Tralla, llums, èxit, vibració i emoció.

El dia 10 de juliol a les 21:30h del vespre es va fer el gran esperat concert de Pearl Jam en la seva World Jam Tour al Palau Sant Jordi, a Montjuïc, durant la seva World Jam Tour.  Feia molt temps que moltes i molts esperavem amb entusiasme aquest concert mentre passaven de llarg quan feien gires per Europa. Però aquesta vegada han travessat els Pirineus cap al sud d'Europa i han tornat a deixar petjada a casa nostra. La vegada anterior quan van venir aquí va ser a Badalona el 2006 mentre aquest cop, feia mesos que havia començat el compte enrere que va acabar precisament just quan el concert va començar. A part també va ser un gran motiu de celebració després de tenir un problema greu a la vista que em podia haver deixat cec per sempre però dintre de tot me n'he ensortit prou bé. Per sort vaig disposar d'una persona empleada que em va acompanyar fins a la cadira que tenia reservada. Però és la primera vegada que els veig en directe i no vaig anar a veure cap grup de versions com ho havia anat fet tantes vegades.També es disposava de barra amb menjar i begudes i de paradetes amb samarretes de Pearl Jam però costaven 30€ cadascuna i ja podrien haver baixat bastant més els preus igual com el de l'entrada.

El gran espectacle  va durar més de tres hores i va deixar tot el públic bocabadat amb tota la sala omplerta de gom a gom. Hi havia col·legues meus que també van anar  en  aquest concert però degut a què l'espai estava omplert de manera massiva no els vaig poder veure ni estar amb ells desafortunadament. Vist també des de dalt de tot també era impactant veure tota l'explosió de llums que sortia des de l'escenari però no vaig poder veure els membres de la banda i els instruments.  Era impossible!! També em vaig quedar impressionat quan  en els temes més relaxats la sala estava invaïda per les llums dels mòbils del públic que amenitzaven l'ambient. I sobretot un Eddie Vedder adreçant-se al públic d'una manera molt directa i propera  com sempre però desgraciadament parlant en castellà enlloc de fer-ho en català. I motiu de més degut a tot el què ha sofert Catalunya des de fa segles i ara torna a ser més evident que mai. Jo cridava des de ben lluny que parlés en català però no hi hagué manera. Els ianquis són ianquis  i els que són com ells encara els queda molt camí per davant. Hi havia públic gairebé de tot arreu des dels Països Catalans, Euskal Herria i altres contrades de la península com també d'Anglaterra, Alemanya, França, Occitània, Rússia,  Xile, Mèxic o Amèrica del Nord. Al principi del concert l'Eddie va fer un comentari negatiu sobre el partit de futbol entre Espanya i Rússia però després es va disculpar cap al públic rus. 

En el concert van sonar molts dels seus grans temes de tota la seva discografia des de "The long road", "Mind your manners", "Corduroy" , "Do the evolution", "Even flow" o "Oceans" que fou dedicat a Israel Barrales: un fan mexicà  que va morir pocs dies abans d'aquest concert i  malauradament no pogué venir.  Tot va anar seguit de  "Sleeping by myself" o "Betterman". Tampoc van ser oblidables cançons com "Alive", "Jeremy" o "Black" del seu primer disc TEN. Entre aquests també van interpretar tantes altres  cançons més conegudes o menys com "Daughter" dedicada a totes les dones incloent-hi les nostres germanes i les nostres mares. Vaig trobar a faltar temes tan viscerals i grans en directe com "Nothingman", "Spin the Black Circle", "Sirens", "Pendulum", "Animal" o "Yellow moon". 

Aquest concert va acabar amb "Yellow Ledbetter" sent un final més tranquil que l'habitual i tota la gent pogués anar sortint de la sala poc a poc. 

"Gràcies Oriol per l'esdeveniment... Segur que ens tornarem a trobar cantant o tocant en algun altre lloc. Sé que tu també hi eres entre la gran massa multitudinària de persones d'arreu però no ens vam veure ni a l'entrada ni enmig del concert ni a la sortida... però igualment com si ens haguessim trobat" .

Encara no em sento amb les ganes de despedir-me de tot aquest espectacle de tanta emoció viscuda. MOLTES GRÀCIES PEARL JAM PER VENIR A CASA NOSTRA. FINS SEMPRE!!!!!  

NO HI HA QUI ELS PARI (TRIBUT A SANGTRAÏT).

El dia 17 de desembre, abans de l'inici de vacances del solstici d'hivern, es va celebrar  un concert d'homenatge a Sangtraït a la sala Luz de Gas de Barcelona. Sí, aquella banda empordanenca de rock dur i metall de La Jonquera que de ben joves portaven els cabells llargs i jaquetes de cuïr i fotien canya a cada concert amb la tralla de les seves guitarres rovellades i la tramuntana boreal de les harmòniques amb una lírica carregada d'èpica medieval i missatges ocults desentenent-se de la moguda estètica convencional del rock en català del moment fins quan es van dissoldre a finals del 2001. Aquest grup que va acumular públic durant els 90s ha caigut en la ignorància entre els i les joves d'avui segurament perquè no els interessa aquest gènere musical però el seu llegat segueix a la sang gràcies als seus fans més directes o indirectes. I encara més amb l'existència d'uns 18 grups i artistes tot donant-los una mirada diferent tot interpretant-hi algunes de les cançons rellevants que van gravar en un disc d'homenatge recollit per "Picap" titulat "NO HI HA QUI ELS PARI" com eslògan basat en una de les cançons més conegudes i amb el qual es va promocionar aquest concert tan rodó on hi dominava més la tralla que la calma. Alguns participants han estat els dos grups de versions Noctämbuls i Els Senyors de les Pedres passant per Regresión, Dragonslayer, Inmoonere, Naltrus, Ancendra o Leyenda fins a Joan Colomo, Èric Vinaixa i la coral de gospel Tons&Sons entre molts altres. I convé constar molt clarament les col·laboracions de la Lupe Villar a la guitarra rítmica i el Papa Juls a l'harmònica i els grunyits com a ex membres de Sangtraït sobretot al final de tot quan toquen el mític Vol de l'home ocell amb "Els senyors de les pedres" i tots els intèrprets que van formar part d'aquesta festa gairebé familiar que aquella nit van seguir emprenyant els veïns com anys enrere havien fet els membres veterans. Tot això mentre es projectaven imatges mudes i en color del concert que va fer Sangtraït al Palau Sant Jordi l'any 1991. Allò també va ser una gran fita històrica en el seu moment que malauradament la meva infància profunda infància no me la va poder fer veure ni viure des de la sang. Se'm va posar la pell de gallina i vaig sortir emocionat. Actualment hi ha dos grups hereus de Sangtraït que són LGP (Los Guardians del Pont) i Barbablanca que en els seus concerts encara interpreten algunes versions. Malgrat tot la seva música segueix viva entre els antics i els nous fans d'aquest gènere musical que amb les seves melenes i barbes amb el gran gest de les banyes enlaire. 


Salut i roquenrol. 

7 de novembre - Res no ens atura.

L'Esquerra Independentista dels Països Catalans ha tornat a commemorar aquest 7 de novembre la signatura del Tractat dels Pirineus, un episodi més dels molts que, al llarg de la nostra història, relaten la pèrdua de les llibertats polítiques, culturals i identitàries de les diferents contrades dels Països Catalans. El Tractat dels Pirineus suposà fa 355 anys l'escapçament polític i cultural de la nostra nació en mans del rei borbó francès Lluís XIV i posà en marxa un procés d'assimilació cultural que s'allarga fins els nostres dies. Des de l'any 1659, els i les catalanes del Nord viuen sotmeses a la persecució legal de la seva llengua i la seva cultura per part de l'Estat Francès a través de les seves diferents concrecions al llarg de la història.

