Per la meva Terra Promesa...

Porrera. 

Les Pinyeres (a prop del Masroig).

Gratallops.

La Vilella Alta.

Mas de Falset. 

** Parlaments durant la manifestació contra l'ampliació de l'aeroport del Prat i en defensa de la Ricarda.

Aquests són els parlaments que van ser realitzats en l'acte de la concentració que es va fer el passat dia 29 de setembre en contra de l'ampliació de la tercera pista de l'aeroport del Prat i a favor dels indrets naturals i rics dels estanys de la Ricarda. Una concentració immensa va ser que va ocupar i omplir plenament tot el carrer de Tarragona des d'on s'obra la nomenada Plaça d'Espanya fins a la Plaça dels Països Catalans a prop d'on s'aixeca l'edifici de l'estació de Sants. I això després d'haver fet una manifestació molt llarga que venia des del Prat i l'Hospitalet a través de la Gran Via amb la presència de gent de molts d'aquells indrets que rodeja el Delta que estanafectats per la destrossa de la Ricarda i l'ampliació de l'Aeroport del Prat i també del Port de Barcelona tot afavorint els interessos comercials i econòmics enlloc de les bases climàtiques i els seus fonaments en què s'enriqueix la natura tot permetent emissions carbòniques dels fums dels avions i dels vaixells mercants. I també hi van ser altres gents d'altres indrets del territori que està sensibilitzada amb la natura i la vida d'aquells estanyols rics i fèrtils que s'estenen en aquella zona natural i plena de riquesa que encara s'estén sola i divina amb les seves selves paradisíaques que forma part d'uns indrets naturals que a hores d'ara estan destrossats i devastats per l'impacte de les activitats humanes desrtructives i especulatives que s'estan estenent a través de les restes d'aquests paradisos que encara brillen amb bells brots d'harmonies i cançons celestials. I a més, és un acte que es va fer en un indret extens on vibrava la natura on brotava la vida amb els immensos i gustosos brots de fulles dels arbres que sorgien a través de les seves branques tendres i els seus colors verds gustosos i clorofíl·lics il·luminats pels reflexos de l'escalfor plaent de la llum del sol, amb tonalitats agradables i riques d'harmonia amb vibracions que s'escampen de cants d'ocells que es concentren a través de totes les enramades salvatges i fèrtils de fulles amb vibracions clares i celestials de blau fresc. . Va ser una ocasió per poder-me sentir ric de felicitat i frescor interns que em brollava fluïdament a través del meu cos amb els meus circuits energètics interns de manera agradable sentint fèrtil la meva selva... els meus boscos frondosos interns i clarejats de llum escalfant pels seus voltants. Va ser una casualitat que per allà també hi hagués el meu oncle Domènec amb qui no ens vam trobar però és una persona sensible a aquests tipus de mogudes i causes importants que són per a la natura que ens envolta i la seva fertilitat a la qual també ens sentim arrelades i arrelats nosaltres i per entendre'ns hem de sentir l'arrelament amb aquesta. I a mi em va agradar intensament d'aquesta manifestació que no hi hagué sningú que parlés en nom de cap partit polític ni organització política deixant de banda els termes etiquetants i sectaris de dretes i esquerres. Allà eren organitzacions a favor de la vida i la natura i l'arrelament i la fertilitat dels conreus rics de substàncies que s'estenen en aquelles terres properes a casa nostr on h sirgeixen riques hortalisses de les hortes amb substàncies i nutrients  per brotar les nostres selves vegetals dels nostres organismes vius. Més enllà dels noms de les organitzacions esmentades al llarg de la concentració a favor de la vida que no són res més que purs maquillatges que cobreixen l'essència dels individus i crec que els individus som l'essència per defensar i contribuïr a donar brots de vida i fertilitat en aquests indrets d'aiguamolls amb amor i riquesa als nostres cors. 

Sento que val la pena escoltar aquestes explicacions que es van realitzant al llarg d'aquests parlaments que van apareixent en aquest vídeo les quals m'aporten informació que m'enriqueix i em vibra de manera salvatge a través dels meus cables i els meus circuits interns que no pas la informació que puc donar jo escrita en aquests textos que redacto aquí mateix. 

