No, no em dedico a la música i tampoc m'hi penso dedicar a fons per ara. Però sempre m'ha aficionat i n'escolto gairebé sempre. Sí, sóc un apassionat a la música moderna i escolto des del rock, blues, funk, soul, pop, punk, folk, una mica de reggae i ska o alguns cantautors més íntims. Avui però faig punt i a part a tot això i començo un viatge cap a la música popular i "aborígen" del nostre país. En un altre moment segur que hi tornaré.
Tampoc és un regal d'aniversari, ni un antic "cassette" de cançons populars ni un cerca-quintos. Tampoc una gralla o un instrument de percussió que m'hagin regalat o hagi agafat per curiositat d'alguna actuació tabalera ni castellera. És molt més que tot això. Es tracta del projecte d'en Guillem Ballaz, músic de trinxera que recupera cançons de fa segles que es tocaven amb panderos "quadrats" i recuperar aquesta tradició centenària de fa uns 500 anys, aborígena i rica del pandero quadrat que ha quedat en pocs llocs del món. Entre altres en el nostre país s'estén des del Rosselló fins a l'Ebre. Després de restaurar panderos antics i fer-ne de nous adaptant-los a les seves necessitats, entrar i consultar en arxius de diversos pobles com de la tradició oral i actuar en directe, aquest any ha gravat un disc.
Enmig de dubtes aclarits i amb els meus vags coneixements d'història "adquirits" a la universitat explicaré una mica la història i els origens d'aquesta tradició. No se saben els seus origens però hi ha constància a partir dels segles XV i XVI (malgrat venir d'abans) i s'estén a partir de la batalla de Lepant (1571). Aleshores Europa s'havia apoderat del comerç del(a) Mediterràni(a) malgrat l'imperi otomà: cosa que va dur riqueses econòmiques a les classes benestants, obertura de colonitzacions a les perifèries com també eren moments d'Inquisició, conflictes de monopolis i religió. Així també aparegué una nova classe menestral mitjana que organitzava els gremis a les ciutats com a grups de treballadors d'un mateix ofici. En els pobles formaven diversos oficis (un fuster, un ferrer, un peixater...) i es distingien entre el dels homes i les dones. La dels homes s'organitzava en la confraria amb el nom del patró del poble i les dones en la confraria del Roser (sota el paraigües de l'Església).
Eren
cançons que molt sovint cantaven les dones actives en la vida social
dels pobles i acompanyaven la seva veu amb pandero. Les lletres però
eren molt pomposes, gens crítiques ni bel·ligerants: expressaven
quotidianitat, eufemismes, metàfores ... Però també n'hi ha algunes que toquen el "crostó" en algun vailet per passar-se o criticar algú i però mai afluixaven la "mosca" si se les criticava. Al principi tenia finalitats socials molt clares: es cantaven en els gremis, en carrers o en festes privades de dones i recaptar diners per finançar els seus gremis i practicaven un ritual d'alternar lletres i tonades. En cada poble rebien un nom diferent (pabordes, mosses, priores, pubilles, majorales ...). Sens anar més enllà aquesta podia ser la més guapa triada entre totes o la filla de l'alcalde... Però tampoc, encara no existia
consciència sobre la seva condició social i discriminació respecte els
homes com de la violència de gènere... Aquests fenomens com l'aparició
de les primeres associacions o moviments combatius i feministes no
apareixen fins el segle XIX i al llarg del XX. Però era com a mínim en una societat patriarcal tan estancada una eina d'expressió pública i femenina on elles es podien expressar amb la seva veu, encara enmig d'un masclisme més que evident. O sigui, tot això és molt abans de l'aparició dels feminismes pròpiament dits.
Aquesta finalitat es perd cap a mitjan segle XIX amb la liquidació definitiva dels gremis i l'aparició de noves organitzacions treballadores enmig d'una societat industrial com les federacions obreres, ateneus populars, cooperatives ... Les tonades són preses de context des dels versos justo-sil·làbics modals, passant pels romanços i balls plans fins els fandangos, villanos, jotes ... Datar-les a simple vista és impossible però van més o menys del XV al XIX, llavors la tradició adopta un caràcter més folclòric.
Avui en
dia el patriarcat segueix sent una eina dominant i tristament ha seguit
estipulant amb molta ferocitat moltes coses similars per fer-ne una
falsa versió, totalment manipuladora.
Vaig trobar el disc al damunt del radio-cassette de casa i el primer dia ja me'l vaig escoltar vàries vegades estirat al llit, davant de l'ordinador ... En obrir-lo vaig trobar fotos en blanc i negre, un pròleg seu com un mapa del Principat amb els llocs on ha trobat cançons: la majoria al nord oest -a prop de la Franja- (Buira, Lleret, Àger, Sarroca de Bellera ...) però també Beget, Prades o la Palma d'Ebre. A més les cançons duen com a títol aquests noms. Però algunes lletres han arribat senceres, altres s'han modificat o fins i tot se n'han escrit de noves.
