Petit homenatge a Marc Grau.

Fa tretze anys de la mort de Marc Grau, un gran guitarrista català -fins i tot se l'ha arribat a considerar com un dels millors en l'escena musical del rock en català dels anys 80 i 90 del segle passat. Va tocar en un principi en grups de música en català i en castellà des de El Último de la Fila de 1986 a 1991 com també tocant la guitarra a la cançó Disneylandia del disc Rebuznos de amor de Los Burros. Més tard també va ser productor musical per a grups catalans com Sopa de Cabra, Lax'n busto, Umpah-Pah i com no Els Pets on hi faria el solo de la cançó S'ha acabat (lletra i música del meu amic Joan Reig, bateria) del disc Calla i balla i acabaria sent el guitarrista i director musical fins el 1998. A més, el 1997 gravaria el seu primer disc en solitari (Instrumental) amb 14 cançons instrumentals on la guitarra elèctrica és la protagonista on quatre són versions de cançons clàssiques. I el 25 d'abril del 1999 va morir a causa d'un càncer ja molt avançat que va intentar tractar-se als Estats Units. 

Jo no en vaig saber res fins quan em van començar a agradar Els Pets... en alguns discos vaig veure el seu nom on hi deia que tocava les guitarres. Malgrat tot per edat mai el vaig poder arribar a veure i escoltar en directe a part que a casa meva no em deixaven anar sovint en aquests concerts. Però va ser a partir d'un vídeo del concert al Mercat de Música Viva de Vic del 1997, en la gira Bondia, quan em vaig quedar impressionat per la seva manera de tocar i les seves actituds rockeres i enginy amb la guitarra a les mans en cançons com Vaig calent, Sebastià o el Jo vull ser rei. Fins i tot els solos i els rifts musicals dels inicis i finals de cançons han acompanyat els meus sentiments més íntims, especialment com a via de canalització en sentir-me ensinistrat pels meus pares. 

Per últim crec que és important tenir present l'evolució de la seva carrera musical i ressaltar el protagonisme en grups on havia participat abans dels Pets. Així recordarem també la seva estada a El Último de la Fila i Los Burros. I per últim el videoclip de S'ha acabat dels Pets.

Record dels 20 anys dels Pets

Fa poc temps que no he anat en cap concert dels Pets ja que en la gira d'estiu de l'any passat tan sols vaig anar en dos concerts en directe: el primer va ser al Poble Espanyol on compartien escenari amb els Amics de les Arts on al final del concert van tornar a l'escenari per cantar la cançó d'Agost i després per la diada de l'any passat després de la manifestació on van tornar a tocar amb ells i abans hi hagueren At Versaris acompanyats pel trio de jazz Asstrio. A més també vaig anar en el seu concert al Palau de la Música durant les sessions de BandAutors. Aquest any no sé com ho tindré per tornar-los a veure. De fet volia anar a veure'ls a Constantí -la terra promesa- però va ser totalment impossible anar-hi des de Torredembarra sense cap transport de tornada. Me'n recordo que en Joan Reig em va dir que Constantí està molt mal comunicat.
Ahir vaig seguir navegant pel YouTube ja que ho tinc per mal vici traïdor i vaig buscar vídeos sobre algun moment nostàlgic del grup. He trobat un reportatge de la gira dels seus 20 anys de carrera el 2005 on van tocar a diferents llocs dels Països Catalans i és coneguda també com a GIRAVINT. Aquest reportatge va sortir en un DVD conegut com AIXÒ ÉS ESPECTACLE i fa referència a la cançó That's entertainment d'en Paul Weller quan havia cantat amb The Jam i en aquesta gira la van cantar en català. Per a mi és un vídeo nostàlgic on es combinen antigues imatges i cançons del grup, moments quan la gent va en els seus concerts i fragments de cançons en directe en aquesta gira. El fragment que em va agradar més va ser el d'en Joan Reig cantant S'ha acabat al davant de l'escenari.