De Nord a Sud, construïm els Països Catalans. No admetem cap renúncia en el camí que hem emprés cap a la plena llibertat de la nostra nació. Cal que l'independentisme sigui capaç de respondre adequadament a totes les conjuntures que viuen cadascuna de les realitats territorials dels Països Catalans. Això passa, en el cas de Catalunya Nord, per fer front al centralisme francès evident i demolidor en el seu intent d'esborrar qualsevol rastre de catalanitat a les comarques nord-catalanes. Així mateix, és essencial que també ens solidaritzem amb la resta de nacions oprimides des de fa segles per l'estat francès (sigui amb forma de monarquia borbònica, imperi napoleònic o república liberal) com Occitània, la Bretanya, Alsàcia entre d'altres per tal d'oferir una resposta conjunta i solidària a favor del nostre alliberament nacional com a poble.

Per una resposta anticapitalista a la política econòmica del govern francès. Els territoris dels Països Catalans sota la dominació espanyola no són pas els únics que es troben en condicions d'extinció conseqüents a les polítiques neoliberals del centrisme de l'estat espanyol i de la Unió Europea contra la classe treballadora. L'executiu Manuel Valls imposa al conjunt de l'estat francès un seguit de reformes d'austeritat que es tradueixen també en un duríssim atac a les classes treballadores de Catalunya Nord enmig del paradís de l'Europa del lliure mercat empresarial. Encara més: cal tenir en compte que la Catalunya Nord és un dels departaments de l'estat francès amb un índex d'atur i precarietat més elevat de tot aquest "pentàgon" on els i les joves estan obligats en marxar a buscar treball en altres llocs de l'estat francès. Apostem per tant, per articular una resposta en clau anticapitalista en aquesta part del nostre país que ha d'estar vinculada necessàriament al projecte de Construcció nacional de l'Esquerra Independentista. 

Plantem cara al feixisme també al nord de l'Albera. L'avenç de l'ultra-dreta a la Catalunya Nord és ara mateix una realitat alarmant. El sorgiment de col·lectius xenòfobs i d'extrema dreta cada dia prenen més a la Catalunya Nord, amb una presència notable del Front National, com també grupuscles d'extrema dreta identitaris amb un discurs clarament neonazi. Un exemple que evidencia aquesta situació és el de Perpinyà, on el Front National ha irromput amb força amb el suport de l'UMP. La denúncia del feixisme i la lluita per la seva destrucció ha de ser també una absoluta prioritat per l'independentisme transformador de Catalunya Nord i recuperar les arrels i la memòria històrica de tots i totes aquelles que van lluitar revoltant-se en contra de l'opressió francesa com han estat els Angelets de la Terra que es van revoltar contra la nova monarquia absoluta amb Josep de la Trinxeria al capdavant fins els activistes polítics i culturals actuals de la Catalunya Nord com han estat les germanes Serra i en "Cala", Hervé Pi, Pere Manzanares o Pere Iu Baron com les associacions socials i culturals de base com ara la Bressola, l'associació cultural Aire Nou de Baó o la colla castellera del Riberal. 

La nostra aposta per l'assoliment dels nostres objectius polítics és clara: la construcció d'un moviment independentista i revolucionari fort i capaç de superar cadascuna de les agressions que patim en aquest sistema miserable d'opressió, explotació i dominació. Això és vàlid per a cada racó de la nostra nació i cal que l'assumim amb determinació també a les comarques del Nord de Catalunya. Per descomptat, sempre amb la mirada posada en l'horitzó d'uns Països Catalans que siguin independents, socialistes i feministes i impedir qualsevol tractat o frontera imposada que ens vulgui dividir, sotmetre i oprimir de part dels dos estats dominants. Volem construïr tota la nació sencera de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. 

Diguem NO al tractat dels Pirineus. SÍ a la independència de tot un poble. 






Res no ens atura per una Terra lliure. DESOBEÏM. 



 

“PROTESTA” de Cesk Freixas.

El cantautor riudebitllenc Cesk Freixas ha tret el seu cinquè disc nomenat “PROTESTA” just aquest any abans de començar l’estiu. I just farà un mes me’l vaig anar a comprar ja que no el tenia i estava en dubtes sobre si aconseguir-lo o no perquè tampoc m’agrada anar acumulant discos massivament seguint aquest model possessiu tan individualista. Aquest disc ja es va presentar a la sala Music Hall de Barcelona el dia 23 de maig. Hi tenia ganes d’anar però al final no ho vaig fer perquè la setmana abans ja hi vaig anar a veure un grup de heavy que també va presentar un segon disc mentre que per l’altra banda necessitava estalviar diners ja que en aquests moments cada vegada més difícils i precari quan els de dalt segueixen arruïnant la classe treballadora catalana. Però això és el de menys malgrat que s’ha de seguir lluitant en contra del sistema mundial establert, però el més important és tenir el disc tot i no voler ser consumista. La portada del disc promet absolutament per les seves imatges diverses d’estètica gaudiniana que representen l’activisme social amb els moviments i plataformes socials, la classe treballadora, els immigrants i elements que simbolitzen la igualtat i la diversitat cultural. Al llarg de totes les pàgines hi apareixen diverses imatges que transmeten missatges semblants. El contingut del disc és bastant rodó format per unes deu cançons que parlen de lluita, revolució, esperança, la memòria històrica, amor, intimitat i avançar cap al marc d'uns Països Catalans totalment lliures i socialistes. Partint sempre de la cançó d’autor anglo-saxona del folk, el rock i el pop semi-acústic com Ben Harper, Ani DiFranco, Bon Iver o Wallis Bird com també hi ha influències de l’Ovidi Montllor, Silvio Rodríguez o Quico Pi de la Serra. Va acompanyat per la seva banda habitual formada per Víctor Nin (guitarra acústica, guitarra elèctrica i segones veus), Cesc Martorell (baix) i Rai Iniesta (bateria). Cançons destacades són “Em pregunten per què canto” com la primera del disc, “Vaig venir del nord” o el tema “Imparables” amb videoclip previ que expressa la solidaritat amb Ester Quintana que va perdre l’ull sent víctima dels mossos d’esquadra que en una càrrega violenta li van disparar una pilota de goma. Hi participen especialment Julio Maloa (La Raíz) a “L’exèrcit del fracàs”, Toni Molina a les percussions, Enric Carreras als teclats i el piano, Sergi Carbonell (Txarango) que acompanya amb el piano fent els arranjaments a “Brindo per tu” i “A Miguel Hernández” que és una adaptació al català del poema “Sentado entre los muertos” de Miguel Hernández amb una música pròpia que es diu “Pluja de llum”. Per últim els arranjaments orquestrals de Pep Roig a “No tenim por” però l’orquestra no és real sinó totalment digital feta per ordinador i sistemes electrònics. 

En el disc també s’hi inclou un DVD del concert en directe de la celebració dels seus 10 anys de carrera com a cantautor a la sala Luz de Gas (Llum de Gas) on s’hi van tocar una bona part dels temes importants fins llavors i alguna cançó d’aquest nou disc. En aquest disc només hi ha algunes cançons de tot el concert. A més de tocar-hi tota la banda incloent-hi en Toni Mena com una segona guitarra, també hi van participar els membres de la seva antiga banda (Els altres bandais) a dues cançons. 

