FEM-HO ARA!!

3 anys i 7 mesos per a 3 companyes, 3 anys i 9 mesos per a una altra, més d'una desena amb condemnes que van des dels 6 mesos als 2 anys de presó i 66 companyes per jutjar. 

És un resum ràpid i concís de com estan intentant silenciar, atemorir i castigar a les i els que sortim al carrer per defensar uns barris de la gent i per la gent enfront del model d'una ciutat-aparador per als turistes. 

És un resum ràpid i concís on no es pot transmetre el dolor, la ràbia i la impotència amb la que ens toca veure com sentencien, condemnen i persegueixen a la dissidència. 

Estem fartes de veure com som conduïdes a uns judicis polítics que condicionen la nostra vida i la dels nostres cercles, molts cops amb una representació teatral nefasta protagonitzada per jutges, fiscalies i mossos on les proves i les acusacions ratllen l'absurd si ens ho mirem des de les seves òptiques legalistes. 

Volem fer ús de la memòria i pensar que si vam aturar l'enderrocament de Can Vies, que si vam omplir els carrers per defensar els nostres barris, no podem quedar-nos a casa quan volen empresonar a la gent que colze a colze va sortir al carrer per traçar una línia vermella al poder.

Estem vivint una repressió que s'aguditza cada cop que fem un pas endavant amb la nostra lluita i creiem que solament juntes podem i tenim capacitat d'afrontar aquesta problemàtica, per això donem tota la força i solidaritat per a les encausades del parlament, el cas Pandora, per a José Antúnez Becerra i tota la gent que pateix en les seves carns la violència d'aquest sistema. 

Ens volen enviar a l'últim abocador que tenen reservat per a la dissidència, allà on els rics no hi entren i els pobres no en surten. 
Per rebutjar tot el sofriment al qual ens volen sotmetre i denunciar cada abús de poder contra qui lluita demanem tot el suport i la solidaritat amb les encausades i les condemnades. Ja sigui assistint als actes que es convoquin, parlant i difonent la situació amb la gent del teu voltant, fent accions de suport, participant de les assemblees en defensa de les campanyes... 

29 de gener. Vaga d'usuaris pel transport públic. Aturem la pujada.

 

Aquest mes de gener ha estat molt calent pel que fa la lluita de les pujades tarifàries al transport públic metropolità. Entre els mesos de desembre i gener s'han convocat unes cinc jornades arreu de l'àrea metropolitana entre finals de desembre de l'any passat i principis d'aquest mes juntament amb la vaga dels treballadors de Panrico que porten des del mes de novembre de l'any passat reclamant  Òbviament aquests motius són molt clars i evidents degut als constants increments que han anat succeïnt cada any. Per exemple el bitllet més venut, la T-10, ja té un cost de 10'30€ significant un 5'10% més que l'any passat i un 71% que fa deu anys. La T-50/30 ja costa 42'50€, una pujada del 8'4%. Aquest augment considerat de les tarifes, molt per sobre dels increments de l'IPC, converteix directament el transport públic en un luxe per als usuaris i un autèntic trasvassament de fons públic cap a les empreses que el gestionen. Tot això succeeix mentre s'eliminen línies d'autobús, s'eliminen els busos de barri els diumenges i festius i, des de l'any 2007, s'ha anat reduïnt un 10% el servei d'autobusos entre setmana i un 25% els caps de setmana. 

La mobilització ha anat intensificant les seves accions ja que el 16 de gener la protesta va arribar a paralitzar la circulació dels rodalies i el metro durant més de mitja hora pels bloquejos del mecanisme de tancada de les portes dels vagons que vam dur a terme. I l'última protesta va ser el dimecres 22 de febrer convocada a més de 25 parades de metro i estacions de rodalies. Des d'aquest dia s'han mobilitzat més estacions i més barris de la ciutat com altres municipis de l'àrea metropolitana fent concentracions, talls i colades als vestíbuls i les andanes com Plaça de Sants, Ciutat Meridiana, Hospital Clínic, Jaume I, Sarrià, Artigues-Sant Adrià, Bellvitge, Sant Boi de Llobregat, Cornellà, Gavà, Congrés, Martorell o el barri de la Marina de la Zona Franca.

Mentre repaguem el transport el transport públic, l'empresa TMB que gestiona l'autobús i el metro -tal com ho han denunciat reiteradament els i les seves treballadores- manté una opacitat absoluta sobre el seu pressupost i sobre el sou dels 603 membres de l'equip directiu, ja que tenen un salari fora de conveni i totalment desconegut, a més dels cotxes oficials de què gaudeixen. A més, continua mantenint-se en secret el motiu pel qual tants excàrrecs del PSC i CiU acaben ocupant llocs dins d'aquesta direcció. Hem de continuar empassant-nos i patint que any rere any ens facin pagar més car el transport públic? Hem de continuar pagant els excessos abusius de les empreses que gestionen el servei de transport metropolità? Hem de seguir callant sense poder utilitzar un transport públic que ha de facilitar les nostres necessitats en desplaçaments i caure en l'absoluta precarietat com també ens afecten l'habitatge, l'educació i la sanitat? Doncs no callem.

Demà mateix, dimecres 29 anunciem una vaga d'usuàries i usuaris a partir de les 20h a les 20:30h del vespre i cocentracions a les 19h de la tarda als diferents barris organitzades per la Plataforma Stop Pujades, la Federació d'Associacions de Veïnes i Veïns de Barcelona (FAVB) i el col·lectiu per a la Promoció del Transport Públic. I no pararem fins que no es retiri totalment la pujada del 2014 i es congelin els preus del transport públic d'acord amb les tarifes del 2013. AIXÒ HO HEM D'ATURAR ENTRE TOTES I DES DE TOTS ELS BARRIS! SORTIM AL CARRER I DIGUEM PROU!

En aquest mapa rebel es poden trobar totes les mobilitzacions i iniciatives en contra de la pujada dels preus i les tarifes, a favor del transport metropolità.

L'Ateneu resisteix!

Els i les companyes del barri de Sagrada Família han realitzat aquest vídeo en contra d'una amenaça de desallotjament de l'Ateneu Popular de l'Eixample, situat al nº3 del Passatge Conradí. L'amenaça arriba poc després de ser desallotjats i derruïts els dos primers edificis d'aquest carreró, i l'Ateneu és el tercer. El primer va patir un incendi les causes del qual avui encara no es coneixen i el segon va ser desallotjat poc temps després. Paral·lelament als fets els veïns de l'Eixample han rebut ofertes de compra de la seva propietat. Aquests habitatges estan afectats per un antic Pla Urbanístic dels anys 90 parcialment suspès. Però sembla ser que l'Ajuntament de Barcelona porta a terme un seguit d'operacions que s'estan traduïnt en la desarticulació d'aquest ateneu i la destrucció dels últims reductes patrimonials del barri de la Sagrada Família, antic nucli del Poblet. L'Ajuntament no ha volgut donar cap informació sobre els projectes que afecten als habitatges del Passatge. La falta d'informació i comunicació amb l'administració es transforma en desconfiança davant de l'abisme de les declaracions i actuacions del consistori. A tan sols dos carrers per sobre l'Ateneu hi ha l'exemple del cas Myurgia, espai ampli que segons l'Ajuntament se suposa que hiavia de convertir-se en un seguit d'equipaments, un dels quals havia de ser una residència d'esportistes. Aquest ha acabat sent un hotel de 4 estrelles. No va ser l'Ajuntament qui va posar la solució sinó les denúncies de la plataforma veïnal. L'hotel va haver de tancar les portes l'any 2010 per sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

La història de l'Ateneu Popular de l'Eixample comença el novembre del 2004 quan un grup de joves del barri de la Sagrada Família decideixen unir forces i obrir un espai de trobada autogestionat per persones i col·lectius del barri, després de ser un magatzem abandonat. I ser un referent de treball socio-polític i cultural alternatiu al barri. Durant aquests anys s'ha pogut gaudir d'una gran varietat d'iniciatives i projectes alternatius transformadors com tallers de guitarra, de capoeira i de teatre social del grup Rebel·lart. Noves formes de consumir productes agro-ecològics gràcies a la Cooperativa d'Alimentació Ecològica I UN RAVE! -ara ARRELS. També ha sigut un espai de lectura, debatre i aprendre sobre temes polítics i socials variats amb la Biblioteca popular i xerrades organitzades pel col·lectiu Telèfon Roig. També ha estat un espai de reunió sobre temes polítics i nacionals dels col·lectius Maulets i l'Assemblea de Joves de l'Eixample Nord -ara Arran-, Endavant i membres de l'Assemblea de Drets Socials de l'Eixample Dreta. Per últim la festassa organitzada pel col·lectiu organitzador de les Festes Majors de la Sagrada Família. Les obertures del dijous a la nit o la festa a la nit del 25 de desembre.

