Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cinema. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cinema. Mostrar tots els missatges

dissabte, 1 de febrer del 2014

Una gran pel·lícula d'hivern.

Som al bell mig de l'hivern, ara, entre els mesos de gener i febrer. O sigui, després de les "festes". Jo des d'abans ja tenia la idea de buscar alguns films d'hivern per l'ordinador que estiguin situats enmig d'un context de fred, de gel, de neu o de paisatges de muntanya. I aquest cop poder fer com algunes petites "jornades" de cinema d'hivern a nivell particular amb un petit format basat en cap altra cosa més que la pantalla plana de l'ordinador de l'estudi de casa. Pot ser també una altra manera de realitzar un cinema lliure igual com les que es fan en els centres socials autogestionats per debatre fomentant un sentit crític cap al seu argument? Puc dir que sí. A part aquestes sessions que faig estan pròpiament adaptades al meu propi ritme. Les vaig organitzant escassament pels meus ànims però de manera totalment lliure. No defenso gens els espectacles cinematogràfics comercials ni festivals similars com el mític " 
"Festival de Cinema de Muntanya" que s'ha anat realitzant a Torelló. Però assistir en els espectacles de caràcter comercial tampoc està de més anar-hi alguna vegada per conèixer-ho de prop per després criticar-ho i rebatre-ho amb més arguments i sobretot contundència. Per tant poder impulsar amb més força altres xarxes de cinema lliure i crític amb la realitat social i paisatgística que ens envolta. 
Doncs mirant de cercar "pel·lis" ambientades en llocs freds d'Europa com els Alps o els territoris escandinaus he trobat un film documental molt interessant titulat "L'últim caçador" (Le dernier trappeur) de l'any 2004 (de fa uns 10 anys, relativament nova). Aquest està ambientada i filmada enmig de l'hivern en el Yukon canadenc. És de producció internacional sobretot francesa, suïssa i canadenca, produïda per Jean Marc Henchoz i dirigida pel mateix guionista Nicolas Vanier, la banda sonora de Krishna Levy i la fotografia de Thierry Machado, i la seva durada és d'uns 94 minuts. És un dels films d'hivern que m'ha cridat més l'atenció amb "The sauvage innocents" protagonitzada per Anthony Quinn i el llarg mut "The Rush of Gold" d'en Charles Chaplin. 

El fil de l'argument tracta sobre les últimes generacions de trampers i caçadors d'aquesta freda, llunyana i inhòspita contrada boreal de l'Amèrica del Nord. Es centra en la vida d'un personatge real de mitjana edat si fa no fa interpretat per Norman Winther que segurament és l'últim que es dedica en aquest ofici especista amb una índia nehanni interpretada per May Loo i uns gossos de caça afables però salvatges amb qui manté un fort vincle que arrosseguen el trineu enmig de la infinita allau de neu que cobreix totes les valls, les serralades rocalloses canadenques i tots els arbres autòctons coberts de blanc. La seva finalitat se suposa que és en subsistir i viure d'alguna manera. A mesura que transcorre la trama el propi protagonista també realitza un paper de narrador intern que va explicant aspectes del propi argument, els fets de la vida quotidiana dels caçadors respecte el seu entorn, el contacte distant amb alguns ex companys que han abandonat l'ofici feia poc temps com els factors externs de la desforestació amb la tal·la massiva dels arbres provocada per les grans companyies forestals que només s'omplen la cartera per fer infraestructures innecessàries i destrossar tot aquest bell paratge. Amb una manera de viure itinerant sempre busca valls on poder posar trampes i caçar animals mitjançant mètodes rudimentaris fent extingir petits grups d'animals febles que viuen en llocs freds en tots els medis, fins i tot alguns peixos en els bassalts d'aigua coberts pel gel. Malgrat que expliqui que l'ésser humà ha d'evolucionar sempre convivint amb la natura enlloc de destrossar-la i mantenint una cadena alimentària entre els éssers vius. Així que és cert que ells hi estan acostumats i els agrada mantenir aquest ritme de vida aparentament bucòlic però que requereix esforç i treball per avançar com en la construcció de noves cabanyes de fusta, fer foc a terra per escalfar-se, dormir en tendes rudimentàries o els vents i les nevades agressives que posa en risc la seva vida i la dels gossos de caça. Un dia que ha d'anar a veure un amic seu (Alex Van Bibber) que viu a uns quants dies de distància cap al nord argumenta uns fets gairebé llegendaris sobre que els llops s'emocionen i udolen quan les llums polars brillen en el cel de tots els colors. Un cop que ha d'anar a la ciutat per aprovisionar-se amb els cavalls i el seu gos preferit aquest mor atropellat pel pas d'un cotxe i és substituït per una gossa husky siberiana sense experiència però en una ocasió li salva la vida amb els altres gossos del trineu en caure a l'aigua d'un llac congelat. I què passa en algun moment entre aquesta gossa i un altre que porta el trineu?? 


