Per la meva Terra Promesa...

Porrera. 

Les Pinyeres (a prop del Masroig).

Gratallops.

La Vilella Alta.

Mas de Falset. 

Primavera...

Dies clars de primavera,

el nou brot ara floreix,

tot pujant per la drecera

d'un bell paisatge es gaudeix.

Canta l'ocell dalt la branca

refilant amb tot candor,

esperant a sa companya 

per fer junts el niu d’amor.

Gilda Beneit (1914-1997), la meva àvia... 

És el final d'un acte d'homenatge personal per retre-li record després de tan temps que no hi és,.. una manera d'admirar-la amb una de les seves capacitats polifacètiques que tenia. Era una persona molt versàtil i un poema que plasma coses sobre la natura com el de les "Estacions de l'any"  amb el qual m'hi sento ben identificat és un exemple clar per poder-la recordar i viure la seva presència en el meu cor, en el meu cos i en la meva ànima. La seva versió original va estructurada seguint un altre ordre tot començant per l'hivern i acabant amb la tardor mentre que jo en canvi vaig començar amb l'estació de l'estiu i he acabat amb la de la primavera quan tot torna a renéixer i a brotar: les fulles dels arbres, la gespa dels prats i les flors amb els seus bells colors (verd, blau, lila, vermell, rosa, groc, violat etc.), l'aigua del rierol flueix transparent, líquida i cristal·lina des de les muntanyes, les onades del mar amb el seu blau fosc tranquil, tornen a cantar ocells amb el seu xiuxiueig alegre, les excursions a la vora del mar passejant per la platja i a la muntanya entre matolls d'herba i boscos de roures, faigs, pinedes i garrics des d'un turó amagat. Respirar l'aire pur que refresca les fosses i connecta amb les sensacions internes en els jardins florits i l'harmonia dels cants dels ocells que volen entre els arbres que els ornamenten, fer carns a la brasa a fora amb el foc encès i disfrutar d'una bona botifarra o una bona ala de pollastre de carn tendra i gustosa recentment feta... Una meravella d'estació, de paisatge, de sons i cants i, lògicament, de fenomen natural. La nostra gran festa de la fertilitat, la festa de l'alegria que hi és cada dia d'aquesta estació en tot el què fem dia rere dia des del principi fins al seu final. 

Gràcies àvia per aquest poema tan bell que amb poques paraules reflecteix bona part del que passa a cada estació de l'any. És tot un encant i una gran bellesa de poema. T'estimo molt àvia i sempre recordaré el què vas fer per a totes i tots nosaltres.  

Molts petons, una forta abraçada i fins sempre. 

َغلت ظ    յ֏ՑԷՄԼԲϪϩϨϦϯϭޗޖޔ٨ޯލނރކןללץבגקץףעסלשתנזםככ׀חٌـْٕٔٓٓ؟ً،かかげゐぞそくをろれビヱヷネヌ〷グケ〗」〙ꀁ【、。ܜܜܛܛ܍ܰܳܬܦܥܚܙܘ܊܀ܩܟݏܧܥܤܛ


Bé, després d'haver fet aquest agraïment a la meva àvia pel poema tan bell que va escriure fa tan temps i jo he publicat aquí al meu bloc i haver posat alguns caràcters lletrístics i lingüístics procedents de diferents alfabets d'arreu del món, doncs deixo unes de les fotografies que se'm van fer un matí de primavera en una excursió que vaig fer amb dos col·legues a Cornudella del Montsant al mes d'abril de fa uns 9 anys trepitjant les roques de la muntanya amb capes plenes de vegetació que reneix de tots els colors i el riu Siurana al fons que és un afluent de l'Ebre. O sigui, que no tenen res a veure amb el jardí florit de la torre robusta de la meva àvia Gilda allà al carrer de la Valeta d'Arquer, al barri de Bellesguard, on jo hi vaig passar una bona part de la meva infància i la meva joventut que va ser, és i serà totalment indiscotible... però a l'excursió que vam fer cap aquest bell indret on s'hi troba un castell amb una llegenda medieval molt curiosa tota plena d'intriga i interès i al mateix temps de sofriment, angoixa i violència de part de dos bàndols rivals. 

