He aprofitat per deixar una entrevista musical que es va autoralitzar en Marc Sanz, cantant, guitarrista i líder del grup musical català i concretament santsenc Nous Espectres.
Primera auto entrevista a Marc Espectre
Hola amics. Aquí us presento la primera auto-entrevista amb Marc Espectre cantant, guitarrista i líder del grup Nous Espectres. En més d'una ocasió havia pensat auto entrevistar-me o m'imaginava la entrevista ideal. Ha estat gràcies a la iniciativa del cantant i guitarrista conegut com 'l'Abdominable Gallina Nauseabunda' http://www.myspace.com/laabdominablegallinanauseabunda
i la seva primera auto entrevista que he decidit donar aquest pas absurd...espero que us agradi.
Quin ha estat el concepte del grup, quins objectius ha perseguit des de els seus inicis fins l'actualitat?
Nous Espectres van començar de manera molt ingènua, bàsicament per una necessitat imperant per part meva de fer música i cançons. D'una manera molt bàsica, molt salvatge, sense gaires plantejaments de res però si amb la pretensió d'arribar molt lluny i fer carrera. Evidentment ni hem arribat lluny ni hem fet carrera i amb el temps tot això ha anat canviat, evolucionant i modificant-se de manera que fins i tot m'atreveixo a definir com a 'adulta'. Hi han hagut molts alt i baixos, en quatre o cinc anys, però també moments molt intensos i creatius i alguns petits concerts bastant memorables.
Quina és la situació actual?
Després d'aquest inicis més ‘punkis’, la situació actual és d'una certa calma per tal de poder reposar les idees i poder evolucionar, ja que crec que aquesta és la clau de tot artista i persona: créixer. Creixeu i multipliqueu-vos...ara mateix em trobo treballant en la composició de nous temes i crec que per fi he fet un salt qualitatiu important. També he crescut en el sentit d'una canvi en el tarannà del projecte: anirem més a poc a poc, construint els temes peça per peça i més ‘carinyo’ que abans...en definitiva que li vull fotre més canya, sonar millor i fer millor temes. Però per aconseguir aquests objectius es necessita calma. Podem dir que ara mateix s'obre una nova etapa en la vida de la banda.
Des de el vostre inici heu tingut 6 membres, diferents sinó m'equivoco, perquè els canvis de formació?
Els canvis de formació són un problema que desequilibra la banda desde els seus inicis. Normalment responen a una manca de motivació per part de la persona que marxa o convido a sortir, però tot i així cada situació és diferent i cada persona és un món. Potser un dels defectes que sempre he tingut com a líder és no saber expressar bé les meves idees i objectius i això a la llarga perjudica a tothom. Ara bé, és un error que en l'actualitat no vull repetir.
Quin mètode de treball segueix el grup actualment?
El mètode de treball fins al moment sempre ha estat el mateix...jo faig els temes a casa que gravo amb el Cubase i després els intentem reproduir al local. Això no significa que els temes s'hagin de tocar al peu de la lletra sinó que després re interpretem les cançons i he de dir que sempre sonen millor al local. La meva intenció actual és combinar aquest sistema amb la creació de temes al local, juntament amb la improvisació de idees.
No crec en la existència d'un únic mètode de treball ja que cada banda funciona com una petita societat; pot ser una democràcia, una falsa democràcia o una dictadura, etc...els meu conceptes polítics són molt limitats. Simplement les bandes adopten un sistema fins que aquest els deixa de funcionar; llavors tenen dues opcions, o es dissolen o canvien de mètode.
Llavors Nous Espectres com funciona?
Doncs ara mateix de cap manera ja que estem re organitzant la banda, però en el passat podríem dir que funcionava una mica com una dictadura suau.
Quines referències musicals et motiven com a compositor?