És una pel·lícula amb molta vitalitat i convida a veure tots aquests ecosistemes i paisatges naturals tan preciosos amb si estiguessis allà i entressin pels propis ulls. Immenses valls, aquestes muntanyes, rius i llacs d'aigües cristal·lines i gran diversitat d'animals forçats que es senten forçats a marxar a buscar altres indrets on viure i satisfer les seves pròpies necessitats. Elements físics de penúltim i darrer pla són l'impacte fort dels raigs solars envers la blancor nevada com la seva llum rogent que s'amaga per l'horitzó durant la posta, una lluna quasi idíl·lica que brilla a mitja nit o la gran dispersió cromàtica del cel del nord. Ho repeteixo: és molt viva en tots els sentits, val molt la pena i la poso tota sencera.



diumenge, 17 de març del 2013

Django desencadenat


 El 18 de gener es va estrenar el nou llargmetratge de Quentin Tarantino "Django Unchained" (Django desencadenat), al seu país va ser estrenada un mes abans. Pel seu format ens remet als propis emblematics Spaguetti-westerns que el director estat - unidenc ja ha tocat però amb pinzellades subtils en altres films com Kill Bill (volum 1 i volum 2). Aquesta pel·lícula en canvi és més peculiar per la fusió de dos universos units en la història però separats en el cinema, que són el far west i l'esclavisme. Clarament és ben cert ja que el fil de la trama s'ubica més o menys a la meitat del segle XIX i en concret dos anys abans de la Guerra Civil nord-americana: en un entorn del sud dels Estats Units (Texas) entre plantacions rurals i cruentes massacres cap a la població negra. En paraules del director: "en el temps històric en el qual succeeixen la major part dels westerns l'esclavatge era una realitat quotidiana i quasi mai ho veiem". També és cert que Tarantino adopta el fil d'un western mediterrani amb personatges antiherois (un negre cowboy a cavall) o els plans contrapicats. Aquí Quentin Tarantino rememora els westerns fets a la italiana dels seixanta de Sergio Leone (Il buono, il brutto, il cattivo), Sergio Corbucci o Sergio Sollima, rodats a Almeria (al desert de Tabernas).
Al llarg del film es destaca la participació d'actors com Jamie Foxx, Christopher Waltz, Karry Washington, Samuel L. Jackson, Leonardo di Caprio ...  I pel que he llegit s'ha filmat a l'estat de Nova Orleans.
Pel que fa la banda sonora Ennio Morricone assigna alguns temes com "Ancora Qui" (per Elisa Toffoli) o "The Braying Mule". També n'apareixen d'altres artistes com Luis Bucalov, James Brown, Rick Ross, Rizo Ortolani (I Giorni Dell' Ira), Johnny Cash, Richie Havens, Anthony Hamilton & Elayna Boynton (Freedom), John Legend, Rick Ross i molts altres. Alguns d'aquests són agafats d'altres films anteriors. Aquí en deixo dos tastets...
    





-------------------------------------------------------------------------------------------------- 


El llarg té una durada d'uns 165 minuts ... De fet se'm va costar de carregar a l'ordinador i el vaig acabar veient tot però a trossos mentre se m'estava pujant a la pantalla. De tant en tant també anava fent algunes pauses per descansar i mirar-me la sense pressa i anar fent cap fins arribar finalment al desenllaç. Vaig poder seguir prou bé l'argument de la "pel·li" malgrat perdre'm una mica en alguns punts molt concrets, però vaig disfrutar de totes les escenes ... A més a mi també m'agrada la polèmica i certes escenes tant externes com internes.

