LA REALITAT OCULTA.
A la vida hi ha moltes coses per explicar, escriure o expressar, sentir, viure, patir, tocar, olorar, tastar, cantar, apreciar, besar i abraçar. I també hi ha altres coses amb qui o contra qui lluitar, renunciar, afrontar, païr i diluïr. Algunes tenen sentit i altres que no.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Feixisme- Antifeixisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Feixisme- Antifeixisme. Mostrar tots els missatges
3 anys i 7 mesos per a 3 companyes, 3 anys i 9 mesos per a una altra, més d'una desena amb condemnes que van des dels 6 mesos als 2 anys de presó i 66 companyes per jutjar.
És un resum ràpid i concís de com estan intentant silenciar, atemorir i castigar a les i els que sortim al carrer per defensar uns barris de la gent i per la gent enfront del model d'una ciutat-aparador per als turistes.
És un resum ràpid i concís on no es pot transmetre el dolor, la ràbia i la impotència amb la que ens toca veure com sentencien, condemnen i persegueixen a la dissidència.
Estem fartes de veure com som conduïdes a uns judicis polítics que condicionen la nostra vida i la dels nostres cercles, molts cops amb una representació teatral nefasta protagonitzada per jutges, fiscalies i mossos on les proves i les acusacions ratllen l'absurd si ens ho mirem des de les seves òptiques legalistes.
Volem fer ús de la memòria i pensar que si vam aturar l'enderrocament de Can Vies, que si vam omplir els carrers per defensar els nostres barris, no podem quedar-nos a casa quan volen empresonar a la gent que colze a colze va sortir al carrer per traçar una línia vermella al poder.
Estem vivint una repressió que s'aguditza cada cop que fem un pas endavant amb la nostra lluita i creiem que solament juntes podem i tenim capacitat d'afrontar aquesta problemàtica, per això donem tota la força i solidaritat per a les encausades del parlament, el cas Pandora, per a José Antúnez Becerra i tota la gent que pateix en les seves carns la violència d'aquest sistema.
Ens volen enviar a l'últim abocador que tenen reservat per a la dissidència, allà on els rics no hi entren i els pobres no en surten. Per rebutjar tot el sofriment al qual ens volen sotmetre i denunciar cada abús de poder contra qui lluita demanem tot el suport i la solidaritat amb les encausades i les condemnades. Ja sigui assistint als actes que es convoquin, parlant i difonent la situació amb la gent del teu voltant, fent accions de suport, participant de les assemblees en defensa de les campanyes...
L'Esquerra Independentista dels Països Catalans ha tornat a commemorar aquest 7 de novembre la signatura del Tractat dels Pirineus, un episodi més dels molts que, al llarg de la nostra història, relaten la pèrdua de les llibertats polítiques, culturals i identitàries de les diferents contrades dels Països Catalans. El Tractat dels Pirineus suposà fa 355 anys l'escapçament polític i cultural de la nostra nació en mans del rei borbó francès Lluís XIV i posà en marxa un procés d'assimilació cultural que s'allarga fins els nostres dies. Des de l'any 1659, els i les catalanes del Nord viuen sotmeses a la persecució legal de la seva llengua i la seva cultura per part de l'Estat Francès a través de les seves diferents concrecions al llarg de la història.
De Nord a Sud, construïm els Països Catalans. No admetem cap renúncia en el camí que hem emprés cap a la plena llibertat de la nostra nació. Cal que l'independentisme sigui capaç de respondre adequadament a totes les conjuntures que viuen cadascuna de les realitats territorials dels Països Catalans. Això passa, en el cas de Catalunya Nord, per fer front al centralisme francès evident i demolidor en el seu intent d'esborrar qualsevol rastre de catalanitat a les comarques nord-catalanes. Així mateix, és essencial que també ens solidaritzem amb la resta de nacions oprimides des de fa segles per l'estat francès (sigui amb forma de monarquia borbònica, imperi napoleònic o república liberal) com Occitània, la Bretanya, Alsàcia entre d'altres per tal d'oferir una resposta conjunta i solidària a favor del nostre alliberament nacional com a poble.
Per una resposta anticapitalista a la política econòmica del govern francès. Els territoris dels Països Catalans sota la dominació espanyola no són pas els únics que es troben en condicions d'extinció conseqüents a les polítiques neoliberals del centrisme de l'estat espanyol i de la Unió Europea contra la classe treballadora. L'executiu Manuel Valls imposa al conjunt de l'estat francès un seguit de reformes d'austeritat que es tradueixen també en un duríssim atac a les classes treballadores de Catalunya Nord enmig del paradís de l'Europa del lliure mercat empresarial. Encara més: cal tenir en compte que la Catalunya Nord és un dels departaments de l'estat francès amb un índex d'atur i precarietat més elevat de tot aquest "pentàgon" on els i les joves estan obligats en marxar a buscar treball en altres llocs de l'estat francès. Apostem per tant, per articular una resposta en clau anticapitalista en aquesta part del nostre país que ha d'estar vinculada necessàriament al projecte de Construcció nacional de l'Esquerra Independentista.
Plantem cara al feixisme també al nord de l'Albera. L'avenç de l'ultra-dreta a la Catalunya Nord és ara mateix una realitat alarmant. El sorgiment de col·lectius xenòfobs i d'extrema dreta cada dia prenen més a la Catalunya Nord, amb una presència notable del Front National,com també grupuscles d'extrema dreta identitaris amb un discurs clarament neonazi. Un exemple que evidencia aquesta situació és el de Perpinyà, on el Front National ha irromput amb força amb el suport de l'UMP. La denúncia del feixisme i la lluita per la seva destrucció ha de ser també una absoluta prioritat per l'independentisme transformador de Catalunya Nord i recuperar les arrels i la memòria històrica de tots i totes aquelles que van lluitar revoltant-se en contra de l'opressió francesa com han estat els Angelets de la Terra que es van revoltar contra la nova monarquia absoluta amb Josep de la Trinxeria al capdavant fins els activistes polítics i culturals actuals de la Catalunya Nord com han estat les germanes Serra i en "Cala", Hervé Pi, Pere Manzanares o Pere Iu Baron com les associacions socials i culturals de base com ara la Bressola, l'associació cultural Aire Nou de Baó o la colla castellera del Riberal. La nostra aposta per l'assoliment dels nostres objectius polítics és clara: la construcció d'un moviment independentista i revolucionari fort i capaç de superar cadascuna de les agressions que patim en aquest sistema miserable d'opressió, explotació i dominació. Això és vàlid per a cada racó de la nostra nació i cal que l'assumim amb determinació també a les comarques del Nord de Catalunya. Per descomptat, sempre amb la mirada posada en l'horitzó d'uns Països Catalans que siguin independents, socialistes i feministes i impedir qualsevol tractat o frontera imposada que ens vulgui dividir, sotmetre i oprimir de part dels dos estats dominants. Volem construïr tota la nació sencera de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.
Diguem NO al tractat dels Pirineus. SÍ a la independència de tot un poble.
La classe treballadora dels Països Catalans portem al damunt de les nostres espatlles més de mitja dècada d'espoli social accentuat. Retallades en serveis socials, pagament d'un deute del que no en som responsables, abaratiment dels costos laborals, especulació urbanística, treball precari i atur... són la culminació de les polítiques al servei del capitalisme, motiu de ser de la Unió Europea des de la seva fundació el 1957, i encara més accentuadament des del Tractat de Maastrich del 1992.
La Unió Europea no és una institució sensible als drets nacionals ni als drets culturals dels pobles. La Unió Europea obeeix a la mateixa raó d'estat que els estats que la integren. Els Països Catalans no podem esperar de la Unió Europea cap resposta a favor dels drets dels pobles que contravingui els interessos dels estats i el capital. Ni en matèria de reconeixement de l'autodeterminació ni en matèria de reconeixement dels drets lingüístics de tota la ciutadania de tots els territoris. El reconeixement del dret d'autodeterminació i el respecte als nostres drets lingüístics és una fita que haurem de conquerir contra els estats espanyol i francès, però també contra la Unió Europea.
La Unió Europea no és aquell espai de llibertats, pau i justícia que ens volen fer creure. És una estructura capitalista de caire patriarcal i imperial, al servei de les grans corporacions multinacionals. La seva política de seguretat respon a estats cada vegada més repressius. Les seves institucions responen a una lògica completament antidemocràtica. La seva política econòmica es basa en la despossessió, l'explotació cada cop més accentuada de les classes populars, la privatització dels recursos públics i l'acció al servei de les èlits del capitalisme. La seva acció militar, subordinada a l'OTAN, ha exportat el patiment a molts racons del planeta.
La nostra proposta per a Europa és una Europa de pobles lliures, de justícia social i que no sigui exportadora de patiment i explotació. Aquesta Europa, però, no és possible dins el marc de la Unió Europea. La Unió Europea no és cap estructura neutra, que es pugui reformar segons la voluntat popular. L'Europa dels pobles lliures cal continuar construïnt-la des d'ara mateix, però al marge i en contra de l'Europa dels banquers, els estats i l'espoli social.
Trencar amb la Unió Europea, recuperar el nostre marc mediterrani de relacions, i construïr l'Europa dels pobles, només es pot fer des de la independència dels Països Catalans. Només amb la sobirania política és possible recuperar una sobirania econòmica i posar-la al servei de les classes populars. La sobirania política no és suficient però sí que és indispensable per a bastir un futur millor. Un futur que ja hem començat a imaginar i a reivindicar als carrers. Un futur on els beneficis d'uns pocs representin la misèria d'una majoria, on la cooperació, la col·lectivitat i el poder sorgit des de baix siguin les bases d'una nova societat. Aquest país que somiem, no és possible dins la Unió Europea.
Treballem des d'ara per construïr aquest futur. Uns Països Catalans independents, socialistes i feministes. Uns Països Catalans solidaris amb els pobles de la Mediterrània, del continent europeu i del món.
"El sistema capitalista necessita del patriarcat per mantenir les seves quotes de benefici a través de l'explotació i la dominació. Són dos sistemes que interactuen i operen de manera conjunta. L'explotació és la transmissió sistemàtica de recursos de qui els produeix cap a qui no els produeix i la dominació ens imposa rols i estructures per legitimar aquesta explotació. Així doncs, tant a la feina com a casa com en d'altres espais estem exposades a les agressions del patriarcat i el capitalisme. Paral·lelament ens torbem amb altres opressions que determinen la nostra precarietat i desigualtats que com a dones no podem obviar, com són la procedència, l'ètnia, la classe, la sexualitat i/o l'edat, entre moltes altres.
Avui, hi ha raons més que suficients per dir que la classe treballadora ha vist com els seus drets han estat retallats i menyspreats per les
classes dominants, i les dones treballadores som les que estem pagant
les conseqüències més dures de la despossessió per part de la burgesia i
el capital. Les nostres condicions de vida estan sent degradades. Es
retallen ajudes a la dependència, a la maternitat i a la conciliació. Es
retalla en sanitat i educació. Es retalla en polítiques d’igualtat i de
prevenció i abordatge de la violència masclista. La darrera reforma
laboral ens exclou encara més del treball assalariat, condemnant-nos a
l’economia submergida quan no al treball domèstic no remunerat (no com a
opció personal sinó perquè el context ens hi aboca). La bretxa salarial
entre dones i homes no fa més que augmentar. I se’ns persegueix i se’ns
fa fora dels carrers per ser migrades, trans i/o putes.
Tota aquesta violència estructural s’agreuja amb les agressions i
assassinats masclistes que no cessen any rere any, sinó que van a més.
Així com per aquelles violències que no per menys visibles són menys
perjudicials (menyspreu, insults, pressió estètica, gelosia,
possessivitat…). Recentment hem rebut l’últim atac directe a la nostra
vida i el nostre cos. La contrareforma de la llei de l’ interrupció
voluntària de l’embaràs que pretén acabar amb el dret al propi cos de
les dones, infantilitzar-nos, i fer-nos meres reproductores de la força
de treball tot relegant-nos a l’àmbit domèstic. Es pretén que el control
de la vida de les dones, deixi de ser de les dones i que la maternitat
passi de ser una elecció a una obligació. A més, és una llei del tot
classista en tant les dones que tinguin diners seguiran podent avortar
quan vulguin, en canvi, les dones de classe obrera es veuran obligades a
avortar en condicions perilloses i en la clandestinitat, arribant a
posar en joc la seva vida.
Davant aquest panorama, com a classe i com a dones, només ens queda
un camí i és seguir batallant per construir noves formes de relacions
entre persones i sexo-afectives. Per aconseguir la igualtat i la
coresponsabilitat en el món laboral, social, personal i familiar, i la
socialització dels mitjans de producció però també de les tasques de
reproductives de i cura. I finalment per poder decidir lliurement si
volem ser mares o no, perquè si nosaltres parim nosaltres decidim. Per
tot això, ara més que mai l’aliança entre dones treballadores i
l’autodefensa feminista són imprescindibles!
Hem de ser lliures per decidir.
Hem de ser desobedients per lluitar.
I hem de ser feministes per guanyar!
Visca el dia internacional de les dones treballadores! Visca el 8 de març!"
Farà tres mesos que va aparèixer el documental "Llavors de Llibertat. Cala i la generació oblidada" que vaig poder veure el dia de l'estrena de la seva projecció al Museu d'Història de Catalunya el dissabte 21 de setembre. Aquell dia la sala de projecció estava tota omplerta i no vaig tenir cap més opció que mirar-me'l de reüll des de la part del darrere de la porta. Durant aquests mesos s'ha anat estrenant a diversos indrets del territori des de Perpinyà al Cinema Castellet, un dia abans del seu pas per Barcelona, Les Corts, Sants, l'Eixample, Girona, Cervera, Banyoles, Reus o Roquetes fins arribar Cabestany, Elna, Argelers i Prats de Molló un altre cop a la Catalunya Nord.
El documental reflecteix un recorregut detallat pels origens de l'independentisme català actual a partir de la vida de Josep de Calassanç Serra i Puig (Cala), la seva militància política i el seu activisme cultural que dugué fins al final. I evidentment que també reflecteix una generació històrica propera a la nostra i encara viva formada per lluitadores i lluitadors que clandestinament es van esforçar i arriscar de valent amb la seva lluita des dels anys 60 fins ara per construïr un futur de llibertat i autogovern del nostre poble i la classe treballadora. En un moment quan en la transició entre el franquisme i el nou règim hereu centralista i també espanyol disfressat de democràtic quan volien anar més enllà que els eslògans de fireta de la constitució espanyola i el seu fill d'estatut ja amb uns punts cardinals molt clars sobre Independència, Socialisme i Països Catalans. Però també van passar per moments molt difícils, tortures i exilis constants. El punt d'arrencada comença durant l'agitada Barcelona dels setanta, la fundació del PSAN, la propaganda clandestina, les darreres execucions del franquisme i les del post-franquisme i més tard la creació del Comitè Català contra la Constitució Espanyola o la fundació de Terra Lliure. El documental acaba amb l'exili definitiu a Catalunya Nord on en "Cala" s'hi refugia a partir de l'any 79 de la repressàlia i esdevé un referent de lluita per la llengua i la cultura catalanes amb iniciatives pròpiament de la terra com l'escola i la ràdio Arrels, el Casal de Perpinyà o Aire Nou de Bao amb la Colla castellera del Riberal.
El documental Llavors de Llibertat es va començar a gravar a la primavera de l'any passat sent impulsat per la Comissió Homenatge Cala, realitzat per David Andreu i Josep Sabaté i la banda sonora de Marcel Casellas i té una durada de 65 minuts. Durant aquest any de gravacions i entrevistes tant al nord com al sud s'ha realitzat un recorregut de la mà d'algunes persones amb qui en Cala va compartir la lluita: Blanca Serra, Eva Serra, Dolors Serra, Carme Travesset "la Petita", Josep Vidal, Pere Iu Baron, Pere Manzanares i Hervé Pi (lluitadors nord-catalans amb qui va compartir moments àlgids), Aleix Reyné, August Gil Matamala i Marcel Casellas (autor i intèrpret del fons musical). Totes elles, d'una generació oblidada, i aquí van perdent l'anonimat i donen un grat exemple de la seva experiència cap a les generacions més recents com nosaltres per aprendre de la seva lluita i les que vindran que són el futur del nostre poble.
El 18 de gener es va estrenar el nou llargmetratge de Quentin Tarantino "Django Unchained" (Django desencadenat), al seu país va ser estrenada un mes abans. Pel seu format ens remet als propis emblematics Spaguetti-westerns que el director estat - unidenc ja ha tocat però amb pinzellades subtils en altres films com Kill Bill (volum 1 i volum 2). Aquesta pel·lícula en canvi és més peculiar per la fusió de dos universos units en la història però separats en el cinema, que són el far west i l'esclavisme. Clarament és ben cert ja que el fil de la trama s'ubica més o menys a la meitat del segle XIX i en concret dos anys abans de la Guerra Civil nord-americana: en un entorn del sud dels Estats Units (Texas) entre plantacions rurals i cruentes massacres cap a la població negra. En paraules del director: "en el temps històric en el qual succeeixen la major part dels westerns l'esclavatge era una realitat quotidiana i quasi mai ho veiem". També és cert que Tarantino adopta el fil d'un western mediterrani amb personatges antiherois (un negre cowboy a cavall) o els plans contrapicats. Aquí Quentin Tarantino rememora els westerns fets a la italiana dels seixanta de Sergio Leone (Il buono, il brutto, il cattivo), Sergio Corbucci o Sergio Sollima, rodats a Almeria (al desert de Tabernas).
Al llarg del film es destaca la participació d'actors com Jamie Foxx, Christopher Waltz, Karry Washington, Samuel L. Jackson, Leonardo di Caprio ... I pel que he llegit s'ha filmat a l'estat de Nova Orleans.
