Reportatge a la Directa. "Get up, get down, there's revolution in this town".

Avui he volgut compartir un reportatge molt interessant de La Directa del 30 de maig sobre l'Occupy Wall Street, el moviment acampat i indignat a Nova York. Me'l vaig estar llegint amb una mica de calma i em va semblar útil per publicar-lo al meu bloc personal. És un text molt complert però explica coses molt reals del què ha estat passant als Estats Units, sobretot a la costa atlàntica. D'aquí un temps serà un esdeveniment històric important en la història dels Estats Units?? I la gent encara se'n recordarà?? xD 

Després d'irrompre per sorpresa el setembre del 2011, el moviment Occupy Wall Street (OWS) s'ha convertit en una referència de mobilització tant als Estats Units com a la resta del món. Les grans manifestacions del 6 d'octubre -amb el suport dels sindicats-, les convocatòries del 15-O i el desallotjament de l'acampada de Zuccotti Park un més després (el 15 de novembre) han estat les dates més significatives del moviment. Lluny de fer minvar la força de les protestes, però, el desallotjament va coincidir amb el reforçament de nuclis d'Occupy a barris i ciutats arreu del país, una estratègia organitzativa molt similar a la del moviment del 15-M. Aquesta primavera, les mobilitzacions han tornat a prendre força als EUA i un crit ressona amb força: "Get up, get down, there's revolution in this town!" (Amunt, avall, hi ha revolució en aquesta ciutat). 

El 10 de febrer de 1967, el Black Mask, un col·lectiu anarquista novaiorquès, va organitzar una petita manifestació pels carrers del districte financer de Manhattan. Amb passamuntanyes negres al cap i unes calaveres enormes com a estendards, les vint-i-cinc integrants del grup liderat pel performer situacionista Ben Morea van caminar per la gèlida metròpoli nord-americana fins a Wall Street. Entre la neu i el desconcert dels turistes, treballadores de coll blanc i policies, la gent de Black Mask va llegir un manifest amb un missatge evident: "Wall Street is War Street". 

Quaranta anys després, el 17 de setembre de 2011, es va viure una escena similar. Però no es tractavba de les vint-i-cinc valentes encapçalades per Ben Morea, sinó d'un miler de persones que, aquell setembre càlid d'un any que havia començat amb les manifestacions de la plaça Tahrir del Caire, van decidir manifestar-se fins a la borsa de Nova York per acampar a Zuccotti Park, una petita plaça propera que es troba entre Broadway i el nou World Trade Center. El desconcert general va ser similar al del 1967, però només per uns quants dies. 

Naixement, auge i dificultats. 

Després d'una setmana d'acampada, el moviment va créixer fins a convertir-se en una referència mundial. Es tractava d'un moviment interclassista i intergeneracional, com el de les places espanyoles. Un moviment heterogeni, constituït per gent de totes les esats -hi abunden les velles militants pacifistes i veteranes de totes les guerres-, membres de l'esquerra i dels moviments socials, així com persones que tenen la seva primera experiència política, estudiants i treballadores, precàries, gent de classe mitjana i homeless. Un moviment assembleari, horitzontal, sense lìders visibles i en bona mesura fill d'una revolució tecnològica i les xarxes socials. Un moviment anòmal: patriòtic -qui no és patriota en aquesta "land of liberty" (terra de llibertat)? I revolucionari, seriós i alegre, que mira cap al passat per entendre'l-, que pensa en el present -per canviar-lo- i que lluita per un futur millor. 

Des de la segona meitat del setembre de 2011, les mobilitzacions d'Occupy Wall Street es van estendre per arreu del país. 

Occupy Wall Street, que és alhora el lema i el moviment, va reemplaçar en un tres i no res les indignades i les acampades espanyoles, així com el moviment grec, que havien estat els referents de la primavera i l'estiu europeus; cosa que, un cop més, evidencia la immensa força dels EUA a l'hora de vendre la pròpia marca i exportar els productes propis. Una força que no és aparent, sinó real: ocupar Wall Street significa ocupar la meca del capitalisme, etzibar un cop al cor del sistema. 

