Com un himne

Aquesta notícia segurament que es desvia de les meves viscicituds més íntimes dels problemes que m'han pogut passar. Fins ara havia tret els meus sentiments en forma d'atacs, amenaces i altres impulsos semblants. Aquest cop en canvi també vull transmetre alguns sentiments personals però no tant des dels problemes o peripècies quotidianes que fins ara m'hagin passat, que els seguiré explicant, sinó també la influència que hi trobo amb la meva passió musical, sobretot a través d'uns estils concrets, i entre els quals me'n vull centrar en un que em porta moltes sensacions no tan sols sentimentals sinó també de festa, alegria i estat jove de vida que intentaré mantenir-lo sempre.

Com m'agradaria explicar-vos, em sento un gran atret pel rock anglo-saxó, ja que m'ha estat des d'un primer moment com una eina musical diferent a la què jo havia estat sotmès des de la meva infància. Normalment havia escoltat música clàssica i havia cantat en una coral infantil, que es deia l'Esquellerinc. Però amb 10 i 11 anys ja em va començar a agafar la pròpia passió rockera partint dels Pets i des d'aquí he volgut descobrir les diferents tendències del rock en català.

Quan estudiava 4t d'ESO a l'escola Sadako, que per cert no em va agradar massa el seu ambient tant per la seva ubicació en un barri de classes benestants i l'ambient hipòcrita de molts professors com la mateixa actual ex-directora que a la molt desgraciada la vaig haver d'aguantar i patir a matemàtiques per la seva greu manca de transmissió pedagògica com el seu abús estricte de mala professora, però vaig tenir una assignatura variable que es deia MÚSICA EN VIU, amb la Esther Palacios. Amb qui malgrat tenir-hi algun conflicte quotidià malgrat que aleshores també em digués que no treballava de la manera més adequada, el vaig poder disfrutar amb molt de gust. Malgrat que comencés a inicis del segle XIX amb els corrents romàntics de Brahms o Chopin fins a Schönberg, la clau de la meva afició forta es va trobar en l'impuls fort de la primera revolució musical moderna occidental a la meitat del segle XX, concretament a la dècada del 1950 amb l'aparició del rock a partir d'Elvis Presley i Bill Halley & the Comets amb el Rock around the clock, els quals havien trobat el truc màgic i maravellós de mesclar els estils del Country & Western portat per la població europea a través de les seves migracions a través de l'Atlàntic sobretot des d'Anglaterra i Irlanda al llarg de tot el segle XIX juntament amb el blues i el jazz de la població afro-americana que havia viscut en males condicions de vida en els suburbis urbans i rurals com a Nova Orleans amb lletres que explicaven les seves vivències i la seva explotació laboral a causa de l'esclavisme al sud dels Estats Units.

Aquest nou corrent musical va motivar les generacions joves de les classes mitjanes i populars nord-americanes tant d'arrel europea com africana i seguida amb nous canvis d'hàbits com les festes nocturnes o l'alcohol. Aquest estil musicalment evoluciona a la dècada dels anys 60 amb el primer rock'n roll amb artistes com Little Richard (Tutti frutti), Chuck Berry (No particular place to go) o Chubby Checker (Twist again). Aleshores era una música on es complementava tant la canya dels acords i solos de guitarra, els carregaments de bateria, els baixos profunds, els teclats o els vents (saxos, trompetes, trombons, o alguna tuba o fiscorn a vegades).





A part que a la segona meitat de la dècada del 1960 es va influenciar amb altres artistes com Joe Cooker o Weather Report que van portar un canvi de vida i mentalitats amb els moviments joves de l'època, els hippies, que buscarien els corrents orientals budistes amb espiritismes naturals amb referents com Dharma amb les novel·les de la Beat Generation amb Jack Kerouak (Els Pirats Dharma, ...).

Les i els joves dels anys 60 aleshores deixarien l'alcohol per fumar "herbes" i noves substàncies naturals com la marihuana, que aleshores va ser un trencament amb els costums habituals i festius dels seus pares aficionats al rock'n roll.

Mentre que a Europa el rock va arribar per Anglaterra a través de Liverpool on va ser popularitzat pels Beatles (pop-rock) d'una manera més convencional i els Rolling Stones que eren més alternatius i que encara toquen amb altres registres fent conèixer diferents temes variats des de Sympathy for the Devil o el preciós tema Beast of Burden. Altres grups que els seguirien que seguirien els anys 70 van ser The Kinks o Blondie, que va portar un trencament dels esquemes d'un estil de vida i actituds tradicionals i fins i tot de classes burgeses que ja adoptarien la manera de vestir dels treballadors amb els pantalons texans o les samarretes, els plaers, el sexe o els argots dels treballadors. En aquest temps, les lletres parlaven sobre temes quotidians des de sortir de festa, les relacions entre els amics, amors i desamors, la festa i arribar a dormir tard a casa o el sexe. La música també va ser un factor d'influència estudiantil amb les reivindicacions europees que els i les estudiants universitàries des de París van voler estendre des de Nanterre cap a altres universitats en contra de les normes conservadores establertes i l'ampliació d'innovacions de millores com el compartiment mixt dels espais com les habitacions o els vestuaris entre molts altres factors. I fins i tot en escampar-se el rock per ràdios independents també resultaria un important boom per no ser acceptat per l'establiment dirigent polític i social del moment.








