Hivern...

La neu cobreix les montanyes, 
el pla està tot glaçat 
estan despullats els arbres, 
tot és trist i dessolat. 

La llar de foc està encesa,
lla mainada s'hi acull
l'avi conta una rondalla 
i l'olla ja arrenca el bull. 


* Estacions de l'any, 


Gilda B. M. (1914-1997). 

Una gran pel·lícula d'hivern.

Som al bell mig de l'hivern, ara, entre els mesos de gener i febrer. O sigui, després de les "festes". Jo des d'abans ja tenia la idea de buscar alguns films d'hivern per l'ordinador que estiguin situats enmig d'un context de fred, de gel, de neu o de paisatges de muntanya. I aquest cop poder fer com algunes petites "jornades" de cinema d'hivern a nivell particular amb un petit format basat en cap altra cosa més que la pantalla plana de l'ordinador de l'estudi de casa. Pot ser també una altra manera de realitzar un cinema lliure igual com les que es fan en els centres socials autogestionats per debatre fomentant un sentit crític cap al seu argument? Puc dir que sí. A part aquestes sessions que faig estan pròpiament adaptades al meu propi ritme. Les vaig organitzant escassament pels meus ànims però de manera totalment lliure. No defenso gens els espectacles cinematogràfics comercials ni festivals similars com el mític " 
"Festival de Cinema de Muntanya" que s'ha anat realitzant a Torelló. Però assistir en els espectacles de caràcter comercial tampoc està de més anar-hi alguna vegada per conèixer-ho de prop per després criticar-ho i rebatre-ho amb més arguments i sobretot contundència. Per tant poder impulsar amb més força altres xarxes de cinema lliure i crític amb la realitat social i paisatgística que ens envolta. 
Doncs mirant de cercar "pel·lis" ambientades en llocs freds d'Europa com els Alps o els territoris escandinaus he trobat un film documental molt interessant titulat "L'últim caçador" (Le dernier trappeur) de l'any 2004 (de fa uns 10 anys, relativament nova). Aquest està ambientada i filmada enmig de l'hivern en el Yukon canadenc. És de producció internacional sobretot francesa, suïssa i canadenca, produïda per Jean Marc Henchoz i dirigida pel mateix guionista Nicolas Vanier, la banda sonora de Krishna Levy i la fotografia de Thierry Machado, i la seva durada és d'uns 94 minuts. És un dels films d'hivern que m'ha cridat més l'atenció amb "The sauvage innocents" protagonitzada per Anthony Quinn i el llarg mut "The Rush of Gold" d'en Charles Chaplin. 

El fil de l'argument tracta sobre les últimes generacions de trampers i caçadors d'aquesta freda, llunyana i inhòspita contrada boreal de l'Amèrica del Nord. Es centra en la vida d'un personatge real de mitjana edat si fa no fa interpretat per Norman Winther que segurament és l'últim que es dedica en aquest ofici especista amb una índia nehanni interpretada per May Loo i uns gossos de caça afables però salvatges amb qui manté un fort vincle que arrosseguen el trineu enmig de la infinita allau de neu que cobreix totes les valls, les serralades rocalloses canadenques i tots els arbres autòctons coberts de blanc. La seva finalitat se suposa que és en subsistir i viure d'alguna manera. A mesura que transcorre la trama el propi protagonista també realitza un paper de narrador intern que va explicant aspectes del propi argument, els fets de la vida quotidiana dels caçadors respecte el seu entorn, el contacte distant amb alguns ex companys que han abandonat l'ofici feia poc temps com els factors externs de la desforestació amb la tal·la massiva dels arbres provocada per les grans companyies forestals que només s'omplen la cartera per fer infraestructures innecessàries i destrossar tot aquest bell paratge. Amb una manera de viure itinerant sempre busca valls on poder posar trampes i caçar animals mitjançant mètodes rudimentaris fent extingir petits grups d'animals febles que viuen en llocs freds en tots els medis, fins i tot alguns peixos en els bassalts d'aigua coberts pel gel. Malgrat que expliqui que l'ésser humà ha d'evolucionar sempre convivint amb la natura enlloc de destrossar-la i mantenint una cadena alimentària entre els éssers vius. Així que és cert que ells hi estan acostumats i els agrada mantenir aquest ritme de vida aparentament bucòlic però que requereix esforç i treball per avançar com en la construcció de noves cabanyes de fusta, fer foc a terra per escalfar-se, dormir en tendes rudimentàries o els vents i les nevades agressives que posa en risc la seva vida i la dels gossos de caça. Un dia que ha d'anar a veure un amic seu (Alex Van Bibber) que viu a uns quants dies de distància cap al nord argumenta uns fets gairebé llegendaris sobre que els llops s'emocionen i udolen quan les llums polars brillen en el cel de tots els colors. Un cop que ha d'anar a la ciutat per aprovisionar-se amb els cavalls i el seu gos preferit aquest mor atropellat pel pas d'un cotxe i és substituït per una gossa husky siberiana sense experiència però en una ocasió li salva la vida amb els altres gossos del trineu en caure a l'aigua d'un llac congelat. I què passa en algun moment entre aquesta gossa i un altre que porta el trineu?? 


