit s'imaginava que quan tingués 13 anys li passaria alguna cosa dolenta: primer que el van operar i també hi hagué l'esclat de la Guerra Civil, el soroll estrident de les sirenes i les bombes dels fusells i avions militars. Molts cops s'amagava a dins del metro on arribaven a escoltar el què deien els diferents bàndols polítics i on desgraciadament molts amics seus també hi van acabar morint. En el franquisme el van voler fer instructor falangista que primer ho va acceptar però degut a que l'obliguessin a dur pistoles i altres armes també ho va deixar. Em va explicar que ell hi va anar i després va marxar perquè ho va voler. A més també m'havia donat alguns consells macos sobre l'experiència personal sent aquesta el propi mestre de la vida. 

També he de dir que de tant en tant també ha volgut fer coses amb la família com ara convidar-nos a dinar o sopar per celebrar el seu aniversari com també el de l'àvia. Però una cosa que més m'ha impactat d'ell ha estat que també hagi volgut fer algunes coses amb els néts. Està clar que han tendit a ser coses més aviat tradicionals o burgeses: ens ha portat a veure els pastores en algunes ocasions i encara recordo el sopar al restaurant "Les Set Portes", allà ubicat al costat del port, on recordo que ens va dir que no patissim pel preu ja que tot ho pagava ell. No obstant m'agradaria explicar que hi ha una cosa que a mi m'ha impactat molt i que va ser el viatge a l'Euro Disney també amb ma germana i l'àvia, i ha estat un viatge que he fet un cop a la meva vida i ara probablement no el faria. Va ser la primera vegada que vaig volar amb avió i en el moment d'enlairar-nos va ser quan em vaig crear més por sense voler sortir a l'espai exterior i "arribar als planetes"... Igualment això de volar pels aires més tard sempre m'ha seguit creant impressió... No m'agrada massa volar a immenses altures i amb desnivells de collons... I molts cops he pensat, si l'avió cau i hi ha un accident??? ... I ens vam allotjar en un hotel de 5 estrelles que hi ha al costat del parc on a les nits quan tornavem del parc sempre ens trobavem la tele engegada amb pel·lis d'en Walt Disney. Però vaig disfrutar d'una bona part de les atraccions del parc: el trenet, el castell de la Bella Dorment, la Casa Encantada, l' actuació de la Bella i la Bèstia, la cova dels Pirates, en Pinotxo, el Dumbo, les Nines i Peter Pan. Un d'aquests dies vam anar a París amb un tren des de Marne La Vallée i vam agafar un  metro amb pneumàtics. Vam pujar a dalt de la Torre Eiffel, vam recorrer el Sena amb el Batêau Mouche (Vaixell Mosca) com vam veure l'Arc de Triomf i l'Etoile (l'estrella) de nit. Aleshores jo tenia 8 anys i tot això ho disfrutava dia a dia amb pel·lícules com "la Sirenita" o "Peter Pan"... Però reflexionant també crec que tot no deixa de ser un negoci del propi capitalisme i al darrere d'aquestes instal·lacions d'atraccions, restaurants i hotels hi ha interessos econòmics dels que se'n beneficien uns pocs. S'ho pot permetre els qui realment tenen calés i realment per tant és un parc insostenible. A part d'alguns agosts a la casa Can Ribafort, a Bigues i Riells, on hi havia estat de petit empaitant les gallines i els coloms.