Com tot, les referències dels inicis eren més limitades, un grup que em va inspirar molt en els inicis van ser The Libertines. Tot i que no havien inventat res, em vaig enamorar de la seva música per la frescor, la urgència i la vitalitat que era típica del punk però no eren ben bé un grup punk. Tot i així un altre dels meus gran tòtems referencials han estat de sempre els Pavement, que en realitat res té a veure amb grups com els Libertines o els Who per exemple. La majoria de grups venen de fora, però també hi ha referències autòctones com el Diòptria del Pau Riba...el gran obstacle era: com ajunto Libertins, Pavement i Pau Riba?¿ Després vaig conèixer els Surfing Sirles i vaig flipar perquè tenen alguna cosa que t'atrapa. I evidentment intentant discernir que era també em van influir. En general porto un cacau musical al cap important, el realment difícil de tot és poder filtrar totes aquestes influències i extreure'n algo propi. Crec que a hores d'ara ho estic començant a aconseguir, però durant molt de temps aquesta confusió m'ha impedit de fer bons temes.
Ara em vaig obrint cada cop més, tot i que tendeixo, per una qüestió de temps, a cercar obres clàssiques del rock i el pop entre els 60 fins a 2000. Darrerament vaig descobrir el disc "Maria" d'Adrià Puntí i per mi és una obra mestre. Fa posar la "gallina de piel". Fa poquet he adquirit un parell de vinils, el "Who sell out" dels Who que ja coneixia i em sembla un dels seus millors àlbums, i el "All mod cons" de The Jam que no coneixia i estic plenament immers en ell. No escolto tanta música com m'agradaria ni em considero molt menys un expert, simplement perquè el meu cervell no dóna per més, i perquè també hi ha altres coses a la vida. De totes formes deu ser molt avorrit ser expert en alguna cosa...
I a nivell de guitarristes, quines són les teves influències? com vas aprendre a tocar?
Jo vaig començar tardíssim en això de la música i quan per fi em vaig posar a tocar la guitarra "seriosament" va ser als 19 anys, amb música de NOFX i de manera autodidacta. Encara recordo que el meu objectiu inicial era simplement tocar "quintes" o com diuen els anglesos "power chords" però poc a poc em va anar atrapant i des de llavors no he pogut parar. El meu mètode d'aprenentatge era el següent: juntament amb les tabulatures que podia trobar a Internet em posava els vídeos en directe de NOFX en VHS i donava voltes a la cinta fins que podia discernir quins eren realment els acords difícils que no entenia...l'objectiu final era poder interpretar el concert sencer de principi al final. Un altre guitarrista que em va marcar moltísim per aquella època va ser Graham Coxon de Blur, ja que el meu germà és fan d'aquests i també estava tot el dia amb directes seus, especialment els del Doctor Músic del canal 33 que eren fantàstics. De Coxon em fascinava la seva originalitat i com podia omplir la cançó de manera genial sense posar-hi notes de més. Les seves guitarres sempre estan al servei de la cançó. Més tard em van regalar el DVD dels Who a la Illa de Wight i l’impacta va ser total, fins al punt al que em vaig aprendre tot el repertori de memòria que durava com dues hores o així...un altre guitarrista que va canviar la meva manera de pensar va ser Stephen Malkmus de Pavement que per mi és un dels més genials i originals dels 90. Toca amb afinacions alternatives que ell mateix ha inventat i amb una sensibilitat per sobre de la mitja. Un altre època en va donar molt fort per Jimmy Page, però evidentment no li arribo ni a la sola de les sabates. Com a l'hora de composar, crec que en definitiva es tracta de poder assimilar tantes influències com puguis, trobar aquells artistes que realment t'apassionin i fer alguna cosa pròpia a partir de la teva creativitat...
Quina opinió tens de la situació musical actual?
Crec que la situació actual en la música, al haver esdevingut un producte de consum massiu és similar a la situació d'altres àmbits creatius. El capitalisme ha engolit de manera salvatge tota opció creativa, i la gent només consumeix allò que se'ls ofereix. Els grups del moment poden ser bons o no, però han de respondre a una sèrie de modes e interessos comercials que ofeguen totes les demes opcions de manera bastant autoritària. Així que als músics només ens queden dues opcions; o intentar encaixar en la moda del moment o seguir fent la música que realment sentim, el ritme al qual batega el nostre cor. La primera evidentment és un impossible i pot portar a la depressió o l'autoengany i la segona fa que la repercussió que té la teva obra sigui tan mínima, que acabis en la mateixa frustració i consegüent depressió. Així que la situació és bastant fotuda. Hi ha una tercera opció que és fer la teva música i caure en el moment i en el lloc idonis, però tot i així a la llarga es una falsa realitat. Tot i així crec que és molt important no trair-te a tu mateix i sobretot tenir fe en la teva feina, que si realitzes amb passió i cor al final reps alguna mena de recompensa, encara no se quina però segur que hi és.
