Ocupació dels hospitals de Sant Pau i el Dos de Maig

Els actes preparatoris de la manifestació del passat dia 15 van començar al barri de l'Eixample amb les jornades d'ocupació i reflexió als hospitals de Sant Pau i Dos de Maig, afectats de ple per les retallades en sanitat del govern de Convergència i Unió. A les 5 de la tarda, treballadors i veïns tant de l'Eixample com d'altres barris, com el d'Horta Guinardó, van començar l'ocupació realitzant un taller de pancartes per la manifestació del dia després on denunciaven els greus retrocessos que està patint l'estat del benestar en general i la sanitat en particular en el nostre país.

L'economista del seminari Taifa Elena Idoate va desenvolupar una xerrada en la qual es van parlar de la perversió d'un sistema de sanitat pública que deixa la gestió dels centres en mans d'uns organismes privats, que prioritzen criteris d'eficiència per damunt de les funcions de servei per al ciutadà. També va denunciar la fal·làcia de la suposada manca de diners per sufragar la despesa en salut, un àmbit que mai hauria de ser retallat i que de fet existeixen recursos per mantenir el pressupost. Després de la xerrada es va iniciar un debat sobre possibles solucions i alternatives al conflicte i com fer front a la reconversió del centre en una societat anònima.

La jornada va acabar amb el visionatge de la pel·lícula colombiana La estrategia del caracol, produïda el 1993 però de temàtica plenament vigent: el film narra la resistència de les diferents famílies que cada dia, degut a l'estratificació del sistema social i al laissez faire que gaudeixen les immobiliàries i bancs amb un enorme stock immobiliari, intenten fer front a aquesta situació. Qui sap si les famílies de l'edifici ocupat de Nou Barris s'inspiraran en aquest film per continuar amb la seva lluita.

Paral·lelament, a pocs metres d'allà, començava una de les jornades més significatives en la lluita veïnal contra el tancament i la privatització de l'hospital Dos de Maig, quan es complien gairebé cent dies de cassolades diàries ininterrompudes a l'entrada del centre. Veïnes i usuàries es van reunir, com és habitual, per fer una cassolada en defensa del Dos de Maig. En aquesta ocasió la protesta va tenir un desenllaç diferent. Quan el rellotge marcava les 21h i tal com venia anunciant-se durant els darrers dies, les veïnes van decidir entrar, sense proposar-s'ho, i ocupar les instal·lacions del centre que corre perill de ser privatitzat. De manera determinada i sense que tingués lloc cap incident ni contratemps, el poble va recuperar un espai que li pertany i que no hauria d'estar amenaçat per interessos financers ni corporatius.

L'Elena Idoate arribava passats dos quarts de deu, directament des del Sant Pau, on ja havia estat parlant de la problemàtica de les retallades en sanitat pública. Després de la xerrada es va iniciar un debat sobre possibles solucions i alternatives al conflicte i com fer front a la reconversió del centre en una societat anònima.

Desenes de persones van passar la nit a l'interior de l'edifici en un acte de protesta per una gestió injusta i arbitrària dels recursos i al mateix temps de defensa d'un dret universal com és la sanitat. L'endemà les ocupants es llevaven amb les piles recarregades de motivació i a les 15:30 baixarien les companyes de Sant Pau per dirigir-se plegades a la manifestació del 15-O, una jornada emotiva i emblemàtica que totes recordarem per molt de temps.

I QUE NO ENS RETALLIN LA SANITAT!!!!

Article extret de: http://dretsocialseixample.wordpress.com/2011/10/17/2218/
Més informació: http://www.setmanaridirecta.info/noticia/ocupacio-dhospitals-catalans-protestar-contra-les-retallades


A continuació he volgut deixar el programa de les jornades a l'Hospital de Sant Pau.

Dia 14/10/2011
17h Taller de pancartes.
20h Xerrada Elena Idoate del seminari d'economia crítica TAIFA.
22h Cinema i debat (acompanyat de xocolata i pastes).