S'ha fet gran

I avui per acabar vull deixar una d'aquelles cançons dels Pets que he deixat en oblit fa bastant temps. Aquests últims dies enmig de vacances he tornat a reviure aquesta cançó i m'ha transmès els sentiments melancòlics, nostàlgia i tristesa d'altres moments quan la vaig escoltar de l'àlbum Fruits Sex. I últimament he tingut el record d'aquesta cançó i els sentiments, la vitalitat i la intimitat que m'han dut. Per a mi ha estat un dels temes més profunds i intensos de la seva primera etapa musical, em va deixar emocionat. Altres vegades m'ha ajudat a plorar i aprofundir en els sentiments personals que moltes vegades em són difícils de transmetre amb paraules. I ara ja marxo a dormir.

Aquí a sota hi deixo la lletra:

S'HA FET GRAN.

No sap ben bé que cony fa aquí,
és massa gran pel que li agrada
per l'altre massa petit.
La sensació de soledat
el condueix a l'endemà
que serà igual.

Encén la ràdio, però no fan res de bo,
ja no recorda la lletra
d'aquella vella cançó
que ha repetit més de cent cops,
l'ha oblidat a poc a poc
quasi com tot.

Aquest món que arrossega
se li ha fet tan pesat
tot anava tan bé
però ara s'ha fet gran.

Ja no recorda el seu últim somrís,
tot era abans en blanc i negre
i ara es va fonent en gris.
Camina però ha de recular,
s'aixeca i torna a ensopegar.
No sap on va.

Aquest món que arrossega
se li ha fet tan pesat,
tot anava tan bé
però ara s'ha fet gran.

Merda, sempre fot molt la puta propaganda que sovint apareix en el puto àudio.

Els Pets al "Palau".

-------------------------------------------------------------------------------------------------

Fa 4 anys Els Pets van decidir per primera vegada actuar en teatres, cosa que va ser una innovació per la seva trajectòria musical perquè fins aleshores havien actuat només en grans concerts nocturns, en ambients festius i amb un so musical més enèrgic sobretot en gires fetes a l'estiu. Però llavors ja havent deixat lluny la seva etapa festiva i juvenil i havent entrat en una etapa més adulta, amb un repartori de cançons dels últims discos on els missatges de les lletres transmeten sentiments, vivències o experiències... van pensar d'interpretar-lo en teatres, petits escenaris i espais tancats on transmetien per primera vegada els seus missatges més íntims i sentimentals davant d'un públic molt més proper i assegut en butaques mentre que en els escenaris enlloc de descàrregues enèrgiques amb canya, so, llums, watts, dessidels ... van guanyar amb matissos, ornaments i elements pròpiament teatrals. Amb aquesta finalitat Els Pets van començar la seva primera gira començant a la Pobla de Mafumet tocant-hi tres dies seguits (11, 12 i 13 d'octubre del 2006) i aleshores van actuar per diferents teatres arreu del territori com ara alguns d'aquests llocs han estat Sant Just, Canovelles, Igualada, Mèxic (per als i les catalanes exiliades en el franquisme), Torelló, Barcelona (Auditori), Valls, Tarragona (Metropol, 18 i 19 de desembre), l'Hospitalet de Llobregat (teatre Joventut), la Feràndula (Sabadell) fins a Castellbisbal. En aquest espectacle hi havia alguns sons nous i acústics no tan evidents fins aleshores com el violí o les mandolines (Joan Aguiar, "Juantxe") complementats amb els elèctrics de les guitarres (David Muñoz "Gnaposs") o els teclats (Joan Pau Chaves), i durant l'actuació anaven disfressats amb bates de metge recordant algunes sèries televisives i altres elements significatius per aquesta gira.




I 4 ANYS MÉS TARD ...