Les persones que formen part d'aquest projecte i altres que el recolzem no volem renunciar a l'ateneu com a espai per dur a terme moltes d'aquestes activitats. Però també és un exemple de patrimoni del barri encara que no ho sigui oficialment reconegut. Es tracta d'un antic taller, edificació modesta de dues plantes, que recorda la història obrera del barri de la Sagrada Família abans de transformar-se en un centre turístic. Finalment tant les membres de l'Ateneu com de fora seguirem resistint i defensarem aquest espai. No cedirem davant del joc brut de l'Ajuntament i dels especuladors. Seguirem teixint els barris, construïnt uns somnis ...

 ...

Comunicat antifeixista pels fets ocorreguts el dia 7/1/2013 als voltants de la UB-Raval

El dilluns dia 7 de gener, una quinzena de neonazis d'estètica "skin" van passejar-se pels voltants del Campus del Raval de la UB. Algunes companyes van presenciar com rondaven cridant consignes com "Seig Heil" o "rojos de mierda".

Abans, però, varen apallissar un noi al barri de Sant Antoni al voltant de les 14:00h. També van estar a la plaça Castella, al carrer Tallers, on es van fer unes fotografies amb el braç estès i que ja corre per les xarxes per tal de denunciar i identificar aquests individus. Al nostre Campus van estar cridant més consignes feixistes i neonazis fins que finalment va venir la Guàrdia Urbana i se'n van anar. 

Des de l'Assemblea de Facultats i el nucli del SEPC UB-Raval no tolerem cap tipus de comportament feixista o racista. No ho tolerem perquè la seva pròpia ideologia és intolerant, excloent i xenòfoba respecte la pluralitat i les diferències culturals de la nostra ciutat i del món com també ha frenat l'avenç social, intel·lectual i els drets civils, nacionals i lingüístics del nostre poble durant més de 40 anys, patint-ne encara les conseqüències. També tenim molt clar que el feixisme, amb el context de crisis, està tornant a agafar força i està tornant a sortir als carrers. Tenim una radiografia a Grècia on els nazis d' "Aurora Daurada" estan més forts que mai i les pallisses a persones homosexuals, migrades i gent d'esquerres i combativa són l'ordre del dia. El mateix passa aquí amb els partits feixistes per evidència com Ciutadans o Plataforma per Catalunya (PxC) que es presenten amb discursos xenòfobs, racistes i excloents sense miraments. El seu contacte amb grups feixistes i espanyols ultradretans és evident en contra de la diversitat social i cultural dels pobles i les pluralitats oprimides (immigrants, homossexuals ...).  

No podem tolerar cap tipus d'acció que surti d'aquestes ideologies, perquè tenim molt clar que el feixisme ni aporta respostes ni solucions, només misèria, precarietat i marginació a qui més pateix aquest sistema. Afirmem de forma nítida que el feixisme avança si no se l'aniquila i que no podem permetre ni mig cas d'aquestes característiques. El discurs fàcil, barat i retrògrada del feixisme contra la població immigrada, i sobretot en el context precari que patim les classes populars, suposa un perill que pot comportar un creixement dels adeptes als seus plantejaments. Una petita plaga de rates és el problema a resoldre de forma decidida i urgent, impedint-ne per tots els mitjans la seva multiplicació. 

Volem mostrar també la nostra solidaritat amb l'establiment de roba Partisano, que també va patir la intimidació d'aquest grup de feixistes. Ànims i endavant, companyes. I així també volem fer una crida a l'estudiantat de la facultat i al veïnat del barri a respondre amb tolerància zero i bel·ligerància mil a la presència de feixistes als nostres carrers i campus universitaris. 

Per acabar, demanem fer córrer la fotografia (exposada a baix del comunicat) on surten totes les cares dels agressors feta a la plaça de Castella. És necessari que se sentin insegurs, intimidats i coercitats i amb una mica de sort el simple gest de fer-ne córrer les cares. Així ho esperem. Qui sembra homofòbia, feixisme i xenofòbia ha de recollir punyalades. 

Fora feixistes dels nostres barris, dels nostres carrers i centres educatius! 

  

Normal i no normal

Avui vull publicar un text que vam escriure fa temps a l'Assemblea de Majaras al principi de tot i feia temps que ho volia fer. És un text que parla sobre el que en aquesta societat està vist com a "normal" i allò que no on entre totes i tots vam pensar i aportar idees sobre diversos fets diaris i coses reals que ho reflectissin. Aquest text però, encara no està acabat però igualment pretén criticar i denunciar tot allò que la societat corrupta en que ens trobem considera el que està ben vist i el que no tot depenent si encaixa o no en els seus paràmetres imposats. De totes maneres també l'he modificat una mica i encara hi he afegit algunes coses.

"És normal l'home que pega i agredeix a la seva dona i la utilitzi com a propi plaer sexual cohibint-li els seus drets, el racista que apallissa a una altra persona per ser d'una raça o color diferent, el torer i els espectadors que estan disfrutant en veure en directe l'assassinat d'un animal rebent fletxes i llances enmig de l'arena. També és normal veure que polítics com Bush, Aznar i Blair vulguin fabricar armes de destrucció massiva, financiar el terrorisme, invaïr i fer la guerra a l'Iraq per quedar-se amb el petroli i les grans corporacions com també d'altres que ho fan d'amagat i enganyant el poble sobre "democràcia",  "pau", "drets" i "llibertat" amb la boca petita. O fins i tot la manca de respecte per la mare terra i la seva diversitat natural i cultural com quan assistim impessibles davant del sofriment aliè com el que es produeix entre Israel i Palestina i la construcció de murs que ens separen.

També és normal el fet d'acceptar uns 40 metres quadrats per habitatges precaris i tolerar que hi hagi pisos on hi entri poca llum solar i l'aire fresc del vespre. Fins i tot retallar en sectors públics com l'educació, la sanitat o el transport amb l'ofensiva neoliberal de privatitzar-se i ser un privilegi per pocs ambiciosos amb calers com molts i moltes treballadores aturades i usuàries sense accedir-hi amb l'excusa que hi ha crisi. Així com és normal que la gent voti CiU o el PP pensant-se que arregla tot el que ens afecta. També que es desallotgin pisos, espais i centres socials autogestionats com a llocs de trobada i activitats del barri, sobretot dels joves, amb excuses de manca d'higiène. Ho és el fet de veure un tipus armat pel carrer que tortura i assassina al primer que es troba, o el fals psicòleg que agredeix el pacient amb tècniques conductuals molt ferotges reprimint-li els seus sentiments i la seva llibertat com les tortures en el psiquiatric lligant els pacients, sotmetre'ls a pràctiques com la neurocirurgia o els electro-shocks, abusar de la medicació o prohibir-los rebre abraçades, fer carícies o altres tipus de contacte. O posicionar-se en contra de l'avortament sense conèixer la situació de la dona embarassada. 

Són persones normals aquelles que especulen i estafen per a obtenir beneficis propis i arruïnant a les persones que estan en precarietat, el segurata que també et fa fora de l'andana del metro per no haver pagat el bitllet o per tenir la síndrome de Tourette com els teus pares i la teva germana estiguin ho afavoreixin estant al darrere seu com també dels professors i la vicerrectora de la universitat i tinguin potestat judicial i d'autorirtat per damunt teu amb l'excusa que la teva condició és font de distorsió i crear suposats conflictes de convivència. O fins i tot mantenir els nens que estan 8 hores a l'escola i que a més a més facin activitats extraescolars. Fins i tot també és normal com un noi de 15 anys va cada cap de setmana a les discoteques per emborratxar-se i tenir relacions fictícies i el fet de treballar 40 hores setmanals en una multinacional fins els 67 anys. Inclòs que hi hagi més repressió policial amb detencions i tortures i acusar falsament els repressaliats en les comisseries i condemnar-los a presó preventiva i gravar amb càmeres de videovigilància i satèl·lits el que fa la gent com unes tres-centes vegades al dia. 