El moviment va viure moments àlgids amb la gran manifestació del 6 d'octubre del 2011 (amb el suport i la solidaritat dels sindicats), la convocatòria mundial del 15 d'octubre i el suport de músics, artistes i intel·lectuals, però també moments dramàtics com la intervenció de la policia per desallotjar Zuccotti Park el 15 de novembre, que va acabar amb la detenció de més de 200 persones. Entre el desembre del 2011 i el març de 2012, hi va haver nous intents d'acampar a Zuccotti Park i, malgrat totes les adversitats, OWS mai no ha deixat de ser operatiu. 

La primavera d'OWS

"Molta gent pensava que aquesta ocupació havia acabat, però ara que ha sortit el sol, ens hem reunit altra vegada a Zuccotti Park. Han estat uns dies increïbles per celebrar els sis mesos de la primera ocupació., ens comenta Steve Yanckou a mitjan abril, mentre reparteix fulls volants a Wall Street. Durant tot el mes d'abril, el moviment OWS va organitzar una campanya de primavera per preparar la vaga general del Primer de Maig. Spring Training, aixó es va decidir anomenar aquesta campanya, que va incloure des de conferències -com la xerrada sobre història del Primer de Maig del sociòleg Stanley Aronowitz, fundador de la revista Social Text i excandidat a governador de l''Estat de Nova York pel Green Party el 2002- fins a reunions i assemblees -com les organitzades setmanalment a Union Square, Zuccotti Park, Tompkins Square o el Central Park-, passant per múltiples accions per reivindicar una educació i una sanitat públiques, contra els desnonaments de Manhattan, Brooklyn o el Bronx i les anomenades manifestacions d'entrenament, organitzades cada divendres a la tarda de Manhattan. Unes manifestacions on es podien sentir lemes com "People before profits" (La gent abans que els beneficis) o "Banks steal homes" (Els bancs roben llars), acompanyades -juntament amb tambors, trompetes i saxos- dels cors del moviment: "We are the 99%" (Som el 99%), o "Bank of America, bad for America" (El Banc d'Amèrica és dolent per Amèrica). 

Occupy té menys arrelament social que el 15-M, però, en canvi, el seu discurs és més hàbil i incloent.

En aquest context, la manifestació del Primer de Maig a Nova York va ser un èxit rotund: 20.000 persones van sortir als carrers, en una marxa que va partir d'Union Square (nou punt de reunió del moviment des del mes de març). Abans de començar la manifestació, l'exguitarrista del grup Rage Against the Machine, Tom Morello, va cantar, acompanyat per la Guitarmy (exèrcit de guitarres), la "Worldwilde Rebel Song". En acabar la marxa, es van produïr algunes detencions. Al conjunt dels EUA, aquest Primer de Maig serà recordat com un pas més cap a la Reapropiació del Dia dels Treballadors: a Detroit, Seattle, Los Angeles, San Francisco, Denver, Miami i Washington, es van organitzar grans manifestacions, marcades per un fort desplegament policial i, en alguns casos, com el de Chicago i sobretot Oakland, per les càrregues policials violentes i nombroses detencions. 

La influència  del 15-M.

Steve Yanckou va ser a Zuccotti Parkdes del principi, quan la manifestació del 17 de setembre convocada per Adbusters es va transformar en una acampada, i s'hi va quedar fins el 15 de novembre, moment en què la policia va desallotjar les persones acampades. Després del desallotjament, segons els mitjans de comunicaciò de masses, el moviment va morir. "En realitat -ens diu Steve-, el moviment no ha mort en cap moment. Després que la policia ens fes fora de Zuccotti Park, hem intentat buscar un nou espai, treballant en comissions i establint-nos als barris". Una estratègia molt similar a l'adoptada pel moviment del 15-M. 

Efectivament, els fets ocorreguts a l'Estat espanyol han tingut molta influència i una gran importància simbòlica en les formes organitzatives del moviment Occupy, de la mateixa manera que la primavera àrab s'havia convertit en un referent seu. Segons Andreu Espasa, professor de llengua i cultura catalanes a Harvard, es podria dir que "es parlava molt de la influència àrab i es practicava molt el model espanyol". Essencialment, el moviment Occupy i el 15-M són molt similars, si bé tenen algunes diferències. Occupy "és menys fort pel que fa a l'arrelament social, no hi ha tanta participació, les assemblees són menors, les manifestacions no són tan massives, però el discurs és molt hàbil i incloent".