Presentació: Pol Gise

Introducció: Marina Garcés. 

Presentació dels parlaments: Iolanda Fresnillo. 

- Xarxa per la Justícia Climàtica: Joana Bregolat i Jaume Osete.

- SOS Baix Llobregat/Ni un Pam de Terra: Joana Gelabert i Laia Glück-

- SOS Costa Brava: Eduard de Ribot. L'acompanyament a l'escenari de part de col·lectius de fora de Barcelona i del Baix Llobregat (Girona, Palma, Tarragona etc.). 

- Unió de Pagesos: German Dominguez.

- Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic: Daniel Pardo

- ZeroPort: Sara Mingòrria. 

Una declaració d'autoestima (de Virginia Satir)

Així començo l'any... Amb un vídeo que em va fer escoltar i després em va enviar el meu terapeuta sobre una declaració d'autoestima realitzat en castellà de part de Virginia Satir i subscrit al canal de YouTube pel psicòleg feminista José Oteros Bascón. I és un vídeo molt potent i consistent d'introspecció personal interna per acostar-nos amb més profunditat a coneixe'ns, entendre'ns, a sentir-nos i acceptar-nos nosaltres mateixes/os com som sense judicis externs que no ens pertanyen. I així mateix anar descobrint les nostres parts i com són (fosques, clares), les nostres sensacions (fred, calor, tristesa, alegria, rigidesa, tendresa ...), amb quins dels quatre elements bàsics les identifiquem (foc, terra, aigua, aire) com ens commouen i com commouen també en el nostre entorn. Potser hi ha aspectes de la nostra persona que potser mai els coneixerem. 
Moltes gràcies Virginia per aquestes declaracions amb els paisatges diversos que van apareixent al llarg del contingut del vídeo i ens serveixin per tenir consciència de qui som estant més atentes/ts en nosaltres mateixes/os. Gràcies Quique per fer-me'l sentir a la penúltima sessió que vam tenir jo estirat en el matalàs ample del llit d'aquesta habitació de casa teva. És emocionant i em fa vibrar la pell, em fa sentir més acompanyat a l'hora introspeccionar-me i conèixer com funciono jo per dintre corporalment i la protagonista ho explica amb molta potència i consistència. Un gran vídeo... el recomano a moltes persones que realment estiguin interessades en coneixer-se més i poder acompanyar-ne d'altres. 

Què ens ha aportat la medicina?? - Ràdio Nikòsia.

Fa un mes del segon programa que vaig coordinar amb la gent de Nikosia -el 5 de març- sobre el què ens aporta la medicina com una ciència o eina a favor de la nostra salut. O bé és un negoci que estigmatitza les malalties i en crea de noves tractant les persones només com objectes i dissenyar drogues farmacològiques per enfortir els interessos corporatius i farmacèutics. És un tema important i molt subjectiu per debatre però és cert que la medicina neoliberal només mira per als seus grans interessos i no vol contemplar altres visions. L'aparell de gravació no funcionava bé i es va haver de fer amb el mòbil i per tant el programa s'ha trobat mig començat a la meitat de la primera entrevista. Com la qualitat del so tampoc és bona del tot.

