Entrevista corrosiu a Oriol Cardona (Àcid Úric)

I per acabar el mes de setembre (el mes que hi he penjat més escrits) deixo una entrevista feta al músic osonenc Oriol Cardona que li van fer farà uns 2 o 3 anys en el programa Bon Cop de Rock amb el presentador Jordi Sunyer a través del canal osonenc el 9 TV. En aquest programa l'Oriol ens explica com va començar la seva afició a la música i els seus primers grups on hi havia tocat des de jovenet i la idea d'inventar Àcid Úric (ÀÚ) com a grup més personal i amb un sentit corrosiu on hi apareixen alguns temes personals i relacionats amb la música rock, la manera d'enregistrar la primera maqueta i les seves influències musicals. I d'altra banda també ens explica algun altre dels seus projectes musicals com ara Jam de Perles on en solitari canta temes de Pearl Jam en format acústic.

I finalment aquesta sessió es va acabar amb el passi del videoclip de la seva cançó Petit Esclau que d'alguna manera transmet la situació portada pels estressos de la societat actual i el desig d'una persona fer la seva al marge de l'atrafegament generat per aquest consumisme. Tot això es podrà mirar a través d'aquests cinc vídeos que he deixat a continuació. I per acabar dic que desitjo a tots i totes aquelles interessades en anar analitzant algun article o text d'aquest bloc (que malgrat ser dels més patètics que es puguin trobar) els desitjo que acabin de passar un bon final de setembre i els vagi bé (si encara no l'han fet) la tornada a la universitat o a la feina. I el proper dimecres hi hagi sort a la vaga general.

Per avui i per l'hora que és, jo ja plego i marxo cap al llit perquè demà he de matinar i aquí deixo aquesta sessió del Bon Cop de Rock.

Bona nit! :)

Dades sobre aquest programa:

Producció: Jordi Sunyer

Saviesa discogràfica: Ignasi Isern

Càmera: Ignasi Lloret

Col·laboració: Sala Pasternak de Vic (www.pasternakvic.com).

El parc destruït

No fa massa a dins d'una ciutat imaginària que desconec totalment el seu nom o fins i tot tampoc m'interessaria saber-lo, hi havia un barri molt peculiar que es trobava situat cap a la part més propera al port i el turonet principal, que separava aquest barri del centre de la ciutat.

Però aquest barri era peculiar i molt controvertit perquè durant els últims anys s'hi van començar a aixecar-hi diferents plans urbanístics desmesurats amb el paisatge d'aquell lloc i hi venien a viure "tifes" (per no dir pijos) de fora com a cases de segona residència i prendre's la idea de passar-hi els estius com un privilegi de luxe amb els seus cotxes de primera mà. Però també s'hi ha respirat un ambient nocturn festiu i de bars on hi anaven els joves i adolescents del barri que es trobaven a partir cap al final de la tarda on s'explicaven els seus esdeveniments quotidians i també jugaven a les cartes o als daus. I també tenia el costrum en anar als concerts i participar en les festes majors dels barris i llocs més humils de la ciutat.

I en aquell barri hi havia un parc molt gran amb arbres i gespa on s'hi trobava la majoria de joves del barri i també de fora on hi feien activitats amb els col·lectius socials i entitats culturals del barri i en els concerts de les festes majors hi tocaven els grups de música del barri i els barris veïns que encara mantenien el seu esperit festiu i juvenil. Les barres per demanar de beure sempre s'omplien des del principi fins al final de l'entorn de la festa fins quan la gent ja anava ben beguda perdent moltes vegades la ruta per tornar a casa. I aquell any les festes de tardor entre final d'octubre i inicis de novembre.

Però un dia d'inicis d'octubre, aquest parc es trobava tot protegit per tanques de ferro que havia posat una empresa immobiliària que havia contractat l'ajuntament per destrossar tot l'entorn d'arbres i gespa que hi havia per edificar-hi noves cases i blocs de pisos per fer-hi una nova zona residencial per gent nouvinguda i de classe altament benestant. En saber-ho la gent del barri, tant joves com més grans, es van indignar molt i van decidir posar fil a l'agulla perquè es treiessin les tanques i aturar les obres d'alguna manera. Els veïns van presentar una carta de queixa a l'alcalde d'aquesta ciutat davant de tot l'urbanisme que fins aleshores havia destrossat gran part del paisatge dels voltants d'aquell barri i aleshores només faltava que els prenguessin el parc. Però ja era massa tard, l'alcalde havia decidit fer les obres uns tres anys abans i d'esquena als veïns.

Aleshores ja no se'ls va escoltar i així va començar la tragèdia: van entrar màquines perforadores i excavadores per destrossar-hi tot el parc i així es van edificar els pisos i els habitatges per la gent de fora. Finalment les veïnes i veïns van tenir un altre fracàs i la història es va acabar en que no van poder trobar en el seu barri un recinte obert per a celebrar aquest tipus de festes. I amb això va anar deixant de ser un barri veïnal i festiu a una zona d'habitatges de segona residència i amb nous espais elitistes i hotels per satisfer el turisme de masses.