I llavors, què no és normal? No és normal tenir alts i baixos emocionals per traumes o males vivències o experiències personals o familiars, estar trist que no et pots aixecar del llit, escoltar, sentir o veure coses que ningú sent, tenir tics vocals, cridar, xisclar o plorar com a pròpia resistència personal davant d'actituds, comentaris, ensinistraments o somriures hipòcrites de la teva família o altres persones del voltant. Així també com ser massa expressiu, ser hiperactiu i córrer i saltar en una esplanada al camp. Tampoc ho és demanar diners i et mirin malament per ser pobre, treballar en una cooperativa o autosatisfer-te tu mateix visquent en una masia com a projecte rural i intercanviar productes. Fins i tot tampoc ho és manifestar-te per defensar la dignitat del territori contra la seva destrucció i defensar un ús digne dels recursos com l'aigua afavorint els qui més ho necessiten com els pagesos en contra de la industrialització, l'especulació urbanística o trasvassaments de rius. Així com enfilar-se en els arbres per protestar en contra una línia d'alta tensió per afavorir els interessos de les nuclears quan la volen fer passar pel teu territori i acabis tenint un càncer. Tampoc és normal fer accions polítiques defensant els teus drets quan t'afecta la violència d'una reforma laboral."

CARTA A LA VICERRECTORA D'ESTUDIANTS I EL RECTOR DE LA UB

A l'atenció al cap d'estudis i la degana de la facultat de Geografia i Història i també del rector i la vicerrectora d'estudiants de la Universitat de Barcelona. 

Els membres de l'Assemblea de facultats de la UB-Raval els volem fer saber que estem molt indignats davant de les constants actituds preses per part d¡una majoria dels estaments de poder de la UB, i en concret de la facultat, vers un alumne de la mateixa, també membre de l'assemblea. Degut al fet de tenir la Síndrome de Tourette, condició caracteritzada per uns tics motos i vocals involuntaris entre d'altres símptomes, l'heu fet servir com a punt de mira fins al punt de contrilar-lo des de tots els nivells de la institució universitària: professors i caps de departaments, treballadors empleats i personal de la biblioteca, passant pels càrrecs més alts de la universitat. Això ha tingut com a resultat voler-lo distingir i estigmatitzar-lo com a "persona diferent" amb el fals argument de plantejar-ne una font de conflicte que distorsiona la convivència universitària. 

Cal tenir present que aquesta situació no és nova d'ara, sinó que ja va començar quan ell va començar la carrera a l'antiga facultat del campus de la Diagonal, i durant aquests últims quatre anys heu anat enfortint la vostra actitud de control estricte sobre ell tot volent-lo tractar com a "diferent" en els ambients de classe, en serveis adjunts com la biblioteca o l'aula d'informàtica. Així, heu arribat a discriminar-lo i a negar-li les mateixes llibertats i els mateixos drets d'ús que ha de tenir qualsevol estudiant d'aquesta universitat, justificant aquests actes amb falsos arguments com "el volem ajudar i fer-li costat". Fins i tot alguns de vosaltres el vau arribar a amenaçar davant de suposades queixes de diversos estaments universitaris sense cap motiu raonable o realment justificable i que busqui suposades solucions per tal d'evitar aquests suposats conflictes de convivència.  A part vau voler guardar de manera confidencial de qui han anat arribant aquestes queixes. 


D'altra banda, també ens ha constat que la vicerrectora va organitzar una reunió amb e,ls seus pares per donar l'advertència d'una obertura d'un expedient de part del rector. El motiu d'això van ser unes suposades "amenaces a mort" a una professora de la nostra facultat com a conseqüènciad'have-lo tractat diferent de la resta en la seva assignatura. A més, va afegir que si no demostra que segueix un tractament específic amb efecte a curt termini se li prohibiria el dret d'assistència a les classes fins a l'expulsió definitiva de la universitat i també sembla ser que aquesta professora va posar una denúncia als mossos d'esquadra respecte aquest esdeveniment. Així doncs, aquesta actitud ens sembla una falta de respecte intolerable a una persona que està lluitant, com tots nosaltres, per aprendre i forjar-se un futur, i que per tenir certs tics involuntaris se li denegui la possibilitat de finalitzar els seus estudis. 


Com Assemblea de facultats UB-Raval, en primer lloc volem deixar molt clar que cap òrgan de govern de la UB no ha de tenir cap tipus de potestat de poder específica ni acadèmica ni judicial i encara menys sobre la seva vida personal. Fer-li constants miraments específics d'esquena a ell, convertir-lo en una persona coneguda arreu del sector universitari fins arribar a saber tots el seu nom, el qual forma part de la seva intimitat, anar parlant sobre la seva història de forma confidencial però també pública, com si d'un personatge famós es tractés, sobrepassa tots els límits de la seva llibertat i privadesa. Nosaltres no som confidencials en aquestes situacions de discriminació i vulneració de drets a la universitat cap a qualsevol tipus de persona sinó que això s'ha de posar en transparència de manera immediata. Davant això, els responsables haurien de reconèixer que no tenen cap motiu per justificar la situació en la què certa persona s'ha vist empentada, ja que realment no està generant cap conflicte i es tracta d'un alumne com la resta, sense la necessitat de ser discriminat de "diferent". I encara menys podeu tenir cap potestat en avisar algun familiar que suposadament ha de tenir alguna tutela com també pel fet de què per majoria d'edat realment ha de seguir sent una persona autònoma i té el mateix dret a ser tractat per igual com qualsevol altre estudiant de la UB. 


Per altra banda també considerem molt nefasta la reacció de fer servir la potestat del rector per a la possible obertura d'un expedient així com recórrer a les forces policials, ja que no és una solució real sinó que, ben al contrari, el que fa realment és empitjorar molt més aquesta situació ja que això -al marge dels efectes amb curt o llarg termini ja que això juntament amb el tema dels seus tics- tampoc forma part de la vostra responsabilitat i la vostra competència sinó que forma part de la seva decisió i autonomia.


Per això, com Assemblea de facultats hem fet una crida tant a tots i totes les alumnes, com els i les professores preocupades i en total desacord amb aquestes dinàmiques de control, per a que puguin signar aquest document per a la vicerrectora, el rector i altres estaments tot demanant que es retiri immediatament aquest expedient i la denúncia als mossos d'esquadra. A més, també esperem que la vostra actitud paternalista i suposadament perplexa de control des de tots els nivells cap al nostre company es vegi modificada, de manera que ell sigui tractat per igual com la resta dels companys i companyes, siguin de l'assemblea, de la facultat o de qualsevol altre lloc, al marge de la seva condició com qualsevol persona. 


Atentament


Assemblea de facultats UB-Raval.

Manifest unitari Dia de la dona treballadora 2012

"Cada 8 de març, els partits social-demòcrates i una part del moviment feminista es congratulen pels "grans" avenços aconseguits en les darreres dècades en matèria d'igualtat. És d'esperar que el proper Dia de la dona treballadora, el discurs de complaença i conformisme es tradueixi en una mobilització massiva durant l'espectacular ofensiva patriarcal que viurem aquest any.

Per si no en teniem prou amb ser el gènere més afectat per la crisi i la precarietat laboral, per l'atur i l'augment de l'economia submergida, pel recruïment de la violència de gènere i l'augment de les morts a mans d'homes, ara haurem de patir el retorn a les polítiques socials franquistes. Hem de ser conscients que la suma de les retallades i la victòria electoral de la dreta ultracatòlica més rància ens planteja el pitjor escenari per als drets de les dones treballadores catalanes des de la transició.

