El Mar - Ràdio Nikòsia. 15.05.2024.

En el programa del 15.05 parlem del Mar i la nostra emotivitat amb ell, d'allò que ens remet subjectivament el mar com a éssers humans, dels sentiments que ens evoca, de les idees que flueixen com les ones. Quan ens fiquem a l'aigua i nedem deixem de parlotejar i ens comuniquem només corporalment, fluïm com embrions en el líquid amniòtic. El mar és vida i és mort, és frontera i és connexió, és negoci i és bellesa. 

Coordinen Pablo, Joan i Mònica. 

https://radionikosia.org/radio/la-mar/

Per la meva Terra Promesa...

Porrera. 

Les Pinyeres (a prop del Masroig).

Gratallops.

La Vilella Alta.

Mas de Falset. 

Dies ...

Cap d'any a sopar al casal indepe... després amb un col·lega i uns amics seus de bars a Sant Boi malgrat que en alguns d'aquests haver-hi festes privades... A més això és una merda per cap d'any quan és una nit de festa i per donar-ho tot... Aquest cop tampoc ens vam retirar tard com l'any passat i vam acabar a casa seva on vam veure una pel·li i vam acabar dormint fins a les tantes. A Can Batlló s'havien acabat ràpidament totes les entrades i no vaig estar a temps, tampoc vaig plantejar res... alguns amics hi anaven i em van dir que l'espai agafat era bastant petit. 

Fa  una  setmana...  Aguantar  la  perplexitat  de mons pares i la falta real de comprensió cap a mi... anant-me de bones paraules i la meva impossibilitat d'expressar el què em passa (bona part també és culpa seva)... Matar l'estona a la Bauma per desconnectar de l'ambient de casa i començant a pensar com fer-los reflexionar molt profundament... Divendres, un gran concert de flamenco a l'Astilla (a la Torrassa) amb una amiga... gaudir de bulerías. Aquelles veus i puntejats de guitarra i llaüt... Tan càlid que m'atrau a ballar a palmes fins al final.  

Dissabte  a  esmorzar  a  casa  ma  tieta  Enri  on vam xerrar... també li vaig demanar un regal del Txad per fer-li a una persona molt especial per a mi... Ben cert, no va trobar allò què jo volia però entre el que hi havia vaig triar allò que més em va agradar. Sort... vaig trobar el lloc on viu i em va obrir la porta de baix amb un hola ben amable i feliç. Caminant del Verdum a Sants com dia de primavera... als vermuts de la Bauma que ja es fan des de l'octubre... birres, tapes variades i música de fons... i ja no dino... un vídeo d'obres de masia a prop del Bruc. 





-------------------------------------------------------------------------------------------------

Diumenge,  una  passejada  que  feia  fa  uns  anys  i tornava a fer aprofitant el sol del migdia. Baixar una bona part de la Rambla de Brasil, girar pel passeig d'Antoni Capmany pel costat de les vies, travessar el Pont de la Torrassa, endinsar-me per Santa Eulàlia i agafar la Gran Via per davant dels horribles gratacels tocats pels raigs del sol fins arribar gairebé al final de Bellvitge. Seguint les vies del tren molt devastades, travessant l'autopista per sota fins arribar a un pont enreixat per on surten les vies del tren cap al Delta i el Garraf. Tot un territori que ens han destrossat i malmès des de fa dècades... i urbanitzant-se com un monstre... Carreteres, autovies i monstruoses autopistes, oficines, l'aeroport i la seva ampliació, trasvassar el Llobregat, el pas del TAV i com no
                                                                               

Barça Parc, Eurovegas o Barcelona World com molts altres parcs sempre amb interessos destructius, d'oci i com no d'especulació urbanística i massiva... Sempre amb la típica excusa d'acabar de solució a l'atur per enfortir el neoliberalisme i el paradís dels rics: polítics, financers i més. Així acabar del tot amb la vida agrària del territori, els aiguamolls mentre que Can Trabal és l'única masia al costat de Bellvitge. 

Un dels pocs llocs que ens queden "al costat" de casa i amb llargues històries quotidianes... A més en intentar respirar aire pur... impossible... i se m'infiltrava la merda dels cotxes en tràfic... És un fet molt diari i habitual. 

Però també amb sentiments poc clars... però pensatiu... pensaments i assimilacions de coses indesitjades... Subsistint amb la "rentada de cervell" que pateixo per la família... Però entre els raigs tinc nostàlgia de l'avi. Tampoc vaig voler regals de "reis"... ho disfrutava de petit i ben enganyat... però ara només alguns calers. Això sí, berenar a casa la meva tieta àvia i poc de nou... lo més quotidià de tot... sucs de fruita i tortell (em vaig menjar dos talls i no em va tocar ni fava ni rei... és una superstició tan gran provinent de la burgesia...) Ai, quin dia poc fred que és aquest... Ja 
se m'acosten els 27... i no sé com me'ls espero... Pot ser un any amb noves aventures, nous projectes i il·lusions... o també de tristeses, mals entesos i enfrontar-te a situacions difícils en contra de la teva pròpia llibertat. 




