Primavera...

Dies clars de primavera,

el nou brot ara floreix,

tot pujant per la drecera

d'un bell paisatge es gaudeix.

Canta l'ocell dalt la branca

refilant amb tot candor,

esperant a sa companya 

per fer junts el niu d’amor.

Gilda Beneit (1914-1997), la meva àvia... 

És el final d'un acte d'homenatge personal per retre-li record després de tan temps que no hi és,.. una manera d'admirar-la amb una de les seves capacitats polifacètiques que tenia. Era una persona molt versàtil i un poema que plasma coses sobre la natura com el de les "Estacions de l'any"  amb el qual m'hi sento ben identificat és un exemple clar per poder-la recordar i viure la seva presència en el meu cor, en el meu cos i en la meva ànima. La seva versió original va estructurada seguint un altre ordre tot començant per l'hivern i acabant amb la tardor mentre que jo en canvi vaig començar amb l'estació de l'estiu i he acabat amb la de la primavera quan tot torna a renéixer i a brotar: les fulles dels arbres, la gespa dels prats i les flors amb els seus bells colors (verd, blau, lila, vermell, rosa, groc, violat etc.), l'aigua del rierol flueix transparent, líquida i cristal·lina des de les muntanyes, les onades del mar amb el seu blau fosc tranquil, tornen a cantar ocells amb el seu xiuxiueig alegre, les excursions a la vora del mar passejant per la platja i a la muntanya entre matolls d'herba i boscos de roures, faigs, pinedes i garrics des d'un turó amagat. Respirar l'aire pur que refresca les fosses i connecta amb les sensacions internes en els jardins florits i l'harmonia dels cants dels ocells que volen entre els arbres que els ornamenten, fer carns a la brasa a fora amb el foc encès i disfrutar d'una bona botifarra o una bona ala de pollastre de carn tendra i gustosa recentment feta... Una meravella d'estació, de paisatge, de sons i cants i, lògicament, de fenomen natural. La nostra gran festa de la fertilitat, la festa de l'alegria que hi és cada dia d'aquesta estació en tot el què fem dia rere dia des del principi fins al seu final. 

Gràcies àvia per aquest poema tan bell que amb poques paraules reflecteix bona part del que passa a cada estació de l'any. És tot un encant i una gran bellesa de poema. T'estimo molt àvia i sempre recordaré el què vas fer per a totes i tots nosaltres.  

Molts petons, una forta abraçada i fins sempre. 

َغلت ظ    յ֏ՑԷՄԼԲϪϩϨϦϯϭޗޖޔ٨ޯލނރކןללץבגקץףעסלשתנזםככ׀חٌـْٕٔٓٓ؟ً،かかげゐぞそくをろれビヱヷネヌ〷グケ〗」〙ꀁ【、。ܜܜܛܛ܍ܰܳܬܦܥܚܙܘ܊܀ܩܟݏܧܥܤܛ


Bé, després d'haver fet aquest agraïment a la meva àvia pel poema tan bell que va escriure fa tan temps i jo he publicat aquí al meu bloc i haver posat alguns caràcters lletrístics i lingüístics procedents de diferents alfabets d'arreu del món, doncs deixo unes de les fotografies que se'm van fer un matí de primavera en una excursió que vaig fer amb dos col·legues a Cornudella del Montsant al mes d'abril de fa uns 9 anys trepitjant les roques de la muntanya amb capes plenes de vegetació que reneix de tots els colors i el riu Siurana al fons que és un afluent de l'Ebre. O sigui, que no tenen res a veure amb el jardí florit de la torre robusta de la meva àvia Gilda allà al carrer de la Valeta d'Arquer, al barri de Bellesguard, on jo hi vaig passar una bona part de la meva infància i la meva joventut que va ser, és i serà totalment indiscotible... però a l'excursió que vam fer cap aquest bell indret on s'hi troba un castell amb una llegenda medieval molt curiosa tota plena d'intriga i interès i al mateix temps de sofriment, angoixa i violència de part de dos bàndols rivals. 