Per la Diada, DESOBEÏM. Pel referèndum i la independència dels Països Catalans.

Als Països Catalans l'Onze de Setembre commemorem cada any la Diada Nacional del Principat de Catalunya. Però enguany ho celebrem d'una manera més especial perquè es compleixen tres segles exactes de la caiguda de Barcelona l'any 1714 en mans de les tropes borbòniques. O sigui, 300 anys justos d'ocupació espanyola filipista. Es tracta d'un dels episodis històrics fatídics i ofensius que van atemptar en contra de la llibertat del nostre poble. La defensa de la ciutat de Barcelona en contra de l'exèrcit borbònic com també en tantes viles, ciutats i municipis en mans de les classes populars dels Països Catalans marca el nostre caràcter rebel i combatiu. De la mateixa manera tampoc oblidem que fa 355 anys que França va sotmetre descaradament la part nord del nostre territori a partir del Tractat dels Pirineus el 1659, fa 307 anys de la batalla d'Almansa (1707) quan el País Valencià va ser ocupat definitivament i fa 299 anys va passar el mateix quan el darrer bastió dels Països Catalans, Mallorca, també va caure sota les mans opressores dels borbons per la força de les armes. Des d'aleshores la dinastia borbònica amb Felip V i el seu Decret de Nova Planta van imposar polítiques espanyolistes arbitrària i descaradament centristes sent una de les pitjors amenaces repressives que van comportar una pèrdua definitiva de les nostres llibertats i la nostra identitat com a poble. Hi ha hagut altres episodis històrics anteriors i posteriors similars que ens van portar derrotes i que tampoc hem d'oblidar: la repressió per Felip IV en contra dels segadors que es revoltaven el 1640 i els posteriors cops d'estat de Primo de Rivera l'any 1923 i el cop d'estat protagonitzat pels feixistes l'any 1936 que portaria a la Guerra Civil que tres anys després a una dictatura totalitària molt llarga per Franco. 

La nostra història, la dels Països Catalans, ha sigut una història de lluita. És una història escrita per les oprimides que han presentat batalla durant segles cap a les vencedores forces de l'ordre que sempre ens han volgut sotmetre. És una història de Remences, Segadors, Angelets de la Terra, Miquelets i Maulets. I també és una història de lluites obreres en les primeres fàbriques tèxtils i camperoles com les dels rabassaires. Fins i tot de barricades pels milicians i milicianes comunistes i llibertàries que van lluitar contra els feixistes a la Guerra i maquis refugiats darrere de les muntanyes i altres organitzacions de la resistència antifranquista. I també de vagues de treballadores i treballadors per reivindicar la reducció de la jornada laboral, un augment del seu sou, l'increment de més serveis socials o van moure la iniciativa dels ateneus i les cooperatives de consum en els barris de la Barcelona dels inicis del segle XX. I és la històra de més de 40 anys d'independentisme revolucionari treballant de valent als carrers a favor de l'alliberament nacional, social i de gènere als Països Catalans. No és una història de monarques opressors que facin guerres en contra nostra, ni de catalans botiflers al servei de la monarquia espanyola, ni de militars mercenaris ni de toreros ni marselleses. Però aquestes derrotes sofertes al llarg de tants segles encara ens han fet ser més forts i rebels en contra de qualsevol poder o èlit que ens segueixi oprimint o explotant. 

L'opressió de part dels estats espanyol i francès s'ha dut a terme mitjançant l'ocupació militar però també amb el manteniment i l'enfortiment del poder de les èlits polítiques i econòmiques del capitalisme comprades i venudes entre els diversos estaments de les minories dirigents. Com la mateixa classe política que ens va vendre la transició com un pas cap a una suposada democràcia ha mantingut una absoluta continuïtat amb les institucions vigents i mantenir el seu poder polític a canvi d'un pactisme entre els representants autonòmics subordinats al govern central. Els pactes de la Moncloa, els pactes dels estatuts, els pactes de la LOAPA o els pactes del Majestic són exemples dels pactes que fan els polítics actuals que viuen dels nostres impostos que es malgasten per als seus privilegis. I actualment les conseqüències d'aquest pactisme esdevenen cada vegada més greus i més evidents i afecten d'una manera cada vegada més severa a la nostra classe treballadora a partir de les ofensives neoliberals dictades per la Unió Europea i els governs de l'estat espanyol en mans de partits com CiU, PP o PSOE juntament amb els grans empresaris mercantils i financers tot desmantellant els drets i els serveis més fonamentals com la sanitat, l'educació, l'habitatge o el transport a canvi de privatitzar-los i convertir-se definitivament en negocis de luxe i privilegi en mans de propietaris i especuladors privats en els quals només hi podran accedir els sectors benestants de la societat. Retallar personal, tancar quiròfans, llits, plantes hospitalàries senceres o reducció d'atenció a les consultes externes en els hospitals i ambulatoris, retallar aules i reduïr el personal docent i recerca a les escoles i universitats o incrementar les taxes de les matrícules universitàries, promoure l'especulació urbanística multimilionària a canvi de desnonaments cap a veïnes i veïns dels nostres barris i desallotjar centres socials i altres espais que han tingut i tenen una finalitat col·lectiva en els nostres barris, encarir el preu del transport públic com el metro o els trens de rodalies són exemples evidents d'aquestes amenaces. Com també ho són la MAT, el Tren d'Alta Velocitat o l'ús de l'agricultura extensiva transgènica. Fins i tot segueix una política de genocidi cultural en contra del català com també de les llengües regionals i/o minoritàries d'Europa i a l'estat espanyol com han estat actualment la reforma Wert que nega el nostre dret a l'educació en català i moltes altres lleis com la reforma de l'avortament que elimina el dret al propi cos de les dones tornant a ser sotmeses des de la visió de la masclista Església catòlica o les reformes del codi penal o la llei de seguretat ciutadana que enforteixen la criminalització definitiva dels moviments socials i els col·lectius més marginats com les immigrades o les prostitutes.
Mentre com les condicions de vida cada vegada són més dures amb un augment de la precarització i de l'atur sobretot en els i les joves, van augmentant les corrupcions per part de les famílies empresarials i polítiques fent negoci propi com la família Pujol o empreses de fora com Iberpotash que exploten el territori també per embutxacar-se. 

Nosaltres no podem seguir aguantant el capitalisme i no acceptem ni acceptarem el capitalisme com l'únic model polític i econòmic i no acceptem reformes ni pactes institucionals. Ens mantenims fermes i ferms i tornem a explicitar que desobeïrem aquestes lleis injustes imposades contra nosaltres i tirem pel dret per avançar cap a la independència però per canviar-ho tot, per enderrocar el capitalisme i construïr el socialisme. Tot un territori sencer a dintre de l'Europa dels pobles i els drets socials, amb una democràcia directa i participativa en els nostres barris i les nostres viles, una sobirania econòmica exclosa dels mercats financers i a favor de les necessitats de la classe treballadora amb uns serveis públics i populars, una sobirania energètica amb energies naturals i renovables totalment respectuoses amb els nostres ecosistemes, igualtat de gènere sense acceptar cap comportament d'homofòbia ni sexisme.  Un país sencer que vagi de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Uns Països Catalans solidaris amb tots els altres pobles que han estat oprimits però que brillen tant de la península com Euskal Herria, Castella, Galícia o Andalusia, del Mediterrani i del món sobretot Palestina amb qui també mostrem la nostra solidaritat per patir els constants atacs israelians. 