Van venir dos membres d'Associació en Salut (l'Eduard i en Manuel) amb el seu projecte dels camps i les radiacions electro-magnètiques a Catalunya i els aparells que les transmeten provoquen noves malalties com càncers, destrossen el sistema immunològic o deterioren les capacitats cognitives. També ens dónen consells preventius com a la nit tenir els mòbils apagats a fora de l'habitació com també mantenir els rutters, aparells de connexió a Internet o minicadenes apagades i desconnectades. A continuació vam entrevistar per telèfon el Dr. Manel Ballester que ens va parlar sobre la medicina energètica i explica que hi ha el cos físic i l'energètic que van estretament units com la seva relació amb el biomagnetisme. Ha mencionat algunes senyals biomagnètiques com l'electrocardiograma o l'electroencefalograma. I ens ha parlat sobre la teràpia de polaritat com la fusió de diverses teràpies orientals en una de sola que ajuda a equilibrar el sistema energètic i tranquilitzar la persona al amb ansietat, ira, ràbia o agressivitat. També al davant de malalties com el càncer i tumors malignes anant a l'arrel d'aquest problema a partir del propi sistema immunològic. Una altra convidada és la Laura Balcells, estudiant i membre de l'assemblea d'estudiants de medicina de la UB-Clínic amb el sistema MIR i els inconvenients de la troncalitat que volen fer d'aquest sistema amb el pla de Bolonya. Fins ara es tracta d'un examen final i quatre anys de residència que només pot agafar la persona amb més nota. I ara es vol convertir en diversos troncs rotatoris d'especialitats amb avaluacions al final de cadascun que pot empitjorar la formació mèdica sent molt més controlada. Ni assegura el futur laboral dels i les metgesses que serà molt pitjor amb totes les amenaces de retallades i precaritzi molt més l'atenció mèdica cap a la gent amb problemes més greus. D'altra banda també ha mencionat aspectes positius al marge d'aquest pla com els tallers de relació terapeuta-pacient. Va anunciar la manifestació del 5 d'abril en contra de la troncalitat convidant-hi tant estudiants i professionals com usuaris i tothom qui pugui venir.

Un dels temes més evident en el programa al marge de les entrevistes ha estat la psiquiatria i experiències viscudes per aquest tipus de drogues sintètiques perilloses i les medicines alternatives. En Mario ens ha explicat la seves vivències negatives conseqüents d'aquests fàrmacs tan emprats malauradament en la psiquiatria i la neurologia i ens en fa una classificació genèrica de la manera com estan catalogats oficialment però des d'una perspectiva crítica. És una llàstima que ho haguem focalitzat tant en aquest tema com s'ha fet en la majoria de programes ja que la meva idea era en tractar temes de medicina en general. Igualment també s'ha parlat una mica sobre temes com l'alimentació. S'han comentat per sobre les jornades a favor de la sanitat pública que va organitzar la CUP el 22 de febrer a les Cotxeres de Sants amb el lema "Construïm la sanitat als Països Catalans". Fins i tot un convidat extra de la Garriga va fer aquest programa més rodó amb un tema excepcional presentant-nos una campanya animalista d'agermanament amb els dofins en captivitat que pateixen problemes de salut de depressions i ansietat i moren molt temps abans de la seva esperança de vida. Com també els dificulta la comunicació. I van convidar-nos a firmar per la llibertat d'aquests animals que realment viuen en manada i estiguin al mar com el seu ambient on la seva comunicació . Per cert, és un animal molt terapèutic. Ens menciona sobre la confusió en la seva mandíbula aparentment feliç però és la seva manera de ser. Una gran aportació complementària. 

És un programa interessant i complert ...   Més endavant potser farem algun programa a continuació d'aquest.

 

https://ia600707.us.archive.org/6/items/Nikosia_201403/Nikosia.mp3

Al pantà de Vallvidrera i la font de la Budellera.

Això ha estat per sorpresa i improvitzada des de la primera hora del diumenge al matí quan m’he aixecat. El dissabte després de passar-me bona part del migdia gris pel “merkadillo” punk de Can Batlló i caure al llit mort de son acumulada sense sopar res abans i passar-me l’hora per

estar a temps per anar a Can Vies a veure cantautors i fotre festa fins quan ens fotessin “xapar” i “pirar”. Així que em desperto, m’aixeco del llit i vaig cap a la cuina i miro el rellotge i les agulles marcaven a prop de les sis del matí. Encara vaig sopar una cresta d’espinacs amb panses i pinyons i un tros de truita de samfaina ja encentada des del vespre i vaig tornar cap al llit bastanta estona més. De tant en tant m’anava aixecant vàries vegades amb ansietat per anar mirant l’hora amb ganes de voler dormir més per aixecar-me més tard però tampoc volia. Tampoc tenia gens clar el què volia fer el matí. Doncs em llevo definitivament i m’acabo les dues crestes que quedaven al plat del marbre de la cuina, enceto un nou brick de llet de civada i hi suco algunes galetes. Passo la fregona del terra de l’habitació per netejar la saliva que he anat llençant a la nit des del llit per la meva mucositat encallada que m’estic tractant amb herbes. Em vesteixo tornant amb la idea de la setmana anterior de caminar per la Carretera de les Aigües i fer el mateix tros fins a la fastigosa antena nomenada amb el maleït nom de “Sant Pere Màrtir”. 