Autoentrevista a Marc Sanz "Espectre"

He aprofitat per deixar una entrevista musical que es va autoralitzar en Marc Sanz, cantant, guitarrista i líder del grup musical català i concretament santsenc Nous Espectres.

Primera auto entrevista a Marc Espectre
Hola amics. Aquí us presento la primera auto-entrevista amb Marc Espectre cantant, guitarrista i líder del grup Nous Espectres. En més d'una ocasió havia pensat auto entrevistar-me o m'imaginava la entrevista ideal. Ha estat gràcies a la iniciativa del cantant i guitarrista conegut com 'l'Abdominable Gallina Nauseabunda' http://www.myspace.com/laabdominablegallinanauseabunda
i la seva primera auto entrevista que he decidit donar aquest pas absurd...espero que us agradi.


Quin ha estat el concepte del grup, quins objectius ha perseguit des de els seus inicis fins l'actualitat?

Nous Espectres van començar de manera molt ingènua, bàsicament per una necessitat imperant per part meva de fer música i cançons. D'una manera molt bàsica, molt salvatge, sense gaires plantejaments de res però si amb la pretensió d'arribar molt lluny i fer carrera. Evidentment ni hem arribat lluny ni hem fet carrera i amb el temps tot això ha anat canviat, evolucionant i modificant-se de manera que fins i tot m'atreveixo a definir com a 'adulta'. Hi han hagut molts alt i baixos, en quatre o cinc anys, però també moments molt intensos i creatius i alguns petits concerts bastant memorables.




Quina és la situació actual?

Després d'aquest inicis més ‘punkis’, la situació actual és d'una certa calma per tal de poder reposar les idees i poder evolucionar, ja que crec que aquesta és la clau de tot artista i persona: créixer. Creixeu i multipliqueu-vos...ara mateix em trobo treballant en la composició de nous temes i crec que per fi he fet un salt qualitatiu important. També he crescut en el sentit d'una canvi en el tarannà del projecte: anirem més a poc a poc, construint els temes peça per peça i més ‘carinyo’ que abans...en definitiva que li vull fotre més canya, sonar millor i fer millor temes. Però per aconseguir aquests objectius es necessita calma. Podem dir que ara mateix s'obre una nova etapa en la vida de la banda.


Des de el vostre inici heu tingut 6 membres, diferents sinó m'equivoco, perquè els canvis de formació?

Els canvis de formació són un problema que desequilibra la banda desde els seus inicis. Normalment responen a una manca de motivació per part de la persona que marxa o convido a sortir, però tot i així cada situació és diferent i cada persona és un món. Potser un dels defectes que sempre he tingut com a líder és no saber expressar bé les meves idees i objectius i això a la llarga perjudica a tothom. Ara bé, és un error que en l'actualitat no vull repetir.




Quin mètode de treball segueix el grup actualment?

El mètode de treball fins al moment sempre ha estat el mateix...jo faig els temes a casa que gravo amb el Cubase i després els intentem reproduir al local. Això no significa que els temes s'hagin de tocar al peu de la lletra sinó que després re interpretem les cançons i he de dir que sempre sonen millor al local. La meva intenció actual és combinar aquest sistema amb la creació de temes al local, juntament amb la improvisació de idees.
No crec en la existència d'un únic mètode de treball ja que cada banda funciona com una petita societat; pot ser una democràcia, una falsa democràcia o una dictadura, etc...els meu conceptes polítics són molt limitats. Simplement les bandes adopten un sistema fins que aquest els deixa de funcionar; llavors tenen dues opcions, o es dissolen o canvien de mètode.


Llavors Nous Espectres com funciona?

Doncs ara mateix de cap manera ja que estem re organitzant la banda, però en el passat podríem dir que funcionava una mica com una dictadura suau.


Quines referències musicals et motiven com a compositor?

Com tot, les referències dels inicis eren més limitades, un grup que em va inspirar molt en els inicis van ser The Libertines. Tot i que no havien inventat res, em vaig enamorar de la seva música per la frescor, la urgència i la vitalitat que era típica del punk però no eren ben bé un grup punk. Tot i així un altre dels meus gran tòtems referencials han estat de sempre els Pavement, que en realitat res té a veure amb grups com els Libertines o els Who per exemple. La majoria de grups venen de fora, però també hi ha referències autòctones com el Diòptria del Pau Riba...el gran obstacle era: com ajunto Libertins, Pavement i Pau Riba?¿ Després vaig conèixer els Surfing Sirles i vaig flipar perquè tenen alguna cosa que t'atrapa. I evidentment intentant discernir que era també em van influir. En general porto un cacau musical al cap important, el realment difícil de tot és poder filtrar totes aquestes influències i extreure'n algo propi. Crec que a hores d'ara ho estic començant a aconseguir, però durant molt de temps aquesta confusió m'ha impedit de fer bons temes.
Ara em vaig obrint cada cop més, tot i que tendeixo, per una qüestió de temps, a cercar obres clàssiques del rock i el pop entre els 60 fins a 2000. Darrerament vaig descobrir el disc "Maria" d'Adrià Puntí i per mi és una obra mestre. Fa posar la "gallina de piel". Fa poquet he adquirit un parell de vinils, el "Who sell out" dels Who que ja coneixia i em sembla un dels seus millors àlbums, i el "All mod cons" de The Jam que no coneixia i estic plenament immers en ell. No escolto tanta música com m'agradaria ni em considero molt menys un expert, simplement perquè el meu cervell no dóna per més, i perquè també hi ha altres coses a la vida. De totes formes deu ser molt avorrit ser expert en alguna cosa...