I uns 4 anys després, en la tardor del 2010 i després d'haver acabat la seva última gira festiva del seu últim disc, FRÀGIL, han volgut repetir aquesta experiència teatral per celebrar els 25 anys de grup i després de passar per l'Auditori de Girona i Torelló, el 16 de novembre van tocar al Palau de la Música, un dels indrets històrics de la música catalana on hi tocaven per primera vegada, i inclòs a dins del cicle de BandAutors. Jo ja tenia ganes en tornar-los a veure en teatre després de dos concerts que vaig anar a la seva anterior gira FRÀGIL (al Poble Espanyol i la Diada, Arc de Triomf) però l'entrada la vaig comprar només dos dies abans i els crits malaparits de ma mare em van determinar la vida, però com que anaven numerades moltes d'aquestes per anar a les primeres files o platea ja s'havien quasi acabat i aleshores vaig haver de seure al segon pis segons on m'indicava l'entrada, que em va valdre 15 euros. I aquest concert va començar a partir de les 21:30 h del vespre on la telonera va ser la Ivette Nadal, que jo no coneixia de res però va fer un gran recital recitant versos entre les cançons com ara d'en Joan Brossa. I després d'una estona d'espera finalment es van tornar a apagar els llums del palau i van començar a tocar els qui apareixen al fons d'aquesta fotografia realitzada al palau (però que no és meva). ELS PETS:

* Lluís Gavaldà (veu i guitarres), Joan Reig (bateria i veu), Fàlin Càceres (baix), Joan-Pau Chaves (piano, teclat i veus) i David Muñoz "Gnaposs" (guitarres i veus).


Aquesta vegada, no només aquest concert sinó la gira, començava amb la imaginació d'un vol aeri en què l'avió es començava a enlairar. I abans amb un rerefons de piano va començar el concert amb "LA VIDA ÉS BONICA PERÒ COMPLICADA" i aleshores ja van començar amb els temes de l'últim disc com AL SEIENT DEL COSTAT, DRAPS DE CUINA o també el tema composat pel meu amic Joan Reig, EL POBLE SOTA EL BARRET DE FUM, que reflecteix la realitat actual (o no tant) en què es troba Constantí (poble originari del grup, degut a la coneguda seva història

problemàtica de la contaminació del verí industrial de les petroquímiques on al principi en Lluís va donar la referència d'uns llumets vermells (vistos des de l'avió) que segons ell semblen Manhattan però NO perquè fa referència en aquest poble, on no hi va faltar la introducció elèctrica i aflemencada de la guitarra d'en David Muñoz com el seu final guitarrístic amb més influència del rock dur i la segona veu autèntica de poble del mateix Joan Reig a la tornada. També van fer altres temes com LES COSES COM SÓN, MILLOR, PER VEURE'T A TU, UN COP DE COTXE que van donar molt èxit en els Pets. I per altra banda també van repetir temes dels discos anteriors més recents com A VEGADES EL MÓN EM FA POR (del disc RESPIRA), A BATZEGADES, AQUEST CONY DE TEMPS, BOCINS DE TU o també SOROLL, que és una cançó que pretén transmetre una crítica a tota el tipus de música que pretén ser estrictament un producte comercial, COM ANAR AL CEL I TORNAR (del seu penúltim disc amb aquest nom) on es parla de forma profunda sobre l'amor i el desamor inspirant-se en la pel·lícula Jules et Jim d'en François Truffaut, i XL amb el seu carisme però també una denúncia en contra dels estereotips de les dones models que estan representades en els aparadors i que mostren un únic cos on ha de cabre una talla XL i a la vegada pretén fer una al·legoria (no visible a la lletra) a la dona mediterrània amb corbes... O tornant més enrere també van recuperar el PANTALONS CURTS I ELS GENOLLS PELATS que ha transmet un missatge romàntic d'enyor en uns costums rurals propis dels pobles i la pagesia ja quasi del tot desapareguts. O també AGOST que pretén demanar algun desig "impossible" amb
seu so de piano impressionista, i finalment EL QUÈ VAL LA PENA DE VERITAT que és "Just en el moment en què l'avió anava caient" on figura que hi ha un accident final per on s'hi acosten totes les ambulàncies on a l'escenari van pujar a actuar les ballarines de la companyia de ball (assegudes durant el concert que ja van actuar en la gravació del videoclip i on en Lluís Gavaldà anava disfressat amb una boina de pilot aeri mentre que una gran majoria del públic va llençar avions cap a l'escenari, i finalment (enlloc del Bondia) el Bona nit, que podia servir per adormir-nos a dins del palau. Malgrat que es van deixar quatre temes importants de l'últim disc: TRES, JO I NINGÚ, ESTRANY i SENSE GLAÇONS.
Però malgrat tot va ser un gran concert on tornaven a repetir la majoria dels seus últims temes en directe on el pianista, teclista i multinstrumentista Joan-Pau Chaves va combinar tant els teclats pels sons més elèctrics (sobretot el hammond) amb els sons acústics amb el piano de cua del palau, cosa que ho va fer més original que s'ha reflectit a molts dels temes mencionats anteriorment, com també la segona guitarra acústica o elèctrica en alguns temes en què en Lluís no toqués. I el més interessant de tot és que actuessin davant de tot un públic molt heterogeni i de totes les edats però admiradors
i fans dels Pets. En aquest concert concretament vaig estar pensant i vaig treure una conclusió clau sobre què aquest fenomen no és autenticament seu sinó que ja té bastants anys (com a mínim unes tres dècades) tot recordant grups anglesos, com ara The Who, que ja havien actuat en un teatre a Londres durant els anys 70, i fins i tot els Lax'n Busto també ho havien fet després de la primera gira teatral dels Pets.
I finalment vaig tornar cap a casa amb el temps propi de novembre per a poder descansar perquè era un dimarts i el dia següent (dimecres), malgrat que els d'Història no tinguem classe, era un dia feiner que s'havia d'aprofitar el màxim per estudiar, malgrat que hi hagi dies que em costi aplicar-m'hi el 100% segons les circumstàncies en què em trobi i suposo que passa igual com la majoria de persones ja que totes som humanes i no sempre rendim de la mateixa manera com ens agradaria fer-ho.