Dia 15/10/2011
9-11h Esmorzar de pa i xoriço amb altres cosetes.
15:30-16h Trobada a la porta de Sant Quintí per baixa a Plaça Catalunya.
17h Manifestació a Plaça Catalunya. DE LA INDIGNACIÓ A L'ACCIÓ.

Josep Anglada agredeix fisicament una noia a la concentració antifeixista de Sant Boi

Avui dissabte 8 d'octubre es celebrava el Congrés Fundacional de les Joventuts de Plataforma per Catalunya a Sant Boi de Llobregat al centre cívic de Cal Ninyo. Un grup de 100 persones s'han concentrat per mostrar el seu rebuig al feixisme. Amb el lema: fora feixistes de la nostra vila!

Quan estaven arribant els feixistes al congrés fundacional de les joventuts venien amb una actitud xulesca i un ha pegat un cop de puny a la cara a una noia que estava a primera fila mostrant el seu rebuig.

Una vegada s'ha acabat l'esdeveniment del seu congrés, han sortit els integrants del partit racista escoltats pels mossos d'esquadra.

Un cop ja estaven lluny per la Rambla del casc antic, un grup de 40 membres de PxC encapçalats per Anglada s'han girat cap a 5 persones antifeixistes que els estaven increpant. El Josep Anglada que estava el primer, salvaguardat pels 40, ha propinat una petada frontal a l'estomac a una de les noies antifeixistes que estava més a prop d'ells. Després han perseguit amb casc de moto i cadenes a les mans als pocs antifeixistes que s'estaven retirant. Han rodejat a la noia entre tres i li han seguit pegant, aquest cop amb un casc de moto al cap, entre d'altres agressions físiques.

Llavors els antiavalots dels mossos d'esquadra han arribat per defensar PxC, mentre s'hi anaven sumant la resta d'antifeixistes (que estaven a l'altra porta del centre cívic de Cal Ninyo, en estar una dispersat els concentrants antifeixistes). Els antiavalots han començat a carregar contra tots els antifeixistes. Hi ha 3 ferits d'aquesta càrrega.

Josep Anglada, et deben una petada a l'estómac entre altres coses, torna a Sant Boi quan vulguis, que t'estan esperant.

Notícia extreta de l'Indymedia:
http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/431713/index.php

"Rock&Shots": Exposició musico-fotogràfica

Doncs abans d'acabar per avui escrivint un altre petit article sobre una exposició fotogràfica i musical que s'iniciarà a partir del dia 10 de setembre fins el 10 d'octubre al Cafè de l'Orfeó a Vic, coincidint amb la propera edició del Mercat de Música Viva de Vic, i s'iniciarà a partir de les 21 hores amb música en directe el primer dia. I és el resultat del recull del treball realitzat per dues persones unides en les mateixes passions del món musical del rock: en Joan Vilar (de Vic, Osona) i la Xesca Cardona (de Mataró, Maresme).

Un "mar i muntanya" de caçadors autodidactes de petits instants i potser irrepetibles entre moltes melodies i ombres.

En Joan Vilar

En Joan Vilar va tenir la seva primera càmara als 13 anys i després d’una temporada d’aprenentatge, el va portar, al llarg del temps, a fer-ne de la fotografia quelcom més que una afecció.
Durant els anys transcorreguts ha tocat varis temes de les seves percepcions i vivències com la natura, bodegons, foto urbana, etc...
Actualment, a més de completar les seves col·leccions, es dedica sobretot a fotografiar bandes musicals, entre d’altres: Àcid Úric, Jam de Perles, Kitsch, La Noche del Leeds i Ara Mateix (on hi té publicada una foto en el disc anomenat “300 anys”).
Una manera de poder realitzar la seva afecció per la fotografia i la música, és com a locutor i col·laborador del programa Rock en Viu.
Guanyador d’un dels concursos de la Festa Verdaguer de Folgueroles, ha quedat finalista en d’altres certàmens. També ha participat en diferents exposicions col·lectives.
En Joan és un artista fet a si mateix i el seu somni és que l’afecció a aquest art li duri per a sempre.
El relat de l’obra d’en Joan Vilar és majoritàriament autodidacte i ha fet seva la famosa frase: “Una imatge val més que mil paraules”.
Una altra de les seves frases és: “Sempre és difícil l’última fotografia”.

