Avui hem començat l'any 2011 i malgrat ja haver fet el canvi d'any m'interessaria fer una reflexió profunda sobre aquest passat 2010 que va acabar ahir mateix quan encara era el 31 de desembre del 2010. Va acabar precisament a les 12 de la nit quan molta de la gent es trobava amb les seves famílies o els col·legues per sopar i menjar els grans de raïm durant les campanades, i després sortir de festa en els bars, les discoteques, els locals o els envelats amb concerts en directe o fins tornar a casa borratxos o esmorzar quan ja es fa de dia. Mentre que a casa hi ha un silenci estrany que m'humilia i em va aïllant de la gent innecessàriament i no em deixa habituar-me en els ambients festius.
Però aquest any ha estat molt trist i ple de moments molt durs i pesats en general malgrat que no n'haguem arribat a ser-ne totalment conscients. Hem acabat l'any amb les primeres amenaces d'un govern neoliberal recent format i representat per la burgesia catalana que fa propaganda de la tradició del país però li interessen les "solucions" liberals i espanyoles: ja es parla de trasvassar l'aigua del riu Roine per interessos de la gent amb diners, en els hospitals públics els pacients ingressats hagin de pagar les ambulàncies, els seus medicaments i els seus àpats, les decisions de cada centre educatiu si fer la setmana blanca del febrer i fins i tot ja ha exclòs alguns grups que cantaven en català del festival Barcelona Acció Musical, i ens fa pensar sobre el mal futur de la llengua i la cultura catalanes els propers quatre anys. Així de malament ja ha començat el final d'any i les noves amenaces i les metràfoles que encara ens esperen per enfortir les classes més benestants i els seus negocis negres amb els impostos que anem pagant. Tot i així, seguiran i enfortiran les retallades socials. Malgrat que el Mas ho digui, aquest no és el "govern dels millors" i mai ho serà com qualsevol govern.
També he tingut mals entesos en algunes classes amb companys que entre ells ja escampen mals rumors sobre mi degut a la seva manca d'interès en assimilar amb naturalitat la meva problemàtica i després hagi de ser jo el qui hagi de sortir a la força a fer un examen en un despatx de professors i em vigilin la bossa i la cartera com si estigués a l'escola o l'institut sense tenir jo una llibertat en fer un examen. A la biblioteca també he tingut problema els caps de setmana amb alguns estudiants d'altres facultats que inconscientment van de repel·lents i també han parlat malament sobre mi o l'entrada dels mossos d'esquadra estant avisats per una pseudo-psicòloga que transgiversava dient que es preocupava per mi i la falsedat de les i els bibliotecaris de la meva facultat que són persones falses i no et volen donar la cara. Fins i tot segueixo estant cansat i cuit dels fills de puta d'aquests pseudo-professionals que es fan dir neuròlegs o psiquiatres que diuen que es preocupen per la salut de la gent però que els interessa tractar-te la malaltia i no com una persona amb sentiments i ho fan d'una manera molt artificial sense que jo mateix pugui tenir els meus propis sentiments. I a sobre donen l'excusa que ho fan amb "bona finalitat" mentre que et volen deixar estigmatitzat marcada pels seus interessos creats amb artificalitat. Però sobretot he hagut d'aguantar algunes actituds i el fals sofriment de la meva mare cap a mi considerant-me com si fos un nen petit malgrat que ella realment transivergeixi algunes coses i donant alarmes de falsa protecció individual sense cap motiu específic. També he estat pensant bastant en el to prepotent d'una carta que em va escriure una estudiant de medicina de la UB que es diu Lucía Carratalà sobre l'agressió vergonyosa del Francesc Cardellach com els seus comentaris absurds i la meva rencúnia en contra seva exigint-li que com a mínim mai més em torni a saludar per no haver-me parlat de manera amable. I encara he de treure molts plors acumulats per renys i injustos clams d'atenció d'anys enrere i encara tinc dificultats en poder-lo expressar com és realment.
Però també ha estat un any amb bones experiències:
El febrer de l'any passat durant la setmana blanca de la UB me'n vaig anar amb avió a Berlín per tenir una visita amb la Teresa Forcades per fer les primeres sessions de Teràpia d'Alliberament Emocional. Vaig aprofitar aquella estada per visitar aquesta gran ciutat plena de carrers, metros i tramvies, monuments i història.
Vaig tenir la sort d'anar a veure l'Ivette Nadal i Els Pets al Palau de la música el 16 de novembre durant la seva segona gira en teatres i coincidint amb la temporada de BandAutors on hi hagué tot un públic molt heterogeni i des de les graderies de dalt de tot vaig poder gaudir de les seves últimes cançons i cançons dels anteriors discos versionades de manera molt diferent i en un ambient més de relax que no tant de festa i crits. Per a mi ha estat una de les coses que m'han agradat més de l'any 2010 però em van dir que vigilés en no trobar-me en Millet i els seus amics que encara són més perillosos que ell.
