Un conte africà: La Papallona

De petit em llevava a les 7 del matí abans d'anar-me'n a l'escola i em dedicava a escriure contes i fer dibuixos. Alguns m'havien explicat des de xic em van atreure i els reproduïa a través d'imatges i algun text. Més tard, havia intentat escriure a mà alguns llibres, relats i inventar-me algunes obres de teatre: algunes vegades n'havia fet a l'escola i atret també pel meu avi que s'hi ha dedicat bastant temps.

Però amb la mandra d'una edat vaig deixar aquest hàbit i encara menys estava disposat a escriure un diari sobre les coses què feia el dia a dia o les situacions en què em trobava.

I justament aquesta setmana, un col·lega que té alguns blocs històrics semblants als meus em va preguntar si també escrivia contes o poemes. I em va animar a tornar-ho a fer, que per començar ho he fet amb autors coneguts, i fins i tot musicats per cantautors o grups.

Aquest cop no he pensat en inventar-me un conte i aprofitar la meva creativitat, sinó que se m'ha acudit agafar-ne un d'africà. És del Camerún de l'ètnia dels ewuzok que me'l va explicar farà uns anys el capellà africà Dom Pierre Lavenir.

Pensant en la imaginació sense caure en la inspiració de tenir noves idees, va i de sobte:

Vet aquí que quan surt el sol i els seus raigs encerten les copes dels baobabs, la selva africana que just s'albira a l'horitzó proper, té un punt de màgia continguda.

En Hiob frueix d'aquest do sense gairebé adonar-se'n: per a ell, que ha nascut i viscut tots els seus quinze anys immers en la natura, aquest és un moment com qualsevol altre del llarg dia que l'espera.

En Hiob és un noi fort, sa i amb un gran delit per arribar lluny, ben lluny! Ell és àgil i destre; els seus pares li han transmès les habilitats suficients per ser autònom en un medi prou difícil o, semblantment als seus companys, pel senzill fet de viure en un poblat proper a la selva, en Hiob va aprendre a llegir els senyals que li ofereix la natura i manté els cinc sentits ben alerta davant dels perills!

En un extrem del poblat hi viu l'ancià Ndjock. La seva cabana és sòlida i prou gran per encabir-hi tota la seva família: l'ancià és respectat per tothom perquè les seves paraules, si bé són escasses, manifesten la seva saviesa acumulada a mesura que han anat passant els anys.

Ara l'ancià Ndjock sap llegir els signes dels temps en les figures de les dones que feinegen els camps, en les rialles dels homes que xerren sota l'ombra dels arbres als afores del poblat i en la mirada dels infants enjogassats. És molta la gent que s'atansa a l'ancià cercant el seu consell i ell el dóna amb generositat i encert.

També avui de bon matí, gent vinguda d'arreu adreça les seves passes cap a la cabana de Ndjock tot cercant el repòs. Però en Hiob els mira amb menyspreu i amb un deix de sornegueria perquè no creu que l'ancià sigui tan savi com tothom diu. Avui el noi decideix posar-lo a prova.

En Hiob surt tot sol cap a la selva. No és pas la primera vegada que ho fa, però aquest cop no l'atrau la bellesa de la natura ni tampoc l'afany d'assolir nous reptes tot endinsant-se en la vegetació. Aquest matí el seu objectiu és precís i ben aviat el veu complert: una papallona de colors vius frega amb suavitat la cama del noi i aquest amb un sol gest ben destre l'atrapa; sent el seu alteig neguitós dins del puny on té la closa i fa el camí de tornada al poblat.

"Ara aniré a veure l'ancià Ndjock- pensa en Hiob- i li posaré un parany. Li preguntaré si la papallona que porto a la mà és viva o morta. Si l'ancià diu que és viva, jo tancaré el puny fins ofegar-la; si em diu que la papallona és morta, aleshores obriré la mà i la deixaré anar. Segur que l'avergonyiré".

L'ancià sent el soroll dels passos d'en Hiob. El coneix i segueix els seus avenços com a futur guerrer del poblat. Espera que el noi s'acosti i li parli. "Savi Ndjock- li diu el noi mostrant el punt aixecat- tu que sempre tens una bona resposta per als dubtes de la gent i sovint també per als enigmes que la natura ens lliura, em sabràs dir si la papallona que porto dins del meu puny és viva o morta?"-

L'ancià aixeca el cap i mira lleugerament a Hiob. Després, les teves paraules dites suaument arriben a l'oïda i al cor del noi: "Jove Hiob, això només depèn de tu".

Els dies i les nits se succeeixen en els temps. Les estacions marcades per les pluges i per la sequera van senyalant el ritme del poblat africà. I ara, cada matí, quan surt el sol i els seus raigs encerten les copes dels baobabs i la selva africana que just s'albira a l'horitzó proper, té un punt de màgia continguda. En Hiob somriu amb agraïment pel nou dia i adreça les seves passes cap a la cabana de l'ancià, el seu mestre.

Tradicional del Camerún, ètnia ewuzok

Adaptat.