CARTA A LA VICERRECTORA D'ESTUDIANTS I EL RECTOR DE LA UB

A l'atenció al cap d'estudis i la degana de la facultat de Geografia i Història i també del rector i la vicerrectora d'estudiants de la Universitat de Barcelona. 

Els membres de l'Assemblea de facultats de la UB-Raval els volem fer saber que estem molt indignats davant de les constants actituds preses per part d¡una majoria dels estaments de poder de la UB, i en concret de la facultat, vers un alumne de la mateixa, també membre de l'assemblea. Degut al fet de tenir la Síndrome de Tourette, condició caracteritzada per uns tics motos i vocals involuntaris entre d'altres símptomes, l'heu fet servir com a punt de mira fins al punt de contrilar-lo des de tots els nivells de la institució universitària: professors i caps de departaments, treballadors empleats i personal de la biblioteca, passant pels càrrecs més alts de la universitat. Això ha tingut com a resultat voler-lo distingir i estigmatitzar-lo com a "persona diferent" amb el fals argument de plantejar-ne una font de conflicte que distorsiona la convivència universitària. 

Cal tenir present que aquesta situació no és nova d'ara, sinó que ja va començar quan ell va començar la carrera a l'antiga facultat del campus de la Diagonal, i durant aquests últims quatre anys heu anat enfortint la vostra actitud de control estricte sobre ell tot volent-lo tractar com a "diferent" en els ambients de classe, en serveis adjunts com la biblioteca o l'aula d'informàtica. Així, heu arribat a discriminar-lo i a negar-li les mateixes llibertats i els mateixos drets d'ús que ha de tenir qualsevol estudiant d'aquesta universitat, justificant aquests actes amb falsos arguments com "el volem ajudar i fer-li costat". Fins i tot alguns de vosaltres el vau arribar a amenaçar davant de suposades queixes de diversos estaments universitaris sense cap motiu raonable o realment justificable i que busqui suposades solucions per tal d'evitar aquests suposats conflictes de convivència.  A part vau voler guardar de manera confidencial de qui han anat arribant aquestes queixes. 


D'altra banda, també ens ha constat que la vicerrectora va organitzar una reunió amb e,ls seus pares per donar l'advertència d'una obertura d'un expedient de part del rector. El motiu d'això van ser unes suposades "amenaces a mort" a una professora de la nostra facultat com a conseqüènciad'have-lo tractat diferent de la resta en la seva assignatura. A més, va afegir que si no demostra que segueix un tractament específic amb efecte a curt termini se li prohibiria el dret d'assistència a les classes fins a l'expulsió definitiva de la universitat i també sembla ser que aquesta professora va posar una denúncia als mossos d'esquadra respecte aquest esdeveniment. Així doncs, aquesta actitud ens sembla una falta de respecte intolerable a una persona que està lluitant, com tots nosaltres, per aprendre i forjar-se un futur, i que per tenir certs tics involuntaris se li denegui la possibilitat de finalitzar els seus estudis. 


Com Assemblea de facultats UB-Raval, en primer lloc volem deixar molt clar que cap òrgan de govern de la UB no ha de tenir cap tipus de potestat de poder específica ni acadèmica ni judicial i encara menys sobre la seva vida personal. Fer-li constants miraments específics d'esquena a ell, convertir-lo en una persona coneguda arreu del sector universitari fins arribar a saber tots el seu nom, el qual forma part de la seva intimitat, anar parlant sobre la seva història de forma confidencial però també pública, com si d'un personatge famós es tractés, sobrepassa tots els límits de la seva llibertat i privadesa. Nosaltres no som confidencials en aquestes situacions de discriminació i vulneració de drets a la universitat cap a qualsevol tipus de persona sinó que això s'ha de posar en transparència de manera immediata. Davant això, els responsables haurien de reconèixer que no tenen cap motiu per justificar la situació en la què certa persona s'ha vist empentada, ja que realment no està generant cap conflicte i es tracta d'un alumne com la resta, sense la necessitat de ser discriminat de "diferent". I encara menys podeu tenir cap potestat en avisar algun familiar que suposadament ha de tenir alguna tutela com també pel fet de què per majoria d'edat realment ha de seguir sent una persona autònoma i té el mateix dret a ser tractat per igual com qualsevol altre estudiant de la UB. 


Per altra banda també considerem molt nefasta la reacció de fer servir la potestat del rector per a la possible obertura d'un expedient així com recórrer a les forces policials, ja que no és una solució real sinó que, ben al contrari, el que fa realment és empitjorar molt més aquesta situació ja que això -al marge dels efectes amb curt o llarg termini ja que això juntament amb el tema dels seus tics- tampoc forma part de la vostra responsabilitat i la vostra competència sinó que forma part de la seva decisió i autonomia.


Per això, com Assemblea de facultats hem fet una crida tant a tots i totes les alumnes, com els i les professores preocupades i en total desacord amb aquestes dinàmiques de control, per a que puguin signar aquest document per a la vicerrectora, el rector i altres estaments tot demanant que es retiri immediatament aquest expedient i la denúncia als mossos d'esquadra. A més, també esperem que la vostra actitud paternalista i suposadament perplexa de control des de tots els nivells cap al nostre company es vegi modificada, de manera que ell sigui tractat per igual com la resta dels companys i companyes, siguin de l'assemblea, de la facultat o de qualsevol altre lloc, al marge de la seva condició com qualsevol persona. 


Atentament


Assemblea de facultats UB-Raval.

Última excursió d'estiu

Cap a l'última setmana abans de tornar a classe vaig tenir una situació de total impotència sobre com organitzar-me aquell cap de setmana si anar al Mercat de Música Viva de Vic o aprofitar una sessió de teràpia amb la Teresa Forcades. Em va semblar molt nefast i totalment molest la seva actitud artificial i de sofriment exagerat de ma mare amb abús de poder davant dels meus dubtes i aplaçar la visita a un altre dia. Jo estic ja ben cansat i fins als pebrots que em vagi marcant i busqui arguments totalment istriònics que no em permeten plantejar-me'ls de manera lliure i amb convicció meva. Aquest ja és un dolor que porto afegit des de fa uns anys però va ser sobretot a partir del setembre de l'any passat en que em trobo amb aquesta situació. Al final el dissabte a la nit estava a punt de pujar a l'MMVV però les amenaces mal educades i soberbes de ma mare em van deixat enfonsat estirat al llit fins més tard de les sis de la tarda fins molt tard. Malauradament em vaig perdre tota una nit que podria haver aprofitat sencera fins el diumenge a primera hora del matí.

Al final el diumenge vaig aclarir la visita amb la Teresa Forcades i al matí ma germana em va acompanyar amb el cotxe fins al convent de Sant Benet. Després d'esperar-me i tenir les sessions d'EFT amb la Teresa i haver-me donat noves orientacions vaig pujar caminant fins a Montserrat però enlloc de la carretera per camins del voltant... Amb el pas del temps aquesta muntanya ha estat considerada com a sagrada durant l'edat mitjana i en temps posteriors on hi havia grups de pelegrins que pujaven a venerar la verge romànica del segle XIII coneguda popularment com "la Moreneta" i està documentat que va ser freqüent cap a la segona meitat del segle XIV en temps de la pesta negra que va contribuïr en causar la crisi baixmedieval... tot i que no passi totalment d'aquests costums que tant ha marcat el cristianisme en moments remots. En arribar allà vaig dinar en un autoservei on amb la família hi haviem menjat altres vegades amb un preu encara mitjanament assequible.

Aleshores enlloc d'agafar el cremallera per baixar fins a Monistrol vaig decidir de fer una última excursió de final de vacances i vaig començar a pujar les escales dels francesos fins a dalt de tot. Anava pujant-les a poc a poc seguint el meu propi ritme per no cansar-me i de tant en tant m'anava aturant i mirant l'entorn format per les roques i el paisatge àrid i rocós del voltant i els espadats del voltant que guanyaven amb el nivell d'alçada respecte la zona del monestir. Amb el dia gris i el meu ritme de caminar tan lent i pensatiu tot agafant aire vaig estar pensant en la banda sonora de la pel·lícula Into the Wild en que Eddie Vedder, cantant de Pearl Jam, va fer la veu de la majoria dels temes. En acabar el primer gran seguit d'escales vaig seguir pel Pla dels Ocells -tot ben espès i amb arbres als voltants- agafant petites dreceres fins arribar al camí de Sant Joan a Sant Geroni. Vaig seguir amunt per aquest camí sense girar per la desviació que sortia cap al Bruc i Collbató perquè era un trajecte més llarg i m'hagués estat impossible perquè se m'hagués fet fosc molt abans d'hora. Llavors vaig seguir pujant amb muntanyes amb roca grisa pel voltant tot deixant de banda l'ermita tot pujant les últimes escales fins a dalt de tot del mirador de Sant Geroni. És un lloc poc protegit amb unes baranes de ferro una mica atrotinades però genera aquella impressió de vertigen i inseguretat també afavorida per l'espadat d'escalada del darrere i el cel gris però amb un paisatge immens al davant... Es podien veure algunes planes de la part nord de Montserrat com els rocs més propers al mirador malgrat que hi hagi un horrible pàrquing d'helicòpters que trenqui amb la bellesa del paisatge. Fins i tot en aquesta alçada hi ha una taula de pedra gravada on et dóna una orientació aproximada d'alguns nuclis importants del territori -en concret del Principat- fins i tot més avall del Penedès fins a pobles de les comarques de Tarragona com també els Pirineus.

A poc a poc vaig anar baixant pel mateix camí d'arribada però em vaig desviar un moment cap a l'ermita però ben aviat ja vaig tornar al camí i vaig seguir baixant en direcció Sant Joan per un camí molt maco i ple de vegetació muntanyosa malgrat que en algun moment també em va agafar el plovisqueig. Enlloc de baixar amb el funicular des de Sant Joan vaig seguir pel mateix camí tot baixant pel mateix camí passant per l'ermita de Sant Miquel on surt la desviació que porta al mirador. Finalment ja arribo a la banda del monestir i just després de pixar i beure alguna cosa ja vaig anar directe a l'estació del cremallera sent un quart de vuit de la tarda i després d'esperar-me amb calma vaig pujar al cremallera. Indecís a quin vagó entrar vaig decidir entrar a l'últim i en baixar mirava per la finestra del darrere com anavem deixant la via, com ens creuavem amb el cremallera que pujava però tampoc vaig arribar a veure Sant Benet. Però es veia com el cel de la tarda ja es començava a enfosquir i els núvols anaven perdent el seu color més blanc mentre anavem baixant a una velocitat lenta però constant fins a l'esplanada del Llobregat on es troba Monistrol.

En deixar la cremallera i arribar a l'estació intermitja ens van fer baixar i m'havia d'esperar un altre cremallera fins a l'estació de tren. Com que això funciona com una merda i un de seguretat es va ficar amb els meus tics en que el molt imbècil em va dir en pal d'amenaça que em controlés mentre que això en el fons és una cosa que tinc i que com qualsevol altra persona. Vaig decidir marxar pel costat de la carretera fins a Monistrol i sense saber on es trobava l'estació em vaig deixar guiar per una persona d'allà -diria que d'origen immigrant- que em va portar fins a la carretera de Montserrat. Allà vaig preguntar en uns nens i em van guiar fins al pas que travessava la carretera per sota i ja a les fosques vaig travessar el pont del Llobregat. Em vaig tornar a desorientar una mica per dins del poble però al final em van orientar fins a l'estació. Allà ja vaig entrar cap a l'andana i en arribar el primer tren que tan sols arribava fins a Martorell em vaig haver d'esperar uns tres quarts d'hora més fins que arribés el tren cap a Barcelona. Vaig entretenir-me xerrant amb un revisor i em va dir que era inconformista i els típics temes sobre els polítics, la crisi i com afecta als i les treballadores com fins i tot la meva discriminació pels tics i el conflicte plantejat de part de molta de la gent o l'entorn que m'envolta. Quan aquest noi va baixar a Abrera i ens vam despedir vaig tenir un altre mal record i se'm va acostar un segurata desgraciat amb un gos preguntant-me amb imatge correcta si em passava alguna cosa i li vaig haver d'explicar per collons la problemàtica que tenia. I precisament el molt imbècil va estar al meu darrere fins al final. El molt desgraciat em va tornar a preguntar com es deia el meu trastorn perquè se li havia obert un sistema operatiu com diu ell i que havia de portar una autorització mèdica. Quins collons!!!! Aleshores vaig parlar sobre aquest tema en unes noies que seien al meu costat tot dient que era molt injust aquest tracte i el segurata de merda em va tornar a amenaçar dient-me que aquest cop podria estar acompanyat però que altres vegades la meva vida es podria trobar amb risc. I en baixar a l'estació de Magòria. Doncs aquesta actitud que aquest segurata segurament s'imagina o fa veure que és tan necessària i amb aquesta actitud políticament correcta és una presa de llibertat. Aquest tio és un impresentable que vulnera els drets humans, i més val que algun dia marxi d'FGC immediatament. Però en passar per Sant Boi vaig pensar en el meu amic Joan.
En sortir de l'estació ja vaig seguir la Gran Via i vaig agafar el carrer de Moià fins a Hostafrancs i després els carrers Consell de Cent i Rector Triador fins a la plaça dels Països Catalans i finalment ja vaig agafar per Puiggarí, Guitard, Robrenyo i cap a casa. En arribar a casa que era ja molt tard vaig començar a sopar i encara em vaig posar una estona a l'ordinador fins quan em vaig acabar adormint com sempre en el mateix lloc.

Inicis dessolats

Aquest setembre no l'he començat massa fi. A finals d'agost vaig tornar a tenir uns mals records i rallar-me i amb raó sobre les actituds que tant la meva família com altres membres com ara de la universitat han anat ostentant cap a mi aquests dos últims anys. Això d'alguna manera o altra també m'acaba cansant i sobretot em foten les reaccions i sarcasmes de part de la meva família com ja va esdevenir precisament aquests últims dies d'agost a la caseta de Castellterçol. Quan realment consideren com un suposat símptome patològic del Tourette la meva manera d'expressar la meva rencúnia i el rebuig cap a les persones que m'han caigut malament i hagi de tenir unes actituds políticament "correctes" en aquesta societat.

També he de dir que el dia 3 d'aquest mes es va casar un cosí meu a l'ermita de Santa Cristina d'Aro a Lloret de Mar amb una noia estat-unidenca i de família filipina els quals se n'aniran a viure una altra vegada als Estats Units d'Amèrica. Si no m'erro jo diria que se n'anaven a viure a Filadèlfia, tot i saber que fins fa ben poc havien estat visquent a Califòrnia, a Los Angeles. Precisament aquí vaig tenir diferents mals entesos. El primer va ser encara a casa en el moment abans de marxar quan just després de vestir-me la meva mare encara m'havia d'estar fotent-me canya per la roba que m'havia de posar amb l'excusa sarcàsmica sobre que tan sols donava suggerències. I finalment vaig haver de reaccionar de la manera com jo vaig poder amb sensacions d'incapacitat tot defensant el meu dret en decidir sobre la roba que em volia posar. Al final em va acabar demanant falses disculpes com ja ha fet altres vegades, que no deixa de ser un altra actitud típica de la seva hipocresia i la seva autoritat ostentada o dissimulada amb una imatge aparent moralment correcta. En segon lloc durant la celebració religiosa de la boda en la qual no hi vaig entrar per decisions meves personals vaig estar reflexionant sobre aquestes darreres situacions i de quina manera m'afecten i com les visc sentint-me determinat per aquest entorn familiar tan proper. Però el problema en concret el vaig tenir just en el moment en què des de fora haviem de llençar l'arròs als nuvis i precisament un segon abans de que els cosins cantessim les cançons de casament, tan sols per fer uns tics motors i vocals un altre dels cosins que també cantava em va contestar de mala manera cridant-me usant unes formes totalment conductuals per tal de què haviem de començar a cantar. De fet això ja em va fotre moltíssim perquè és una actitud totalment anticondicional i necessitava agafar-mo al meu ritme i aquest tipus de crit autoritari el qual segurament el considerarà tan sols com una suposada forma de comunicació i que entre altres coses la mencionen uns suposats professionals tot creient-s'ho. Això ja fot prou i sap més greu quan és un cosí que t'has apreciat quasi sempre però ell sempre voldrà fer mal... no deixa de ser una persona amb les idees creuades i contaminades. Fins i tot també crec que tan sols ningú té dret en parlar bé d'ell ni molt menys dir que és "molt bona persona". Crec que qualsevol cosí meu en cap moment de la meva vida era ningú (ni tampoc ho és ara) per tractar-me de certa manera.
Ell ara ja no es mereix ni estar al meu costat i és molt probable que jo ja no el torni a veure mai més. No obstant també sap greu aquesta situació que sigui un cosí proper i tinc no només aquella sensació de sarcasme i engany de sempre sinó també de perplexitat i impotència. Però és molt probable que ja no el torni a veure més. I qui sap...

I el dia 7 havia de fer un examen de recuperació de l'assignatura optativa Història Contemporània de l'Amèrica Anglo-saxona (Estats Units-segles XIX i XX) perquè el juny em vaig quedar en blanc pels nervis. De fet aquest professor, Albert Ghanime, d'entrada a les classes donava una imatge de bon rotllo i havia explicat molt poc temari en les seves classes i semblava fàcil però per darrere te la clavava amb l'examen per triar un de tres temes per desenvolupar i aportant coses d'altres llibres ja que t'obliga a llegir. Però van ser bastant interessants els textos que va anar passant sobre la revolució estat-unidenca o les cançons religioses afro-americanes com també els debats sobre unes lectures i que haviem de resumir-ne tres. També ens va passar els documentals sobre les armes en els instituts i centres educatius i "SICKO" de Michael Moore sobre els dèficits de recursos sanitaris i humans en la seguretat social als EUA.
Després de la recuperació del setembre el dia 13 em vaig voler tornar a matricular pensant que la tenia suspesa però em van dir que ja no ho podia fer perquè l'havia aprovat. Però l'examen em va sortir molt espatxorrat ja que també em trobava molt cansat de l'estiu i em vaig acabar refredant bastant. Podria donar més de sí però els refredats i els malestars influeixen i carden molt.

Per últim volia explicar les últimes discriminacions que he tingut aquesta setmana passada. El dimecres passat vaig tornar a tenir nous problemes en la universitat: les persones de secretaria i consergeria a em tenen assenyalat per tenir tics i no és gens agradable. Per altra banda el becari d'informàtica "l'Aleix" em va tornar a estigmatitzar posant-me en un ordinador específic fent servir l'argument d'excusa tractant-me com a "diferent" dels altres i que "creo conflicte". I a la vegada també negava la seva estigmatització i que li sabia greu dir-m'ho però que era inevitable separar-me de la resta perquè a filosofia la gent volia estudiar i estar concentrada. Això precisament em va generar molta ràbia i vaig marxar mentre que el molt malparit m'anava al darrere de "bones maneres" dient-me que volia parlar amb mi arribar a un "acord". I ho trobo totalment absurd. Quins collons que tens nano!!!! Doncs ets tu el primer que estàs creant conflicte i estàs insultant a la gent, Aleix!!!! Aquest paio és un inútil que no té cap criteri propi ni tan sols vol ser pròpiament conscient sobre quines coses realment són certes i quines altres són mentida. Aquest tio es un IMBECIL ACABAT i un PUTO DESGRACIAT.
No és el primer cop que m'ha passat una situació com aquesta, ja estic fins els putos pebrots que des de tota la universitat ja m'estiguin estigmatitzant i assenyalant, des dels professors i personal empleat fins al cap d'estudis i la degana tot arribant al vicerrectorat. No són cap altra cosa que males persones que donen excuses paternalistes i institucionals que justifiquen la seva potestat de poder autoritari i quasi sempre manipulat. Això no em permet poder tenir els mateixos drets com qualsevol altre estudiant, em fot i molt!!!!

PROU DISCRIMINACIÓ ALS PASSATGERS!!! I AIXÍ ESTEM!!!!

"Aquest dijous anava a agafar el tren a l'estació de Sants per marxar cap a Marçà-Falset a les 20:30 hores, perquè hi estudio allà un cicle formatiu superior d'enologia i viticultura. Jo tinc la síndrome de Tourette: un problema nerviós desconegut caracteritzat per tics.

El divendres havia de fer un examen al matí i, a l'andana, estava molt nerviós i tenia tics forts. Quan el tren estava aturat i jo gairebé ja entrava, una dona em va escridassar d'una forma molt despectiva i intolerant davant de la meva situació dient-me: "Vols parar, idiota!!!!". Llavors quan ja havia entrat a dins, se m'acostà el revisor a qui li havien arribat els rumors de que jo espantava la gent, i li vaig dir que tenia el problema dels tics. El molt malparit em va contestar que si els altres passatgers es queixaven de mi, em fotrien cap a fora a la següent estació i, just en el moment, se li va acudir cridar els cabrons dels segurates.

Jo vaig sortir del tren enfadant-me i posant-me molt més nerviós i aleshores el tren ja se'n va anar. En tornar al vestíbul, un altre membre segurata em va treure cap al carrer tot maltractant-me amb unes actituds molt intolerants agafant-me pel coll, per la part del darrere.

Em vaig sentir molt agredit i enrabiat, per això vaig preferir no anar a l'examen i un intent de denúncia inútil el conflicte.

Tot això és molt injust: aquesta senyora no era ningú per escridassar-me i insultar-me, mentre que el revisor i els falsos interventors dels segurates de Renfe tampoc eren ningú per decidir si podia viatjar amb aquest tren o no com treure'm d'un lloc de manera agressiva.

Extret de l'exemplar nº 117 del periòdic popular La Burxa (març 2008), de Sants (pàgina 2, apartat d'opinió).Article meu arranjat i adaptat després els merders tinguts amb segurates en el tren. En Karles va aprofitar per acompanyar el meu text amb un dels seus dibuixos realistes. I jo per això li donc les gràcies per haver col·laborat en la publicació d'aquest text a la Burxa.

http://barrisants.org/laburxa/pdfs/burxa117_abril08.pdf

El teatre de la ira

No he començat massa bé aquest curs per diferents qüestions que m'estan tornant a afectar fortament i les conseqüències de moltes situacions que he anat patint aquests últims mesos. Però ho explicaré més detalladament en posteriors escrits.
Però primer vull comentar que he acabat unes setmanes d'examens que per començar em podrien haver anat millor per haver arribat mitja hora tard en un examen de Bizanci i l'Islam a l'edat mitjana però vaig aprovar "Demografia a l'edat moderna" amb un notable amb el meu apreciat professor Valentí Gual i Vilà, alcalde de Rocafort de Queralt (Conca de Berberà). Fins i tot encara espero una altra nota de l'assignatura de Mètodes i Tècniques d'Investigació històrica després de tot el treball que vaig realitzar sobre el fenomen punk, que crec que ha estat interessant però també crec que ha estat massa rebuscat i podria haver tocat un altre tema més històric que no tant musical però aquest també és un altre tema que aquí tampoc m'interessa tractar-lo explícitament ja que hi ha altres espais per tractar els putos temes acadèmics. Això no m'afavoreix la meva manera de ser sinó que em perjudica totalment.

Però ahir mateix després de fer una consulta en la única sala d'informàtica que els cabrons tenen oberta a la facultat durant els caps de setmana, en el moment de dinar els papes em van comentar que ahir a la nit la meva cosina Eulàlia actuava en el teatre de Rubi a la XX MOSTRA DE TEATRE I DANSA AMATEUR però tampoc estava segur del tot Abans a casa de mon tiet hi hauria un tipus berenar-sopar amb pizzes, fuet, formatge, pernil dolç i pa amb tomaca, i al final una mica de postre. Per acabar de matar el temps encara vam aprofitar per jugar al Guitar Hero i veure un programa còmic força divertit a través del portatil del meu cosí, i també hi havia la seva nòvia.
Finalment vam anar cap al teatre per veure l'obra, TERROR Y MISERIA EN EL PRIMER FRANQUISMO i l'autor era José Sanchis Sinisterra, que començava a les 10. Està basada en les condicions de vida de la societat castellana durant els primers anys del franquisme quan el fill de puta del Franco ja havia guanyat la Guerra Civil el 1939 i havia imposat la seva dictadura totalitària i les seves forces militars falangistes que cantaven i volien imposar els himnes franquistes com també en els moments de l'autarquia com els quatre fills de puta de les famílies terratinents s'aprofitaven de la mala situació omplint-se el seu bagul amb les seves màfies alimentàries com a malparits estraperlistes que feien negocis bruts en el mercat negre i mantenien la mentalitat tradicional del poder paternalista i les dones que eren casades seguien fent feines com a simples objectes sense poder decidir per elles mateixes o també el mal educag despreci discriminatori cap a les ideologies republicanes i revolucionàries perdudes. A la vegada també narra la situació ben precària al camp de la gent que havia participat a la Guerra Civil de forma activa i en perdre van acabar totalment passant fam tot subsistint amb els pocs recursos donats per la terra amb el menjar quasi inexistent i les males condicions en pagar els elevats impostos ja quasi impossibles, sobretot els salaris de la fam. Finalment es senten forçats a emmigrar de les seves terres i a exiliar-se cap a fora per poder subsistint de la manera com poguessin.
Són unes vuit escenes de vida quotidiana que no es van poder plantejar obertament durant més de quaranta anys per les repressives censures nacional-catòliques i la prohibició de les llibertats d'expressió i de les cultures oprimides com ara la nostra malgrat centrar-se a Castella i altres territoris peninsulars d'on va haver d'exiliar-se tanta gent cap a fora.

El contingut era realista i interessant i amb cert compromís però també ha estat pesada de resistir i païr però el pitjor problema no ha estat aquest, sinó que ha estat un altre que vé de molt lluny i m'hi sento molt cohibit sobre la mateixa condició de sempre degut a la meva situació en què em sento marcat de part de la sensació de fals i innecessari sofriment de part de l'exterior. De tant en tant tinc alguns moments en què em sento més tens i necessitava treure tics tot sentint-me amb incomoditat i els meus pares, que els molt cabrons també hi eren, anaven mentalitzats amb la falsa preocupació de suposada necessitat de protecció davant de la suposada reacció que poguessin tenir els altres o les seves reaccions sense tenir motius de queixa i amb l`absurda acció de falsa protecció davant de moments de tics, i la principal culpable d'aquestes accions ha estat ella mateixa. De fet tampoc s'ha queixat ningú de tota la situació però després vaig marxar jo perquè em va venir de gust per després estar més calmat en que vaig sortir cap al lavabo i a prendre una mica la fresca. Finalment vaig poder acabar de veure l'obra i precisament en el moment que els actors saludessin ma mare, la molt puta, em va dir que havia d'haver sortit abans. Però tot això mai ha de seguir així i esperem mai més torni a succeïr.

Hans Christian Andersen i l'aneguet lleig

Hi ha molts contes que parlen sobre fets reals i discriminatoris com fins i tot per ser d'una manera diferent . Un exemple és el de L'Aneguet lleig del Hans Christian Andersen. Era un escriptor danès que va escriure els contes de fades més coneguts per als nens. Va viure en la pobresa i va ser abandonat, i criat en el taller de sabates del seu pare. Va treballar pel director teatral Jonas Collin qui li va pagar una formació humanísitica.

Un dels contes més coneguts de l'Andersen és l'Aneguet lleig, que segurament el va escriure degut en una situació similar en què ell es trobava afectat per la Síndrome de Tourette, és a dir el problema que tinc jo.
Representa la història d'un ànec que és de color diferent que els seus germans en sortir de l'ou i és discriminat tant per la seva família com altres animals degut a ser considerat com un animal deformat fins quan uns cignes que el troben i l'aprecien i l'accepten.

Aquest esdeveniment està molt relacionat amb un tema molt actual com és el del racisme i la discriminació o fins i tot el rebuig de part de la societat de qualsevol cosa, persona o fenomen que es desvinculi dels cànons establerts per la societat.

En el vídeo apareix una reproducció amb dibuixos del Walt Disney però sense veus i acompanyat per una cançó que crec que transmet unes sensacions relacionades amb els esdeveniments en què es troba injustament el protagonista del relat.

Viatge a Berlin

Foto dels Alps realitzada des del primer avió cap a Munich. 

La setmana passada vaig fer un viatge cap a Berlin que va molar un munt tot i fotre molt fred i estar nevat. Ja que vaig marxar el 4 de febrer amb Lufthansa des del Prat (no des de Barcelona) fent canvi d'avió a Munich per arribar fins a l'aeroport de Tegel (Berlin). en què vam sortir abans d'hora i tot... en els vols internacionals ens donaven panets amb pernil o formatge i beguda, mentre que el nacional només beguda, igual com a la tornada. Vaig agafar bitllet de vol + hotel, ja que sortia menys car que les 2 coses juntes.

De fet, a la ciutat hi havia autbusos, trens urbans, metro i tramvies per desplaçar-se i tenia un bitllet de 72 viatges i no calia marcar-lo per passar. Pel que fa els trens urbans agafen l'electricitat des de baix i hi ha una línia que és tota circular que la nomenen el Ring, mentre que pel que fa el metro hi ha una línia que va per fora (la U-1) mentre totes les altres són subterrànies, i en algunes estacions com Alexander Platz hi havia músics tocant percussions o el saxo... De fet, per veure la Teresa Forcades havia de baixar a la Jakob Kaiser Platz amb la línia U-7 (la blava). Tot i així, vaig anar a la part de l'est de Berlin a parades com Östkreuz (creuament de l'est) o Östbanhoff (estació de l'est) en què actualment tampoc hi ha massa diferència amb la de l'oest degut a l'especulació i el creixement, però sí que hi ha semafors d'abans de la caiguda del mur de Berlin el 1989, que les figures del verd i el vermell son d'obrers amb casc i tot, de la manera en què el govern els volia canviar i posar-los com a la part capitalista igual com aquí, però la majoria de la gent que volia mantenir-los van fer moltes mobilitzacions fins quan finalment els van deixar i encara hi són, que això sí que és un gran llegat històric. Fins i tot, vaig anar al Cheek Point Charlie, on hi havia hagut el centre del mur, que l'entrada era barata d'uns 1'10 euros i hi havia imatges dels tancs, sortien els empresonaments i els atacs dels militars capitalistes cap a la població comunista o com patien els empresonaments, fins i tot hi havia mono-motors aeris d'hèlix de l'època que aprofitaven els "comunistes" per poder-se escapar dels atacs de la banda de l'oest, i fins i tot un mapa de Berlin amb el mur però desgraciadament hi havia més tros de ciutat a la part de l'oest que la de l'est. A la sortida venien trossos de mur però eren molt cars però em vaig comprar una postal amb el president de la RDA i el secretari del Partit Comunista morrejant-se, i escrita en rus. A fora encara hi ha una bandera soviètica amb la fals i el martell, i les de França, Anglaterra (Gran Bretanya) i Estats Units.

De fet, pel que fa les tècniques de la EFT, la Teresa Forcades em va estar tocant els punts dels dits de les mans, i després em buscava els del cap, al costat de la cella, sota l'ull, sota el nas, a la barbeta, entre l'estèrnum i la clavícula i l'últim al darrere de l'esquena, en què havia d'anar explicant alguns dels problemes o vivències que hagi recordat, que és un procés complicat i en aquest e-mail tan general seria massa carregós i t'ho explicaria de cara o a un e-mail a part, ja que també t'he enviat un adjunt amb uns apunts sobre aquesta tècnica i en què consisteix. Pel que fa el menjar menjava als llocs que trobava però fossin barats, en llocs de centres comercials o altres merdes així en què una mini pizza costava 2'90 i normalment d'hora entre les 12 i les 13 hores; fins que sopar cap a les 19 hores de la tarda ja que seguiem l'horari alemany que és el centre-europeu ja que el sol es pon molt més aviat i sobretot a l'hivern quan aquest fred dur s'estén per arreu del bell mig del continent europeu. No té res a veure amb les dinàmiques peninsulars molt més vinculades a unes característiques pròpies del sud d'Europa amb un clima i uns costums mediterranis que són tan diferents dels del clima extremadament continental. I en quant a la dieta i el tipus d'aliments es posa de manifest quan hi ha un abús de consum de carn i greixos calòrics i poques verdures com les que tenim a casa nostra. 
El dissabte vaig sopar amb la Teresa Forcades en un restaurant que ella coneixia tot envoltat de neu en els laterals com també la seva entrada. Recordo molt bé com la Teresa ens va explicar coses que realment eren curioses i em van sorprendre molt... algunes d'elles eren sobre neurologia i psiquiatria que tenen molt a veure amb el tema de la capacitat d'estima i està demostrat amb estudis sobre el cervell que una persona que és capaç de rebre i transmetre estima té menys probabilitats d'agafar l'Alzheimer que no pas la persona que no és tan capaç i aquest fet demostra precisament que hi ha aspectes que no són genètics i rebutgen el fet de tractar el concepte de "malaltia" d'una manera abstracta. A més em va sorprendre molt la seva manera de parlar en alemany a l'hora d'adreçar-se als cambrers d'aquell lloc on estavem sopant. 

Hi ha el riu Eiz, que baixava gelat fa 3 dies, quan se'm congelaven les mans quan anava sol i amb un anorac molt gruixut, ja que els dos últims dies, fa 3 dies i abans d'ahir es va baixar a sota 0, i deien que abans de ser-hi jo es va arribar a 40 sota zero. Fins i tot, vaig veure un lloc com un parc on els nens feien ninots de neu, que està guai. Volia anar a la Universitat Lliure de Berlín tot pensant-me que estava a l'est però em van dir que era situada a la banda oest de la gran ciutat, però no hi havia temps. Per espavilar-me vaig intentar fer-ho en anglès però algunes persones potser no m'entenen perquè no el saben i altres que no em volen entendre, però també hi ha altra gent que sí per lo menys. A la part de l'est, sembla que la gent gran a part de l'alemany també parla rus, de quan encara existia la URSS en temps de la Guerra Freda. I és ben cert que Berlín al llarg de la seva última història més recent del segle passat és una ciutat que ha sigut objecte de destrucció de part de les dues grans guerres imperialistes europees i també d'aquesta guerra de blocs on la propaganda mediàtica política i social ha estat un eix culminant juntament amb les persecucions, els genocidis, l'extermini en camps de concentració lògicament i la pressió posterior del benestarisme individualista portat a terme per la societat capitalista de la segona meitat del segle XX antagònica a les societats col·lectives a favor de la majoria de la població. Aquestes rivalitats mediàtiques oficialment parlant acabarien amb la revolució neoliberal des de la dècada del 1980 a Europa al Regne Unit amb la Margaret Thatcher com a primera ministra del govern i a l'estat alemany pel canceller democristià Helmut Köhl que faria enderrocar el mur de la ciutat i que faria reunificar tot aquest estat supremaci perquè esdevingui tota una nova potència econòmica unitària i influent en el nou context d'una Europa del capital.  

Tampoc em vaig aturar per si veia alguna casa okupa, ja que he sentit dir que estan mig legalitzades i ara no sé com estaran en un futur degut al tema amb la política conservadora descarada de la demo-cristiana Angela Merkel al poder de la cancelleria alemanya ja que aquests no són res més que una xusma neoliberal que ja t'ho diu tot de front, mentre que els altres eren mig disfressats. Mentre que ara al land de Berlin se suposa que és el més "esquerranós" de tal manera en què hi governa una coalició política del SPD i uns independents suposadament d'esquerres però a saber quines polítiques acaben fent perquè una cosa són les sigles que representen una marca política per tenir vots i l'altra és el tipus de política que realment fan per sortir-ne ells beneficiats i estar guanyant a l'establishment del sistema i a més que estem a la capital financera i mercantil de la Unió Europea sense més.

Bé, a la tornada per anar a Frankfurt em van aturar a l'aeroport en passar els controls de les bosses, i després de dinar en un bar per fotre'm un entrepà de salmó i formatge cremós i llafiscós, en estar al lavabo van picar a la porta i hi havia els segurates que no sé què volien, i en embarcar van apareixer un grup de segurates amb un de la policia alemanya (POLIZEI) preguntant-me en anglès si hi havia algun problema, en què els he dit que tenia la síndrome de Tourette que era un trastorn involuntari però no em van demanar ni carnets ni res i deia el poli que no hi havia cap problema, i un dels segurates deia que si algú es ficava amb mi que li digués, se suposa que es van posicionar al costat meu... però ja se sap com son aquests cabrons.

Fins i tot, en anar a l'aeroport amb el tramvia abans de canviar a l'autobús hi havia un tio que em va renyar en alemany pel tic d'escopir que era un imbècil i jo dient-li en anglès el meu problema i en sortir de l'estació per esperar un altre tramvia, el cabró també va baixar i vigilar-me, però va ser que vaig entrar una altra vegada i en tancar-se la porta vaig veure com l'imbècil se n'anava.

De fet, durant els vols es veia el sol a dalt i a sota com un mar de núvols ja que el vol de Berlin a Frankfurt sortia a les 14h i arribava entre les 15h i 15:15h de la tarda -quan a casa nostra encara s'acaba l'hora de dinar i es fa la migdiada, i el de Frankfurt cap aquí era de les 16:00 a les 18:00h. En aquest avió tot el rotllo sobre els cinturons de seguretat es deia per megafonia des del davant a la cabina aèria en alemany i anglès, mentre que les mateixes advertències estaven pre-gravades en castellà i japonès ja que en aquest avió se suposa que hi havia molts passatgers japonesos, també de la companyia d'estrella Lufthansa.... precisament els passatgers que anaven a les butaques del darrere ho eren. De fet, des del vol es veien els Alps (de la part de Suïssa) i després volavem cap al sud per agafar el mar, i es veia com airejavem el cap de Creus i vam aterrar arribant des del mar, ja cap al Prat (no a Barcelona) i ens va deixar a la terminal 1 (la nova).

I ara ja sóc a casa, a la uni, al carrer, al barri i on sigui...

Però diumenge encara vaig arribar cansat del viatge, però ja m'he anat refent per a poder sortir per al carnaval aquest cap de setmana. Però sí que és cert que després del viatge he tornat sentint-me millor en general i més motivat per a fer coses.

 

Discriminació al metro. Tema TMB

Jo no ho he explicat encara en aquest bloc molts dels problemes que he tingut en espais públics, com ara el metro. Un dels més importants ha estat el del metro, a Sants-Estació, a l'abril després de setmana santa. A quarts de nou del vespre, anava cap a la biblioteca de la meva facultat, al Raval. Necessitant extreure tics, va aparèixer un segurata marroquí amb un gos preguntant si no em trobava bé, i em deia que si suposadament no em comportava, no podria viatjar de cara donar una imatge a la gent, encaixada en els paràmetres de la societat moderna. A més, diria que ho passaria a la cap d'estació. Jo me'n vaig anar indignat a fora, anant cap a la facultat i mig romiant com actuar, ja que tampoc puc seguir tan amargat davant d'aquestes situacions.

En tornar a casa, vaig començar a enviar e-mails a companys explicant el problema. Vaig parlar amb en Josep Garganté de la CGT comentant-li el problema, sol·licitant una reunió amb TMB, juntament amb la gerent de la Fundació Tourette. Després de les reunions, els tipus de solucions han estat totalment superficials fent tan sols reformetes, com formar els segurates segons les decisions de la fundació Tourette (manipulant-nos com un element de distorsió social) i justificar el nostre problema amb un carnet com un DNI, amb el model d'Estats Units.

Però la cosa no acabarà aquí, ja que la meva proposta va més enllà i aquesta societat no és ni mai serà l'adequada per integrar la gent; ja que impedeix totalment la llibertat d'expressió i el dret de la gent en els transports públics en aquest cas.

Aleshores, també vaig iniciar una recollida de firmes, ara aturada, però no la deixaré per enviar-ho a TMB i a la Fundació Tourette perquè sàpiguen que els problemes s'han d'arreglar d'una altra manera, enlloc de trametre-ho a través de burocràcies o normes establertes, ni èlits de poder ni cossos de control social; sinó difonent-ho cara la gent perquè accepti aquest problema tal com és com qualsevol altre, i que tenint tics o no, tenim el mateix dret o possibilitat d'agafar qualsevol transport públic. Els documents per signar els vaig deixar a la biblioteca de la nostra facultat al Raval i a la del Clínic.

A més, també em van entrevistar a la Directa de l'última setmana d'abril, en què es va parlar de mi i els meus problemes a l'Editorial i en una de les pàgines amb una foto meva a l'andana de Sants-Estació, en direcció Trinitat Nova.

Possibilitat d'internament o visita al neuròleg

Molts potser no ho sabeu, però he tingut males experiències després de rebre unes tècniques psicològiques molt agressives (cognitivo-conductuals i acció-reacció) des de fa temps, i m'han trepitjat aquests últims anys. En primer lloc, una neuropsicòloga que em portava (la Montserrat Pérez) i altra gent, com fins i tot ma mare, d'una forma totalment agressiva i constantment, en contra de la meva voluntat, de maneres totalment forçades, reprimint-me el plorar, bloquejant-me sentiments i emocions, i amb formes totalment feixistes (tu recte!!!!, cap i espatlles amunt!!!!). Dient que no em demanava perdó sinó que m'ho havia de dir o de fer... Això, a la llarga m'ha trepitjat i condicionat la vida, i m'ha fet molta ràbia i fins i tot m'he autoagredit sense poder anar a entendre els meus sentiments tot havent empassat el què practica o ensenya a practicar aquesta gent.

D'altra banda, després d'una ponència del 3r congrés del Tourette, en una ponència per dues psicòlogues infanto-juvenils de l'Hospital Clínic deien que erem nens manipuladors, etiquetant-nos com uns dolents i de forma totalment estigmatitzada: premiar els nens quan ho aconseguien a fer tot bé, tècniques cognitivo-conductuals o acció-reacció, o fins i tot les amenaces d'una fiscal de menors en enviar-nos a psiquiàtrics en cas de judicis. D'altra banda, en una xerrada sobre el TOC d'una psiquiatra de l'Hospital Clínic, que va citar una "cognitivo"-conductual que em van fer, de forma despiadada i sense escrúpols. Això no pretén arreglar res des de l'arrel del problema sinó que et pretén ficar a dins d'uns paràmetres en el sistema que ens envolta, sense poder ser feliç per dins meu.

Aquest tema m'ha portat molta ràbia ja que atempta contra la meva (la nostra) voluntat i els nostres sentiments, i m'ha fet molta ràbia, a part que també em sento bloquejat i encara ho pateixo per dins, ja que m'han reprimit la meva manera de ser i tinc molta ràbia cap a certes persones. Vull que realment deixin la seva feina i posar-me al seu nivell per espantar-los i siguin conscients del què fan; fins i tot, dormint és quan em vé aquesta ràbia i em venen ganes de reaccionar i acabar amb ells, ja que sóc sensible amb les persones amb Tourette i m'emprenya moltíssim que se'ls facin aquestes tècniques o pràctiques. Però, es pot arriscar, ja que he enviat e-mails molt atacants i agressius davant de tot això; i ahir van trucar de l'Hospital Clínic dient-nos que havien rebut un mail molt dur i que estaven a punt de fer un tràmit als serveis jurídics, i acabar jo amb internament. El meu pare, com a mínim, una de les coses que ha fet bé ha estat demanar-los que ho frenessin, i pogués demanar hora o visita amb algun neuròleg per tenir-hi alguna entrevista, ja que aquest és el tema que m'afecta, ja que així ja no faran cap tràmit. Ara és un moment arriscat, és clar. A més, també he escrit a una metgessa especialista en medicines alternatives (Teresa Forcades) per encarar aquest tema. D'altra banda, he parlat amb Ràdio Nikòsia per saber si hi ha algú amb alguna experiència semblant i poder-la intercanviar. Fins i tot, alguns companys m'han dit que les deixés, però és un tema que m'ha fet molta ràbia ja que d'alguna manera em puc sentir catalogat.

En conclusió, crec que he actuat de manera totalment irregular i massa precipitada, tot i jo tenir raó. El meu desig clau és en sentir-me feliç en mi mateix, i poder fer allò que m'agradi i em senti a gust. Malgrat tot, no em trobo massa bé i em sento en un estat d' "estranyesa" i mig mareig malgrat que realment no pugui expressar el meu sentiment interior davant d'aquesta situació. Però intento mantenir en la calma la meva serenor.

A part, tampoc vull perdre amics i tal, sinó que el què vull és intentar seguir endavant tot i ser pessimista... amb allò que m'agradi fer. I no poder viure-ho d'aquesta manera tan intensa. Espero que hi hagi sort i poder evitar tots aquests problemes innecessaris que encara generen més merders i complicacions. Millor evitar el màxim aquesta manera d'expressar la ràbia amb mails amenaçants i buscar altres maneres, perquè mai et portaran enlloc sinó que malgrat poder tenir jo molta raó, encara he fet més possible que aquesta gent pogués tenir més suposats arguments i fer servir el poder de la manera com els interessa. I en aquest cas, INTERNANT-ME!!!!

A més, respecte el tema de "malaltia" també s'ha de dir que no tots els factors són orgànics sinó que hi ha temes emocionals, a més que hem de dir que una persona és molt més que una malaltia o trastorn. El què realment busquen aquests suposats metges o psicòlegs professionals és estigmatitzar-te a dins d'uns paràmetres que estan marcats per la societat "moderna" i neoliberal, justificant els seus falsos arguments a partir de nocions orgàniques (molts cops innecessàries) i sense poder expressar tu lliurement el què creus al marge dels factors neuro-químics o biològics.

Però jo i alguns altres aquí estem i seguim; per lluitar contra el capitalisme i, en aquest cas, la ciència com a dogma de fe i totes les seves manipulacions tant burocràtiques, jurídiques o legals que refermen el sistema, i fer entendre i saber a la gent què els paràmetres reals són molt més amplis, i molts dels factors dels problemes "mentals" no són simplement orgànics sinó també emocionals o sentimentals; i aquest sistema tampoc és la solució per aquest tipus de problemes, en què les associacions d'afectats, fundacions o societats corporativistes no actuin com a grups de pressió sistemàtica. Sinó que aquestes problemàtiques s'estenguin a l'abast de la societat per entendre que també aquest tipus de coses i no hi ha d'haver l'existència de cap tipus d'argument que es justifiqui a nivell institucional, jurídic ni legal.

De fet aquí no ho hauria de dir però aquesta és una de les lluites que, des del meu punt de vista, encara no estan prou focalitzades i encara necessiten avançar moltíssim perquè realment es tingui un altre concepte diferent de la psiquiatria i la neurologia.

MALGRAT LA BOIRA CAL CAMINAR...

Avís important a la biblioteca

Finalment, avui passaré el text que va escriure la meva companya Alba de l'assemblea de facultats degut a les queixes de la biblioteca:

AVÍS IMPORTANT.

Degut a les queixes que s'han formulat contra un company en motius dels seus tics fònics, us informem que no són voluntaris sinó que són conseqüència de la SÍNDROME DE TOURETTE.

Per tant, es demana respecte vers aquest estudiant i recordem que té el mateix dret que totes i tots a utilitzar la biblioteca.

[de totes maneres, creiem que és feina de la biblioteca informar sobre aquest fet a la gent que vé a queixar-se].