Crema vermella de marisc amb gambes pelades i senceres.

És un plat exquisit per llepar-me'n els dits que va fer la meva mare a partir d'una recepta que va trobar per cuinar-la automàticament mitjançant l'ús tecnològic de la màquina Thermomix i va decidir fer-la el primer dia d'aquest nou any 2021. Tot tenint present que aquestes vacances del solstici d'hivern d'aquest recent any passat han sigut molt diferents degut a la situació generada per la pandèmia quan s'està incrementant el número de persones afectades que està ocupant massivament un altre cop les UCIs i les habitacions de les plantes dels hospitals. A més, per sort només vam tenir convidades de família a dinar a casa el dia vint-i-cinc d'aquest passat mes de desembre i prou. I és ben cert que aquesta crema m'ompla la boca de delicioses vibracions marines que s'escampen a través de la meva llengua i es concentren en el meu pal·ladar, de notar la tendresa gustosa i carnosa del marisc per les que estem acostumades a seguir els costums d'una cultura aliemantària omnívora clarament especista com si els vapors marins sortissin directament d'una olla bullint segregant  partícules salades com si em netegessin les fosses nasals extraient-me tota la meva porqueria nociva que porto a dins. Realment ha sigut un encert de part d'ella que volgués preparar aquesta crema tot sent realitzada mitjançant una màquina robòtica que aquí està situada en un dels marbres de la cuina de casa.  El procés de cocció i elaboració també es pot realitzar mitjançant els mètodes tradicionals de la bullició amb recipients metàl·lics i el procés de trituració i esmicolament dels ingredients mitjançant el minipimer, però les textures que li poden donar poden ser molt diferents a les que són aportades amb el treball robotitzat de la Thermomix. La cuina és una cosa empírica i no parteix d'unes bases matemàtiques i es tracta de provar totes les possibilitats que aquesta aporta tot tenint en compte que un mateix plat culinari pot canviar de textura a la nostra llengua segons quina manera i quins processos s'hagin utilitzat per elaborar-lo i d'aquesta manera experimentar amb tots els requisits i sabors que aquesta ens dóna. Tot sabent les conseqüències que genera el seu ús en quan la sobrecàrrega d'energia no renovable que aquesta consumeix. 

És cert que per qüestions de salut personal no se'm va recomanar que mengés cap tipus de peix que sigui blanc ni cap tipus de marisc segons el que hi indica en una fulla de paper que em va passar l'acupuntor coreà donant-me unes indicacions sobre els aliments que podia consumir i els que no. Aquí i ara, lluny de visitar-me amb ell, doncs he de dir que segueixo aquesta dieta de manera molt aproximada amb algunes modificacions. A més, sent dies de "festes" hi ha el costum de fer grans àpats de manera "comunitària" si és en l'ambit del nucli de la institució familiar tradicional que segueix els vells costums culturals on entre els quals s'hi inclou el de la gastronomia. Un altre inconvenient que hi esmento és la toxicitat d'aquests aliments -éssers marins més clarament- per als nostres organismes degut a les immenses quantitats residuals de mercuri i altres substàncies que contaminen les aigües marines i intoxicant les algues, els peixos i altres éssers aquàtics que han anat absorbint aquestes partícules a través dels seus sistemes respiratoris i absorció en el cas dels peixos i altres éssers que viuen en el medi marí. Però assegut a taula és una oportunitat per tastar i saborejar les delícies plaents que venen de la mar. 

Aquí a continuació deixo escrita la recepta d'aquest plat culinari tal com el va fer la mare a casa: 

Ingredients: 

- 400 grams de musclos.

- 200 grams de filet de lluç (fer a trossos)

- 200 grams de rap (fer a trossos)

- safrà (uns quants fils)

- 250 grams de gambes pelades de mida mitjana/gran (poden ser congelades) 

- 50 grams d'oli  d'oliva 

- 200 grams de porros tallats a trossos petits.

- 1 dent d'all.

- 100 grams de ceba tallada a trossos petits. 

- 50 grams de vi ranci.

- 200  grams de tomaquet natural triturat.