Què faig?? El dia és gris i humit. Però agafo el metro fins a Diagonal on a dins dels vagons hi ha un home que canta amb una música gravada pels altaveus i animava la gent a cantar. Encara vaig ficar-me allà al mig i improvitzar els teclats i algunes veus amb veu molt baixa quan sonava la música dels Dire Straits amb el seu fabulós tema Walk of life. Faig transbord amb els “ferrocarrils” a l'andana de Provença. Aquest és l’antic tren de Sarrià, nomenat també el tren dels rics degut a les zones de la ciutat per on passa con les zones on s'atura de Gràcia i Muntaner, bé Sant Gervasi, la Bonanova, les Tres Torres o Sarrià mateix.  Agafo el primer tren que va en direcció Terrassa fins al Peu del Funicular. En esperar el funicular em  sento una mica estrany i traumat fixant-me amb una noia que em mirava d’una forma una mica txunga per tenir tics, anava amb el seu xicot i un gos al costat (si fos psiquiatra ja l’hagués cagat molt). Entro i em poso de cara al vidre de la finestra del davant però de seguida surto a fora per paranoies meves i deixo entrar la gent que va amb les bicicletes perquè pugi cap amunt. El deixo pujar i espero el que baixa i sec a la butaca. En aturar-se a la intermitja surto un moment amb la idea, poc clara aquesta vegada, de fer aquest tram de la Carretera. Però per tota la contaminació malèvola dels fums urbans decideixo entrar de seguida un altre cop i seguir l’últim tram fins a Vallvidrera per poder respirar un aire “més pur” i amb menys partícules nocives. A part que allà feia una mica més de fred per l’altura i també ho intuïa per l’alè espès en forma de boira semigrisa de la boca. A part dels texans anava amb la suadera negra amb l’estel roig al mig i al damunt l’anorac que em va passar la persona que fa la neteja a casa. La meva idea era anar a la font de la Budellera, que en tinc un record de la meva infància i feia molt temps que no hi anava. Però al davant del parc infantil hi havia uns nois que miraven un plànol fixat i deien que volien arribar fins al panita i desviar-se cap a la carretera de les aigües. També vaig preguntar-ho a una dona gran que parlava en castellà que no va indicar i ens va acompanyar un tros del carrer principal avall. Aquest és un dels indrets que des de quan va deixar de ser una petita vila per dependre de la “ciutat comtal” ha passat a ser una de les seves zones més pijes i residencials on hi viuen una bona part dels empresaris locals i especuladors immobiliaris amb els seus xalets. 