Quina solució proposaries?
La solució seria fer entendre a la gent la manipulació a la qual està sotmesa, d'alguna manera obrir els ulls a la gent perquè sàpiguen diferenciar la música feta amb el cor d'un producte purament comercial, o d'un grup que escoltes perquè t'han dit que l'has d'escoltar. També fer conscient a la gent que escoltar determinada música per sentir-se acceptat o pertànyer a un grup social és un error. Crec que hi ha música dolenta i en general és aquella pensada com un producte per agradar a certa gent. Però al món hi ha una quantitat d'artistes enormes i d'opcions musicals infinites. La música i l'art són una recerca personal, on cadascú hauria de construir el seu camí. Tot i així, aquest canvis són utòpics perquè no només s'haurien d’imposar en el sentit musical sinó en tots els aspectes de la vida...com que no crec en les utopies ni en l'infinit, la meva tasca és intentar bonament com pugui fer entendre a la gent, als coneguts, als amics aquestes idees de manera humil i sense pretensions d’imposar el meu pensament. I si algun dia descobreixo una manera, per petita que sigui de canviar les coses, doncs em posaré 'manos a la obra'.
I en un moment d'una veritable saturació d'artistes com estem vivint, que creus que pots aportar?
Hi ha dos motius principals pels quals crec que puc dir alguna cosa en l'escena musical. El primer és que soc una persona amb certes inquietuds i que tinc coses a dir, a part del merament formal o estètic. El segon motiu i més important és que en els meus directes, quan la cosa ha anat com havia d'anar, he aconseguit que la gent gaudís, he vist a gent ballar, moure's, cantar i emocionar-se...sembla una tonteria però crec que per un músic és bàsic percebre que el que fas arriba a la gent i que aquesta fins i tot reacciona. Això em fa pensar que vaig pel bon camí. He vist grans concerts però també moltes bandes amb pretensions on la gent s'avorria...crec que un músic es deu en part al seu públic i es responsabilitat seva poder emocionar. En aquest sentit crec que soc bo.
Que opines del ressorgiment de la música en català?
Crec que està molt bé que la gent hagi oblidat el complexa que suposava cantar en la seva pròpia llengua, però també crec que s'està donant massa ressò a un determinat estil de música i s'estan deixant de banda altres opcions, potser més dures. És el mateix de sempre, no hi ha una atenció a la diversitat. En realitat crec que el que ha de primar per saber si un grup és bo o no, no és la llengua en que canta sinó la música que fa i que expressa en les seves lletres. Això si, si vols cantar en anglès crec que hauries de ser capaç, ja no de parlar l'anglès sinó de pensar en angles. En aquest punt em permetre de rajar una mica: potser és una percepció meva personal però la sensació que tinc en general de la nova escena catalana i em refereixo bàsicament al pop/rock és que la música i l'art estan en mans de la burgesia. Trobo a faltar una mica aquell esperit punk dels 80. El problema és que la gent de pasta té la cultura i la educació musical suficient per sobresortir, mentre que d'altres no tenim ni puta idea de moltes coses que se'ns escapen. Però manca clarament la mala llet, aquella ironia, aquell esperit de tocar els ous al sistema...A la pel·lícula 'Vidas al límite' hi ha una frase genial de Rimbaud a Verlaine on diu algo així com: "que esperas de una ciudad donde los artistas son más burgueses que la burguesía?" Crec que de totes formes això sempre ha estat una mica així...
Quin consell dones als joves que es vulguin dedicar a la música?
Que vagin amb molt de compte perquè si van en serio, arriba un moment que t'atrapa i ja no hi ha volta enrere!