És una pel·lícula amb molta vitalitat i convida a veure tots aquests ecosistemes i paisatges naturals tan preciosos amb si estiguessis allà i entressin pels propis ulls. Immenses valls, aquestes muntanyes, rius i llacs d'aigües cristal·lines i gran diversitat d'animals forçats que es senten forçats a marxar a buscar altres indrets on viure i satisfer les seves pròpies necessitats. Elements físics de penúltim i darrer pla són l'impacte fort dels raigs solars envers la blancor nevada com la seva llum rogent que s'amaga per l'horitzó durant la posta, una lluna quasi idíl·lica que brilla a mitja nit o la gran dispersió cromàtica del cel del nord. Ho repeteixo: és molt viva en tots els sentits, val molt la pena i la poso tota sencera.

Viatge a Berlin

Foto dels Alps realitzada des del primer avió cap a Munich. 

La setmana passada vaig fer un viatge cap a Berlin que va molar un munt tot i fotre molt fred i estar nevat. Ja que vaig marxar el 4 de febrer amb Lufthansa des del Prat (no des de Barcelona) fent canvi d'avió a Munich per arribar fins a l'aeroport de Tegel (Berlin). en què vam sortir abans d'hora i tot... en els vols internacionals ens donaven panets amb pernil o formatge i beguda, mentre que el nacional només beguda, igual com a la tornada. Vaig agafar bitllet de vol + hotel, ja que sortia menys car que les 2 coses juntes.

De fet, a la ciutat hi havia autbusos, trens urbans, metro i tramvies per desplaçar-se i tenia un bitllet de 72 viatges i no calia marcar-lo per passar. Pel que fa els trens urbans agafen l'electricitat des de baix i hi ha una línia que és tota circular que la nomenen el Ring, mentre que pel que fa el metro hi ha una línia que va per fora (la U-1) mentre totes les altres són subterrànies, i en algunes estacions com Alexander Platz hi havia músics tocant percussions o el saxo... De fet, per veure la Teresa Forcades havia de baixar a la Jakob Kaiser Platz amb la línia U-7 (la blava). Tot i així, vaig anar a la part de l'est de Berlin a parades com Östkreuz (creuament de l'est) o Östbanhoff (estació de l'est) en què actualment tampoc hi ha massa diferència amb la de l'oest degut a l'especulació i el creixement, però sí que hi ha semafors d'abans de la caiguda del mur de Berlin el 1989, que les figures del verd i el vermell son d'obrers amb casc i tot, de la manera en què el govern els volia canviar i posar-los com a la part capitalista igual com aquí, però la majoria de la gent que volia mantenir-los van fer moltes mobilitzacions fins quan finalment els van deixar i encara hi són, que això sí que és un gran llegat històric. Fins i tot, vaig anar al Cheek Point Charlie, on hi havia hagut el centre del mur, que l'entrada era barata d'uns 1'10 euros i hi havia imatges dels tancs, sortien els empresonaments i els atacs dels militars capitalistes cap a la població comunista o com patien els empresonaments, fins i tot hi havia mono-motors aeris d'hèlix de l'època que aprofitaven els "comunistes" per poder-se escapar dels atacs de la banda de l'oest, i fins i tot un mapa de Berlin amb el mur però desgraciadament hi havia més tros de ciutat a la part de l'oest que la de l'est. A la sortida venien trossos de mur però eren molt cars però em vaig comprar una postal amb el president de la RDA i el secretari del Partit Comunista morrejant-se, i escrita en rus. A fora encara hi ha una bandera soviètica amb la fals i el martell, i les de França, Anglaterra (Gran Bretanya) i Estats Units.