He tornat a sortir de nit de manera una mica més sovintejada amb uns amics de la facultat però estudies filosofia després d'un espectacle de danses occitanes a la plaça del Rei, vam anar en un pub fins molt tard a la nit quan ja anavem mig "tahats". I el 26 de novembre vam sortir en bars nocturns pel Raval i Sant Antoni on vam aprofitar per demanar unes begudes amb unes cerveses amb unes tapes gratuïtes de truita de patates amb all i oli, precisament dos dies abans de les decepcionants eleccions.
El juliol vaig estar a casa d'una companya d'història i ens vam banyar a la piscina comunitària dels pisos on viu ella. He començat a tenir més empatia amb la gent de Ràdio Nikòsia i amb ells hem parlat sobre temes força interessants i de projectes comuns sobre l'estigmatització de la psiquiatria o els abusos psicofarmacològics, fins i tot treballem el tema de l'amor a través de les abraçades. Allà també he conegut una noia que desitja estudiar medicina i fa tres dies em va convidar a casa seva on em va ensenyar algunes obres d'art com un piano antic, el seu primer fonendoescopi de veritat que es va comprar en una botiga al davant de l'Hospital Clínic. I últimament ja estic rebent abraçades d'amigues i amics que m'aprecien i em transmeten el seu amor cap a mi, i ara veig que cada cop més necessito aquestes abraçades, les carícies i els petons que em relaxen i m'ajuden a refer-me una altra vegada però no ens enganyem perquè moltes vegades hi ha gent que t'abraça però també és hipòcrita i per l'esquena et vol fer molt mal. I més per Nadal i cap d'any és quan els vull rebre de més a prop i sentir el carinyo que moltes vegades em costa de rebre i transmetre durant l'any. De cara aquest any he decidit acostar-me més cap a la gent i transmtre'ls aquesta estima i desmarcar-me definitivament de la gent que no em coneix i m'ha putejat. Aquest serà el primer gran regal per a ells.
Aquest any també m'he fet amic del músic osonenc Oriol Cardona amb qui compartim sobretot molts gustos musicals. El vaig conèixer quan havia estat el guitarrista provisional del grup Aramateix i m'havia ensenyat el seu projecte musical personal: Àcid Úric. Ell m'ha donat l'oportunitat de conèixer la música de Pearl Jam i a partir d'aquí he anat descobrint les seves cançons pel YouTube i conèixer la manera de ser del cantant d'aquest grup: l'Eddie Vedder, una persona molt interessant que transmet la seva sensibilitat a través de la música des del cor. L'Oriol també ha fet projectes de tribut a Pearl Jam com Jam de Perles o Riot Act: un projecte amb grup per interpretar les seves cançons i el concert amb més èxit va ser a la sala Moscou de Torelló. Fins i tot ens vam trobar un dia a Vic on ens vam conèixer amb la seva colla que són bona gent: en Joan Vilar, en Pere Vila, l'Eli Berrocal, la Montse Garcia o l'Eduard.
Finalment ahir dia 31 de desembre vaig tenir un dubte important sense saber què fer per aquesta nit boja. És un moment en què hi ha gent que es queda amb la família i altres que es queden per anar a sopar per menjar el raïm i sortir en bars o discoteques fins ben tard. De fet jo vaig aprofitar per anar a sopar a casa dels meus tiets on hi havia tota la família de part de la meva mare: hi havia els meus tiets, l'àvia i l'avi, la tieta àvia, la meva germana, el meu cosí, les meves cosines i els seus xicots. Vam estar menjant coses variades des de patates, olives i aperitiu fins a pizza i cannapés i el postre d'un bon pastís mentre que miravem un vídeo d'un concert de l'Eric Clapton. I finalment vam menjar els grans de raïm seguint les campanades. El meu cosí se'n va anar perquè havia quedat amb amics seus i jo me'n vaig anar decididament baixant pel carrer Saragossa, Via Augusta, la Travessera de Gràcia i Avinguda Josep Tarradelles fins a Sants: a Cotxeres hi havia festa que organitzava el Casal Independentista. Com que s'havien acabat les entrades em vaig esperar a fora una estona fins quan un altre que sortia em va oferir la seva entrada i vaig acabar entrant. Em vaig relacionar amb gent i trobant-me antics amics del barri a qui últimament no he vist en aquest temps, saltant entre ballaruca i bombolles de sabó que feia alguna gent. Va ser tota una festassa. Després de dir tantes burrades amb amics vaig acabar tornant a casa quan ja es va fer clar. I ara a seguir estudiant per examens.
I per acabar hi deixo música bastant festiva: concretament el famós tema Should I stay or should I go de The Clash. Malgrat ser dels anys setanta a mi m'és igual. Crec que és un tema molt festiu i de bona borratxera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada