Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Amèrica. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Amèrica. Mostrar tots els missatges

dissabte, 1 de febrer del 2014

Una gran pel·lícula d'hivern.

Som al bell mig de l'hivern, ara, entre els mesos de gener i febrer. O sigui, després de les "festes". Jo des d'abans ja tenia la idea de buscar alguns films d'hivern per l'ordinador que estiguin situats enmig d'un context de fred, de gel, de neu o de paisatges de muntanya. I aquest cop poder fer com algunes petites "jornades" de cinema d'hivern a nivell particular amb un petit format basat en cap altra cosa més que la pantalla plana de l'ordinador de l'estudi de casa. Pot ser també una altra manera de realitzar un cinema lliure igual com les que es fan en els centres socials autogestionats per debatre fomentant un sentit crític cap al seu argument? Puc dir que sí. A part aquestes sessions que faig estan pròpiament adaptades al meu propi ritme. Les vaig organitzant escassament pels meus ànims però de manera totalment lliure. No defenso gens els espectacles cinematogràfics comercials ni festivals similars com el mític " 
"Festival de Cinema de Muntanya" que s'ha anat realitzant a Torelló. Però assistir en els espectacles de caràcter comercial tampoc està de més anar-hi alguna vegada per conèixer-ho de prop per després criticar-ho i rebatre-ho amb més arguments i sobretot contundència. Per tant poder impulsar amb més força altres xarxes de cinema lliure i crític amb la realitat social i paisatgística que ens envolta. 
Doncs mirant de cercar "pel·lis" ambientades en llocs freds d'Europa com els Alps o els territoris escandinaus he trobat un film documental molt interessant titulat "L'últim caçador" (Le dernier trappeur) de l'any 2004 (de fa uns 10 anys, relativament nova). Aquest està ambientada i filmada enmig de l'hivern en el Yukon canadenc. És de producció internacional sobretot francesa, suïssa i canadenca, produïda per Jean Marc Henchoz i dirigida pel mateix guionista Nicolas Vanier, la banda sonora de Krishna Levy i la fotografia de Thierry Machado, i la seva durada és d'uns 94 minuts. És un dels films d'hivern que m'ha cridat més l'atenció amb "The sauvage innocents" protagonitzada per Anthony Quinn i el llarg mut "The Rush of Gold" d'en Charles Chaplin. 

El fil de l'argument tracta sobre les últimes generacions de trampers i caçadors d'aquesta freda, llunyana i inhòspita contrada boreal de l'Amèrica del Nord. Es centra en la vida d'un personatge real de mitjana edat si fa no fa interpretat per Norman Winther que segurament és l'últim que es dedica en aquest ofici especista amb una índia nehanni interpretada per May Loo i uns gossos de caça afables però salvatges amb qui manté un fort vincle que arrosseguen el trineu enmig de la infinita allau de neu que cobreix totes les valls, les serralades rocalloses canadenques i tots els arbres autòctons coberts de blanc. La seva finalitat se suposa que és en subsistir i viure d'alguna manera. A mesura que transcorre la trama el propi protagonista també realitza un paper de narrador intern que va explicant aspectes del propi argument, els fets de la vida quotidiana dels caçadors respecte el seu entorn, el contacte distant amb alguns ex companys que han abandonat l'ofici feia poc temps com els factors externs de la desforestació amb la tal·la massiva dels arbres provocada per les grans companyies forestals que només s'omplen la cartera per fer infraestructures innecessàries i destrossar tot aquest bell paratge. Amb una manera de viure itinerant sempre busca valls on poder posar trampes i caçar animals mitjançant mètodes rudimentaris fent extingir petits grups d'animals febles que viuen en llocs freds en tots els medis, fins i tot alguns peixos en els bassalts d'aigua coberts pel gel. Malgrat que expliqui que l'ésser humà ha d'evolucionar sempre convivint amb la natura enlloc de destrossar-la i mantenint una cadena alimentària entre els éssers vius. Així que és cert que ells hi estan acostumats i els agrada mantenir aquest ritme de vida aparentament bucòlic però que requereix esforç i treball per avançar com en la construcció de noves cabanyes de fusta, fer foc a terra per escalfar-se, dormir en tendes rudimentàries o els vents i les nevades agressives que posa en risc la seva vida i la dels gossos de caça. Un dia que ha d'anar a veure un amic seu (Alex Van Bibber) que viu a uns quants dies de distància cap al nord argumenta uns fets gairebé llegendaris sobre que els llops s'emocionen i udolen quan les llums polars brillen en el cel de tots els colors. Un cop que ha d'anar a la ciutat per aprovisionar-se amb els cavalls i el seu gos preferit aquest mor atropellat pel pas d'un cotxe i és substituït per una gossa husky siberiana sense experiència però en una ocasió li salva la vida amb els altres gossos del trineu en caure a l'aigua d'un llac congelat. I què passa en algun moment entre aquesta gossa i un altre que porta el trineu?? 