En aquest camí cap a la llibertat tenim una cita important el proper 9 de novembre. I avisem que no necessitem permisos de cap estat per ser un país lliure, socialista i solidari. Avisem que no acceptarem cap més pacte i que al Principat votarem, passi el què passi, el proper 9 de novembre. 

Països Catalans, 11 de setembre del 2014. 

Amb la Unió Europea no tenim futur.

 

La classe treballadora dels Països Catalans portem al damunt de les nostres espatlles més de mitja dècada d'espoli social accentuat. Retallades en serveis socials, pagament d'un deute del que no en som responsables, abaratiment dels costos laborals, especulació urbanística, treball precari i atur...  són la culminació de les polítiques al servei del capitalisme, motiu de ser de la Unió Europea des de la seva fundació el 1957, i encara més accentuadament des del Tractat de Maastrich del 1992.

La Unió Europea no és una institució sensible als drets nacionals ni als drets culturals dels pobles. La Unió Europea obeeix a la mateixa raó d'estat que els estats que la integren. Els Països Catalans no podem esperar de la Unió Europea cap resposta a favor dels drets dels pobles que contravingui els interessos dels estats i el capital. Ni en matèria de reconeixement de l'autodeterminació ni en matèria de reconeixement dels drets lingüístics de tota la ciutadania de tots els territoris. El reconeixement del dret d'autodeterminació i el respecte als nostres drets lingüístics és una fita que haurem de conquerir contra els estats espanyol i francès, però també contra la Unió Europea. 

La Unió Europea no és aquell espai de llibertats, pau i justícia que ens volen fer creure. És una estructura capitalista de caire patriarcal i imperial, al servei de les grans corporacions multinacionals. La seva política de seguretat respon a estats cada vegada més repressius. Les seves institucions responen a una lògica completament antidemocràtica. La seva política econòmica es basa en la despossessió, l'explotació cada cop més accentuada de les classes populars, la privatització dels recursos públics i l'acció al servei de les èlits del capitalisme. La seva acció militar, subordinada a l'OTAN, ha exportat el patiment a molts racons del planeta. 

La nostra proposta per a Europa és una Europa de pobles lliures, de justícia social i que no sigui exportadora de patiment i explotació. Aquesta Europa, però, no és possible dins el marc de la Unió Europea. La Unió Europea no és cap estructura neutra, que es pugui reformar segons la voluntat popular. L'Europa dels pobles lliures cal continuar construïnt-la des d'ara mateix, però al marge i en contra de l'Europa dels banquers, els estats i l'espoli social. 

Trencar amb la Unió Europea, recuperar el nostre marc mediterrani de relacions, i construïr l'Europa dels pobles, només es pot fer des de la independència dels Països Catalans. Només amb la sobirania política és possible recuperar una sobirania econòmica i posar-la al servei de les classes populars. La sobirania política no és suficient però sí que és indispensable per a bastir un futur millor. Un futur que ja hem començat a imaginar i a reivindicar als carrers. Un futur on els beneficis d'uns pocs representin la misèria d'una majoria, on la cooperació, la col·lectivitat i el poder sorgit des de baix siguin les bases d'una nova societat. Aquest país que somiem, no és possible dins la Unió Europea. 

Treballem des d'ara per construïr aquest futur. Uns Països Catalans independents, socialistes i feministes. Uns Països Catalans solidaris amb els pobles de la Mediterrània, del continent europeu i del món.  

Disc de fàbula.

Fa temps que això descansava de música en sí i avui he tornat al rock sabent que fa unes tres setmanes que va sortir l'últim àlbum de Pearl Jam, Lightning Bolt, després d'un temps llarg de descans gires i celebracions. És un treball amb temes rodons i senzills com l'anterior, Backspacer, però torna bastant la seva segona època cap a discos com Vitalogy, Yield o No Code, i amb un estil més punk que recorda els Dead Kennedys o els Ramones. Escoltant-te'l diverses vegades per l'ordinador sents com les primeres cançons van més seguides i recorden els hàbits de cada dia d'una persona visceral però en canvi durant gairebé tota la resta hi ha pauses que tenen més espai entre una cançó i l'altra. Tots els temes m'han cridat prou l'atenció però alguns que més són Mind your manners, Future Days, Yellow Moon o Sleeping by myself del disc de l'Eddie amb ukelele en solitari però aquí inclosa tota la banda.  A mi com a mínim em recorda una mica el single Down. Però el disc marca una etapa madura de la banda però s'hi abandona una mica la complexitat de discos anteriors però segueix el mateix trajecte musical amb un Eddie amb una veu fins a l'extrem, un Mike que guitarreja o un baix melòdic d'un Jeff. A part que la bateria està molt ben gravada. En els últims temes hi ha tocs de teclats que sobresurten més evidents. 

La portada i les imatges del disc prometen i transmeten subversivitat en contra la mentalitat americana i la personalitat de l'Eddie hi són del tot evidents. Són per flipar l'ull i els llamps de la portada com el plat amb la creu i la pistola a dintre, la taca de sang a sota i els coberts. És un disc que té una sonoritat autèntica i amb gust de rock alternatiu.

Tot seguit en deixo tres tasts amb els dos singles previs. El primer és Mind your manners que per les seves imatges crec que s'hi reflecteix una crítica als comportaments americans i potser als líders mundials. 

El segon, Sirens, és preciós on s'hi reflecteix tant la sensibilitat de la veu com quan al final canta tota la banda. Es nota el canvi instantani que fa en Mike de la guitarra acústica per l'elèctrica per fer el solo que al principi es confon amb l'Stone que d'entrada no sembla que faci la guitarra rítmica. Algunes vegades quan aquesta cançó m'ha entrat mentalment per les orelles m'ha fet plorar d'emoció i tristesa. 
Per últim deixo la cançó que dóna nom en aquest disc, el qual ja van presentar en directe durant aquestes últimes gires abans de ser gravat. El vídeo està gravat el 19-7-2013 en el Wrigley Field de Chicago. És tot un disc per disfrutar.

Ebri Knight i "La palla va cara".

Fa un any que començo a escoltar el grup maresmenc Ebri Knight que ara han tret el seu segon disc "La palla va cara". Aquest nom es tracta d'una frase feta popular en temps de la Revolta dels Segadors de l'any 1640. Es pot descarregar gratuïtament a la seva web (www.ebris.cat) o comprar en els llocs on actuin en directe. Una de les properes actuacions serà al Rebrot 2013 a Sant Celoni i organitzat per Arran. Abans d'aquest disc ja els vaig veure en directe a les festes del Poble Sec i en el concert del SEPC juntament amb At Versaris, Eina, KOP i Obrint Pas a Vilanova i la Geltrú. Però la música i les lletres combinen festa i reivindicació. Música folclòrica d'arrel tradicional catalana i irlandesa combinada amb rock més modern i un estil més hooligan. Aquest nou disc té un estil més propi d'aquí, és més curtet i amaga cançons pròpies que m'omplen d'energia i tendresa com la combativa "Sàvia i rebel", el videoclip de "Només" i el dolç "Camí cap a la lluna". També hi ha inclosa una versió festiva del "Conte medieval" dels Esquirols, on hi participa un dels seus membres cantant-hi, l'enèrgica "Els herois" o un tema vocal que es diu "La pubilla". El disc de per si ja és un bon regal (amb diverses i genials col·laboracions com el Quico, el Noi i el Mut de Ferreries i Àlex d'Eina entre altres) però molt millor veure'ls en directe i seguir sempre ballant, cridant i reivindicant. Ben de seguida en deixo uns tasts. 

Concert alternatiu. (els Surfing Sirles a les "Alternatives de Sant Boi").