I llavors una foto de la Bauma, una de les basses del mas de Falset, la gran (l'altra va ser destrossada arran de la construcció del qüestionable polígon industrial sense cap espectativa, i ha servit durant molt temps per ser una bassa de rec a la finca del mas de la família. La fotografia va ser feta el 19 d'abril del 2010 (ara ja fa més d'un any) en una trobada familiar que hi vam fer com les que hem fet de tant en tant. Al damunt s'hi reflecteix el llec, un tipus d'alga verda, que s'escampa pel damunt de l'aigua verda amb algunes fulles soltes que hi suren i les branques i les fulles dels verders que han crescut i envolten tota la bassa encara pendents per tallar que tomben cap avall seguint el contorn de les parets robustes mentre el cant dels ocells agradable i harmoniós se sentia de lluny entre els arbres dispersos del voltant que omplien l'harmonia, la fluidesa visceral i els somnis plaents del meu organisme i les sensacions viscerals de les llàgrimes, la tristesa i l’alegria. 

 Finalment hi apareix una fotografia que vaig fer sol fa temps un dia d'abril del 2014 passant per la platja de Cubelles, anant més enllà de la desembocadura del riu Foix, anant cap a Cunit. D'aquesta manera vaig anar contemplant el mar i observant els seus colors vius com el blau fosc de l'aigua i el groc de la llum del sol que reflecteix i il·lumina els tons verds de les onades que arriben amb cúmuls d'escuma blanca i bombolles cap a la platja granulada de pedres de diferents tamanys anant cap als esculls i poder contactar amb les roques marines. Mentre que al fons de l'horitzó marí hi ha un contrast evident amb el cel blau bell que s'estén per dalt amb el blau del mar. És un moment en què sento les onades arribar amb uns tons temperats, agradables i plaents com l'estació que aparenta en un dia de sol com aquest quan no hi havia ningú banyant-se a l'aigua encara però sí que hi havia persones caminant per damunt de la sorra amb roba senzilla i estable per l'estació de l'any que és. Realment és preciós poder veure el mar a la primavera quan encara no fa aquella calor espitosa i tampoc el fred de l'hivern...  i és tot un motiu de serenor física i emocional a la cara i un benestar corporal que porto a dins del pit a la part del cor que em transmet molta calma i em fa sentir molt a gust i molt feliç.  

  

Tardor...

Les collites ja s'acaben, 

els raïms ja són madurs 

i es van omplint carretades 

per extreure'n els seus sucs. 

El paisatge és meravella 

amb els seus tons colorits 

bolets omplen la cistella 

i són més llargues les nits. 

* De les Estacions de l'any. 

Hermenegilda Beneit i Mas (1914-1997). 

* La primera imatge que hi ha després del poema a continuació és una fotografia que vaig fer pujant per la carretera des de l'estació de Marçà on s'hi reflecteixen les vinyes amb les seves fulles grogu,, la segona fotografia es tracta del terra de l'era del mas de Falset on s'observa la gespa verda amb fulles caigudes al damunt. I la tercera reflecteix el paisatge de tardor amb la gespa verda i els arbres al voltant i al fons i l'esplanada també amb fulles caigudes a l'era d'aquest mas. Totes tres van ser fetes l'1 de novembre d'aquest any 2019 el dia de Tots Sants religiosament parlant quan el pare, en Pep i la Ció van anar a portar unes flors al cementiri per al meu avi i altres avantpassats de la família que van viure en aquest mas.   I sí que és cert que el paisatge és meravella. 

I l'ultima fotografia es tracta d'un quadre sobre els colors de la tardor pintat per la meva àvia Gilda que també acompanya aquest poema seu que hi ha a damunt de tot i signat per ella mateixa a sota a la dreta amb l'any inclòs quan el va fer que va ser el 1987.  

Estiu ...

Una arbreda acollidora

on l'oreig molt suau 

ens protegeix amb la seva ombra 

de la calitja que cau. 

I les onades joganeres 

amb el seu va i vé concís 

ens refresquen i acaronen 

disfrutant del seu encís. 

L'àvia Gilda.   

Fragment del poema "Les estacions de l'any".  Mai va ser publicat en el seu llibre de memòries familiars.  És un petit homenatge a ella per la seva capacitat poètica i polifacètica que tenia. I  aquest és el fragment d'un poema seu que clarament ho reflecteix. Àvia, estàs sempre en la memòria. 