És una pel·lícula amb molta vitalitat i convida a veure tots aquests ecosistemes i paisatges naturals tan preciosos amb si estiguessis allà i entressin pels propis ulls. Immenses valls, aquestes muntanyes, rius i llacs d'aigües cristal·lines i gran diversitat d'animals forçats que es senten forçats a marxar a buscar altres indrets on viure i satisfer les seves pròpies necessitats. Elements físics de penúltim i darrer pla són l'impacte fort dels raigs solars envers la blancor nevada com la seva llum rogent que s'amaga per l'horitzó durant la posta, una lluna quasi idíl·lica que brilla a mitja nit o la gran dispersió cromàtica del cel del nord. Ho repeteixo: és molt viva en tots els sentits, val molt la pena i la poso tota sencera.



diumenge, 29 de desembre del 2013

L'origen nostrat de Santa Claus.



El Pare Noel, és potser, el símbol més estès del Nadal, gràcies a l'aclaparadora influència de la cultura de consum nord-americana i del seu refresc oficial. La construcció històrica de la icona del vell panxut que cada any surt del Pol Sud en trineu per deixar regals a la mainada, però, data de temps relativament recents, concretament de la primera meitat del segle XIX. Tanmateix, l'origen d'aquest mite és força més antic i, alhora, sorprenent proper a la nostra cultura. 

Santa Claus és l'adaptació a l'anglès de Sinterklass que és com els neerlandesos anomenen a Sant Nicolau. La llegenda va arribar als Països Baixos en l'època en la qual aquests estaven sota el domini de la Monarquia Hispànica. Entre la Corona d'Aragó i els Països Baixos existia històricament una intensa relació comercial, que s'allarga si més no, fins la Guerra de Successió. Curiosament aquesta connexió amb Holanda explicaria l'arrelament d'una tradició probablement inventada per mariners valencians. El costum diu que Sinterklass, amb un vaixell carregat de taronges i magranes, surt del port d'Alacant cada any per arribar a Amsterdam el dia de la festa: el 6 de desembre. 

Alguns detalls semblen corroborar les arrels alacantines d'aquesta llegenda. Per exemple, Sinterklass és acompanyat per "Zwarte Pieten", Pere el Negre, un morisc que s'encarrega de ficar dins el sac i emportar-se a Espanya les nenes i els nens roïns. La identificació del dolent del conte no és gens casual, a principis del segle XVII -temps en el qual es consolida el mite- els estigmatitzants moriscos (un 30% de la població valenciana) serien expulsats dels territoris de la Monarquia Hispànica. De fet, en la tradició alpina el paper de Pere el Negre el desenvolupa el Krampus que no és sinó un dimoni. Tot això, altres veus asseguren que el caire primitiu del patge moro data de 1850, i és una reinterpretació del mestre de primària Jan Schenkman, natural d'Amsterdam, ja que les versions més antigues atribueixen els càstigs tant al vell Nicolau com a Pere el Negre. 

Un altre indicador de l'origen nostrat del mite és el fet que el patró d'Alacant és precisament Sant Nicolau i es celebra el 6 de desembre, el dia de la conquesta cristiana de la ciutat. Nicolau, bisbe del segle IV d'origen grec a Turquia, és soterrat a Bari, i el seu patronatge com a benefactor dels infants arribaria a la nostra Terra al segle XV, en incorporar-se el Regne Nàpols a la corona catalanoaragonesa. I d'ací per mar, cap al nord: cap a Flandes.