I per acabar la sessió d'avui us deixo alguns vídeos importants sobre aquest concert: en Joan Reig explicant la motivació com a grup per tocar en el Palau i dos resums diferents amb alguns dels temes més importants del concert a l'Auditori. Crec que aquesta ja és una informació auditiva suficient per fer-vos ja tota una idea complerta de tot el concert al Palau

28 d'octubre de 2010, Girona
[ + ]
Girona

28.10.2010
a Auditori de Girona
Venta d'entrades
6 de novembre de 2010, Torelló
[ + ]
Torelló

06.11.2010 a les 21h.
a Teatre Cirvianum
Venta d'entrades
16 de novembre de 2010, Barcelona
[ + ]
Barcelona

16.11.2010 a les 21,30 hores
a Palau de la Música
Venta d'entrades
Preu: 12€ / 15€ / 20€ / 25€19 de novembre de 2010, Castellò
[ + ]
Castellò

19.11.2010
a Sala Màgic Box
26 de novembre de 2010, Manresa
[ + ]
Manresa

26.11.2010
a Kursaal
23 de desembre de 2010, Riudoms
[ + ]
Riudoms

23.12.2010
a Nou Casal Riudomenc
25 de desembre de 2010, Constantí - 25 anys

Què ens queda?

QUÈ ENS QUEDA?

Què ens queda,

venuts per una moneda

Que ens han canviat per algunes

petites engrunes,

mesquines com insults a l'esquena.

Què ens queda

com han marxat les idees

quan les parets només criden

consignes tenyides

d'un odi irracional que et mossega.

Anestesiats per la pudor

de la traïció a tantes promeses

Serem partíceps d'un futur

mediocre, eixut i fosc (i fosc).

Què ens queda del que vam fer,

Què ens queda del que vam ser,

Què ens queda del que vam dir,

Qui ens ha tornat un poble covard.

Què ens queda

sinó aquesta "patuleia"

d'escampadors de mentides

i perdonavides,

malalts de tanta mala consciència.

Fills d'un pactisme interessat

en oblidar un passat que crema

Callem i aquest silenci amarg

delata el que ara som (ara som).