http://lacaixafoscajoanvilar.blogspot.com/
http://racomusical.blogspot.com/
http://www.flickr.com/photos/la_caixa_fosca/

Xesca Cardona

Na Xesca Cardona va aterrar al planeta Terra amb una debilitat per a tot allò que anés proveït de botons que activessin alguna cosa.
Com que en aquells temps una video-consola o un pc eren coses inimaginables, ràpidament es va sentir atreta per el cilindre platejat de la Winar de baquelita negre amb la que els seus pares l’apuntaven de tant en tant. Quan va descobrir el que succeïa quan enfonsava l’esmentat cilindre, el seu interés va anar més enllà.
Més tard la familia va decidir modernitzar-se i varen adquirir una Kodak Instamatic 133X, de format quadrat i rodet de cassette, però a ella li seguien seduint més el disparador i el format 6x4 dels negatius de 120mm de la Winar, de la que només en sortien 16 fotos per rodet.
La càmera era un “bé comú” hiperprotegit a la llar, i la fotografia una afecció més que cara, així que no va ser fins els 16 anys quan en va poder fer lliure ús, pel seu compte i risc, i de la mà d’un bon amic va aprendre a fer revelatge en blanc i negre.
Conscient de les limitacions de la càmera en qüestió, anava fent el que podia, fins que miraculosament, als 20 anys, li va caure del cel una reflex Olympus OM-10 amb la que ha viscut un idil·li de prop de 20 anys, i per culpa de la qual ha deixat la targeta de crèdit tremolant en més d’una ocasió.
L’arribada de l’era digital ha estat com una benedicció per aquest “dit fàcil” que s’ha pogut “desmelenar” sense preocupar-se per les factures posteriors.
Primer va ser una Nikon CoolPix 4700, compacte espremuda que va acabar en coma per esgotament, i en l’actualitat una Pentax K200D reflex, suportada per una Nikon CoolPix L19 reconvertida en tot terreny.
Autodidacta tossuda i cabuda, amant i practicant de les arts plàstiques i les lletres, diversos cursos sobre postproducció l’han ajudat a perfeccionar les mancances que puguin aportar-li la manca de tècnica a l’hora de fer les seves captures.
Tot i que té material per a omplir carrets i carretons, na Xesca no havia exposat mai físicament fins ara els seus treballs fotogràfics, tot i que alguns d’ells es poden visionar on-line a la seva web, al blog “El Gripau Blau” i al Flickr.
La seva frase és: “Sóc un xic egoista. Necessito retenir per a sempre amb mi aquell petit instant en moviment que em commou. Per a recordar-lo. Per a reviure’l cada cop que ho desitjo. Per a no oblidar-lo”.

http://xesca.freehostia.com/
http://xesca.blogspot.com/
http://www.flickr.com/photos/xesca

Quan jo hagi visitat l'exposició a dins del termini, m'agradarà explicar amb una crònica detallada (si és possible) la meva experiència a dins d'aquesta exposició musical i fotogràfic i tot allò que hi hagi pogut observar per descriure-ho i transmetre-ho cap a la gent. I ara JA DEFINITIVAMENT A ESTUDIAR (EN MAJÚSCULES) PERQUÈ SI NO ARRIBARÀ EL DIA DE L'EXAMEN (EL 8 DE SETEMBRE) I SOSPENDRÉ.

I PER QUALSEVOL COMENTARI O QUEIXA EN ELS ARTICLES D'AQUEST BLOC, JA HO SABEU.

Extret de: LA CAIXA FOSCA D'EN JOAN VILAR.