Començant per totes les mogudes, accions i manifestacions d'aquest any passat. Per totes les amenaces neoliberals descarades sobretot per les grans corporacions, bancs i empreses. I també dels governs i partits polítics de dretes més aparents o més disfressades de falses esquerres fent demagògia amb la boca petita ... Tots en són culpables d'aquest sistema... Les tancades als instituts en contra de la supressió definitiva del català a les aules i a les universitats en contra d'estratègies universitàries totalment mercantils. Les vagues de fam dels i les treballadores de MoviStar... Fins i tot la Tancada a Sant Pau i altres hospitals per plantar cara a les retallades salarials, de personal i serveis i les privatitzacions definitives ara finalitzades. Molts i moltes usuàries ens quedem sense drets socials.                                                                                                                                                                                                                          

Així com en contra de la discriminació als i les immigrants en CIEs en condicions molt més precàries i els forcin a tornar en el lloc d'origen vulnerant els seus propis drets i la seva pròpia dignitat. Per últim amb aquest text em solidaritzo amb les víctimes dels mossos d'esquadra pel 29M i el 14N. Els i les vaguistes detingudes després que han acabat per presó preventiva i judicis segueixin lluitant. Sobretot a  l'Esther que va perdre l'ull, les descàrregues de Tarragona com no totes i tots aquells que lluitem dia a dia per acabar amb aquest sistema polític i econòmic que ens exprimeix diàriament, gens democràtic. La lluita i la solidaritat no ens aturen, ens enforteixen i ens uneixen. 
                  

I una foto de més... SALUT I FELIÇ 2013.                                                          
 

Empàtica i carinyosa

Un poema dedicat a la meva primera pediatra. M'han dit que fins i tot va veure com jo estava naixent a l'habitació on hi havia la meva mare. Dintre de tot encara li tinc molt respecte, molt carinyo i molt bon record. Admiro el seu tracte humà i el seu carinyo. És cert que s'ha equivocat en algunes coses però és tot un encant de persona que mai oblidaré. En aquesta fotografia no es veu bé el poema penjat però l'he deixat a sota per llegir-lo més clar. 

Malgrat mals referents i injectar vacunes,

has tingut molta empatia:

sempre serena... molt carinyosa amb els vailets,

amb mirades i somriures tendres,

carícies suaus i pessigolles per variar.

Defensant la lactància natural,

sovint encertant diagnòstics,

analitzant els problemes des de l’arrel

i sense sobremedicar.

Has estat un sol i un exemple vocacional

del que ha de ser la medicina.

Un referent per la sanitat pública

ara privatitzant-se (malgrat que tu

mai hi has exercit).

T’aprecio amb molt carinyo:

tot i que pensem diferent

t’ho has merescut.

Records del meu avi

Aquestes setmanes em van venint sentiments de tristesa cada cop més forta que em trastoquen la ment, la meva perplexitat i complicitat en expressar problemes personals abastats i soferts des de fa temps. Primer ha estat tot el problema de control violent a la universitat des de tots nivells de part de professors, auxiliars, bibliotecaris, alguns becaris fins el rector i la vicerrectora d'estudiants fent-me miraments i vulnerant la meva condició més estrictament... Però ara és un tema a part entre molts altres. Però àra també estic molt afectat per un altre problema que és més íntim i proper: fa unes dues setmanes va morir el meu avi. Era el pare de la meva mare i l'únic que he conegut en persona i haviem compartit estones junts. Encara em costa de creure però de mica potser aniré sentint com esclata la meva tristesa que encara no expressat la pèrdua d'una persona que malgrat no veure la sovint li he tingut estima i proximitat. Portava molt temps estant fotut del cor i li han anat passant coses típiques de la seva edat i fins fa ben poc quan el van operar d'una embòlia intestinal de la qual tampoc se n'ha ensortit del tot. Però també l'admiro per poder mantenir una vida prou normal, optimista i activa fins els 88 anys encara conduïnt, sortint a passejar amb l'avia o fer algun viatge. Fins i tot el dia abans de morir encara va anar al barber i va començar a preparar coses per celebrar els 60 anys de casat. Llavors aquella nit se'n va anar a dormir i no es va aixecar: així va morir molt tranquilament a casa seva dormint al llit i sense adonar-se'n, no va patir gens. És la millor manera de morir. No tothom és capaç d'afrontar la mort de manera ferma, hi ha moltes maneres molt pitjors de morir com ara a dins d'hospitals entubats i connectats amb màquines que controlen violentament qualsevol constant vital com éssers vegetals, com en escenes mítiques de pel·lícules i sèries mèdiques sensacionalistes com Dr House o Anatomía de Grey. Fins i tot tenint nervi i sofriment com a vegades per manca d'atenció mèdica en moments de grans retallades i dures privatitzacions de la sanitat pública.