Ara bé, els i les joves dels anys 70 van poder disfrutar de grans varietats musicals partint de Led Zeppelin, Deep Purple, Creedence Clearwater Revival, Motörhead o Girl's School com unes de les impulsores també del rock'n roll dur que es decantaria cap al heavy metal. En aquesta època encara podem escoltar temes com Smoke on the Water, Highway Star, Stay Clean o Lonley times. O les tendències del punk rock on es notava la seva crítica no només per les lletres sinó també per les actituds a l'escenari que acompanyaven els acords guitarrers. Sex Pistols va ser el primer referent musical amb God save the Queen (1977) agafant el títol de l'himne britànic amb ironia per a fer una crítica totalment pessimista a les eleccions en què guanyaria la Margaret Thatcher que seria un primer precedent de les polítiques neoconservadores i privatitzadores europees com dels grans conflictes actuals. Però des d'una altra banda, també es feien concerts multitudinaris a favor de la població de la perifèria com Àfrica o Àsia què eren víctimes de l'explotació de les seves primeres matèries per les multinacionals de l'hemisferi nord, la manca de recursos sanitaris davant dels seus problemes, la discriminació de raça com la separació de la població negra i blanca a les escoles durant l'apertheid a Sud-Àfrica, o també pels grans conflictes per interessos econòmics de l'època.

La decadència d'aquest estil va marcar l'última etapa del segle XX amb l'entrada de la societat de consum i els models cada cop més individualistes nord-americans cada cop més evidents des de la caigua del mur de Berlin l'any 1989, i els polítics, empresaris i altres sectors de poder de la societat començaven a parlar de globalització cultural i la imposició definitiva dels models i costums nord-americans. Aquest fenomen ha comportat uns canvis d'una majoria d'hàbits que han estat cada cop més individuals, on les generacions de les i els adolescents entre la segona meitat de la dècada del 1990 i més enllà del 2000, on els costums i les dinàmiques individuals s'han posat més de moda amb l'ús de robes o objectes de marca, els menjars pre-cuinats o les estètiques físiques de la imatge, els cabells rossos, l'afeitament de les barbes de forma estereotipada basats en les figures models de les aparadors de les botigues, o fins i tot l'egoïsme per a les nòvies. Aquests fenomens van acompanyats amb l'afició de música comercial tant en pop-rock o pop-dance en els casos de les Spice Girls i els Backstreet Boys a partir dels anys 90 acompanyats per la Britney Spears o la Cristina Guilera que degut Després s'ha marcat amb altres cantautors que s'han entregat a Operación Triumfo a l'estat espanyol i a Eurovisió a nivell mundial. Això també ha tendit de relacionar el concepte del rock amb una música completament popera i comercial en què una banda de l'estat espanyol que l'ha manifestat ha estat la Oreja de Van Gogh.

Malgrat l'aparició i l'evolució de nous corrents musicals alternatius revolucionaris entre les i els joves actuals amb el reggae o l'ska com una part de les interfluències d'altres cultures sud-americanes o altres cultures del món, hi ha alguna tendència musical amagada i visceral que no és comercial. I tot i no transmetre's per les orelles d'una majoria de la població jove, algunes persones intenten recuperar-li la força i l'esperit musical, que el seu nom l'hem anat tractant al llarg de tot l'article: el ROCK. Aquesta recuperació sentimental la porten grups coneguts com Pearl Jam des de Seatle o grups de barri més íntims com els catalans Nous Espectres, Surfing Sirles o The Drink Team. Malgrat tot ha estat una llàstima que la majoria de gent hagi oblidat aquest estil i hagi adoptat estils purament discotequers que els fa perdre la seva sensibilitat.

Però molts dels sentiments ara mateix me'ls transmet la música dels osonencs Àcid Úric, protagonitzat per Oriol Cardona (veu i guitarra) i els altres membres del seu grup. Un dels temes que em porta més sentiments viscerals i musicals de l'estil que m'agrada és Això és rock. O també Com un himne dóna un missatge molt sòlid que em dóna força per lluitar.

Finalment a sota us passo unes mostres videogràfiques amb alguns temes d'aquest grup osonenc. És llàstima que no pogués trobar a través del YouTube el tema Això és Rock malgrat sortir en el seu maiespeis. També podreu veure un fragment versionat de Beast of Burden.