Una ordre de discriminació i problemes a la biblioteca d'Història

Ahir, cap a les 11h del matí havia quedat amb una companya d'Història a la sortida del metro a l'Hospital Clínic, a la sortida que quedava més a prop de l'hospital per poder aconseguir trobar estudiants de medicina que en fossin testimonis sobre els mals comportaments feixistes pel degà el dimecres 27 de maig; però en el moment d'entrar, les dones de secretaria ja em van cridar l'atenció i a la meva companya li van comentar que el mateix degà havia aprovat una ordre de fa un mes en què em prohibia el meu accés definitivament amb l'excusa de què tenia un mal comportament, molestava la gent i alterava l'ordre intern de la facultat, i com a espai públic. Igualment, la secretària dient-li a la meva companya, l'Alba, que si ella no es responsabilitzava de mi, podria entrar igualment però que ella igualment avisaria l'administració. Davant de tot això, jo em vaig sentir obligat a quedar-me fora mentre ella va entrar cap al claustre per intentar buscar persones que estiguessin en el moment de l'agressió.

Al final, ha trobat dues noies de 2n que van veure l'agressió del Cardellach en fer-me fora; elles formen part de l'assemblea de medicina i que havien pensat fer algun tipus d'acció en acabar els examens com enviar-li una carta ja que allà dins ni elles ni ningú s'atreveix a mencionar el seu nom i la seva cara a nivell individual per tenir el curs vinent una assignatura obligatòria amb ell, molt difícil i s'ha d'aprovar per força per seguir al segon cicle de la carrera. Han dit que si nosaltres feiem alguna moguda, ens mantinguessim en contacte amb elles per si poguessin donar suport; així, anar-nos informant a través dels mails de les assemblees respectives.

D'altra banda, després anant cap a la nostra facultat, la cap de biblioteca, m'ha distorbat per cridar-me l'atenció que volia parlar amb mi des de fa mesos i que s'ha esperat bàsicament perquè era jo degut al tema dels tics d'escopir, ja que professors i companys s'han queixat diferents cops sobre mi... proposant el tema d'un mocador. A més, els meus companys de l'assemblea i del sindicat, crec que en cap cas s'hagin queixat a ella, acceptant el meu problema tal com és. A més, em va amenaçar dient-me que, a partir d'ara, si em posava molt nerviós i tingués molts tics, per molta necessitat que tingui, el personal de la biblioteca em traurien fora a passejar, cosa en què m'he sentit més discriminat i cohercionat el meu dret d'accés a la biblioteca. A part, ella ho havia parlat amb ma mare com a professora de biblioteconomia a la UB, cosa que no havia de fer en cap moment i tampoc treure'm així per la cara; a part de què tampoc té cap dret a justificar aquest tipus d'arguments.

Aleshores, ahir a la nit, vam quedar a les 21h al davant del MACBA per poder trobar alguna manera de donar-me suport i treballar aquests dos punts intentant una vegada més reivindicar el meu dret d'accés lliure a la universitat enlloc de privar-me el pas de qualsevol manera, com a la gent considerada amb trastorns físics o psíquics, o que simplement no encaixin amb la normalitat imposada pels paràmetres d'una societat neoliberal i intel·lectual d'avui en dia, de tenir-ne lliure accés.

Vam aprofitar per escriure dues cartes. Una primera anava destinada cap a les i els estudiants que acostumen sovint o no tant la biblioteca per acceptar que el "Tourette" és un problema com un altre per penjar-la a la porta d'entrada de la biblioteca, com també una segona carta contundent cap al degà de la facultat de medicina de la UB - Clínic insistint-li molt que com a persona és un irresponsable i intolerant, en què se li rebaixi el seu nivell mèdic com a culpable d'unes agressions lleus al meu braç dret, la seva actitud violenta com també la seva hipocresia fent un escrit per e-mail cap a un company nostre de la facultat de Filosofia, en què es disculpava tan sols de paraula i, a sobre, dient que era inconscient de la meva "malaltia" quan ja havia aprovat aquesta ordre un mes abans. De fet, es proposa de quedar un dia de la setmana vinent per a parlar sobre buscar maneres com actuar davant d'aquests problemes. Davant d'això, també ens han parlat sobre un advocat i un professor de Dret que coneixen bé aquests temes.

Tot i això, nosaltres també li insistim la seva dimissió tant com a degà, professor i com a metge; ja que aquests comportaments agressius cap a una persona creient-se superior a ella li rebaixen el seu comportament com a persona.