Per una banda, les polítiques econòmiques i laborals que els governs espanyol i francès implementen per satisfer la banca i la patronal, així com les mesures adoptades per -en teoria- pal·liar els efectes de la crisi, comporten un augment claríssim de les desigualtats entre gèneres. Les dones, especialment aquelles que desenvolupen feines de cura, són la part majoritària del milió i mig de treballadores catalanes afectades per la retallada (revestida de congelació) del salari mínim interprofessional, un dels més baixos d'Europa. La reforma laboral -impulsada pel govern del PSOE- que desprotegia els contractes parcials i abaratia l'acomiadament, es veurà continuada i empitjorada per la reforma que cuina el PP. Les retallades a l'educació i la sanitat aplicades pels governs de Catalunya i del País Valencià també formen part d'aquesta ofensiva neoliberal cap als nostres drets. L'àmbit públic i, especialment, la sanitat i l'educació són àmbits molt feminitzats i -dins d'aquests- les dones ocupem majoritàriament els llocs de feina eventuals i a jornada parcial, més afectats pels ERO i les reduccions de plantilla. A aquesta situació s'hi afegeix -per suposat- la càrrega de les tasques domèstiques i de cura, la doble jornada laboral, i les retallades sobre les polítiques socials dirigides a alleujar-la. Es retarda fins l'any 2013 el permís de paternitat de 4 setmanes, que pretenia augmentar la responsabilitat compartida per la criança dels fills, s'aplica una moratòria sobre la llei de dependència i es retallen o eliminen les institucions de suport legal i jurídic a les qui pateixen la violència de gènere més visible, malgrat que la xifra de dones mortes als Països Catalans des de l'inici del 2012 és esfereïdora.

Però, sens dubte, la mesura més greu, un autèntic atemptat contra la llibertat i el dret a decidir de les dones, és la nova legislació sobre l'avortament que prepara el ministre espanyol de "justícia". Gallardón, cedint absolutament a les demandes feixistes de grupuscles com Hazte Oír i Derecho a la Vida, pretén imposar una normativa encara més restrictiva que la llei de supòsits de 1985, que permetia avortar únicament en cas de violació (amb denúncia prèvia), de malformació del fetus o de risc físic o psicològic per a la mare. Si la pretensió de Gallardón es materialitza, ja no podrem acollir-nos a la darrera clàusula, que emparava el 97% dels avortaments que es practicaven, per tant es pot considerar que la nova legislació serà una prohibició maldestrament encoberta del dret al propi cos. La principal victòria del moviment feminista als anys 70 queda, doncs, derogada.
La guerra contra el Patriarcat, la batalla pels nostres cossos, es fa més dura i més crua. El mínim empar que ens oferien les polítiques socials i l'educació, impregnada ara del masclisme inherent a les idees i polítiques del Partit Popular i de Convergència i Unió, desapareixen. L'única sortida que ens queda és l'autodefensa, l'autoorganització de les dones i els homes feministes, de les ocupacions i identitats sexuals dissidents en la lluita contra el Patriarcat. Ja n'hi ha prou de patir la crisi, les misèries del capitalisme i el genocidi cultural del nostre poble. Ja n'hi ha prou de carregar sobre les nostres espatlles els efectes de les retallades dels Drets Socials.

Organitzem-nos i lluitem!
No cosirem les vostres retallades! Plantem cara!

Convocatòries:

Tarragona: Estàtua dels despullats - 19.00h
Barcelona: Plaça Universitat - 19.00h
Palma: Plaça Espanya - 20.00h
València: Jardins del Parterre - 19.00h
Castelló de la Plana: Plaça de la Pau - 19.30h
Girona: Dissabte 10 de març - Rambla - 12.30h
Lleida: Pl. Catedral - 19:30h
Notícia recent de la web del SEPC (Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans).

9 persones imputades per denunciar el Pla Caufec

Arrel de dues accions relatives al Pla Caufec, 9 persones han estat imputades penalment amb una petició fiscal de més de 25 anys de presó. Això comportaria l'empresonament directe per 6 d'elles. El proper 9 de febrer hi convoca una xerrada informativa al Casal de Cultura Robert Brillas a Esplugues de Llobregat amb l'objectiu de donar conèixer públicament la situació del cas.
Cal remarcar que les persones imputades han actuat diverses vegades per explicar i denunciar el pla Caufec. Ho han fet des de l'àmbit judicial fins a la mobilització popular, fent ús legítim de la desobediència civil, sempre a cara descoberta i sense arreglar les seves idees. La majoria d'elles, són persones implicades en la vida associativa d'Esplugues de Llobregat.
Els primers fets es remonten a l'octubre del 2007 en el marc d'una manifestació festiva i desenfadada en protesta per les execucions de les primeres obres del pla Caufec. La manifestació, on hi van participar prop de 1000 persones i en la que no es va identificar ni detenir a ningú, va acabar amb l'opertura d'un procés judicial on s'atribuïren uns fets exagerats i distorsionants a 6 persones: delictes d'atemptat a l'autoritat, delictes de desordres públics i faltes de lesions.
Els segons fets són de l'any 2009. Una persona d'Esplugues entrava 10 dies a la presó a causa d'una pena multa de 60 euros. El ple municipal debatia una moció de suport per aquesta persona i s'havia convocat una concentració de suport on van participar 200 persones. La Policia Local va impedir l'accés a l'Ajuntament, provocant una situació de tensió general i responent amb porres d'antiavalots, cascos i escuts. Altre cop sense identificar ni detenir a ningú es va iniciar un procediment judicial que ha acabat amb la imputació de 7 persones acusades de: delictes d'atemptat a l'autoritat, delictes de desordres públics i faltes de lesions.

Vint anys de lluita en defensa del territori i en contra de l'especulació

20 anys després d'iniciar la lluita contra un megaprojecte urbanístic que avui està aturat a causa de la bombolla immobiliària al peu de Sant Pere Màrtir, un gran grup de persones han patit la persecució de la justícia pel sol fet d'haver promogut la conscienciació i la denúncia. La mateixa desproporció que significa l'anomenat Pla Caufec a Esplugues de Llobregat és aplicada a qui s'hi oposi.

Aquestes noves imputacions se sumen al total de més de 70 persones amb diverses causes judicials fruit de la seva oposició al Pla Caufec. Durant aquests anys s'han obert més de 200 causes. En algunes, la Generalitat, s'ha personat com acusació i la família Sanahuja a través de les empreses contractades per a l'edificació també s'han personat en diversos judicis.

Pla Caufec o Porta de Barcelona

Actualment el projecte urbanístic està aturat. Les fases de soterrament, la d'urbanització dels carrers i d'ajardinament estan pràcticament enllestides. Però encara no hi ha cap edifici construït. La promotora Sacresa, propietària de Caufec, està intervinguda judicialment degut a l'obertura d'un Concurs de Creditors. Això no vol dir que el Pla Caufec estigui aturat definitivament, sinó que, únicament ho està temporalment.

El Pla Caufec o Porta de Barcelona, batejat així pel tripartit és un projecte urbanístic sobre 234.000 m2 al municipi d'Esplugues de Llobregat, tocant al Parc de Collserola. La part més extensa es troba tocant al barri de Finestrelles (a tocar de l'Hospital de Sant Joan de Déu), i l'altra elimina un dels punts verds del barri de Can Vidalet. El projecte preveu construïr 16 blocs d'habitatges, dues torres d'oficines de 115 metres d'alçada, 4 blocs d'habitatges, 6 torres d'oficines (28 metres d'alçada), 3 torres d'habitatge a preu taxat o protegits, el centre comercial més gran de la zona nord de Barcelona i l'eliminació del poc patrimoni popular d'Esplugues (Can Casas, Can Tomba, Can Biel i Can Oliveres). El projecte també preveu 600 vivendes de luxe i ofereix la miserable quantitat de 120 habitatges a preu taxat i dos equipaments privats per maquillar el pla especulatiu.

El soterrament de les línies d'alta tensió ha estat l'excusa perfecta on s'agafen tots els participants de la trama immobiliària. Fecsa es va oferir voluntària per assumir els elevats costos de l'operació i el govern de Jordi Pujol es va saltar el PGM (Pla General Metropolità) i el terreny edificable va augmentar de 30.000 m2 a 234.000 m2.