- 200 grams d'aigua.

- pebre negre. 

- 100 grams de nata líquida de civada (sense gluten).

Preparació:

- Posar els musclos nets, el rap i el lluç amb uns filets de safrà en el recipient varoma. Tapar i reservar.

- Pelar les gambes: guardar els cossos en un plat i posar al vas de la Thermomix les closques i els caps. Afegir-hi l'oli, els porros, la ceba, l'all i el vi ranci. 

- Coure-ho 10 minuts, temperatura varoma a velocitat 1 1/2. 

- Quan hagin passat els 5 minuts, incorporar el tomàquet triturat i col·locar el recipient varoma  amb el peix sobre la tapa del vas. 

- Retirar el recipient varoma i triturar el contingut del vas durant 1 minut a velocitat 8. 

- Incorporar l'aigua i coure-ho 5 minuts a temperatura varoma, velocitat 1.

- Passar el contingut del vas a través d'un colador i reservar en un bol o olla. 

- Rentar el vas d'una manera curosa perquè quedi absolutament net i tornar-hi a posar el líquid que abans hem colat i reservat. Afegir-hi els musclos (sense les closques) i triturar 30 segons a velocitat 7. 

- Incorporar la nata líquida al vas. Coure 2 minuts a una temperatura de 80 graus, velocitat 2 1/2. 

- Coure en una paella o una planxa durant uns minuts els cossos de les gambes. 

- Triturar la crema 3 minuts a velocitat 7. 

- Servir la crema en plats fondos o bols i repartir les gambes a sobre. 

Ja es pot començar a menjar. Esteu totes/ts convidades/ts a seure a taula i a menjar. 

Que aprofiti de gust,

01.01.2021 Dia de consum. Bon any

Sonata d'Isabel (Vicent Andrés Estallés).

SONATA D'ISABEL. 

He aixecat, mentre escrivia, el cap

i amb ulls cansats de la cal·ligrafia

he vist enllà, damunt d'una tauleta

que hi ha al racó del nostre menjador,

entre papers i llibres que m'estime,

com un ocell de ritme popular,

com un gresol, una fotografia

de fa mil anys o de fa quatre dies:

tu i jo, Isabel, feliços d'un amor, 

i més enllà de les Sitges del meu poble. 

La veig sovint i et recorde moltíssim, 

el cos esvelt com un cànter de Nàquera

i un breu ocell de tristesa als teus ulls.

M'ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia 

entre papers i fortuïtes síl·labes.

Com qui, a la nit, intenta orientar-se 

amb mans, amb ulls, jo t'evoque i et mire

aquell instant de l'any 48.

Tu vares fer que cregués altre cop

i m'has donat la teua companyia,

el teu discret silenci, el teu ajut.

Aquesta nit t'he mirat novament.

Et tinc i et veig com et veié el meu cor

el dia aquell de la fotografia. 

Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills.

En aquest gran silenci de la casa 

jo et vull deixar, amant, amats per sempre, 

un ram convuls de síl·labes de vidre. 

A dematí potser et floriran 

entre les mans de timidesa invicta,
i volaran des d'ell brisa i colomes.
Creix el mural de calç i de coets,
amb claredats i explosions de mar,
per un amor que se'ns enduu plegats.
Secret amor, estendard lluminós,
barres de sang sobre un blanc intocable,
aquest amor salvatge d'un país
que havem creuat, estimant-nos moltíssim,
des d'Alacant a Castelló, amb els ulls
plens d'una llum, una gota de llum.
Dic el teu nom en aquest punt mateix.
Dic Isabel i canten els canyars
i pels carrers diversos de València
passen amants que es besen a la boca,
amb molt d'amor presos per la cintura, 
atarantats per una flor de gesmils.
Dic el teu nom i amb casta reverència
el posaré en un pitxer amb aigua.
Dic Isabel i seguesc el camí. 

Per iniciar l'agost (1 d'agost 2015).

Potser d'aquí a tan sols quatre anys,
tot haurà passat, tot s'haurà acabat.
I qui sap quins camins vindran,
si el temps haurà minvat les ganes de lluitar.