Però sí que em recorda els meus estius a la platja quan m'he banyat, saltat i capbussat o submergit entre el va i vé de les onades que arriben cap a la sorra de mar endins tastant la sal de l'aigua o nedant sobre les roques  i  el terra arenós subaquàtic i algun peixet que passa per allà al mig.   Però estem tantes hores a dins de l'aigua que ja ens és ben difícil sortir.  Muntanyans al Baix Gaià o les platges del delta de l'Ebre en són exemples clars. 

Bon estiu, 

-

28a calçotada de Sants.

L'1 de març, com cada primer diumenge de març, torna la calçotada popular del barri de Sants que organitza el Casal Independentista de Sants Jaume Compte però enguany al parc de l'Espanya Industrial. Ja és la 28a, però també estem d'efemèrides i la dedicarem als 20 anys que el cantautor alcoienc Ovidi Montllor porta de vacances. 

Programació: 

12:00h. Diferents mostres de cultura popular:  castellers de l'EI, colla bastonera de Sants i tabalers de la colla de diables de Sants. 

13:00h. Començarem a servir els calçots acompanyats de romesco, pa amb tomaquet, patata al caliu, botifarra, fruita i vi/aigua. 

16:00h. Actuacions musicals: Taverners i La fera ferotge, fent versions d'Ovidi. 

Durant tot el dia hi haurà fira de col·lectius.

Compra de tiquets anticipadament al Casal (c. Muntadas, 24) o al mateix dia al parc. Tot plegat per 13€, 11€ per les sòcies del casal que vinguin a comprar-la anticipadament. 

Us hi esperem. 

4t aniversari de la mort del Xirinacs

Aquest agost ha fet quatre anys que va deixar-nos Lluís Maria Xirinacs. El seu cos sense vida va ser trobat al paratge de la Tuta del Pla de Can Pegot a Ogassa (Ripollès). Cinc dies abans havia deixat escrit un text on l'ex-senador mostrava la seva disposició a passar els darrers dies "en la soledat i el silenci" i on, en un poema (Acte de sobirania) signat el dia 6 d'agost, recordava que havia viscut esclau setanta-cinc anys en uns Països Catalans ocupats per Espanya i per França des de fa segles.

Els dies posteriors a la mort de Xirinacs va donar la impressió que va existir un Xirinacs mític, lluitador i pacifista pels drets i llibertats del poble català que s'enfrontava al franquisme amb les seves protestes individuals; i un Xirinacs posterior, deslegitimat per la premsa i la classe política i condemnat a l'ostracisme a la vegada que era titllat d' "il·luminat" o "senil" pel fet de denunciar la tirallonga de denúncies que va comportar la Restauració borbònica o oferir noves mostres de solidaritat amb les causes dels pobles oprimits. Però de Xirinacs només n'hi va haver un, un home que en tota la seva trajectòria sempre va denunciar les injustícies i el terror que s'exercien durant el franquisme i que s'havien perpetuat fins als nostres dies. I fins en la seva mort així va ser, coherent amb el seu pensament i els seus actes.

El tractament de la figura de Lluís Maria Xirinacs després de la seva mort ha tendit a la simplificació, en la major part dels casos de manera maliciosa. El seu darrer i breu pas per la presó va eclipsar tota una vida dedicada a la lluita per les llibertats individuals i col·lectives. Primerament a través de les seves vagues de fam reclamant la separació entre l'estat i l'Església i en solidaritat amb els militants bascos jutjats al procés de Burgos el 1970. Més endavant amb la seva participació activa a l'Assemblea de Catalunya. Un compromís que exercia públicament com a capellà i des dels postulats gandhians de la no-violència, que el van portar diverses vegades al davant del TOP (Tribunal de Orden Público) que li va comportar diversos períodes de presó durant els anys 1972 i 1974-75.

Xirinacs conegué de prop l'aparell repressiu del franquisme. Convisqué amb nombrosos presos polítics durant els seus captiveris i durant les llargues vagues de fam i assegudes davant la presó Model. Va viure de prop les execucions de Salvador Puig Antich i dels afusellaments del 1975. S'enfrontà com ningú, sobretot en les campanyes per l'amnistia, contra un règim que tothom augurava que moriria amb el dictador. Coneixia perfectament l'entrellat criminal dels qui exercien i continuen fent ús del monopoli de la violència. Des de sempre va manifestar que el terror sempre ve infringit per part dels poderosos, per tal de perpetuar un sistema d'explotació social i de denominació nacional. I contra la perpetuació d'aquestes injustícies imposades a sang i foc ell va anar forjant la seva resistència particular a través d'actes de desobediència i de denúncia. Molt sovint s'hi deixava part de la salut a les vagues de fam, però el seu activisme va dinamitzar el poble català.