Más información: http://blogs.myspace.com/index.cfm?fuseaction=blog.view&friendId=152795797&blogId=539312383#ixzz10MfbxHgj
Hola amics. Aquí us presento la primera auto-entrevista amb Marc Espectre cantant, guitarrista i líder del grup Nous Espectres. En més d'una ocasió havia pensat auto entrevistar-me o m'imaginava la entrevista ideal. Ha estat gràcies a la iniciativa del cantant i guitarrista conegut com 'l'Abdominable Gallina Nauseabunda' http://www.myspace.com/laabdominablegallinanauseabunda
i la seva primera auto entrevista que he decidit donar aquest pas absurd...espero que us agradi.
Quin ha estat el concepte del grup, quins objectius ha perseguit des de els seus inicis fins l'actualitat?
Nous Espectres van començar de manera molt ingènua, bàsicament per una necessitat imperant per part meva de fer música i cançons. D'una manera molt bàsica, molt salvatge, sense gaires plantejaments de res però si amb la pretensió d'arribar molt lluny i fer carrera. Evidentment ni hem arribat lluny ni hem fet carrera i amb el temps tot això ha anat canviat, evolucionant i modificant-se de manera que fins i tot m'atreveixo a definir com a 'adulta'. Hi han hagut molts alt i baixos, en quatre o cinc anys, però també moments molt intensos i creatius i alguns petits concerts bastant memorables.
Quina és la situació actual?
Després d'aquest inicis més ‘punkis’, la situació actual és d'una certa calma per tal de poder reposar les idees i poder evolucionar, ja que crec que aquesta és la clau de tot artista i persona: créixer. Creixeu i multipliqueu-vos...ara mateix em trobo treballant en la composició de nous temes i crec que per fi he fet un salt qualitatiu important. També he crescut en el sentit d'una canvi en el tarannà del projecte: anirem més a poc a poc, construint els temes peça per peça i més ‘carinyo’ que abans...en definitiva que li vull fotre més canya, sonar millor i fer millor temes. Però per aconseguir aquests objectius es necessita calma. Podem dir que ara mateix s'obre una nova etapa en la vida de la banda.
Des de el vostre inici heu tingut 6 membres, diferents sinó m'equivoco, perquè els canvis de formació?
Els canvis de formació són un problema que desequilibra la banda desde els seus inicis. Normalment responen a una manca de motivació per part de la persona que marxa o convido a sortir, però tot i així cada situació és diferent i cada persona és un món. Potser un dels defectes que sempre he tingut com a líder és no saber expressar bé les meves idees i objectius i això a la llarga perjudica a tothom. Ara bé, és un error que en l'actualitat no vull repetir.
Quin mètode de treball segueix el grup actualment?
El mètode de treball fins al moment sempre ha estat el mateix...jo faig els temes a casa que gravo amb el Cubase i després els intentem reproduir al local. Això no significa que els temes s'hagin de tocar al peu de la lletra sinó que després re interpretem les cançons i he de dir que sempre sonen millor al local. La meva intenció actual és combinar aquest sistema amb la creació de temes al local, juntament amb la improvisació de idees.
No crec en la existència d'un únic mètode de treball ja que cada banda funciona com una petita societat; pot ser una democràcia, una falsa democràcia o una dictadura, etc...els meu conceptes polítics són molt limitats. Simplement les bandes adopten un sistema fins que aquest els deixa de funcionar; llavors tenen dues opcions, o es dissolen o canvien de mètode.
Llavors Nous Espectres com funciona?
Doncs ara mateix de cap manera ja que estem re organitzant la banda, però en el passat podríem dir que funcionava una mica com una dictadura suau.
Quines referències musicals et motiven com a compositor?