I a nivell de guitarristes, quines són les teves influències? com vas aprendre a tocar?

Jo vaig començar tardíssim en això de la música i quan per fi em vaig posar a tocar la guitarra "seriosament" va ser als 19 anys, amb música de NOFX i de manera autodidacta. Encara recordo que el meu objectiu inicial era simplement tocar "quintes" o com diuen els anglesos "power chords" però poc a poc em va anar atrapant i des de llavors no he pogut parar. El meu mètode d'aprenentatge era el següent: juntament amb les tabulatures que podia trobar a Internet em posava els vídeos en directe de NOFX en VHS i donava voltes a la cinta fins que podia discernir quins eren realment els acords difícils que no entenia...l'objectiu final era poder interpretar el concert sencer de principi al final. Un altre guitarrista que em va marcar moltísim per aquella època va ser Graham Coxon de Blur, ja que el meu germà és fan d'aquests i també estava tot el dia amb directes seus, especialment els del Doctor Músic del canal 33 que eren fantàstics. De Coxon em fascinava la seva originalitat i com podia omplir la cançó de manera genial sense posar-hi notes de més. Les seves guitarres sempre estan al servei de la cançó. Més tard em van regalar el DVD dels Who a la Illa de Wight i l’impacta va ser total, fins al punt al que em vaig aprendre tot el repertori de memòria que durava com dues hores o així...un altre guitarrista que va canviar la meva manera de pensar va ser Stephen Malkmus de Pavement que per mi és un dels més genials i originals dels 90. Toca amb afinacions alternatives que ell mateix ha inventat i amb una sensibilitat per sobre de la mitja. Un altre època en va donar molt fort per Jimmy Page, però evidentment no li arribo ni a la sola de les sabates. Com a l'hora de composar, crec que en definitiva es tracta de poder assimilar tantes influències com puguis, trobar aquells artistes que realment t'apassionin i fer alguna cosa pròpia a partir de la teva creativitat...




Quina opinió tens de la situació musical actual?

Crec que la situació actual en la música, al haver esdevingut un producte de consum massiu és similar a la situació d'altres àmbits creatius. El capitalisme ha engolit de manera salvatge tota opció creativa, i la gent només consumeix allò que se'ls ofereix. Els grups del moment poden ser bons o no, però han de respondre a una sèrie de modes e interessos comercials que ofeguen totes les demes opcions de manera bastant autoritària. Així que als músics només ens queden dues opcions; o intentar encaixar en la moda del moment o seguir fent la música que realment sentim, el ritme al qual batega el nostre cor. La primera evidentment és un impossible i pot portar a la depressió o l'autoengany i la segona fa que la repercussió que té la teva obra sigui tan mínima, que acabis en la mateixa frustració i consegüent depressió. Així que la situació és bastant fotuda. Hi ha una tercera opció que és fer la teva música i caure en el moment i en el lloc idonis, però tot i així a la llarga es una falsa realitat. Tot i així crec que és molt important no trair-te a tu mateix i sobretot tenir fe en la teva feina, que si realitzes amb passió i cor al final reps alguna mena de recompensa, encara no se quina però segur que hi és.




Quina solució proposaries?

La solució seria fer entendre a la gent la manipulació a la qual està sotmesa, d'alguna manera obrir els ulls a la gent perquè sàpiguen diferenciar la música feta amb el cor d'un producte purament comercial, o d'un grup que escoltes perquè t'han dit que l'has d'escoltar. També fer conscient a la gent que escoltar determinada música per sentir-se acceptat o pertànyer a un grup social és un error. Crec que hi ha música dolenta i en general és aquella pensada com un producte per agradar a certa gent. Però al món hi ha una quantitat d'artistes enormes i d'opcions musicals infinites. La música i l'art són una recerca personal, on cadascú hauria de construir el seu camí. Tot i així, aquest canvis són utòpics perquè no només s'haurien d’imposar en el sentit musical sinó en tots els aspectes de la vida...com que no crec en les utopies ni en l'infinit, la meva tasca és intentar bonament com pugui fer entendre a la gent, als coneguts, als amics aquestes idees de manera humil i sense pretensions d’imposar el meu pensament. I si algun dia descobreixo una manera, per petita que sigui de canviar les coses, doncs em posaré 'manos a la obra'.


I en un moment d'una veritable saturació d'artistes com estem vivint, que creus que pots aportar?

Hi ha dos motius principals pels quals crec que puc dir alguna cosa en l'escena musical. El primer és que soc una persona amb certes inquietuds i que tinc coses a dir, a part del merament formal o estètic. El segon motiu i més important és que en els meus directes, quan la cosa ha anat com havia d'anar, he aconseguit que la gent gaudís, he vist a gent ballar, moure's, cantar i emocionar-se...sembla una tonteria però crec que per un músic és bàsic percebre que el que fas arriba a la gent i que aquesta fins i tot reacciona. Això em fa pensar que vaig pel bon camí. He vist grans concerts però també moltes bandes amb pretensions on la gent s'avorria...crec que un músic es deu en part al seu públic i es responsabilitat seva poder emocionar. En aquest sentit crec que soc bo.