Qui sap què ens depara el futur,
si ens hauran vençut i si restarem muts.
Si tindrem bona salut,
no ens haurem venut, no restarem pas asseguts. 

Però per si de cas conserva bé aquesta promesa,
t'esperaré en aquell racó de cel, banyats de blau i de verd. 

Amb més arrugues a la pell,
amb un poc més de seny, cansats de perdre el temps;
evocaré el teu cos sencer 
al ball dels teus cabells giravoltats pel vent. 

Potser, qui ho sap, t'hauràs casat, 
ja t'hauràs afartat del teu antic amant.
O viuràs sola a prop del mar 
buscant estrelles cap al tard i ens estarem pensant.

Però per si de cas conserva el gust de llaurar el terra.
Recordaré els versos bruts de l'Estallés banyats de blau i de verd.

Potser quan passin quatre anys
tot s'haurà acabat, tot serà llunyà. 
I miraràs de sobte el mar 
buscant estrelles cap al tard i ens estarem mirant.  

Castellterçol. Escrit íntim d'hivern.

Acabant l'any dos dies abans de cap d'any he pujat a Castellterçol a la caseta. Feia molt temps que no hi anava en aquest moment de fred que enguany ha arribat en plena tardor trencant directament amb l'extrema calor de platja de l'octubre llunyà. El canvi climàtic ens destarota i ens fa estar cada cop pitjor ja que els humans som l'espècie més cruel que trepitja el planeta sense escrúpols. Si no fos per aquest impacte desastrós en principi tornariem cap a una altra era glacial. Ja dic jo d'entrada que la caseta és el lloc ideal per viure-hi sense ser en cap cas una segona residència deixant a part tots els merders del moobing immobiliari i totes les punyeteres factures que ens han clavat del gas, l'aigua o la caldera de la calefacció. Amb la seva corporatocràcia per damunt. Hi ha molt més que de sobres com per viure-hi vàries persones. 

He decidit venir ara per desconnectar de la claveguera urbana i rastrera amb el fum verniós i pudent dels vehicles i desconnectar-me del vici informàtic dels facebooks i els blogs. També per descansar de la mala educació reàcia dels veïns del pis de dalt amb les seves suposades molèsties que plantegen sovint dels meus sorolls nocturns involuntaris davant del seu silenci sepulcral i espanyol totalment individualista. 

Centrar-me, trobar la calma, el contacte directe amb el camp i la natura i per la finestra de la cuina veure els colors despullats de l'hivern tocats per les escletxes de la claror dels raigs d'un sol ataronjat. Aquests colors ben aviat potser desapareixeran malauradament. Caminar de dia pel poble pel costat de cotxes aturats i coberts de gel, trastocat de tarannàs regionalistes, antics gremis i cases burgeses de segona residència, pisos fabrils de fireta, desnonaments silenciats, una fàbrica enderrocada i la bombolla immobiliària ferotge. I evidentment la falta de consciència i combat de part de la seva gent amb una idea confosa de la catalanitat. Entrar al bar per demanar el vermut o esmorzar-hi un entrepà de truita i una copa de vi negre que tot surt de preu bastant car. 

Passejar cap al vespre lentament i abrigat però notant l'aire glaçat que entra per sota les sabates i els pantalons llargs de pana sense veure ningú pels carrers solitaris amb olors de fum i fanals encesos com llums de gas. Un cel fosc amb petits estels llunyans i tristos que van apagant la seva  brillantor. Trobar amics i coneguts de passada a La Plaça parlat de les seves vides i coses diàries, cansats del curro i amb poc temps per anar a sopar o esperant per marxar de festa. És de costum. També és ideal per respirar fons, expulsar tota la porqueria del nas i el coll i sanar-me tranquil. 