En qualsevol cas, des dels Països Baixos, la tradició de Sinterklaas creuaria l'Atlàntic amb els fundadors de Nova Amsterdam (1624), ciutat que -en ser ocupada pels anglesos el 1664- esdevindria Nova York. Sota el domini britànic les arrels culturals holandeses van ser prop desaparèixer, i no va ser fins la Revolució Americana que els novaiorquesos les van reivindicar amb orgull. Així, a principis del segle XIX, es configura el Sant Nicolau com a portador de regals, i el 1821 apareix una litografia on ja es representa l'ancià barbut sobre un trineu. Anys després, el 1863, és l'il·lustrador Thomas Nast qui, realitza el disseny que s'ha popularitzat i que inspira les representacions actuals.

Alguns estudis posen en dubte que Santa Claus fos portat als actuals Estats Units pels colons neerlandesos. Ho fan referint-se a la contradicció entre la religió protestant d'aquests i el caràcter catòlic de la festivitat. Aquestes visions obvien, potser, el fet que, si bé amb el triomf de la Reforma -enemiga del santoral- i l'esclat de la Guerra de Flandes, les autoritats calvinistes volgueren prohibir la celebració; les protestes de l'estudiantat d'Amsterdam i dels catòlics del sud, van fer que la festa -igualment popular entre els protestants- fos tolerada a nivell familiar. Segurament, aquest context d'enfrontament amb els monarques hispànics, explicaria també l'amenaça de dur-se cap a Espanya la canalla més entremaliada.



Notícia extreta de L'ACCENT. 

diumenge, 27 d’octubre del 2013

Una matrícula invasora.


__________________________________________________________________________

Sembla mentida o almenys m'ho sembla. Però fa temps a la paret del garatge de Castellterçol a tocar de la porta hi vaig veure penjada torta una matrícula de cotxe dels Estats Units d'Amèrica. És tota vermella amb una franja vertical de color blau fosc a l'esquerra amb unes estrelles blanques tapades per uns tubs metàl·lics verticals gairebé arran de la paret i els caràcters claus són MCI - 451. Al damunt hi indica que prové de l'estat de Michigan tal com apareix amb majúscules. És d'un d'aquells estats del nord de la seu de l'imperi genocida mundial tocant als grans llacs i fent frontera liberal amb la seva subcursal canadenca. 
Pel poc que he llegit hi pot aparèixer el nom de l'estat federat per damunt dels caràcters més destacats i en alguns estats els primers caràcters esmenten la localitat. Tot i així els estats tenen dissenys independents uns dels altres i poden canviar al llarg del temps. He trobat una mica d'informació fàcil a la viquipèdia sobre matrícules automobilístiques d'arreu del món. Molt temps enrere me n'havia fixat en algunes aparegudes en pel·lícules americanes com Home Alone 1 i 2.

Els qui vivien abans que nosaltres em van dir que no en tenien ni idea i tampoc han estat mai als EUA. Em pregunto, ¿com pot haver entrat o penetrat fins el garatge? Ha estat així a l'atzar?? O potser ha entrat algun mafiós ianqui d'origen europeu que volgués imposar el seu llegat malèvol en un territori que no li pertoca potser inconscientment. Però tampoc se sap realment, segurament serà algun misteri. Podriem dir que el colonialisme estat-unidenc no només apareix en els seus presidents, les multinacionals, una bona part de les finances mundials, les armes o les guerres per al petroli. Sinó que també es pot camuflar en les nostres vides diàries i en les nostres cases. Però tampoc podem jutjar tots i totes les seves habitants com a dolentes. Segur que també hi ha gent maca que no creu en coses d'aquestes o potser les ha mamat inconscientment.