Que opines del ressorgiment de la música en català?

Crec que està molt bé que la gent hagi oblidat el complexa que suposava cantar en la seva pròpia llengua, però també crec que s'està donant massa ressò a un determinat estil de música i s'estan deixant de banda altres opcions, potser més dures. És el mateix de sempre, no hi ha una atenció a la diversitat. En realitat crec que el que ha de primar per saber si un grup és bo o no, no és la llengua en que canta sinó la música que fa i que expressa en les seves lletres. Això si, si vols cantar en anglès crec que hauries de ser capaç, ja no de parlar l'anglès sinó de pensar en angles. En aquest punt em permetre de rajar una mica: potser és una percepció meva personal però la sensació que tinc en general de la nova escena catalana i em refereixo bàsicament al pop/rock és que la música i l'art estan en mans de la burgesia. Trobo a faltar una mica aquell esperit punk dels 80. El problema és que la gent de pasta té la cultura i la educació musical suficient per sobresortir, mentre que d'altres no tenim ni puta idea de moltes coses que se'ns escapen. Però manca clarament la mala llet, aquella ironia, aquell esperit de tocar els ous al sistema...A la pel·lícula 'Vidas al límite' hi ha una frase genial de Rimbaud a Verlaine on diu algo així com: "que esperas de una ciudad donde los artistas son más burgueses que la burguesía?" Crec que de totes formes això sempre ha estat una mica així...


Quin consell dones als joves que es vulguin dedicar a la música?


Que vagin amb molt de compte perquè si van en serio, arriba un moment que t'atrapa i ja no hi ha volta enrere!




Más información: http://blogs.myspace.com/index.cfm?fuseaction=blog.view&friendId=152795797&blogId=539312383#ixzz10MfbxHgj

Entrevista en una de les "reines" de la medicina catalana

Una activita amb hàbit.

Teresa Forcades i Vila és monja, metgessa i teòloga. Però sobretot ha estat una gran activista coneguda àmpliament pel seu rebuig contra la gestió de la vacuna de la grip A. No és fàcil descriure la trajectòria vital i professional d'aquesta gran dona, però intentarem fer-ne cinc cèntims.

Nascuda el 1966 a Barcelona, es va llicenciar en medicina per la Universitat de Barcelona el 1990. Va continuar els seus estudis als Estats Units, on va aconseguir el títol d'especialista en medicina interna (1995). Més tard, i amb una beca de la universitat de Harvard sota el braç, es va traslladar a Cambridge on es va graduar com a Master Divinitas amb una tesi sobre el diàleg multicultural.

El 1997 va entrar a l'ordre monàstica de Sant Benet i va anar compaginant les seves tasques monàstiques amb l'estudi de la medicina i la teologia. Al 2004 es va doctorar en Salut Pública també per la Universitat de Barcelona.

Però, com hem dit a l'inici, si la Teresa Forcades ha saltat a la palestra ha estat pel seu conegut rebuig contra la gestió de la nomenada Nova Vacuna per part de l'OMS (Organització Mundial de la Salut) i sobretot, per part de les farmacèutiques. Un vídeo a Internet on es detallava aquest raonament la va fer saltar als platós de moltes televisions i la va fer reconeguda gairebé mundialment. També ha estat polèmic el seu posicionament pro-avortista i les seves visions feministes, difícils de trobar en un entorn monàstic com el seu.

Tornen The Benders

I després de passar quasi tot l'estiu i concretament del concert que es va fer a l'espai Vladimir Lenin el 2 de juliol a Sant Adrià de Besòs, finalment el dia 10 de setembre vaig rebre un e-mail on s'anunciava que el grup de versions The Benders tornaven a tocar una altra vegada però enlloc de la Bàscula (com ho havia fet altres vegades) aquesta vegada ho ha fet a la Sala Mondo, al costat de l'IMAX (al Port Vell) per on s'havien de pujar totes unes escales per fora al costat d'un moll on hi vaig veure atracat un vaixell per "tifes" (pijos en castellà) amb uns llums encesos, fins que en arribar a dalt de tot havia de passar per sota un teló de roba negra curiós i vaig passar cao a l'espai definitiu on es feia el concert, i aleshores ja havia començat i tot i costar-me una mica vaig poder relacionar-me amb gent coneguda i amics d'una i altra banda que també havien estat convocats com ara la companya del cantant del grup (la Marta), les amigues del Borja (bateria), el Ferranet, en Michea "Solotzo" (que també va arribar tard), en Gerard o fins i tot el mateix Oriol Quintana (ex bateria Nous Espectres) amb la seva pròpia manera de ballar típica de l'Empordà amb alguns de nosaltres, que altres vegades ja haviem coincidit com en altres concerts els divendres a la nit (normalment) a la Bàscula. I el Marc (el cantant) també seguia amb el suposat rumor sobre que es separaven definitivament perquè en Rafa (guitarra) se n'anava cap a París, i que segurament a l'hora de la veritat la seva separació només deu ser una broma entre col·legues perquè és un grup (com molts altres) que de tant en tant es separen de manera temporal però després es tornen a re-unir quan els vé de gust perquè ells fan música com una afició i el públic els conegui però mai sense arribar a fer grans concerts i aconseguir grans masses de públic com ara els Rolling Stones o Pearl Jam. I vaig aprofitar per anar a la barra i "pillar" una birra que recordo que em va sentar bé malgrat que amb les emocions i exaltacions d'alegria els tics encara se'm pronunciaven una mica més. Fins i tot també els vaig preguntar si al principi havien tocat el tema Debasser dels Pixies i em van contestar que no, i a més també (si el debien tocar) em també em vaig saltar Greenday amb un tema cantat pel mateix baixista o Song 2 dels Blur.