És cert que ha tingut una mentalitat i actituds conservadores i burgeses de rutina que l'han acompanyat tota la seva vida. Temps enrere havia estat bastant dràstic i rígid en certes coses i però als seus últims anys s'ha tornat més comprensiu i tolerant sobretot amb els néts. Ha disposat d'una mútua i una atenció mèdica privades, ha viatjat amb companyies aèries de primera classe, menjant en bons restaurants i dormint en hotels de moltes estrelles. Parlant sobre política també haviem tingut disputes ideològiques i em va arribar a dir que "el capitalisme era necessari i no s'hi podia anar en contra". Fins i tot també s'ha dedicat en el món dels negocis com empresari de l'espectacle i tenir la companyia de teatre Joan Maragall, on hi havia dirigit diverses obres des del Don Juan Tenorio fins a l'obra Terra Baixa. Encara recordo que vaig sentir dir que va dirigir una obra on hi sortia una gallina i finalment se la va quedar ell a casa un temps. Ha estat un aficionat a l'òpera i la sarsuela i es va permetre anar al Liceu i també conèixer cantants i actors que havia contractat en diverses ocasions. I encara en la celebració de les seves "noces d'or" també hi va cantar un tenor que ell coneixia. He de dir que havia anat sovint al Centre Catòlic o "Círcul" de Gràcia on hi havia anat a veure com també dirigir els pastorets de "L'estel de Natzaret" i com moltes altres obres. 

També em va explicar que abans de dedicar-se al teatre també havia cuidant gallines i en el franquisme havia estat empleat en el Banc d'Espanya on tingué rivalitats amb el director en què li va dir que "se n'anés a la merda". I m'havia explicat que de petit s'imaginava que quan tingués 13 anys li passaria alguna cosa dolenta: primer que el van operar i també hi hagué l'esclat de la Guerra Civil, el soroll estrident de les sirenes i les bombes dels fusells i avions militars. Molts cops s'amagava a dins del metro on arribaven a escoltar el què deien els diferents bàndols polítics i on desgraciadament molts amics seus també hi van acabar morint. En el franquisme el van voler fer instructor falangista que primer ho va acceptar però degut a que l'obliguessin a dur pistoles i altres armes també ho va deixar. Em va explicar que ell hi va anar i després va marxar perquè ho va voler. A més també m'havia donat alguns consells macos sobre l'experiència personal sent aquesta el propi mestre de la vida. 

També he de dir que de tant en tant també ha volgut fer coses amb la família com ara convidar-nos a dinar o sopar per celebrar el seu aniversari com també el de l'àvia. Però una cosa que més m'ha impactat d'ell ha estat que també hagi volgut fer algunes coses amb els néts. Està clar que han tendit a ser coses més aviat tradicionals o burgeses: ens ha portat a veure els pastores en algunes ocasions i encara recordo el sopar al restaurant "Les Set Portes", allà ubicat al costat del port, on recordo que ens va dir que no patissim pel preu ja que tot ho pagava ell. No obstant m'agradaria explicar que hi ha una cosa que a mi m'ha impactat molt i que va ser el viatge a l'Euro Disney també amb ma germana i l'àvia, i ha estat un viatge que he fet un cop a la meva vida i ara probablement no el faria. Va ser la primera vegada que vaig volar amb avió i en el moment d'enlairar-nos va ser quan em vaig crear més por sense voler sortir a l'espai exterior i "arribar als planetes"... Igualment això de volar pels aires més tard sempre m'ha seguit creant impressió... No m'agrada massa volar a immenses altures i amb desnivells de collons... I molts cops he pensat, si l'avió cau i hi ha un accident??? ... I ens vam allotjar en un hotel de 5 estrelles que hi ha al costat del parc on a les nits quan tornavem del parc sempre ens trobavem la tele engegada amb pel·lis d'en Walt Disney. Però vaig disfrutar d'una bona part de les atraccions del parc: el trenet, el castell de la Bella Dorment, la Casa Encantada, l' actuació de la Bella i la Bèstia, la cova dels Pirates, en Pinotxo, el Dumbo, les Nines i Peter Pan. Un d'aquests dies vam anar a París amb un tren des de Marne La Vallée i vam agafar un  metro amb pneumàtics. Vam pujar a dalt de la Torre Eiffel, vam recorrer el Sena amb el Batêau Mouche (Vaixell Mosca) com vam veure l'Arc de Triomf i l'Etoile (l'estrella) de nit. Aleshores jo tenia 8 anys i tot això ho disfrutava dia a dia amb pel·lícules com "la Sirenita" o "Peter Pan"... Però reflexionant també crec que tot no deixa de ser un negoci del propi capitalisme i al darrere d'aquestes instal·lacions d'atraccions, restaurants i hotels hi ha interessos econòmics dels que se'n beneficien uns pocs. S'ho pot permetre els qui realment tenen calés i realment per tant és un parc insostenible. A part d'alguns agosts a la casa Can Ribafort, a Bigues i Riells, on hi havia estat de petit empaitant les gallines i els coloms.

Per últim, hi ha una història que ell me'n va estar explicant coses importants sobre el seu pare, o sigui el meu besavi, i que volia ser escultor. És una història que d'alguna manera m'ha impactat i ha arribat com a formar part de la meva intimitat. Pel que em va explicar, el meu besavi es deia Domingo Seguí i Pi i els seus primers anys els va viure a Sarrià. En els seus anys a l'escola, als Salessians, ell ja va tenir clar que es volia dedicar a l'escultura. I va començar a fer petites coses entre d'altres ja va ser tècnic d'obra d'en Pau Gargallo fent-li les mans i les cares de les escultures modernistes de l'Hospital de Sant Pau d'en Domènech i Montaner. Ara bé, ell volia fer coses d'escultura complerta, o sigui global, i a les acaballes del segle XIX a Barcelona no es podia aprendre i s'havia de fer a París. Així va esperar en ser major d'edat i tenint 19 anys va decidir marxar sense dir res a casa seva ja que ho hagués tingut molt més difícil: segurament la seva mare li hagués insistit que no anés a París perquè no hi coneixia ningú. Va ser així com se'n va anar amb unes 10 pessetes a la butxaca i sense saber francès només sabent que OUI volia dir SÍ. Va anar amb bicicleta fins a la frontera i allà va entrar en el tren com a polissó on li esperava encara molt tros per fer. En fer-se de dia en el primer lloc on el tren es va aturar -que encara no era París- hi va baixar per evitar que l'enganxessin els inspectors per temes de frontera. I després d'esperar-se unes 12 o 24 hores va entrar en un altre tren ja fins a París. Allà en el moment de baixar no va sortir per l'edifici de l'estació per evitar problemes i va anar caminant al costat de les vies per on havia arribat tot seguint les balles de ferro i al final de les balles va saltar al carrer i va tornar cap a l'estació. Aquí va començar l'aventura preguntant per la Torre Eiffel i tothom li anava dient el mateix: "TOUT ROITE ET A GAUCHE". Ell no entenia res i es guiava pels signes, i fou més tard quan va saber el seu significat: "TOT RECTE I A L'ESQUERRA". Uns dos o tres dies després a través d'un telegrama va dir a la seva família que estava a París, que no passessin ànsia i que estava bé.
Però, algú es creu que ho va tenir tot fàcil?? Desafortunadament no. Durant els primers mesos hagué de sobreviure passant gana i dormint en el parc on els gendarmes l'acabaven fent fora. Altres vegades dormia en el cementiri on veia com venien a obrir els nínxols per endur-se els cadàvers a la facultat de medicina de París. I sentia la mala olor.
Aquí va tenir dubtes sobre sí quedar-se o tornar cap a Barcelona... ja pensant en tornar. Un dia va entrar en una exposició d'escultures i va conèixer un escultor italià que si no recordo malament es deia Lorenzo i ell li va preguntar si vivia i tenia feina allà explicant-li la seva història. Ell el va dur al seu taller en unes golfes on el va posar a prova ensenyar unes escultures trencades i li va demanar reparar-les. Després dels primers intents ho va aconseguir i ja quasi a punt de tornar en Lorenzo li va dir que es quedés com aprenent i s'hi va quedar visquent uns 19 anys. Així va ser com pogué perfeccionar les seves tècniques escultòriques i aconseguir ser tot un artista.
Un temps més tard hi va venir la seva germana Joaquima que tenia deliris de grandesa i sempre volia que li diguessin Jacqueline. Ella va acabar enxofada a la cuina d'un dels restaurants de més prestigi: la Maison Borras, que ara ja no existeix. Entre ells dos van acabar practicant el francès. En l'esclat de la Primera Guerra Mundial l'any 1914 -coneguda també com a Guerra Europea- davant dels grans enfrontaments entre Alemanya i França, li van demanar de formar part de l'exèrcit francès. Ell s'hi va negar molt rotundament i va preferir ser voluntari de la Creu Roja Parisenca i així socórrer soldats i persones ferides pels bombardeigs militars.
I acabada la guerra europea ja va tornar cap a Barcelona per casar-se i tenir un fill: meu avi, sent sempre fill únic. A més també he de dir que va fer les escultures d'uns àngels en un cementiri de Madrid.

Doncs totes aquestes coses sobre el besavi me les havia explicat ell i altres coses que m'haguessin interessant ja no me les pot explicar i ens hem de quedar amb el què m'ha explicat, i ja és molt. Dos dies després de morir se'l va enterrar en un nínxol en el cementiri dels Agudells, a sobre dels hospitals de la Vall d'Hebron. I farà uns anys va morir la meva àvia paterna després de trencar-se una cama però no es va poder recuperar. I també un tiet meu per un càncer molt avançat. Ara tinc només una àvia i una tieta àvia.

Ara ja no sabem on són però el seu record i les ganes de fer coses amb nosaltres sempre les recordaré. Potser ara són alguns dels astres que ara brillen cada nit com també dónen lloc a nous que naixeran que tampoc sabem el què faran però esperem que facin coses noves que potser ells no han fet. Ara ells voldrien que siguem forts i seguir endavant encara el que ens queda.
Jo encara estic a la flor de la vida i encara em queden molts anys per endavant per viure, fer coses i seguir lluitant per canviar aquesta societat. 
  

Jornades de supervivència a la psiquiatria.

Fa temps que estavem xerrant a l'Assemblea de majaras de fer unes jornades d'antipsiquiatria i des del juny hem fet créixer la idea i li hem donat forma com a Jornades de supervivència a la psiquiatria. Aquestes jornades es realitzaran els dies 2, 3 i 4 de desembre en el CSO Can Vies a Sants i el dia 4 a l'Ateneu Llibertari de Sant Boi. La idea són taules rodones de diferents col·lectius i persones que aporten la seva perspectiva, debats oberts al voltant de l'antipsiquiatria i espai per a compartir tots plegats/des! A continuació us passem el text i us adjuntem el cartell del programa d'activitats per si us animeu a passar una estona!

Hem nascut bressolades per la por a ser diferents, pel pànic a no ser les millors, per la competició i l’individualisme. Hem crescut trepitjant les nostres companyes i acomplexades per no tenir un cos com els de la tele.

Hem viscut a la recerca de la felicitat per tenir cada cop més i més. Ens han fet comprar una vida basada en el consum de béns i d’experiències, eternament insatisfetes, eternament incompletes.

El dolor que moltes sentim és fruit de la nostra inadaptació i aquesta inadaptació no és una cosa de la que ens vulguem lliurar… Estar ben adaptades a una societat malalta no és símbol de bona salut, però aquesta inadaptació causa dolor, i de vegades molt. No pretenem adaptar-nos a una societat que ens exclou per naturalesa. No pretenem conformar-nos amb una societat que prima l’enriquiment individual per sobre del conjunt de les persones. Pensem que la nostra inadaptació ens brinda l’oportunitat d’adonar-nos de què és el que en aquesta societat no rutlla. Tot i així, aquest dolor pot ser insuportable. De vegades, i sobretot quan és viscut en la intimitat, el dolor ens impedeix descobrir l’origen que el genera i acabem pensant que nosaltres som els culpables dels nostres malestars.

És per això que des de l’Assemblea de Majaras hem decidit trobar-nos per compartir experiències, parlar d’alternatives i denunciar les pràctiques d’aquest sistema, focus i origen d’on emanen els nostres malestars. No seran els psiquiàtrics ni les pastilles les que ens permetin gaudir de la salut sinó una vida apassionada i viscuda amb la complicitat de totes les persones…

La resistència, a tot allò que ens oprimeix, i la llibertat són la nostra millor teràpia!

I per últim adjunto el programa de les jornades d'aquests tres dies.

DIVENDRES 2 (Can Vies).

18:00h - Presentació.

18:30h - Xerrada-debat "Què és l'antipsiquiatria?" amb Edgar Vinyals.

21:00h - Sopador vegà "Se te'n va l'olla".

22:00h - Actuació cantautor - Pep Ventura


DISSABTE 3 (Can Vies).

12:00h - BLOC DE DENÚNCIA.
- Sobremedicació amb Marisa.
-TAI i ingrés psiquiàtric amb Paco Ferrandez (psiquiatre).
-Electroshock amb Gorka.
-Salut mental i centres d'acollida amb Anna Garcia.

14:00h - Dinar vegà a càrrec del col·lectiu Te Kedas donde Kieras.

15:00h - Documental "Diferentes".

17:00h - BLOC D'ALTERNATIVES I EXPERIÈNCIES.
-Grup de suport mutu.
-Ràdio Nikòsia.
-Cooperativa Aixec.
-Cooperativa terapèutica IPOMEA.

21:00h - Sopador vegà.

22:00h - Actuació poètico-musical: La maldita música i la puta poesía.

23:00h - Escenari boig.

Com arribar-hi: CSA Can Vies. C/ Jocs Florals 40-42. M L1-L5 Plaça de Sants.


DIUMENGE 4 (SANT BOI).

11:00h - Taller de mites i prejudicis en salut mental.

14:00h - Dinar vegà.

ATENEU LLIBERTARI DE SANT BOI. c. Joan Bardina n.45. Estació FFCC Sant Boi.

17:00h - Plaça de l'ajuntament de Sant Boi de Ll. (al costat de l'estació dels FFCC Sant Boi) per:

CERCAVILA REIVINDICATIU PELS PSIQUIATRICS DE SANT BOI
"CONTRA LA PSIQUIATRITZACIÓ DE LA VIDA QUOTIDIANA".

Última excursió d'estiu

Cap a l'última setmana abans de tornar a classe vaig tenir una situació de total impotència sobre com organitzar-me aquell cap de setmana si anar al Mercat de Música Viva de Vic o aprofitar una sessió de teràpia amb la Teresa Forcades. Em va semblar molt nefast i totalment molest la seva actitud artificial i de sofriment exagerat de ma mare amb abús de poder davant dels meus dubtes i aplaçar la visita a un altre dia. Jo estic ja ben cansat i fins als pebrots que em vagi marcant i busqui arguments totalment istriònics que no em permeten plantejar-me'ls de manera lliure i amb convicció meva. Aquest ja és un dolor que porto afegit des de fa uns anys però va ser sobretot a partir del setembre de l'any passat en que em trobo amb aquesta situació. Al final el dissabte a la nit estava a punt de pujar a l'MMVV però les amenaces mal educades i soberbes de ma mare em van deixat enfonsat estirat al llit fins més tard de les sis de la tarda fins molt tard. Malauradament em vaig perdre tota una nit que podria haver aprofitat sencera fins el diumenge a primera hora del matí.

Al final el diumenge vaig aclarir la visita amb la Teresa Forcades i al matí ma germana em va acompanyar amb el cotxe fins al convent de Sant Benet. Després d'esperar-me i tenir les sessions d'EFT amb la Teresa i haver-me donat noves orientacions vaig pujar caminant fins a Montserrat però enlloc de la carretera per camins del voltant... Amb el pas del temps aquesta muntanya ha estat considerada com a sagrada durant l'edat mitjana i en temps posteriors on hi havia grups de pelegrins que pujaven a venerar la verge romànica del segle XIII coneguda popularment com "la Moreneta" i està documentat que va ser freqüent cap a la segona meitat del segle XIV en temps de la pesta negra que va contribuïr en causar la crisi baixmedieval... tot i que no passi totalment d'aquests costums que tant ha marcat el cristianisme en moments remots. En arribar allà vaig dinar en un autoservei on amb la família hi haviem menjat altres vegades amb un preu encara mitjanament assequible.

Aleshores enlloc d'agafar el cremallera per baixar fins a Monistrol vaig decidir de fer una última excursió de final de vacances i vaig començar a pujar les escales dels francesos fins a dalt de tot. Anava pujant-les a poc a poc seguint el meu propi ritme per no cansar-me i de tant en tant m'anava aturant i mirant l'entorn format per les roques i el paisatge àrid i rocós del voltant i els espadats del voltant que guanyaven amb el nivell d'alçada respecte la zona del monestir. Amb el dia gris i el meu ritme de caminar tan lent i pensatiu tot agafant aire vaig estar pensant en la banda sonora de la pel·lícula Into the Wild en que Eddie Vedder, cantant de Pearl Jam, va fer la veu de la majoria dels temes. En acabar el primer gran seguit d'escales vaig seguir pel Pla dels Ocells -tot ben espès i amb arbres als voltants- agafant petites dreceres fins arribar al camí de Sant Joan a Sant Geroni. Vaig seguir amunt per aquest camí sense girar per la desviació que sortia cap al Bruc i Collbató perquè era un trajecte més llarg i m'hagués estat impossible perquè se m'hagués fet fosc molt abans d'hora. Llavors vaig seguir pujant amb muntanyes amb roca grisa pel voltant tot deixant de banda l'ermita tot pujant les últimes escales fins a dalt de tot del mirador de Sant Geroni. És un lloc poc protegit amb unes baranes de ferro una mica atrotinades però genera aquella impressió de vertigen i inseguretat també afavorida per l'espadat d'escalada del darrere i el cel gris però amb un paisatge immens al davant... Es podien veure algunes planes de la part nord de Montserrat com els rocs més propers al mirador malgrat que hi hagi un horrible pàrquing d'helicòpters que trenqui amb la bellesa del paisatge. Fins i tot en aquesta alçada hi ha una taula de pedra gravada on et dóna una orientació aproximada d'alguns nuclis importants del territori -en concret del Principat- fins i tot més avall del Penedès fins a pobles de les comarques de Tarragona com també els Pirineus.

A poc a poc vaig anar baixant pel mateix camí d'arribada però em vaig desviar un moment cap a l'ermita però ben aviat ja vaig tornar al camí i vaig seguir baixant en direcció Sant Joan per un camí molt maco i ple de vegetació muntanyosa malgrat que en algun moment també em va agafar el plovisqueig. Enlloc de baixar amb el funicular des de Sant Joan vaig seguir pel mateix camí tot baixant pel mateix camí passant per l'ermita de Sant Miquel on surt la desviació que porta al mirador. Finalment ja arribo a la banda del monestir i just després de pixar i beure alguna cosa ja vaig anar directe a l'estació del cremallera sent un quart de vuit de la tarda i després d'esperar-me amb calma vaig pujar al cremallera. Indecís a quin vagó entrar vaig decidir entrar a l'últim i en baixar mirava per la finestra del darrere com anavem deixant la via, com ens creuavem amb el cremallera que pujava però tampoc vaig arribar a veure Sant Benet. Però es veia com el cel de la tarda ja es començava a enfosquir i els núvols anaven perdent el seu color més blanc mentre anavem baixant a una velocitat lenta però constant fins a l'esplanada del Llobregat on es troba Monistrol.

En deixar la cremallera i arribar a l'estació intermitja ens van fer baixar i m'havia d'esperar un altre cremallera fins a l'estació de tren. Com que això funciona com una merda i un de seguretat es va ficar amb els meus tics en que el molt imbècil em va dir en pal d'amenaça que em controlés mentre que això en el fons és una cosa que tinc i que com qualsevol altra persona. Vaig decidir marxar pel costat de la carretera fins a Monistrol i sense saber on es trobava l'estació em vaig deixar guiar per una persona d'allà -diria que d'origen immigrant- que em va portar fins a la carretera de Montserrat. Allà vaig preguntar en uns nens i em van guiar fins al pas que travessava la carretera per sota i ja a les fosques vaig travessar el pont del Llobregat. Em vaig tornar a desorientar una mica per dins del poble però al final em van orientar fins a l'estació. Allà ja vaig entrar cap a l'andana i en arribar el primer tren que tan sols arribava fins a Martorell em vaig haver d'esperar uns tres quarts d'hora més fins que arribés el tren cap a Barcelona. Vaig entretenir-me xerrant amb un revisor i em va dir que era inconformista i els típics temes sobre els polítics, la crisi i com afecta als i les treballadores com fins i tot la meva discriminació pels tics i el conflicte plantejat de part de molta de la gent o l'entorn que m'envolta. Quan aquest noi va baixar a Abrera i ens vam despedir vaig tenir un altre mal record i se'm va acostar un segurata desgraciat amb un gos preguntant-me amb imatge correcta si em passava alguna cosa i li vaig haver d'explicar per collons la problemàtica que tenia. I precisament el molt imbècil va estar al meu darrere fins al final. El molt desgraciat em va tornar a preguntar com es deia el meu trastorn perquè se li havia obert un sistema operatiu com diu ell i que havia de portar una autorització mèdica. Quins collons!!!! Aleshores vaig parlar sobre aquest tema en unes noies que seien al meu costat tot dient que era molt injust aquest tracte i el segurata de merda em va tornar a amenaçar dient-me que aquest cop podria estar acompanyat però que altres vegades la meva vida es podria trobar amb risc. I en baixar a l'estació de Magòria. Doncs aquesta actitud que aquest segurata segurament s'imagina o fa veure que és tan necessària i amb aquesta actitud políticament correcta és una presa de llibertat. Aquest tio és un impresentable que vulnera els drets humans, i més val que algun dia marxi d'FGC immediatament. Però en passar per Sant Boi vaig pensar en el meu amic Joan.
En sortir de l'estació ja vaig seguir la Gran Via i vaig agafar el carrer de Moià fins a Hostafrancs i després els carrers Consell de Cent i Rector Triador fins a la plaça dels Països Catalans i finalment ja vaig agafar per Puiggarí, Guitard, Robrenyo i cap a casa. En arribar a casa que era ja molt tard vaig començar a sopar i encara em vaig posar una estona a l'ordinador fins quan em vaig acabar adormint com sempre en el mateix lloc.

Inicis dessolats

Aquest setembre no l'he començat massa fi. A finals d'agost vaig tornar a tenir uns mals records i rallar-me i amb raó sobre les actituds que tant la meva família com altres membres com ara de la universitat han anat ostentant cap a mi aquests dos últims anys. Això d'alguna manera o altra també m'acaba cansant i sobretot em foten les reaccions i sarcasmes de part de la meva família com ja va esdevenir precisament aquests últims dies d'agost a la caseta de Castellterçol. Quan realment consideren com un suposat símptome patològic del Tourette la meva manera d'expressar la meva rencúnia i el rebuig cap a les persones que m'han caigut malament i hagi de tenir unes actituds políticament "correctes" en aquesta societat.

També he de dir que el dia 3 d'aquest mes es va casar un cosí meu a l'ermita de Santa Cristina d'Aro a Lloret de Mar amb una noia estat-unidenca i de família filipina els quals se n'aniran a viure una altra vegada als Estats Units d'Amèrica. Si no m'erro jo diria que se n'anaven a viure a Filadèlfia, tot i saber que fins fa ben poc havien estat visquent a Califòrnia, a Los Angeles. Precisament aquí vaig tenir diferents mals entesos. El primer va ser encara a casa en el moment abans de marxar quan just després de vestir-me la meva mare encara m'havia d'estar fotent-me canya per la roba que m'havia de posar amb l'excusa sarcàsmica sobre que tan sols donava suggerències. I finalment vaig haver de reaccionar de la manera com jo vaig poder amb sensacions d'incapacitat tot defensant el meu dret en decidir sobre la roba que em volia posar. Al final em va acabar demanant falses disculpes com ja ha fet altres vegades, que no deixa de ser un altra actitud típica de la seva hipocresia i la seva autoritat ostentada o dissimulada amb una imatge aparent moralment correcta. En segon lloc durant la celebració religiosa de la boda en la qual no hi vaig entrar per decisions meves personals vaig estar reflexionant sobre aquestes darreres situacions i de quina manera m'afecten i com les visc sentint-me determinat per aquest entorn familiar tan proper. Però el problema en concret el vaig tenir just en el moment en què des de fora haviem de llençar l'arròs als nuvis i precisament un segon abans de que els cosins cantessim les cançons de casament, tan sols per fer uns tics motors i vocals un altre dels cosins que també cantava em va contestar de mala manera cridant-me usant unes formes totalment conductuals per tal de què haviem de començar a cantar. De fet això ja em va fotre moltíssim perquè és una actitud totalment anticondicional i necessitava agafar-mo al meu ritme i aquest tipus de crit autoritari el qual segurament el considerarà tan sols com una suposada forma de comunicació i que entre altres coses la mencionen uns suposats professionals tot creient-s'ho. Això ja fot prou i sap més greu quan és un cosí que t'has apreciat quasi sempre però ell sempre voldrà fer mal... no deixa de ser una persona amb les idees creuades i contaminades. Fins i tot també crec que tan sols ningú té dret en parlar bé d'ell ni molt menys dir que és "molt bona persona". Crec que qualsevol cosí meu en cap moment de la meva vida era ningú (ni tampoc ho és ara) per tractar-me de certa manera.
Ell ara ja no es mereix ni estar al meu costat i és molt probable que jo ja no el torni a veure mai més. No obstant també sap greu aquesta situació que sigui un cosí proper i tinc no només aquella sensació de sarcasme i engany de sempre sinó també de perplexitat i impotència. Però és molt probable que ja no el torni a veure més. I qui sap...