Pel que fa la banda sonora Ennio Morricone assigna algunstemes com "Ancora Qui" (per Elisa Toffoli)o "The Braying Mule". També n'apareixen d'altres artistes com Luis Bucalov, James Brown, Rick Ross, Rizo Ortolani (I Giorni Dell' Ira), Johnny Cash, Richie Havens, Anthony Hamilton &Elayna Boynton (Freedom), John Legend, Rick Rossi molts altres. Alguns d'aquests són agafats d'altres films anteriors.Aquí en deixo dos tastets...
El llarg té una durada d'uns 165 minuts ... De fet se'm va costar de carregar a l'ordinador i el vaig acabar veient tot però a trossos mentre se m'estava pujant a la pantalla. De tant en tant també anava fent algunes pauses per descansar i mirar-me la sense pressa i anar fent cap fins arribar finalment al desenllaç. Vaig poder seguir prou bé l'argument de la "pel·li" malgrat perdre'm una mica en alguns punts molt concrets, però vaig disfrutar de totes les escenes ... A més a mi també m'agrada la polèmica i certes escenes tant externes com internes.
No faré cap resum de l'argument però sí que comentaré alguns aspectes destacats a nivell general. El "llarg" reflecteix una diversitat d'entorns i imatges entre la varietat i la monotonia junt amb la banda sonora. Tant des de les que reflecteixen les plantacions agràries en un ambient càlid sudenc com alguns paisatges de muntanyes, arbres i planes nevades per on hi viatgen els dos personatges rellevants, ubicats en entorns "silenciats". Potser Richardson fa les imatges de les plantacions una mica més idíl·liques de com podrien ser... potser és el que em sembla d'entrada sense reflexionar-hi a fons. Tarantino treballa Django (Jamie Foxx) d'una manera complexa i com adquireix les habilitats com antiheroi es guanya la seva llibertat i també pretén alliberar els esclaus negres de les cadenes i és totalment admirable l'enginy per disfressar-se de personatge fictici, enredar i acabar amb els monstres i assassins opressors. També Christopher Waltz (King Schultz) reflecteix la vessant més humanitzant de l'antirracisme i la solidaritat del moment. Però el lloc clau de la trama s'ubica a la plantació de Candyland en una assemblea improvitzada sobre compra-venda d'esclaus amb una tensa calma extrema i torta on apareix una surrealista democràcia interna de Klu Klux Klan (tot i que aquest grupuscle sudista sorgeix després de la Guerra Civil) on el terrorisme patronal és evident. Hi apareix Leonardo di Caprio com a dolent (Calvin J. Candie, el propietari d'aquesta plantació), i Samuel L. Jackson (Stephen) que és l'autoodi negre i un personatge fosc malintencionat i traïdor venut al poder blanc. Allà mateix en canvi la figura de la noia amb el rostre tapat per Kerry Washington (Bromohilda) és molt més complexa, molt ben dibuixada i sobretot treballada en aparèixer en algunes escenes amb sentiments humans i femenins... Tant en les converses en alemany amb Waltz pal·liant-li la nostàlgia dels seus origens com el sofriment dels maltractaments físics i psicològics d'un propietari masclista amb tots els seus vicis. De fet aquesta situació es pot comparar amb la dels esclaus del principi que van encadenats pels peus i amb les marques de l'esclavitud a les espatlles a la plantació de Carruca (Texas).
És clar que QT en els seus films adopta un concepte molt clar i legítim de la justícia la qual no es pacta ni es negocia sinó que aquí un se l'ha de fer seva en igualtat de condicions que els altres oprimits en la mateixa situació o similar directament en contra de qualsevol poder opressor. Aquí la rebel·lia és legítima i justa com també en un context d'abolicionisme per eliminar totalment l'esclavatge. Llavors potser sí que era un pas endavant en contra del poder dominant. Malgrat que l'esclavisme realment només s' "abolís" de paraula i en l'actualitat encara hi hagi segregació racial i no racial de forma totalment evident tant als Estats Units com també en molts altres llocs del món.
Però avui la lluita ja ha d'anar molt més enllà de l'emmancipació dels esclaus negres de la meitat del segle XIX. Som els esclaus del capitalisme neoliberal i no ens hem de conformar amb allò establert. Sinó que hem de construïr alternatives trencant totalment amb el sistema dominant -com qualsevol altre- que ens oprimeix i precaritza enfortint els interessos de les seves oligarquies financeres i corporatives i els seus negocis privats. Enfortir-nos amb altres filosofies de base i rebel·lia com el marxisme per construïr models econòmics i socials més justos i realment democràtics, totalment participatius, igualitaris i solidaris amb la diversitat, la llibertat d'expressió i la igualtat de gènere. Sense alienar-se amb pors inculcades pels malvats dirigents del sistema ni tampoc caure en el victimisme que impedeix la nostra voluntat de lluita. Davant d'això ens hem de fer més forts i engrandir la nostra lluita amb més força.
Però d'altra banda és cert que Tarantino no trenca els arquetips de gènere i cap al final esmenta el tòpic de l'amor romàntic. Potser es reflecteix en el context de l'època? O potser per seguir l'estil de westerns d'altres autors?? Però el considero un gran film antirracista i grat exemple a seguir per a tots i totes les espectadores. Quan sàpiga algo de la banda sonora, me la baixaré per Internet o me la gravaré en disc.
La pel·lícula acaba més enllà d'un fort ressò de les bales i la pregunta és: "I aquells que pateixen la injustícia per què es tornen febles i no s'aixequen en contra del terrorisme dels plantadors??". Un gran film que us recomano de veure. Jo he disfrutat. M'imagino que a la cartellera o en alguna altra banda sortirà l'últim dia per veure-la.
El dilluns dia 7 de gener, una quinzena de neonazis d'estètica "skin" van passejar-se pels voltants del Campus del Raval de la UB. Algunes companyes van presenciar com rondaven cridant consignes com "Seig Heil" o "rojos de mierda".
Abans, però, varen apallissar un noi al barri de Sant Antoni al voltant de les 14:00h. També van estar a la plaça Castella, al carrer Tallers, on es van fer unes fotografies amb el braç estès i que ja corre per les xarxes per tal de denunciar i identificar aquests individus. Al nostre Campus van estar cridant més consignes feixistes i neonazis fins que finalment va venir la Guàrdia Urbana i se'n van anar.
Des de l'Assemblea de Facultats i el nucli del SEPC UB-Raval no tolerem cap tipus de comportament feixista o racista. No ho tolerem perquè la seva pròpia ideologia és intolerant, excloent i xenòfoba respecte la pluralitat i les diferències culturals de la nostra ciutat i del món com també ha frenat l'avenç social, intel·lectual i els drets civils, nacionals i lingüístics del nostre poble durant més de 40 anys, patint-ne encara les conseqüències. També tenim molt clar que el feixisme, amb el context de crisis, està tornant a agafar força i està tornant a sortir als carrers. Tenim una radiografia a Grècia on els nazis d' "Aurora Daurada" estan més forts que mai i les pallisses a persones homosexuals, migrades i gent d'esquerres i combativa són l'ordre del dia. El mateix passa
aquí amb els partits feixistes per evidència
com Ciutadans o Plataforma per Catalunya (PxC) que es presenten amb discursos xenòfobs, racistes i excloents sense miraments. El seu contacte amb grups feixistes i espanyols ultradretans és evident en contra de la diversitat social i cultural dels pobles i les pluralitats oprimides (immigrants, homossexuals ...).
No podem tolerar cap tipus d'acció que surti d'aquestes ideologies, perquè tenim molt clar que el feixisme ni aporta respostes ni solucions, només misèria, precarietat i marginació a qui més pateix aquest sistema. Afirmem de forma nítida que el feixisme avança si no se l'aniquila i que no podem permetre ni mig cas d'aquestes característiques. El discurs fàcil, barat i retrògrada del feixisme contra la població immigrada, i sobretot en el context precari que patim les classes populars, suposa un perill que pot comportar un creixement dels adeptes als seus plantejaments. Una petita plaga de rates és el problema a resoldre de forma decidida i urgent, impedint-ne per tots els mitjans la seva multiplicació.
Volem mostrar també la nostra solidaritat amb l'establiment de roba Partisano, que també va patir la intimidació d'aquest grup de feixistes. Ànims i endavant, companyes. I així també volem fer una crida a l'estudiantat de la facultat i al veïnat del barri a respondre amb tolerància zero i bel·ligerància mil a la presència de feixistes als nostres carrers i campus universitaris.
Per acabar, demanem fer córrer la fotografia (exposada a baix del comunicat) on surten totes les cares dels agressors feta a la plaça de Castella. És necessari que se sentin insegurs, intimidats i coercitats i amb una mica de sort el simple gest de fer-ne córrer les cares. Així ho esperem. Qui sembra homofòbia, feixisme i xenofòbia ha de recollir punyalades.
Fora feixistes dels nostres barris, dels nostres carrers i centres educatius!
A l'atenció al cap d'estudis i la degana de la facultat de Geografia i Història i també del rector i la vicerrectora d'estudiants de la Universitat de Barcelona.
Els membres de l'Assemblea de facultats de la UB-Raval els volem fer saber que estem molt indignats davant de les constants actituds preses per part d¡una majoria dels estaments de poder de la UB, i en concret de la facultat, vers un alumne de la mateixa, també membre de l'assemblea. Degut al fet de tenir la Síndrome de Tourette, condició caracteritzada per uns tics motos i vocals involuntaris entre d'altres símptomes, l'heu fet servir com a punt de mira fins al punt de contrilar-lo des de tots els nivells de la institució universitària: professors i caps de departaments, treballadors empleats i personal de la biblioteca, passant pels càrrecs més alts de la universitat. Això ha tingut com a resultat voler-lo distingir i estigmatitzar-lo com a "persona diferent" amb el fals argument de plantejar-ne una font de conflicte que distorsiona la convivència universitària.
Cal tenir present que aquesta situació no és nova d'ara, sinó que ja va començar quan ell va començar la carrera a l'antiga facultat del campus de la Diagonal, i durant aquests últims quatre anys heu anat enfortint la vostra actitud de control estricte sobre ell tot volent-lo tractar com a "diferent" en els ambients de classe, en serveis adjunts com la biblioteca o l'aula d'informàtica. Així, heu arribat a discriminar-lo i a negar-li les mateixes llibertats i els mateixos drets d'ús que ha de tenir qualsevol estudiant d'aquesta universitat, justificant aquests actes amb falsos arguments com "el volem ajudar i fer-li costat". Fins i tot alguns de vosaltres el vau arribar a amenaçar davant de suposades queixes de diversos estaments universitaris sense cap motiu raonable o realment justificable i que busqui suposades solucions per tal d'evitar aquests suposats conflictes de convivència. A part vau voler guardar de manera confidencial de qui han anat arribant aquestes queixes.
D'altra banda, també ens ha constat que la vicerrectora va organitzar una reunió amb e,ls seus pares per donar l'advertència d'una obertura d'un expedient de part del rector. El motiu d'això van ser unes suposades "amenaces a mort" a una professora de la nostra facultat com a conseqüènciad'have-lo tractat diferent de la resta en la seva assignatura. A més, va afegir que si no demostra que segueix un tractament específic amb efecte a curt termini se li prohibiria el dret d'assistència a les classes fins a l'expulsió definitiva de la universitat i també sembla ser que aquesta professora va posar una denúncia als mossos d'esquadra respecte aquest esdeveniment. Així doncs, aquesta actitud ens sembla una falta de respecte intolerable a una persona que està lluitant, com tots nosaltres, per aprendre i forjar-se un futur, i que per tenir certs tics involuntaris se li denegui la possibilitat de finalitzar els seus estudis.
Com Assemblea de facultats UB-Raval, en primer lloc volem deixar molt clar que cap òrgan de govern de la UB no ha de tenir cap tipus de potestat de poder específica ni acadèmica ni judicial i encara menys sobre la seva vida personal. Fer-li constants miraments específics d'esquena a ell, convertir-lo en una persona coneguda arreu del sector universitari fins arribar a saber tots el seu nom, el qual forma part de la seva intimitat, anar parlant sobre la seva història de forma confidencial però també pública, com si d'un personatge famós es tractés, sobrepassa tots els límits de la seva llibertat i privadesa. Nosaltres no som confidencials en aquestes situacions de discriminació i vulneració de drets a la universitat cap a qualsevol tipus de persona sinó que això s'ha de posar en transparència de manera immediata. Davant això, els responsables haurien de reconèixer que no tenen cap motiu per justificar la situació en la què certa persona s'ha vist empentada, ja que realment no està generant cap conflicte i es tracta d'un alumne com la resta, sense la necessitat de ser discriminat de "diferent". I encara menys podeu tenir cap potestat en avisar algun familiar que suposadament ha de tenir alguna tutela com també pel fet de què per majoria d'edat realment ha de seguir sent una persona autònoma i té el mateix dret a ser tractat per igual com qualsevol altre estudiant de la UB.
Per altra banda també considerem molt nefasta la reacció de fer servir la potestat del rector per a la possible obertura d'un expedient així com recórrer a les forces policials, ja que no és una solució real sinó que, ben al contrari, el que fa realment és empitjorar molt més aquesta situació ja que això -al marge dels efectes amb curt o llarg termini ja que això juntament amb el tema dels seus tics- tampoc forma part de la vostra responsabilitat i la vostra competència sinó que forma part de la seva decisió i autonomia.
Per això, com Assemblea de facultats hem fet una crida tant a tots i totes les alumnes, com els i les professores preocupades i en total desacord amb aquestes dinàmiques de control, per a que puguin signar aquest document per a la vicerrectora, el rector i altres estaments tot demanant que es retiri immediatament aquest expedient i la denúncia als mossos d'esquadra. A més, també esperem que la vostra actitud paternalista i suposadament perplexa de control des de tots els nivells cap al nostre company es vegi modificada, de manera que ell sigui tractat per igual com la resta dels companys i companyes, siguin de l'assemblea, de la facultat o de qualsevol altre lloc, al marge de la seva condició com qualsevol persona.
Arrel de dues accions relatives al Pla Caufec, 9 persones han estat imputades penalment amb una petició fiscal de més de 25 anys de presó. Això comportaria l'empresonament directe per 6 d'elles. El proper 9 de febrer hi convoca una xerrada informativa al Casal de Cultura Robert Brillas a Esplugues de Llobregat amb l'objectiu de donar conèixer públicament la situació del cas. Cal remarcar que les persones imputades han actuat diverses vegades per explicar i denunciar el pla Caufec. Ho han fet des de l'àmbit judicial fins a la mobilització popular, fent ús legítim de la desobediència civil, sempre a cara descoberta i sense arreglar les seves idees. La majoria d'elles, són persones implicades en la vida associativa d'Esplugues de Llobregat. Els primers fets es remonten a l'octubre del 2007 en el marc d'una manifestació festiva i desenfadada en protesta per les execucions de les primeres obres del pla Caufec. La manifestació, on hi van participar prop de 1000 persones i en la que no es va identificar ni detenir a ningú, va acabar amb l'opertura d'un procés judicial on s'atribuïren uns fets exagerats i distorsionants a 6 persones: delictes d'atemptat a l'autoritat, delictes de desordres públics i faltes de lesions. Els segons fets són de l'any 2009. Una persona d'Esplugues entrava 10 dies a la presó a causa d'una pena multa de 60 euros. El ple municipal debatia una moció de suport per aquesta persona i s'havia convocat una concentració de suport on van participar 200 persones. La Policia Local va impedir l'accés a l'Ajuntament, provocant una situació de tensió general i responent amb porres d'antiavalots, cascos i escuts. Altre cop sense identificar ni detenir a ningú es va iniciar un procediment judicial que ha acabat amb la imputació de 7 persones acusades de: delictes d'atemptat a l'autoritat, delictes de desordres públics i faltes de lesions.
Vint anys de lluita en defensa del territori i en contra de l'especulació
20 anys després d'iniciar la lluita contra un megaprojecte urbanístic que avui està aturat a causa de la bombolla immobiliària al peu de Sant Pere Màrtir, un gran grup de persones han patit la persecució de la justícia pel sol fet d'haver promogut la conscienciació i la denúncia. La mateixa desproporció que significa l'anomenat Pla Caufec a Esplugues de Llobregat és aplicada a qui s'hi oposi.
Aquestes noves imputacions se sumen al total de més de 70 persones amb diverses causes judicials fruit de la seva oposició al Pla Caufec. Durant aquests anys s'han obert més de 200 causes. En algunes, la Generalitat, s'ha personat com acusació i la família Sanahuja a través de les empreses contractades per a l'edificació també s'han personat en diversos judicis.
Pla Caufec o Porta de Barcelona
Actualment el projecte urbanístic està aturat. Les fases de soterrament, la d'urbanització dels carrers i d'ajardinament estan pràcticament enllestides. Però encara no hi ha cap edifici construït. La promotora Sacresa, propietària de Caufec, està intervinguda judicialment degut a l'obertura d'un Concurs de Creditors. Això no vol dir que el Pla Caufec estigui aturat definitivament, sinó que, únicament ho està temporalment.
El Pla Caufec o Porta de Barcelona, batejat així pel tripartit és un projecte urbanístic sobre 234.000 m2 al municipi d'Esplugues de Llobregat, tocant al Parc de Collserola. La part més extensa es troba tocant al barri de Finestrelles (a tocar de l'Hospital de Sant Joan de Déu), i l'altra elimina un dels punts verds del barri de Can Vidalet. El projecte preveu construïr 16 blocs d'habitatges, dues torres d'oficines de 115 metres d'alçada, 4 blocs d'habitatges, 6 torres d'oficines (28 metres d'alçada), 3 torres d'habitatge a preu taxat o protegits, el centre comercial més gran de la zona nord de Barcelona i l'eliminació del poc patrimoni popular d'Esplugues (Can Casas, Can Tomba, Can Biel i Can Oliveres). El projecte també preveu 600 vivendes de luxe i ofereix la miserable quantitat de 120 habitatges a preu taxat i dos equipaments privats per maquillar el pla especulatiu.