Acte polític de presentació d'ARRAN, Rebrot 2012. (14-07-2012)

He volgut compartir el vídeo de l'acte polític de presentació d'ARRAN: una nova organització juvenil de l'Esquerra Independentista dels Països Catalans com a fusió de les dues anteriors organitzacions de joves independentistes Maulets i CAJEI. Al principi podreu trobar un repàs històric de les dues organitzacions i un repàs de les seves mobilitzacions fins ara i l'empatia amb altres organitzacions i moviments de lluita. 

Durant l'acte es troben les ponències d'ex militants històrics de Maulets i CAJEI, i actuals militants de la CUP, Endavant OSAN, el SEPC, l'MDT, la COS i del Casal Panxo de Berga. També s'hi inclouen les actuacions musicals dels grups EINA i BRAMS i al final es toca la Balanguera, la Muixeranga, l'Internacional i els Segadors. 

SEGUEU ARRAN I VISCA LA TERRA!!!! 

Petit homenatge a Marc Grau.

Fa tretze anys de la mort de Marc Grau, un gran guitarrista català -fins i tot se l'ha arribat a considerar com un dels millors en l'escena musical del rock en català dels anys 80 i 90 del segle passat. Va tocar en un principi en grups de música en català i en castellà des de El Último de la Fila de 1986 a 1991 com també tocant la guitarra a la cançó Disneylandia del disc Rebuznos de amor de Los Burros. Més tard també va ser productor musical per a grups catalans com Sopa de Cabra, Lax'n busto, Umpah-Pah i com no Els Pets on hi faria el solo de la cançó S'ha acabat (lletra i música del meu amic Joan Reig, bateria) del disc Calla i balla i acabaria sent el guitarrista i director musical fins el 1998. A més, el 1997 gravaria el seu primer disc en solitari (Instrumental) amb 14 cançons instrumentals on la guitarra elèctrica és la protagonista on quatre són versions de cançons clàssiques. I el 25 d'abril del 1999 va morir a causa d'un càncer ja molt avançat que va intentar tractar-se als Estats Units. 

Jo no en vaig saber res fins quan em van començar a agradar Els Pets... en alguns discos vaig veure el seu nom on hi deia que tocava les guitarres. Malgrat tot per edat mai el vaig poder arribar a veure i escoltar en directe a part que a casa meva no em deixaven anar sovint en aquests concerts. Però va ser a partir d'un vídeo del concert al Mercat de Música Viva de Vic del 1997, en la gira Bondia, quan em vaig quedar impressionat per la seva manera de tocar i les seves actituds rockeres i enginy amb la guitarra a les mans en cançons com Vaig calent, Sebastià o el Jo vull ser rei. Fins i tot els solos i els rifts musicals dels inicis i finals de cançons han acompanyat els meus sentiments més íntims, especialment com a via de canalització en sentir-me ensinistrat pels meus pares. 

Per últim crec que és important tenir present l'evolució de la seva carrera musical i ressaltar el protagonisme en grups on havia participat abans dels Pets. Així recordarem també la seva estada a El Último de la Fila i Los Burros. I per últim el videoclip de S'ha acabat dels Pets.

Àcid Úric, C-17

Per fi Àcid Úric ha realitzat el seu tercer videoclip de tot el seu projecte musica tornant-se a trobar després d'un temps d'aturada indefinida i seguir endavant. El videoclip porta el mateix títol de la cançó "C-17" que entra en el repertori del seu nou disc "Déu sap que ha arribat l'hora" juntament amb "Últim Anònim", "Viure i morir" o "El mal govern" amb música i lletra d'Oriol Cardona. Tots estan ben plens d'emocions, sentiments, realisme, crítica i reivindicació.
El tema de la cançó tracta sobre el problema sobre la situació lamentable de les infraestructures i les vies de comunicació ja trastocada des de fa molt temps que afecten a la població osonenca des de fa temps. És sobre la C-17 com una gran carretera com a única via de circulació entre Vic i Barcelona que porta problemes seriosos d'embusos i accidents mentre que el tren es troba en grans dificultats i no funciona en condicions per la via única que determina els seus retards en les arribades i sortides i no afavoreix als i les usuàries que el necessiten.
El vídeo està dut per la filmació de David Conill assistit per les funcions de càmera de Jordi Amàrita i les filmacions es van fer a Folgueroles, Sant Julià de Vilatorta, a les estacions de Balenyà-Tona-Seva i Balenyà (Hostalets) i, com no, per la C-17. Amb una llista de participants llarga i extensa que apareixen al final del videoclip d'aquí sota.

Primer de tot, després del clip, deixo les tres cançons que només s'han pogut gravar en aquest disc. Algunes altres que també les toquen en directe no s'han pogut enregistrar per manca de pressupost. Però en els seus concerts es poden escoltar.

Per últim he volgut deixar la lletra de la cançó i la pogueu disfrutar els qui encara no coneixeu Àcid Úric o n'hagueu sentit parlar ben poc. Ànims i bon cop de rock.

Almenys dos cops al dia
l'he de travessar
de Vic a Barcelona
i després per tornar.

Deixo tres ànimes enrere
que m'esperen l'endemà,
la música del Bowie
em farà aguantar el volant.

Tinc el cap espès
i no m'espera res
uns quants revolts i el pes
de conduïr despert
per la C-17.

Carrego el dipòsit
abans de començar,
l'omplo a Osona
per compensar.

Alguna bèstia morta
m'he de trobar
s'asseca sense pressa
damunt de l'asfalt.

Algú tenia pressa
algú tenia pressa
per matar
a la C-17,
porta-hi el Judge Dredd.

Les obres que fan nosa
sempre quan fas tard
arreglen les entrades
a les cases de follar.

I d'altres que t'esperen
en la seva soledat
enlluernen les mirades
i a tots ens fan frenar.

I dubtes de les corbes
d'aquelles que tu saps
en què uns rams de roses
ens recorden el passat
de la C-17
ens recorden el present
de la C-17.

És aquesta via infame
que ens permet volar
damunt de quatre rodes
que no s'haurien d'aixecar.

És aquesta via infame
amb que arribés tan aviat
l'excusa perfecte
per tornar a prorrogar.

El plaç en que s'espera
que acabi d'arribar
una línia de tren amb dues vies
per anar i tornar...
sense haver d'utilitzar
la C-17.

Sangtraït ha mort?

Algú creu que ha mort algun grup que s'hagi separat? Potser això molta gent es pensa que un grup està un temps de moda i quan es separa s'ha acabat. Aquest mes passat fa 10 anys de l'últim concert de Sangtraït el 20 de desembre del 2001 que va ser un grup de rock i heavy metal en català dels 90 però molt diferent als altres grups d'aquesta generació, format el 1982. Des del seu principi amb influències musicals de Led Zeppelin, Deep Purple o Creedence Clearwater Revival ja van desenvolupar el seu propi estil amb textos de temàtica fantàstica i medieval -més tard amb temes més actuals i quotidians- i melodies musicals molt elaborades des del Vol de l'home ocell, Somnis entre boires o el Guerrer. Tot i que s'hagin separat i cadascú hagi seguit fent coses diferents, com també hi ha gent que vol que tornin, jo els vaig començar a escoltar un cop ja s'havien separat però igualment he ballat, he cantat, saltat, rigut i he plorat amb la seva música de les seves bufades d'harmònica, els seus puntejats, rifts i solos de guitarra més canyers fins a les cançons més tendres i viscerals amb la potència de la veu del Quim, les veus de la Lupe o les lletres i els grunyits del Papa Juls. I després d'això deixo diferents vídeos de la seva trajectòria com el seu últim concert.