La importància de difondre el discurs.

Quan a l'estratègia comunicativa, un dels punts forts del moviment Occupy és que concentra tota la crítica en el poder financer i pràcticament no parla de la classe política. Com continua explicant-nos Andreu Espasa, la raó d'això és que "en aquest país, els partits són irrellevants": si una persona aspira a ser congressista, ha de passar per les forques caudines del control directe de les donants milionàries, com George Cloney ha representat a la pel·licula "Els idus de març".

Per difondre aquest discurs, el moviment utilitza des dels mitjans més tradicionals (fulls volants, pamflets) fins als més innovadors, com la web (occupywallst.org) o les xarxes socials, passant per la revista del moviment (Tidal) o la història de la ràdio lliure WBAI. Així mateix, han destacat especialment els vídeos d'informació i propaganda (del genial tràiler Occupy Blietzkrieg a la pel·lícula Occupy The Movie), amb el suport de col·lectius de periodistes i directores de cine com el Brooklyn Film Malers Collective. També ha tingut molt ressò el suport d'artistes de fama internacional com Patti Smith, Joan Baez, Willie Nelson, Crosby i Nash, Yoko Ono i Yo La Tengo, entre altres, a través de l'àlbum "Occupy this album".

L'extensió del moviment. 

D'altra banda, l'extensió del moviment no ha tingut aturador des de la segona meitat de setembre de 2011, moment en què Occupy es va convertir en un lema (i no únicament en el moviment de Nova York). És pràcticament impossible enumerar les ciutats, pobles i barris on, a partir d'aleshores, s'han creat moviments Occupy. De Boston a Santa Bàrbara, de Filadèlfia a Seattle, de Des Moines a Nova Orleans... 

Després de la Gran Poma, un dels nuclis més actius és la ciutat de Boston. La capital de Massachussets, de poc més de 600.000 habitants, és un feu demòcrata i un dels pols universitaris més importants del país. Fins i tot a la coneguda universitat de Harvard, situada a Cambridge (una petita localitat als afores de Boston), es va constituir un moviment Occupy. Durant diverses setmanes, unes quantes desenes de persones van acampar al pati de la universitat més antiga de la costa est, sota l'atenta mirada de la policia. Ens ho relata Mark Warren, estudiant de la Universitat de Harvard que ha estat involucrat en el moviment des d'un bon principi i que ha dedicat espai a aquests fets a la revista mensual "Perspectives", que ell mateix dirigeix. 

Als EUA hi ha molt camí a recórrer: definir algú com a socialista o comunista es considera ofensiu

Warren també ens explica que, a Harvard, el professorat no va prendre posició a favor del moviment, contràriament al que va passar a la Universitat de Columbia (Nova York), on 300 professores van signar una carta de suport a Wall Street. D'altra banda, no resulta simptomàtic, surrealista i extraordinari que estudiants que paguen una matrícula anual d'uns 60.000 dòlars decideixin acampar per protetar en contra del poder de l'1%? Warren és optimista sobre el futur del moviment, però també una mica escèptic: "Aquest moviment té la possibilitat de canviar alguna cosa en la nostra societat, però hi ha massa coses que s'han de fer prèviament. En primer lloc, la gent ha de canviar la manera de veure les coses, la manera de pensar. Als EUA, a més, s'ha de canviar el lèxic en el món polític. Aquí no pots definir algú com a socialista o comunista... és pràcticament ofensiu!". Al seu torn, Steve Yanckou ens comenta, mentre continua distribuïnt fulls volants i explicant a turistes sorporeses i treballadores més o menys atònites a la campanya de la primavera: "No tinc ni idea del què passarà demà, només sé que estic orgullós de ser aquí avui". Les seves paraules són, probablement el millor testimoni de l'entusiasme i l'abnegació de moltes de les persones que s'estan manifestant a Wall Street.     

I per acabar deixo una mica de música... un vídeo de l'acampada a Wall Street amb en Tom Morello i els Guitarmy cantant la Worldwilde Rebel Songs l'1 de maig del 2012 a la Union Square.