El soterrament de les línies d'alta tensió ha estat l'excusa perfecta on s'agafen tots els participants de la trama immobiliària. Fecsa es va oferir voluntària per assumir els elevats costos de l'operació i el govern de Jordi Pujol es va saltar el PGM (Pla General Metropolità) i el terreny edificable va augmentar de 30.000 m2 a 234.000 m2.
Aleshores apareix la plataforma SACRESA, que associada amb ACS (Florentino Pérez), que va iniciar una estratègia de pressions amb el vist-i-plau de l'Ajuntament. Més endavant es va crear l'empresa Caufec S.A. i s'entra en el ball de xifres i compensacions (1150 milions de guanys per l'Ajuntament, aportacions de SACRESA de Profesa de 500 milions per portar el metro...). Toni Pérez, ex-alcalde d'Esplugues, és inhabilitat per prevaricació i Enric Giner, actual gerent amb un sou molt elevat, s'encarrega de convèncer a les associacions de veïns i exerceix la repressió amb els insurgents, d'altra banda, Pilar Díaz, actual alcaldessa, es converteix en l'aliada dels empresaris i segueix el projecte dels seus predecessors. Tot i les protestes populars, el pla és aprovat el 2001 pel govern de Jordi Pujol i el 2004 pel govern Tripartit.
Sobre el que havia de ser el Pla Caufec, l'herba ha crescut fins al punt que ha passat a convertir-se ja en matolls, gairebé de sabana africana. El cartell del xiringuito a peu d'obra que havia de vendre pisos a la constructora que va urbanitzar aquesta part de Finestrelles. Algun pare l'ha trencat per deixar que el seu fill s'hi pugui gronxar. No hi ha ni una sola excavadora ni cap formigonera. Els solars estan fins i tot per desbrossar. El projecte Porta Barcelona està completament aturat. Notícia extreta de Llibertat.cat.
Manuel Fraga Iribarne, exministre del dictador espanyol Francisco Franco, fundador i president d'honor del PP i expresident de la Xunta de Galícia ha mort aquest diumenge a la seva casa de Madrid a l'edat de 89 anys. Ministre d'Informació i Turisme del règim franquista del 1962 al 1969, la seva vida política després de la mort del dictador és una de les anomalies de l'anomenada transició, ja que mai ha estat jutjat i ha mort abans que la justícia argentina aconseguís assenyalar-lo.
Els petards s'han fet sentir per viles i ciutats dels Països Catalans amb motiu de celebració per la mort de l'exministre franquista. A més, la xarxa ha bullit de comentaris de tota mena, sota l'etiqueta #Fraga. El regidor de la CUP a l'Ajuntament de Berga Francesc Ribera "Titot" ha piulat: "Si l'estat espanyol fos una democràcia, Fraga hauria mort avui a la presó". I ha glosat: "I, per fi, satisfacció, /l'alegria és absoluta: /avui mor un fill de puta, /demà el món serà millor". A banda, més de 2300 persones han confirmat que assistiran a la celebració convocada per aquest dilluns a les vuit del vespre a Canaletes. Hores abans, a les cinc de la tarda, se celebrarà l'enterrament de Fraga al municipi de Perbes, a La Corunya.
Mai jutjat pels fets de Vitòria. Durant els darrers mesos del 1975 i els primers del 1976 s'havia gestat a Vitòria un conflicte laboral important que va culminar amb una vaga iniciada el 9 de gener de 1976, quan 6500 obrers de diverses fàbriques van deixar de treballar durant prop de dos mesos. La llarga durada del conflicte va anar estenent i radicalitzant la mobilització, davant l'actitud d'una patronal que sabia que tenia el suport de les autoritats franquistes. Durant aquells mesos Vitòria va ser una ciutat paralitzada i en estat de setge, a causa de la creixent repressió del moviment de vaga per part dels grisos, que van haver de cridar reforços d'altres ciutats.
Una sèrie de situacions dramàtiques van escalfar molt els ànims just abans del dia fatídic. Els vaguistes solien reunir-se en assemblea a diverses parròquies de la ciutat. En una d'aquestes va intervenir la policia i el capellà va quedar ferit, amb una gran ferida al cap. La policia començava a no disposar de suficients bales i pilotes que eren l'arma habitual per dissoldre marxes i piquets, i començà a efectuar trets a l'aire contra els treballadors mobilitzats i començà a efectuar trets a l'aire contra els treballadors mobilitzats. En una ocasió, la policia va sospitar que un grup de joves que eren en una benzinera podia estar preparant còctels Molotov i va efectuar un tret a l'aire.
Es va sentir un crit esgarrifós: la bala havia ferit a l'espatlla a una treballadora de la neteja que es mirava l'escena des d'un balcó. Els joves van apretar a córrer i la policia va obrir foc contra ells, ferint-ne tres a les cames. Van ser els primers quatre ferits de la vaga general del 1976 a Vitòria. Davant d'aquests fets i de l'evolució de la vaga, es va cridar a una assemblea general de vaguistes, que tindria lloc el 3 de març a l'església de Sant Francesc de Vitòria. S'hi van aplegar 4.000 treballadors i treballadores. El moment destacava per la tensió del moment i l'ambient carregat de l'església, tan plena de gent. La policia va rebre l'ordre d'envoltar i desallotjar l'església, i aquesta ordre política de les autoritats franquistes (amb Manuel Fraga al capdavant com a responsable) va ser el desencadenant de la tragèdia.
La policia va disparar gasos lacrimògens dins l'església, a través dels vitralls, i tant els que eren dins com els grups de persones que observaven des de l'exterior varen pensar que hi havia un incendi i que en estar acorralats els qui eren dins l'església moririen d'asfíxia o cremats. Al mateix temps que a l'interior del temple regnava el pànic, a l'exterior creixia la indignació. La notícia va córrer com la pólvora i la ciutat sencera es va omplir de barricades per impedir els moviments de la policia i grups de manifestants que intentaven arribar a l'església per impedir la massacre. La policia estava nerviosa perquè es sentia rodejada, i quan els que es trobaven dins de l'església van sortir en tromba per la porta principal, la policia va obrir foc amb una munició real contra els qui provocaven d'escapar de l'asfíxia. El resultat van ser 5 morts i més de 100 ferits de bala, alguns d'ells molt greus, i que encara pateixen seqüeles de les ferides.
Els funerals pels obrers caiguts en la vaga varen ser multitudinaris, i la situació a Vitòria extremadament tensa durant molt temps. Algú va llençar una granada contra la jefatura de policia ferint greument un policia. El cantautor Lluís Llach hi dedicaria la famosa cançó Campanades a morts i denunciaria el cas afirmant que "allò va ser un acte de terror de l'Estat executat però allò que se'n diuen forces de l'ordre estatals, alguns encara vius".
Després de 40 anys el responsable polític d'aquest crim, Manuel Fraga, mai ha estat jutjat. Ni per aquest ni per tots els altres. Quan era ministre portaveu del govern franquista va informar de l'execució de presoners polítics, com per exemple de la del dirigent comunista Julián Grimau, que va qualificar de "este caballerete" en roda de premsa quan estava detingut i condemnat a mort. Va ser afusellat el 1963. La condemna de Grimau va provocar una gran campanya de rebuig a l'exterior, però és poder salvar-li l'ànima.
Feixista anticatalà. Reproduïm unes declaracions de Manuel Fraga l'any 1968:
“¡Hay que decir español y no castellano! El español es la lengua de todos. Se ha transformado ya en la lengua de España (…) Haré todo lo posible para evitar que se destruya la unidad nacional. Porque Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció; fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario; y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger el fusil de nuevo. Por consiguiente, ya saben ustedes a qué atenerse, y aquí tengo el mosquetón para volverlo a utilizar”.
Valentia. Des dels ajuntaments.
"Davant l'allau d'elogis i la manipulació de la versió oficial, des de la CUP creiem que cal recordar el passat franquista d'aquest polític espanyol i la seva responsabilitat en la repressió i les darreres condemnes a mort del franquisme". Són paraules del regidor gironí Jordi Navarro, que aquest dilluns ha presentat una moció d'urgència denunciant que tant Fraga com altres alts càrrecs dels darrers anys del franquisme no hagin estat jutjats per la seves responsabilitats i demanant a la Fiscalia General de l’Estat procedeixi "de forma immediata i amb caràcter prioritari a la persecució davant els Jutjats i Tribunals pertinents de totes aquelles persones que van ocupar càrrecs de responsabilitat durant el franquisme".
La CUP demanarà a la resta de grups del consistori gironí que donin suport a la moció, que presenta aquest mateix dilluns a davant de l'Ajuntament. La moció també recorda que Fraga va signar les darreres sentències de mort del franquisme, entre altres la del català Salvador Puig Antich, i va tenir un paper protagonista en la repressió policial exercida entre el 1975 i 1976 a l’estat espanyol.
