dimecres, 18 de setembre del 2024

Últim dinar al Terra d'Escudella (Dinar de despedida) 28.08.2024

El meu últim dinar al restaurant Terra d'Escudella, un indret emblemàtic del barri de Sants dedicat a la cuina catalana i amb els i les veïnes del barri. Lloc destacat pel tracte de proxmitat amb els i les clientes i amb relació amb els moviments socials del barri. Establiment amb més de 20 anys d'activitat gastronòmica i culinària sent al principi l'Arran i a partir del 2005 finalment el Terra d'Escudella. Lloc destacat per les seves al·legories a la cultura popular de la terra i amb referències a les revoltes populars de casa nostra, ambients rústics i familiars. El passat dissabte 31 d'agost va tancar les portes rústiques definitivament. Ha estat una pèrdua important per al barri i especialment per a la plaça d'Osca. Però sempre el recordaré amb amor i nostàlgia pel tracte i l'estima que m'han transmès. 

A continuació faig un petit reportatge personal de fotografies de com va ser el meu últim dia dinant a dintre d'aquell restaurant.  

BON PROFIT I FINS SEMPRE!!!!!


























dissabte, 18 de maig del 2024

El Mar - Ràdio Nikòsia. 15.05.2024.

En el programa del 15.05 parlem del Mar i la nostra emotivitat amb ell, d'allò que ens remet subjectivament el mar com a éssers humans, dels sentiments que ens evoca, de les idees que flueixen com les ones. Quan ens fiquem a l'aigua i nedem deixem de parlotejar i ens comuniquem només corporalment, fluïm com embrions en el líquid amniòtic. El mar és vida i és mort, és frontera i és connexió, és negoci i és bellesa. 


Coordinen Pablo, Joan i Mònica. 


https://radionikosia.org/radio/la-mar/

divendres, 28 d’octubre del 2022

"Los olivos", un poema d'Antonio Machado.

 Los olivos


¡Viejos olivos sedientos

bajo el claro sol del día,

olivares polvorientos

del campo de Andalucía!

¡El campo andaluz, peinado

por el sol canicular,

de loma en loma rayado

de olivar y de olivar!

Son las tierras

soleadas,


anchas lomas, lueñes sierras

de olivares recamadas.

Mil senderos. Con sus machos,

abrumados de capachos,

van gañanes y arrieros.

¡De la venta del camino

a la puerta, soplan vino

trabucaires bandoleros!

¡Olivares y olivares

de loma en loma prendidos

cual bordados alamares!

¡Olivares coloridos

de una tarde anaranjada;

olivares rebruñidos

bajo la luna argentada!

¡Olivares centellados

en las tardes cenicientas,

bajo los cielos preñados

de tormentas!…

Olivares, Dios os dé

los eneros

de aguaceros,

los agostos de agua al pie,

los vientos primaverales,


vuestras flores racimadas;

y las lluvias otoñales

vuestras olivas moradas.

Olivar, por cien caminos,

tus olivitas irán

caminando a cien molinos.


Ya darán

trabajo en las alquerías

a gañanes y braceros,

¡oh buenas frentes sombrías

bajo los anchos sombreros!…

¡Olivar y olivareros,

bosque y raza,

campo y plaza

de los fieles al terruño

y al arado y al molino,

de los que muestran el puño

al destino,

los benditos labradores,

los bandidos caballeros,

los señores

devotos y matuteros!…

¡Ciudades y caseríos

en la margen de los ríos,

en los pliegues de la sierra!…

¡Venga Dios a los hogares

y a las almas de esta tierra

de olivares y olivares!



II 


A dos leguas de Úbeda, la Torre

de Pero Gil, bajo este sol de fuego,

triste burgo de España. El coche rueda

entre grises olivos polvorientos.

Allá, el castillo heroico.

En la plaza, mendigos y chicuelos:

una orgía de harapos…

Pasamos frente al atrio del convento

de la Misericordia.


¡Los blancos muros, los cipreses negros!


¡Agria melancolía

como asperón de hierro

que raspa el corazón! ¡Amurallada

piedad, erguida en este basurero!…

Esta casa de Dios, decid hermanos,

esta casa de Dios, ¿qué guarda dentro?


Y ese pálido joven,

asombrado y atento,

que parece mirarnos con la boca,

será el loco del pueblo,

de quien se dice: es Lucas,

Blas o Ginés, el tonto que tenemos.

Seguimos. Olivares. Los olivos

están en flor. El carricoche lento,

al paso de dos pencos matalones,

camina hacia Peal. Campos ubérrimos.

La tierra da lo suyo; el sol trabaja;

el hombre es para el suelo:

genera, siembra y labra

y su fatiga unce la tierra al cielo.

Nosotros enturbiamos

la fuente de la vida, el sol primero,

con nuestros ojos tristes,

con nuestro amargo rezo,

con nuestra mano ociosa,

con nuestro pensamiento

se engendra en el pecado,

se vive en el dolor. ¡Dios está lejos!

Esta piedad erguida


sobre este burgo sórdido, sobre este basurero,

esta casa de Dios, decid, oh santos

cañones de de von Kluck, ¿qué guarda dentro?


Antonio Machado




divendres, 9 de setembre del 2022

Caminant pel voltant del Pujolet











































Visca el Pujolet, visca la muntanyeta, visca el seu paisatge deliciós i ric i visca Castellterçol. 






💋💋💚💚