Què ens queda del que vam ser,

Què ens queda del que vam fer,

Què ens queda del que vam dir,

Qui ens ha tornat un poble covard.

ELS PETS. Disc SOL (1999). Lluís Gavaldà (veu i guitarra), Joan Reig (bateria i veus), Falin Caceres (baix), Marc Grau (guitarra) i Xavier Ibañez (teclats). Annabel Gavaldà i Lu Carlevaro (veus addicionals). PRODUÏT PER MARC GRAU.

DIRECTE EN EL VÍDEO DEL PRINCIPI (11 SETEMBRE 2003). Lluís Gavaldà (veu i guitarra), Joan Reig (bateria), Falin Caceres (baix), Joan-Pau Chaves (teclats i veus), Marc Grasas (guitarra i veus) i Jordi Picazos (guitarra). SUBTITULAT EN PORTUGUÈS *.

Converses de cafè (Els Pets)

Una cançó amb quotidianitat. ELS PETS.

Música i lletra: Joan Reig.

Espurnes de coratge

En aquest vídeo us passo una cançó del penúltim disc dels Pets, Com anar al cel i tornar, que es diu Espurnes de Coratge que entre diferents continguts parla sobre un dels temes que anem tractant en el bloc que es centra en el meu cas: la discriminació i el despreci.

Concretament aquest vídeo ens parla sobre diferents persones que tenen problemes o males experiències i dintre les suposades possibilitats que els han marcat lluiten per ser acceptades i apreciades de part de la gent. Moltíssimes vegades el problema el té més aviat la societat que no pas les pròpies persones.

El seu lletrista i compositor ha estat en Joan Reig, una gran persona i realment lluitadora que observa la societat i els problemes que succeeixen de la mateixa manera com vam veure en El poble sota el barret de fum, que parlava sobre Constantí. Però des de casa no he pogut demanar-li permís d'autors per agregar-lo en el mur, i suposo que sense mala intenció no hauria de passar res. A més, que el seu nebot Sergi ja em va comentar en el seu moment que en Joan Reig no hi entén massa sobre informàtica.

Bé, aquesta versió va estar enregistrada en el moment de fer el disc, on els intèrprets del grup són: Lluís Gavaldà (veu i guitarra), Joan Reig (bateria), Falin Cáceres (baix), David Muñoz "Gnaposs" (guitarres) i Joan-Pau Chaves (teclats). I la col·laboració de Brad Jones (guitarra aleatòria).

Tot just és un noi,
no pas cap heroi
ni tan sols valent,
però com tanta gent
lluita cada dia,
empenyent la vida
des d´una cadira.

Una dona gran
vol tirar endavant;
un món enfonsat,
el cos esquinçat,
sola i tan cansada,
quant de temps encara
ha d´estar espantada?

Del fons del cor treuen espurnes de coratge
per fer més dolç i planer aquest viatge.
No han triat un camí curt o llarg,
ni que sigui tan fost i amarg!

Ell viu al carrer,
dorm en un caixer,
no vol caritat,
només dignitat;
cerca aquell respecte
que una nit va perdre
en un joc infecte.

Ella seu al llit,
el cor encongit,
el pis és tan gran
sense el seu amant;
va dir que marxava,
que l´amor s´acaba
i no l´esperava.

Del fons del cor treuen espurnes de coratge
per fer més dolç i planer aquest viatge.
No han triat un camí curt o llarg,
ni que sigui tan dolç i amarg

El poble sota el barret de fum (1)

Refineries de Constantí i el Camp de Tarragona, la brutícia i contaminació de la comarca.

Massa gran per als qui hi hem nascut,
molt petit per als qui hi han vingut.
Ningú troba la mida justa,
jo vull ferro, tu voldries fusta.

Entre hortes i naus industrials,
a l'esguard de ciutats capitals.
Una vila no pot ser presa
dels que sempre la pensen sotmesa.

Una església com la catedral,
pisos de protecció oficial.
L'aire net és una fal·làcia,
processó de morts a la farmàcia.