Escoltant les lletres, tonades i melodies com per la diversitat d'instruments vaig flipar. Les tendres pinzellades i melancòliques de violins, els acords de guitarra, els ritmes alternants de panderos o els retocs de tible i tenora que acompanyen la veu ... són un contrast total amb la tralla dels acords, puntejats i solos de les guitarres elèctriques i els sorolls de bateries contundents que sempre escolto. Tancant els ulls les cançons em porten en un context del passat indefinible però amb sensacions llunyanes de la nostra era (fins i tot de misteri) ... molt difícils de descriure ... potser vinculada a quotidianitats viscudes per individus d'altres temps i han arribat borrosos. Però em deixa situacions semi-fosques, de moviment lent, estones de silenci o avorriment ... recordant un dels pocs moments serens d'infantesa tornant un diumenge a la nit cap a casa. És més, és riquesa cultural i patrimoni històric i popular. N'he fet difusió i l'he deixat en algun(es) ami(gues).
En directe també es tracta d'un projecte del tot acústic on a part de panderos hi apareixen instruments més freqüents (guitarra, violí, contrabaix) i altres d'exòtics d'altres temps (serra, llaüt). Amb la participació d'alguns músics destacats en l'àmbit combatiu (Marcel Casellas i Albert Dondarza) que amb en Guillem destaquen la seva gran versatilitat instrumental tot barrejant melodies antigues amb pentinats moderns. I com no hi apareixen gravacions acústiques aleatòries amb màquines de "loops". I sí, pretén recuperar el ritual de les dones que cantaven amb pandero fent que cada concert sigui totalment diferent. Això sí, mentre no sortís el disc. Ara en canvi es canten en directe les lletres del disc amb un bon final de gloses i algunes intervencions del públic en alguns concerts.
De fet vaig tenir ocasió de veure-ho en el CAT de Gràcia el novembre en l'acte de versos i cançons per la Unitat Popular com acte de la campanya SOM UNITAT POPULAR, juntament amb Pau Alabajos, Meritxell Gené, David Caño o Carles Rabassa. I aquest febrer tornarà a ser aquí i al mateix lloc. Es troba més informació en el seu bloc. I per últim un curt de fragments en directe abans de gravar el disc.
from Guillem Ballaz on Vimeo.
Aquí deixo un tastet de lletres i melodies d'aquest disc.
BUIRA -Lo mai
Lo mai de la plaça n'és prim i altet
i a la capcineta hi canta un moixonet.
Lo mai de la plaça n'ha vingut de lluny
la serra ja passa i és fill de Bretui.
Bonica n'ets noia, de gràcia n'ets plena
i tens retirada a la flor d'asutzena.
La flor d'asutzena n'és flor molt gentil,
surt per primavera entre el març i l'abril.
LLERET
I aquesta n'és per a tu
Fatumata catalana
pubilla de rostre bru
espigadeta i galana.
I aquesta n'és per tu,
tota n'és per a tu sola,
pel futur que se t'endú
i pel paisatge que et bresssola.
En pinedes i garrics
creix el teu món d'infantesa;
pisos vells, barris antics
i mitjos somnis de princesa.
A voltes acolorida,
a voltes duent texans,
a voltes amb les amiges
o talaiant als teus gemans,
Res és fàcil per a ningú
i a cops al món hi fa fred.
El món no es va fer per a tu
petit clavell morenet.
El món no es va fer per a tu
i malgrat tot, tu li somrius
trepitjant amb pas segur
el petit món en el que vius.
Desgranant el teu futur,
arbre de dues arrels
és per a tu el tèrbol atzur
de ser quatre cops rebel:
Ser la nova benvinguda
a una terra lluitadora,
dona, de nació oprimida
i classe treballadora
Avui el sol surt per a tu
i la lluna et farà el ple,
potser no ho sabrà ningú
i jugarem a no dir res.
Tu i jo no som diferents
i lluitant viurem la vida
adéu clavell morenet,
adéu estrella del dia.
VILAMUR
L'amor vola pels terrats
amb ales de papallona
i els amants mig amagats
que
s'estimen una estona
i s'estimen una estona
i renoven sa promesa.
L'amor vola pels terrats
jugant amb la roba estesa
I l'amor segueix volant
així com vola el cel de nit
i tot ho va embolcallant
com el llençol a sobre el llit
i entre el llit i el llençol
l'amor vola que vola
i entre el llit i el llençol
l'amor juga i fa el què vol.