Però d'altra banda també van tocar (com han fet normalment en els seus concerts) el tema Ghostbusters, com a tema introductori de la sèrie televisiva Els Caçafantasmes i cançons força usuals a dins dels ambients discotequers com Me paso el día bailando o Hijo de Puta com entrant cap a l'estil del punk rock dels 70 (el més bo) recordant The Clash amb Should I stay or should I go i com no els seus poutpurris amb que acostumen en acabar els seus concerts amb els Sex Pistols (God save the Queen) i algunes altres que anaven a continuació malgrat que no el van fer tot i es van saltar alguns fragments de temes coneguts com Rockin' the free world entre altres més que tampoc van arribar a tocar. Tampoc havia dit abans que en algunes de les cançons hi havia en Jorge (amic del grup) que tocava el teclat malgrat que no fos amb el so que a mi personalment m'hagués agradat més (el Hammond, o orgue de rock dit més col·loquialment) malgrat que en el fons tampoc estigués tan malament i que en la majoria dels seus concerts no hi acostuma a ser-hi (pel que a mi em sembla recordar). I finalment els músics ja van despenjar-se els instruments i va començar una sessió discotequera però ben aviat alguns (jo, el Ferran, el Gerard, el Solotzo...) vam decidir baixar les escales (malgrat que em costés prendre la decisió perquè també tenia la idea de quedar-me) i vam sortir de la sala passant pels passos de fusta del damunt del port on el Ferran ja va començar a fer-me riure amb la seva manera forçada de fer-ho i fins i tot va mencionar en Harold Shipman, aquell metge britànic assassí que va matar a tants pacients. Això quan anavem cap al passeig del port i trobar-nos amb uns que anaven al nostre davant.

Aleshores ja vam entrar al barri de la Ribera i vam estar buscant bars per beure, i en vam trobar un amb uns espais mitjans i vam seure en una taula i encara no estavem massa borratxos per barallar-nos i discotir bramant intensament per decidir el què demanavem i finalment vam dir al cambrer que ens portés tres gerres grans: cervesa, sangria i ginebra amb grosella, però cap d'aquestes era semblant a la que apareix en aquesta foto del damunt sinó que eren més uniformes i amb els gotets petits anavem agafant de les diferents gerres i a la taula del costat hi havia unes noies molt guapes. I al final ens vam aixecar i vam tornar a marxar i aquesta vegada cap al Raval en un bar de mojitos on ara no recordo si era el Ferran o el Solotzo qui me'n va donar unes restes que ja no volien fins quan vam anar sortint espontàniament fins quan vam decidir d'anar a la Plataforma però jo en canvi vaig tornar cap a casa per no malgastar-me tants diners pendents encara per aquest mes. I finalment dintre el què hi havia va ser una nit en què tornava a fer el què desitjava feia tan temps de poder tornar a sortir.

Poema a la UAB

Navegant pel bloc de poemes del meu amic Agus Giralt a partir d'Alliberant Poemes, avui he seguit amb la meva sessió poètica que he tornat a engegar des de Martí i Pol i que de tant en tant m'agrada deixar palesa i que m'ajudarà a tenir inspiració i escriure també els meus textos propis sense anar i aprofitar aquest bloc tant per explicar les meves sensacions i situacions com també la meva redacció poètica que he d'anar desenvolupant.

I a sota us deixo una foto que he agafat de la seva web un poema penjat al pal que aguanta el cartell de les pistes de pàrquing de motocicletes de la Universitat Autònoma de Barcelona. Malgrat no veure's massa bé des d'aquest cartell s'ha de dir que sembla transmetre un missatge bastant compromès.

De: www.alliberantpoemes.blogspot.com

Mare si fos mariner

Mare, si fos mariner,

mariner de bona traça

me n'iria mar endins

tot sol amb la meva barca.

El vent fora un crit de goig,

la vela, coloma blanca

el cor d'un blau com d'encís

i els ulls d'un verd d'esperança.

Mare, si fos mariner,

mariner de bona traça

me n'iria mar endins

tot sol amb la meva barca.

Us faria adéu al port,

un adéu ple d'enyorança,

entre l'escàlem i el pit

me'n duria el goig de l'aire,

la verdor fina dels pins,

la llum de les vinyes clares.