No faré cap resum de l'argument però sí que comentaré alguns aspectes destacats a nivell general. El "llarg" reflecteix una diversitat d'entorns i imatges entre la varietat i la monotonia junt amb la banda sonora. Tant des de les que reflecteixen les plantacions agràries en un ambient càlid sudenc com alguns paisatges de muntanyes, arbres i planes nevades per on hi viatgen els dos personatges rellevants, ubicats en entorns "silenciats". Potser Richardson fa les imatges de les plantacions una mica més idíl·liques de com podrien ser... potser és el que em sembla d'entrada sense reflexionar-hi a fons. Tarantino treballa Django (Jamie Foxx) d'una manera complexa i com adquireix les habilitats com antiheroi es guanya la seva llibertat i també pretén alliberar els esclaus negres de les cadenes i és totalment admirable l'enginy per disfressar-se de personatge fictici, enredar i acabar amb els monstres i assassins opressors. També Christopher Waltz (King Schultz) reflecteix la vessant més humanitzant de l'antirracisme i la solidaritat del moment. Però el lloc clau de la trama s'ubica a la plantació de Candyland en una assemblea improvitzada sobre compra-venda d'esclaus amb una tensa calma extrema i torta on apareix una surrealista democràcia interna de Klu Klux Klan (tot i que aquest grupuscle sudista sorgeix després de la Guerra Civil) on el terrorisme patronal és evident. Hi apareix Leonardo di Caprio com a dolent (Calvin J. Candie, el propietari d'aquesta plantació), i Samuel L. Jackson (Stephen) que és l'autoodi negre i un personatge fosc malintencionat i traïdor venut al poder blanc. Allà mateix en canvi la figura de la noia amb el rostre tapat per Kerry Washington (Bromohilda) és molt més complexa, molt ben dibuixada i sobretot treballada en aparèixer en algunes escenes amb sentiments humans i femenins... Tant en les converses en alemany amb Waltz pal·liant-li la nostàlgia dels seus origens com el sofriment dels maltractaments físics i psicològics d'un propietari masclista amb tots els seus vicis. De fet aquesta situació es pot comparar amb la dels esclaus del principi que van encadenats pels peus i amb les marques de l'esclavitud a les espatlles a la plantació de Carruca (Texas)

És clar que QT en els seus films adopta un concepte molt clar i legítim de la justícia la qual no es pacta ni es negocia sinó que aquí un se l'ha de fer seva en igualtat de condicions que els altres oprimits en la mateixa situació o similar directament en contra de qualsevol poder opressor. Aquí la rebel·lia és legítima i justa com també en un context d'abolicionisme per eliminar totalment l'esclavatge. Llavors potser sí que era un pas endavant en contra del poder dominant. Malgrat que l'esclavisme realment només s' "abolís" de paraula i en l'actualitat encara hi hagi segregació racial i no racial de forma totalment evident tant als Estats Units com també en molts altres llocs del món. 

Però avui la lluita ja ha d'anar molt més enllà de l'emmancipació dels esclaus negres de la meitat del segle XIX. Som els esclaus del capitalisme neoliberal i no ens hem de conformar amb allò establert. Sinó que hem de construïr alternatives trencant totalment amb el sistema dominant -com qualsevol altre- que ens oprimeix i precaritza enfortint els interessos de les seves oligarquies financeres i corporatives i els seus negocis privats. Enfortir-nos amb altres filosofies de base i rebel·lia com el marxisme per construïr models econòmics i socials més justos i realment democràtics, totalment participatius, igualitaris i solidaris amb la diversitat, la llibertat d'expressió i la igualtat de gènere. Sense alienar-se amb pors inculcades pels malvats dirigents del sistema ni tampoc caure en el victimisme que impedeix la nostra voluntat de lluita. Davant d'això ens hem de fer més forts i engrandir la nostra lluita amb més força.