1) En primer lloc deixarem un vídeo del seu concert al Palau Sant Jordi a favor de la llengua i la cultura catalana on van ser els últims en compartir escenari amb Sopa de Cabra, Sau i Els Pets. Els temes són Inqui-missió i sobretot El Guerrer que van tocar amb molta contundència i va començar amb els acords puntejats de la Lupe. I després també deixo la balada d'amor Somnis entre boires també tocada en aquest concert.

2) En segon lloc vull deixar dos més en directe de dos anys més tard en el concert en contra Sida donat pel Canal 33 amb Els Pets, la Companyia Elèctrica Dharma, Sopa de Cabra, Lax'n Busto, Los Sencillos, Marc Parrot i La Gran Aventura. Vull deixar Alè a mil cent (Contes i llegendes) on el seu videoclip apareixen anant amb motos Harleys i Freddie Memorium en record a Freddie Mercury com a víctima de la malaltia amb la col·laboració de gent com ara Jordi Armengol amb un solo de guitarra i Lluís Llach, i sens dubte els grunyits d'en Papa Jules. Per a mi és una cançó que m'ha impressionat per les veus addicionals molt pròpies de Queen i els acompanyaments melòdics però en Quim enlloc del baix toca els teclats.





3) En tercer lloc vull deixar un tema seu molt poc conegut que es diu Etiopia del disc Terra de vents i que encara pot ser però molt més que recent perquè parla sobre les condicions de la gent d'Àfrica que no pot menjar ni tenir altres drets bàsics com l'aigua potable ni produïr els seus propis recursos. Així haver de dependre de la invasió i els interessos d'explotació i armes dels països d'Europa, els Estats Units o el Japó. Una situació similar l'ha patit també Somàlia des de fa anys i s'ha agreujat per tota la sequera que ha patit el continent africà aquest estiu. Aquesta cançó és potser més rock industrial i de temàtica social.




4) 15 de juliol 1099 és un tema medievalitzant explica l'arribada i la conquesta de Jerusalem de part dels croats europeus i els interessos bèl·lics d'aquell moment en plena edat mitjana no eren pas tan diferents als actuals sobre el domini de territoris però s'hi ha afegit tot l'excusa de la religió. Aquesta ja és del seu penúltim disc Noctàmbulus quan Sangtraït va intentar recuperar la seva tendència medieval i fantàstica de la seva primera època. En la imatge d'aquest vídeo hi apareixen besant-se un àngel i un diable... La imatge em xoca i crida l'atenció.


 


5) Aquí deixo el tema del Museu dels Arbres Morts del disc "L'últim segell" que va ser de la primera època de Sangtraït. És un altre dels temes amb lletres més contundents de Sangtraït. De fet la lletra parla sobre el gran incendi del '86 que va arrasar bona part de boscos del territori. En Papa Jules va fer de bomber voluntari per fotre canya contra el foc i resulta que va veure molts arbres morts. Impacten molt les imatges de terror, llocs encantats i boscos tenebrosos i cremats com també les calaveres i símbols propis del heavy metal degut a la seva sensació de misteri que transmeten.




6) Un tema del disc Contes i llegendes que m'ha agradat molt és la Reina del gel... La seva fredesa i misticisme m'han transmès uns sentiments d'intimitat, tendresa i plorar cap a coses llunyanes, sobretot em recorda algun país de fred i gel com també sobre algun mite pagà on hi ha éssers inversemblants. Això deu tenir alguna relació amb el relat de la lletra? Cert que la protagonista està inspirada en la nòvia del Capitan Trueno, Sigrid de Thule, que és la reina del regne dels gels. Però igualment les melodies i el solo de guitarra com les addicions mostren la sensació freda i fins i tot m'ajuden a plorar. Tot i així és una cançó molt maca.




7) A partir d'aquí deixaré alguns dels vídeos sobre el seu últim concert a la Razzmatazz el 20 de desembre del 2001 on amb ells hi van col·laborar alguns amics seus com ara Dragonslayer, el mateix Marc Gonzalez, en Pep Sala, en Jordi Armengol, Joan Cardoner, Jaume Corvera, Xavier Puig i Carles Izaga i en Martín Rodríguez júnior (fill del bateria). No passaré totes les cançons d'aquest últim concert però van tocar les més conegudes. Però aquí és molt interessant veure la intro de La lluna i el navegant, la primera cançó, del Coro amb la guitarra com la mitja intervenció del Papa Juls a l'harmònica. A part que la Lupe també s'ha allisat el cabell i en Martín ja va amb la barba blanca.




8) Escoltant uns dels últims grunyits d'en Papa Juls i la seva versió del conte de la Caputxeta Vermella que dóna pas al contundent tema de Bèstia negra. Una versió tocada amb més contundència però sobretot amb molta més agilitat que en la versió en estudis en fer el Noctàmbulus i amb més altibaixos guitarrístics. En alguns moments es poden escoltar alguns sorolls de bèstia.



9) Una actuació brutal, dura i agressiva de Les creus vermelles amb Dragonslayer. Aquí en Quim enlloc de tocar el baix només canta amb el de l'altre grup i quatre guitarres en tot plegat. l final de la cançó s'observa com el guitarra solista de Dragonslayer punteja després del solo del Coro mentre que aquest està acompanyant com també hi ha canvi de bateria.




10) El bosc de formigó és una magnífica cançó reivindicativa, ecologista i d'un amor perdut del seu últim disc "L'altre cantó del mirall".




11) Cara i creu, que era del disc Eclipsi que en el fons havia estat el disc més trist de tota la història del grup i recuperar aquest tema en aquest últim concert va ser exitós. Un gran tema amb tòpics clàssics i temàtica mitològica. A part dels cors de la Lupe, en Xavi i en Carles també impacta el solo d'en Coro mantenint la seva típica postura estàtica en l'escenari.



12) Una potent i visceral versió del Pirat Avell que prové del disc "Contes i llegendes" amb molta contundència. El tema de la lletra és dels més fantàstics i èpics del grup juntament amb La reina del gel o Les creus vermelles. Per a mi ha estat un dels millors relats d'aquest disc però porta un missatge que reflecteix que el simple fet de què l'experiència de la vida només s'aconsegueix equivocant-se de jove. I per tant és bo poder cedir oportunitats als i les joves encara que enfonsin la nau amb ells a dins. Així, la nova que construeixin serà molt més forta i ells més savis.




13) Un dels temes més recents... La iaia amb en Jordi Armengol (antic guitarrista d'en Lluís Llach) aquí no va fer gran cosa... només seguir els acords de la Lupe. Es nota molt l'evolució i la diferència de l'estil musical i líric des del seu principi al final.



14) Tornem a recuperar el famós i antic Freddie Memorium en l'últim concert amb en Jordi Armengol fent el solo de guitarra del final de la cançó però amb algunes variacions diferents respecte l'actuació en contra de la sida al Palau sant Jordi. Just abans de començar la cançó en Papa Juls va recitar uns versos seus dedicats al Freddie que es poden escoltar en el disc d'aquest concert en directe.

15) Deixo l'Enigma de l'estel, recuperant el misticisme i els sons originals del principi donant el mateix impacte.