No m'aguantis la mirada
quan et trobo pel carrer
que jo sé el què tu saps
i tu saps el què jo sé.
No m'aguantis la mirada,
si em mires el temps no passa
i en tons ulls el món s'atura
i en silenci crides massa
SARROCA DE BELLERA
Au, baixa a la plaça
tothom hi ha de ser
que la vida passa
i batega al carrer.
Que la vida passa
i no vé ni va enlloc,
per poder atrapar-la
cal anar a poc a poc.
Les parets maldestres
són gran biblioteca;
graffitis rupestres,
frases de poeta.
Frases de poeta
en llibres de maons
on encara s'hi glosen
les veritats d'aquest món.
La ràdio murmura
cançons ensucrades,
desgràcies llunyanes,
veritats escapçades.
Vertitats escapçades
somnis a cavall,
ets tu qui t'abraça
a través del mirall.
Noia, surt de casa
vés i calça't bé
que la vida passa
i batega al carrer
que la vida passa
i no vé ni va enlloc
per poder atrapar-la
cal anar a poc a poc.
Darrere del vidre
diuen que no hi plou
i a la terra plana
el vent tot ho mou.
PRADES
Avui n'és Festa Major
perquè a mi em dóna la gana
em vestiré de senyor
i xiularé una sardana.
De cobla arriba remor
com un diumenge de festa.
Avui en farem l'amor
a l'ampit de la finestra
Demà serà un altre dia
i ja plourà si és que ha de ploure.
Plorarem pel què teniem
i per tot el què ens va commoure...
però això serà un altre dia,
que avui en floreix la ginesta!
Avui en farem l'amor
a l'ampit de la finestra.
El cantautor riudebitllenc Cesk Freixas ha tret el seu cinquè disc nomenat
“PROTESTA” just aquest any abans de començar l’estiu. I just farà un mes me’l vaig anar a comprar ja que no el tenia i estava en dubtes sobre si
aconseguir-lo o no perquè tampoc m’agrada anar acumulant discos massivament
seguint aquest model possessiu tan individualista. Aquest disc ja es va
presentar a la sala Music Hall de Barcelona el dia 23 de maig. Hi tenia ganes d’anar però al
final no ho vaig fer perquè la setmana abans ja hi vaig anar a veure un grup de
heavy que també va presentar un segon disc mentre que per l’altra banda
necessitava estalviar diners ja que en aquests moments cada vegada més difícils
i precari quan els de dalt segueixen arruïnant la classe treballadora catalana.
Però això és el de menys malgrat que s’ha de seguir lluitant en contra del
sistema mundial establert, però el més important és tenir el disc tot i no
voler ser consumista. La portada del disc promet absolutament per les seves
imatges diverses d’estètica gaudiniana que representen l’activisme social amb
els moviments i plataformes socials, la classe treballadora, els immigrants i
elements que simbolitzen la igualtat i la diversitat cultural. Al llarg de
totes les pàgines hi apareixen diverses imatges que transmeten missatges semblants. El
contingut del disc és bastant rodó format per unes deu cançons que parlen de
lluita, revolució, esperança, la memòria històrica, amor, intimitat i avançar cap al marc d'uns Països Catalans totalment lliures i socialistes. Partint sempre de la
cançó d’autor anglo-saxona del folk, el rock i el pop semi-acústic com Ben
Harper, Ani DiFranco, Bon Iver o Wallis Bird com també hi ha influències de
l’Ovidi Montllor, Silvio Rodríguez o Quico Pi de la Serra. Va acompanyat per la
seva banda habitual formada per Víctor Nin (guitarra acústica, guitarra
elèctrica i segones veus), Cesc Martorell (baix) i Rai Iniesta (bateria).
Cançons destacades són “Em pregunten per què canto” com la primera del disc,
“Vaig venir del nord” o el tema “Imparables” amb videoclip previ que expressa
la solidaritat amb Ester Quintana que va perdre l’ull sent víctima dels mossos
d’esquadra que en una càrrega violenta li van disparar una pilota de goma. Hi
participen especialment Julio Maloa (La Raíz) a “L’exèrcit del fracàs”, Toni
Molina a les percussions, Enric Carreras als teclats i el piano, Sergi
Carbonell (Txarango) que acompanya amb el piano fent els arranjaments a “Brindo
per tu” i “A Miguel Hernández” que és una adaptació al català del poema
“Sentado entre los muertos” de Miguel Hernández amb una música pròpia que es
diu “Pluja de llum”. Per últim els arranjaments orquestrals de Pep Roig a “No
tenim por” però l’orquestra no és real sinó totalment digital feta per ordinador i sistemes electrònics. 