De fet, pel que fa les tècniques de la EFT, la Teresa Forcades em va estar tocant els punts dels dits de les mans, i després em buscava els del cap, al costat de la cella, sota l'ull, sota el nas, a la barbeta, entre l'estèrnum i la clavícula i l'últim al darrere de l'esquena, en què havia d'anar explicant alguns dels problemes o vivències que hagi recordat, que és un procés complicat i en aquest e-mail tan general seria massa carregós i t'ho explicaria de cara o a un e-mail a part, ja que també t'he enviat un adjunt amb uns apunts sobre aquesta tècnica i en què consisteix. Pel que fa el menjar menjava als llocs que trobava però fossin barats, en llocs de centres comercials o altres merdes així en què una mini pizza costava 2'90 i normalment d'hora entre les 12 i les 13 hores; fins que sopar cap a les 19 hores de la tarda ja que seguiem l'horari alemany que és el centre-europeu ja que el sol es pon molt més aviat i sobretot a l'hivern quan aquest fred dur s'estén per arreu del bell mig del continent europeu. No té res a veure amb les dinàmiques peninsulars molt més vinculades a unes característiques pròpies del sud d'Europa amb un clima i uns costums mediterranis que són tan diferents dels del clima extremadament continental. I en quant a la dieta i el tipus d'aliments es posa de manifest quan hi ha un abús de consum de carn i greixos calòrics i poques verdures com les que tenim a casa nostra. 
El dissabte vaig sopar amb la Teresa Forcades en un restaurant que ella coneixia tot envoltat de neu en els laterals com també la seva entrada. Recordo molt bé com la Teresa ens va explicar coses que realment eren curioses i em van sorprendre molt... algunes d'elles eren sobre neurologia i psiquiatria que tenen molt a veure amb el tema de la capacitat d'estima i està demostrat amb estudis sobre el cervell que una persona que és capaç de rebre i transmetre estima té menys probabilitats d'agafar l'Alzheimer que no pas la persona que no és tan capaç i aquest fet demostra precisament que hi ha aspectes que no són genètics i rebutgen el fet de tractar el concepte de "malaltia" d'una manera abstracta. A més em va sorprendre molt la seva manera de parlar en alemany a l'hora d'adreçar-se als cambrers d'aquell lloc on estavem sopant. 

Hi ha el riu Eiz, que baixava gelat fa 3 dies, quan se'm congelaven les mans quan anava sol i amb un anorac molt gruixut, ja que els dos últims dies, fa 3 dies i abans d'ahir es va baixar a sota 0, i deien que abans de ser-hi jo es va arribar a 40 sota zero. Fins i tot, vaig veure un lloc com un parc on els nens feien ninots de neu, que està guai. Volia anar a la Universitat Lliure de Berlín tot pensant-me que estava a l'est però em van dir que era situada a la banda oest de la gran ciutat, però no hi havia temps. Per espavilar-me vaig intentar fer-ho en anglès però algunes persones potser no m'entenen perquè no el saben i altres que no em volen entendre, però també hi ha altra gent que sí per lo menys. A la part de l'est, sembla que la gent gran a part de l'alemany també parla rus, de quan encara existia la URSS en temps de la Guerra Freda. I és ben cert que Berlín al llarg de la seva última història més recent del segle passat és una ciutat que ha sigut objecte de destrucció de part de les dues grans guerres imperialistes europees i també d'aquesta guerra de blocs on la propaganda mediàtica política i social ha estat un eix culminant juntament amb les persecucions, els genocidis, l'extermini en camps de concentració lògicament i la pressió posterior del benestarisme individualista portat a terme per la societat capitalista de la segona meitat del segle XX antagònica a les societats col·lectives a favor de la majoria de la població. Aquestes rivalitats mediàtiques oficialment parlant acabarien amb la revolució neoliberal des de la dècada del 1980 a Europa al Regne Unit amb la Margaret Thatcher com a primera ministra del govern i a l'estat alemany pel canceller democristià Helmut Köhl que faria enderrocar el mur de la ciutat i que faria reunificar tot aquest estat supremaci perquè esdevingui tota una nova potència econòmica unitària i influent en el nou context d'una Europa del capital.  