"És lamentable que els responsables de la dictadura no hagin estat jutjats"
El regidor i portaveu de la CUP a l’Ajuntament de Girona, Jordi Navarro, considera que “és lamentable que després de tants anys els responsables de la dictadura franquista no hagin estat jutjats per la seves responsabilitats en un règim antidemocràtic i feixista com el franquisme”. “És imprescindible que el ple de la nostra ciutat es posicioni de manera clara i demani justícia”, afirma. Navarro remarca que "com el dictador, ha mort al llit i sense ser condemnat per les seves responsabilitats en el règim feixista de Franco", i explica que la CUP ha decidit promoure aquesta moció per "denunciar el fet que Fraga i la resta d'alts càrrecs del franquisme estiguin acabant els seus dies de manera impune i sense ser jutjats ni condemnats per les atrocitats que van cometre".
La covardia: el partit que governa Catalunya beneeix Fraga. No només la política espanyola ha passat per alt el passat criminal de Fraga, també la primera i segona autoritats de Catalunya. El president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, i el govern han fet públic un comunicat on a més de mostrar el seu condol per la mort de Fraga, el defineixen com un "personatge important en la vida política espanyola i gallega en la segona meitat del segle XX". L'executiu català, amb Artur Mas, al capdavant, trasllada el seu condol, en primer lloc, a la familia "en aquests moments de dolor per la pèrdua d'un dels seus membres", però també al Partit Popular "per la mort de qui n'ha estat un dels polítics actius més destacats de la història recent espanyola". Finalment també s'expressa el condol al poble gallec pel que va ser el seu president durant 25 anys.
També la presidenta del Parlament Núria de Gispert ha traslladat el condol a la presidenta del PPC, Alícia Sànchez-Camacho, per la mort de Manuel Fraga Iribarne. De Gispert ha parlat de "l'aportació de Fraga al sistema constitucional vigent" i ha definit el personatge com "la persona que va liderar la dreta democràtica a l'Espanya postfranquista". De Gispert afegeix que vol "reconèixer la seva aportació al sistema constitucional vigent, des de la convicció que la història sabrà jutjar la seva llarga trajectòria vital i política durant bona part del segle XX".
Qui ha acabat de reblat el clau ha estat el portaveu de CiU al Congrés i president d'UDC, Josep Antoni Duran i Lleida, que ha donat el condol, a la família, a Mariano Rajoy i al PP i ha qualificat Manuel Fraga com una persona "clau" en la transició democràtica espanyola. Tot i que ha mencionat que va ser ministre franquista, ha matisat: "No s'ha d'oblidar i s'ha de reconèixer que va ser una persona clau en la transició i en la consolidació democràtica d'aquest país". A més, ha afegit que "més enllà de les diferències, a nivell personal sempre he tingut per part seva un tracte exquisit".
El partit que també ha destacat per la seva manca de rigor històric ha estat ERC, presidida per l'historiador Oriol Junqueras, el qual s'ha limitat a destacar la "coherència" política de Manuel Fraga i a recordar que "va ser ministre de la dictadura franquista, dirigent d'Aliança Popular i fundador del Partit Popular". "Ens sembla que en aquesta trajectòria existeix una coherència fonamental que nosaltres no volem posar en discussió", ha indicat, abstenint-se de valorar el seu passat feixista.
També a les Illes i al País Valencià. Com no podia ser d'una altra manera, també els governs valencià i balear han lloat Fraga, president d'honor del partit que governa. El PP valencià ha traslladat "el seu més sentit condol" als familiars i ha destacat "la gran aportació de Manuel Fraga a la democràcia durant la transició, com un dels pares de la Constitució, així com la seva incansable feina al servei públic". El president valencià, Alberto Fabra, s'ha afegit al "dolor de tot el PP per la pèrdua del nostre president fundador".
De la seva banda, el president balear, José Ramón Bauzá, també ha enviat el seu condol a la família de Fraga i a "la família Popular". Paral·lelament, el president del Parlament balear, Pere Rotger, ha afirmat que Fraga va ser "una figura clau per la política i per la consolidació de la democràcia parlamentària espanyola". Rotger ha destacat el paper del ministre franquista durant la transició espanyola i en la redacció de la constitució, ja que va ser "un dels set pares de la Carta Magna del 1978". "Fraga va ser un home d'una enorme energia vital i gran capacitat intel·lectual i política", ha manifestat.
I és que el PP en massa ha acudit aquest dilluns a la capella ardent de Fraga, on han reconegut la seva trajectòria i l'han qualificat com una figura molt important per a Espanya. El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha afirmat que és "un dels grans d'Espanya", mentre que José María Aznar ha manifestat que el seu nom mereix ser escrit en majúscules i el ministre Alberto Ruiz Gallardón ha dit que posava Espanya per davant de qualsevol interès personal. Rajoy fins i tot ha dedicat un recordatori a Fraga on justifica que les seves accions s'han regit sempre per patriotisme: "Va actuar guiat per dos principis: l'amor a Espanya i l'enteniment de la política com a servei públic".
El president del Congrés dels Diputats, Jesús Posada, el considera una "figura gegantesca", que "ha marcat el lideratge intel·lectual, moral i sentimental sobre una part de la població espanyola", mentre que el ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, ha assegurat que sense ell no hauria estat possible la Transició i la presidenta de Madrid, Esperanza Aguirre, s'ha referit al seu patriotisme assegurant que "no hi ha hagut un patriòtic més gran i la seva vocació sens dubte ha estat treballar pel servei públic, amb un gran sentit d'estat".
També Alfredo Pérez Rubalcaba (PSOE) ha afirmat que Fraga estat un personatge clau per la democràcia, principalment per la seva tasca integradora de tota la dreta franquista". Tampoc el comunicat oficial del PSOE conté cap mena de referència al seu passat feixista. També entre els socialistes, Montilla ha afirmat que "Fraga, home de sòlides conviccions i de treball tenaç, va saber entendre la necessitat d'una transició democràtica i va jugar un paper clau en la definició de les noves regles de joc de la nostra societat com a ponent de la Constitució".
Fraga serà enterrat aquest dimarts a Perbes, a La Corunya.
Notícies extretes del Llibertat.cat: http://www.llibertat.cat/2012/01/mor-manuel-fraga-sense-haver-estat-jutjat-16211. I també: http://www.llibertat.cat/2012/01/la-covardia-i-la-valentia-catalana-al-descobert-16219 I per acabar música com sempre... Les campanades a morts de Lluís Llach és un grat exemple quan diu: "Assassins de raons, de vides, que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies i que en la mort us persegueixin les nostres memòries" sobre la matança de Gasteiz. Desitjant que una persona com ell mai arribi a descansar en pau per totes les malifetes que ha fet. Una persona que no es mereix cap oblit ni cap perdó. Les paraules d'en Llach en aquest vídeo són ben sòlides i contundents.
En un moment com aquest que estem vivint ara i per totes les injustícies que hem estat sofrint fins ara i totes les pitjors que arribaran que ens perjudicaran molt més a nosaltres en el context social en què estem i seguirem patint, vull compartir aquesta peça del cantautor valencià Pau Alabajos. Fa un temps que el vaig veure en directe a la festa major de Constantí i a les festes alternatives de Sants i la seva música em va deixar molt impressionat: les lletres, les músiques... En les seves cançons i recitals expressa de manera molt propera tant els seus sentiments més personals com els nacionals i reivindicatius com les amenaces constants del govern espanyol en contra de la cultura autòctona al País Valencià i molts dels problemes socials i la manca de drets actuals que ens van afectant als qui estan o podem estar injustament en precarietat en un moment d'estafes i retallades i privatitzacions que poder arribar fins a ser mortals...
A continuació us deixo un recital del Pau Alabajos, Comptat i debatut, recitat per ell mateix i en aquesta gravació està acompanyat per piano... Per a mi és un recital deliciós que m'ha portat un fort sentiment intern de tristesa i melancolia que m'han dut molta intimitat com la majoria de les seves cançons i també esdevé ser necessari en un moment tan dur com el que estem visquent. A molta de la gent que no és prou conscient dels problemes d'avui en dia -d'aquesta n'hi ha molta- li convindria escoltar aquests versos i es pugui mullar amb els problemes existents.
Aniria molt bé poder anar a dormir escoltant-lo molt de fons i anar-nos adormint amb la seva música. Bona nit.
Malaurat país de botiguers que trau la llengua a subhasta sense escrúpols,
amb la cara descoberta i els mitjans de comunicació com a testimonis de la desfeta.
País de paisatge hipotecat,
venut a la divina providència: som hereus irresponsables i curts de mires. País que fuig de la lectura,
no siga cosa que les lletres inspiren la revolta racional (i nacional) que necessita. País que aspira a sucursal, sanament regionalista, educadament dòcil, infinitament alienat. País de treballadors precaris que accepten qualsevol cosa, que assumeixen el rol indigne d’engranatge, que demanen permís per anar al lavabo i no senten vergonya. País de complexos i tergiversacions, capital de la censura i de la manipulació mediàtica. País de l’enveja i l’auto-odi, que nega i neutralitza però no basteix, que protesta flèbilment des de la barrera. País amnèsic, desmemoriat, que amaga la història en les profunditats de l’armari. País de la vacuïtat, de l’ortodòxia i el discurs unívoc: retre homenatge als prejudicis com a dogma de fe. País de polítics corsaris que menyspreen la sobirania popular, governants que són titelles dels empresaris, amos i senyors de la pompa i l’ostentació. País anònim, sense símbols, a la deriva del temps i de l’espai. País de putes, lladres i capellans, especuladors i proxenetes, taxistes furibunds i altres bestioles de Déu.