La caseta -tota rústica i idíl·lica amb petits espais per reaprofitar- és un espai gairebé íntim quan hi estic sol que contrasta amb el fred i el vent del carrer. L'espai es fa realment propi on el silenci íntim es fa real. L'habitació és el lloc que més, encara molt més quan els pares no piquen malèvolament a la porta o intenten obrir-la, em tutelen i custodien constantment amb total impertinència com fan de mal costum. El sostre mig inclinat amb les seves bigues de fusta, les parets rogalloses de color blanc beig amb el llit arraconat, un armari de roba amb portes de mirall al seu davant i un moble amb una ampolla buida de colònia i prestatges de fusta. En aquests prestatges hi apareixen llibres tancats d'altres temps amb continguts molt qüestionables que ens poden ajudar a criticar-los més. Còmics, novel·les, poesia o llibres d'informació general. Alguns per tornar a fer servir i altres perquè qui ho vulgui els reaprofiti. També joguines que mal ensenyen per les seves paraules vinculades a companyies aèries comercials, una foto emmarcada amb un record poc important. Alguna foto amagada fent activitats de "lleure" a l'aire lliure on apareix una tia anglesa alta i rossa que em deixava totalment atret i tirat pels matalassos (però sense ofendre el seu físic, ella és com és). Al davant tinc la taula amb la làmpara encesa i un ordinador apagat i cansat de tan parlar fa bastant temps. Aquí és on escric els meus textos amb paper i bolígraf com aquest que ara escric. I encara he d'acabar uns "deures" pendents per a una neuròloga i una neuropsicòloga malèvoles i contràries a la meva manera de pensar i entendre la malaltia, la ciència, la societat, la consciència humana i la vida. Tot plegat per redactar informes burocràtics realment inútils però que tristament gairebé ens fan portar per força i hem de fer servir com a estratègia de subsistència en aquesta societat tan intolerant. A part també alguna redacció i poema i punt. En un calaix una estelada amb el triangle groc i l'estel roig que ens acompanyarà fins el darrer combat dels nostres somnis. La finestra oberta o tancada segons el moment del dia i a sota el radiador 

És com un espai on es mouen bombolles de sabó sense destí, la barqueta de vela roja que gira per l'aigua tèbia d'una banyera senzilla, l'avió que se t'acosta movent l'hèlix del davant, daus que giren les cares de colors, boles petites de molts colors, melmelada de cireres, flocs de gel fonent-se i aigua calenta amb pètals de rosa. Fins i tot on succeixen llegendes fosques llunyanes i aventures de personatges històrics i literaris compromesos que sobreviuen, lluiten i resisteixen amb força de voluntat. Com tot de conceptes abstractes infinits i molt difícils de comptar. La melanconia d'un matí fred i gris imaginat que potser coincideix amb el temps que fa a fora o si més no és imaginat amb cels grisos fantàstics. Sonen músiques i notes musicals imaginades com les d'un piano antic que puja i baixa escales o la veu tranquila d'un cantautor amb la seva guitarra tapades per un silenci, els sorolls tapats del carrer o del jardí i el suau xiulet aqufen que roda per dins de les orelles. Estirat al llit aixeques les cames sents uns petons sensuals i unes carícies carinyoses i excitants transmeses per persones d'un altre sexe diferent que et reprodueixes tu mateix sense ganes d'aixecar-te. Però t'hi col·loques estirat i recte com un espagueti o arrambat al coixí amb ganes de fer sexe amb desitjos orgasmics i obscens quan vas tancant els ulls. Sobretot s'hi pot sobar pla i ben a gust depenent dels ànims o l'ansietat que em genera els tics bastant sovint. 

Aquesta caseta com aquesta habitació són espais que poden ser col·lectius per compartir amb els col·legues si hi afegim més matalassos al terra i treure els llits nius de sota. Estendre-ho per tot arreu, per altres habitacions o al sòtan. No deixa de ser un encant de tranquilitat i bucolia imaginat. Trobo a faltar les antigues masies i cases de poble fetes de pedra amb llars de foc autèntiques on s'hi estenen les flames cap amunt. Aprofito encara la calma pel poc que per davant em queda per respirar i omplir el pit, que demà a la nit venen els col·legues i ens anem de festa amb la música a tooooopeeeeeeeeeeeee i les "tajas" passant-nos ho de puta mare!!!! fins quan surti el sol.