Com tot, les referències dels inicis eren més limitades, un grup que em va inspirar molt en els inicis van ser The Libertines. Tot i que no havien inventat res, em vaig enamorar de la seva música per la frescor, la urgència i la vitalitat que era típica del punk però no eren ben bé un grup punk. Tot i així un altre dels meus gran tòtems referencials han estat de sempre els Pavement, que en realitat res té a veure amb grups com els Libertines o els Who per exemple. La majoria de grups venen de fora, però també hi ha referències autòctones com el Diòptria del Pau Riba...el gran obstacle era: com ajunto Libertins, Pavement i Pau Riba?¿ Després vaig conèixer els Surfing Sirles i vaig flipar perquè tenen alguna cosa que t'atrapa. I evidentment intentant discernir que era també em van influir. En general porto un cacau musical al cap important, el realment difícil de tot és poder filtrar totes aquestes influències i extreure'n algo propi. Crec que a hores d'ara ho estic començant a aconseguir, però durant molt de temps aquesta confusió m'ha impedit de fer bons temes.
Ara em vaig obrint cada cop més, tot i que tendeixo, per una qüestió de temps, a cercar obres clàssiques del rock i el pop entre els 60 fins a 2000. Darrerament vaig descobrir el disc "Maria" d'Adrià Puntí i per mi és una obra mestre. Fa posar la "gallina de piel". Fa poquet he adquirit un parell de vinils, el "Who sell out" dels Who que ja coneixia i em sembla un dels seus millors àlbums, i el "All mod cons" de The Jam que no coneixia i estic plenament immers en ell. No escolto tanta música com m'agradaria ni em considero molt menys un expert, simplement perquè el meu cervell no dóna per més, i perquè també hi ha altres coses a la vida. De totes formes deu ser molt avorrit ser expert en alguna cosa...
I a nivell de guitarristes, quines són les teves influències? com vas aprendre a tocar?
Jo vaig començar tardíssim en això de la música i quan per fi em vaig posar a tocar la guitarra "seriosament" va ser als 19 anys, amb música de NOFX i de manera autodidacta. Encara recordo que el meu objectiu inicial era simplement tocar "quintes" o com diuen els anglesos "power chords" però poc a poc em va anar atrapant i des de llavors no he pogut parar. El meu mètode d'aprenentatge era el següent: juntament amb les tabulatures que podia trobar a Internet em posava els vídeos en directe de NOFX en VHS i donava voltes a la cinta fins que podia discernir quins eren realment els acords difícils que no entenia...l'objectiu final era poder interpretar el concert sencer de principi al final. Un altre guitarrista que em va marcar moltísim per aquella època va ser Graham Coxon de Blur, ja que el meu germà és fan d'aquests i també estava tot el dia amb directes seus, especialment els del Doctor Músic del canal 33 que eren fantàstics. De Coxon em fascinava la seva originalitat i com podia omplir la cançó de manera genial sense posar-hi notes de més. Les seves guitarres sempre estan al servei de la cançó. Més tard em van regalar el DVD dels Who a la Illa de Wight i l’impacta va ser total, fins al punt al que em vaig aprendre tot el repertori de memòria que durava com dues hores o així...un altre guitarrista que va canviar la meva manera de pensar va ser Stephen Malkmus de Pavement que per mi és un dels més genials i originals dels 90. Toca amb afinacions alternatives que ell mateix ha inventat i amb una sensibilitat per sobre de la mitja. Un altre època en va donar molt fort per Jimmy Page, però evidentment no li arribo ni a la sola de les sabates. Com a l'hora de composar, crec que en definitiva es tracta de poder assimilar tantes influències com puguis, trobar aquells artistes que realment t'apassionin i fer alguna cosa pròpia a partir de la teva creativitat...
Quina opinió tens de la situació musical actual?
Crec que la situació actual en la música, al haver esdevingut un producte de consum massiu és similar a la situació d'altres àmbits creatius. El capitalisme ha engolit de manera salvatge tota opció creativa, i la gent només consumeix allò que se'ls ofereix. Els grups del moment poden ser bons o no, però han de respondre a una sèrie de modes e interessos comercials que ofeguen totes les demes opcions de manera bastant autoritària. Així que als músics només ens queden dues opcions; o intentar encaixar en la moda del moment o seguir fent la música que realment sentim, el ritme al qual batega el nostre cor. La primera evidentment és un impossible i pot portar a la depressió o l'autoengany i la segona fa que la repercussió que té la teva obra sigui tan mínima, que acabis en la mateixa frustració i consegüent depressió. Així que la situació és bastant fotuda. Hi ha una tercera opció que és fer la teva música i caure en el moment i en el lloc idonis, però tot i així a la llarga es una falsa realitat. Tot i així crec que és molt important no trair-te a tu mateix i sobretot tenir fe en la teva feina, que si realitzes amb passió i cor al final reps alguna mena de recompensa, encara no se quina però segur que hi és.