Però d'altra banda és cert que Tarantino no trenca els arquetips de gènere i cap al final esmenta el tòpic de l'amor romàntic. Potser es reflecteix en el context de l'època? O potser per seguir l'estil de westerns d'altres autors?? Però el considero un gran film antirracista i grat exemple a seguir per a tots i totes les espectadores. Quan sàpiga algo de la banda sonora, me la baixaré per Internet o me la gravaré en disc. 

La pel·lícula acaba més enllà d'un fort ressò de les bales i la pregunta és: "I aquells que pateixen la injustícia per què es tornen febles i no s'aixequen en contra del terrorisme dels plantadors??". Un gran film que us recomano de veure. Jo he disfrutat. M'imagino que a la cartellera o en alguna altra banda sortirà l'últim dia per veure-la.    



 

dissabte, 9 de juliol del 2011

Últim Hollywood Roig i Reina d'Àfrica


Ahir es va realitzar l'última sessió del cicle Hollywood Roig a l'Ateneu Roig de Gràcia. En la sessió es va intentar mirar la principal aportació cinematogràfica de l'estada de Bertold Brecht a Hollywood, el film de Fritz Lang "Hangmen Also Die" enlloc de "Monsieur Veradoux" tal i com estava previst.
Brecht ja havia fet cinema, en concret havia codirigit "Kuhle Wampe" amb Slatan Dudow al 1932 i el nazisme el va obligar a escapar d'Alemanya. Després de passar per Suècia, Finlàndia i la URSS, va anar a parar, via Vladivostok, a Califòrnia on s'hi va estar diversos anys a Santa Mònica. La seva pretensió era trobar feina a Hollywood. Li va costar aclimatar-se, tot i la proximitat del seu amic, el músic també exiliat Hans Eisler, i l'amistat personal de Charles Chaplin. Va anar fent petites feines com a guionista, en un ambient amb el que li s'hi feia poc. És d'aquesta època el petit poema "Hollywood": "Cada matí, per a guanyar-me el pa / vaig al mercat on es compren mentides / ple d'esperança / em poso a la cua dels venedors".
L'any 1949 va ser cridat a declarar pel Comitè d'Activitats Antiamericanes, acusat de formar part de la conspiració comunista per fer-se amb el control del país.
La seva contribució principal al cinema va ser el guió per HANGMEN ALSO DIE (1943), aquí titulada "Los asesinos también mueren": un film antinazi dirigit per Brian Donlevy, Anna Lee, Walter Brennan i Dennis O'Keffe.
Hi ha un llibre que en parla d'aquesta part de la biografia de Brecht. És de Norman Bunge i Christine Fischer, i es diu My name is Berthold Brecht: Exile in the USA. I parlant de llibres, n'hi ha tres que parlen del cicle, de la presència de militants del CPUSA, el Partit Comunista dels Estats Units, al Hollywood clàssic i la seva persecució durant la Guerra Freda. Són Reynold Humphries (Les llistes negres de Hollywood), Javier Coma (Diccionario de la caza de brujas) i McCarthy contra Hollywood: La caza de brujas, de Roman Gubern.
Jo no els conec pas aquests llibres però aquest text és adaptat de l'original escrit per en Manel. (http://manueldelgadoruiz.blogspot.com/2011/07/bertolt-brecht-hollywood-hangmen-also.html). Podreu trobar un fragment introductori en aquest enllaç del youtube.




I el dijous 7 va ser l'última sessió de vídeos d'Escropofília a la Reina d'Àfrica que tristament ja queda sola i en la vorera és l'única casa que queda de peu.



En la sessió es van passar vídeos d'aquests últims mesos sobre les protestes en contra de la crisi, les retallades com les mentides dels mitjans de comunicació. Un d'ells és de la televisió veneçolana...
Després es van passar altres fragments de pel·lícules com The Twenty Four Dollar Island, una simfonia urbana feta per Robert J. Flaherty a Nova York el 1927. Dura uns minuts i és molt interessant. A mi m'han impressionat les imatges en blanc i negre de Nova York -on encara no hi he estat i m'agradaria anar-hi...