Avui dissabte 8 d'octubre es celebrava el Congrés Fundacional de les Joventuts de Plataforma per Catalunya a Sant Boi de Llobregat al centre cívic de Cal Ninyo. Un grup de 100 persones s'han concentrat per mostrar el seu rebuig al feixisme. Amb el lema: fora feixistes de la nostra vila!
Quan estaven arribant els feixistes al congrés fundacional de les joventuts venien amb una actitud xulesca i un ha pegat un cop de puny a la cara a una noia que estava a primera fila mostrant el seu rebuig.
Una vegada s'ha acabat l'esdeveniment del seu congrés, han sortit els integrants del partit racista escoltats pels mossos d'esquadra.
Un cop ja estaven lluny per la Rambla del casc antic, un grup de 40 membres de PxC encapçalats per Anglada s'han girat cap a 5 persones antifeixistes que els estaven increpant. El Josep Anglada que estava el primer, salvaguardat pels 40, ha propinat una petada frontal a l'estomac a una de les noies antifeixistes que estava més a prop d'ells. Després han perseguit amb casc de moto i cadenes a les mans als pocs antifeixistes que s'estaven retirant. Han rodejat a la noia entre tres i li han seguit pegant, aquest cop amb un casc de moto al cap, entre d'altres agressions físiques.
Llavors els antiavalots dels mossos d'esquadra han arribat per defensar PxC, mentre s'hi anaven sumant la resta d'antifeixistes (que estaven a l'altra porta del centre cívic de Cal Ninyo, en estar una dispersat els concentrants antifeixistes). Els antiavalots han començat a carregar contra tots els antifeixistes. Hi ha 3 ferits d'aquesta càrrega.
Josep Anglada, et deben una petada a l'estómac entre altres coses, torna a Sant Boi quan vulguis, que t'estan esperant.
I a continuació us deixo alguns dels vídeos del concert de la Companyia Elèctrica Dharma amb els tabalers i els castellers de Sants en homenatge a l'Esteve Fortuny durant les festes alternatives al parc de l'Espanya Industrial el 26 d'agost -aquest mes passat que ha acabat fa dos dies. El so d'alguns d'aquests vídeos trobats des del YouTube tampoc té massa bona qualitat però encara es poden escoltar mínimament. Però això sí que és una festa com cal en el nostre barri, i pobre d'aquell qui ens la vulgui espatllar.
Finalment deixaré un últim vídeo dels correfocs durant el concert de la Dharma.
Aquest any fa 25 anys de la mort de l'Esteve Fortuny que ha estat una persona rellevant i coneguda en el barri per haver estat durant molt temps el guitarrista i compositor de la Companyia Elèctrica Dharma. Aquest és un grup de rock format pels germans Fortuny entre el final dels anys 60 i el començament dels 70 a partir de l'aparició d'una comuna mig hippie i es va anar fent conèixer a partir dels seus concerts en els casals de joves, en els envelats en les festes majors, les actuacions de pallassos com van ser els Comediants, en els grans concerts. La seva música sempre s'ha consolidat amb la fusió del jazz i el rock americà de la seva època i la música popular catalana i ha anat acompanyada amb missatges reivindicatius i antimilitars de la manera que molta gent ja els sap identificar fàcilment. L'Esteve Fortuny va morir una hemorràgia cerebral enmig d'un concert a Cardedeu només amb vint-i-sis anys el 19 d'agost del 1986. Malgrat la tristesa dels seus germans i la possible dissolució de llavors ells han decidit continuar i avançar com a grup i mantenir viu el seu esperit musical.
Els anys passen i els noms cauen en l'oblit i del pou de l'oblit costa de sortir-ne. Tant és així que actualment a la majoria de la gent el nom d'Esteve Fortuny no els sona de res. Però hi ha un grup de melòmens com l'Assemblea de Barri de Sants i la Iniciativa Popilar per a la Memòria d'Esteve Fortuny que han obert diversos espais en la xarxa per demanar que es mantingui viu el record envers l'Esteve Fortuny i és per això que es demana a l'Ajuntament que l'actual carrer Sagunt es passi a dir amb el seu nom. I avui divendres 26 d'agost se li farà un homenatge amb el nom "El retorn d'un so màgic" i forma part del programa de la Festa Major Alternativa d'aquest any 2011 en el Parc de l'Espanya Industrial on hi haurà una actuació de la Companyia Elèctrica Dharma entre altres grups i col·lectius del barri. Malauradament s'ha hagut de suspendre la realització del Correfoc de Festa Major censurat per l'Ajuntament.
A continuació us deixo el programa que està previst finalment per avui a la tarda i la nit degut a la retallada del correfoc.
20:30h - Correfoc infantil a la Plaça Màlaga. Diables Barrufet.
22:30h - Concerts: Companyia Elèctrica Dharma i Tremenda Clandestina.
Finalment, a sota us vull posar unes paraules que l'Assemblea de Barri de Sants com la Iniciativa Popular per a la Memòria d'Esteve Fortuny que m'han cridat molt l'atenció i em porten molts sentiments difícils de definir però em porten molta melancolia.
"El retorn d'un so màgic: Un espectacle... Un petit somni... d'un poble que per uns instants vol agraïr-te i recordar-te dins del mar alegre de les teves tonades. Va per tu, Esteve!
M'interessa deixar aquest vídeo d'un concert de l'Elèctrica Dharma al Mercat de les Flors el 1986 on hi apareix l'Esteve Fortuny a l'escenari com un gran record nostàlgic en aquest gran músic.
Finalment he deixat un relat que no és meu però la història m'ha impactat molt davant de les actuacions injustes dels mossos d'esquadra a l'acampada indignada de Plaça Catalunya en contra de la crisi, les retallades laborals i la supremacia del sistema capitalista. Aquesta crònica és d'un company que estudia màster d'Antropologia i la reprodueixo de la mateixa manera com l'ha escrit ell.
"A les 9:00h en Gerard entra a la meva habitació dient que estan desallotjant l'acampada de Plaça Catalunya, que m'aixequi ràpid, em vesteixi ràpid, que la revolució no espera a ningú. La primera fase del dia la dic escèptic: tu creus que la revolució serà televisada? Respon que a casa no tenim televisió i que, igualment, no ho podriem saber. Vinga va, no siguis gallòfol, diu.
Interiorment celebro que hagin decidit expulsar-nos de Plaça Catalunya. Les coses han d'estar clares: "ells i nosaltres", sinó el nostre nosaltres es divideix. Sóc dels que pensa que s'hi ha d'estar, que els processos socials s'han de criticar amb perspectiva històrica i que, mentre duren, l'única tasca és aprendre per un tubo. Sóc dels posseïts per l'amorf del poble, dels que s'abandona al fervor del clam, dels que lluita perquè sí. Però, perquè enganyar-nos, sóc activista de poques causes, no suporto la militància i dono per bo qualsevol fet social on faci un amic i intercanvi mirada amb una noia bonica. Com alguns sabreu no he estat especialment participatiu en l'acampada i, fora d'algun discursillo per advertir del patètic caràcter reformador d'algunes mesures, he preferit mantenir-me al marge instal·lat en el còmode pensament que els drets socials no es demanen als Reis Mags, sinó que s'usurpen a capa i espassa, amb suor i sang. En definitiva: em feia pal tanta assemblea, m'avergonyia compartir lluita amb el hippisme mil·lenarista i em tocava les boles el discurs imperant del civisme, la pau, la democràcia, la banca ètica i demés petranyes modernes. Tampoc suportava el progrés com jo anaven de tornada de tot, és clar.
Per tot això, abans d'animar-me definitivament a sortir de casa, busco alguna excusa que em resulti satisfactòria per obviar el meu compromís social. Desgraciadament miro el telèfon i constato que tinc tres missatges de text - un d'ells d'un número desconegut- que reclamen la meva presència al lloc dels fets -acaben amb això: "passa-ho" i m'encanta-. Em convenço a mi mateix que anar donar suport als "indignats" té nombrosos punts de contacte amb l'estudi que m'havia proposat aquest matí: llegir sobre l'etnografia a multisituada en l'anàlisi de les relacions econòmiques entre centre/perifèria d'allò que alguns anomenen sistema del món.
En Gerard, com lligant-me a la manifestació amb el sol fet de compartir-me una taronja, em demana la pressa i les lleganyes. Com si jo tingués molta experiència en aquestes mogudes, li dic de mentre es canvïi les sandàlies per unes bones bambes. Diu que no li farà falta, que els Mossos voldran evitar problemes perquè en el fons estan amb nosaltres. Contesto que estaran amb nosaltres quan cobrin com nosaltres, que de moment són l'únic col·lectiu que gaudeix d'un increment de les partides pressupostàries. Aprofito per afegir que un professor d'universitat associat cobra 400 euros al mes i que un anti-avalot més de 3.000 euros -segons rumors de dubtosa procedència-. Per una orella m'entra: "però" i per l'altre surt: "són persones".