I llavors una foto de la Bauma, una de les basses del mas de Falset, la gran (l'altra va ser destrossada arran de la construcció del qüestionable polígon industrial sense cap espectativa, i ha servit durant molt temps per ser una bassa de rec a la finca del mas de la família. La fotografia va ser feta el 19 d'abril del 2010 (ara ja fa més d'un any) en una trobada familiar que hi vam fer com les que hem fet de tant en tant. Al damunt s'hi reflecteix el llec, un tipus d'alga verda, que s'escampa pel damunt de l'aigua verda amb algunes fulles soltes que hi suren i les branques i les fulles dels verders que han crescut i envolten tota la bassa encara pendents per tallar que tomben cap avall seguint el contorn de les parets robustes mentre el cant dels ocells agradable i harmoniós se sentia de lluny entre els arbres dispersos del voltant que omplien l'harmonia, la fluidesa visceral i els somnis plaents del meu organisme i les sensacions viscerals de les llàgrimes, la tristesa i l’alegria. 

 Finalment hi apareix una fotografia que vaig fer sol fa temps un dia d'abril del 2014 passant per la platja de Cubelles, anant més enllà de la desembocadura del riu Foix, anant cap a Cunit. D'aquesta manera vaig anar contemplant el mar i observant els seus colors vius com el blau fosc de l'aigua i el groc de la llum del sol que reflecteix i il·lumina els tons verds de les onades que arriben amb cúmuls d'escuma blanca i bombolles cap a la platja granulada de pedres de diferents tamanys anant cap als esculls i poder contactar amb les roques marines. Mentre que al fons de l'horitzó marí hi ha un contrast evident amb el cel blau bell que s'estén per dalt amb el blau del mar. És un moment en què sento les onades arribar amb uns tons temperats, agradables i plaents com l'estació que aparenta en un dia de sol com aquest quan no hi havia ningú banyant-se a l'aigua encara però sí que hi havia persones caminant per damunt de la sorra amb roba senzilla i estable per l'estació de l'any que és. Realment és preciós poder veure el mar a la primavera quan encara no fa aquella calor espitosa i tampoc el fred de l'hivern...  i és tot un motiu de serenor física i emocional a la cara i un benestar corporal que porto a dins del pit a la part del cor que em transmet molta calma i em fa sentir molt a gust i molt feliç.  

  

La "hispanitat" i sortida al Montsant i la Mola de Colldejou

Ara ens trobem a tocar del dia 12 d'octubre que algunes persones que ens van invaïr fa temps es creuen que celebren una festa que suposen molt important que realment vol commemorar uns esdeveniments històrico-polítics quan la monarquia hispànica va voler dominar i colonitzar territoris per ambicions de poder a partir dels inicis de l'edat moderna i concretament des de l'any 1492 en el segon descobriment d'Amèrica de part de la població europea i la imposició de la seva cultura i els seus valors a canvi de l'explotació dels habitants indígens i l'erradicació de les seves cultures indígenes. Mentre que per un altre costat va succeïr el mateix amb el nostre territori, els Països Catalans, ja a partir de l'any 1412 amb el Compromís de Casp i el canvi de dinastia monàrquica amb l'arribada dels Trastàmara, les repressions en contra de les revoltes dels segadors iniciades a Santa Coloma de Ferners amb la revolució conjunta que va fracassar amb la repressió de les tropes de Felip IV. Finalment amb el Decret de Nova Planta imposat per Felip V l'any 1714 amb la prohibició de la nostra llengua i la nostra cultura com també amb el triomf dels feixistes l'any 1939 en acabar la Guerra Civil. A més, també s'ha de dir que els termes d'Espanya i Hispanitat provenen del llatí del terme Hispania que el van posar els romans en el territori després d'haver-lo dominat a partir de la Segona Guerra Púnica enfront dels cartaginesos del nord d'Àfrica, i després dividir-lo en províncies. Però realment la gent que va imposar el castellà, que ells en diuen español, són d'un territori que es diu Castella (terra de Castells, i d'aquí prové castellà) que van voler expansionar-lo cap a l'est i l'oest i "espanyolitzar-nos" com ells sempre han volgut.

Però deixant-ho a part, crec que aquest dia per a mi no hi ha cap festa sinó la commemoració d'un genocidi i extermini, i per tant el 12 D'OCTUBRE, NO HI HA RES A CELEBRAR. Cal seguir lluitant per la independència i la diversitat cultural.