diumenge, 17 de març del 2013

Django desencadenat


 El 18 de gener es va estrenar el nou llargmetratge de Quentin Tarantino "Django Unchained" (Django desencadenat), al seu país va ser estrenada un mes abans. Pel seu format ens remet als propis emblematics Spaguetti-westerns que el director estat - unidenc ja ha tocat però amb pinzellades subtils en altres films com Kill Bill (volum 1 i volum 2). Aquesta pel·lícula en canvi és més peculiar per la fusió de dos universos units en la història però separats en el cinema, que són el far west i l'esclavisme. Clarament és ben cert ja que el fil de la trama s'ubica més o menys a la meitat del segle XIX i en concret dos anys abans de la Guerra Civil nord-americana: en un entorn del sud dels Estats Units (Texas) entre plantacions rurals i cruentes massacres cap a la població negra. En paraules del director: "en el temps històric en el qual succeeixen la major part dels westerns l'esclavatge era una realitat quotidiana i quasi mai ho veiem". També és cert que Tarantino adopta el fil d'un western mediterrani amb personatges antiherois (un negre cowboy a cavall) o els plans contrapicats. Aquí Quentin Tarantino rememora els westerns fets a la italiana dels seixanta de Sergio Leone (Il buono, il brutto, il cattivo), Sergio Corbucci o Sergio Sollima, rodats a Almeria (al desert de Tabernas).
Al llarg del film es destaca la participació d'actors com Jamie Foxx, Christopher Waltz, Karry Washington, Samuel L. Jackson, Leonardo di Caprio ...  I pel que he llegit s'ha filmat a l'estat de Nova Orleans.
Pel que fa la banda sonora Ennio Morricone assigna alguns temes com "Ancora Qui" (per Elisa Toffoli) o "The Braying Mule". També n'apareixen d'altres artistes com Luis Bucalov, James Brown, Rick Ross, Rizo Ortolani (I Giorni Dell' Ira), Johnny Cash, Richie Havens, Anthony Hamilton & Elayna Boynton (Freedom), John Legend, Rick Ross i molts altres. Alguns d'aquests són agafats d'altres films anteriors. Aquí en deixo dos tastets...
    





-------------------------------------------------------------------------------------------------- 


El llarg té una durada d'uns 165 minuts ... De fet se'm va costar de carregar a l'ordinador i el vaig acabar veient tot però a trossos mentre se m'estava pujant a la pantalla. De tant en tant també anava fent algunes pauses per descansar i mirar-me la sense pressa i anar fent cap fins arribar finalment al desenllaç. Vaig poder seguir prou bé l'argument de la "pel·li" malgrat perdre'm una mica en alguns punts molt concrets, però vaig disfrutar de totes les escenes ... A més a mi també m'agrada la polèmica i certes escenes tant externes com internes.

No faré cap resum de l'argument però sí que comentaré alguns aspectes destacats a nivell general. El "llarg" reflecteix una diversitat d'entorns i imatges entre la varietat i la monotonia junt amb la banda sonora. Tant des de les que reflecteixen les plantacions agràries en un ambient càlid sudenc com alguns paisatges de muntanyes, arbres i planes nevades per on hi viatgen els dos personatges rellevants, ubicats en entorns "silenciats". Potser Richardson fa les imatges de les plantacions una mica més idíl·liques de com podrien ser... potser és el que em sembla d'entrada sense reflexionar-hi a fons. Tarantino treballa Django (Jamie Foxx) d'una manera complexa i com adquireix les habilitats com antiheroi es guanya la seva llibertat i també pretén alliberar els esclaus negres de les cadenes i és totalment admirable l'enginy per disfressar-se de personatge fictici, enredar i acabar amb els monstres i assassins opressors. També Christopher Waltz (King Schultz) reflecteix la vessant més humanitzant de l'antirracisme i la solidaritat del moment. Però el lloc clau de la trama s'ubica a la plantació de Candyland en una assemblea improvitzada sobre compra-venda d'esclaus amb una tensa calma extrema i torta on apareix una surrealista democràcia interna de Klu Klux Klan (tot i que aquest grupuscle sudista sorgeix després de la Guerra Civil) on el terrorisme patronal és evident. Hi apareix Leonardo di Caprio com a dolent (Calvin J. Candie, el propietari d'aquesta plantació), i Samuel L. Jackson (Stephen) que és l'autoodi negre i un personatge fosc malintencionat i traïdor venut al poder blanc. Allà mateix en canvi la figura de la noia amb el rostre tapat per Kerry Washington (Bromohilda) és molt més complexa, molt ben dibuixada i sobretot treballada en aparèixer en algunes escenes amb sentiments humans i femenins... Tant en les converses en alemany amb Waltz pal·liant-li la nostàlgia dels seus origens com el sofriment dels maltractaments físics i psicològics d'un propietari masclista amb tots els seus vicis. De fet aquesta situació es pot comparar amb la dels esclaus del principi que van encadenats pels peus i amb les marques de l'esclavitud a les espatlles a la plantació de Carruca (Texas)