En definitiva: agafem el metro i baixem a Plaça Catalunya. L'espai està acordonat per una ridícula filera de policies molt fàcilment traspassable per qualsevol que tingui interès en buscar-se problemes. Penso que els Mossos ens provoquen posant-nos les coses tan fàcils, però el meu voltant tothom és Gandhi. Ningú crida consignes. Quan algú fa un discursillu un pèl exaltat, alguns "indignats", com si d'una assemblea es tractés, aplaudeixen amb llenguatge de signes. Vaig rodejant la plaça, tot trobant-me gent: la Tutu, la Marina, l'Edurne, la Cecília, la Paula, en Mikel, etc, fins que m'instal·lo amb l'Elena prop d'un cordó policial. Escoltem en Bernat que, per megàfon a mà, explica les violentes subtileses amb les que els Mossos d'Esquadra tracten els companys que estan a l'interior de la plaça: no se'ls permet sortir ni per anar a treballar, se'ls priva d'aigua, d'anar al bany, etc. Sense creure-m'ho crido als policies: "aquest vaixell s'enfonsa i vosaltres esteu dintre". Un dels robots em premia amb un somriure idiota, com si en sabés de metàfores. Li dic: "tu no riguis, on està la teva idenitificació?". Aquest cop endivino que m'està prenent la matrícula per pegar-me la primera oportunitat que tingui.
A tot això, per Ronda de Sant Pere arriben moltes "lecheras" - pels no-familiaritzats amb l'argot aquest apel·latiu refereix a que reparteixen "llets" - i m'imagino que pretenen rodejar la manifestació com si es tractés d'un nínxol per operar lluny de mirades indiscretes. Amb aquesta tàctica aconsegueixen aïllar físicament la concentració de la resta de conciutadans preocupats en pagar la hipoteca sense dignitat i, sobretot, invisibilitzar-la de la curiosa mirada dels guiris que en aquesta hora ja demanen comprar a la millor botiga del món- pels no-familiaritzats amb el registre publicitari dels nostres polítics: és Barcelona-.
De lluny, veig que per Ronda de Sant Pere els Mossos comencen a carregar contra alguns companys. Al cercle de gent on es crida: "no a la violència, no a la violència!" i decideixo quedar-me en aquest nucli pacífic -més per por que per ganes-. Inicio una conversació amb l'Elena sobre un dels múltiples "cotilleos" sentimentals dels alumnes del Departament d'Antropologia i... Seguidament estic a terra, noto que sagno abundantment per l'orella i tinc la vista nublada. Només escolto la veu d'una noia preciosa i desconeguda que m'informa que he perdut el coneixement i que ja han avisat als serveis mèdics. Tracto d'acompassar la respiració, algú em posa algo fred per l'orella, algú proposa buscar la pilota de goma que m'ha incapacitat i tampoc falta algú que em recomana de no posar-me la mà a l'orella i estar "tranquil". En un temps indeterminat arriben dos metges de groc fluorescent i m'aixequen en pes. Tinc temps de girar-me cap al cordó de Mossos d'Esquadra i dedicar-los tota la meva incomprensió. Els metges em porten cap a l'Ambulància pel bell mig del tiroteig indiscriminat. Jo estic mort de por i, com que les meves cames es neguen a caminar entremig dels carnissers, els metges m'han d'agafar per plaer dels fotògrafs.
Un cop dintre l'Ambulància se'm tracta com si hagués caigut en bicicleta mentre es comprova diligentment que no tinc cap mandíbula trencada. "És només una hemorràgia interna a l'oïda, has d'anar a l'hospital perquè et facin una radiografia i comprovin que no has perdut audició. En realitat t'hi hauriem de portar nosaltres però no hi ha suficients ambulàncies i hi ha molts ferits. Agafa un taxi i ves a l'Hospital del Mar que al Clínic hi haurà molta cua. Té aquesta bossa de gel pel camí i el "parte". Ara recordo: RETALLADES. Darrere meu entra una dona amb el cap obert i plena de sang. A jutjar per l'edat perfectament podria ser la meva àvia. A jutjar per l'esperit rebel, de ben segur que no.
Agafo un taxi amb l'Elena i vaig a l'Hospital del Mar. El taxista només ens dirigeix la paraula per cobrar. A l'entrada de l'Hospital un noi negre tracta de fer-se entendre en anglès, diuen que li buscaran un metge que parli anglès i em fan passar per davant seu. Dintre rebo la solidaritat de la metgessa que em dóna l'ingrés i els penosos consells d'emancipació política d'una infermera. A la Sala d'Espera passen imatges de l'escabetxina de Plaça Catalunya i comento la jugada amb una pacient d'origen gallec. Li dic que, després de les últimes eleccions, els Mossos tenen legitimitat suficient per fer el que els vingui de gust. Ella em diu que el problema és que els joves no anem a votar i que, sobretot, sempre, sempre, s'hi ha d'anar.
Després passo a la consulta on, per fi, les infermeres em comencen a dir guapo, carinyo i rei. Totes estan molt preocupades per mi i se'n recorden de la mare del policia que m'ha disparat. S'escandalitzen de la ferideta que m'he fet al genoll quan he caigut desplomat a terra. Quan m'agafo confiança amb una de les rastes em diu: "però entre tu i jo, de veritat que no has fet res per provoar a la policia?". Just en aquest moment, com invocats, apareixen els Mossos d'uniforme als quals recordo amb males paraules que són el braç armat del poder -mercenaris de merda, o algo així-. La infermera em fa callar i no em torna a mirar amb els mateixos ulls.
Em toca una doctora pija que no ha sentit parlar de la matança de Plaça Catalunya però que, a raó dels seus ulls, se li perdona. Com que he perdut el coneixement m'han de fer un TAC. Quan pregunto què és, em respon que serveix per verificar el correcte funcionament de les neurones. Sense fer especialment agut bromejo sobre que aquesta prova li haurien de fer als Mossos d'Esquadra però ningú sembla trobar-li la gràcia. Em fan el TAC però, com em marejo i no sé estar quiet, l'han de repetir per indignació del doctor.
Després em tornen a portar a la consulta. Aviat arriba un altre ferit de Plaça Catalunya: l'Àlvaro. Diu que li han pegat un cop de porra "amb ganes" al barç mentre feia resistència pacífica i que ha perdut el telèfon i la cartera. Explica que a molta gent li han donat al cap i que ha sigut una autèntica massacre. El morbillu del relat fa que s'apropin a parlar amb nosaltres infermers i metges que ens expressen certa solidaritat i insisteixen perquè posem una denúncia que, saben positivament, no servirà per res. Quan ens abandonen i l'Àlvaro dorm, he de sentir un pacient que atorga als moros tots els mals d'aquest país i, sense pietat, li expresso l'equivocat del seu punt de vista.
Al cap de poc, arriben visites que em fan sentir molt afortunat: Pere, Patri, Txell, Albert i que, juntament amb les nombroses trucades: família, Martina, Ferran, Mikel, Gerard, Pipo, Narcís, Domi, Pau, Jackeline, Cati, Sammy, Emma, Subi, Guille, Elena, constitueixen un patrimoni que no mereixo. No em vull esplaiar aquí, però gràcies i wisky -menys per en Sammy i la Martina -.
A les 18h em donen l'alta mèdica, no sense abans respectar-me quatre medicaments imposats per multinacionals farmacèutiques, molt de repòs, que no dormi en 48 hores i menjar líquid (ja que no puc obrir la mandíbula). Com que no he menjat res des del matí, devoro un iogurt a la Sala d'Espera mentre el Conseller Puig cataloga la càrrega policial com "assenyada i fruit de les provocacions". M'agafa un atac d'ansietat i he de marxar a la sala davant la mirada curiosa de la resta de pacients que, de ben segur, no coneixien el distingit conseller ni el volien conèixer. Després em plantejo, quasi retòricament, perquè només hi ha 1 detingut de 120 ferits.
Abans d'abandonar aquella ciutat que havia sigut famosa per les barricades truco al maravellós servei d'advocats de l'acampada que m'atenen a les mil maravelles i em deixo entrevistar telefònicament per l'amic Pau Rodríguez, pel diari Público. Després quedo amb un fotògraf que m'explica que sóc un afortunat perquè aquestes boles de goma han matat a moltes persones i han deixat sense ull a moltes d'altres. Miro l'objectiu de la càmera com miraria Strauss-Khan - famós per violar dones i països - i desitjo molt fervosament que la bala perduda trobi el camí".
Finalment deixo el vídeo de tota la impunitat violenta dels antiavalots dels mossos passant-se més de tres pobles -setze o divuit- i com a culpables de tants ferits protestant en contra de les retallades i el poder d'aquells que sempre s'han omplert les butxaques. A sota adjunto una carta seva al conseller d'Interior. No es pot permetre que tinguem aquests dictadors que governen aparentant de demòcrates per beneficiar els seus propis interessos i han creat la crisi. Ben fet company, tu també lluita per la teva dignitat... xD