Aleshores apareix la plataforma SACRESA, que associada amb ACS (Florentino Pérez), que va iniciar una estratègia de pressions amb el vist-i-plau de l'Ajuntament. Més endavant es va crear l'empresa Caufec S.A. i s'entra en el ball de xifres i compensacions (1150 milions de guanys per l'Ajuntament, aportacions de SACRESA de Profesa de 500 milions per portar el metro...). Toni Pérez, ex-alcalde d'Esplugues, és inhabilitat per prevaricació i Enric Giner, actual gerent amb un sou molt elevat, s'encarrega de convèncer a les associacions de veïns i exerceix la repressió amb els insurgents, d'altra banda, Pilar Díaz, actual alcaldessa, es converteix en l'aliada dels empresaris i segueix el projecte dels seus predecessors. Tot i les protestes populars, el pla és aprovat el 2001 pel govern de Jordi Pujol i el 2004 pel govern Tripartit.

Sobre el que havia de ser el Pla Caufec, l'herba ha crescut fins al punt que ha passat a convertir-se ja en matolls, gairebé de sabana africana. El cartell del xiringuito a peu d'obra que havia de vendre pisos a la constructora que va urbanitzar aquesta part de Finestrelles. Algun pare l'ha trencat per deixar que el seu fill s'hi pugui gronxar. No hi ha ni una sola excavadora ni cap formigonera. Els solars estan fins i tot per desbrossar. El projecte Porta Barcelona està completament aturat.

Notícia extreta de Llibertat.cat.

Josep Anglada agredeix fisicament una noia a la concentració antifeixista de Sant Boi

Avui dissabte 8 d'octubre es celebrava el Congrés Fundacional de les Joventuts de Plataforma per Catalunya a Sant Boi de Llobregat al centre cívic de Cal Ninyo. Un grup de 100 persones s'han concentrat per mostrar el seu rebuig al feixisme. Amb el lema: fora feixistes de la nostra vila!

Quan estaven arribant els feixistes al congrés fundacional de les joventuts venien amb una actitud xulesca i un ha pegat un cop de puny a la cara a una noia que estava a primera fila mostrant el seu rebuig.

Una vegada s'ha acabat l'esdeveniment del seu congrés, han sortit els integrants del partit racista escoltats pels mossos d'esquadra.

Un cop ja estaven lluny per la Rambla del casc antic, un grup de 40 membres de PxC encapçalats per Anglada s'han girat cap a 5 persones antifeixistes que els estaven increpant. El Josep Anglada que estava el primer, salvaguardat pels 40, ha propinat una petada frontal a l'estomac a una de les noies antifeixistes que estava més a prop d'ells. Després han perseguit amb casc de moto i cadenes a les mans als pocs antifeixistes que s'estaven retirant. Han rodejat a la noia entre tres i li han seguit pegant, aquest cop amb un casc de moto al cap, entre d'altres agressions físiques.

Llavors els antiavalots dels mossos d'esquadra han arribat per defensar PxC, mentre s'hi anaven sumant la resta d'antifeixistes (que estaven a l'altra porta del centre cívic de Cal Ninyo, en estar una dispersat els concentrants antifeixistes). Els antiavalots han començat a carregar contra tots els antifeixistes. Hi ha 3 ferits d'aquesta càrrega.

Josep Anglada, et deben una petada a l'estómac entre altres coses, torna a Sant Boi quan vulguis, que t'estan esperant.

Notícia extreta de l'Indymedia:
http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/431713/index.php

Una bala perduda

Finalment he deixat un relat que no és meu però la història m'ha impactat molt davant de les actuacions injustes dels mossos d'esquadra a l'acampada indignada de Plaça Catalunya en contra de la crisi, les retallades laborals i la supremacia del sistema capitalista. Aquesta crònica és d'un company que estudia màster d'Antropologia i la reprodueixo de la mateixa manera com l'ha escrit ell.

"A les 9:00h en Gerard entra a la meva habitació dient que estan desallotjant l'acampada de Plaça Catalunya, que m'aixequi ràpid, em vesteixi ràpid, que la revolució no espera a ningú. La primera fase del dia la dic escèptic: tu creus que la revolució serà televisada? Respon que a casa no tenim televisió i que, igualment, no ho podriem saber. Vinga va, no siguis gallòfol, diu.

Interiorment celebro que hagin decidit expulsar-nos de Plaça Catalunya. Les coses han d'estar clares: "ells i nosaltres", sinó el nostre nosaltres es divideix. Sóc dels que pensa que s'hi ha d'estar, que els processos socials s'han de criticar amb perspectiva històrica i que, mentre duren, l'única tasca és aprendre per un tubo. Sóc dels posseïts per l'amorf del poble, dels que s'abandona al fervor del clam, dels que lluita perquè sí. Però, perquè enganyar-nos, sóc activista de poques causes, no suporto la militància i dono per bo qualsevol fet social on faci un amic i intercanvi mirada amb una noia bonica. Com alguns sabreu no he estat especialment participatiu en l'acampada i, fora d'algun discursillo per advertir del patètic caràcter reformador d'algunes mesures, he preferit mantenir-me al marge instal·lat en el còmode pensament que els drets socials no es demanen als Reis Mags, sinó que s'usurpen a capa i espassa, amb suor i sang. En definitiva: em feia pal tanta assemblea, m'avergonyia compartir lluita amb el hippisme mil·lenarista i em tocava les boles el discurs imperant del civisme, la pau, la democràcia, la banca ètica i demés petranyes modernes. Tampoc suportava el progrés com jo anaven de tornada de tot, és clar.

Per tot això, abans d'animar-me definitivament a sortir de casa, busco alguna excusa que em resulti satisfactòria per obviar el meu compromís social. Desgraciadament miro el telèfon i constato que tinc tres missatges de text - un d'ells d'un número desconegut- que reclamen la meva presència al lloc dels fets -acaben amb això: "passa-ho" i m'encanta-. Em convenço a mi mateix que anar donar suport als "indignats" té nombrosos punts de contacte amb l'estudi que m'havia proposat aquest matí: llegir sobre l'etnografia a multisituada en l'anàlisi de les relacions econòmiques entre centre/perifèria d'allò que alguns anomenen sistema del món.

En Gerard, com lligant-me a la manifestació amb el sol fet de compartir-me una taronja, em demana la pressa i les lleganyes. Com si jo tingués molta experiència en aquestes mogudes, li dic de mentre es canvïi les sandàlies per unes bones bambes. Diu que no li farà falta, que els Mossos voldran evitar problemes perquè en el fons estan amb nosaltres. Contesto que estaran amb nosaltres quan cobrin com nosaltres, que de moment són l'únic col·lectiu que gaudeix d'un increment de les partides pressupostàries. Aprofito per afegir que un professor d'universitat associat cobra 400 euros al mes i que un anti-avalot més de 3.000 euros -segons rumors de dubtosa procedència-. Per una orella m'entra: "però" i per l'altre surt: "són persones".

En definitiva: agafem el metro i baixem a Plaça Catalunya. L'espai està acordonat per una ridícula filera de policies molt fàcilment traspassable per qualsevol que tingui interès en buscar-se problemes. Penso que els Mossos ens provoquen posant-nos les coses tan fàcils, però el meu voltant tothom és Gandhi. Ningú crida consignes. Quan algú fa un discursillu un pèl exaltat, alguns "indignats", com si d'una assemblea es tractés, aplaudeixen amb llenguatge de signes. Vaig rodejant la plaça, tot trobant-me gent: la Tutu, la Marina, l'Edurne, la Cecília, la Paula, en Mikel, etc, fins que m'instal·lo amb l'Elena prop d'un cordó policial. Escoltem en Bernat que, per megàfon a mà, explica les violentes subtileses amb les que els Mossos d'Esquadra tracten els companys que estan a l'interior de la plaça: no se'ls permet sortir ni per anar a treballar, se'ls priva d'aigua, d'anar al bany, etc. Sense creure-m'ho crido als policies: "aquest vaixell s'enfonsa i vosaltres esteu dintre". Un dels robots em premia amb un somriure idiota, com si en sabés de metàfores. Li dic: "tu no riguis, on està la teva idenitificació?". Aquest cop endivino que m'està prenent la matrícula per pegar-me la primera oportunitat que tingui.