Mare, si fos mariner,

tot sol amb la meva barca

iria a cercar l'amor

per ports i cales llunyanes,

gallardet a dalt del pal

perquè encaminés la passa

i olor de fonoll marí

entre el meu pit i l'escàlem.

L'amor seria molt lluny,

si en caldrien de jornades!

De nits guaitaria el cel,

de dies la mar tan blava.

Veuria passar vaixells

vinguts de terres estranyes.

-Doncs on aneu, mariner,

tot sol amb la vostra barca.

-Cerco l'amor, ai companys!

per això m'empeny l'esperança.

Mare, si fos mariner

iria amb la meva barca

cercant amb delit l'amor

per mars de somni i rondalla.

L'amor seria al seu port

esperant-me tota blanca.

La vela de lluny a lluny

cridaria l'arribada.

I el vent desfaria en llum

les trenes d'or de la tarda.

-Amor- li diria jo-,

guaita la mar, ampla i clara:

ella m'ha dut al teu port,

ella ens farà companya.

El camí de retornar

serà un petó que s'allarga,

jo llegiré en els teus ulls

tot el que espero i em manca

i el viu del color serà fresc

com una rosa que es bada.

Tornarem al mateix port

d'on vaig sortir per trobar-te.

Hi tornarem llevamuts

un dia en caient la tarda.

Tu tindràs el cabell pur,

jo, la pell un xic colrada,

i el nostre retorn, el gust

d'una música llunyana.

Mare, si fos mariner,

tot sol amb la meva barca,

iria a cercar l'amor

per mars de somni i rondalla.

Miquel Martí i Pol.

Refredats, bronquitis, faringitis i altres

Aquest final d'agost per a mi en part m'ha anat una mica millor per alguns temes ja que en primer lloc a les festes majors de Castellterçol he tingut una mica més de seguretat interna que en altres d'anteriors i l'impacte tant lúdic com mal saludable d'estar l'última nit de festes saltant a l'envelat de la carpa fins quan el cel ja es començava una mica a aclarir. Però amb els canvis constants de temps de la segona meitat d'agost he acabat amb un estat de salut mínimament esquerdat perquè vaig començar a tossir i a tenir mocs al coll, malgrat prendre'm llimonades calentes amb sucre ha estat una situació bastant pesada i encara més quan hi ha més dificultat de treure els mocs pel coll i el nas. Crec que és un tema que comporta paciència i portar els seus dies de descans per refer-se i tornar a posar-se tot nou com s'havia estat abans. A més que també he de dir que sóc una persona que quasi mai m'he posat malalt així constantment i em passa molt de tant en tant.

Doncs aquests dies que he estat només una mica empiocat però visquent-ho fort i amb pesadesa, he pensat en fer un flash-back i tornar uns 11 anys i mig enrere el 1999 quan va ser el primer i últim cop que em vaig posar malalt fortament. De fet, ja havia passat una bona temporada de l'etapa més freda de l'hivern quan m'havia encostipat d'una manera bastant forta primer amb tos i després amb mal de coll fort i els pits carregats de manera que ja m'ho notava quan estava a l'escola i en anar a dinar a casa dels meus avis. I al cap d'uns dies, i recordo que era un divendres, en què jo ja em trobava fet més pols i amb menys capacitat per poder estar despert a l'aula. I va ser després del pati a la classe de matemàtiques quan la professora explicava un conte sobre els triangles, rectangles i més figures geomètriques per començar els temes de geometria i aleshores em vaig adormir a la classe i em sentia una mica calent. A la tarda havent dinat a casa els avis a la classe de naturals un company meu em deia que jo tenia febre però el més fort va ser en tornar a casa quan em vaig estirar al llit. Els meus pares em van fer sopar abans i la noia que em feia de cangur em va tocar el front i em notava calent i va ser que vaig acabar al llit i en posar-me el termòmetre estava a 39ºC. Es va trucar al metge de guàrdia i mentre estava mig adormit se'm va despertar sobre que havia arribat la metgessa que es deia Yolanda Artola perquè l'endemà es va oblidar l'aparell de factura de les receptes i li vaig veure el nom. Primer de tot ja va començar a fer la feina ben feta preguntant què em feia mal, si em prenia algun medicament i aleshores ja em va dir que em començaria a mirar i ho va fer amb molta cura i gran coneixement: em va fer obrir la boca i digués el so "AAAAAAAAAAHHHH" per mirar-me la gola amb una llanterna i em deia que la tenia molt irritada, després va seguir tocant-me una mica per darrere l'esquena i el pit i me'l notava carregat de tacte, em va auscultar amb l'estetoscopi per mirar-me la respiració i els pulmons i també per la banda de darrere en què em sentia amb el pit carregat i molt pesat. I entre altres coses que potser ja no recordi tan en detall em va tocar la part superior de darrere l'esquena i em va fer dir constantment la paraula CARRETERA, i com que a casa no em podia fer cap radiografia aleshores havia de mirar-me més detalladament. I la seva conclusió final la considero encertada i raonada sobre que estava molt agafat i a part d'una grip hivernal també estava agafat de faringitis i bronquitis i sobretot m'havia de cuidar molt movent-me poc del llit, i en aquest cas m'havia de receptar antibiòtics ja que aleshores no es coneixien tan bé les medicines alternatives i pel grau d'afectació hi feia més falta, i eren l'algidol per baixar la febre, i després l'augmentine i el fluimucil concretament pels bronquis. L'endemà el matí ja estava a 38ºC i un dia després la febre ja em va baixar però vaig estar una setmana a casa escoltant música i fent un treball de Socials sobre les serralades catalanes que em va sortit super cutre. I resulta que el dia 4 de març aleshores tenia una de les últimes revisions mèdiques amb la pediatra, l'Antònia Simón i Ortoll que és una persona molt maca i en aquest cas molt carinyosa amb els nens, però va trucar dient que no podia per tenir una reunió amb la gent del seu lloc de feina i tan sols em podia atendre a mi per tota la meva putada del damunt, i m'hi va acompanyar la qui em feia de cangur. I en fer-me respirar i mirar-me l'interior de les orelles amb aquella lupa amb llenterna encara em va trobar molt agafat amb molta mucositat al voltant dels pulmons i que augmentés un sobre d'augmentine per raons de massa corporal i deixés igual el fluimucil. I al cap d'uns dies d'haver tornat a escola ens vam tornar a veure amb ella i segons sembla que ja no em veia agafat sinó ja en bon estat i podia seguir tornar tranquil a l'escola perquè tenia un examen de Naturals sobre les parts de la cèl·lula.