16) Ja la penúltima cançó, el Vol de l'home ocell, enllaçada amb el solo d'harmònica més blueser que en el vídeo tan sols s'observa el seu final quan entra la Lupe a fer els acords. A l'escenari també hi apareix en Marc Gonzalez, el primer cantant de la banda, qui l'havia assajat per gravar el primer disc abans d'anar-se'n amb Aspid i en Quim Mandado va assumir el paper de cantant a part del baix. En aquest concert també apareix abans cantant el tema Buscant una dona. A la tornada també s'hi escolten les veus dels coristes i la Lupe. Va ser l'últim cop que la tocava Sangtraït en directe. La lletra m'ha influenciat pel missatge de ser lliure (Deixeu-me volar, jo sóc lliure de fer el què vulgui, no em traieu la llibertat). Se'l podria considerar com un himne de Sangtraït.




17) I per últim, el tema en què es van fer conèixer al principi: Els senyors de les pedres, que va donar el concert per acabat. La participació a l'escenari podria dir-se massiva però tampoc tant perquè era impossible que hi pugés tot el públic i només van pujar els amics més propers a cantar i que han col·laborat en l'escenari. Amb les salutacions i els comiats de després han portat molta nostàlgia. Us deixo amb aquest tema que va ser d'un inici i també del final de tota una història.

2011, any de Pearl Jam (II)

Com vaig dir al principi, aquest any Pearl Jam ha celebrat els seus vint anys com a grup: sorgit el 1991 a dins de la tendència sonora del rock nomenada grunge apareguda a la ciutat de Seattle (estat de Washington, EUA) a principis de la dècada dels 90. Més enllà dels seus inicis en què oferien la imatge acord amb aquest moviment, amb els anys Pearl Jam han anat evolucionant cap a una maduresa acompanyada d'una senzillesa i humilitat en les formes per tal de centrar tota la seva atenció en la pròpia música, que ha esdevingut un dels exponents més importants de l'escena del rock internacional actual. Els seus shows no van acompanyats dels espectacles visuals que ofereixen moltes altres bandes que estan al mateix nivell de repercussió. Al contrari, també aquí opten per l'austeritat i aconseguir fer de la seva proposta musical la protagonista absoluta dels seus concerts.

Per altra banda els Pearl Jam són coneguts pel seu compromís social i solidari més enllà de les estructures convencionals del sistema polític i social del món occidental. Les seves lletres són carregades de crítiques a les maneres de govern del seu país (els Estats Units) i el seu procedir en la indústria musical sempre ha estat marcat pel seu posicionament contra els monopolis econòmics i a favor de la sostenibilitat en quant a l'ús dels materials d'elaboració dels suports físics de les seves obres àudio-visuals. Així sempre s'han posat al costat de causes com el dret d'avortar i acostumen a donar una part dels seus beneficis de cada concert a organitzacions solidàries locals de la zona on es celebren els seus concerts, així com la lluita en contra del canvi climàtic i la presència de petroli a les costes del Golf de Mèxic.
Doncs fent una gira per diferents indrets tant del seu país com altres països del continent americà passant per Canadà, Costa Rica, Perú, Xile, Argentina, Brasil amb missatges íntegres i directes cap als seus fans i públic general. A continuació m'ha interessat deixar el seu reportatge musical Pearl Jam 20, dirigida per Cameron Crowe, que fa un recorregut de la seva trajectòria musical des dels inicis fins ara. A part dels membres que hi han hagut al llarg del grup també hi apareixen parlant altres músics i artistes com Neil Young o Bruce Springsteen.

I per acabar de disfrutar de la seva gira he volgut deixar un fragment llarg d'una horeta amb un dels concerts més emblemàtics d'aquesta gira a Hamilton (Canadà) i altres també disfruteu de la seva música. Jo no puc anar en cap concert des de Sants però com a mínim he disfrutat de temes com Even Flow, Immortality, Yellow Ledbetter, Betterman o Unthought Known que m'han posat la pell de gallina.

I encara per últim vull deixar una fotografia d'homenatge a Clarence Clemons, saxofonista del Bruce Springsteen, membre de la Street Band, que va morir aquest juny passat per una hemorràgia cerebral.

I aquest mes també fa deu anys de la separació de Sangtraït a la sala Razzmatatz. Aviat passaré alguns vídeos amb cançons més importants dels concerts i la història del grup.

Un rastre perdut

Quan mor un músic com qualsevol persona compromesa tant en la música com en la lluita sempre acaba esdevenint un rastre perdut com és el cas d'en Josep Maria Clua -conegut també com Ia Clua- que ens va abandonar el 13 de setembre per un càncer fulminat i enterrat a l'oratori de Sant Gervasi dos dies més tard.
Jo no el vaig arribar a conèixer personalment com tampoc vaig arribar a escoltar la seva música ni les seves lletres perquè sóc d'una altra generació posterior i malauradament a la gent del meu moment no els ha interessat estrictament les lletres de les cançons de protesta perquè no es considerava una "moda". I jo en canvi amb onze o dotze anys ja estava impactat amb la música que aleshores ja escoltaven els i les joves d'aquell moment encara reivindicatives i va ser a partir de les col·laboracions en un dels primers discos dels Pets i després amb el projecte Refugi d'en Joan Reig (bateria d'Els Pets i Mesclat). I ha estat així com realment he vist com val la pena conèixer la cançó d'autor i també el seu significat.

Però ell ha estat un dels rastres perduts que va formar part de la cançó de protesta en contra del franquisme i la transició fins en els nostres dies abans de la seva mort. Va començar la seva primera experiència el 1967 amb el trio Dos + Un com a precursor del pop-folk català on al final assoliria el rol de cantant i el seu contacte amb el músic santsenc Jordi Batiste -procedent de grups com Els Tres Tambors i Màquina -després de tornar del servei militar- amb qui formaria un dels duets de música més destacats en el nostre país. A cavall de la música progressiva i l'ona laietana van seguir una primera carrera amb discos amb pinzellades surrealistes com Un gran dia i Chichonera's Cat on s'hi inclou la poesia "El gessamí i la rosa". Després de separar-se i formar Moto Clua i col·laborar amb Jofre Bardagí i Joan Manuel Serrat es tornarien a reunir en una sèrie de recitals a la Plaça del Rei i enregistrarien un disc en directe a l'Espai de Barcelona (En Directe) el 1993 i dos anys més tard graven Esfera malheur amb cançons totalment inèdites. I finalment va gravar el 2006 El món dels vius amb col·laboracions de Jordi Clua, Max Sunyer, Josep Maria Paris i Pep Sala. Ia Clua també s'ha dedicat en la producció discogràfica: un dels artistes més apadrinats ha estat el cantautor Jorcx on amb el seu disc Ara com ara ha versionat "Esqueix de cançó".
Entre altres coses també s'hi ha destacat la seva col·laboració amb altres grups de rock en català durant la dècada dels 90's com Els Pets com també les participacions d'altres músics menys coneguts en el món de la música catalana com en Quico Palomar entre altres.

Però molts dels joves aleshores encara recorden viva la seva flama espiritual amb una veu reseguida per diferents racons i les entreteles de les sensacions sonores. Fa poc des de quan ha acabat en el món del "no ser" de manera que aquest mal s'ha anat escampant paral·lelament a una manera enrauxada de viure la vida que als setanta i vuitanta gent com ell es creia que saltaria pels aires que tot i no saber-ne la descomunal dimensió de viure totalment trencant amb el context i la mentalitat encara encarnada en el franquisme. Però moltes generacions posteriors que es troben engolides pel context de globalització econòmica i social del capitalisme i només han vist la seva vida i la felicitat amb les noves modes passatgeres i el consum i els seus problemes sense sortir de la seva bombolla i sense tenir cap engruna de sentit crític deixant aquesta música en la foscor i un oblit permanent. Sense coneixer-les només diran que "només van ser una moda d'un temps passat" quan en el context actual les seves cançons tant seves com les d'altres herois de la Nova Cançó segueixen tenint el mateix sentit al davant d'un context similar al d'aleshores.