La mort física de Franco, però, no va comportar una ruptura amb l’aparell de dominació que durant anys havia doblegat les voluntats i els interessos del poble treballador català. I les grans esperances d’obrir un nou marc democràtic pel qual es lluitava des de l’Assemblea de Catalunya es van esvair, malbaratades en els tripijocs dels responsables i dels partits que van vendre aquestes esperances per un plat de llenties. Les reivindicacions socials i l’Autodeterminació van restar als calaixos de l’oblit. Així mateix, la llei d’amnistia es va aplicar de manera que des de la mort física de Franco fins a finals dels anys 90 no va passés ni un sol dia sense independentistes catalans a les presons. Tot això ho denuncià Xirinacs als tres volums de La traïció dels líders, publicats durant els anys 1993 i 1997.

La contribució de Xirinacs també el va fer passar per la política parlamentària. Fou senador durant els anys 1977-1979, el quart polític més votat a Catalunya. Posició des de la qual va presentar una forta oposició a la confecció de la Constitució Espanyola, un marc jurídic que nega encara d’entrada l’exercici democràtic dels catalans i catalanes a la seva lliure determinació col.lectiva. Posteriorment va encapçalar la plataforma electoral del Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN), una experiència no reeixida.

La participació de Xirinacs en moviments reivindicatius el portà a ser un dels impulsors de l’Assemblea Unitària per l’Autodeterminació, esdevinguda Assemblea d’Unitat Popular (AUP) a principis dels anys noranta. Aquesta experiència recuperava l’esperit de l’Assemblea de Catalunya, amb la reivindicació del dret a l’Autodeterminació com eix central, però que recollia tota una tradició de lluites populars (feminisme, antimilitarisme, ecologisme, etc.) relligades des de l’organització assembleària. En aquest marc Xirinacs va participar a l’acte de Ripollet el 25 de juliol de 1992, que culminava les Marxes per la Independència en plena febre olímpica. En aquest sentit, Xirinacs va reprendre la tasca de solidaritat amb els empresonats que ja havia exercit durant anys. Fou portaveu dels presos independentistes detinguts durant l’Operació Garzón d’aquell 1992. Treballà per la llibertat dels empresonats i prengué un paper actiu en la denúncia de la tortura en uns anys en què els dirigents d’ERC pretenien doblegar la dignitat i els principis polítics dels presos independentistes.

Encara l’any 2000 Xirinacs va iniciar una campanya de protesta reclamant el dret a la independència dels Països Catalans a través d’unes plantades a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. Fou l’inici de la campanya Jo també em planto, que va dinamitzar tot un teixit reivindicatiu. Però no fou fins la Diada del 2002 que de nou va saltar a la palestra arran d’unes declaracions a un acte al Fossar de les Moreres, motiu pel qual fou condemnat a dos anys de presó i detingut i empresonat breument l’any 2005. La causa, haver-se mostrat amic de la lluita dels independentistes bascos i denunciar que qui exerceix la vertadera violència és l’Estat: Són els tancs espanyols que ocupen el País Basc. Cap arma basca no vol conquerir Espanya (Parlament integre).

El 6 d’agost va decidir posar fi a la seva vida amb un gest que servísper contrapuntar la covardia/ dels nostres líders, massificadors del poble. L’últim adéu a Xirinacs al Fossar de les Moreres, tot i la pluja, va reunir moltes catalanes i catalans. Però encara vam ser pocs. No ja per retre un darrer homenatge a la seva tenacitat, una lluita d’una vida, coherent en la seva trajectòria, sinó per a donar-nos a nosaltres mateixos mostres que encara som un poble digne, amb voluntat de continuar existint com a poble.

Extret i modificat de Llibertat.cat.

http://www.llibertat.cat/content/view/13578/29/

Finalment deixo un vídeo del concert d'homenatge a Xirinacs realitzat al Fossar de les Moreres.