I des d'aleshores ja mai més m'he tornat a posar malalt d'aquesta manera tan forta físicament malgrat que hagi seguit amb refredats més lleus com aquest últim que no és res important. Però davant d'aquesta situació la meva ment ha pogut i posant aquest vídeo m'ho puc prendre d'una forma més entretinguda, musical i rockerament enrauxada malgrat no conèixer encara el grup que toca però crec que és un bon vídeo per l'estil estètic revolucionari del seu damunt i a més que toquin per gust i temes freakys com aquest. Concretament es diuen en castellà Rock'n roll y fiebre, que crec que és un tema a part dels conceptes mèdics i sobre patologies i diagnòstics. Però cal deixar a part la visió de la serietat de la medicina i entendre-la d'una manera amb una actitud més enrauxada i "punky" malgrat que no calguin en aquest sentit els continguts reivindicatius perquè no m'he centrat en un tema polític o social però crec que és cert que al mateix temps sempre s'ha de mantenir el tracte humà que és clau davant d'aquest tipus de temes.

Què ens queda?

QUÈ ENS QUEDA?

Què ens queda,

venuts per una moneda

Que ens han canviat per algunes

petites engrunes,

mesquines com insults a l'esquena.

Què ens queda

com han marxat les idees

quan les parets només criden

consignes tenyides

d'un odi irracional que et mossega.

Anestesiats per la pudor

de la traïció a tantes promeses

Serem partíceps d'un futur

mediocre, eixut i fosc (i fosc).

Què ens queda del que vam fer,

Què ens queda del que vam ser,

Què ens queda del que vam dir,

Qui ens ha tornat un poble covard.

Què ens queda

sinó aquesta "patuleia"

d'escampadors de mentides

i perdonavides,

malalts de tanta mala consciència.

Fills d'un pactisme interessat

en oblidar un passat que crema

Callem i aquest silenci amarg

delata el que ara som (ara som).

Què ens queda del que vam ser,

Què ens queda del que vam fer,

Què ens queda del que vam dir,

Qui ens ha tornat un poble covard.

ELS PETS. Disc SOL (1999). Lluís Gavaldà (veu i guitarra), Joan Reig (bateria i veus), Falin Caceres (baix), Marc Grau (guitarra) i Xavier Ibañez (teclats). Annabel Gavaldà i Lu Carlevaro (veus addicionals). PRODUÏT PER MARC GRAU.

DIRECTE EN EL VÍDEO DEL PRINCIPI (11 SETEMBRE 2003). Lluís Gavaldà (veu i guitarra), Joan Reig (bateria), Falin Caceres (baix), Joan-Pau Chaves (teclats i veus), Marc Grasas (guitarra i veus) i Jordi Picazos (guitarra). SUBTITULAT EN PORTUGUÈS *.

Shot window city

Foto del "Tower Bridge" de Londres

"Shop window city

of cardboard duplex apartments,

of dirty corners,

of buyers

and people for sale,

of given fears,

of empty flats,

of ruins

of impertiment cranes

of mechanical noises

and of human silences,

of hidden stars,

of constant watches

where everything is always a second away

of the last explosion".

Extret de: ALLIBERANT POEMES (http://www.alliberantpoemes.blogspot.com).

"Rock&Shots": Exposició musico-fotogràfica

Doncs abans d'acabar per avui escrivint un altre petit article sobre una exposició fotogràfica i musical que s'iniciarà a partir del dia 10 de setembre fins el 10 d'octubre al Cafè de l'Orfeó a Vic, coincidint amb la propera edició del Mercat de Música Viva de Vic, i s'iniciarà a partir de les 21 hores amb música en directe el primer dia. I és el resultat del recull del treball realitzat per dues persones unides en les mateixes passions del món musical del rock: en Joan Vilar (de Vic, Osona) i la Xesca Cardona (de Mataró, Maresme).