Quina solució proposaries?
La solució seria fer entendre a la gent la manipulació a la qual està sotmesa, d'alguna manera obrir els ulls a la gent perquè sàpiguen diferenciar la música feta amb el cor d'un producte purament comercial, o d'un grup que escoltes perquè t'han dit que l'has d'escoltar. També fer conscient a la gent que escoltar determinada música per sentir-se acceptat o pertànyer a un grup social és un error. Crec que hi ha música dolenta i en general és aquella pensada com un producte per agradar a certa gent. Però al món hi ha una quantitat d'artistes enormes i d'opcions musicals infinites. La música i l'art són una recerca personal, on cadascú hauria de construir el seu camí. Tot i així, aquest canvis són utòpics perquè no només s'haurien d’imposar en el sentit musical sinó en tots els aspectes de la vida...com que no crec en les utopies ni en l'infinit, la meva tasca és intentar bonament com pugui fer entendre a la gent, als coneguts, als amics aquestes idees de manera humil i sense pretensions d’imposar el meu pensament. I si algun dia descobreixo una manera, per petita que sigui de canviar les coses, doncs em posaré 'manos a la obra'.
I en un moment d'una veritable saturació d'artistes com estem vivint, que creus que pots aportar?
Hi ha dos motius principals pels quals crec que puc dir alguna cosa en l'escena musical. El primer és que soc una persona amb certes inquietuds i que tinc coses a dir, a part del merament formal o estètic. El segon motiu i més important és que en els meus directes, quan la cosa ha anat com havia d'anar, he aconseguit que la gent gaudís, he vist a gent ballar, moure's, cantar i emocionar-se...sembla una tonteria però crec que per un músic és bàsic percebre que el que fas arriba a la gent i que aquesta fins i tot reacciona. Això em fa pensar que vaig pel bon camí. He vist grans concerts però també moltes bandes amb pretensions on la gent s'avorria...crec que un músic es deu en part al seu públic i es responsabilitat seva poder emocionar. En aquest sentit crec que soc bo.
Que opines del ressorgiment de la música en català?
Crec que està molt bé que la gent hagi oblidat el complexa que suposava cantar en la seva pròpia llengua, però també crec que s'està donant massa ressò a un determinat estil de música i s'estan deixant de banda altres opcions, potser més dures. És el mateix de sempre, no hi ha una atenció a la diversitat. En realitat crec que el que ha de primar per saber si un grup és bo o no, no és la llengua en que canta sinó la música que fa i que expressa en les seves lletres. Això si, si vols cantar en anglès crec que hauries de ser capaç, ja no de parlar l'anglès sinó de pensar en angles. En aquest punt em permetre de rajar una mica: potser és una percepció meva personal però la sensació que tinc en general de la nova escena catalana i em refereixo bàsicament al pop/rock és que la música i l'art estan en mans de la burgesia. Trobo a faltar una mica aquell esperit punk dels 80. El problema és que la gent de pasta té la cultura i la educació musical suficient per sobresortir, mentre que d'altres no tenim ni puta idea de moltes coses que se'ns escapen. Però manca clarament la mala llet, aquella ironia, aquell esperit de tocar els ous al sistema...A la pel·lícula 'Vidas al límite' hi ha una frase genial de Rimbaud a Verlaine on diu algo així com: "que esperas de una ciudad donde los artistas son más burgueses que la burguesía?" Crec que de totes formes això sempre ha estat una mica així...
Quin consell dones als joves que es vulguin dedicar a la música?
Que vagin amb molt de compte perquè si van en serio, arriba un moment que t'atrapa i ja no hi ha volta enrere!
Más información: http://blogs.myspace.com/index.cfm?fuseaction=blog.view&friendId=152795797&blogId=539312383#ixzz10MfbxHgj
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada