Caminant pel voltant del Pujolet

Visca el Pujolet, visca la muntanyeta, visca el seu paisatge deliciós i ric i visca Castellterçol. 

💋💋💚💚

Castellterçol. Escrit íntim d'hivern.

Acabant l'any dos dies abans de cap d'any he pujat a Castellterçol a la caseta. Feia molt temps que no hi anava en aquest moment de fred que enguany ha arribat en plena tardor trencant directament amb l'extrema calor de platja de l'octubre llunyà. El canvi climàtic ens destarota i ens fa estar cada cop pitjor ja que els humans som l'espècie més cruel que trepitja el planeta sense escrúpols. Si no fos per aquest impacte desastrós en principi tornariem cap a una altra era glacial. Ja dic jo d'entrada que la caseta és el lloc ideal per viure-hi sense ser en cap cas una segona residència deixant a part tots els merders del moobing immobiliari i totes les punyeteres factures que ens han clavat del gas, l'aigua o la caldera de la calefacció. Amb la seva corporatocràcia per damunt. Hi ha molt més que de sobres com per viure-hi vàries persones. 

He decidit venir ara per desconnectar de la claveguera urbana i rastrera amb el fum verniós i pudent dels vehicles i desconnectar-me del vici informàtic dels facebooks i els blogs. També per descansar de la mala educació reàcia dels veïns del pis de dalt amb les seves suposades molèsties que plantegen sovint dels meus sorolls nocturns involuntaris davant del seu silenci sepulcral i espanyol totalment individualista. 

Centrar-me, trobar la calma, el contacte directe amb el camp i la natura i per la finestra de la cuina veure els colors despullats de l'hivern tocats per les escletxes de la claror dels raigs d'un sol ataronjat. Aquests colors ben aviat potser desapareixeran malauradament. Caminar de dia pel poble pel costat de cotxes aturats i coberts de gel, trastocat de tarannàs regionalistes, antics gremis i cases burgeses de segona residència, pisos fabrils de fireta, desnonaments silenciats, una fàbrica enderrocada i la bombolla immobiliària ferotge. I evidentment la falta de consciència i combat de part de la seva gent amb una idea confosa de la catalanitat. Entrar al bar per demanar el vermut o esmorzar-hi un entrepà de truita i una copa de vi negre que tot surt de preu bastant car. 

Passejar cap al vespre lentament i abrigat però notant l'aire glaçat que entra per sota les sabates i els pantalons llargs de pana sense veure ningú pels carrers solitaris amb olors de fum i fanals encesos com llums de gas. Un cel fosc amb petits estels llunyans i tristos que van apagant la seva  brillantor. Trobar amics i coneguts de passada a La Plaça parlat de les seves vides i coses diàries, cansats del curro i amb poc temps per anar a sopar o esperant per marxar de festa. És de costum. També és ideal per respirar fons, expulsar tota la porqueria del nas i el coll i sanar-me tranquil. 

La caseta -tota rústica i idíl·lica amb petits espais per reaprofitar- és un espai gairebé íntim quan hi estic sol que contrasta amb el fred i el vent del carrer. L'espai es fa realment propi on el silenci íntim es fa real. L'habitació és el lloc que més, encara molt més quan els pares no piquen malèvolament a la porta o intenten obrir-la, em tutelen i custodien constantment amb total impertinència com fan de mal costum. El sostre mig inclinat amb les seves bigues de fusta, les parets rogalloses de color blanc beig amb el llit arraconat, un armari de roba amb portes de mirall al seu davant i un moble amb una ampolla buida de colònia i prestatges de fusta. En aquests prestatges hi apareixen llibres tancats d'altres temps amb continguts molt qüestionables que ens poden ajudar a criticar-los més. Còmics, novel·les, poesia o llibres d'informació general. Alguns per tornar a fer servir i altres perquè qui ho vulgui els reaprofiti. També joguines que mal ensenyen per les seves paraules vinculades a companyies aèries comercials, una foto emmarcada amb un record poc important. Alguna foto amagada fent activitats de "lleure" a l'aire lliure on apareix una tia anglesa alta i rossa que em deixava totalment atret i tirat pels matalassos (però sense ofendre el seu físic, ella és com és). Al davant tinc la taula amb la làmpara encesa i un ordinador apagat i cansat de tan parlar fa bastant temps. Aquí és on escric els meus textos amb paper i bolígraf com aquest que ara escric. I encara he d'acabar uns "deures" pendents per a una neuròloga i una neuropsicòloga malèvoles i contràries a la meva manera de pensar i entendre la malaltia, la ciència, la societat, la consciència humana i la vida. Tot plegat per redactar informes burocràtics realment inútils però que tristament gairebé ens fan portar per força i hem de fer servir com a estratègia de subsistència en aquesta societat tan intolerant. A part també alguna redacció i poema i punt. En un calaix una estelada amb el triangle groc i l'estel roig que ens acompanyarà fins el darrer combat dels nostres somnis. La finestra oberta o tancada segons el moment del dia i a sota el radiador 

És com un espai on es mouen bombolles de sabó sense destí, la barqueta de vela roja que gira per l'aigua tèbia d'una banyera senzilla, l'avió que se t'acosta movent l'hèlix del davant, daus que giren les cares de colors, boles petites de molts colors, melmelada de cireres, flocs de gel fonent-se i aigua calenta amb pètals de rosa. Fins i tot on succeixen llegendes fosques llunyanes i aventures de personatges històrics i literaris compromesos que sobreviuen, lluiten i resisteixen amb força de voluntat. Com tot de conceptes abstractes infinits i molt difícils de comptar. La melanconia d'un matí fred i gris imaginat que potser coincideix amb el temps que fa a fora o si més no és imaginat amb cels grisos fantàstics. Sonen músiques i notes musicals imaginades com les d'un piano antic que puja i baixa escales o la veu tranquila d'un cantautor amb la seva guitarra tapades per un silenci, els sorolls tapats del carrer o del jardí i el suau xiulet aqufen que roda per dins de les orelles. Estirat al llit aixeques les cames sents uns petons sensuals i unes carícies carinyoses i excitants transmeses per persones d'un altre sexe diferent que et reprodueixes tu mateix sense ganes d'aixecar-te. Però t'hi col·loques estirat i recte com un espagueti o arrambat al coixí amb ganes de fer sexe amb desitjos orgasmics i obscens quan vas tancant els ulls. Sobretot s'hi pot sobar pla i ben a gust depenent dels ànims o l'ansietat que em genera els tics bastant sovint. 

Aquesta caseta com aquesta habitació són espais que poden ser col·lectius per compartir amb els col·legues si hi afegim més matalassos al terra i treure els llits nius de sota. Estendre-ho per tot arreu, per altres habitacions o al sòtan. No deixa de ser un encant de tranquilitat i bucolia imaginat. Trobo a faltar les antigues masies i cases de poble fetes de pedra amb llars de foc autèntiques on s'hi estenen les flames cap amunt. Aprofito encara la calma pel poc que per davant em queda per respirar i omplir el pit, que demà a la nit venen els col·legues i ens anem de festa amb la música a tooooopeeeeeeeeeeeee i les "tajas" passant-nos ho de puta mare!!!! fins quan surti el sol. 

Bicicletes.

 

_________________________________________________________________________

 

També està feta en el mateix garatge d'aquesta casa i té alguns tocs borrosos concrets que distorsionen una mica. Però dintre de tot es pot veure bastant bé. Volia enfocar totes les bicicletes que estan gairebé arrambades a la paret del fons entre altres objectes que estan tapats. Només he pogut fotografiar bé la primera del meu davant que s'ha fet servir en algun moment o altre: és tota vermella amb els pedals, el seient i els manillargs blancs, els pneumàtics prims i circulars amb eixos metàl·lics múltiples i els protectors metàl·lics. El fanal davanter funciona connectat amb un generador elèctric que encaixa amb el cercle metàl·lic de la roda del davant que produeix l'energia per il·luminar quan és fosc amb el moviment de les rodes i els pedals. Es pot connectar i desconnectar sempre quan es vulgui. És una bona manera de produïr electricitat a partir de l'energia muscular i d'una manera molt més que renovable. 

En el fons es veuen així molt per sobre algunes bicicletes de muntanya algunes de les quals es fan servir esporàdicament per fer alguna sortida pels camins del voltant o per dintre del poble. De petit disfrutava molt amb la bicicleta. 
L'any passat vam passar una bicicleta que no feiem servir als veïns del costat perquè una de les nenes comencés a fer-la servir i la disfrutin. Crec que va ser una bona cosa i em van estar molt agraïts.