Aquí deixaré la reacció del mateix Jordi Batiste amb qui havien format el duet Ia-Batiste.

“Com el seu nom indica, tenia una capacitat innata per ‘liar’ a tothom. Tenia una força de voluntat i una moral de pedra per aconseguir les seves quimeres. Era el motor de tot el que fèiem plegats. Sobretot en el cas del disc de retorn, Esfera Malheur (Picap, 1995). Quan m’ho va proposar, pensava que estava boig. A mi se’m feia una muntanya: un concert a L'Espai, la tele, els músics... Ell ho va moure tot. En els últims temps ja no ens plantejàvem un retorn als escenaris com a Ia i Batiste. Potser alguna cosa puntual sí, però un retorn que suposés crear material nou no ho teníem en ment. Estilísticament estàvem molt distanciats. Ell, però, sempre va ser un músic de l'hòstia."


A sota encara vull deixar la reacció d'en Joan Reig davant de la mort de l'Ia. Ha estat una persona compromesa en la lluita i malgrat tocar en els Pets des de jove ha crescut amb la música de la nova cançó.

"Vaig descobrir Ia i Batiste de molt jove, i a partir d'aquí vaig començar a fer una feina d'arqueologia: Dos + Un, Màquina, Els Tres Tambors... Amb en Lluís Gavaldà ens haviem fet un tip d'escoltar el disc de Moto Clua amb Majèstic, que és maravellós. Ia Clua és una de les millors veus que hi ha hagut mai a Catalunya. Sé que diré un tòpic, però si hagués estat en anglès o nord-americà hauria tingut una carrera molt més llarga i amb molt més ressò. El vaig conèixer a Constantí, al final dels anys setanta. Amb els joves del poble haviem muntat un concert de Gato Pérez i ell hi feia les segones veus. Vaig al·lucinar. Més tard, amb Els Pets, recordo quan van venir a fer les veus al disc Fruits Sex a les cançons "Ni cas" i "Un dimecres qualsevol". El "Chichonera's Cat" és un dels discos més importants de la seva música catalana dels anys setanta juntament amb el "Tramuntana" de la Dharma i el "Qualsevol nit pot sortir el sol" d'en Sisa".

I per acabar vull posar dos vídeos del duet Ia i Batiste tocant dues cançons amb un significat rellevant durant aquell moment. Deixo dos temes destacats seus: primer un fragmet de "Un Gran Dia" i després "Sifòn".

Torna Àcid Úric

Per acabar aquest mes vull deixar uns vídeos del retorn de la banda de rock Àcid Úric en el Mercat de Música Viva de Vic d'aquest any. Van tocar els dies 16 i 17 seguits i en hores diferents Però ara només són tres membres després de la marxa del jove guitarrista Francesc Ruiz i només es queda amb una guitarra, un baix i una bateria. Jo he estat dubtant sobre quin dia poder pujar però finalment em vaig abstenir amb ràbia tot afectat pels insults estigmatitzants i infantilitzants del malparit becari d'informàtica de la tarda (l'Aleix) entre altres coses que no em faciliten permetre organitzar les coses a la meva manera i vaig acabar estirat al llit amb la boca terrosa i amb sensacions de passivitat.

Però a continuació us deixo aquests dos vídeos sobre propaganda i un petit fragment del segon concert d'Àcid Úric en aquesta edició del Mercat a la plaça de Sant Felip a les 19h amb imatges realitzades per El9Tv.

"El retorn d'un so màgic" (Segona part)

I a continuació us deixo alguns dels vídeos del concert de la Companyia Elèctrica Dharma amb els tabalers i els castellers de Sants en homenatge a l'Esteve Fortuny durant les festes alternatives al parc de l'Espanya Industrial el 26 d'agost -aquest mes passat que ha acabat fa dos dies. El so d'alguns d'aquests vídeos trobats des del YouTube tampoc té massa bona qualitat però encara es poden escoltar mínimament. Però això sí que és una festa com cal en el nostre barri, i pobre d'aquell qui ens la vulgui espatllar.

Finalment deixaré un últim vídeo dels correfocs durant el concert de la Dharma.

"El retorn d'un so màgic" (Primera part)

Aquest any fa 25 anys de la mort de l'Esteve Fortuny que ha estat una persona rellevant i coneguda en el barri per haver estat durant molt temps el guitarrista i compositor de la Companyia Elèctrica Dharma. Aquest és un grup de rock format pels germans Fortuny entre el final dels anys 60 i el començament dels 70 a partir de l'aparició d'una comuna mig hippie i es va anar fent conèixer a partir dels seus concerts en els casals de joves, en els envelats en les festes majors, les actuacions de pallassos com van ser els Comediants, en els grans concerts. La seva música sempre s'ha consolidat amb la fusió del jazz i el rock americà de la seva època i la música popular catalana i ha anat acompanyada amb missatges reivindicatius i antimilitars de la manera que molta gent ja els sap identificar fàcilment. L'Esteve Fortuny va morir una hemorràgia cerebral enmig d'un concert a Cardedeu només amb vint-i-sis anys el 19 d'agost del 1986. Malgrat la tristesa dels seus germans i la possible dissolució de llavors ells han decidit continuar i avançar com a grup i mantenir viu el seu esperit musical.

Els anys passen i els noms cauen en l'oblit i del pou de l'oblit costa de sortir-ne. Tant és així que actualment a la majoria de la gent el nom d'Esteve Fortuny no els sona de res. Però hi ha un grup de melòmens com l'Assemblea de Barri de Sants i la Iniciativa Popilar per a la Memòria d'Esteve Fortuny que han obert diversos espais en la xarxa per demanar que es mantingui viu el record envers l'Esteve Fortuny i és per això que es demana a l'Ajuntament que l'actual carrer Sagunt es passi a dir amb el seu nom.
I avui divendres 26 d'agost se li farà un homenatge amb el nom "El retorn d'un so màgic" i forma part del programa de la Festa Major Alternativa d'aquest any 2011 en el Parc de l'Espanya Industrial on hi haurà una actuació de la Companyia Elèctrica Dharma entre altres grups i col·lectius del barri. Malauradament s'ha hagut de suspendre la realització del Correfoc de Festa Major censurat per l'Ajuntament.

A continuació us deixo el programa que està previst finalment per avui a la tarda i la nit degut a la retallada del correfoc.

20:30h - Correfoc infantil a la Plaça Màlaga. Diables Barrufet.

22:30h - Concerts: Companyia Elèctrica Dharma i Tremenda Clandestina.


Finalment, a sota us vull posar unes paraules que l'Assemblea de Barri de Sants com la Iniciativa Popular per a la Memòria d'Esteve Fortuny que m'han cridat molt l'atenció i em porten molts sentiments difícils de definir però em porten molta melancolia.

"El retorn d'un so màgic: Un espectacle... Un petit somni... d'un poble que per uns instants vol agraïr-te i recordar-te dins del mar alegre de les teves tonades. Va per tu, Esteve!

M'interessa deixar aquest vídeo d'un concert de l'Elèctrica Dharma al Mercat de les Flors el 1986 on hi apareix l'Esteve Fortuny a l'escenari com un gran record nostàlgic en aquest gran músic.




Si esteu interessats podreu trobar informació en els següents enllaços:http://iniciativaesteve.blogspot.com/2011/08/homenatge-esteve-fortuny-el-retorn-dun.html

http://www.mondivers.cat/spip.php?article1726