A tot això, per Ronda de Sant Pere arriben moltes "lecheras" - pels no-familiaritzats amb l'argot aquest apel·latiu refereix a que reparteixen "llets" - i m'imagino que pretenen rodejar la manifestació com si es tractés d'un nínxol per operar lluny de mirades indiscretes. Amb aquesta tàctica aconsegueixen aïllar físicament la concentració de la resta de conciutadans preocupats en pagar la hipoteca sense dignitat i, sobretot, invisibilitzar-la de la curiosa mirada dels guiris que en aquesta hora ja demanen comprar a la millor botiga del món- pels no-familiaritzats amb el registre publicitari dels nostres polítics: és Barcelona-.

De lluny, veig que per Ronda de Sant Pere els Mossos comencen a carregar contra alguns companys. Al cercle de gent on es crida: "no a la violència, no a la violència!" i decideixo quedar-me en aquest nucli pacífic -més per por que per ganes-. Inicio una conversació amb l'Elena sobre un dels múltiples "cotilleos" sentimentals dels alumnes del Departament d'Antropologia i... Seguidament estic a terra, noto que sagno abundantment per l'orella i tinc la vista nublada. Només escolto la veu d'una noia preciosa i desconeguda que m'informa que he perdut el coneixement i que ja han avisat als serveis mèdics. Tracto d'acompassar la respiració, algú em posa algo fred per l'orella, algú proposa buscar la pilota de goma que m'ha incapacitat i tampoc falta algú que em recomana de no posar-me la mà a l'orella i estar "tranquil". En un temps indeterminat arriben dos metges de groc fluorescent i m'aixequen en pes. Tinc temps de girar-me cap al cordó de Mossos d'Esquadra i dedicar-los tota la meva incomprensió. Els metges em porten cap a l'Ambulància pel bell mig del tiroteig indiscriminat. Jo estic mort de por i, com que les meves cames es neguen a caminar entremig dels carnissers, els metges m'han d'agafar per plaer dels fotògrafs.

Un cop dintre l'Ambulància se'm tracta com si hagués caigut en bicicleta mentre es comprova diligentment que no tinc cap mandíbula trencada. "És només una hemorràgia interna a l'oïda, has d'anar a l'hospital perquè et facin una radiografia i comprovin que no has perdut audició. En realitat t'hi hauriem de portar nosaltres però no hi ha suficients ambulàncies i hi ha molts ferits. Agafa un taxi i ves a l'Hospital del Mar que al Clínic hi haurà molta cua. Té aquesta bossa de gel pel camí i el "parte". Ara recordo: RETALLADES. Darrere meu entra una dona amb el cap obert i plena de sang. A jutjar per l'edat perfectament podria ser la meva àvia. A jutjar per l'esperit rebel, de ben segur que no.

Agafo un taxi amb l'Elena i vaig a l'Hospital del Mar. El taxista només ens dirigeix la paraula per cobrar. A l'entrada de l'Hospital un noi negre tracta de fer-se entendre en anglès, diuen que li buscaran un metge que parli anglès i em fan passar per davant seu. Dintre rebo la solidaritat de la metgessa que em dóna l'ingrés i els penosos consells d'emancipació política d'una infermera. A la Sala d'Espera passen imatges de l'escabetxina de Plaça Catalunya i comento la jugada amb una pacient d'origen gallec. Li dic que, després de les últimes eleccions, els Mossos tenen legitimitat suficient per fer el que els vingui de gust. Ella em diu que el problema és que els joves no anem a votar i que, sobretot, sempre, sempre, s'hi ha d'anar.

Després passo a la consulta on, per fi, les infermeres em comencen a dir guapo, carinyo i rei. Totes estan molt preocupades per mi i se'n recorden de la mare del policia que m'ha disparat. S'escandalitzen de la ferideta que m'he fet al genoll quan he caigut desplomat a terra. Quan m'agafo confiança amb una de les rastes em diu: "però entre tu i jo, de veritat que no has fet res per provoar a la policia?". Just en aquest moment, com invocats, apareixen els Mossos d'uniforme als quals recordo amb males paraules que són el braç armat del poder -mercenaris de merda, o algo així-. La infermera em fa callar i no em torna a mirar amb els mateixos ulls.

Em toca una doctora pija que no ha sentit parlar de la matança de Plaça Catalunya però que, a raó dels seus ulls, se li perdona. Com que he perdut el coneixement m'han de fer un TAC. Quan pregunto què és, em respon que serveix per verificar el correcte funcionament de les neurones. Sense fer especialment agut bromejo sobre que aquesta prova li haurien de fer als Mossos d'Esquadra però ningú sembla trobar-li la gràcia. Em fan el TAC però, com em marejo i no sé estar quiet, l'han de repetir per indignació del doctor.

Després em tornen a portar a la consulta. Aviat arriba un altre ferit de Plaça Catalunya: l'Àlvaro. Diu que li han pegat un cop de porra "amb ganes" al barç mentre feia resistència pacífica i que ha perdut el telèfon i la cartera. Explica que a molta gent li han donat al cap i que ha sigut una autèntica massacre. El morbillu del relat fa que s'apropin a parlar amb nosaltres infermers i metges que ens expressen certa solidaritat i insisteixen perquè posem una denúncia que, saben positivament, no servirà per res. Quan ens abandonen i l'Àlvaro dorm, he de sentir un pacient que atorga als moros tots els mals d'aquest país i, sense pietat, li expresso l'equivocat del seu punt de vista.

Al cap de poc, arriben visites que em fan sentir molt afortunat: Pere, Patri, Txell, Albert i que, juntament amb les nombroses trucades: família, Martina, Ferran, Mikel, Gerard, Pipo, Narcís, Domi, Pau, Jackeline, Cati, Sammy, Emma, Subi, Guille, Elena, constitueixen un patrimoni que no mereixo. No em vull esplaiar aquí, però gràcies i wisky -menys per en Sammy i la Martina -.

A les 18h em donen l'alta mèdica, no sense abans respectar-me quatre medicaments imposats per multinacionals farmacèutiques, molt de repòs, que no dormi en 48 hores i menjar líquid (ja que no puc obrir la mandíbula). Com que no he menjat res des del matí, devoro un iogurt a la Sala d'Espera mentre el Conseller Puig cataloga la càrrega policial com "assenyada i fruit de les provocacions". M'agafa un atac d'ansietat i he de marxar a la sala davant la mirada curiosa de la resta de pacients que, de ben segur, no coneixien el distingit conseller ni el volien conèixer. Després em plantejo, quasi retòricament, perquè només hi ha 1 detingut de 120 ferits.

Abans d'abandonar aquella ciutat que havia sigut famosa per les barricades truco al maravellós servei d'advocats de l'acampada que m'atenen a les mil maravelles i em deixo entrevistar telefònicament per l'amic Pau Rodríguez, pel diari Público. Després quedo amb un fotògraf que m'explica que sóc un afortunat perquè aquestes boles de goma han matat a moltes persones i han deixat sense ull a moltes d'altres. Miro l'objectiu de la càmera com miraria Strauss-Khan - famós per violar dones i països - i desitjo molt fervosament que la bala perduda trobi el camí".

Aquest text l'he trobat en aquest espai: http://manueldelgadoruiz.blogspot.com.

Finalment deixo el vídeo de tota la impunitat violenta dels antiavalots dels mossos passant-se més de tres pobles -setze o divuit- i com a culpables de tants ferits protestant en contra de les retallades i el poder d'aquells que sempre s'han omplert les butxaques.

A sota adjunto una carta seva al conseller d'Interior. No es pot permetre que tinguem aquests dictadors que governen aparentant de demòcrates per beneficiar els seus propis interessos i han creat la crisi. Ben fet company, tu també lluita per la teva dignitat... xD

PROU DISCRIMINACIÓ ALS PASSATGERS!!! I AIXÍ ESTEM!!!!

"Aquest dijous anava a agafar el tren a l'estació de Sants per marxar cap a Marçà-Falset a les 20:30 hores, perquè hi estudio allà un cicle formatiu superior d'enologia i viticultura. Jo tinc la síndrome de Tourette: un problema nerviós desconegut caracteritzat per tics.