Fins i tot encara deixaré un fragment d'una que va ser molt famosa durant la revolució i la guerra que van viure els nostres avis de joves -malgrat que els meus no fossin revolucionaris- que diuen que va ser un gran èxit dels germans Georgi i Sergei Chapayev. Aquí va rebre el nom de "Chapayev, el guerrillero rojo".




I finalment la introducció de la pel·lícula The Postman Always Rings Twice d'en John Garfield juntament amb la Lara Turner i Hume Cronyn. Està basada en la novel·la de James M. Cain "Of Love and Violence". Aquest vídeo és el que em va impactar més per les escenes quotidianes aparegudes entre els enamorats i els problemes interns existents.


dimecres, 4 de maig del 2011

Under the sea

Aquí deixo una de les cançons que m'han agradat de sempre i encara em satisfà força aquesta cançó. Es diu Under the sea (Sols mar endins) que és de la pel·lícula "La Sireneta" d'en Walt Disney. I m'agrada força des de fa temps quan l'havia vist a l'escola en sessions audiovisuals després del menjador. A mi m'han apassionat els colors com també la idea del mar.


divendres, 3 de desembre del 2010

VUELO A SHANGRI-LA I HOLLYWOOD ROIG.


Uns dos o tres dijous de cada mes, l'antropòleg i professor de la UB Manuel Delgado realitza les seves sessions videogràfiques en el local okupat La Reina d'Àfrica on habitualment hi ha passat fragments cinematogràfics, vídeos musicals i altres sessions similars, es situa a prop de l'estació de metro de Vallcarca. Ara ja fa molt temps que no hi vaig però malauradament des del 2009 no hi he tornat a entrar degut a tota la feina que he de fotre per la universitat, que de gràcia no me'n fa però desgraciadament també forma part de la vida del jove estudiant en què no sempre els estudis tampoc li han de fer servei (però també depèn molt com un s'ho prengui, realment).

Però entrant en el programa, sembla que en Jorge Moreno i Eduardo Díaz estaven preparant un documental sobre els aviadors republicans durant la Guerra Civil i fins i tot sembla que els havien convocat per a una trobada a la Facultat. Doncs bé, sembla que ara ja l'han enllestit i han proposat de veure-la plegats a dins de la Reina i l'han titulat amb el títol VUELO A SHANGRI-LA i m'hagués agradat molt anar-hi i haver-lo vist tant pel tema que tracta com també tota la feina i esforç que els ha portat la manera de treballar-lo i tot el guió que han preparat per a realitzar-lo i analitzar-la des de la perspectiva pròpia de l'historiador, sobretot del cas dels especialistes en contemporània (que per ara sembla que no és precisament el meu cas) i fins i tot dels mateixos antropòlegs urbans com és el cas del mateix Delgado. Tot i haver arribat jo tard a casa i es tirés el temps a sobre, segur que debia haver estat una sessió molt maca i amb força èxit. Mentre que la resta del programa està realitzada tan sols amb diferents seqüències filmogràfiques. D'entrada una de les pelis del cicle dedicat al polar realitzades a la Filmo (Filmoteca) com "Le Cercle Rouge" amb una gran protagonista de superluxe Jean Gabin. I enlloc d'un esdeveniment d'acció, va escollir una escena en la que Gabin "desplega les seves baixades d'ulls i on sona l'extraordinari tema de la pel·lícula, de Jean Wierner, i la pel·lícula es diu TOUCHEZ PAS AU GRISBI, i la va dirigir Jacques Becker (1954). I finalment un projecte cinematogràfic llibertari i un últim fragment d'ICONOCKAUT "xocs d'imatges" del 1974.