I el dia 7 havia de fer un examen de recuperació de l'assignatura optativa Història Contemporània de l'Amèrica Anglo-saxona (Estats Units-segles XIX i XX) perquè el juny em vaig quedar en blanc pels nervis. De fet aquest professor, Albert Ghanime, d'entrada a les classes donava una imatge de bon rotllo i havia explicat molt poc temari en les seves classes i semblava fàcil però per darrere te la clavava amb l'examen per triar un de tres temes per desenvolupar i aportant coses d'altres llibres ja que t'obliga a llegir. Però van ser bastant interessants els textos que va anar passant sobre la revolució estat-unidenca o les cançons religioses afro-americanes com també els debats sobre unes lectures i que haviem de resumir-ne tres. També ens va passar els documentals sobre les armes en els instituts i centres educatius i "SICKO" de Michael Moore sobre els dèficits de recursos sanitaris i humans en la seguretat social als EUA.
Després de la recuperació del setembre el dia 13 em vaig voler tornar a matricular pensant que la tenia suspesa però em van dir que ja no ho podia fer perquè l'havia aprovat. Però l'examen em va sortir molt espatxorrat ja que també em trobava molt cansat de l'estiu i em vaig acabar refredant bastant. Podria donar més de sí però els refredats i els malestars influeixen i carden molt.

Per últim volia explicar les últimes discriminacions que he tingut aquesta setmana passada. El dimecres passat vaig tornar a tenir nous problemes en la universitat: les persones de secretaria i consergeria a em tenen assenyalat per tenir tics i no és gens agradable. Per altra banda el becari d'informàtica "l'Aleix" em va tornar a estigmatitzar posant-me en un ordinador específic fent servir l'argument d'excusa tractant-me com a "diferent" dels altres i que "creo conflicte". I a la vegada també negava la seva estigmatització i que li sabia greu dir-m'ho però que era inevitable separar-me de la resta perquè a filosofia la gent volia estudiar i estar concentrada. Això precisament em va generar molta ràbia i vaig marxar mentre que el molt malparit m'anava al darrere de "bones maneres" dient-me que volia parlar amb mi arribar a un "acord". I ho trobo totalment absurd. Quins collons que tens nano!!!! Doncs ets tu el primer que estàs creant conflicte i estàs insultant a la gent, Aleix!!!! Aquest paio és un inútil que no té cap criteri propi ni tan sols vol ser pròpiament conscient sobre quines coses realment són certes i quines altres són mentida. Aquest tio es un IMBECIL ACABAT i un PUTO DESGRACIAT.
No és el primer cop que m'ha passat una situació com aquesta, ja estic fins els putos pebrots que des de tota la universitat ja m'estiguin estigmatitzant i assenyalant, des dels professors i personal empleat fins al cap d'estudis i la degana tot arribant al vicerrectorat. No són cap altra cosa que males persones que donen excuses paternalistes i institucionals que justifiquen la seva potestat de poder autoritari i quasi sempre manipulat. Això no em permet poder tenir els mateixos drets com qualsevol altre estudiant, em fot i molt!!!!

Record dels 20 anys dels Pets

Fa poc temps que no he anat en cap concert dels Pets ja que en la gira d'estiu de l'any passat tan sols vaig anar en dos concerts en directe: el primer va ser al Poble Espanyol on compartien escenari amb els Amics de les Arts on al final del concert van tornar a l'escenari per cantar la cançó d'Agost i després per la diada de l'any passat després de la manifestació on van tornar a tocar amb ells i abans hi hagueren At Versaris acompanyats pel trio de jazz Asstrio. A més també vaig anar en el seu concert al Palau de la Música durant les sessions de BandAutors. Aquest any no sé com ho tindré per tornar-los a veure. De fet volia anar a veure'ls a Constantí -la terra promesa- però va ser totalment impossible anar-hi des de Torredembarra sense cap transport de tornada. Me'n recordo que en Joan Reig em va dir que Constantí està molt mal comunicat.
Ahir vaig seguir navegant pel YouTube ja que ho tinc per mal vici traïdor i vaig buscar vídeos sobre algun moment nostàlgic del grup. He trobat un reportatge de la gira dels seus 20 anys de carrera el 2005 on van tocar a diferents llocs dels Països Catalans i és coneguda també com a GIRAVINT. Aquest reportatge va sortir en un DVD conegut com AIXÒ ÉS ESPECTACLE i fa referència a la cançó That's entertainment d'en Paul Weller quan havia cantat amb The Jam i en aquesta gira la van cantar en català. Per a mi és un vídeo nostàlgic on es combinen antigues imatges i cançons del grup, moments quan la gent va en els seus concerts i fragments de cançons en directe en aquesta gira. El fragment que em va agradar més va ser el d'en Joan Reig cantant S'ha acabat al davant de l'escenari.