El divendres havia de fer un examen al matí i, a l'andana, estava molt nerviós i tenia tics forts. Quan el tren estava aturat i jo gairebé ja entrava, una dona em va escridassar d'una forma molt despectiva i intolerant davant de la meva situació dient-me: "Vols parar, idiota!!!!". Llavors quan ja havia entrat a dins, se m'acostà el revisor a qui li havien arribat els rumors de que jo espantava la gent, i li vaig dir que tenia el problema dels tics. El molt malparit em va contestar que si els altres passatgers es queixaven de mi, em fotrien cap a fora a la següent estació i, just en el moment, se li va acudir cridar els cabrons dels segurates.

Jo vaig sortir del tren enfadant-me i posant-me molt més nerviós i aleshores el tren ja se'n va anar. En tornar al vestíbul, un altre membre segurata em va treure cap al carrer tot maltractant-me amb unes actituds molt intolerants agafant-me pel coll, per la part del darrere.

Em vaig sentir molt agredit i enrabiat, per això vaig preferir no anar a l'examen i un intent de denúncia inútil el conflicte.

Tot això és molt injust: aquesta senyora no era ningú per escridassar-me i insultar-me, mentre que el revisor i els falsos interventors dels segurates de Renfe tampoc eren ningú per decidir si podia viatjar amb aquest tren o no com treure'm d'un lloc de manera agressiva.

Extret de l'exemplar nº 117 del periòdic popular La Burxa (març 2008), de Sants (pàgina 2, apartat d'opinió).Article meu arranjat i adaptat després els merders tinguts amb segurates en el tren. En Karles va aprofitar per acompanyar el meu text amb un dels seus dibuixos realistes. I jo per això li donc les gràcies per haver col·laborat en la publicació d'aquest text a la Burxa.

http://barrisants.org/laburxa/pdfs/burxa117_abril08.pdf

Una sortida cap a l'Aragó i la Navarra.

Avui us vull explicar alguna experiència maca, ja que molta gent es creu que durant els estius no em dedico a fer massa cosa però en realitat és que sí, o dintre el què cap intento fer el que puc i el que vull que ja és alguna cosa per començar malgrat que crec que realment jo encara pugui fer més. En la primera setmana d'agost estava pensant en no anar de viatge ja que em volia quedar a casa i quedar amb amics com intento fer d'alguna manera malgrat que algunes vegades encara em costi. Però mons pares aquest cop ja m'havien dit que uns amics seus els convidaven a fer unes excursions a través del Pirineu aragonès concretament la Senda de Camile. Com el nom indica prové de l'existència d'un ós mascle a qui li van posar aquest nom malgrat ser nom femení.

Finalment em vaig apuntar un dia abans i l'1 d'agost ja vam agafar el cotxe on conduïa la meva germana i a Cervera ens vam trobar amb la gent de la colla dels meus pares i un cop esmorzats tots vam seguir endavant en què nosaltres ens vam equivocar de desviació i vam sortir cap Aragó per on no tocava i vam tornar enrere cap al Segrià per agafar l'autovia Lleida-Osca per arribar a Jaca, on vam dinar en picnic i vam visitar la catedral romànica i el seu suposat claustre virtual i les sales amb pintures romàniques i gòtiques posteriors dels segles XIV i XV, i després la caserna militar. Fins que vam agafar el cotxe i vam marxar cap al coll de Somport fent frontera amb l'estat francès on vam passar la primera nit de refugi per matinar aviat, on hi havia fins i tot Internet i em vaig fer amic d'un noi que es deia Nestor. L'endemà la gent ja sortia cap a Arlet per començar la ruta però com que hi havia trossos amb forts desnivells i no estavem prou preparats, vam aprofitar per passar un moment cap a Occitània i vam travessar el túnel del Somport per anar cap a Canfranc per visitar la seva estació que havia estat un punt de trobada internacional de trens fins quan es va tancar, i a les reixes es trobaven mocadors penjats en castellà, aragonès, basc, català i francès reclamant la seva reobertura i trencar les fronteres polítiques, vam seguir amb la visita d'una ermita fundada per Sancho Galindez entre els segles XI i XII que van posseïr quantitats de feus i va ser conseller del rei Ramir I i tutor del seu fill. Fins i tot vam aprofitar el dimarts per anar a Navarra, concretament a la Valle del Roncal, on ens vam aturar en alguns pobles i vam pujar cap a la frontera on hi havia cases de pastors on els vam comprar uns formatges de cabra i ovella que van tenir molt èxit, i incloent-hi el santurari d'Idoia i la visita en els antics gremis d'oficis de Burgi.

Aleshores, el dimecres sí que vam sortir a caminar concretament una part més senzilla de tota la senda on vam agafar aproximadament els 3000 metres d'alçada i passant per bassalts d'aigua i pastures verdes amb vaques i cavalls en ramats fins poder arribar en un dels colls per aturar-nos a menjar i vam baixar per l'altre costat on hi havia un grup de gent que desgraciadament s'entrenaven per entrar a l'exèrcit i duien armes però no va passar res sinó que vam continuar avall fins al següent refugi a Lizara, on vam passar dues nits.

El següent dia, que era de descans, em sentia molt agobiat ja de l'ambient de la colla dels meus pares i vaig anar baixant avall per la pista fins al poble més proper fent uns 12 kms caminant on vaig prendre una Coca Cola i una tapa (croqueta) i vaig tornar cap amunt i resulta que ja s'havia dinat i la resta de persones estaven molt amoïnades, i ma mare em deia equivocadament que el què havia fet era de persona adolescent sense haver avisat abans però la gent del refugi em van guardar menjar. A part vaig poder relacionar-me amb diferents persones d'altres colles i grups excursionistes i espeolològics de diferents llocs i un noi que duia una samarreta del grup The Clash que em va cridar molt l'atenció i em va generar força il·lusió en el seu moment.

I finalment el divendres dia 7 ja volia marxar per poder quedar amb companys i gent, i va ser aleshores que vam visitar encara dos poblets més i cap a Jaca a l'estació d'autobusos on vaig comprar el bitllet de tornada. Primer vaig agafar un autobús fins a Osca que feia la ruta Astun-Saragossa on vam parar a Sabiñanigo. Aleshores després d'unes dues hores i havent dinat dos entrepans al bar de l'estació (un de pernil salat, xampinyons, ceba i all-i-oli, i un altre de tonyina i anxova) ja vaig agafar l'autobús cap a Barcelona. Però aquest cop les cadires anaven numerades i havia demanat a la finestra i ens vam aturar a Barbastre, Montsó, Binèfar (parada aproximadament de 15 minuts), Almacelles i ja Barcelona, on vaig aprofitar per llegir el llibre del metge del Noah Gordon, en què ara ja n'he acabat la primera part, del qual segurament en voldré parlar en un altre article ja que m'interessarà poder deixar-hi la meva opinió.

Finalment en arribar a casa vaig buidar la bossa de roba bruta i vaig dutxar-me per després trobar-me a gust. Però dintre el què cap, aquesta excursió ha estat una parcial bona experiència malgrat no haver-ho fet amb amics meus propis i la gent de la colla dels meus pares m'ha cansat una mica. I ho he explicat a una amiga meva de la facultat, la Sandra, i ja no tinc més paraules... el proper cop... a Islàndia (si pogués ser). Algun dia hauré de coneixer aquesta illa des de prop.

Fins aviat noies i nois!!! ;) Una abraçada a tutti quanti. :)

Discriminació al metro. Tema TMB

Jo no ho he explicat encara en aquest bloc molts dels problemes que he tingut en espais públics, com ara el metro. Un dels més importants ha estat el del metro, a Sants-Estació, a l'abril després de setmana santa. A quarts de nou del vespre, anava cap a la biblioteca de la meva facultat, al Raval. Necessitant extreure tics, va aparèixer un segurata marroquí amb un gos preguntant si no em trobava bé, i em deia que si suposadament no em comportava, no podria viatjar de cara donar una imatge a la gent, encaixada en els paràmetres de la societat moderna. A més, diria que ho passaria a la cap d'estació. Jo me'n vaig anar indignat a fora, anant cap a la facultat i mig romiant com actuar, ja que tampoc puc seguir tan amargat davant d'aquestes situacions.

En tornar a casa, vaig començar a enviar e-mails a companys explicant el problema. Vaig parlar amb en Josep Garganté de la CGT comentant-li el problema, sol·licitant una reunió amb TMB, juntament amb la gerent de la Fundació Tourette. Després de les reunions, els tipus de solucions han estat totalment superficials fent tan sols reformetes, com formar els segurates segons les decisions de la fundació Tourette (manipulant-nos com un element de distorsió social) i justificar el nostre problema amb un carnet com un DNI, amb el model d'Estats Units.