I divendres 3, ahir, es va realitzar en un nou espai de trobada conegut com l'Ateneu Roig (que malauradament tampoc hi vaig anar) a les 9 del vespre amb el mateix Delgado es va realitzar una sessió extra que ha preparat amb el nom de HOLLYWOOD ROIG. LA PRESÈNCIA COMUNISTA AL CINEMA CLÀSSIC AMERICÀ. Són pel·lícules dirigides, guionitzades o protagonitzades per membres del CPUSA, el Communist Party of United States of America. Aleshores ha inaugurat la seessió i el cicle amb THE BOY WITH GREEN HAIR (El noi dels cabells verds), 1948, amb O'Brien, Robert Ryan i Dean Stockwell. La va dirigir Joseph Losey, un dels directors més importants de la segona meitat del segle XX. Pel·lícules seves com "El servent", "Accident" o "El missatger", amb aquesta va guanyar un premi d'or a Cannes l'any 1970, continuen resultant fonamentals. Provinent de l'alta burgesia nord-americana, va començar la seva vida artística al teatre amb Bertolt Brecht, amb qui va codirigir una versió del seu "Galileo", va viatjar a la Unió Soviètica als anys 30 per millorar la seva formació teatral i va orientar-se cada cop més cap al cinema, realitzant diversos documentals divulgatius per al govern de Roosvelt. Losey només va dirigir un llargmetratge als Estats Units, aquest "The boy of green hair" estrenada el 1948, una paràbola sobre els ideals pacifistes i la lluita contra la carrera armamentística que van centrar bona part de l'activisme polític de l'esquerra americana immediatament després de la Segona Guerra Mundial. La pel·lícula no va ser un gran èxit en el seu moment però la cançó és superfamosa i és Nature Boy, que també la va cantar Ewan McGregor a Moulin Rouge.
Joseph Losey va ser un dels pocs que es va negar a proclamar la seva militància comunista davant de la persecució mccarthysta. Representa a aquells com Charles Chaplin, Jules Dassin o Orson Welles van fugir del país i es van exiliar. Losey ho va fer el 1952 i no va tornar a treballar als Estats Units. Després d'uns anys dirigint pel·lícules amb un altre nom al Regne Unit, va començar a realitzar, ara ja amb el seu nom, films realment potents com ara Eva (1962) i va col·laborar bastant amb Harold Pinter, nobel de literatura del 2005. Losey va morir el 1984.
També és cert que el cinema de Hollywood té tota una reputació exagerada que del tot tampoc se la mereix. Un seguit de mals entesos, l'antiamericanisme vulgar i l'adhesió una mica snob a un cert cinema europeu de pretensions "intel·lectuals", han acabat provocant un descrèdit immerescut de la gran tradició de cinema clàssic fet a Estats Units. Hi ha motius per reconsiderar els prejudicis que l'afecten. També hi ha motius per reconsiderar els perjudicis que l'afecten.
Alguns són d'índole estètica. El cinema és sobretot el cinema clàssic. Menyvalorar-lo és menysvalorar la matèria primera del cinema com a art. El paper central concedit a l'acció i una determinada manera de narrar amb imatges van ser la característica central d'un estil cinematogràfic que va motivar l'admiració de cineastes com els soviètics, per als quals el model que li presentaven les pel·lícules americanes era fonamental. Altres racons d'aquesta vindicació del gran cinema clàssic americà són històriques i tenen a veure amb el seu paper en l'imaginari de la cultura proletària urbana del nostre país, del que l'esperit de classe i la perspectiva revolucionària en formaven també part. Així, com Marina Ginesta -aquella militant de les JSUC que es deixa fotografiar a la terrassa de l'Hotel Colom a la Plaça Catalunya, poc després de ser-li arravatat als sollevats feixistes el 19 de juliol del 1936- li preguntaven, molts anys després, d'on havia tret aquell posat tan particular amb el que apareix a la famosa foto, el que respon és que el model l'havia pres de les estrelles de les pel·lícules americanes que tant s'estimava.
Per últim, no menys important seria preguntar-nos si estem segurs que el contingut del cinema americà és sempre reaccionari, com un lloc comú s'entestaria en donar per descomptat. Afirmar una cosa així és ignorar que el seu període més glamorós -la dècada dels 30 i 40- moltes de les pel·lícules produïdes a Hollywood estaven fetes per persones amb idees progressistes i àdhuc revolucionàries, vinculades a la causa de la transformació radical de la societat. Moltes d'elles pagarien poc després el seu compromís amb la presó, l'exili, la postergació i, en alguns casos, amb la mort.
A sota deixo un fragment d'algunes d'aquestes pel·lícules:

The boy of green hair. (fragment).


Eva (fragment).