Tampoc em vaig aturar per si veia alguna casa okupa, ja que he sentit dir que estan mig legalitzades i ara no sé com estaran en un futur degut al tema amb la política conservadora descarada de la demo-cristiana Angela Merkel al poder de la cancelleria alemanya ja que aquests no són res més que una xusma neoliberal que ja t'ho diu tot de front, mentre que els altres eren mig disfressats. Mentre que ara al land de Berlin se suposa que és el més "esquerranós" de tal manera en què hi governa una coalició política del SPD i uns independents suposadament d'esquerres però a saber quines polítiques acaben fent perquè una cosa són les sigles que representen una marca política per tenir vots i l'altra és el tipus de política que realment fan per sortir-ne ells beneficiats i estar guanyant a l'establishment del sistema i a més que estem a la capital financera i mercantil de la Unió Europea sense més.

Bé, a la tornada per anar a Frankfurt em van aturar a l'aeroport en passar els controls de les bosses, i després de dinar en un bar per fotre'm un entrepà de salmó i formatge cremós i llafiscós, en estar al lavabo van picar a la porta i hi havia els segurates que no sé què volien, i en embarcar van apareixer un grup de segurates amb un de la policia alemanya (POLIZEI) preguntant-me en anglès si hi havia algun problema, en què els he dit que tenia la síndrome de Tourette que era un trastorn involuntari però no em van demanar ni carnets ni res i deia el poli que no hi havia cap problema, i un dels segurates deia que si algú es ficava amb mi que li digués, se suposa que es van posicionar al costat meu... però ja se sap com son aquests cabrons.

Fins i tot, en anar a l'aeroport amb el tramvia abans de canviar a l'autobús hi havia un tio que em va renyar en alemany pel tic d'escopir que era un imbècil i jo dient-li en anglès el meu problema i en sortir de l'estació per esperar un altre tramvia, el cabró també va baixar i vigilar-me, però va ser que vaig entrar una altra vegada i en tancar-se la porta vaig veure com l'imbècil se n'anava.

De fet, durant els vols es veia el sol a dalt i a sota com un mar de núvols ja que el vol de Berlin a Frankfurt sortia a les 14h i arribava entre les 15h i 15:15h de la tarda -quan a casa nostra encara s'acaba l'hora de dinar i es fa la migdiada, i el de Frankfurt cap aquí era de les 16:00 a les 18:00h. En aquest avió tot el rotllo sobre els cinturons de seguretat es deia per megafonia des del davant a la cabina aèria en alemany i anglès, mentre que les mateixes advertències estaven pre-gravades en castellà i japonès ja que en aquest avió se suposa que hi havia molts passatgers japonesos, també de la companyia d'estrella Lufthansa.... precisament els passatgers que anaven a les butaques del darrere ho eren. De fet, des del vol es veien els Alps (de la part de Suïssa) i després volavem cap al sud per agafar el mar, i es veia com airejavem el cap de Creus i vam aterrar arribant des del mar, ja cap al Prat (no a Barcelona) i ens va deixar a la terminal 1 (la nova).

I ara ja sóc a casa, a la uni, al carrer, al barri i on sigui...

Però diumenge encara vaig arribar cansat del viatge, però ja m'he anat refent per a poder sortir per al carnaval aquest cap de setmana. Però sí que és cert que després del viatge he tornat sentint-me millor en general i més motivat per a fer coses.