Aleshores, ara ja deixem aquest tema a part i crec que vaig encertar de deixar de banda una mica la "mani" davant de les meves poques ganes d'anar-hi a gust i canviar una mica el tipus d'activitat. Amb uns familiars de la banda de ma mare i amb un "tiet" i uns cosins de la part de mon pare, es va decidir anar cap al mas familiar de Falset i des d'allà realitzar algunes rutes pel Montsant i la Mola de Colldejou. Malgrat tot, el germà del meu pare va avisar per telèfon que finalment no vindria degut a un canvi de pla perquè se n'anava amb la seva filla cap a Oliana.
Jo estava en dubte d'anar-hi o no amb l'obsessió sobre estudiar i fer alguns treballs d'assignatures del curs passat fins quan finalment vaig motivar-me per anar-hi però enlloc de sortir al matí encara vaig aprofitar per mirar una informació per un treball de l'assignatura obligatòria d'Història d'Amèrica (amb la Meritxell Tous) i cap al vespre vaig anar a l'estació de Sants per baixar a la via 9 i agafar un tren Catalunya Exprés reformat de la sèrie 448 en direcció Móra la Nova, on durant el viatge vaig aprofitar per llegir un fragment del llibre VIDA I DESTÍ d'en Vasilïi Grosmann, on a l'estació de Sant Vicenç de Calders van entrar els malparits dels segurates per cridar-me la puta atenció pels meus tics, i només em van dir amb el seu castellà de merda: TRANQUILO! Com a mínim no van anar de tanta mala hòstia com altres vegades m'hi havien anat degut al seu to en dir-me aquestes coses que són tan discriminatòries pel seu contingut. Quan vaig arribar a l'estació de Marçà-Falset el meu pare em va venir a buscar amb el cotxe i vam baixar cap al mas on ja ens hi trobavem totes i tots per sopar i passar la primera nit.

El diumenge vam sortir a primera hora del matí amb els cotxes des de Falset agafant la carretera de Porrera passant per Poboleda fins al mateix Montsant. I en aparcar els cotxes en unes pistes a prop de Cabacés vam agafar un camí de baixada proper a un rierol i ens vam enfilar cap a l'ermita de Sant Joan de Codolar on vam aprofitar per estar una estoneta entre el sol i l'ombra per recular una part del camí enrere i desviar-nos cap a un tros d'espedat que feia forma de baixada per a poder dinar. I per acabar vam tornar a pujar el camí que haviem fet de baixada fins a l'aparcament on hi havia els cotxes. Jo anava pujant més lentament i vaig ser l'últim en arribar quan mon pare em va venir a buscar amb el cotxe i des de les pistes d'aparcament vam tornar cap al mas de Falset. Cap aquella hora encara vam aprofitar per fer algunes dutxes i preparar els sopars i després vaig estar assegut al davant de la taula de la cuina fins a la 1 am i poder començar a subratllar unes fotocòpies d'un llibre sobre la prostitució a l'edat mitjana per a fer un treball de curs de l'assignatura Família i Moral Sexual a l'Europa medieval. I finalment me'n vaig anar cap a dormir.

L'endemà encara estava dormint en el primer llit de l'habitació de l'esquerra situada al final del passadís del segon pis del mas i hi havia la parsiana mig aixecada i va entrar a despertar-me el marit d'una tieta meva per preguntar-me si volia pujar a la mola de Colldejou. I vaig fer una mica el dropo però vaig prendre la decisió de dir SÍ. I jo ja hi havia pujat altres vegades quan era més petit i el recorregut ja me'l sabia força. Doncs, un cop esmorzats, jo, mon pare, mon tiet i el meu cosí vam agafar un sol cotxe i vam sortir del mas a través del camí de sorra i el polígon industrial començat a construïr cap a l'any 2000 havent-se carregat l'olivera, les vinyes i la bassa del meu tiet, i per darrere la cooperativa vam agafar la carretera cap a Marçà i després tot baixant direcció mar per la de Mont-Roig i Cambrils passant per la Torre de Fontaubella (l'últim poble de la part del Baix Priorat) i fins baixar dels cotxes en un lloc des d'on es podien veure les aspes en moviment dels generadors elèctrics del parc eòlic del Baix Camp, i s'ha de dir que aquell dia feia molt vent i giraven amb força.