Quan passeu per l'autopista
que va paral·lela al mar
si és de nit alceu la vista,
veureu un cel roig i clar
i trobareu prop de la ferum
el poble sota... sota el barret de fum.

Les fumeres escupen verí,
immigrants lluitant per un destí,
nenes que deixen les escoles
i tot d'una són mares i dones.

Els manobres no poden cantar:
una ràdio els ha fet callar,
els pagesos no tenen gana,
ja no sona la vella campana.

I la llum de la tarda es fondrà
cada vespre a cercar l'endemà.
ens traurem botes i granotes
en un bar esbandirem derrotes.

Quan passeu per l'autopista
que va paral·lela al mar
si és de nit alceu la vista
veureu un cel roig i clar
i trobarem a prop de la ferum
el poble sota... sota el barret de fum.

Autor lletra i música: Joan Reig i Solé (músic de Constantí, bateria d'Els Pets i Mesclat)
Intèrpret: Els Pets (disc Fràgil 2010).
Lluís Gavaldà (veu), Joan Reig (veus), Falin Cáceres (baix), David Muñoz (guitarres) i Joan-Pau Chaves (teclats).

Producció musical: Brad Jones.

Agost: tendresa, vivències i sentiments.

Després de tant temps de sentir-me bloquejat i modificat per actituds de la meva mare per tots uns temes molt complicats i gran part d'hipocresia paternalista, m'estan tornant algunes necessitats de plorar que ella em va reprimir fa uns anys amb tècnica conductual agressiva. Més aviat cap el 2006-07. Per molt que tingui suposats sentiments d'estimar-me, crec que una persona que m'ha tractat d'aquesta manera NO TÉ CAP DRET A ESTIMAR-ME, ni a sentir-ho des de dins.

Aquesta gent que alguna vegada hagi assejat tècniques psicològiques agressives cap a mi, se'ls hauria de prohibir totalment saludar-me i qualsevol tipus de relació directa o propera amb mi. Ni qualsevol persona que com a mínim defensi aquestes tècniques i a la vegada vol ser amable amb mi, ja té una actitud hipòcrita, que no mostra de cara tot allò que realment és. I per sempre més se'ls ha de prohibir aquest dret perquè les seves disculpes són falses i sempre faran el mateix mal. Tan sols s'omplen la boca pensant que són els millors.

Només tenen dret a mostrar tendresa cap a mi, totes aquelles persones que mai a la seva vida m'hagin tractat de manera suposadament considerada, sinó per lo que sóc i en general com jo realment m'hi trobi millor. Són les persones pures que mai a la seva vida han fet servir recursos de forma agressiva. Elles són persones de veritat, reals amb carn i ossos, solidàries de veritat i només són ells les bones persones que diuen la veritat. Ells són els únics que sí que són capaços de crear un món més just i lliure. Aquest sí que és un punt de tendresa, proximitat i confiança. Prtò potser és cert que per una altra banda algunes persones també poden canviar i acabar tenint-hi relacions amistoses fins i tot. Però això és una cosa que mai se sap.
I moltes vegades, demano aquest agost que és una cosa quelcom impossible (o potser possible) que pot integrar moltes coses. Fins i tot moltes persones voldriem tenir però segur que mai a nivell de possessions materials però sí el fet de voler arribar en aconseguir desigs anímics com ara el sentiment de tendresa que em transmet una persona o vols que m'agradaria que me la transmetés o fins i tot amb els mateixos amics o la mateixa família, o aconseguir alguns moments de serenitat contemplant l'horitzó del mar assegut a la sorra de la platja o mirant el paisatge des de dalt d'una muntanya. I finalment deixo el videoclip de la cançó Agost que va donar nom al 9è disc dels Pets el 2004.

I s'enclou el grup com a Lluís Gavaldà (veu i guitarra), Joan Reig (bateria), Falin Càceres (baix), Joan-Pau Chaves (piano i veus), Marc Grasas (guitarra i veus) i Jordi Picazos (guitarra i veus). Brad Jones (teclats i veus).

Produït per Brad Jones.