Però la cosa no acabarà aquí, ja que la meva proposta va més enllà i aquesta societat no és ni mai serà l'adequada per integrar la gent; ja que impedeix totalment la llibertat d'expressió i el dret de la gent en els transports públics en aquest cas.

Aleshores, també vaig iniciar una recollida de firmes, ara aturada, però no la deixaré per enviar-ho a TMB i a la Fundació Tourette perquè sàpiguen que els problemes s'han d'arreglar d'una altra manera, enlloc de trametre-ho a través de burocràcies o normes establertes, ni èlits de poder ni cossos de control social; sinó difonent-ho cara la gent perquè accepti aquest problema tal com és com qualsevol altre, i que tenint tics o no, tenim el mateix dret o possibilitat d'agafar qualsevol transport públic. Els documents per signar els vaig deixar a la biblioteca de la nostra facultat al Raval i a la del Clínic.

A més, també em van entrevistar a la Directa de l'última setmana d'abril, en què es va parlar de mi i els meus problemes a l'Editorial i en una de les pàgines amb una foto meva a l'andana de Sants-Estació, en direcció Trinitat Nova.

Possibilitat d'internament o visita al neuròleg

Molts potser no ho sabeu, però he tingut males experiències després de rebre unes tècniques psicològiques molt agressives (cognitivo-conductuals i acció-reacció) des de fa temps, i m'han trepitjat aquests últims anys. En primer lloc, una neuropsicòloga que em portava (la Montserrat Pérez) i altra gent, com fins i tot ma mare, d'una forma totalment agressiva i constantment, en contra de la meva voluntat, de maneres totalment forçades, reprimint-me el plorar, bloquejant-me sentiments i emocions, i amb formes totalment feixistes (tu recte!!!!, cap i espatlles amunt!!!!). Dient que no em demanava perdó sinó que m'ho havia de dir o de fer... Això, a la llarga m'ha trepitjat i condicionat la vida, i m'ha fet molta ràbia i fins i tot m'he autoagredit sense poder anar a entendre els meus sentiments tot havent empassat el què practica o ensenya a practicar aquesta gent.

D'altra banda, després d'una ponència del 3r congrés del Tourette, en una ponència per dues psicòlogues infanto-juvenils de l'Hospital Clínic deien que erem nens manipuladors, etiquetant-nos com uns dolents i de forma totalment estigmatitzada: premiar els nens quan ho aconseguien a fer tot bé, tècniques cognitivo-conductuals o acció-reacció, o fins i tot les amenaces d'una fiscal de menors en enviar-nos a psiquiàtrics en cas de judicis. D'altra banda, en una xerrada sobre el TOC d'una psiquiatra de l'Hospital Clínic, que va citar una "cognitivo"-conductual que em van fer, de forma despiadada i sense escrúpols. Això no pretén arreglar res des de l'arrel del problema sinó que et pretén ficar a dins d'uns paràmetres en el sistema que ens envolta, sense poder ser feliç per dins meu.

Aquest tema m'ha portat molta ràbia ja que atempta contra la meva (la nostra) voluntat i els nostres sentiments, i m'ha fet molta ràbia, a part que també em sento bloquejat i encara ho pateixo per dins, ja que m'han reprimit la meva manera de ser i tinc molta ràbia cap a certes persones. Vull que realment deixin la seva feina i posar-me al seu nivell per espantar-los i siguin conscients del què fan; fins i tot, dormint és quan em vé aquesta ràbia i em venen ganes de reaccionar i acabar amb ells, ja que sóc sensible amb les persones amb Tourette i m'emprenya moltíssim que se'ls facin aquestes tècniques o pràctiques. Però, es pot arriscar, ja que he enviat e-mails molt atacants i agressius davant de tot això; i ahir van trucar de l'Hospital Clínic dient-nos que havien rebut un mail molt dur i que estaven a punt de fer un tràmit als serveis jurídics, i acabar jo amb internament. El meu pare, com a mínim, una de les coses que ha fet bé ha estat demanar-los que ho frenessin, i pogués demanar hora o visita amb algun neuròleg per tenir-hi alguna entrevista, ja que aquest és el tema que m'afecta, ja que així ja no faran cap tràmit. Ara és un moment arriscat, és clar. A més, també he escrit a una metgessa especialista en medicines alternatives (Teresa Forcades) per encarar aquest tema. D'altra banda, he parlat amb Ràdio Nikòsia per saber si hi ha algú amb alguna experiència semblant i poder-la intercanviar. Fins i tot, alguns companys m'han dit que les deixés, però és un tema que m'ha fet molta ràbia ja que d'alguna manera em puc sentir catalogat.

En conclusió, crec que he actuat de manera totalment irregular i massa precipitada, tot i jo tenir raó. El meu desig clau és en sentir-me feliç en mi mateix, i poder fer allò que m'agradi i em senti a gust. Malgrat tot, no em trobo massa bé i em sento en un estat d' "estranyesa" i mig mareig malgrat que realment no pugui expressar el meu sentiment interior davant d'aquesta situació. Però intento mantenir en la calma la meva serenor.

A part, tampoc vull perdre amics i tal, sinó que el què vull és intentar seguir endavant tot i ser pessimista... amb allò que m'agradi fer. I no poder viure-ho d'aquesta manera tan intensa. Espero que hi hagi sort i poder evitar tots aquests problemes innecessaris que encara generen més merders i complicacions. Millor evitar el màxim aquesta manera d'expressar la ràbia amb mails amenaçants i buscar altres maneres, perquè mai et portaran enlloc sinó que malgrat poder tenir jo molta raó, encara he fet més possible que aquesta gent pogués tenir més suposats arguments i fer servir el poder de la manera com els interessa. I en aquest cas, INTERNANT-ME!!!!

A més, respecte el tema de "malaltia" també s'ha de dir que no tots els factors són orgànics sinó que hi ha temes emocionals, a més que hem de dir que una persona és molt més que una malaltia o trastorn. El què realment busquen aquests suposats metges o psicòlegs professionals és estigmatitzar-te a dins d'uns paràmetres que estan marcats per la societat "moderna" i neoliberal, justificant els seus falsos arguments a partir de nocions orgàniques (molts cops innecessàries) i sense poder expressar tu lliurement el què creus al marge dels factors neuro-químics o biològics.

Però jo i alguns altres aquí estem i seguim; per lluitar contra el capitalisme i, en aquest cas, la ciència com a dogma de fe i totes les seves manipulacions tant burocràtiques, jurídiques o legals que refermen el sistema, i fer entendre i saber a la gent què els paràmetres reals són molt més amplis, i molts dels factors dels problemes "mentals" no són simplement orgànics sinó també emocionals o sentimentals; i aquest sistema tampoc és la solució per aquest tipus de problemes, en què les associacions d'afectats, fundacions o societats corporativistes no actuin com a grups de pressió sistemàtica. Sinó que aquestes problemàtiques s'estenguin a l'abast de la societat per entendre que també aquest tipus de coses i no hi ha d'haver l'existència de cap tipus d'argument que es justifiqui a nivell institucional, jurídic ni legal.

De fet aquí no ho hauria de dir però aquesta és una de les lluites que, des del meu punt de vista, encara no estan prou focalitzades i encara necessiten avançar moltíssim perquè realment es tingui un altre concepte diferent de la psiquiatria i la neurologia.

MALGRAT LA BOIRA CAL CAMINAR...

Avís important a la biblioteca

Finalment, avui passaré el text que va escriure la meva companya Alba de l'assemblea de facultats degut a les queixes de la biblioteca:

AVÍS IMPORTANT.

Degut a les queixes que s'han formulat contra un company en motius dels seus tics fònics, us informem que no són voluntaris sinó que són conseqüència de la SÍNDROME DE TOURETTE.

Per tant, es demana respecte vers aquest estudiant i recordem que té el mateix dret que totes i tots a utilitzar la biblioteca.

[de totes maneres, creiem que és feina de la biblioteca informar sobre aquest fet a la gent que vé a queixar-se].