Una matrícula invasora.

__________________________________________________________________________

Sembla mentida o almenys m'ho sembla. Però fa temps a la paret del garatge de Castellterçol a tocar de la porta hi vaig veure penjada torta una matrícula de cotxe dels Estats Units d'Amèrica. És tota vermella amb una franja vertical de color blau fosc a l'esquerra amb unes estrelles blanques tapades per uns tubs metàl·lics verticals gairebé arran de la paret i els caràcters claus són MCI - 451. Al damunt hi indica que prové de l'estat de Michigan tal com apareix amb majúscules. És d'un d'aquells estats del nord de la seu de l'imperi genocida mundial tocant als grans llacs i fent frontera liberal amb la seva subcursal canadenca. 

Pel poc que he llegit hi pot aparèixer el nom de l'estat federat per damunt dels caràcters més destacats i en alguns estats els primers caràcters esmenten la localitat. Tot i així els estats tenen dissenys independents uns dels altres i poden canviar al llarg del temps. He trobat una mica d'informació fàcil a la viquipèdia sobre matrícules automobilístiques d'arreu del món. Molt temps enrere me n'havia fixat en algunes aparegudes en pel·lícules americanes com Home Alone 1 i 2.

Els qui vivien abans que nosaltres em van dir que no en tenien ni idea i tampoc han estat mai als EUA. Em pregunto, ¿com pot haver entrat o penetrat fins el garatge? Ha estat així a l'atzar?? O potser ha entrat algun mafiós ianqui d'origen europeu que volgués imposar el seu llegat malèvol en un territori que no li pertoca potser inconscientment. Però tampoc se sap realment, segurament serà algun misteri. Podriem dir que el colonialisme estat-unidenc no només apareix en els seus presidents, les multinacionals, una bona part de les finances mundials, les armes o les guerres per al petroli. Sinó que també es pot camuflar en les nostres vides diàries i en les nostres cases. Però tampoc podem jutjar tots i totes les seves habitants com a dolentes. Segur que també hi ha gent maca que no creu en coses d'aquestes o potser les ha mamat inconscientment.

Vespre i posta del sol

I avui deixo unes fotos amb algunes imatges poc vistes i emblemàtiques que vaig fer des de Castellterçol cap al vespre. Fetes a inicis d'agost d'aquest estiu. Una bellesa clara i nostàlgica del que encara queda per veure en els voltants del poble. Un bon moment d'intimitat del que vaig poder gaudir en el moment de fer-se fosc. I un altre bon moment també per fixar-se en antigues masies, plantes i camps que es troben a contrast amb la llum quan s'enfosqueixen amb la posta del sol. Aquest és un moment de trobar intimitat i pròpia llibertat personal amb la tranquilitat que em transmet el paisatge.

Fum d'incendis

Fotos fetes a Castellterçol des de la finestra de l'habitació. Tot el fum espès i dens i fins i tot l'olor que venia dels incendis provocats a l'Empordà s'han anat escampant per arreu del territori. Per l'hora em semblava que debia ser algun fenomen bastant sobrenatural i fins i tot mitològic. I davant de veure un fenomen com aquest se'm va acudir realitzar aquestes fotos ja que per a mi ha estat una forta atracció de sentiments. Però per culpa dels fums i el foc dels incendis causats per interessos alients que afavoreixen als quatre capullos de sempre, molta gent ha acabat sent víctima en condicions de més precarietat sense possibilitat de rendir la terra, molts ferits i afectats molt greus fins a morts sense cap culpa d'això. També ha devastat camps de conreu i s'ha carregat llocs de bosc. A més realment no és gens ètic ni moral -i sobretot totalment inhumà i de gran perill- el fet d'enviar forces repressives impunes i agressives. Amb aquesta impune nuvolositat espesa que va invaïr tot el cel i no vaig poder veure l'última claror amb la posta de sol d'estiu amagada per darrere del verí que per a mi és un fenomen encoratjant com a propi de la mateixa natura. I per últim al marge de les fotos també explico que m'he enterat sobre un concert solidari a la Jonquera com molts altres fets en altres llocs on els diners cobrats es destinarien als qui ho havien perdut tot.