Vam pujar per un camí bastant estret i s'enfilava cap amunt enmig d'arbres semi-espessos i roques una mica complicades de pujar on d'altra banda precisament altres vegades m'hi havia trobat ramats de cabres on hi deixaven els seus excrements. Però la part més dificultosa i encara més amb la sensació forta del vent va ser la part més rocosa que hi ha més amunt degut als constants espadats que em trobava constantment i si hagués tombat enrere potser ja no estaria visquent ni escrivint aquest relat tan mal escrit. Però el moment clau va ser en poder arribar un altre cop a dalt de tot que també s'ha considerat un límit comarcal entre el Priorat i el Baix Camp: des de la banda de l'interior es poden veure Falset i Marçà, mentre que la Torre queda més propera a la muntanya mentre que per l'altra banda s'hi veu tots els territoris propers a la Costa Daurada sobretot situant Cambrils o l'Hospitalet de l'Infant (Salou queda una mica més cap a l'esquerra del lloc on estavem) i al fons el mar, quan no hi ha calitja o boires espesses que ho impedeixin veure. Però aquell dia es podia veure tot aquest paisatge mediterrani semi-càlid perfectament.

Vam entrar a dins de la ruïnes de pedra d'allà dalt on vam aprofitar per menjar alguns fruits secs de les bosses de plàstic que portavem i prendre una mica d'aigua, i en segon lloc també vam fer-nos algunes fotos i vam acabar de passar l'estona prenent una mica l'aire ventós de la marinada. Aleshores, vam prendre la decisió de baixar pel mateix lloc per on haviem pujat, i aquesta vegada tenint el vent d'esquena anava relliscant constantment tant per la banda rocosa com també per la part de bosc mentre que el meu tiet em deia que em calmés i baixés amb tranquil·litat. En un moment també vaig conèixer molt per sobre un grupet de noies "guapes" que eren de Tarragona i també havien pujat a la mola tot i no haver-les vist a dalt de tot.



I bé, un cop pujant a dins del cotxe, vam remuntar la carretera amunt però aquest cop només fins a l'estació de Marçà-Falset, que fins fa poc temps s'havia trobat en unes condicions deficitàries i totalment penoses mentre que aleshores ja s'hi havien fet algunes petites "millores" com ara numerar les vies, indicar el dret d'accés a les persones amb cadires de rodes però després d'això ja res més i els horaris dels trens i la seva circulació seguia exactament en les mateixes condicions que abans, ni tan sols un avís de megafonia que anunciés el pas dels trens ni una estació realment digna en quant a les condicions de l'edifici tant externes com internes enlloc de tenir només una consigna com a saleta o petit espai per l'espera dels trens sense lavabo ni calefacció ni res semblant que pogués condicionar els viatgers a totes hores. I l'edifici en sí seguís bàsicament els horaris d'un bar-restaurant. Però nosaltres vam seure en una taula a dins del bar que quedava a prop de la porta de sortida cap a l'andana i la zona de les vies, recordo que el meu tiet Toni a l'hora de seure va dir un "sit down" en anglès i vam prendre algunes begudes, i de passada també vam veure com arribava un tren que venia d'alguna localitat de l'interior com Mora la Nova, Flix o Riba-roja i anava en direcció al nord cap a Reus, Tarragona i Barcelona.

Finalment vam fer cap al mas per dinar i en el temps situat entre primera hora de la tarda i mitja tarda vam fer les bosses per tornar una altra vegada cap a Barcelona. Però llavors vaig tornar amb cotxe enlloc de fer-ho amb tren i al llarg del viatge vaig estar llegint pàgines del llibre "Vida i destí" tot intentant-me endinsar de ple cap al cor d'aquesta novel·la densa i complexa com la mar en calma i com ho són la majoria d'obres de la literatura russa. Però puc ben assegurar que em va agradar molt més l'excursió feta a la Mola que la del primer dia, i malgrat els riscs d'aquella forta i potent marinada encara podia

disfrutar de l'aventura d'aquell dia. Espero tornar-hi una altra vegada però amb amics i col·legues, ja que la família d'alguna manera o altra també m'ha cansat bastant, i sobretot per l'actitud i la manera de ser ma mare cap a mi i algun dia seré jo el qui li clavaré tots els tocs d'atenció possibles.