Per últim, hi ha una història que ell me'n va estar explicant coses importants sobre el seu pare, o sigui el meu besavi, i que volia ser escultor. És una història que d'alguna manera m'ha impactat i ha arribat com a formar part de la meva intimitat. Pel que em va explicar, el meu besavi es deia Domingo Seguí i Pi i els seus primers anys els va viure a Sarrià. En els seus anys a l'escola, als Salessians, ell ja va tenir clar que es volia dedicar a l'escultura. I va començar a fer petites coses entre d'altres ja va ser tècnic d'obra d'en Pau Gargallo fent-li les mans i les cares de les escultures modernistes de l'Hospital de Sant Pau d'en Domènech i Montaner. Ara bé, ell volia fer coses d'escultura complerta, o sigui global, i a les acaballes del segle XIX a Barcelona no es podia aprendre i s'havia de fer a París. Així va esperar en ser major d'edat i tenint 19 anys va decidir marxar sense dir res a casa seva ja que ho hagués tingut molt més difícil: segurament la seva mare li hagués insistit que no anés a París perquè no hi coneixia ningú. Va ser així com se'n va anar amb unes 10 pessetes a la butxaca i sense saber francès només sabent que OUI volia dir SÍ. Va anar amb bicicleta fins a la frontera i allà va entrar en el tren com a polissó on li esperava encara molt tros per fer. En fer-se de dia en el primer lloc on el tren es va aturar -que encara no era París- hi va baixar per evitar que l'enganxessin els inspectors per temes de frontera. I després d'esperar-se unes 12 o 24 hores va entrar en un altre tren ja fins a París. Allà en el moment de baixar no va sortir per l'edifici de l'estació per evitar problemes i va anar caminant al costat de les vies per on havia arribat tot seguint les balles de ferro i al final de les balles va saltar al carrer i va tornar cap a l'estació. Aquí va començar l'aventura preguntant per la Torre Eiffel i tothom li anava dient el mateix: "TOUT ROITE ET A GAUCHE". Ell no entenia res i es guiava pels signes, i fou més tard quan va saber el seu significat: "TOT RECTE I A L'ESQUERRA". Uns dos o tres dies després a través d'un telegrama va dir a la seva família que estava a París, que no passessin ànsia i que estava bé.
Però, algú es creu que ho va tenir tot fàcil?? Desafortunadament no. Durant els primers mesos hagué de sobreviure passant gana i dormint en el parc on els gendarmes l'acabaven fent fora. Altres vegades dormia en el cementiri on veia com venien a obrir els nínxols per endur-se els cadàvers a la facultat de medicina de París. I sentia la mala olor.
Aquí va tenir dubtes sobre sí quedar-se o tornar cap a Barcelona... ja pensant en tornar. Un dia va entrar en una exposició d'escultures i va conèixer un escultor italià que si no recordo malament es deia Lorenzo i ell li va preguntar si vivia i tenia feina allà explicant-li la seva història. Ell el va dur al seu taller en unes golfes on el va posar a prova ensenyar unes escultures trencades i li va demanar reparar-les. Després dels primers intents ho va aconseguir i ja quasi a punt de tornar en Lorenzo li va dir que es quedés com aprenent i s'hi va quedar visquent uns 19 anys. Així va ser com pogué perfeccionar les seves tècniques escultòriques i aconseguir ser tot un artista.
Un temps més tard hi va venir la seva germana Joaquima que tenia deliris de grandesa i sempre volia que li diguessin Jacqueline. Ella va acabar enxofada a la cuina d'un dels restaurants de més prestigi: la Maison Borras, que ara ja no existeix. Entre ells dos van acabar practicant el francès. En l'esclat de la Primera Guerra Mundial l'any 1914 -coneguda també com a Guerra Europea- davant dels grans enfrontaments entre Alemanya i França, li van demanar de formar part de l'exèrcit francès. Ell s'hi va negar molt rotundament i va preferir ser voluntari de la Creu Roja Parisenca i així socórrer soldats i persones ferides pels bombardeigs militars.
I acabada la guerra europea ja va tornar cap a Barcelona per casar-se i tenir un fill: meu avi, sent sempre fill únic. A més també he de dir que va fer les escultures d'uns àngels en un cementiri de Madrid.

Doncs totes aquestes coses sobre el besavi me les havia explicat ell i altres coses que m'haguessin interessant ja no me les pot explicar i ens hem de quedar amb el què m'ha explicat, i ja és molt. Dos dies després de morir se'l va enterrar en un nínxol en el cementiri dels Agudells, a sobre dels hospitals de la Vall d'Hebron. I farà uns anys va morir la meva àvia paterna després de trencar-se una cama però no es va poder recuperar. I també un tiet meu per un càncer molt avançat. Ara tinc només una àvia i una tieta àvia.

Ara ja no sabem on són però el seu record i les ganes de fer coses amb nosaltres sempre les recordaré. Potser ara són alguns dels astres que ara brillen cada nit com també dónen lloc a nous que naixeran que tampoc sabem el què faran però esperem que facin coses noves que potser ells no han fet. Ara ells voldrien que siguem forts i seguir endavant encara el que ens queda.
Jo encara estic a la flor de la vida i encara em queden molts anys per endavant per viure, fer coses i seguir lluitant per canviar aquesta societat.