És clar que QT en els seus films adopta un concepte molt clar i legítim de la justícia la qual no es pacta ni es negocia sinó que aquí un se l'ha de fer seva en igualtat de condicions que els altres oprimits en la mateixa situació o similar directament en contra de qualsevol poder opressor. Aquí la rebel·lia és legítima i justa com també en un context d'abolicionisme per eliminar totalment l'esclavatge. Llavors potser sí que era un pas endavant en contra del poder dominant. Malgrat que l'esclavisme realment només s' "abolís" de paraula i en l'actualitat encara hi hagi segregació racial i no racial de forma totalment evident tant als Estats Units com també en molts altres llocs del món. 

Però avui la lluita ja ha d'anar molt més enllà de l'emmancipació dels esclaus negres de la meitat del segle XIX. Som els esclaus del capitalisme neoliberal i no ens hem de conformar amb allò establert. Sinó que hem de construïr alternatives trencant totalment amb el sistema dominant -com qualsevol altre- que ens oprimeix i precaritza enfortint els interessos de les seves oligarquies financeres i corporatives i els seus negocis privats. Enfortir-nos amb altres filosofies de base i rebel·lia com el marxisme per construïr models econòmics i socials més justos i realment democràtics, totalment participatius, igualitaris i solidaris amb la diversitat, la llibertat d'expressió i la igualtat de gènere. Sense alienar-se amb pors inculcades pels malvats dirigents del sistema ni tampoc caure en el victimisme que impedeix la nostra voluntat de lluita. Davant d'això ens hem de fer més forts i engrandir la nostra lluita amb més força.

Però d'altra banda és cert que Tarantino no trenca els arquetips de gènere i cap al final esmenta el tòpic de l'amor romàntic. Potser es reflecteix en el context de l'època? O potser per seguir l'estil de westerns d'altres autors?? Però el considero un gran film antirracista i grat exemple a seguir per a tots i totes les espectadores. Quan sàpiga algo de la banda sonora, me la baixaré per Internet o me la gravaré en disc. 

La pel·lícula acaba més enllà d'un fort ressò de les bales i la pregunta és: "I aquells que pateixen la injustícia per què es tornen febles i no s'aixequen en contra del terrorisme dels plantadors??". Un gran film que us recomano de veure. Jo he disfrutat. M'imagino que a la cartellera o en alguna altra banda sortirà l'últim dia per veure-la.    



 

dissabte, 22 de gener del 2011

Oh when the saints go marching in Guimets style (Lo Gospel)

Aquesta és una cançó tradicional del sud dels Estats Units de les comunitats afro-americans i ha estat considerada un espiritual negre ancestral des del segle XIX de la història de la humanitat segons la cronologia cristiana i les seves classificacions dels períodes del recorregut del pas del temps. Després s'ha popularitzat i ha assolit la fama entre una immensa multitud dels públics oients d'aquests tipus de melodies i sonoritats a través de músics de blues i jazz com en Louis Armstrong i com no per moltes corals i grups de gospel i altres estètiques musicals amb les seves diversitats colores i textures intenses.
I amb la família -més aviat els cosins- la vam tornar a cantar el dia de la boda de la meva cosina Núria a l'església dels Guiamets, cap al final del maig del 2007. Però hi vam canviar la lletra: enlloc de "Oh when the saints go marching in" vam cantar "Ja s'han casat, la Núria i el Marc ja s'han casat". Anavem tots vestits de cantants de gospel amb túniques negres i bufandes de color blau cel, els colors tampoc estaven tan malament. El meu cosí gran, en Joan dels Guiamets, era el qui ens dirigia i jo estava al darrere de tot a la dreta encara amb aquella barba i les grenyes.
Finalment vam acabar marxant des del davant de l'altar sortint en files xiulant la mateixa cançó, però llàstima que aquest últim fet no aparegués en el vídeo.

Disfruteu-lo ...