Agafo un camí ample que va baixant avall i d’aquest en sortien alguns de més estrets amb pendents cap avall mentre que s’estenia un paisatge menys devastat que el de la ciutat pròpiament dita. Igualment ja està bastant destrossat fent-hi passar línies elèctriques d’alta tensió destinades a a l’abús d’energia elèctrica de la capital. Aleshores encara es pot gaudir d’un paisatge encara visible amb una certa olor de molsa humida, sobretot ara a l’hivern. Durant aquesta baixada passa un Land Rover que em va passar per davant i un cop acabat el camí vaig veure que tornava cap amunt en direcció contrària. Doncs travessada la carretera entrem al barri del Mas Sauró on hi ha l’estació de tren de la “Baixador” on en aquell moment va passar-hi un tren però sense saber jo la seva direcció. Així que pensant-me que m’havia equivocat vaig tornar a preguntar pel panita i em van indicar el camí correcte. Poc abans d’arribar-hi sentia unes veus que em cridaven per darrere i eren dues col·legues i una d’elles era de Múrcia i anava amb la seva gossa. El pantà era un embassament gegant i en l’aigua s’hi reflectien els arbres i el paisatge amb els raigs del sol. Segurament que l’aigua es deu destinar per regar els horts d’aquestes mansions privilegiades. Doncs pugem per un camí enfangat i ens embrutem les sabates perquè no eren les més adequades per trepitjar aquests sòls ja que són tipus de camins que no haviem previst. Llavors vam començar a explicar-nos les nostres vides després de tan temps que no ens veiem. Li he explicat la meva experiència currant a jornal a la verema en el negoci viti-vinícola del meu cosí, que em quedava a esmorzar i dinar a casa seva i allà erem tots iguals en seure a taula. Tot i ser un “petit” especulador que també li interessa obtenir guanys individuals per producció i màrqueting vinícola. I sobretot la meva amistat amb un company romanès que el meu cosí té contractat durant tot l’any. Ella feia una setmana que havia arribat de Múrcia i ara viu de lloguer en un pis al Paral·lel i trucaria a una altra col·lega en comú per qui ens vam conèixer que no veig des del final del curs passat. Estem perduts per carrers residencials sense una sortida exacta i ocupats per cases privades amb jardí. Al fons apareixia el Tibidabo amb l’horrorosa Torre de Collserola al mig. La meva amiga diu que cada cop li fan por més coses i fins i tot pujar fins a dalt de tot d’aquesta torre de ferro i vidre que distorsiona el paisatge natural. L’altra noia explicava que havia estat estudiant un curs de ciències medi-ambientals a Portugal l’any passat i també tenia interès en conèixer les pedres i els fòssils. Fins i tot la col·lega de Múrcia es va trobar un cargol fossilitzat damunt de l’asfalt, el va agafar i li vaig demanar per veure’l. Sense voler-ho amb un moviment involuntari el fòssil em va caure a terra i ella el va tornar a agafar, PER SORT. 

Es feia tard i vam aixecar-nos, marxem pel replà de la font i pugem pel mateix camí d’esglaons que haviem baixat abans. Per tant volem baixar fins a la part de baix de Vallvidrera i agafem un camí equivocat que d’entrada jo creia que s’ajuntava amb el que vaig agafar el mateix matí però donava a la carretera que vé de Barcelona. Així que vam agafar un tram bastant llarg de la carretera pel costat del carril que anava en sentit contrari però era molt pesat haver de deixar passar els maleïts cotxes. Així doncs he de dir que poc abans d’arribar parlavem sobre les cases, edificis i espais buits sense fer res que encara poden tenir una funció útil i es poden tornar a habitar per fer-ne centres socials autogestionats o viure-hi directament per fer front al moobing immobiliari. Una d’aquelles cases era del propietari de l’empresa Desigual i té un maravellós jardí i unes escales que porten a la pròpia vivenda. Entrem a l’estació de la Baixador de Vallvidrera, el tren arriba i s’atura i fem el trajecte fins a Provença. Just en baixar a l’andana començo a revisar les butxaques dels pantalons i veia que no duia les claus. A part que estic fart d’haver anat fent còpies constants de jocs de claus per haver-los perdut. A part tampoc volia que els meus pares ho sabessin perquè encara seguirien fent aquest acompanyament indesitjat que porten fent de fa tan temps. Estem una estona aturats a l’andana per parlar de com resoldre la situació. Miraria de no haver-me les deixat a casa perquè m’hauria estalviat molts merders. Doncs allà ens despedim i anem a buscar sortides diferents. Vaig sortir per les barreres dels « ferrocates » anant per darrere d’algú que passés, vaig tornar a fer el passadís intern fins a Diagonal i agafo la línia blava del metro fins a Sants – Estació i vaig arribar a casa trucant el timbre. En entrar a casa vaig directe a l’habitació i al prestatge del damunt del llit i de seguida ja les vaig deixar a dintre de la butxaca i ben tancada amb la cremallera per tenir-les sempre a la guait i mai perdre-les. De totes maneres vaig tornar bastant renovat i amb aires més frescs de la muntanya i realment ho seguiré fent més sovint. El contacte amb la natura per mi és una teràpia per trobar el meu propi equilibri i benestar personal.