Un "mar i muntanya" de caçadors autodidactes de petits instants i potser irrepetibles entre moltes melodies i ombres.

En Joan Vilar

En Joan Vilar va tenir la seva primera càmara als 13 anys i després d’una temporada d’aprenentatge, el va portar, al llarg del temps, a fer-ne de la fotografia quelcom més que una afecció.
Durant els anys transcorreguts ha tocat varis temes de les seves percepcions i vivències com la natura, bodegons, foto urbana, etc...
Actualment, a més de completar les seves col·leccions, es dedica sobretot a fotografiar bandes musicals, entre d’altres: Àcid Úric, Jam de Perles, Kitsch, La Noche del Leeds i Ara Mateix (on hi té publicada una foto en el disc anomenat “300 anys”).
Una manera de poder realitzar la seva afecció per la fotografia i la música, és com a locutor i col·laborador del programa Rock en Viu.
Guanyador d’un dels concursos de la Festa Verdaguer de Folgueroles, ha quedat finalista en d’altres certàmens. També ha participat en diferents exposicions col·lectives.
En Joan és un artista fet a si mateix i el seu somni és que l’afecció a aquest art li duri per a sempre.
El relat de l’obra d’en Joan Vilar és majoritàriament autodidacte i ha fet seva la famosa frase: “Una imatge val més que mil paraules”.
Una altra de les seves frases és: “Sempre és difícil l’última fotografia”.

http://lacaixafoscajoanvilar.blogspot.com/
http://racomusical.blogspot.com/
http://www.flickr.com/photos/la_caixa_fosca/

Xesca Cardona

Na Xesca Cardona va aterrar al planeta Terra amb una debilitat per a tot allò que anés proveït de botons que activessin alguna cosa.
Com que en aquells temps una video-consola o un pc eren coses inimaginables, ràpidament es va sentir atreta per el cilindre platejat de la Winar de baquelita negre amb la que els seus pares l’apuntaven de tant en tant. Quan va descobrir el que succeïa quan enfonsava l’esmentat cilindre, el seu interés va anar més enllà.
Més tard la familia va decidir modernitzar-se i varen adquirir una Kodak Instamatic 133X, de format quadrat i rodet de cassette, però a ella li seguien seduint més el disparador i el format 6x4 dels negatius de 120mm de la Winar, de la que només en sortien 16 fotos per rodet.
La càmera era un “bé comú” hiperprotegit a la llar, i la fotografia una afecció més que cara, així que no va ser fins els 16 anys quan en va poder fer lliure ús, pel seu compte i risc, i de la mà d’un bon amic va aprendre a fer revelatge en blanc i negre.
Conscient de les limitacions de la càmera en qüestió, anava fent el que podia, fins que miraculosament, als 20 anys, li va caure del cel una reflex Olympus OM-10 amb la que ha viscut un idil·li de prop de 20 anys, i per culpa de la qual ha deixat la targeta de crèdit tremolant en més d’una ocasió.
L’arribada de l’era digital ha estat com una benedicció per aquest “dit fàcil” que s’ha pogut “desmelenar” sense preocupar-se per les factures posteriors.
Primer va ser una Nikon CoolPix 4700, compacte espremuda que va acabar en coma per esgotament, i en l’actualitat una Pentax K200D reflex, suportada per una Nikon CoolPix L19 reconvertida en tot terreny.
Autodidacta tossuda i cabuda, amant i practicant de les arts plàstiques i les lletres, diversos cursos sobre postproducció l’han ajudat a perfeccionar les mancances que puguin aportar-li la manca de tècnica a l’hora de fer les seves captures.
Tot i que té material per a omplir carrets i carretons, na Xesca no havia exposat mai físicament fins ara els seus treballs fotogràfics, tot i que alguns d’ells es poden visionar on-line a la seva web, al blog “El Gripau Blau” i al Flickr.
La seva frase és: “Sóc un xic egoista. Necessito retenir per a sempre amb mi aquell petit instant en moviment que em commou. Per a recordar-lo. Per a reviure’l cada cop que ho desitjo. Per a no oblidar-lo”.

http://xesca.freehostia.com/
http://xesca.blogspot.com/
http://www.flickr.com/photos/xesca

Quan jo hagi visitat l'exposició a dins del termini, m'agradarà explicar amb una crònica detallada (si és possible) la meva experiència a dins d'aquesta exposició musical i fotogràfic i tot allò que hi hagi pogut observar per descriure-ho i transmetre-ho cap a la gent. I ara JA DEFINITIVAMENT A ESTUDIAR (EN MAJÚSCULES) PERQUÈ SI NO ARRIBARÀ EL DIA DE L'EXAMEN (EL 8 DE SETEMBRE) I SOSPENDRÉ.

I PER QUALSEVOL COMENTARI O QUEIXA EN ELS ARTICLES D'AQUEST BLOC, JA HO SABEU.

Extret de: LA CAIXA FOSCA D'EN JOAN VILAR.